Articles publicats per membres del Seminari Taifa

Imatge: capitalism also depends on domestic labour

Isabel Benítez Romero i Xavier García – Catarsi 09/05/2022

La reactivació d’un front de masses de caràcter feminista en la darrera dècada ha revitalitzat debats de caràcter analític i polític que havien quedat postergats durant els 2000, malgrat l’agenda dels organismes internacionals s’omplia d’objectius i fites respecte la igualtat entre homes i dones, la lluita contra feminització de la pobresa i l’apoderament femení.

Volem compartir una reflexió que es gesta en aquest context i en la insatisfacció respecte les anàlisis i marcs explicatius que hi havia sobre la taula. Una d’aquestes insatisfaccions tenia a veure amb el (mal)tracte que rebia l’anàlisi marxiana pel gruix de l’activisme feminista. L’aparició de la literatura de la «reproducció social» va donar empenta al debat al si del Seminari d’Economia Crítica Taifa i ha nodrit la nostra reflexió, la qual neix de diverses incomoditats: respecte la crítica vulgar a les categories marxianes; respecte a llocs comuns no debatuts al voltant de la divisió sexual del treball, respecte la «cerca» del subjecte revolucionari segmentat arreu (també dins del camp de l’alliberament del sexe/gènere) i les propostes polítiques hegemòniques que se’n deriven.

I alhora també respon a diversos desitjos: posar a prova el marc marxià per mirar quin abast o quines limitacions presenta per donar compte del treball domèstic, l’aspecte més assenyalat com a crític en l’opressió de les dones de la classe treballadora en les societats capitalistes; i també tensionar les crítiques i aportacions al respecte realitzades des del camp del «feminisme marxista/socialista» o «anticapitalista», en un sentit prou ampli, que inclouria des de l’escola de Dalla Costa i Federici fins la branca esquerra de l’Economia Feminista. Corrents que, malgrat les diferències, tenen en comú la lletania sobre la insuficiència del pensament de Marx per tractar l’emancipació de les dones.

En tant que pensador de la vida i la llibertat, vam considerar necessari reivindicar el pensament de Marx en l’anàlisi de qüestions que tenen a veure amb la reproducció de la classe treballadora. Però no és una reivindicació retòrica, voluntarista, sobre eslògans i llocs comuns. El treball que vam fer —i del que presentem unes ratlles com aperitiu— pretén desplegar-se des de la meś crua anàlisi dels elements teòrics, encara que això pot comportar una abstracció poc amiga de la divulgació, però va ser una aposta per cenyir-nos, dins les nostres possibilitats, al desenvolupament que ens ofereixen les categories marxianes originals i no a les categories marxianes «filtrades» per la divulgació feminista.  

Algunes hipòtesis contraïntuitives

El propòsit el present article és enunciar les tesis a les que hem arribat en el plànol analític i algunes de les seves possibles conseqüències polítiques. Aquest exercici però, per part nostra, no està complert i està obert al diàleg fraternal. D’altra banda, la nostra reflexió tampoc no neix en el «no-res», es connecta amb les reflexions de Lise Vogel i de Michael Lebowitz.

Actualment les anàlisis hegemòniques  sobre la «qüestió de la dona» o «l’opressió sexual/gènere» d’inspiració anticapitalista en un sentit ampli, es basteixen sobre un apriorisme teòric: L’aceptació (implícita o explícita) de què la dominació masclista, masculina, de les societats capitalistes contemporànies i, per tant, que la situació de les dones de la classe treballadora en les societats capitalistes contemporànees, té una explicació particular respecte la dinàmica del capitalisme internacional.

Aquest particularisme es reflecteix, per exemple, en la separació analítica de la condició social de les dones de la classe treballadora respecte de la del conjunt de la classe. Aquesta segregació en l’anàlisi emana de l’aplicació d’una premisa inicial: la divisió sexual del treball. També té una traducció política en el debat sobre «els subjectes revolucionaris» o «subjectes de lluita», en virtut del qual se subratlla la potencialitat política específica de les dones de la classe treballadora. Val a dir que aquesta acotació a «dones de la classe treballadora» és un xic inestable en els relats a l’ús ja què, sovint es col·lapsa aquesta condició de classe a la del conjunt de les dones o si més no, a la majoria de les dones (feminisme del 99%), és una acotació sovint voluble a nivell discursiu i polític.

La nostra reflexió no nega l’especificitat de la situació de les dones de la classe treballadora. Tanmateix, la matriu de la nostra anàlisi no parteix de les dones, ni de la divisió sexual del treball, ni d’un sistema sexe/gènere a priorístic, sinò de la categoria treball i la seva íntima relació amb la llibertat. És a dir, fonamentant-nos en la forma en què el mode de producció capitalista configura el treball, fent impossible (dins aquest mode de producció) el seu control social global i, per tant, el seu desenvolupament de forma autènticament lliure i conscient, trobem un marc explicatiu per al menysteniment social  d’un conjunt de treballs orientats a la satisfacció de les necessitats i no a la valorització del capital. Activitats que inclouen tot allò que, breument, anomenem «treball domèstic no remunerat» o «no mercantilitzat», on efectivament, les dones de la classe treballadora hi són sobrerrepresentades, però on també apareixen altres segments del proletariat internacional.

Començar a partir de la categoria treball

L’anàlisi marxiana s’articula entorn a la categoria del treball en la mesura que aquest és el principal element constitutiu del desenvolupament de la vida humana i del desplegament de la llibertat. Això no obstant, Marx en la seva obra cabdal no desenvolupa a fons la qüestió antropològica, sinó que  més aviat és el terra que es dona per suposat. Aquest plantejament té sentit en la mesura en què El Capital tracta d’explicar perquè el treball no pot constituir-se com a tal en tot el seu potèncial emancipatori:  per què no pot desenvolupar-se plenament la vida, què és el que impedeix constituir una societat lliure, per què la relació de l’ésser humà amb la naturalesa, la seva pròpia i l’externa, queda sistèmicament restringida. En síntesi, l’obra de Marx, és en el fons, la reflexió conseqüent d’un pensador de la llibertat i la vida, que per evitar caure en essencialismes, no té altre remei que explicar el no-ser del seu desenvolupament.

La referència de Marx a la vida i la llibertat es dona de forma indirecta, en la mesura que com dèiem, del que es tracta en la seva obra és d’explicar la seva limitació en el capitalisme. És per aquest motiu que eslògans com «posar la vida al centre» o «la contraposició capital–vida» no poden ser establerts com un punt de partida de la nostra anàlisi. Considerem que la comprensió de les dificultats de reproducció de la classe treballadora —la que es realitza a l’àmbit domèstic i més enllà d’aquest— descansa sobre un fonament més sòlid si les estudiem a partir de la forma característica que pren el treball en el capitalisme: el treball abstracte, la substància que constitueix el valor. En estirar del fil de les dimensions en què el treball es fa abstracte en el capitalisme trobarem, en primer terme, la seva contraposició al treball concret —aquell que es duu a terme amb uns procediments, eines, temps, etc., concrets, i que té com a resultat un valor d’ús, és a dir, la satisfacció d’alguna necessitat—. En el capitalisme aquesta dimensió del treball és subsidiària de la seva vessant abstracta —la substància valor—, o dit més planerament, en les economies capitalistes la satisfacció de necessitats està supeditada a la valorització del valor. I aquesta subordinació ens porta a aspectes rellevants com que les relacions socials i les qualitats del treball es presenten com a relacions i qualitats de les coses, donant lloc a una societat fetitxitzada i reïficada,on el món social —en tota la seva amplitud i diversitat— es desplega en funció de l’acumulació de capital.

És aquesta anàlisi la que ens porta a la tesi de què la reproducció de la classe treballadora queda desplaçada per l’abstracció del treball, de tal manera que la classe productora perd el control de la seva pròpia reproducció, que es realitzarà mitjançant el salari (és a dir, el mercat), la provisió estatal i el treball domèstic no mercantilitzat. Així, el control dels mitjans de producció queda lluny de les seves mans, i els fruits del seu treball, produïts per la seva relació com a força de treball amb aquests mitjans de producció, es tornen contra la pròpia classe treballadora, rehabilitant amb cada cicle productiu la seva subordinació. Pel que fa al treball domèstic no mercantilitzat, en trobar-se fora del circuit de valorització del capital, resultarà exclòs del canal central de la força productiva social, i es realitzarà amb  mitjans de producció pobres i subsidiaris, atomitzats i aïllats que conduiran a tasques repetitives, empobrides, que reforcen la subordinació i impotència política de la classe treballadora en nodrir jerarquies i violències al seu si . Finalment, la provisió estatal mitjançant serveis públics i ajuts —amb contradiccions i tensions— abundarà en la reducció dels éssers humans a la seva condició de força de treball i en la perspectiva política que separa l’esfera de la producció dels seus efectes en l’esfera social.

Algunes conclusions polítiques

Aquest enfocament ens porta a diverses tesis d’impacte polític. En destaquem dues. Tots els processos i lluites que permeten albirar o que tensionen la millora de les condicions de vida de la classe treballadora més enllà de la condició de força de treball (empleable o prescindible), el que a «Más allá de El Capital» Lebowitz anomena «reproducció ampliada de la classe treballadora per a sí»van més enllà del «treball domèstic» i de les dones de la classe treballadora.

Podem defensar que l’emancipació de la relació social capitalista, el ple desplegament de la potència social al servei de les necessitats humanes és la clau de volta de la llibertat humana, això és del control de les seves determinacions socials i individuals, sent especialment «beneficiaris» d’aquesta emancipació els segments de la classe treballadora centrifugats a aquestes funcions de «reproducció empobrida», el gruix de les quals són dones, efectivament, però també població migrant, racialitzada o ubicada en posicions de subordinació social afegides —però no substitutives—  a la condició de classe.

Aquesta visió ominicomprensiva atorga solidesa a la intuïció d’una part de l’activisme feminista anticapitalista de què no hi ha emancipació possible dins les coordenades del capitalisme . Si la lluita contra la «crisi de cures» no aborda l’entrallat del mode de producció capitalista, el màxim a què pot aspirar és a estimular el desplaçament de les opressions a altres segments de la classe productora, amb el conseqüent impacte en la consciència de classe o la unitat d’acció política. Aquest fenòmen ha succeït per exemple amb els processos d’assalarització de les proletàries al centre imperialista i l’expansió de les «cadenes internacionals de cures» amb les migracions associades a l’atenció a persones depenents. El corol·lari d’aquesta tesis és que, malgrat els processos «de reproducció ampliada» de la classe treballadora recauen amb més intensitat en les dones, no són processos perifèrics de la lluita de classes (des de la perspectiva de la classe treballadora) sinó nuclears. Per tant, aquesta opressió específica no es una mena de «supervivència cultural» o de modes de producció precapitalistes que es pugui doblegar mitjançant la «sensibilització» o el «voluntarisme polític», i tampoc no es pot reduïr a una «cosa de dones», doncs interpel·la el conjunt de la classe treballadora i al conjunt del capitalisme com a mode de producció.

Els processos «de reproducció ampliada» de la classe treballadora (…) no són processos perifèrics de la lluita de classes (des de la perspectiva de la classe treballadora), sinó nuclears.

Aquesta anàlisi per tant, polemitza amb l’estat convencional de la qüestió del treball domèstic en el camp feminista i, especialment amb les conegudes com a «teories duals», aquelles que juxtaposen a la dinàmica del capitalisme un altre sistema de «poder» o de «dominació» equipotent i paral·lel (sovint anomenat «patriarcat», malgrat l’abús anacrònic del terme; sovint identificant la família com a sistema de reproducció paral·lel al capitalisme com a sistema de producció). Efectivament, creiem que partir de la noció «treball» en comptes de la noció «dona» (o la divisió sexual del treball) aporta més solvència explicativa a l’especificitat de les dones de la classe treballadora en les societats capitalistes contemporànies, ja que articula la subjugació (i per tant l’emancipació per sexe/gènere) amb la dinàmica nuclear del capitalisme. És a dir, permet analitzar l’inextricable lligam entre producció i reproducció per concretar, a partir d’aquesta base, els mecanismes (opressions, dominacions, subjugacions, repressions, etc.) que constitueixen els estrats socials i configuren la societat en conjunt.  

Finalment, enunciar que l’opressió de les dones treballadores opera en virtud de dos sistemes ens sol ubicar, de nou, en un territori on les relacions socials de producció sovint esdevenen un «eix més» dins d’una mena de retòrica interseccional. Sense dubte són teoritzacions  força versàtils pels relats i estratègies polítiques que subratllen una opressió de sexe/gènere interclassista (tot i què després es parli de les dones treballadores). Políticament aquests fonaments teòrics llisquen cap a programes pal·liatius de caràcter sectorial i de tall individualitzador (ajuts per a persones amb certs atributs, per exemple),  no articulen estratègies polítiques de classe confrontatives, sinò més aviat de caràcter defensiu i sovint pensades des de i per al centre imperialista al voltant de la política parlamentaria. Creiem, en canvi, que el valor de l’articulació analítica i conceptual que plantegem rau també en que és una eina per avaluar el potencial i les limitacions de les polítiques reformistes a mitjà termini en tant es visualitzen els riscos d’aprofundiment en competició entre opressions, i en tant revitalitza la necessitat d’estratègies superadores i impugnadores del capitalisme com a totalitat.

Article Original: catarsimagazin.cat

Des de Taifa fem públic aquest dossier per una educació econòmica crítica i plural, treballat per membres de taifa i altres col·laboradores. El dossier es pot descarregar en català o castellà des dels següents links:

Aurèlia Mañé Estrada

El 2016, quan ja eren palesos els efectes de la nova onada de la crisi capitalista en el conjunt de la societat, el Seminari Taifa vam publicar un informe sobre la despossessió de la vida quotidiana. Presentàvem els processos de despossessió com l’establiment de mecanismes per a la transferència de renda, patrimoni o actius des de determinats col·lectius envers d’altres i l’espoli de determinats espais i recursos naturals. En aquell informe ja hi dedicàvem, molt pertinentment, un capítol a la factura (o el preu) de l’electricitat. El fet d’incloure aquest tema en un informe sobre la dinàmica de despossessió en el capitalisme explica en sí mateix com entenem a Taifa el que passa amb la factura de la llum. Com explicarem, l’import que hi figura i les partides que hi conté són el resultat d’un joc de poder, entre els accionistes de les elèctriques i la resta de la societat -polítics inclosos-. En aquest joc les companyies elèctriques disposen dels mitjans d’acció per a aconseguir que el sistema elèctric es dissenyi i financi en benefici propi, encara que sigui al preu d’empobrir als altres i d’espoliar el territori. Aquests mitjans passen per amenaçar amb un tall de llum massiu, com ha passat recentment; comprar els polítics que legislen amb les “portes giratòries”; o finançar infinitat d’actuacions socials, culturals i esportives, entre d’altres.

És en el marc d’aquest joc de poder en el que s’ha d’analitzar la situació actual d’augment constant del preu de la llum i de repercussió del mateix en els preus al consum i, per tant, en la renda i capacitat adquisitiva de les persones. Per tal de fer aquesta anàlisi de forma molt breu, en aquest bloc explicarem les següents qüestions. En primer lloc, explicarem que el preu de l’electricitat és un preu polític; en segon lloc, per què enguany, s’ha generar una situació que ha propiciat aquest augment del preu?, i per últim, relacionarem aquest fet amb la inflació i l’escenari que albirem.

1. El preu de l’electricitat (com qualsevol altre) és un preu polític.

Des del punt de vista de l’economia política, qualsevol preu és el resultat de unes determinades relacions socials, les que es generen a les fàbriques i empreses quan es produeixen els bens i serveis, com les que es fan paleses quan es compren les coses, entre venedors i compradors. En el cas de l’electricitat aquestes relacions son un pèl més complexes, ja per a arribar a un preu únic del Kw/h que finalment s’acaba pagant hi ha d’haver uns acords (imposats o consensuats). A grosso modo els preus son el resultat d’un acord polític -un contracte social- pel qual qualsevol ciutadà/na, qualsevol empresa o qualsevol servei d’un determinat territori polític tindrà accés en les mateixes condicions a l’electricitat, independentment del seu origen. És a dir, que independentment de la font per generar electricitat (sol, aire, corrents fluvials o marines, urani, carbó, gas o petroli) i sense tenir en compte quan lluny o a prop, geogràficament, es troba una persona o empresa, si aquestes pertanyen al mateix espai o territori polític (país), tothom pagarà el mateix preu.

En general, desprès de la Segona Guerra Mundial, a la majoria del llavors anomenat “Primer Món” van establir-se tarifes “públiques” ja que el subministrament de l’electricitat es considerava un servei públic nacional, un bé essencial per a la vida de les persones i per a les necessitats de la producció.

2. Per què des de fa uns anys els preus de l’electricitat no paren de pujar?

Hi ha tres raons fonamentals per les quals els preus no paren de pujar. La primera son els successius canvis de legislació i regulació, que han augmentat considerablement el poder de les elèctriques i, per tant, la seva capacitat de decidir a qui es subministra i a quin preu.

De fet, des dels anys 1990 la legislació ha alterat les relacions de poder entre les grans empreses elèctriques privades, el que anomenem «l’oligopoli elèctric» (Endesa, Iberdrola, Naturgy, EDP y Viesgo-Repsol), les empreses més petites del sector, les altres empreses i la ciutadania en general. Aquest reduït grup d’empreses cada cop controla una major quota de mercat (en l’actualitat quasi bé el 90%); té una major capacitat d’influir en lleis que les beneficien a elles i perjudiquen a qualsevol possible competència (com per exemple l’impost del sol o incloure determinades partides en la factura elèctrica) i tenen la potestat de decidir quines instal·lacions i infraestructures elèctriques són o no “necessàries” i a quin preu les hem de pagar (des de la xarxa a les centrals de cicle combinat, passant pels parcs eòlics i solars, però també els comptadors de casa nostra).

La segona raó és que la liberalització que es va du a terme als anys 1990, va conduir, entre d’altres a la creació d’un mercat elèctric majorista, en el que les empreses que ens “venen” la llum per a les nostres llars o determinades empreses, han de comprar l’electricitat, per a poder-la comercialitzar desprès. Aquest mercat, és el que s’anomena un mercat marginalista i de cassació. En termes pràctics això vol dir que el preu al que es fixa la llum (aquest que des de fa uns mesos cada dematí ens anuncien) és el preu del darrer Kw/h que es demanda. Així, si en un dia (i és un exemple, simplificat) el 99,9 % de les necessitats d’electricitat es poguessin cobrir amb fonts d’origen renovable, però per a subministrar el 0,1% mancant s’hagués de recórrer al gas, que és més car, el preu final que al que es ven tota l’electricitat seria el del gas i no el de les renovables.

Per entendre-ho (vegis gràfic adjunt), tal com està organitzat aquest mercat, l’oferta (l’electricitat que es genera) ha d’anar “entrant” al mercat des de la més barata (les renovables en les que generar un Kw/h addicional amb sol o aire hauria de tenir un cost marginal – addicional – nul, ja que ni el sol ni l’aire es paguen) a la més cara, que en aquest moment sembla ser la que es genera a partir del gas. Entre mig, per ordre de menor cost marginal a major, hi hauria la hidràulica, la nuclear, la tèrmica de carbó i les centrals de cicle combinat de gas.

Grafic: esquema de funcionament del mercat elèctric

Font: https://energeticafutura.com/blog/

Les línies blava i verda del gràfic ens indiquen quanta electricitat es necessita o es vol comprar, i la tecnologia que marcarà el preu. De fet, es pot jugar amb aquest gràfic, imaginant que tots els Kw/h (el que apareix com a volum d’energia en l’abscissa del gràfic) es generessin i tinguessin origen renovable o hidràulic, o que la demanda fos menor. En aquest cas, el preu de l’electricitat seria proper a zero, però si pel que fos, per no tenir prou capacitat de generació a partir de fonts renovables o perquè es necessita utilitzar un volum molt alt d’electricitat (per un pic de fred o calor, per un augment inesperat de l’activitat econòmica…), tota l’electricitat emprada es pagaria al preu del cicle combinat de gas o de fuel.

Aquesta forma de mercat és molt discutible, però en la situació d’oligopoli, el poder de mercat que té un grup reduït d’empreses elèctriques és pervers. La raó és que les “elèctriques”, tenen capacitat per a influir sobre la quantitat venuda i comprada en aquest mercat. Com? Per exemple, generant escassedat artificial (aquest estiu es varen buidar pantans) per tal de simular que no hi ha prou capacitat de generació elèctrica (en una onada de calor) i que s’ha de recórrer a l’electricitat que es genera amb tecnologies més cares, sobre les quals no es controla el preu de la font (com el gas o el petroli). Com de fet, per ser les principals comercialitzadores, també podrien inflar la demanda i simular que es necessita més capacitat de generació de la que realment necessitem. Per tant, el que estem dient, és que ens trobem davant d’una forma de comprar i vendre l’electricitat en la que es pot capturar molt fàcilment si es té el poder -de monopoli- suficient.

La tercera raó -si es vol és més conjuntural- és la pujada del preu del gas, aquests darrers mesos, que es podria convertir en estructural o permanent.

La pujada del preu de gas aquest darrer temps és el resultat de la transformació que està experimentant el comerç mundial del gas. Fins fa relativament poc, la major part del comerç del gas era regional (per exemple el d’Algèria anava cap a Itàlia, França i la Península Ibèrica), es transportava per gasoducte i estava basat en contractes a molt llarg termini (entre 20 i 30 anys) entre les empreses que el venien i les que el compraven. Així, tant el flux com el preu del gas eren relativament estables.

En els darrers temps, aquesta forma de comercialitzar el gas s’ha anat modificant, convertint-se en quelcom similar al del petroli, amb els seus mateixos problemes i volatilitat dels preus. La raó és que cada cop més, especialment a la Península Ibèrica on tenim moltes instal·lacions per a tractar el gas liquat, s’ha afavorit la compra de gas que es converteix en líquid (liqua), es transporta en vaixell i a l’arribar al destí, gràcies a les centrals de cicle combinat (que retornen el gas líquid en gas-gas, alhora que generen electricitat) es converteix en gas.

Aquesta forma de comerç implica que el gas que arriba, per exemple a aquí, pot tenir (com té) diversos orígens, per exemple de Qatar o dels Estats Units, el que internacionalitza el comerç de gas. Com també suposa que aquests contractes siguin a curt termini i al comptat, per tant, molt més subjectes a la especulació.

Així, resumint, en el cas del “mercat” elèctric ibèric -Espanya i Portugal-, tenim les condicions per a la “crisis perfecta”, en relació als preus, puix la seva forma el fa molt fàcilment presa dels qui tenen poder per a influir-hi -l’oligopoli elèctric. Alhora, els successius canvis legislatius i d’ordenació del mercat han atorgat més poder, encara, a aquest oligopoli. En aquest moment, amb els canvis que s’estan produint en l’escena gasística internacional, això permet que les empreses elèctriques puguin beneficiar-se (per exemple simulant escassedat) de la creixent volatilitat -per ara, a l’alça- dels preus del gas, com a matèria primera per a generar electricitat.

3. Efecte sobre els preus, l’activitat econòmica i la vida de les persones

L’augment dels preus de l’electricitat està tenint efectes per a una creixent part de la població que cada cop té més problemes per a pagar la factura elèctrica de casa seva (pobresa energètica) i per moltes empreses que veuen encarits fins a extrems impensables els costos de la seva activitat, com també és el cas dels serveis públics, el transport, etc. Òbviament, la contrapartida d’aquesta situació, en el moment present, és l’enriquiment dels accionistes (i de tots els fons d’inversió i pensions associats a les elèctriques) en detriment dels anteriors per la transferència de renda que això suposa. Tanmateix aquest només és l’efecte immediat ja que n’hi ha dos altres que encara reforcen més aquest fenomen.

El primer, són les mesures que s’intenten per a compensar aquest augment de preus. En el context i la relació de forces actuals, dins del sistema abans descrit, tenim cada dia més mostres que les “elèctriques” tenen molt més poder que el govern. Les úniques mesures factibles que es poden emprendre són aquelles que pal·liïn els efectes de les pujades de preus, sense modificar ni una gota el poder de les elèctriques. De fet, això és el que s’està fent, des de bons socials a rebaixes d’impostos, passant per a compromisos de pagaments futurs que esdevindrà més deute en relació al sector elèctric.

Totes aquestes mesures, si bé poden ser ben intencionades, només agreujaran la despossessió, o el flux de renda des d’altres sectors i la població, en general, cap els accionistes de les elèctriques i actius financers vinculats, ja que les elèctriques segueixen cobrant l’electricitat al mateix preu encara que es redistribueixi o socialitzi el seu pagament amb recursos públics, que deixen de destinar-se a d’altres coses; o deixin d’ingressar-se a causa de la reducció fiscal. Per tant, el que ha acabat passant és que és el “públic” el que paga als accionistes de les elèctriques.

El segon fenomen és el preocupant augment de la inflació, pels efectes que això pot tenir.

És evident que els preus, mesurats amb l’Índex de Preus al Consum (IPC) han augmentat, i així ho ha reconegut tothom, per l’efecte de l’augment de l’electricitat, en les despeses de l’habitatge, el transport i costos industrials. Així, a l’efecte de l’augment de la “factura de la llum” s’hi afegeix l’efecte redistributiu que necessàriament té la inflació sobre determinats col·lectius: tots aquells a qui no se’ls hi indexin les seves rendes a la pujada de preus (pensionistes, assalariats…) o no tinguin prou poder per a poder imposar augments de preus (petits autònoms, empreses que venen a l’exterior…).

Si la inflació és preocupant pels efectes econòmics, socials i polítics que pot tenir; encara sembla més preocupant el mal diagnòstic que des d’algunes institucions es comença a fer d’aquest fenomen. Com s’ha explicat, la raó de l’augment dels preus de l’electricitat és el resultat d’unes determinades relacions de poder, i per tant, és polític, en el sentit que resulta d’unes determinades relacions socials. I, en segon lloc, aquest fenomen s’accentua per mor a una determinada estructura de mercat elèctric que afavoreix uns preus elevats vinculats al preu del gas internacional.

D’aquest diagnòstic, la solució de la inflació hauria d’anar encaminada a modificar aquestes relacions de poder i a modificar l’estructura del “mercat” elèctric, però en comptes d’això, i molt perillosament, algunes veus de l’economia ortodoxa, comencen a plantejar que el que s’hauria de fer és acabar amb les polítiques expansives (monetària i fiscal) d’aquests darrers temps. És a dir, el retorn a les polítiques d’ajustament i les retallades.

No pensem que sigui necessari comentar quins serien els seus efectes, desprès de dècades d’ajust, però sí que ens sembla adient assenyalar que el que aquí hem mostrat queda clar, que només aconseguint la modificació de les relacions de poder actual, podrem iniciar el camí cap a polítiques més justes i frenar la despossessió a la que des dels anys 1980 cada cop més capes de la població pateixen.

Mireia Claverol i Ferran Polo. Novembre 2020. Aquest article ha estat publicat al llibre Ciutadania compromesa i educació: Propostes per al foment de la memòria democràtica.

Resum


Aquest article té un doble objectiu. D’una banda evidenciar les limitacions, mançanes i errors que el paradigma neoclàssic (economia ortodoxa), vigent en l’economia actual arreu del planeta, presenta per interpretar i entendre el món en què vivim i, en conseqüència, la necessitat d’acudir a l’heterodòxia per trobar explicacions plausibles. De l’altra, importantíssima al nostre parer, veure que tal com ho han pensat i dissenyat els teòrics ortodoxes, l’ensenyament de l’economia i la pròpia educació – a tots els nivells- es pretén que serveixin per configurar una subjectivitat que contribueixi a consolidar la racionalitat neoliberal entre la ciutadania, i per tant a perpetuar el sistema


El naixement de l’Economia: els clàssics


L’aparició del capitalisme com a sistema econòmic és el que provocà el naixement de la disciplina que l’havia d’estudiar: l’Economia. L’obra de l’Adam Smith, considerat el primer economista (malgrat els mercantilistes i fisiòcrates anteriors) explica i justifica precisament l’emergència del capitalisme. I no hem d’oblidar que una de les idees base que ajudarà a legitimar la bondat del nou sistema és la idea que la recerca de l’interès individual porta al benestar col·lectiu. Però aquesta visió, que el liberalisme clàssic materialitzà en la teoria de la “mà invisible”, es va contraposar amb la realitat a mida que el capitalisme es va anar consolidant i es van començar a manifestar les conseqüències negatives que comportava: polarització de classes socials, injusta distribució de la riquesa generada, misèria de les capes populars,… L’optimisme inicial d’alguns economistes clàssics es posà en entredit, sobretot arran de l’aparició del moviment obrer associat a d’altres idees contràries al paradigma liberal.


La ortodòxia: els marginalistes, futura escola neoclàssica


Per això un cop assentada l’Economia com a disciplina autònoma amb els economistes clàssics, els que podem considerar els fundadors de la disciplina com a coneixement autònom, es va anar desenvolupant durant l’últim terç del segle XIX un pensament econòmic diferent del de l’Economia clàssica. Durant aquest període es desenvolupen els conceptes que es coneixeran com marginalisme que encara avui dia constitueix la base de la teoria econòmica convencional, que a mesura que es vagi ampliant i completant passarà a anomenar-se escola neoclàssica.


Les premisses fonamentals de l’Economia neoclàssica parteixen d’una percepció de la humanitat composta d’éssers humans com a individus lliures i independents (individualisme metodològic) racionals, amos del seu destí, ocupats a maximitzar la seva felicitat, que equiparen al màxim benefici que es pot obtenir en un entorn de lliure competència a través dels mercats. I semblen respondre afirmativament a la pregunta, que ja es feia Adam Smith, de si un conjunt d’individus que actuen aïlladament i sense coordinació poden produir resultats beneficiosos per a tot el grup. Al segle XIX Léon Walras va recollir la pregunta i va intentar respondre-la. No va poder oferir una resposta, però amb el seu model d’equilibri general va establir un poderós format per seguir buscant-la.

Els marginalistes abandonen la teoria del valor-treball dels clàssics per substituir-la per una anàlisi segons la qual el valor d’una mercaderia depèn de la seva utilitat. Recullen els ja esmentats arguments de la «mà invisible» i del «deixar fer, deixar passar» d’Adam Smith, alhora que plantegen que en un règim de competència perfecta, amb béns homogenis, un coneixement complet i en què es pugui entrar i sortir del mercat sense traves, s’arriba a establir un equilibri general que proporciona el màxim d’utilitat possible a tots els partícips socials.


El 1932 l’economista Lionel Robbins (més tard Lord Robbins) va centrar l’essència del problema econòmic en l’escassetat: «L’Economia és la ciència que estudia el comportament humà com una relació entre finalitats i mitjans escassos, susceptibles d’usos alternatius.» Aquesta definició, paradigmàtica per als economistes ortodoxes, s’ha convertit en la definició central en l’Economia convencional, ha tingut un notable ressò entre els economistes i s’ha mantingut fins a dia d’avui, d’aquí que l’Economia s’hagi convertit en la ciència de l’escassetat. I és també, entesa així, com la ciència general del comportament humà conforme a aquests principis econòmics. És una disciplina que pot abastar tots els dominis de l’acció de la persona individualment considerada, sempre que el problema que s’hagi de resoldre pugui ser plantejat com una optimització en un entorn condicionat per la limitació d’algun recurs.


Això permet fer una teoria econòmica universal i atemporal, pet tant ahistòrica, vàlida per a tot temps i lloc, amb explicacions unitàries i arguments indiscutibles. És una idea molt atractiva per a molts que es consideren científics, ja que en l’esquema neoclàssic es troben amb uns plantejaments que, partint de la consideració individualitzada dels éssers humans, els permet remuntar-se al que succeeix al conjunt de la societat. Els neoclàssics, per tant, estudien principalment els agents econòmics individuals, el que es coneix com Microeconomia.


“En el siglo XX, los trabajos de Hicks, Samuelson, Arrow y Debreu desarrollaron el plan de ataque trazado por Walras recurriendo a instrumentos matemáticos cada vez más sofisticados.
En los trabajos publicados los años 1959, 1960 y 1974 vinieron las malas noticias. Después de tanto esfuerzo, la conclusión es que en el caso general no se puede, repito, no se puede afirmar que las acciones de una colección de individuos aislados desemboquen en resultados beneficiosos para todos (…) Si a los estudiantes se les enseñase bien, a fondo, la teoría del equilibrio general podrían percibir que los únicos resultados que esta ofrece son de índole negativa. Verían que en el tema de la estabilidad nunca se ha podido demostrar cómo las fuerzas de mercado conducen a vectores de precios de equilibrio general. Si se les enseñase el tema de la existencia del equilibrio, verían que la demostración de existencia es un ejercicio matemático desprovisto de sentido económico. En lugar de estos temas delicados, los cursos de microeconomía neoclásica se concentraban en la maximización individual y, poco a poco, le fueron dejando más espacio a la teoría de juegos (…)
Es necesario aclarar que el tema de la maximización individual es un tema preliminar en el análisis de la teoría del equilibrio general. No constituye el objeto central del análisis de la teoría del equilibrio general. Si se analiza este tema es porque es un paso preparatorio en la construcción del modelo: es una de las piedras con las que se construye la catedral. Gastar tiempo enseñando hasta hartarse como se tallan estas piedras individuales evita la vergüenza de tener que mostrar que la catedral no se puede mantener derecha” (Nadal, 2012)


La «teoria neoliberal doncs està basada en la mateixa fe en les virtuts eternes del lliure mercat. Els seus models es basen en el supòsit que el mercat, d’alguna manera, condueix a posicions d’equilibri. Més endavant intentaran buscar els «microfonaments de la macro» per construir una teoria macroeconòmica amb la figura de «l’agent representatiu», una entitat fictícia que elabora un pla de maximització intertemporal per assignar recursos entre estalvi i consum. Aquests supòsits no han fet cap cas del fet fonamental que l’agregació del comportament especificat pels agents individuals no permet conservar les propietats de les funcions d’oferta i demanda (aquest resultat està clarament demostrat pel teorema Sonnenschein-Mantel-Debreu, de 1974) i, per tant, l’agent representatiu és una construcció absurda o un supòsit abusiu. Certament no hauria de ser utilitzat per definir directrius de política macroeconòmica.


Un altre element a tenir en compte en l’economia convencional, i especialment en l’escola neoclàssica, és que per donar un caràcter de solemnitat, seriositat i cientisme es recorre a la matematització de totes les idees:


«La belleza, la coherencia lógica y la nitidez de los esquemas matemáticos absorbieron hasta tal punto a estos autores que acabaron ignorando las diferencias existentes entre sus modelos y el mundo real que pretendían explicar» (Etxezarreta, 2015:31)


Actualment, les matemàtiques i l’estadística fins i tot dirigeixen el procés d’anàlisi, en el sentit que no és que serveixin de suport a un procés de reflexió analítica, sinó que es parteix d’alguna premissa específica sense preocupar-se gaire de la seva validesa per reflectir la realitat i, aplicant sobre aquesta un raonament matemàtic bastant complicat, s’arriba a uns resultats que es consideren vàlids i legitimats.


Tot i reconeixent els avantatges de l’ús d’aquests instruments, augmentats amb el suport informàtic, sobretot pel que fa a la concisió i la precisió i al fet que les definicions i el tractament de les variables utilitzades hagin de ser expressades de forma molt concreta, no es poden obviar els problemes que plantegen. Per exemple, fer inaccessibles al debat polític i social moltes mesures econòmiques per la complexitat de la tècnica utilitzada (ús d’algoritmes que regulen les operacions financeres, tan complexos que no els entenen ni els seus mateixos creadors). O bé desvirtuar la mateixa utilitat de les anàlisis per conèixer i explicar la realitat pel fet d’haver de (les matemàtiques obliguen) constrènyer tant les definicions i simplificar tant els supòsits sobre les variables fonamentals.


Mal utilitzades, i desgraciadament en moltes ocasions ho són, les matemàtiques també poden convertir-se en un aparell formal que pretén ser rigorós però que en realitat és buit de substància econòmica, i que es converteix en una cortina de fum per no abordar problemes complexos i de difícil enfocament o per evitar els que tenen implicacions ideològiques i polítiques més conflictives. Un exemple el tenim en la fórmula per calcular la revalorització anual de les pensions. En lloc d’utilitzar l’IPC, s’inventen (uns experts) una fórmula (incomprensible per la majoria de l’opinió pública) per tal de justificar la seva baixada.


Hi ha molts altres exemples de la utilització manipulada de les matemàtiques, alguns amb greus conseqüències de política econòmica. Recentment s’ha comentat molt el cas de dos famosos economistes de Harvard, Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff.


Ambdós autors ja eren economistes famosos quan el 2010 van publicar un article – «Growth in a time of debt» (Creixement en una època d’endeutament)– en què demostraven que un cop el deute públic supera el 90% del producte interior brut el creixement econòmic cau en picat. L’article, es va publicar just després que Grècia entrés en crisi, apel·lava directament al desig de molts dirigents d’estimular l’austeritat i es va fer famós immediatament. Segurament era, i és, l’anàlisi econòmica més influent dels últims anys. El The Washington Post de principis d’aquest any advertia contra una possible «baixada de la guàrdia» davant del dèficit perquè «estem perillosament a prop de la marca del 90% que els economistes consideren una amenaça per al creixement econòmic sostenible». Fixem-nos en l’expressió: «els economistes», no «uns quants economistes», i no diguem ja «uns quants economistes, als quals els contradiuen enèrgicament d’altres amb unes credencials igual de bones», que és la realitat. Els entusiastes de l’austeritat van anunciar a so de bombo i platerets que aquest suposat punt d’inflexió del 90% era un fet provat i un motiu per retallar dràsticament la despesa pública fins i tot en un context d’atur elevadíssim.


El text de Reinhart i Rogoff es va enfrontar a crítiques considerables des del principi, i la controvèrsia va augmentar amb el temps. “Finalmente, Reinhart y Rogoff permitieron que unos investigadores de la universidad de Massachusetts analizaran la hoja de cálculo original y el misterio de los resultados irreproducibles se resolvió. En primer lugar, habían omitido algunos datos, en segundo lugar, utilizaron unos procedimientos estadísticos poco habituales y muy cuestionables y, finalmente, cometieron un error de codificación en Excel. Si se corrigen tales errores y rarezas, se obtiene lo que otros investigadores han descubierto: una cierta correlación entre una deuda elevada y un crecimiento lento, sin nada que indique cuál de ellos es la causa y sin ningún rastro de aquel límite del 90” (Krugman, 2013)


En resum en l’esquema neoclàssic són els individus lliures, iguals i independents, els qui anant a la recerca del seu màxim benestar individual aconsegueixen el benestar col·lectiu. No hi ha diferències de poder entre els agents econòmics. La vida econòmica està constituïda per mecanismes impersonals: oferta, demanda, utilitat individual, recursos limitats, desitjos il·limitats, mercats… No hi ha responsabilitats personals. Les coses «passen», els mercats «actuen» i provoquen uns resultats, ningú n’és responsable. El tema del poder, per tant, resulta totalment eludit


Ningú que tingui els ulls oberts i contempli la realitat pot prendre per bons els resultats que sorgeixen d’aquestes premisses i acceptar que reflecteixen la situació real. El poder existeix, i és altament rellevant pel que fa a l’anàlisi econòmica. Sembla més realista considerar que si el pensament neoclàssic i les polítiques neoliberals es mantenen és perquè són les que més convenen a les forces econòmiques preponderants en el món d’avui, als qui mantenen el poder econòmic i als qui ocupen el poder derivat d’aquest, el poder polític.


Com és possible que als grans fòrums econòmics no es posi significativament en dubte un model de política econòmica que està agreujant els problemes de les economies del sud d’Europa i de molts altres països del món? El deute públic dels països d’aquesta zona s’ha multiplicat per dos o per tres des que es van imposar les polítiques neoliberals d’austeritat. L’atur, la desigualtat i la pobresa s’incrementen contínuament mentre el nombre de multimilionaris i la seva riquesa augmenten. Només visualitzant l’economia com una poderosa xarxa de relacions de poder s’hi podrà donar una explicació. El poder dels interessos econòmics dominants en el capitalisme que estem vivint és de tal magnitud que impedeix la consideració de plantejaments diferents. És el «no hi ha altra alternativa» de Margaret Thatcher.


No obstant, l’actual pandèmia ens ha mostrat, entre d’altres consideracions, que els que ostenten el poder (defensors del neoliberalisme) i el mateix sistema capitalista s’emmotllen al que sigui necessari, sense cap problema. On abans la pràctica de la política econòmica era l’austeritat, el control del dèficit i quan menys Estat millor, sustentats per una teoria econòmica hegemònica, ara s’ha transformat en polítiques econòmiques de despesa pública, dèficit i més Estat però sense variar la teoria malgrat es contradiguin.


De fet és la cínica manifestació de l’inversor/especulador Warren Buffett: «Efectivament, la lluita de classes existeix, però és la meva classe, la classe dels rics, la que l’està fent. I estem guanyant.» Aquest poder té múltiples ramificacions, com va declarar T. Friedman (periodista i politòleg, no confondre amb l’economista) en una entrevista publicada al New York Magazine el 1999: «La mà invisible del mercat no funcionaria mai sense un puny invisible. McDonald’s no pot expandir-se pel món sense McDonner Douglas, que va concebre els F15. I el puny invisible que dona garanties a l’obertura del món a les tecnologies de Silicon Valley es diu exèrcit, força aèria, força naval i cos de marines dels Estats Units.»


Tot i aquesta visió monolítica imperant respecte a com entendre avui l’economia, hem de recordar que dins la pròpia ortodòxia podem trobar discrepàncies com es el cas dels keynesians. Aquests amb posterioritat al crack del 1929 – de1936 a 1974 – van constituir el corrent econòmic dominant en la Acadèmia i en la política econòmica al món occidental, en base a la idea que el mercat ha d’estar mediat per la intervenció pública per produir resultats satisfactoris i evitar una crisi social que posi en perill el sistema capitalista. Ens preguntem com es possible que les noves crisis del segle XX (anys 70, 2008,…) no han posat en qüestió el paradigma neoclàssic tan allunyat del món real.


“…Hoy, ante una crisis que no pudieron predecir, se podría pensar que los seguidores de los principios neoclásicos habrían adquirido, por fin, una brizna de humildad. En medio de un agravamiento de la crisis precipitada por las recetas y los dogmas neoclásicos, se podría esperar al menos una ligera apertura intelectual. Pero no es así. Tanto en la Academia como en los espacios de política económica el dogma se ha endurecido. Desde el vértice de la pirámide neoclásica, hoy se exige que el mundo se transforme para adecuarse a los axiomas de la teoría neoclásica”. (Nadal, 2012)

L’heterodòxia o economia crítica

Enfront del monolitisme de l’economia convencional han aparegut i continuen apareixen nombroses doctrines econòmiques de pensament crític que ens poden permetre acostar-nos al coneixement de la realitat que ens envolta. Sorgida al segle XIX amb K. Marx, l’economia crítica es plural i variada, moltes són escoles no marxistes aparegudes al segle XIX i XX (regulacionistes, estructuralistes, vells institucionalistes, radicals, sraffians, postkeynesians …) D’altres, bastants anys després, amb gran arrelament en les darreres dècades com l’ecologisme, el feminisme,… En conjunt mostren que l’economia lluny de constituir un bloc únic d’arguments complets i tancats, està formada per múltiples explicacions alternatives sobre el mateix tema, sense que cap ofereixi plantejaments concloents.

Malgrat les seves diferències, comparteixen la idea que les decisions individuals estan emmarcades en la dinàmica social. Per elles el sistema econòmic té les seves lleis, variables en el temps i en l’espai. De fet, tracten d’analitzar l’evolució econòmica en el marc del conjunt per poder entendre quins son els canvis que es produeixen en el món real i poder explicar-los.

En el següent apartat intentarem explicar perquè aquesta varietat i riquesa de teories econòmiques no aconsegueix obrir-se pas i provocar un canvi de paradigma tant a nivell teòric com de polítiques econòmiques.

L’Ensenyament de l’economia, una lluita ideològica del neoliberalisme, amb arrels històriques ben establertes pel control del relat i les mentalitats

Al primer terç del segle XX, les velles idees liberals ja no eren útils per combatre els nous aires d’igualtat, cooperació, democràcia, llibertat, justícia, laïcitat, tolerància, solidaritat, bé comú,… que s’expandien arreu fruit de la lluita de classes i de l’existència de països amb un sistema econòmic diferent que llavors es creia que tenia èxit. Es llavors quan sorgeix entre els nous liberals una de les seves preocupacions fonamentals que serà la “d’educar a les masses”. Ludwing von Mises a l’any 1932 en el seu llibre “Socialismo” ens diu: “Es un hecho cierto que las masas no piensan; pero esa es la razón precisamente por la cual siguen a quienes sí piensan. La guía espiritual de la humanidad pertenece al pequeño número de hombres que piensan por sí mismos, quienes primero ejercen su acción sobre el círculo capaz de recibir y comprender el pensamiento elaborado por otros; por este camino las ideas se extienden a las masas, donde se condensan poco a poco para formar la opinión pública de la época” (Von Mises, 1968:527).

(…) Von Mises i Hayek (…) al igual que George Stigler i Milton Friedman, como se sabe, no sólo fueron economistas muy reconocidos, sino también temibles “emprendedores ideológicos”, que no ocultavan su militancia constante y abierta en pro del capitalismo de la libre empresa (…) Estos autores desarrollaron incluso la teoría de la lucha ideológica: si las masas no piensan, como von Mises gustaba de decir, les corresponde a estrechos círculos de intelectuales sostener el combate contra todas las formas de progresismo y de reforma social, gérmenes de totalitarismo. De ahí la extrema atencióm que prestan los neoliberales norteamericanos a la difusión de sus ideas en los medios y a la enseñanza de la economía en las escuelas y los institutos norteamericanos (…) La cultura de empresa y el espíritu de empresa pueden aprenderse desde la escuela, al igual que las ventajas del capitalismo sobre toda otra organitzación económica. El combate ideológico es parte integrante del buen funcionamiento de la máquina “ (Laval y Dardot, 2013:151)


L’actual president de la Foundation for Economic Education (FEE), primer Think Tank creat el 1946 als Estat Units, en la introducció de l’informe anual de 2019, diu: “Crec fermament que la millor manera de contrarestar la influència d’aquells que intenten popularitzar un govern més gran, un estat del benestar ampliat i un socialisme directe és tallar-los des de l’arrel… I això comença per involucrar eficaçment la nova generació amb els principis que conformen la “filosofia de la llibertat”: llibertat individual, economia de lliure mercat, creació de valor empresarial, propietat privada, govern limitat i alt caràcter moral.” Aquestes afirmacions recullen la “missió” de la Fundació tal com escriuen en la seva web on s’explicita, a més a més, que pretenen: “Fer que les idees de llibertat siguin familiars, creïbles i convincents per a les noves generacions”


La FEE, think tank que també va ser un dels impulsors de la Mont-Pèlerin Society, no només es dedica a fer materials educatius i formar al professorat, sinó que també actua com a lobby polític i incideix en l’elaboració de programes i currículums escolars nacionals, aturant aquells que consideren massa descriptius i poc proclius a l’economia capitalista. La seva feina era i és assentar les bases de les seves idees per recollir els fruits més endavant, tal com deia Friedman, ja que es produeix un retard de molts anys entre l’opinió pública i la legislació. D’aquesta manera van anar introduint la seva ideologia pas a pas dins la universitat.


Aquest treball de sapa dels neoliberals que perseguien establir la seva ideologia com a pensament hegemònic tant dins l’Acadèmia com en el sí dels diferents governs nacionals i organismes internacionals ha anat obtenint els seus fruits. No obstant l’hegemonia dels dogmes neoliberals no s’ha aconseguit per una lluita d’idees, proposicions, conceptes…, sinó més aviat per mitjà d’estar pròxims al poder, de ser més favorable per aquest i de la guerra bruta contra la dissidència. Un exemple de com es va acabar amb la diversitat i la heterodòxia en el sí de les facultats d’Economia el tenim amb el que va succeir a Estats Units. “(…)El 1968, un grup de joves economistes radicals, producte dels disturbis polítics als campus universitaris en els anys 60 i del moviment contra la guerra, van arribar a la disciplina. Organitzats en la Union for Radical Political Economics, van clamar per la politització de l’Economia acusant als seus col·legues economistes d’ignorar les qüestions importants i de ser “instrumentals per a l’assoliment dels injustos fins de les elits”. Van rebutjar “l’enfocament marginalista”, l’actual mantra de l’Economia, perquè acceptava les institucions bàsiques del capitalisme, i es preocupava només per administrar-les, per millorar-les … marginalment”. (Kallis, 2014).

El grup punter d’aquests joves economistes era a la universitat de Harvard on impartien un curs titulat “El sistema capitalista: conflicte i poder” El gruix del professorat veterà, més en la línia de les idees de la “filosofia de la llibertat”, estava en contra que es fes aquest curs, titllant els joves professors de tenir poca qualitat investigadora, de ser poc científics i de fer “política”. D’altres, de la categoria de Galbraith, Leontief o Arrow, els van defensar quan la Universitat els va denegar de forma sistemàtica la renovació dels contractes, com és el cas del brillant economista Samuel Bowles. Finalment tots van acabar abandonant Harvard inclosos els professors que els havien defensat. El triomf dels conservadors sobre els moderats va representar l’hegemonia de l’ortodòxia. “Pero a medida que los niveles más altos de la jerarquía de la disciplina y sus prestigiosas revistas fueron limpiados de radicales, las preguntas y proposiciones incómodas se quedaron sin contestar, y pocos radicales quedaban alrededor para verificar los miles de estudios con los que las propuestas neoliberales martillaban, estudios revestidos de complejas matemáticas imposibles de ser penetradas por los no iniciados. Mientras la Economía llegó a estar dominada por las ideas neoliberales (lo más a la izquierda que se encuentra hoy en las principales revistas de la disciplina está a la derecha del Partido Demócrata), los disidentes terminaron fundando escuelas heterodoxas de menor influencia, o se mudaron a otras disciplinas, tales como la Geografía” (Kallis, 2014: 164)

Així doncs, la síntesi neoclàssica, l’economia ortodoxa que constitueix l’actual paradigma (amb els seus cinturons protectors), és l’única visió que l’Acadèmia accepta, des de la Universitat (només cal veure els manuals introductoris – el Samuelson, el Blanchard o el Mankiw), fins l’escola (veure els manuals d’Economia de l’ESO) Totes les demés visions o interpretacions de la societat i per tant de l’economia, són silenciades (economia feminista, ecologista, marxista, institucionalista, postkeynesiana,…) perquè el neoliberalisme no és només un conjunt de pràctiques i polítiques econòmiques, sinó que com els seus precursors (col·loqui Lippmann) ja van establir, és una racionalitat, una subjectivitat. Es tracta de passar del domini i disciplinament biopolític al psicopolític (Byung-Chul Han, 2014). El nostre “sentit comú” ja ha canviat i ja estem preparats per considerar-nos empresaris de nosaltres mateixos, arribant al súmmum de l’individualisme metodològic que és l’emprenedoria.


Per buidar la Universitat de professorat crític amb els dogmes neoclàssics, amb el mainstream, i amb els postulats neoliberals ja no cal recórrer a actuacions tan dràstiques com l’explicada de Harvard, que també. Amb l’autocensura, la “prudència” si es vol tenir accés a finançament, a ser publicat, o a mantenir el contracte, ja n’hi ha prou. Per exemple, a l’abril de 2019 en unes jornades econòmiques organitzades per l’Associació d’Ensenyants d’Economia i Empresa a l’educació secundària, un catedràtic d’economia, exdegà de la Facultat d’Econòmiques i exrector de la Universitat de Barcelona va fer una ponència on no només va refutar alguns dels dogmes de l’economia convencional, de l’ortodòxia neoclàssica, neoliberal, sinó que va reconèixer que aquests dogmes són monolítics, malgrat la seva falsedat, en gairebé totes les facultats d’economia d’arreu. Això sí, va confessar públicament que ho deia ara perquè ja no li preocupaven les conseqüències de fer-ho, doncs era al final de la seva carrera.


“Esta falta de pluralidad y de reflexión crítica en la enseñanza de la economía ha sido puesta sobre la palestra en multitud de ocasiones. Son muchas las voces críticas que han denunciado esta situación y reivindicado la imperiosa necesidad de acometer reformas importantes en la enseñanza de la Economía. En el año 2000, se alzó en Francia un movimiento de estudiantes de Economía protestando ante los postulados centrales respaldados por las enseñanzas superiores de la disciplina económica. De esta queja surgió El Movimiento por una Economía Pos-autista. En junio del año 2001, un grupo de estudiantes de doctorado de Economía de la Universidad de Cambridge (Inglaterra) expresaron su apoyo al movimiento de los estudiantes franceses. Once años después, estudiantes de la prestigiosa Universidad de Harvard (EE.UU.) abandonaron la cátedra de Introducción a la Economía del afamado profesor Gregory Mankiw protestando contra el contenido y el enfoque desde el cual se imparte esta materia”. (García i Ruiz, -:5)


Una altra contestació a la manca de pluralitat i de reflexió en el sí de l’Acadèmia el tenim en el moviment Post Crash nascut a Manchester el curs 12-13. Aquest moviment s’ha estès arreu del món fins i tot també a casa nostra, com així ho està fent el “moviment internacional d’estudiants per un pluralisme en econòmiques”. També han aparegut d’altres grups, com el Seminari d’Economia Crítica TAIFA, el qual, a part de publicar informes monogràfics sobre temes econòmics, en el llibre “Crítica de l’Economia Ortodoxa” del 2004 recull una sèrie de valuosos articles crítics de la Economia convencional. O el col·lectiu d’Economistas Frente a la Crisis.


Hem de fer esment a més a més de l’Associació d’Economia Crítica (AEC), a l’estat espanyol, que va ser creada el 2003 fruit de les Jornades d’Economia Crítica que es realitzen bianualment des de 1987. Podem llegir a la seva web que “Una de las finalidades fundamentales de nuestra Asociación es el apoyo y la difusión académica de perspectivas teóricas diversas como la economía postkeynesiana, la economía ecológica, la economía feminista, la economía marxista, o la economía institucional, tanto en el ámbito universitario de la docencia y la investigación, como en su proyección más amplia hacia el resto de la sociedad. Las actividades de la Asociación apoyan, pues, el desarrollo plural, teórico y metodológico, de conocimiento económico riguroso que sea relevante para la comprensión de la realidad social”.

Davant d’aquesta situació no podem deixar de compartir la idea de Max-Neef quan afirma que “ No podem esperar ni pretendre un canvi si no canvia la Universitat. Al meu parer, en aquestes circumstàncies, la institució de major responsabilitat del món en aquest moment és la Universitat; i en la mesura que la Universitat no sigui capaç de canviar i reestructurar l’ensenyament de l’Economia, no hi ha esperança ” (Max-Neef 2014)
Més encara, si la implantació del model és pràcticament monolítica a nivell universitari, la podem fer extensible al batxillerat i a l’interior de les aules de secundària. Només cal donar una ullada a l’enfocament dels llibres de text que s’hi empren. Una revisió que estem tirant endavant d’un dels llibres de text més utilitzat als instituts de casa nostra, el llibre de text d’Economia de 4t de la ESO de l’editorial McGraw Hill, que no deixa de ser un petit resum del manual “Principios de economia” de Gregory Mankiw, evidencia la plasmació de tots els dogmes neoclàssics i tota la ideologia neoliberal tant de forma explícita com en forma de currículum ocult. Per exemple serveixi la definició que es fa de necessitat: “Una necessitat és el desig d’obtenir alguna cosa que ens falta”. Així doncs,  s’identifica necessitat amb desig i es pressuposa que ambdós són il·limitats.

Aquest enfocament legitima i promou en l’alumnat, de forma més o menys explícita i conscient, valors i actituds consumistes, productivistes i explotadores, de tal manera que a les escoles i instituts es rep aquesta visió del món com si fos ciència empírica, neutral i objectiva. En les últimes dècades, paral·lelament a la hipertròfia de l’activitat financera especulativa en relació a les magnituds de l’economia “real” a la qual teòricament hauria de donar suport, aquesta visió interessadament esbiaixada de l’economia ha incorporat un objectiu addicional: convèncer la ciutadania de les “bondats” de les activitats financeres – crèdits, endeutament, etc – i de la seva necessitat i justificació per al normal desenvolupament d’activitats productives o consumidores. D’altra banda, legitima i exalta l’emprenedoria – sovint, precarietat laboral disfressada de treball autònom – i l’èxit a qualsevol preu en els negocis, encara que això impliqui forçar els salaris a la baixa fins a nivells de supervivència per a la majoria de treballadors i destruir el medi ambient. En aquesta visió no hi ha a penes espai per a l’equitat – el salari de cada un depèn de la seva «productivitat» – ni per a la solidaritat i la cooperació, en general incompatibles amb la competitivitat i l’eficiència.

En la mesura que els individus interioritzen la visió de món, de la racionalitat neoliberal, deixen de qüestionar les desigualtats injustificades i la naturalesa depredadora per al medi ambient del sistema econòmic actual: no es tracta d’intentar canviar-lo, sinó d’intentar escalar el més amunt possible en ell i, en tot cas, conformar-nos en el nivell que aconseguim assolir.

Si realment es vol una educació crítica i plural cal introduir en els programes educatius les diferents visions crítiques que es tenen de la realitat social. S’ha de poder plantejar la crítica que fa l’economia ecològica, ja sigui com “estat estacionari” o com “decreixement”. O la crítica a la invisibilització del treball reproductiu com fa l’economia feminista. Per no parlar de la crítica a tot el sistema explotador que fa el marxisme. O la crítica que fa l’institucionalisme per la manca de consideració de les institucions. O la crítica que els postkeynesians fan de l’autoregulació del mercat i la distribució. I l’economia del desenvolupament amb la seva crítica de la divisió internacional del treball i la dependència.

No podem oblidar tampoc fer les referències a les petites experiències d’organització social i econòmica actuals en diversos llocs del món, on la propietat i gestió dels mitjans productius són col·lectius quan no comunals. Projectes reals que caminen en un procés cap a una societat postcapitalista, tot i que sovint, la majoria de corrents econòmiques només reconeixen la propietat com privada o pública i com a molt col·lectiva, però mai es fa esment a la comunal.

Aquestes experiències i projectes requereixen d’una participació activa dels subjectes i d’un funcionament veritablement democràtic en la presa de decisions. A hores d’ara la majoria de la població està ben lluny del que no sigui el joc polític i institucional encara que el critiquin. Sense entrar a debatre el concepte de democràcia coincidim amb els que consideren que dipositar un vot a les urnes cada quatre anys – democràcia formal – s’ha rellevat inoperant a nivell planetari, com ho demostren abastament l’augment de la desigualtat, de l’exclusió social i, en conseqüència de la pobresa. Hi ha vida i lluita més enllà de les eleccions i són els moviments socials, en la seva pluralitat i diversitat, amb autonomia i autoorganització els que han d’orientar les transformacions socials, en base a processos amplis i complexos de diàleg i debat entorn de les alternatives de futur.


No pot haver-hi democràcia sense igualtat, sense inclusió i sense participació, però no una participació planificada i controlada des de les institucions. Creiem que la idea que només els que detenten el poder i els “experts” tenen el coneixement suficient per saber el que convé o no a la ciutadania és falsa, a més a més d’injusta.


Però, com encoratjar i estimular la participació en espais d’autonomia, que permetin experimentar noves formes de viure i de fer en una societat on l’exclusió social i la pobresa són cada cop més grans? Sens dubte es complicat perquè es tracta d’un gos que es mossega la cua. Sense les necessitats bàsiques cobertes i amb problemes per sobreviure en una societat cada cop més polaritzada, les dificultats per exercir el dret a l’autèntica participació es tornen inabastables. No obstant, estem convençudes que només la participació permetrà subvertir el control social de la “res pública” i reinventar, allò que acostumem a denominar democràcia, però que estaria millor adjectivat amb molts d’altres termes com ara bé comú, o del bon viure.

Acabarem amb les paraules de Ricardo Molero (-:85):

“ (…) el principal objetivo que debe tener cualquier disciplina de estudio de las diferentes dimensiones en las que se ordena nuestra sociedad (es decir, cualquiera de las denominadas “ciencias sociales”) es tratar de transformarla, detectando los problemas a los que se enfrenta la realidad que es parte de su objeto de estudio y planteando posibles soluciones frente a ellos. En este sentido, la economía tiene un papel primordial (aunque, en absoluto, único) que representar, no ya porque nos encontremos en un contexto de crisis económica que está afectando a todos los ámbitos de nuestra sociedad, sino también porque, como vimos, nuestra disciplina se ha convertido, desde su surgimiento contemporáneo al del sistema capitalista, en el principal legitimador de su funcionamiento. El objetivo más inmediato que debe perseguir la economía crítica es cuestionar dicho sistema, al mismo tiempo que desmonta los argumentos elaborados por la economía ortodoxa con el objetivo de justificar su existencia.

Para ello, en primer lugar, la economía crítica no debe renunciar al rigor, entendido éste no como el intento de alcanzar una objetividad que, dada la naturaleza social de su objeto de estudio y la especial relación entre este y el sujeto investigador es imposible de lograr (al menos en las ciencias sociales), sino más bien como la necesidad de elaborar argumentos que puedan ser discutidos abiertamente y que se sostengan tanto lógicamente como al ser contrastados con la realidad de la que se ocupa. En segundo lugar, creemos que, a pesar de esa reivindicación del rigor en el análisis, la economía heterodoxa no debe caer en el error de tratar de construir un cuerpo cerrado de análisis similar, aunque alternativo, al de la ortodoxa. Por la propia naturaleza histórica de su objetivo de estudio, no es posible encontrar leyes inmutables (a no ser que esas leyes tengan un carácter más filosófico que científico) y tratar de hacerlo solo puede llevar a la formación de una nueva escolástica. En relación con ello, y en tercer lugar, la economía crítica debe aprovechar la potencialidad de sus múltiples corrientes para llevar a cabo análisis que permitan comprender la realidad económica en toda la complejidad en la que se nos presenta. Es por ello que, a pesar de las críticas al eclecticismo, la interrelación entre corrientes, que como vimos en el anterior apartado ya se está desarrollando, debe seguir siendo fomentada”

Mireia Claverol i Ferran Polo
Membres del Seminari d’Economia crítica TAIFA
Novembre 2020

Bibliografia

  • Byung-Chul Han. (2014). Psicopolítica. Neoliberalismo y nuevas técnicas de poder, Barcelona: Herder
  • Claverol, M., Polo, F., Etxezarreta, M., Silva, S., Riera, A. I Farré, J. (2019) Economia crítica a l’aula. Propostes per a l’ensenyament obligatori, Barcelona: Dossiers Rosa Sensat 81
  • Etxezarreta, Miren. (2015). ¿Para qué sirve realmente la economia?, Barcelona: Paidós
  • García Quero, F i Ruíz Villaverde, A. , Introducción, En Hacia una economia más justa. Una introducción a la economia crítica, Universitarios por una Economía más justa. Economistas sin fronteres
  • Kallis, Georgios. (2014). La batalla de Harvard o cómo la Economia se convirtió en Economia, Revista de Economia crítica, 17, primer semestre 2014, 163-165
  • Krugman, Paul. (2013). La depresión del excel, Disponible en https://elpais.com/economia/2013/04/19/actualidad/1366398440_370422.html (consultat el 8 d’octubre 2020).
  • Laval, Christian, y Dardot, Pierre. (2013). La nueva razón del mundo, Barcelona: Gedisa
  • Max-Neef, Manfred. (2014) https://www.youtube.com/watch?v=WI9UVPBfxfM&feature=youtu.be (min. 48:55) Presentació del llibre La economía desenmascarada. Barcelona: Icaria (consultat 22 d’octubre del 2020)
  • Molero Simarro, Ricardo. Corrientes heterodoxes de pensamiento económico. Fundamentos e interrelaciones, En Hacia una economia más justa. Una introducción a la economia crítica, Universitarios por una Economía más justa. Economistas sin fronteres
  • Nadal, Alejandro. (2012) https://www.sinpermiso.info/textos/teora-econmica-las-preguntas-son-la-respuesta (consultat 22 d’octubre del 2020)
  • Von Mises, Ludwig. (1968) Socialismo. Análisis económico y sociológico, Buenos Aires, WBF

Isabel Benítez – Arteka 06/2021

Artículo Original publicado en papel, en junio de 2021 en la revista Arteka (https://gedar.eus/).

Isabel Benítez – engels.cat 21/11/2020

Antecedents i context

En el cas d’Engels, ja en La situació de la classe obrera a Anglaterra (1845) es presta especial atenció a les condicions de vida de les proletàries. Amb aquest treball realitza tres contribucions clau: a) Ni els individus ni la família existeixen com a abstraccions ahistòriques, i es suggereix que l’opressió de la dona en la família ha de conceptualitzar-se en termes de mitjans de producció i de classes específiques, b) introdueix la noció del mínim vital salarial com un element de caràcter més social que el de la pura determinació de les necessitats físiques (una òptica que posteriorment impregnarà El Capital), i c) estableix el lligam entre població i la necessitat del capitalisme d’una superpoblació relativa, a través del prisma del salari i la durada de la jornada laboral. Paral·lelament, a La Ideologia alemanya (1845), juntament amb Marx, també desenvoluparà les tesis sobre la família, on s’abunda la  seva caracterització social i com a productea de les relacions de producció i alhora, assenyala la contradicció entre la seva concepció ideològica i l’experiència concreta diferencial, tant al llarg de la història com per cada classe social. El gruix d’aquestes tesis serà posteriorment formulat en clau de programa polític en El manifest comunista (1848). Gairebé quaranta anys després, veurà la llum L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat (1884), sent un punt d’inflexió ineludible per al feminisme marxista en tant que és el primer intent sistemàtic de relacionar el coneixement històric concret de la transformació de les societats classistes i les formes d’organització familiar.

Fins l’any 1860 les ciències socials no havíen començat l’estudi històric de les formes familiars i no va ser fins a Ancient society de Morgan (obra a la qual brinda un subtítol sovint obviat: «a la llum de les recerques de Lewis H. Morgan») que no apareix un intent de periodificació seriós sobre el qual Engels fa el seu treball [1]. Marx prendrà un important volum de notes sobre el llibre que, després de la seva mort, seran el material de partida d’un llibre que, com ja anuncia Engels en el prefaci de les successives edicions, està condicionat a l’expansió del coneixement antropològic que ja s’estava produint respecte a la família i els sistemes de parentiu. El text desenvolupa la crítica al binomi matrimoni/prostitució – Engels va donar suport a una posició abolicionista i crític amb el regulacionisme anglès i temptatives prohibicionistes alemanyes- i planteja la relació entre monogàmia i violència masclista. Una dessacralització descarnada de l’articulació de la propietat privada dels mitjans de producció amb la institució familiar que, fins feia a penes dues dècades, no havia començat a veure esquerdar les seves vestidures «naturals», això és, la desmitificació del seu caràcter com una llei natural.

La gran aportació d’Engels amb aquest llibre serà doble: inserir la família en la història, despullar-la de l’halo «natural» que l’embolicava i relacionar-la amb la lluita de classes, sistematitzant el coneixement de les seves transformacions al caliu de la modificació de les relacions socials de producció al llarg de la història i, específicament, amb l’extensió de la propietat privada dels mitjans de producció. L’objectiu de l’obra és analitzar i divulgar un enfocament materialista sobre tres institucions fonamentals de les societats capitalistes i, específicament, connectar l’estudi de Morgan amb la interpretació materialista de la història de Marx.

L’apartat dedicat a la família serà el més extens i el que rebi actualitzacions en successius prefacis. Per situar-lo en les coordenades del camp socialista de finals del segle XIX, és obligat recordar la seva «coexistència» amb La dona i el socialisme, l’obra mastodòntica realitzada pel dirigent de la socialdemocràcia alemanya, August Bebel i publicada per primera vegada l’any 1879. No sembla que hi hagués un intercanvi intel·lectual o polític explícit entre Bebel i Engels respecte a les qüestions tractades, tot i què sí que s’aprecien divergències. Dos elements xoquen: el llibre d’Engels es desmarca de les tesis d’un patriarcat sempitern per a sostenir la tesi de la preexistència de formes de societat igualitàries, així quan Engels escriu «una de les idees més absurdes preses de la Il·lustració del segle XVIII és la que, en els començaments de la societat, la dona era esclava de l’home», bé pot interpretar-se la polèmica subtil respecte a Bebel. En segon lloc, Engels inclou un seguit de propostes polítiques que superen l’excessiu èmfasi en la conquesta de la igualtat legal-formal del text del seu col·lega:a) l’aposta per la participació de les dones en la producció com a precondició per a la igualtat: «(…) l’alliberament de la dona exigeix, com a condició primera, la reincorporació de tot el sexe femení a la indústria social el que al seu torn requereix que se suprimeixi la família individual com a unitat econòmica de la societat»; b) avançar les conseqüències d’abolir les funcions econòmiques de la família en relació amb, c) la necessitat que el treball domèstic esdevingui una indústria pública: «Quan els mitjans de producció passin a ser propietat comuna, la família individual deixarà de ser la unitat econòmica de la societat. L’economia domèstica es convertirà en un assumpte social, la cura i l’educació dels fills, també».

Encara que el contingut antropològic concret del llibre quedés, efectivament, desfasat en poques dècades [2], l’òptica que adopta va deixar una notable empremta en la història de la lluita per l’alliberament de les dones [3]. Contra l’aparent pronòstic, la marca de L’origen de la família … no queda delimitada a l’últim terç del segle XIX, quan esdevé la referència «definitiva» del moviment comunista internacional sobre la qüestió, sinó que perdurarà fins a la coneguda com a «segona onada feminista» desenvolupada durant les dècades de 1960 i 1970. Contemporàniament, L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat també ressona en la teoria de la reproducció social, l’etiqueta que agrupa la voluntat de fer créixer l’anàlisi del capitalisme com a totalitat que inclogui – i no merament juxtaposi- l’opressió patriarcal i racista, en sentit d’articular-les de manera coherent amb les categories d’El Capital.

Les ombres i les llums

No obstant això, la seva excessiva paràfrasi i dependència de l’enfocament evolucionista de Morgan, juntament amb la pressa del redactat – que s’ha atribuït també a la voluntat d’Engels d’intervenir políticament en prevenció de desviacions reformistes i revisionistes – llastraran el potencial revolucionari del text i en bona part, es reflectirà en polítiques erràtiques de la II Internacional en la «qüestió de la dona».

La feminista marxista, Lise Vogel farà un cru balanç amb motiu del centenari de la publicació del llibre: «L’origen es veu entelat pel fracàs d’Engels en desplegar una descripció coherent del desenvolupament social. En canvi, es basa en diversos marcs teòrics a més de la seva comprensió del treball de Marx: el determinisme tecnològic implícit en l’Ancient Society de Morgan, la seva principal font de dades; la primera versió del materialisme històric de la Ideologia alemanya; i una crítica generalment utòpica de la propietat i la visió del futur socialista. Si bé L’origen aconsegueix, en alguns llocs, superar aquest eclecticisme, la seva inestabilitat conceptual anava a tenir greus conseqüències. L’origen constitueix un text erràtic les ambigües formulacions teòriques i polítiques del qual es van convertir, no obstant això, en part integral de l’empresa socialista i, més recentment, feminista.» (1996:148).

Un dels aspectes més cridaners de l’eclecticisme que assenyala Vogel serà el desacoblament teòric i polític del text (Vogel, 2013). És a dir, les premisses teòriques que desenvolupa Engels no sostenen les conclusions polítiques assenyalades anteriorment: la socialització de l’economia domèstica, l’abolició de les funcions econòmiques de la família, «la reincorporació de tot el sexe femení a la indústria social»… Al marc teòric, Engels planteja l’aparició simultània de l’opressió sexual i de classe (evadint el problema històric i teòric que implica, que tindrà el seu confús ressò en diferents expressions del feminisme socialista durant la segona onada feminista), i alhora s’impregna d’un optimisme infundat en la liquidació de la llar obrera per la mera proletarització de les dones (i el paper de la família obrera en la reproducció de la classe treballadora per a si, més enllà de com a força de treball)[4] i tampoc es tracten els puntals que sostenen la supremacia masculina en la llar proletària -a més dels psicològics i ideològics-.

La font de l’«error» resideix als llimbs en els quals queda la divisió sexual del treball (en la qual no es deté Engels) malgrat la centralitat que li atorga en el si de la família. Precisament, en adoptar com a categoria de partida la família sense situar-la de manera satisfactòria dins la totalitat que representen les societats capitalistes, ens furta un enfocament de la «reproducció social» i alimenta les bases d’una lectura particularista, separada o si es vol, «dualista» [5] de l’opressió de la dona. Aquesta feblesa emergeix en establir el paral·lelisme entre marit-burgès, dona-proletari: «La família individual moderna es funda en l’esclavitud domèstica franca o més o menys dissimulada de la dona, i la societat moderna és una massa les molècules de la qual són les famílies individuals. Avui, en la majoria dels casos, l’home ha de guanyar els mitjans de vida, alimentar a la família, almenys en les classes posseïdores; i això li dona una posició preponderant que no necessita ser privilegiada d’una manera especial per la llei. L’home és en la família el burgès; la dona representa en ella al proletari.» (el subratjat és nostre)

Aquestes equivalències són per Vogel «metàfores perilloses, en el pitjor dels casos, préstecs acrítics de la primera filosofia política burgesa» (2013:136). Una analogia arriscada perquè dona peu a substituir les contradiccions en la família proletària per una confrontació de sexes -com efectivament recolliran el feminisme radical i el feminisme materialista francès- i amb això, dilueix el caràcter classista diferencial de l’opressió de les dones proletàries. En aquest sentit, el vincle que Engels estableix entre propietat privada i subjecció de les dones deixa un buit analític políticament molt rellevant per a l’acció de classe. Si l’opressió de la dona en la família deriva de la necessitat de controlar i preservar la transmissió de la propietat, en assenyalar però no aprofundir en el fet que les dones no propietàries tenen la seva especificitat («almenys en les classes posseïdores», ens delimita Engels l’abast de la seva anàlisi), s’obre la porta a una noció interclassista de la categoria família. Però no únicament, també ens condueix a la simplificació on l’opressió masclista sembla resoldre’s per obra de la mateixa abolició de la propietat privada.

En no articular-se sòlidament la família i l’opressió de les dones no propietàries amb la dinàmica del capital, el text acaba legitimant estratègies reformistes com a únic horitzó. A diferència de Marx, Engels situarà l’anàlisi de l’opressió de les dones en la discussió de drets polítics i no en l’impacte del gran capitalisme industrial. És a dir, l’emancipació de les dones no forma part estratègica de la conquesta del socialisme, sinó que queda a la mercè del vaivé d’un programa pendular entre tàctiques oportunistes o merament reformistes a romandre relegades a un moment postrevolucionari [6]. El reformisme i la posposició «tàctica» formarien part, efectivament, de la trajectòria posterior de la II Internacional. És clar que no pot adjudicar-se aquesta deriva a Engels, però és important tenir consciència del seu impacte. Paradoxalment, el caràcter ecclèctic i titubejant permetra, alhora que pòstumament, també inspiri els enfocametns de la III Internacional, en el primer congrés del qual aprova un programa integral sobre la qüestió de la dona que reflecteix les invectives polítiques anunciades a L’origen de la familia [7].

I és que, les reflexions que precedeixen a L’origen de la família, … també han inspirat la concepció  que connecta la «qüestió de la dona» amb la totalitat i que, precisament, es troba en el prefaci de la primera edició (el destacat és nostre): «Segons la teoria materialista, el factor decisiu en la història és, al capdavall, la producció i la reproducció de la vida immediata. Però aquesta producció i reproducció són de dues classes. D’una part, la producció de mitjans d’existència, de productes alimentaris, de roba, d’habitatge i dels instruments que per a produir tot això es necessiten; d’una altra part, la producció de l’home mateix, la continuació de l’espècie. L’ordre social en què viuen els homes en una època o en un país donats, està condicionat per aquestes dues espècies de producció: pel grau de desenvolupament del treball, d’una part, i de la família, de l’altra. Com menys desenvolupat està el treball, més restringida és la quantitat dels seus productes i, per consegüent, la riquesa de la societat, amb tanta major força es manifesta la influència dominant dels llaços de parentiu sobre el règim social».

El mateix prefaci que Vogel retreu com a errònia, la formula hereva de la Ideologia alemanya,  també permet desplegar que la problemàtica de la família transcendeix un aparent particularisme interclassista (les dones) per a connectar la reproducció social amb el conjunt de la dinàmica econòmica i social, amb el mode de producció. És precisament aquest vessant el que, sense comptar amb una base teòrica explícita, inspirarà no sols les tasques d’agitació de la socialdemocràcia alemanya sota l’ègida de Clara Zetkin sinó també la línia de Lenin, Kolóntai i els decrets de la revolució bolxevic, que vertebren un enfocament polític i pràctic autènticament de «reproducció social» on la igualtat formal de drets i el sufragi universal igualitari (el topall de l’agenda política de les lligues feministes de l’època) són la línia de sortida d’un ambiciós programa de reformes en matèria de dret de família, treball, salut, habitatge, educació … molt limitat materialment i, possiblement, també per les el·lipses teòriques sobre les quals cavalcaven. I amb tot, la revolució soviètica va ser l’intent més seriós i avançat de superar col·lectivament les estretors, opressions i mesquineses de la forma familiar acoblada al capitalisme, darrere d’un model social al servei de les necessitats col·lectives i que, per tant, alliberés a dones i homes de relacions de dependència opressiva, negació, enviliment i misèria vital i sexual.

Una panoràmica emancipatòria molt vigent en temps on el pragmatisme polític sovint limita les opcions a l’emulació de la família nuclear «amb un rostre (més) humà» o individualisme  extrem en què derivaren els estats de benestar de les societats capitalistes escandinaves. La petjada d’Engels, finalment, no ha quedat esfonsada amb la caiguda de la Unió Soviètica i l’expurgació del materialisme històric de les ciències socials hegemòniques. Amb les seves aristes, encerts i mancances, aquest cèlebre prefaci i la remissió a un altre tipus de producció («la reproducció de l’home mateix, de l’espècie») ha donat nom al paraigües teòric del feminisme marxià des dels anys 1980 i empenta política a les perspectives de la totalitat en contrapossició al liquidacionisme individualista i identitari. Tanmateix, el debat de les derives eclèctiques continua obert i, novament, Vogel ens recorda, amb motiu de l’edició d’una antologia d’articles sota l’epígraf «La teoria de la reproducció social»: «A la llarga crec que ens haurem de desfer de dues suposicions molt arrelades En primer lloc, la suposició que diferents dimensions de la diferència – per exemple, raça, classe i gènere- són comparables. En segon lloc, de la conclusió que categories diferents són equivalents en termes causals» (Bhattacharya,2019:12).  Una divergència que en última instància ens porta a si s’aposta per la independència política de classe o s’opta per posicions interclassistes. 

Notes

[1] L’antropòleg materialista, Marvin Harris, fa el següent balanç de la relació d’Engels amb Ancient Society: «(…) Engels va aconseguir presentar a un Morgan adequadament materialista. Però en realitat és Engels i no Morgan el primer que presenta una clara periodificació de la prehistòria basada en la mode de producció. […] A més, les modificacions que Engels va introduir eren en conjunt totalment assenyades i van dotar a l’esquema de Morgan d’una coherència lògica que no tenia en la seva versió original.» (Harris, 2009:216-17)

[2] Per a una revisió crítica d’aquests aspectes és recomanable la introducció realitzada per l’antropòloga feminista Eleanor Burke Leacock en la reedició per als Estats Units de L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat realitzada el 1971 i l’article de Karen Sacks «Engels revisitat: les dones, l’organització de la producció i la propietat privada», compilat en Harris & Young (1979)

[3] No confondre amb feminisme, entenent que en l’època, aquesta etiqueta assenyalava un espectre polític burgès molt específic al qual tant Engels com les militants de la II i III Internacional van ser explícitament reactives tant pel seu programa com per les seves tàctiques. Sobre aquest tema: «En les cartes d’Engels hi ha molts comentaris que demostren la seva aversió per «les dames de Berlín, afectades i ‘educades’» […] A més, va menysprear la campanya a favor del sufragi femení (‘aquestes senyoretes que demanen a crits els drets de la dona’) i considerava que la causa era una distracció que contribuiria al fet que prosperés el domini classista: ‘Aquestes angleses que advoquen pel dret formal de les dones a permetre que les explotin a consciència tant els capitalistes com els homes, tenen, en la seva major part, un interès directe o indirecte en l’explotació capitalista de tots dos sexes’, va escriure […]». (Hunt, 2011:312)

[4] Una bona síntesis d’aquests aspectes contradictoris de la família es pot llegir a l’estudi introductori de Ferguson i McNally a la reedició del llibre de Vogel. Traduit al castellà a https://marxismocritico.com/2017/01/16/capital-fuerza-de-trabajo-y-relaciones-de-genero/

[5] Dualista en la mesura en què distingeix dues lògiques opressives o d’explotació paral·leles i amb entitat pròpia diferenciada cadascuna d’elles: la de classe i la patriarcal. Aquesta és una formulació que es recull en La ideologia alemanya, que no va tenir ressò en el moviment socialista internacional i que, de nou, emergeix en el prefaci de L’origen de la família, la propietat privada i l’estat. Una formulació difusa en l’obra d’Engels però que es mostrarà de manera explícita durant la segona onada feminista com a feminisme materialista (a França) i feminisme radical (als Estats Units), que sostindran la prevalença de la dominació patriarcal sobre la de classe i indetificaran al conjunt de totes les dones com a classe social equivalent (i prevalent) a l’eix de classe marcat pel capitalisme (propietat/despossessió dels mitjans de producció).

[6] Exemple de polítiques oportunistes i reformistes serien les justificacions inicials de la socialdemocràcia alemanya per a desenvolupar activitat específica cap a les dones proletàries: amb la finalitat de fer créixer quantitativament les files del partit i de contrarestar la influència de l’agitació feminista de la burgesia … però que amb prou feines va poder sostenir una acció política que contradigués- dècades després- la propaganda i polítiques reaccionàries nacionalsocialistes, com argumentarà Wilhelm Reich a La psicologia de les masses del feixisme (1933).

[7] Ver Heinen, 1979 y Goldman, 1993

Bibliografia

Bhattacharya, Tithi (ed) (2019), Teoria de la reproducció social. Ressituant la classe, recentrant l’opressió. Manresa: Tigre de Paper.

Benítez, Isabel (2018) «Las mujeres, la revolución bolchevique y la lucha contra el patriarcado» en Tafalla, Joan (ed), 2018. La revolución rusa de 1917 y el Estado. Del Consejo de Comisarios del Pueblo a la NEP (1917-1921). pp. 239-295. Barcelona: El Viejo Topo.

Frencia, Cintia  & Gaido, Daniel (2016) El marxismo y la liberación de las mujeres trabajadoras: de la Internacional de Mujeres Socialistas a la Revolución Rusa. Santiago de Chile: Ariadna Ediciones.

Goldman, W. (1993) La mujer, el estado y la revolución. Política familiar y vida social soviéticas 1917-1936, Buenos Aires: Ediciones IPS.

Harris, Marvin (2009) El desarrollo de la teoría antropológica. Una historia de las teorías de la cultura. Madrid: Siglo XXI.

Harris, Olivia y Young, Kate (1979) Antropologia y feminismo, Barcelona: Anagrama.

Heinen,J. (1979) “De la I a la III Internacional: la cuestión de la mujer”, Barcelona:  Fontamara.

Hunt, Tristam (2011) El gentleman comunista. La vida revolucionaria de Friedrich Engels. Barcelona: Anagrama.

Leackok, Eleanor B. (1971) Introduction to Origin of the Family, Private Property and the State, by Frederick Engels.

Vogel, Lise (1996) «Engels’s Origin: Legacy, Burden and Vision», en Arthur, C.J (editor) Engels Today. A centenary appreciation. pp. 129-151  London: Macmillan Press Ltd.

Vogel, Lise (2013) Marxism and the oppression of women. Toward a Unitary Theory. Chicago: Haymarket Books.

Artículo Original: engels.cat

Isabel Benítez – GEDAR LANGILE KAZETA 5/2/2021

En los círculos académicos y algunos espacios feministas se ha popularizado en la última década la «teoría de la reproducción social» (TRS). La TRS surge como un marco explicativo renovado desde el que dar cuenta, no solo de la opresión de las mujeres sino también de otros ejes de segmentación de la clase trabajadora internacional en las sociedades capitalistas contemporáneas. Suele presentarse de forma explícita como heredera del llamado feminismo socialista-marxista tanto en la reivindicación crítica del legado teórico de Marx como en la vocación de análisis orientado a la intervención política anticapitalista.

Crecido al calor de los debates del feminismo la segunda ola en la década de 1970, el feminismo socialista-marxista desbrozó un terreno propio entre los enfoques del feminismo radical y el marxismo unilateral, por otra. Es decir, rompía con la «sororidad interclasista» y apostaba por la independencia de clase en el abordaje de la «cuestión de la mujer» eso sí, sin posponerla indefinidamente según la inercia reformista/determinista hegemónica en las organizaciones comunistas de la época[1]. La arena de discusión fue el llamado «debate sobre el trabajo doméstico». El feminismo socialista-marxista quedó desplazado (sin que se rebatiera su propuesta) durante la década de los 1980 en plena emergencia académica, política e institucional de los estudios culturales de género, la renuncia a marcos explicativos omnicomprensivos en el campo de lo social y «terceras vías», como las teorías duales (capitalismo-patriarcal/patriarcado-capitalista) o se «economía feminista» que, desde la academia se desmarcaba tanto del liberalismo económico como del marxismo[2].

En los 2000, dos décadas después, la reactivación de este feminismo socialista-marxista bajo el rubro de TRS se enmarca en el diálogo con las coordenadas de aquellas discusiones:

a) La procedente de las teorías duales, es decir, aquellas posiciones que distinguen dos lógicas de opresión diferentes aunque relacionadas entre sí: la de la opresión patriarcal y la opresión derivada de la explotación capitalista, una suerte de espacio cómodo en el que reconciliar -no sistemáticamente- postulados del feminismo radical con los del feminismo marxiano, con profundas debilidades teóricas[3]. La TRS se postula como teoría unitaria.

b) La discusión de la teoría valor-trabajo de Marx aplicada al trabajo doméstico (a colación de las controversias planteadas por las impulsoras de la campaña «salario para el trabajo doméstico»). La TRS interpela a la renovación del debate del trabajo doméstico realizado por los estudios englobados en el prisma de la llamada economía feminista.

c) La complejización de los análisis por el tratamiento de otros ejes de opresión más allá de la clase o el sexo/género: las perspectivas interseccionales y específicamente, en lo tocante a la consideración explícita de la opresión racial. La TRS aspira a superar, como teoría integrada, la mera descripción de opresiones concomitantes[4].

Tanto en los años 1970 como ahora, la revitalización teórica del marxismo en la cuestión de la emancipación de la mujer cabalga sobre la agudización de las contradicciones del capitalismo a escala internacional, sus crisis e impacto en los segmentos más vulnerables del proletariado internacional… y en la escasa fecundidad política de las apuestas alternativas que lo desplazaron abierta o soslayadamente en la academia y en las asambleas de base. Así, desde la década de los 2000 se produce una fuerte feminización de los flujos migratorios hacia las economías del centro imperialista para cubrir trabajo doméstico y de cuidados, la crisis de 2007 también muestra un incremento de participación de las mujeres en la fuerza de trabajo internacional, esto es, un fuerte proceso de proletarización de mujeres hasta ahora excluídas del trabajo asalariado, vinculado a procesos de endeudamiento, expropiación de tierras, privatizaciones[5], junto con la depresión de las condiciones de vida de las mujeres de clase trabajadora en el mismo centro imperialista (restricción al acceso a la vivienda, retroceso de prestación de servicios públicos y extensión de working poor, especialmente entre la juventud y las familias monomarentales). Ni los giros lingüísticos, ni la performación dl género, ni las promesas o deseos de extensión del Estado del Bienestar jibarizado[6] han satisfecho o respondido a la agudización de la violencia estructural y cotidiana sobre las mujeres de la clase trabajadora. Esta necesidad de herramientas políticas también coincide con una reemergencia de un frente de masas feminista (desigual según regiones del planeta) que a su vez acoge propuestas políticas divergentes e incluso antagónicas respecto al enfoque teórico, programa y prioridades estratégicas en la lucha por la igualdad de las mujeres, donde se refleja una pugna ideológica en la que hasta la ultraderecha europea ha querido meter baza y directoras de bancos se reclaman activistas feministas.

En el arco del feminismo anticapitalista, dentro de la TRS, también encontramos pluralidad de posiciones políticas. Si hay un consenso indiscutible, entre las figuras más divulgadas, es el de reconocer la obra de Lise Vogel como el punto de partida más serio y estructurado de desarrollo este enfoque unitario que aune teoría y práctica partiendo de Marx y no contra o a pesar de Marx. Fuera de este punto, los matices, las contradicciones o las expresiones eclécticas entre los diferentes aportes a la TRS están al orden del día.

La obra de Vogel hizo una contribución clave: a partir de la discusión crítica de la situación de opresión de las mujeres de la clase trabajadora y específicamente del papel que cumple (o no) el trabajo doméstico no asalariado en dicha subordinación social, sentará las bases para que el análisis se enmarque en una teoría unitaria. Es decir, con Vogel germina un enfoque que deja de lado apriorismos universales, interclasistas, más o menos historizados de las categorías «mujer», «familia» o la «división sexual del trabajo» como premisas indiscutibles de partida para estudiar la especificidad de la opresión de las mujeres de clase trabajadora en las sociedades capitalistas, para reentroncar con el análisis de la relación entre la opresión específica de las mujeres de la clase trabajadora respecto a la dinámica de acumulación y valorización del capital.

El primer efecto político es la inserción de la lucha por la igualdad de las mujeres en un enfoque de clase y directamente en el corazón de la crítica de la economía política. Es decir, el análisis de Vogel atiende la especificidad pero ligándola a la lucha de clases en su conjunto y rompe con enfoques sectoriales, parciales o titubeantes de las teorías duales. A nuestro juicio, su análisis sienta la piedra fundacional de una agenda de investigación contemporánea muy prometedora y de la que forma parte la obra de Michael Lebowitz (2005).

Así pues, no hablará de «reproducción social» como un término acotado a la reposición y reconstitución de la fuerza de trabajo, sino en el sentido marxiano de recreación y perpetuación de las condiciones de posibilidad y continuidad del capitalismo. El trabajo de Michael Lebowitz lo formulará en una clave más explícita señalando que, dicho proceso de «reproducción» del capitalismo que, por descontado, incluye la perpetuación de la clase trabajadora, no sólo atañe a una cuestión biofísica o acotada a los «trabajos de cuidado» en el presente o a futuro (relevo generacional)- sean o no realizados en formas mercantiles- sino también a la vertiente de recreación de la relación social, es decir, de «trabajadores libres propietarios de su fuerza de trabajo», listos para su incorporación al mercado de trabajo asalariado, pero también impotentes políticamente para apropiarse de la producción social realizada al servicio del capital.

Pero lo que es más interesante aun del trabajo de Lebowitz es la distinción entre la llamada reproducción ampliada del capital en contraposición a la reproducción ampliada de la clase trabajadora (en sí o para sí). Esto es, Lebowitz cartografía la lucha de clases dando una ubicación concreta a esta pugna y por tanto, nos libera de marcos explicativos funcionalistas o deterministas. Por otra parte, también aterriza la noción de «vida» (cuando se la plantea en términos de contraposición con el capital): no existe una lógica de la vida, o mejor dicho, el capitalismo tiene unas coordenadas de la noción de «vida» y la clase trabajadora tiene otras. La contradicción fundamental entre capital-trabajo es el primer peldaño ineludible de dicha pugna entre el capital por revalorizarse y la clase trabajadora asalariada por continuar existiendo como tal dentro del modo de producción, pero es una contradicción que se tensiona aun más desde una perspectiva política cuando vemos que dicha «lucha por la existencia» que se despliega en la lucha de clases va más allá de las reivindicaciones del sindicalismo economicista o de las políticas socialdemócratas (con o sin impronta familista, es decir, machista), cuando pugna por la superación del capitalismo como condición sinequanon para tener una vida digna, para devenir seres humanos no alienados.

En un orden analítico quizá menos ambicioso, por otra parte, Susan Ferguson y David McNally siguen la estela de Lebowitz en el sentido de reivindicar la noción de «totalidad orgánica» marxiana. En palabras de Martha E. Giménez (2018), McNally y Ferguson abrazan «una concepción marxista-hegeliana de la totalidad capitalista» como método para integrar con solvencia la cuestión racial (frente a los enfoques aditivos o de intersección de vectores que hegemoniza las teorías de la interseccionalidad) en el marco del feminismo de la reproducción social.

Marx sí, pero ¿para qué? ¿De qué reproducción social estamos hablando?

La crítica de Martha E. Giménez a ciertos postulados de la TRS nos permite ver algunos de los puntos de fricción teóricos (y sus consecuencias políticas) dentro de la corriente principal de la TRS. De todos ellos, destacaremos dos, haciendo un repaso de las aportaciones más relevantes.

En primer lugar, ¿qué tipo de «ajuste» de cuentas se realiza respecto a la obra de Marx: es una teoría de la reproducción social incompleta o no, y si lo es qué tipo de desarrollo requiere (o no), ¿es posible tal desarrollo sin comprometer las categorías marxianas?[7]

Giménez, como Lebowitz, sostiene que la «reproducción social» de que habla Marx se refiere a la del capitalismo como modo de producción, por tanto, el enfoque de Marx no ha dejado ni olvidado nada, es simplemente coherente, en el sentido de que desde la óptica del capital realmente no es necesario articular ningún mecanismo que garantice la provisión fluida de FT. Por dos razones, por la propia dinámica de despliegue del capital y la tendencia de la composición orgánica del capital en detrimento del capital variable y por tanto, a provocar, sin mayor esfuerzo, un excedente poblacional (ejército industrial de reserva) que habilitará las condiciones políticas no solo para la continuación de la dependencia del capital para existir, sino también la presión a la bajada salarial y también la competición interna de los diferentes segmentos de la clase trabajadora internacional.

Para Giménez, muy influida por la escuela de Althusser, El capital está realizando un análisis al nivel de modo de producción, de la lógica general inmanente del capitalismo pero no de las formaciones capitalistas concretas. Que El Capital se autolimite a tratar, dentro de la reproducción social del capital como modo de producción, la perpetuación de la existencia del trabajo asalariado, de esta relación de clase, no es un déficit, simplemente es que es el nivel de análisis en el que está trabajando. Y en este nivel de análisis, efectivamente, la lógica de acumulación del capital como tal es ciega al sexo, la raza y otros ejes de opresión. En otro nivel de análisis, en la operativización concreta de las economías capitalistas históricas (las formaciones sociales capitalistas), estos ejes sí que son relevantes. Así pues, el estudio específico de los procesos de sexualización/género, racialización y otras opresiones y desigualdades que se producen en el seno de la clase trabajadora correspondería a este otro nivel de análisis. Considerar, por tanto, que la cuestión de la «población» en Marx puede despacharse considerando que se trata de una «ley demográfica» que naturaliza la disponibilidad de seres humanos (y con ellos de potencial fuerza de trabajo), es erróneo y para Giménez, que McNally y Ferguson abunden en esta caracterización es una provocación teórica sin rigor.

Finalmente, la autora propone como ventana de salida de los riesgos de abstracción de la «reproducción social» propuesta desde la TRS o del riesgo de que se colapsen de forma equívoca ambos niveles de análisis, la categoría «reproducción social capitalista» (cuya confrontación política sería la «reproducción social socialista») para dar cuenta de los procesos materiales e ideológicos específicos en los que sucede la reproducción social bajo condiciones capitalistas. Giménez (2018:297;305).

Ferguson, McNally y Arruzza empero sí que se hacen eco de las críticas de las primeras feministas-socialistas-marxistas que, como Heidi Hartmann, postulan dicha «ceguera» a una carencia analítica en el pensamiento de Marx que, forzosamente, debe desarrollarse y que es dicho estudio el que se propone realizar la TRS. Lo cierto es que hasta ahora dicho desarrollo teórico a fortiori no ha sido realizado de forma sistemática aun o, como mínimo, se encontraría aun implícito o incipiente.

Una posición que, podría considerarse a caballo entre ambas, sería como decíamos, la de Lebowitz. A diferencia de Giménez, el economista canadiense sí que considera que esta vertiente del análisis falta en El Capital, que sería el trabajo pendiente que se prometía para el libro jamás escrito dedicado al trabajo asalariado y que su carencia hace que la lucha de clases en el despliegue de El Capital quede relegada en favor de una visión unilateral (por incompleta) del capitalismo como totalidad orgánica preñada de contradicciones (y con ello, aplanando el terreno a lecturas mecánicas y funcionalistas).

Lebowitz sí que hace una propuesta para compensar esta unilateralidad de El Capital (no derivada de un pecado original, ni androcéntrico ni patriarcal, sino de la incompletitud de la exposición de la investigación). Para ello, identifica dos circuitos de producción (y reproducción) concomitantes pero también antagónicos en lo que es el capitalismo como modo de producción. Esta propuesta podría ser considerada un desarrollo tanto de la lectura que hace Giménez como de la de Ferguson. Esto es, desde la perspectiva de la reproducción de la relación social que representa el trabajo asalariado como pieza fundamental de la lógica de valorización y acumulación de capital, la vertiente política de dicho antagonismo implicaría atender al papel que juegan la división sexual del trabajo y los procesos de racialización. Y la incorporación analítica de dichos procesos (de carácter histórico, como lo es el desarrollo en sí de la lucha de clases) nos permitiría integrarlos de forma significativa también en la praxis política – deseo que palpita en la argumentación de Ferguson-, más allá del puro voluntarismo (que es la crítica que subyace en Giménez).

¿La clase es determinante o co-determinante?

Y esta incorporación significativa, también clarificaría en términos políticos qué papel cumple la lucha de clases cuando se despliega dentro del circuito de valorización del capital y qué papel cumple cuando se despliega fuera de dicho circuito. Elemento que nos lleva al segundo gran eje de divergencia: Si la dinámica de acumulación capitalista, el eje de clase y la correlación de fuerzas de la lucha de clases, tiene un rol determinante en las condiciones de reproducción de las clases sociales; o si en cambio, ocupa un lugar co-constitutivo o co-fundacional en el mismo nivel que otros ejes como el de sexo/género, racialización, … Esta es una preocupación que la propia Vogel manifiesta en el prólogo a una antología de textos de la TRS: «A la larga creo que nos tendremos que deshacer de dos suposiciones muy arraigadas En primer lugar, la suposición de que diferentes dimensiones de la diferencia – por ejemplo, raza, clase y género- son comparables. En segundo lugar, de la conclusión de que categorías diferentes son equivalentes en términos causales» (Bhattacharya,2019:12). Una divergencia que en última instancia nos lleva a si se apuesta por la independencia política de clase o se opta por posiciones interclasistas y también, qué papel se concede a la lucha en el corazón de la extracción de la plusvalía (tradicionalmente sindical).

Para Giménez, la mezcla de los dos niveles de análisis (modo de producción/formación social histórica) en los términos realizados por la TRS conduce a una abstracción tal que ofusca la importancia teórica y política de la materialidad de la reproducción biológica humana y sus efectos sobre las mujeres de la clase trabajadora (en su conciencia, vivencia de la sexualidad, …), la variedad de ideologías y formas de control legal y social que suceden en torno a los derechos reproductivos y el encaje de la cobertura de las necesidades de aquellos segmentos de la clase trabajadora que no son productivos para el capital.

Volviendo a la cuestión de la incorporación de otros ejes de opresión, además del de sexual, a nivel político, descentrar la lucha de clases del ciclo de valorización del capital y entroncar con fórmulas que consideran el eje de clase igual de determinante que el de raza, sexo, … deja el campo abierto a dos riesgos: al de la perpetuación de los enfoques identitarios en la conformación de la lucha política y, añadimos nosotros, a la revitalización continua de las estrategias dualistas o aditivas, en detrimento de frentes unitarios de confrontación de clase (con sexo, raza y diversidad interna, pero unidos como polo antagónico común, no meramente aditiva), contra el capitalismo como la totalidad que representa.

Si bien Giménez es particularmente incisiva respecto a este posicionamiento, lo cierto es que la apuesta por dicha co-constitución o la prevalencia del eje de clase aparece de forma ambigua y contradictoria en Arruzza y en Bhattacharya.8 Esto es, mientras que se subraya la importancia de las luchas laborales también se subsume en formulaciones brillantemente ambiguas respecto a la universalidad/políticas de la identidad[9]. Esta ambigüedad, empero, quedaría nítidamente resuelta en la formulación concreta realizada en el «Manifiesto para un feminismo del 99%» que ya ha sido objeto de crítica desde diferentes organizaciones políticas de clase: «La lección que ya hemos aprendido es que la propuesta política que pretende desarrollar una estrategia de clase no puede simplemente hacer un llamamiento a la diversidad de las luchas que nacen de abajo»[10], o «la “reinvención” de la huelga que señala el Manifiesto no pasa por bautizar con ese nombre a todas las acciones feministas, cualesquiera sean, ni tampoco por reivindicar el retraimiento de tareas en “esa visión amplia de lo que se entiende por cuestión laboral”, donde las autoras mezclan confusamente la huelga del trabajo doméstico, con la “del sexo y de las sonrisas”[…] Por el contrario, esta nueva reivindicación del método de la huelga deberíamos ponerlo al servicio de fortalecer a las trabajadoras asalariadas en su enfrentamiento a la patronal, al Estado y a la burocracia sindical […] La tarea actual de un feminismo anticapitalista debiera ser combatir en los sindicatos, especialmente en aquellos sectores de la producción y los servicios altamente feminizados, para conseguir unir lo que la burocracia divide. Pero en el Manifiesto, que habla de clase trabajadora, de huelga, de anticapitalismo y lucha de clases, la burocracia sindical no está siquiera mencionada y, peligrosamente, se adjudica a los sindicatos en general la política corporativa, economicista y corrosiva de sus direcciones»[11].

Algunos apuntes políticos de la TRS en el Estado españolLa TRS se postula explícitamente como una herramienta al servicio de la intervención política, por lo tanto, buscar los vínculos entre el análisis y la propuesta política concreta de las diferentes posturas es clave. Es decir, la exploración de la continuidad/ruptura entre la teoría y la apuesta práctica o estrategia de lucha es fundamental para evaluar posibilidades de éxito o fracaso en la lucha contra el capitalismo y por la emancipación de las opresiones sexuales, de género y raza que despliega el modo de producción capitalista contra la clase trabajadora.

Si bien existen antologías y publicaciones previas y coetáneas relacionadas de forma explícita con la TRS,[12] podría decirse que hoy dia Cinzia Arruza, Titti Bhattacharya y Susan Ferguson constituyen las principales figuras de referencia internacional en la divulgación de este enfoque renovado del feminismo marxista/TRS también en nuestro contexto. La visibilización de estas autoras daría un salto cualitativo de carácter político a su enfoque de la TRS con la publicación en 2019 de «Feminismo del 99%», un manifiesto para la intervención política al calor de las convocatorias internacionales del 8 de marzo de los últimos cuatro años, como ya hemos apuntado.

La prioridad política del enfoque defendido por estas autoras es disputar el terreno político e ideológico al feminismo liberal (en sus diferentes variantes y renovaciones, como el llamado feminismo corporativo). En un segundo plano, también discrepa de las posiciones defendidas por figuras emanadas del feminismo autónomo italiano[13] y respecto los planteamientos voluntaristas de la economía feminista, si bien, la táctica consiste más en buscar puntos de conexión que no de confrontación o clarificación de posiciones respecto a expresiones feministas, digamos de izquierdas, más cercanas a posiciones socialdemócratas o incluso al feminismo radical, en pro de ese gran frente unitario de corte ciudadanista.

A grandes rasgos, la corriente principal de la TRS respecto al feminismo marxista-autónomo, rechaza la noción de que el trabajo no asalariado (sea doméstico o no) produzca valor en un sentido capitalista y no hace propia la consigna a favor del reconocimiento de un salario para el trabajo doméstico. Respecto a la economía feminista, la TRS reivindica explícitamente a Marx y subraya la necesidad de impugnar la totalidad capitalista de forma concreta, esto es, no acotar el programa de intervención y de demandas a reformas puntuales del actual estado de las cosas (acompañado o no de retóricas anticapitalistas de carácter utópico, esto es, fundadas en un voluntarismo de corte ciudadanista que obvia la lucha de clases): corresponsabilidad, «conciliación», cuotas, «políticas de reconocimiento» … En términos prácticos, la prioridad de confrontar el feminismo liberal o las boutades de la ultraderecha hace que apenas se confronte con la expresión reformista y corta de miras de estas propuestas, no es de extrañar que en al enfoque del «feminismo del 99%» se hayan sumado figuras con un discurso abiertamente socialdemócrata, como Nancy Fraser.

En el contexto de la llamada «crisis de cuidados» -fórmula enfáticamente popularizada en el Estado español a raíz precisamente de los recortes del gasto público en servicios públicos y desregulación del mercado laboral derivados del rescate de la banca privada tras el crack de 2007/8-, nuevamente la discusión sobre el trabajo doméstico. En términos contemporáneos, el viejo debate se reformula como «trabajos de cuidados» y, nuevamente, constituye el terreno de disputa privilegiado entre las diferentes corrientes de izquierdas dentro del campo del feminismo.

La tensión entre enfoques voluntaristas, socialdemócratas (o plataformas electorales aspirantes a «ocupar el espacio que deja a su izquierda» el socialiberalismo) o rupturistas con el orden capitalista en el Estado español se muestra nítidamente si vemos las diferentes concreciones de huelga convocada el 8 de marzo de 2018, basculante entre huelga «de mujeres/feminista» entre la huelga real o simbólica-visibilización. Por otra parte, la tensión o el eclecticismo político se muestran en el intercambio lingüístico y préstamos de conceptos y formulaciones como la noción «capitalismo-vs-vida», «poner la vida en el centro», «revalorizar los trabajos de cuidados», … Bajo estos lemas aparentemente de consenso, en la práctica coagulan tablas reivindicativas contradictorias … apenas discutidas en profundidad. Esta indefinición de sobreentendidos, o ambigüedades inclusivas calculadas, impactan en los manifiestos, estrategias y alianzas políticas de un frente de masas muy heterogéneo donde la discusión política suele liquidarse en la acumulación agónica de reivindicaciones y acciones sin perspectiva estratégica[14].

De la política a la teoría de nuevo

Las consecuencias de la fragmentación identitaria de los frentes de lucha (o su impotencia para establecer una unidad de acción estratégica, como señalaron McNally y Ferguson respecto a la década de los 1990/2000, aunque no es una lógica de acción colectiva en absoluto superada) y la pretensión de surfear los movimientos sociales con retóricas anticapitalistas acompañadas de programas reformistas, es una discusión que se viene reeditando en el marco político general desde la década de los 1990, bien sea en clave antiglobalización, ecológica y ahora en el frente de masas feminista-.

Sin embargo, es particularmente útil rastrear la relación entre las categorías y las propuestas estratégicas, esto es, rehabilitar la veta de la teoría de la praxis y del anhelo transformador de la célebre tesis sobre Feuerbach. Particularmente útil en el campo de la lucha por la emancipación de las mujeres de la clase trabajadora donde la relación teórico-política se fragmentó, la retórica académica o los enfoques «técnicos» (esto es, que no han cuestionado ni tensionado los determinantes estructurales del capitalismo como obstáculo recurrente en el éxito de políticas económicas concretas) obtuvieron una amplia audiencia e incluso se teorizó el fin de la acción colectiva como herramienta útil en el campo del feminismo (a favor de las políticas de reconocimiento identitario y la performatividad individual). La necesidad de articular de forma satisfactoria el bucle de la teoría y la praxis política es clave[15].

En resumen, el vínculo entre la teoría y la práctica en los objetivos y propuestas que emanan de las diferentes propuestas de la TRS nos permiten situar con claridad el sujeto político de la emancipación (la clase trabajadora) pero también aportan elementos clave para clarificar el impacto y el papel de los procesos diferenciales de proletarización y mercantilización de los cuerpos de los diferentes segmentos en los que el capitalismo jerarquiza y confronta a la clase trabajadora internacional: desde el tráfico de órganos y tejidos, pasando por la prostitución y el alquiler de vientres e incluso los procesos vinculados a la crisis del CoVid19 conformados contra la clase trabajadora y específicamente, las mujeres (sobreexposición al riesgo, superexplotación asalariada y extrasalarial, desmantelamiento de la sanidad pública, desprestigio de la educación pública y represión de la acción política). Una articulación que debería servirnos para una acción política pedagógica y clara y también para deshacernos de falsos lugares comunes y de las trampas oportunistas que tiende la socialdemocracia desde diferentes frentes, sea el cortoplacismo, el «pragmatismo» o la rendición política ante frentes inteclasistas – de masas o no- que, de entrada, exigen la renuncia teórica y práctica a la superación del capitalismo en pro de la utopía de que es posible un capitalismo «con rostro humano», «feminista» o siquiera «antirracista».

Referencias

Bhattacharya, Tithi (ed) (2019), Teoria de la reproducció social. Ressituant la classe, recentrant l’opressió. Manresa: Tigre de Paper

Ferguson, Susan (2020) Women and work. Feminism, labour and social reproduction. London: Pluto Press

Giménez, Martha E. (2018) Marx, Women and capitalist social reproduction. Marxist feminist essays. Chicago: Haymarket Books.

Lebowitz, Michael (2005) Más allá de El Capital. La economía política de la clase obrera en Marx. Akal: Madrid

Vogel, Lise ([1983] 2013) Marxism and the oppression of women. Toward a Unitary Theory. Chicago: Haymarket Books.

Young, Iris M. (1980) Socialist feminism and the Limits of the Dual system theory a Hennessy, R. & Ingraham, C. (eds) (1997), Materialist feminism. A reader in class, difference and women’s lives. London: Routledge

Notas

[1] Cinzia Arruzza hace un somero repaso a la caracterización política del período en «Las sin parte» En el caso específico del Partido Comunista de Estados Unidos, es interesante comparar relatos dado que la reconstrucción de genealogías y trayectorias no está libre de las posiciones políticas desde las que se realizan: a modo de ejemplo, el relato de Jodie Dean (a «Necessitem camarades», Tigre de Paper 2019) y el que hace Susan Ferguson (2020). Por otra parte, por razones de espacio, en estas páginas no se tratará el desarrollo teórico y político fuera del contexto occidental (Norteamérica y Europa).

[2] Benería, Lourdes (1999), La aparición de la economía feminista. Historia Agraria, nº 17, pp 59-61.

[3] Ver la crítica de Irish Young(1980) o Susan Ferguson (2020).

[4] Ver «Interseccions i dialèctica: reconstruccions crítiques en la teoria de la reproducció social» de David McNally en Bhattacharya (2019).

[5] Desde la perspectiva ecofeminista, la obra de Vandana Shiva y de Jules Falquet ilustra cómo los macroplanes de ajuste estructural impactan en la proletarización de más segmentos de población, a menudo vinculados a los célebres «microcréditos» promocionados por el Banco Mundial y otros organismos internacionales como herramientas específicas de «empoderamiento» de las mujeres de la periferia capitalista.

[6] La realidad práctica de la Ley de Dependencia es el ejemplo más claro de que el papel lo sostiene todo, hasta que llega el momento de cumplir con los pagos de la deuda privada y los dictados del Banco Central Europeo. En julio de 2020, los propios informes de Servicios Sociales reconocen que 164 personas dependientes fallecen cada día en el Estado español sin recibir atención, sea por el colapso para la mera evaluación del grado de dependencia, sea porque, aun estando reconocida, su abono se retrasa indefinidamente. https://www.infolibre.es/noticias/politica/2020/07/10/un_total_164_dependientes_mueren_dia_sin_recibir_atencion_segun_directores_servicios_sociales_108731_1012.html El contexto del CoVid nos ha brindado nuevos y aberrantes ejemplos sobre cuál es el potencial de estas políticas públicas que reconocen prestaciones que o no se abonan o cuyo acceso se restringe con trabas burocráticas insalvables: desde la prestación por Covid para las trabajadoras del hogar o el Ingreso Mínimo Vital.

[7] El nudo gordiano de este balance nos remite a la cuestión de «la población» en Marx y las dos citas célebres acerca de confiar en la naturaleza la reproducción humana o la existencia de relaciones sociales de producción y de reproducción.

[8] «For it is not true that the working class cannot fight in the sphere of reproduction. It is, however, true that it can only win against the system in the sphere of production»[…] An understanding of capitalism as an integrated system, where production is scaffolded by social reproduction, can help fighters understand the significance of political struggles in either sphere and the necessity of uniting them. […] At this particular moment of neoliberal crisis, gender is being used as the weapon of class struggle by capital. […] Our solution as Marxist revolutionaries is not to simply talk about the importance of class struggle, but to link the struggles of the formal economy to those outside of it. For this to happen, it is less important that we «win the argument» with oppressed identities. It is more important that we win their trust, by being the most intransigent fighters at home and at work. This is why in the organizations where we fight for wages (e.g., our labor unions), we need to raise the question of reproductive justice; and in our organizations where we fight against sexism and racism, we need to raise the question of wages. https://socialistworker.org/2013/09/10/what-is-social-reproduction-theory.

[9] «La experiencia concreta de la huelga de mujeres, […], hizo que la cuestión de si la lucha de clases debía tener prioridad sobre las luchas “basadas en la identidad”, no solo quedara obsoleta sino también retratada como engañosa. Si pensamos la clase como un agente político, el género, la raza y la sexualidad deben ser reconocidas como componentes intrínsecos de la forma en que las personas concretan su sentido del yo y su relación con el mundo y, por lo tanto, son parte de la manera en que las personas se politizan e involucran en la lucha. […] Es fundamental para la organización, las estrategias y la táctica política, la idea de que siempre deben hundir sus raíces en la experiencia concreta de las personas. La abstracción de la experiencia conduce al reemplazo del materialismo por el racionalismo –a saber, combinaciones de categorías analíticas y realidad subjetiva y su proyección libresca acerca de lo que la lucha de clases significa (o debe significar) en las realidades vividas por la gente-. Por otra parte, si el feminismo y el antirracismo aspiran a ser proyectos de liberación para el conjunto de la humanidad, entonces la cuestión del capitalismo es ineludible. El problema de la sustitución de la lucha de clases por luchas basadas en la identidad debe ser reformulado como un problema político surgido de la hegemonía de la articulación liberal del discurso feminista. […]» https://marxismocritico.com/2018/03/07/del-feminismo-de-la-reproduccion-social-a-la-huelga-de-mujeres/

[10] Itaia: https://itaia.eus/2020/01/26/politica-del-99-sumas-que-restan/

[11] http://www.izquierdadiario.es/Feminismo-para-el-99-estrategias-en-debate-134929 Para una lectura sindical de clase sobre las convocatorias del 8 de marzo, es recomendable el posicionamiento de la Coordinadora Obrera Sindical en 2018: https://sindicatcos.cat/8-de-marc-vaga-general-feminista/

[12] Algunos ejemplos: Bezanson, Kate & Luxton, Meg (eds)(2006) Social reproduction. Feminist political economy challenges neo-liberalism. Montreal: McGill-Queen’s University Press; Bakker, Isabella & Gill, Stephen (eds) (2003) Power, production and social reproduction. New York: Palgrave Macmillan; Hansen, Karen V. & Philipson, Ilene J. (eds) (1990) Women, class and the feminist imagination. A socialist-feminist reader. Philadelphia: Temple University Press, …

[13] Tras el éxito editorial internacional de «El Calibán y la bruja» ha obtenido una fuerte visibilidad a través de la figura de Silvia Federici y ha provocado, incluso, la reedición de «El arcano de la reproducción» de Leopoldina Fortunati. Esta última ensaya una, a nuestro parecer, fallida enmienda a la teoría del valor para defender una posición intermedia entre quienes postulan que el trabajo doméstico (extramercantil) produce «valor» en el sentido capitalista del término y quienes rechazan de plano la aplicación grosera de las categorías de El Capital.

[14] Tampoco hay que perder de vista, que en la disputa política e ideológica del frente feminista en el Estado español también están presentes otros enfoques ligados a los estudios culturales y las políticas de la identidad, como la teoría y el activismo queer …, que a menudo reclama (y obtiene) su correspondiente cuota particularista autorreferencial. Y, finalmente con el telón de fondo, nunca hay que olvidarlo, del feminismo liberal, el neomasculinismo (y el rechazo a lo que llaman la «ideología del género») y la instrumentalización de la ultraderecha de la cuestión feminista. Especialmente preocupante, en nuestro contexto, cómo la agitación del fantasma (muy real) de la ultraderecha, a menudo sirve como mordaza de debates políticos de clarificación en el seno del anticapitalismo en nombre del cortoplacismo y el «realismo» (por no decir, de la resignación y abandono de un proyecto politico propio de ruptura y confrontación).

[15] Valga como ejemplo la contradicción entre la doctrina oficial del Pardido Socialdemócrata Alemán y la agitación realizada por Clara Zetkin, magistralmente repasada por Vogel, una herencia contradictoria que marcó los retrocesos de la II Internacional e inspiraría los elementos más rupturistas de la revolución bolchevique y cuyo eco, pese al anticomunismo banal, resuena en las asambleas de base del frente feminista contemporáneo.

Artículo Original: gedar.eus

Elena Idoate Ibáñez

Governs incapaços i promeses incomplertes

La derogació de la reforma laboral de Mariano Rajoy i Fátima Báñez del 2012 va ser un dels punts estrella de la campanya electoral dels partits de l’actual govern. A la seva victòria electoral hi van contribuir diversos factors, i no es pot aïllar l’efecte d’aquesta promesa en concret. Però és evident que van triar aquesta bandera electoral per generar expectatives a favor d’un gir progressista. Aquella reforma laboral es va dur a terme amb una majoria del PP al Congrés dels Diputats i en un context econòmic d’atur disparat i unes dèbils previsions de recuperació de l’ocupació. Ara la situació és una altra, amb un canvi de cicle polític i econòmic. Durant els darrers anys, la conflictivitat laboral, la perpetuació de la precarietat i el retrocés dels salaris en la distribució de la renda han fet créixer els suports cap a una reversió de la pèrdua de drets laborals.

El govern de PSOE i Podem va derogar, amb el Reial Decret-llei 4/2020, l’acomiadament objectiu per faltes laborals justificades per baixes mèdiques. No era un mecanisme gaire utilitzat, però era totalment injust. Llavors, el govern de l’Estat espanyol va vendre aquesta mesura com l’inici de la derogació de la reforma laboral del 2012. Aquesta era la primera fita del punt 1.3 de l’acord per la coalició de govern d’aquests dos partits que declarava “Derogaremos la reforma laboral. Recuperaremos los derechos laborales arrebatados por la reforma laboral de 2012” Es va dur a terme sense negociar-ho amb la patronal i amb l’objectiu de fer retrocedir el poder dels empresaris a l’hora acomiadar els treballadors i treballadores. I amb aquesta lògica es podrien anar derogant els altres preceptes de la reforma laboral del 2012 inclosos en aquell compromís de govern. Però el publicitat com a “gran acord” de Yolanda Díaz manté gairebé intacta la reforma laboral del 2012 i, el més greu, dona per liquidat tot intent de recuperar drets.

La reforma laboral ha afavorit els beneficis empresarials sense crear ocupació

La reforma laboral del 2012 va suposar una dràstica reducció dels drets laborals, especialment en els convenis col·lectius, la modificació de les condicions de treball, la variabilitat del salaris i la reducció del cost de l’acomiadament. Com tota reforma laboral neoliberal, es basava en atacar la suposada “rigidesa” del mercat laboral, que no permetria ajustar a la baixa les condicions de treball i els salaris, com a causant de la incapacitat de l’economia espanyola de generar prou ocupació. Les evidències mostren el fracàs d’aquesta teoria i d’aquesta política, que pretén, d’una banda, fomentar la contractació indefinida amb l’abaratiment dels acomiadaments i, de l’altra, evitar les reduccions de plantilla amb la “flexibilitat interna”. Cap estudi ha pogut demostrar que els increments salarials, el cost de l’acomiadament ni l’estabilitat de les condicions de treball tenen un pes rellevant en contra de la creació d’ocupació. Tal i com hem pogut comprovar amb les mesures de contenció de la pandèmia del coronavirus, que han suposat diferents graus de restriccions, la pèrdua i recuperació dels llocs de treball depèn fonamentalment de les variacions de l’activitat econòmica.

Els indicadors econòmics demostren que la reforma laboral del 2012 hauria afavorit els beneficis dels empresaris però no hauria salvat llocs de feina. Durant la recuperació de l’activitat econòmica després de la crisi del 2008, entre el 2015 i el 2017, el PIB va créixer amb taxes d’entre el 3,8% i el 3%. En canvi, el ritme de l’increment de l’ocupació va ser més suau, entre el 0,9% i el 2,7%. El 2019, l’ocupació total estava 4,4% per sota del 2007. La relació entre els indicadors macroeconòmics i els canvis en la legislació laboral és molt difícil d’establir. Però seria lògic pensar que la reforma laboral del 2012 ha contribuït a un retrocés dels salaris en la distribució de la renda. El 2019, la participació de les remuneracions dels assalariats i assalariades en el PIB va ser del 46,3% del PIB, per sota del percentatge del 2017, que era el 47,3%. La pèrdua de pes de dels salaris en la renda ha estat continuat. L’any 2000, el percentatge va ser d’un 48,8%.

Durant els primers mesos de la crisi del coronavirus, les rendes salarials s’han aconseguit mantenir malgrat la davallada de l’activitat econòmica perquè, amb els ERTOs, l’Estat ha compensat la pèrdua dels salaris. En l’etapa actual, els ERTOs es mantenen però les polítiques de reactivació econòmica estan dirigides clarament a afavorir els interessos empresarials. Es rescaten els grans interessos econòmics per tal de mantenir el valor patrimonial de les empreses i les cotitzacions de la borsa. Ja s’està notant un creixement de la desigualtat perquè la gestió política de la pandèmia està afavorint el guany patrimonial dels més rics en detriment dels recursos materials de vida del conjunt de la població. Així doncs, té tot el sentit reforçar els drets laborals que afavoreixen l’estabilitat dels llocs de feina i els increments salarials, entre d’altres millores, per tal de combatre la desigualtat en la distribució de la renda.

Importa allò que es descarta i no allò que s’inclou

El Real Decret llei 32/2021, de 28 de desembre, de mesures urgents per a la reforma laboral, la garantia de l’estabilitat en l’ocupació i la transformació del mercat de treball s’ha venut com el primer gran acord que conté mesures favorables als drets dels treballadors i treballadores. Però el seu contingut no reflecteix un titular tan grandiloqüent sinó que es limita a uns canvis minsos.

En matèria de negociació col·lectiva, s’han establert dues millores: la recuperació de la fixació dels salaris en el conveni sectorial per sobre del conveni d’empresa i la recuperació de la ultra-activitat. Però són avenços limitats, ja que queden fora la fixació de la resta de condicions de treball i no s’estableix com a marc de negociació els convenis provincials, que són els que tenen millors salaris. També hi ha alguns canvis positius en els contractes temporals, però no es pot preveure un impacte important en la reducció de la temporalitat. S’elimina el contracte per obra i serveis, utilitzat àmpliament en frau de llei, i s’escurça una mica l’encadenament de contractes. Però, d’altra banda, es potencien els contractes temporals restants, perquè es permet que les empreses facin contractes temporals durant 90 dies a l’any i es passen a anomenar contractes indefinits discontinus els treballs estacionals de temporada. L’economia espanyola és líder en temporalitat de la contractació i les mesures que s’apliquen per fer-li front són mínimes.

Les crítiques a l’acord de Yolanda Díaz amb sindicats i patronal adverteixen que no s’ha derogat la reforma laboral del 2012. Les mesures que s’hi ha inclòs són positives, però el fracàs està en tot allò que s’ha descartat. Els elements més lesius de la reforma laboral, als quals es feia referència en la promesa repetida del govern autoanomenat progressista, romanen gairebé intactes. No s’han recuperat el cost de l’acomiadament improcedent, que la reforma laboral del 2012 va reduir, ni els salaris de tramitació. No s’ha limitat la subcontractació ni s’ha incrementat la protecció als treballadors i treballadores de les subcontractes. Tampoc s’han recuperat les restriccions a l’acomiadament objectiu i l’autorització administrativa en els casos d’acomiadaments col·lectius d’empreses que tanquen o es deslocalitzen sense tenir motius relacionats amb la producció. Tampoc s’han derogat les mesures de “flexibilitat interna” que permeten als empresaris modificar les condicions de treball com la jornada, horari, funcions i salaris sense justificació. Amb tot, l’acord sobre el mercat de treball blinda la relació de forces favorables als empresaris, que retenen un conjunt de pràctiques que podem qualificar de dràstiques, per la seva capacitat de precaritzar les condicions laborals, reduir els salaris i destruir ocupació, i d’injustificades, perquè no responen a la supervivència d’empreses en contextos difícils, sinó a l’obtenció de majors beneficis per part d’empreses viables.

Per què ha fet fallida la derogació de la reforma laboral?

El govern de l’Estat espanyol ha fet un gran esforç de propaganda magnificant la importància de la seva reforma laboral ocultant l’incompliment d’una promesa electoral. Algunes veus del PP i de la patronal ja han manifestat que, en el fons, el govern espanyol està validant l’anterior reforma. De fet, el suport de la patronal a l’acord s’explica precisament pel blindatge dels aspectes més lesius sobre els drets laborals. El text de l’acord està en tràmit parlamentari i serà votat al Congrés dels diputats. Si no es modifica, podria sortir aprovat amb l’ajuda de Ciutadans. Però si el govern de l’Estat espanyol optés pels suports d’ERC, Bildu i BNG, i fins i tot el PNV, haurà d’introduir-hi més mesures per a recuperar drets laborals. Llavors podria perdre l’aval de la patronal. El resultat de tot plegat és incert, però hem vist com Yolanda Díaz ha defensat amb molta força l’acord assolit.

Les explicacions sobre la fallida en la derogació de la reforma laboral són diverses. Una és l’enfrontament d’una suposada postura més favorable a la recuperació de drets sostinguda per Yolanda Díaz al Ministeri de Treball i l’aposta més continuista de Nadia Calviño del Ministeri d’Economia. Els partits socis de govern no tenen una majoria suficient al Congrés dels diputats i haurien d’apropar posicions a partits més de dretes perquè donin el seu suport a la llei. Díaz, potenciada com a nova líder del seu partit, va justificar la moderació de les seves aspiracions amb un suposat rebuig a la romandre en la marginalitat de les esquerres. També s’ha apuntat que els canvis normatius de la legislació laboral compleixen amb les exigències de la Unió Europea de fer una reforma concertada amb els agents socials. Tot i que tots aquests elements han estat presents en la fallida de la derogació de la reforma laboral, cap n’és realment una raó veritable.

Després de tants anys d’agreujament de la precarietat laboral i la desigualtat, i de la seva extensió, el més favorable per la majoria de la població seria derogar la reforma laboral. L’opinió pública n’és favorable, i la necessitat és urgent. La Unió Europea no es pot presentar com excusa. L’exigència de la Comissió Europea a l’Estat espanyol per al desemborsament dels fons de reactivació econòmica en matèria laboral ha estat la millora de la temporalitat. Es podrien haver fet mesures més contundents en aquest sentit. I de fet, al contrari que durant la crisi del deute, no s’ha vist que la Unió Europea hagi pressionat en contra dels drets laborals. Si bé és cert que la Comissió Europea insisteix que la reforma laboral es faci amb un acord dels sindicats i la patronal, no és creïble pensar que s’haguessin vetat els fons europeus de recuperació a l’Estat espanyol si s’hagués fet una reforma laboral favorable a reduir la precarietat laboral sense el vist i plau de les organitzacions empresarials.

La renúncia de PSOE i Podem escudant-se en el diàleg social és lamentable. A la pràctica, veiem com el diàleg social amb la patronal no serveix per altra cosa que per blindar els seus interessos. El malestar social que això provoca és gran, però tant aquests partits com els sindicats UGT i CCOO que formen part de l’acord s’han instal·lat allà on estan més còmodes: en l’immobilisme. Els canvis que fan falta per a recuperar els drets laborals no són viables sense un conflicte amb certs interessos econòmics i amb certa tensió política. Amb unes polítiques decantades als interessos de la classes treballadora, aquesta guanyaria un poder relatiu per a frenar els abusos empresarials i conquerir millors drets laborals. Però ni els partits ni els sindicats majoritaris s’allunyaran del seu esquema conservador sense altres pressions externes. Si aquestes demandes, i d’altres, poden arribar a estar en l’agenda política serà per les reivindicacions populars. Fa falta molt més que una promesa electoral d’uns partits que assoleixen el govern. Com es pot empènyer, doncs, per tal d’influir en la recuperació dels drets perduts? Com es poden fer efectius altres reclamacions bàsiques pendents, com la regulació dels preus dels habitatges?

Antoni Puig Solé – ElComun.es 11/01/2020

Unas palabras del ministro de consumo, Alberto Garzón, han generado una polémica sobre la ganadería española. La derecha las instrumentaliza para abrir un nuevo frente contra el gobierno y mejorar su influencia electoral entre la población rural. Los defensores de Garzón, por su parte, han recordado que el 93,7% de la producción de carne de cerdo, el 94,2% de la carne de aves y el 80,6% de productos lácteos se concentra en granjas grandes y muy grandes y lo han considerado una anomalía de los últimos años. Pero, más que una anomalía, es una tendencia mundial que avanza desde hace 7 décadas.

En 1950, en Alemania, la media en el engorde de cerdos era de 5 por productor. 70 años después era de 1175. Se constata, pues, que cada vez un número inferior de granjas altamente especializadas engordan un número superior de animales, tanto en España como en Alemania.

Se podrá alegar que los datos de Alemania no son equiparables a los de España, ya que allí la población es más numerosa, y lo mismo vale para la producción en los EE.UU. y en China, los dos primeros productores mundiales de cerdos. Aunque esto es cierto, no nos debe pasar por alto que Alemania, pese a ser un gran consumidor de cerdo, es el primer exportador europeo. En 2016, por ejemplo, exportaron 2,5 millones de toneladas.
Esta tendencia tiene elementos perniciosos y, por lo tanto, las críticas de Garzón son justificadas. Lo que se le puede reprochar es haberlo presentado como una especificidad española, lo que no quiere decir que la ganadería española no incorpore elementos negativos particulares.

Ahora bien, ¿por qué se produce este fenómeno ahora que la producción capitalista prospera en todos los sectores, ganadería incluida?

En un mundo capitalista, lo que mueve las inversiones de capital es el beneficio. Cuanto mayor es el beneficio, mayor es el incentivo para invertir. Aunque a nivel individual, la relación no es mecánica, el beneficio procede de la explotación de los trabajadores, es decir, de la plusvalía obtenida con la producción capitalista de mercancías. Y la carne de cerdo es una mercancía más.

La plusvalía no es otra cosa que el plus-trabajo o el plus-producto. Utilizando este último concepto podemos decir que una parte de lo que se ha producido se destina a los productores, pero sólo una parte. En otras palabras: los trabajadores suelen producir una cuantía de producto superior al necesario para su reproducción y esto, bajo el modo de producción capitalista, da lugar a la plusvalía (plus-producto, en el ejemplo). Si lo traducimos en horas, una parte de las jornadas laborales de los trabajadores permiten producir lo que luego ellos mismos (como conjunto social) consumirán; la otra sirve para producir mercancías que los trabajadores no consumirán y que otros acaparan en forma de medios de producción, mercancías de primera necesidad, mercancías de lujo, o simplemente en forma de dinero. Cuanto mayor sea esta segunda parte de la jornada laboral total, mayor será la plusvalía total y, en consecuencia, mayor el beneficio que el capital se repartirá.

Si la plusvalía producida por el trabajador dependiera sólo de la duración de su jornada laboral, las posibilidades de aumentarla serían limitadas, ya que las jornadas no pueden prolongarse más allá del tiempo de resistencia de los humanos. Por otro lado, cabe suponer que, si se alargaran las jornadas laborales, la conflictividad aumentaría. Pero el trabajo excedente también se incrementa cuando se acorta el tiempo necesario para producir las mercancías que consumen los trabajadores. Esto último, como se verá, se puede conseguir con un aumento de la productividad, lo que abarata las mercancías necesarias para la reproducción de la fuerza de trabajo.

A la plusvalía producida por un simple alargamiento de la jornada laboral, Marx le llama plusvalía absoluta y a la que se deriva de la reducción del tiempo de trabajo necesario para reproducir la fuerza de trabajo, plusvalía relativa.

Es evidente que la reducción de este tiempo de trabajo necesario para reproducir la fuerza de trabajo, que da lugar a la plusvalía relativa, solo se consigue si aumenta la productividad allí donde se producen mercancías destinadas al consumo de los trabajadores, es decir, productos de subsistencia directa (alimentos, vivienda, vestido, medicinas, educación, etc.) y otros que en determinadas condiciones históricas se estiman necesarios (móviles, electrodomésticos, coches, ocio etc., en nuestros días). La reducción del valor de la fuerza de trabajo proviene entonces de la suma global de todas las reducciones del tiempo de trabajo necesario en las diversas ramas de la industria que producen estas mercancías. Se trata de una serie de actos independientes, llevados a cabo sin previo acuerdo en cuanto a su efecto final, pero que, aun así, el efecto final conlleva una desvalorización de estas mercancías y, por añadido, desvaloriza la fuerza de trabajo.

Cuando un capitalista, abaratando un producto particular, a través de un aumento de la productividad, contribuye al abaratamiento general de la fuerza de trabajo, no suele perseguir este fin. El impulso para aumentar la productividad viene de otros incentivos. ¿De cuáles?

Supongamos que el trabajo de 60 horas mensuales se materializa en 10 cerdos anuales y para su engorde se utilizan medios de producción que para fabricarlos se han necesitado 50 horas. En estas condiciones, para producir 10 cerdos se necesitarán 770 horas anuales. Por lo tanto, cada cerdo cuesta 77 horas (es decir, tiene un valor de 77 horas). 5 son valor transferido (por los medios de producción) y 72 nuevo valor (aportado por la mano de obra necesaria para el engorde). Todo ello suma las 77 horas por cerdo.
Es posible que, en estas condiciones de baja productividad, la inversión en la industria porcina no sea atrayente y sólo ocupe personas no capitalistas a las que la actividad les permite la subsistencia, siempre que la compaginen con otras actividades.

Si un capitalista invierte en este tipo de producción y quintuplica la productividad, engordará 50 cerdos. Supongamos que para que este incremento sea posible, fabricar los medios de producción necesarios ha supuesto 260 horas. En estas condiciones, el capitalista producirá un cerdo destinándole 20,4 horas (6 de valor transferido y 14,4 de añadido). Puede ser que el capitalista pueda contratar a un trabajador, pagándole un salario equivalente al tiempo de trabajo necesario para producir 10 cerdos, es decir, un valor equivalente a 204 horas. Como este trabajador no ha trabajado 204 horas sino 260, el capitalista se apropia de un plus-trabajo equivalente a 56 horas. En estas condiciones los capitalistas pueden estar interesados en instalar no una sino una serie de granjas de cerdos.

Aquí aparece un elemento adicional. El valor real de una mercancía no es su valor individuo, sino su valor social; es decir, su valor no se mide por el tiempo de trabajo que cuesta al productor en cada caso particular, sino por el tiempo de trabajo socialmente necesario para su producción. Mientras la innovación productiva no se generalice, esta capitalista tiene la opción de vender sus mercancías, producidas bajo el nuevo método, a su valor social, vendiéndolas por encima de su valor particular, realizando así una plusvalía extraordinaria por cada cerdo, que sumará a la plusvalía (ordinaria) ya mencionada.

Pero hay un problema. Todo esto se inició con un aumento de la productividad. Es decir, ahora se producen más cerdos que antes. Por lo tanto, para realizar la plusvalía se venderán más cerdos. En igualdad de condiciones, estos cerdos adicionales solo pueden ocupar una parte del mercado a través de una reducción en el precio. El capitalista en cuestión acabará vendiendo por debajo del valor social, pero por encima de su valor particular, digamos que por una cuantía equivalente a 25 horas, realizando su plusvalía global (ordinaria) de 56 horas más una adicional de 4,6 por cerdo.

En las nuevas condiciones, los productores iniciales de cerdos ni siquiera conseguirán subsistir, con lo que abandonarán sus producciones para dedicarse a otras actividades e incluso, en algunos casos, se convertirán en trabajadores al servicio de los nuevos productores capitalistas. Pero la producción de cerdos no disminuirá, sino que aumentará atrayendo nuevos capitales.

Esto solo será el comienzo de una tendencia que se impondrá año tras año. La búsqueda de la plusvalía extraordinaria provoca que los capitalistas más solventes inviertan en nuevas tecnologías que mejoren la productividad. Y así es como en Alemania se ha pasado de una producción de 5 cerdos por productor hace 70 años a una media de 1.175 ahora. En España la evolución ha sido parecida. Y la carrera continúa. Esta carrera incorpora la lucha entre capitales por el control de un mercado en el que el capital alemán, entre otros, pugna, al igual que pugna en el sector del automóvil. El automóvil indica cómo puede acabar la historia del cerdo si todo ello solo se afronta con música celestial, creyendo que de repente todos podemos empezar a comer jamón de primera, a lo que ahora solo acceden los más ricos.

Pero volvamos a la desvalorización de la fuerza de trabajo. Dado que la plusvalía relativa aumenta proporcionalmente la productividad del trabajo, y el valor de las mercancías cae de forma proporcional al incremento de esta productividad, el mismo proceso que abarata las mercancías a nivel unitario permite aumentar la plusvalía que el conjunto de mercancías producidas contiene. Así, el capitalista cuyo único interés es el beneficio, impulsa constantemente la reducción del valor de cada una de sus mercancías, y al mismo tiempo, aumenta el número de mercancías producidas aumentando la masa de plusvalía.

Los capitalistas del gorrino, como hemos visto, se mueven por el mismo incentivo que el resto. Se da la paradoja, que su movimiento comporta de forma adicional una disminución de las horas de trabajo necesarias para reproducir la fuerza de trabajo.

Gracias a ello se puede incluso llegar a producir un mayor número de kilos de carne destinados a los trabajadores, que supere en creces a los de antes, lo que de forma previsible será visto por los sindicatos, como un «buen» reparto de las mejores en productividad, entre capital y trabajo. Será un resultado adicional, que favorecerá a todos los capitalistas como clase y que incluso puede apaciguar la lucha de clases, sin que por ello este sea el motivo individual que ha llevado a invertir para aumentar la productividad.

Así pues, el valor de las mercancías (incluida la fuerza de trabajo) evoluciona en proporción inversa a la productividad del trabajo. 40 horas de trabajo siempre incorporarán el mismo valor nuevo, independientemente del número de mercancías producidas. La plusvalía relativa y la productividad son proporcionales: si un aumento de la productividad produce una caída en el valor de los medios de subsistencia (y, por tanto, en el valor de la fuerza de trabajo), la plusvalía relativa aumentará de forma proporcional. Por lo tanto, el capital tiene un impulso inmanente, y una tendencia constante, hacia el aumento de la productividad del trabajo, con el fin de abaratar las mercancías y, al abaratarlas (en horas de trabajo necesarias a nivel unitario), abarata el coste que para él supone contratar al trabajador.

Este regalo adicional, los capitalistas no se lo dejaran arrebatar. Si queremos que, en lugar de las salchichas de baja calidad, los trabajadores pasen a consumir jamón procedente de unos cerdos engordados en libertad que solo comen bellotas y beben de los ríos, previamente será necesaria una revalorización de la fuerza de trabajo y eso no cae del cielo, por mucho que algunos sostengan la retórica de «la soberanía del consumidor». Para ello, los incrementos de los salarios y de las pensiones, deberían calcularse, no en base a una cesta de la compra que incorpore mercancías que se han fabricado utilizando las formas de producción vigentes, sino otra cesta que incorpore el precio de los productos ecológicos. Puede ser que Garzón esté de acuerdo, pero no creo que lo comparta el gobierno del que forma parte ni la Unión Europea. Si Garzón abre la boca en esa dirección lo volverán a linchar. Tampoco veo que esta sea la propuesta de los sindicatos mayoritarios, que pese a recurrir al comodín del «nuevo modelo productivo», solo reclaman incrementos salariales moderados, en consonancia con la inflación real y tomando como referente la actual cesta de la compra.

¿Está interesado el capitalista individual en la utilidad de su mercancía? En un principio no: sólo le interesa la plusvalía que contiene. Pero para poder venderla, esta mercancía debe ser útil al comprador y debe ser igual o mejor que la de los competidores. Así muchos incrementos de productividad han ido asociados a una mejora en las características de la mercancía producida. Se producen, por ejemplo, más coches que hace 50 años y para producirlos se necesitan menos horas que antes. Pero, en general, parece que los coches son mejores que hace 50 años. Esto en la ganadería es más difícil, aunque hay que reconocer que han conseguido enviar a las estanterías de las grandes superficies, queso, yogures, hamburguesas y salchichas más gustosas y con mejor pinta.
Los incrementos de productivos en la ganadería no comportan únicamente multiplicar la cantidad de materiales, como ocurre en la fabricación de coches, viviendas o electrodomésticos. En este caso, se trata de multiplicar la cantidad de seres vivos y de arrancarles más producto (más huevos, más leche, más kilos de carne, etc.). Los cerdos no se fabrican con máquinas, sino a través de su propia reproducción, si bien en esta reproducción, ahora las máquinas y las nuevas tecnologías (especialmente químicas) también intervienen, ocasionando efectos perversos sobre la vida de estos animales. Por otro lado, el engorde, necesita un tiempo, difícil de cambiar, pero ahora lo han cambiado.

Para reducir los tiempos, se han modificado las pautas de alimentación y las conductas de los animales en cautiverio. Esto acorta los tiempos, cosa fundamental para ampliar la plusvalía, ya que cuanto más corto es el tiempo de rotación de un capital, mayor es la plusvalía anual. El problema es que, con estos incrementos de productividad, la calidad de la carne empeora, como acertadamente señala Garzón. Así, alimentar a los trabajadores sale más barato y se les puede contentar con más rancho, pero de menor calidad.

Los incrementos de productividad comportan una mayor utilización de materiales y una producción mayor de residuos, con los correspondientes problemas ecológicos. Esto es general en todos los sectores. En el caso de los cerdos, entre el incremento de los materiales se encuentran el pienso y los productos químicos asociados y entre los residuos, los purines. Así el problema adquiere una dimensión superior. En Alemania se ha implantado un sistema de descomposición del purín que permite su movimiento de un lugar a otro, desplazando la parte que no puede absorber la agricultura de proximidad. La UE reprocha a España el retraso en esta gestión. Esto no significa que reclame un nuevo sistema productivo, como algunos ingenuos quieren interpretar. Reclama más eficiencia en el sistema vigente.

Corregir el retraso español, exige dinero que podrían venir de los fondos europeos. Al fin y al cabo, se nos dice que hay que priorizar la modernización ecológica. La cuestión es saber a qué manos irán estos fondos, en caso de que también destinen a la “modernización de la ganadería intensiva» y si no se incentivará previamente la penetración del capital extranjero en un sector donde ahora no tiene la fuerza que por ejemplo tiene en el automóvil.

Algunos defensores de Garzón han dicho que la agricultura intensiva ensucia «la España vaciada» y la acaba de vaciar. Es una verdad a medias. Los cambios, como hemos sostenido al principio, vienen de lejos. De hecho, la complementación de una agricultura, cada vez más mecanizada, con la ganadería de nuevo tipo, en un primer momento evitaron que la España vaciada, se vaciara más aún. Esto se logró a través de un proceso peculiar, con el que se promocionó un fenómeno que podríamos definir como ganadería intensiva «en el propio domicilio», incentivado por grandes grupos capitalistas de la alimentación y la distribución, ya que el cerdo, solo llega al mercado en forma de salchichas y otros productos alimenticios que fabrican los grupos industriales y venden las grandes superficies y los grandes distribuidores. Estos grandes capitales, suministraban los lechones, los conejos o las aves para el engorde, el pienso y el tratamiento veterinario. Del resto se ocupaba el ganadero subsumido al gran grupo alimentario y/o distribuidor. Entre este resto estaban las instalaciones, el consumo energético, la mano de obra y la gestión de residuos. Esto ha cambiado de dimensión. A medida que la agricultura y la ganadería se han mecanizado con los correspondientes incrementos de productividad, las pequeñas granjas domésticas han sido sustituidas por granjas grandes, de la misma manera que ha crecido el número de hectáreas que cada propietario o arrendatario cultiva. Pero el modelo sigue siendo parecido, con lo que el problema de los residuos queda en manos de unos ganaderos que en el fondo no son más que un eslabón de la cadena del gran grupo alimentario. Y al mismo tiempo, a medida que la productividad se incrementa, la mano de obra necesaria disminuye, con lo que la España vaciada, ciertamente, se sigue vaciando más aún y solo le llegan trabajadores provenientes de otros lugares, dispuestos a realizar un trabajo duro y mal remunerado al servicio del ganadero. Quien más se beneficia de todo ello es el gran capital, al que el ganadero está subsumido.

En una sociedad de clase y mercantilizada como la nuestra, hay mercancías para ricos (mercancías de lujo) y mercancías comunes. El mercado también refleja las diferencias de clase y también lo hace en la alimentación. Como los incrementos de productividad suelen impactar en las mercancías de lujo al igual que lo hacen en las demás, pueden abaratarlas hasta un nivel que acaban siendo mercancías comunes. Los automóviles, los móviles, los ordenadores o ciertas mercancías de ocio pueden servirnos de ejemplo. Este es otro de los puntos fuertes del capitalismo que le ayuda a garantizar la paz social, sin afectar el estatus de los ricos, ya que a medida que unas mercancías de lujo pasan a la condición de mercancías comunes, aparecen nuevas mercancías de lujo. ¿Es posible que este proceso afecte la alimentación permitiendo que los alimentos ecológicos se abaraten y puedan ser mercancías comunes, sin necesidad de revalorizar la fuerza de trabajo? En algunos supuestos sí. El ejemplo paradigmático podría ser la producción de soja, aunque aquí chocamos con otro problema, derivado de los transgénicos. Pero en el caso que nos ocupa, el proceso topa con la conducta «natural» de la naturaleza que demanda ciclos largos, impidiendo el acortamiento de los periodos de rotación del capital, y también pide prescindir de buena parte de los medios de producción que han permitido los aumentos de productividad. Todo indica que eso de «aquí jamón para el rico, allá jamón para el pobre», perdurará.

El capitalismo actual tiende a consolidar la complementariedad entre una agricultura intensiva con otra de extensiva. Si aceptamos esta complementariedad, ¿se puede decir que el consumo de carne es abusivo? Depende: hay quien todavía no accede a la suficiencia alimentaria, carne incluida. Ahora bien, los incrementos de productividad son tan grandes que a menudo obligan a llevar toneladas y toneladas de carne al mercado, convirtiendo el consumo de carne en «deporte de masas», sobre todo cuando hay una «cultura alimentaria» que lo abona. Este consumo excesivo, que de por sí ya es perjudicial para la salud, acentúa su nocividad, dada la mala calidad de la carne producida. Aquí Garzón vuelve a tener razón. El problema es que mientras él recibe los golpes, sus colegas de gobierno callan o incluso se colocan en la otra parte del ring.

Artículo Original: elcomun.es

Josep Manel Busqueta

JOSEP MANEL BUSQUETA – CATARSI 26/03/2020

Molt bona tarda. Moltes gràcies a les persones d’Arran per haver habilitat aquest espai per poder discutir, debatre, transmetre idees al voltant del que ens està passant. Deixeu-me també que comenci enviant una abraçada molt gran a totes aquelles persones que en aquests moments tenen a familiars, a persones conegudes afectades per aquesta malaltia del coronavirus, també una abraçada especial per a tot el personal sanitari, per als metges i metgesses, infermers i infermeres que són els que en aquests moments ens estan sostenint com a societat.

Bé, jo el que voldria fer és plantejar-vos algunes reflexions que aquests dies anem fent amb diferents persones. Aquestes reflexions les comparteixo amb els meus estimats Pau Llonch, Xabier Gràcia, Ivan Gordillo,… Amb ells hem reflexionat al voltant de les lliçons que esta representant el moment social, econòmic i moral que estem vivint en aquests moments. I el que faré senzillament es plantejar-vos algunes de les reflexions que podríem anomenar com «Lliçons enmig de la pandèmia». I també un cop fet això esbossar de manera molt preliminar què significaria, des d’una perspectiva de preservació de la vida, el plantejament no només de mesures de rescat social, sinó també, com a persones que volem posar la vida al centre, plantejar precisament quines podrien ser les propostes que a partir d’ara ens toca defensar en els nostres espais polítics i socials.

Bé, jo el que voldria fer és plantejar-vos algunes reflexions que aquests dies anem fent amb diferents persones. Aquestes reflexions les comparteixo amb els meus estimats Pau Llonch, Xabier Gràcia, Ivan Gordillo,… Amb ells hem reflexionat al voltant de les lliçons que esta representant el moment social, econòmic i moral que estem vivint en aquests moments. I el que faré senzillament es plantejar-vos algunes de les reflexions que podríem anomenar com «Lliçons enmig de la pandèmia». I també un cop fet això esbossar de manera molt preliminar què significaria, des d’una perspectiva de preservació de la vida, el plantejament no només de mesures de rescat social, sinó també, com a persones que volem posar la vida al centre, plantejar precisament quines podrien ser les propostes que a partir d’ara ens toca defensar en els nostres espais polítics i socials.

El coronavirus no és res més que un símptoma més del fracàs d’aquest model de relacions socials

La primera reflexió que voldria plantejar em sembla que és molt evident: que el capitalisme no es un sistema de relacions socials vàlid per garantir la vida de les persones. Algun dubte d’això a dia d’avui? Hi ha algú que continuï pensant que el capitalisme és la forma de relacions socials que necessitem per garantir una vida que pugui ser viscuda i digne? És cert òbviament que el fracàs del capitalisme no l’ha vingut a demostrar el coronavirus sinó que el fracàs del capitalisme com a sistema de relacions socials vàlid per garantir una vida digne per la majoria de les persones ja era estrepitós abans del coronavirus. No obstant i d’una manera molt clara ja podíem plantejar el fracàs social del capitalisme, que malgrat tenir una producció desbocada, continuava destinant a milions de persones a morir-se de fam. Per altra banda havíem vist com a partir de la crisi la desigualtat social estava creixent d’una manera brutal i que justament fins i tot les mesures de rescat que s’havien aplicat després de la crisi del 2008 el que estaven servint era per fiançar una societat cada cop més desigual. També hem vist, i en aquests moments és una evidencia, el fracàs que representa el capitalisme en termes de relacions ecològicament viables, fracàs ambiental, fracàs ecològic, el fracàs del capitalisme per integrar-se d’una manera metabòlicament adequada en el planeta i en els ecosistemes. El coronavirus no és res més que un símptoma més del fracàs d’aquest model de relacions socials, perquè el problema no es el coronavirus sinó que és el com aquesta grip impacta en societats amb infraestructures socials i sanitàries sota mínims. Al final el coronavirus és un termòmetre que ens permet mesurar quin és el grau de cohesió col·lectiva que ha permès desenvolupar les infraestructures necessàries en les nostres societats. En societats on les persones no poden quedar-se a casa per preservar la seva vida perquè han de sortir al mercat a continuar guanyant-se el sou, el coronavirus també ens demostra el nivell de precarietat vital que el capitalisme sotmet a la majoria de la societat.

Hi ha una altra sèrie de reflexions que tenen a veure amb la pandèmia i el seu impacte sobre el sistema productiu. Què ens està demostrant la pandèmia en relació al sistema productiu? Ens està demostrant la fragilitat d’aquest. La cadena de producció de valor global està absolutament fracturada en aquests moments per la impossibilitat de garantir els subministraments just in time

És evident en aquests moments el col·lapse de la globalització. Hem vist com economies senceres, com per exemple la catalana, una economia d’interfície (importar per exportar), en aquests moments tenen importants problemes per continuar sostenint-se en el que representa que era el millor, el més segur i viable dels sistemes econòmics existents. Un col·lapse, per tant, de la globalització, que ens ha de fer reflexionar.

Més en un pla teòric, el coronavirus també ens demostra l’absurditat de la teoria neoclàssica del comerç internacional. I, en definitiva, de l’assignació dels recursos de manera eficient a través del mercat. El què veiem avui, i ho està dient tothom, fins i tot economistes amb un pedigrí neoliberal, és que ens cal planificar. Que ens cal controlar la producció de determinats béns estratègics, com per exemple les mascaretes o els aparells hospitalaris de respiració assistida, etc. Hi ha fins i tot qui ens diu que hauríem d’haver estat capaces de planificar la producció de les bates dels metges! Avui en dia, sembla del tot incorrecte el plantejament que ha governat la teoria del comerç internacional les darreres dècades: que, com que els xinesos són els que ho produeixen més barat, això s’ha de produir a la Xina, tal i com planteja l’economia de l’avantatge comparatiu. Sempre, ens diria la teoria dominant del comerç internacional, cadascú ha de produir allò en què és més eficient i després vendre-ho al mercat internacional. I serà la mà invisible la que assignarà els recursos de la millor manera possible establint la coordinació de la distribució.

En aquests moments és obvi que estem pagant els error d’aquesta teoria amb morts:  el lliure mercat no ens assegura el proveïment d’allò necessari quan ens fa falta. 

En situacions com aquesta és obvi, és evident, que és l’estat, és allò públic, l’únic capaç de garantir certa seguretat col·lectiva

Una altra de les lliçons que ens està deixant aquesta pandèmia és el fracàs de l’austerocràcia com a mecanisme de rescat de les societats i de les economies en el moment postcrisi. Receptes que han abraçat amb entusiasme la majoria o la totalitat dels governs europeus, i evidentment també el conjunt de la Unió Europea. La prioritat del pagament del deute, la política del control del dèficit i dels pressupostos equilibrats, han esdevingut una màquina de podar que ha eliminat tot allò essencial a les nostres societats per passar-ho a mans privades. I avui això cristal·litza en el què ha estat la poda de la sanitat pública que en aquests moments necessitaríem vigorosa i ben preparada. Sort en tenim de l’abnegació, de la humanitat, del personal sanitari que és el que ens està sostenint amb unes infraestructura sota mínims, donant el millor que tenen que és la vida.

Avui patim les conseqüències de les polítiques d’austeritat que des de la Unió Europea, els governs de l’Estat espanyol i fins als governs de la Generalitat, ens han massacrat com a societat. Avui, és el moment de demanar explicacions als Mas, Boi Ruiz, Mas-Colell… L’hemeroteca hi és per saber de quin costat ha estat cadascú. O del costat de la privatització o del costat de la defensa d’un servei públic i de qualitat. Un exercici fàcil d’hemeroteca situarà a cadascú al seu lloc. I si us plau, cal que la ciutadania en prengui nota i faci pagar les factures adequades a qui pertoqui. No se’n poden anar com si res aquells que ens han portat a la situació on som avui.

Pel que fa referència al sector públic versus el sector privat, avui no se sosté el discurs de la superioritat del sector privat respecte del sector públic. En situacions com aquesta és obvi, és evident, que és l’estat, és allò públic, l’únic capaç de garantir certa seguretat col·lectiva. Allò privat es desfà com un terròs de sucre davant de situacions com aquesta que exigeixen la possibilitat d’actuar col·lectiva i fermament. Avui es demostra que societats amb estats i sectors públics febles, sotmesos al mercat, estan essent incapaces d’aplicar les mesures adequades per salvar vides. En aquesta dicotomia, la dels governs sotmesos al mercat entre les mesures adequades que calen per salvar vides i les mesures que calen per no ensorrar l’economia, en aquest impàs, no s’està salvant ni l’economia ni s’estan salvant vides. Està sent una catàstrofe vital i econòmica.

Totes sabem que la Xina se n’ha sortit millor de la crisi del coronavirus. I hem de dir clar, alt i clar, que se senti: que un país com Cuba, tot i el bloqueig que pateix des de 1960 està millor preparat sanitàriament per fer font a aquesta situació. Avui haurien d’avergonyir-se aquells que se’n reien quan els cubans explicaven «que los logros de la revolución son la salud y la educación».  La lliçó que n’hauríem d’extreure d’això és que societats amb sectors públics més potents són capaces d’aturar, de substituir el mercat i garantir la subsistència de les persones. Aquí, malgrat la pandèmia, les persones han de continuar sortint a treballar per guanyar-se el pa, no disposem de cap mecanisme públic que ens garanteixi el sosteniment de les nostres vides.

Conclusió geopolítica del coronavirus: el fracàs estrepitós, un cop més, pel que respecte a la vessant humana de la Unió Europea. La Unió Europea i em sembla reiteratiu de tornar a repetir aquesta idea, ha servit per aplicar amb rigor una austeritat que ha sigut el mecanisme perfecte per succionar els excedents que les societats produïen i conduir-los a les butxaques del capital financer. Això és i ha sigut la UE. La Unió Europea s’ha mostrat incapaç, inútil, per coordinar les mesures necessàries per preservar la vida.  A l’altra banda de l’Atlàntic veiem que mentre el discurs de les autoritats dels Estats Units és que no cal parar la producció econòmica per salvar la vida dels avis, Xina i Cuba, envien metges allà on se’ls demana. En el cas cubà, fins i tot allà on s’hi ha defensat el bloqueig contra ells. Repeteixo, em sembla una lliçó d’humanitat de l’alçada d’un campanar, cal que la humanitat en prengui nota d’això.

Em sembla que també, cal insistir, posar èmfasi al respecte d’aquestes lliçons que ens està deixant la pandèmia, en el naufragi estrepitós de la idea de l’individualisme. En el capitalisme, els defensors del capitalisme, els seus apologetes, ens volen convèncer que si tu vols pots, que totes podem ser emprenedores en aquesta societat i llaurar-nos  el nostre camí cap a l’èxit. Quina és la lliçó de la pandèmia? La lliçó de la pandèmia és: quin sentit tenim, (tu, jo) sense els altres. Els aliments no arriben sols, com per art de màgia, per art de la mà invisible als supermercats, les persones no es curen soles als hospitals, soles a casa confinades, sense poder abraçar a qui ens estimem, cosa que ens està destrossant com a persones humanes. Quina és la lliçó que la pandèmia ens està marcant a sang i llàgrimes? La lliçó és que la nostra vida està vinculada als altres, que nosaltres som el que les nostres comunitats, el que les nostres societats, ens permeten ser. Si us plau, mai més acceptem aquest discurs que nosaltres som com Robinson Crusoe, que en una mena d’escafandre anem maximitzant els nostres beneficis en una societat que no existeix. No, justament nosaltres som el que les nostres societats ens permeten ser, i en aquest cas, som el que les persones humanes de la nostra societat ens permeten ser. Ens cal aprendre aquesta lliçó  i treure’n com a conclusió  que mai més hauríem de renunciar a allò que ens calgui per construir una societat justa i cohesionada. Perquè la societat és la condició necessària per poder després, construir i defensar les infraestructures necessàries per preservar la vida.

I finalment, en aquestes lliçons que ens està donant la pandèmia, hem descobert que hi ha coses necessàries i que hi ha coses supèrflues. El capitalisme, regit pel benefici, és incapaç de destriar això, el capitalisme només es regeix per allò que li genera el màxim benefici, sigui la producció d’armes o la producció d’objectes de luxe, però en aquests moments estem veient que hi ha coses que necessitem més que altres, però no tenim mecanismes en el capitalisme per discriminar què és el que hem de produir i què és el que no hem de produir, què és el que hem de prioritzar en la producció i què no. Quina és la lliçó de la pandèmia? La lliçó de la pandèmia és que ens cal, com a societat, prioritzar la vida per sobre del benefici, ens cal ja un programa de transició per abandonar el capitalisme com a organització de la vida! Perquè, companys i companyes, avui podem dir alt i fort, també en societats com la nostra, que el capitalisme no ens porta vida sinó que el capitalisme ens porta mort.

Segur que la pandèmia ens deixarà moltes més lliçons. Lliçons que amb el temps, amb més reflexió, col·lectivament, serem capaces d’anar posant negre sobre blanc. Aquestes són les que jo tenia ganes de compartir, perquè les hem compartides amb les companyes, i perquè em sembla que també poden ajudar a anar pensant en aquests dies i sobretot en el què haurem  de fer a partir d’ara.

Pel que fa a les alternatives. Òbviament la fractura de la cadena de producció global està tenint un impacte gran sobre l’economia: tancament de fàbriques, comiat de persones, moltes d’elles persones que estaven treballant amb contractes d’obra i servei i que estaven treballant en negre, que evidentment difícilment es podran beneficiar de les mesures que s’aplicaran a través del programes de rescat. També veurem quants autònoms dels quals avui abaixen persianes tornaran a obrir-les. L’aturada de l’economia està tenint un impacte gran sobre les condicions materials de vida de milions de persones.

És important pensar en la necessitat d’establir una mesura central que servís per redistribuir recursos d’una manera clara i desburocratizada

Òbviament calen mesures de recuperació, calen mesures per fer front a aquesta realitat econòmica greu que s’està patint. Però em sembla que a nosaltres, el que ens tocaria sobretot, a aquelles persones que entenen i dominen aquesta part de l’economia, aquesta part de la política, és analitzar i ser molt ferms en el fet que les mesures de recuperació no representin un nou rescat dels poderosos. Ens calen mesures directes, mesures de rescat desburocratitzades, que serveixin justament per fer més suportable la situació actual a aquelles que ho estan patint més. Per això, a mi em sembla, que arribats a aquest punt seria important pensar en la necessitat d’establir una mesura central que servís per redistribuir recursos d’una manera clara i desburocratizada, directament sense controls a les butxaques de les persones del conjunt de la societat.

Em sembla que s’hauria d’estar parlant molt més del que s’està fent, de la necessitat d’aplicar com a mesura central una Renda Bàsica Universal que arribés a totes les persones majors de divuit anys, que fos incondicional, que no depengués d’estar treballant o no estar fent-ho, i per tant facilitar a aquelles persones que ho desitgin, quedar-se confinades a casa i que sobretot, aquesta renda bàsica fos universal, fos incondicional, fos individual i fos suficient. Fos suficient per garantir la cobertura de les necessitats bàsiques. Jo plantejo directament que hauríem de partir del llindar d’una renda mensual de 1.000€ a les butxaques de totes aquelles persones majors de 18 anys empadronades. Això s’hauria de finançar a través de les polítiques de l’Estat o directament per la política monetària del Banc Central Europeu. Hem de pensar que estem en una situació de crisi d’oferta i de demanda grans. Al final, introduir aquests diners en l’economia, malgrat que semblin molts diners, una gran quantitat de recursos, són diners que no s’estalviarien, són diners que servirien directament per refer l’activitat productiva, anirien novament a la despesa, tributarien, ningú es guardaria aquests diners a casa. Clar, hi haurà qui dirà : una proposta tan fàcil generarà molt picaresca, molt frau. Què us penseu? Que amb la resta de mesures no hi haurà picaresca ni frau? També hi serà. A banda que la resta de mesures ja estan dissenyades directament per beneficiar als de sempre. Per aplicar la Renda Bàsica Universal n’hi hauria d’haver prou amb un certificat d’empadronament associat a un número de compte. Aquesta mesura que no necessitaria controls burocràtics, seria una transferència directa als comptes corrents de les persones. Em sembla que aquesta mesura evidentment es podria acompanyar d’altres mesures, com la moratòria al pagament de les hipoteques, la moratòria al pagament de lloguers, però em sembla que caldria refondre tot el cúmul d’ajudes que no arribaran a la majoria de persones perquè ni coneixen en què consisteixen, ni qui les tramitarà. La RBU és una mesura molt clara, molt directa, desburocratitzada i que serveix directament per proporcionar capacitat de solvència a aquelles persones que més ho necessiten. La majoria de persones el que farien amb aquesta Renda Bàsica seria directament gastar-se aquests recursos en el seu sosteniment diari.

Un cop plantejada aquesta mesura, excepcional, de xoc, que em sembla absolutament imprescindible, podríem començar a parlar de què és el que ens caldria plantejar com a societat a partir del primer minut en que torni a ser possible sortir al carrer a defensar col·lectivament propostes. Em sembla que el que caldria fer a partir d’ara seria substituir la lògica del capitalisme per situar al centre un plantejament de relacions socials que estigués centrat en la defensa de la vida. Seria un plantejament en clau de sobirania reproductiva de la vida. Entendria que com a societat ens caldria avançar cap a formes de control democràtic i col·lectiu capaces de limitar el mercat. Ens caldria començar a establir programes de planificació, de control públic dels sector estratègics indispensables per garantir aquesta sobirania de la vida. La sobirania sobre aquests sectors  productius seria necessària per garantir i sostenir la vida. Ens caldria el control democràtic col·lectiu de sectors com la sanitat, per exemple. Algú dubta que després d’aquesta crisi  cal un replantejament profund de la sanitat? I en quins termes s’ha de fer? En termes de continuar plantejant, tal i com s’ha fet fins ara, la seva privatització i externalització perquè el sector privat gestiona millor els recursos? Jo diria que ha quedat clar que el que ens cal és una sanitat pública, forta i ben dotada, controlada democràticament. Això és el que molts i moltes veníem defensant des de ja fa temps. I no només la sanitat: l’educació, l’energia, l’alimentació, la banca. Son sectors que han d’estar sota control democràtic per garantir que les societats disposen d’aquest paraigua estructural que els garanteix la vida, i això no pot estar sota la lògica del mercat, disponible perquè uns pocs facin beneficis a costa de la resta. 

No podem continuar plantejant propostes que només serveixin per omplir les escletxes que deixa el capitalisme

Ens cal plantejar obertament la idea de la planificació, cal recuperar la necessitat de plantejar què ens cal produir com a societat, qui produeix el què ens cal produir, com es distribueix allò produït i com es finança aquesta producció. Això és anular el mercat? No, pot seguir funcionant, però assignant tot allò que no es imprescindible per garantir la vida digne. Ens cal avançar cap a un model de societat democràtic i autocentrat, un model de societat democràtic i autocentrat capaç de vincular-se amb les economies externes en termes de relacions de reciprocitat i de solidaritat, perquè aquest ha de ser el nostre projecte internacionalista: hem de deixar de plantejar el nostre vincle amb la resta de pobles del món en termes de competència, sinó que cal començar a establir el comerç internacional en termes de solidaritat i de reciprocitat.

Crec que la lliçó de la pandèmia per a tots aquelles que pensem que el capitalisme és un fracàs i que intentem cercar camins per construir projectes de vida digne per les persones, és que no podem continuar plantejant propostes gregàries del capitalisme. No podem continuar plantejant propostes que només serveixin per omplir les escletxes que deixa el capitalisme (o que creixin, també dins els marges que permet el capitalisme). Cal un punt d’inflexió també en les nostres propostes parcials: ens cal una esmena a la totalitat plantejada des de la solidaritat, la sobirania, la democràcia, i sobretot, des de la defensa de la vida. Aquests han de ser els fonaments que han de permetre construir la nostra estratègia col·lectiva per avançar cap a una societat en la que ja no haguem de plorar mai més massivament morts per constipats.

Article original: Catarsi