Articles publicats per membres del Seminari Taifa

Roser Espelt – xarxanet.org 22/07/2022

Estagflació, deute global, tipus d’interès… últimament, molts d’aquests termes apareixen als mitjans de comunicació generalistes per explicar la situació actual. Tot i ser qui rep amb més violència les conseqüències de les crisis econòmiques, la majoria de la població es troba desinformada sobre el tema.

Des del Seminari d’Economia Crítica Taifa, un espai dedicat a l’autoformació i la divulgació sobre economia política, pretenen contribuir a la transformació de la societat impulsant el pensament crític des d’una perspectiva anticapitalista i comunitària.

Per què hi ha un desconeixement tan generalitzat sobre economia?

No creiem que sigui una qüestió casual. Hi ha un interès en no oferir un relat adaptat i simplificat. Perquè així, creant un relat allunyat i incomprensible, recobrint-lo de paraules innecessàriament tècniques, s’oculta l’essència política de l’economia.

Si es fes el contrari, la gent s’adonaria que aquestes qüestions no li són alienes i que són injustes. Entendrien que la misèria té uns responsables, i que el fet que hi hagi rics i pobres no respon a cap ordre natural. L’economista Joan Robinson deia: “És necessari aprendre economia, precisament perquè els economistes no t’enganyin”.

Roser Espelt: “El fet que hi hagi rics i pobres no respon a cap ordre natural”.

Últimament es parla molt d’estagflació. Què és exactament?

El terme va aparèixer amb la crisi dels 70. L’estagflació es dona quan es combinen dos fenòmens: la inflació (pujada generalitzada dels preus) i la recessió (disminució de l’activitat comercial i industrial que comporta atur, descens dels salaris i dels beneficis).

Fins al moment no s’havia donat i, de fet, els teòrics havien determinat que aquests dos fenòmens mantenien una relació inversa. És a dir, que quan hi ha més atur, els preus dels productes disminueixen. Per què? Doncs perquè quan hi ha més atur, els salaris també acostumen a baixar i, per tant, també ho fa la demanda de productes —amb la qual cosa, els preus tendeixen a disminuir.

Llavors, com és possible que actualment s’estiguin donant els dos fenòmens alhora?

Actualment, el que està generant pressió inflacionària és el manteniment del marge empresarial en un context d’augment de costos. És a dir: les empreses estan veient que els costos de producció augmenten i, per mantenir els seus beneficis, apugen els preus dels productes.

El que estem veient és això: que els salaris continuen sent baixos, però els preus també estan pujant. Una vegada més, el sistema capitalista fa assumir les conseqüències dels seus problemes a les persones treballadores, mai a les propietàries del capital, que són les qui manen.

Es parla de la pandèmia, de la guerra d’Ucraïna i de l’encariment dels combustibles fòssils com a possibles causes d’aquesta situació. Realment és així?

És cert que tots aquests elements han pressionat a l’alça els preus, però en realitat són explicacions superficials. No es volen assumir problemes que són de caràcter estructural: les decisions de què i com es produeix, i de com es distribueix, no responen a l’objectiu de que tothom tingui el que necessita, sinó a l’objectiu que aquells que han invertit en un negoci determinat n’extreguin el màxim benefici. Al capitalisme el que regeix és el lliure mercat. És a dir, el lliure interès.

Són cícliques les crisis, o estem arribant a un punt de no retorn?

No considerem que siguin cícliques. Cada vegada és més complicat seguir creixent. I no només per una qüestió de limitacions físiques, sinó de rendibilitat: cada cop surt més car créixer. Actualment, ens trobem a una fase molt avançada del procés d’acumulació capitalista.

Roser Espelt: “Ens trobem a una fase molt avançada del procés d’acumulació capitalista”.

Cada cop hi ha laxes més curts de temps entre una crisi i una altra, perquè cada cop és més difícil pel capitalisme superar les seves pròpies contradiccions. És una eterna fugida cap endavant. A més, els mecanismes que apliquem per sortir d’una crisi, són els que ens acaben portant a la següent. Com per exemple, abaixar o apujar els tipus d’interès.

Què són els tipus d’interès?

És l’interès que cobra el Banc Central Europeu -qui té el monopoli de la creació dels diners- als bancs comercials. Si el BCE està cobrant una taxa del 2% al BBVA, per exemple, aquest m’haurà de cobrar a mi un 5% quan demani, per exemple, crèdit per a una hipoteca. Com més alts siguin els interessos, menys crèdits demanarà la gent (es comprarà menys).

Es baixen perquè els bancs tornin a ser fiables, puguin prestar diners i l’economia es reactivi de nou (però un cop recuperat el ritme d’inversió, torna a passar el mateix). S’apugen perquè surti més car endeutar-se i, per tant, la gent consumeixi menys (de manera que, en teoria, baixarien els preus i es controlaria la inflació).

I quan parlem de deute global, de què parlem?

De tot el deute que hi ha al món. L’any 2020 és l’any en què més va augmentar el deute a nivell global des de la II Guerra Mundial, degut a la pandèmia. Però, en realitat, ha estat augmentant exponencialment des dels anys 70.

Aquest deute no es produeix perquè la gent visqui per sobre de les seves possibilitats. Això respon a un model econòmic determinat que s’inicia als anys 70 i que respon a una forma neoliberal d’entendre el món.

Actualment, el deute global equival al 350% del Producte Interior Brut (PIB). Com es tradueix això?

Tot el món hauria de treballar tres anys i mig destintant tots els guanys al pagament del deute. Però tampoc tindria sentit, perquè se’n crearia de nou. El deute global pot ser públic (o sobirà), que seria el que té cada país, o pot ser privat, que és el que tenen les empreses. Ara s’està parlant d’una crisi del deute global: això vol dir que hi ha el perill de no poder retornar el deute. Per això s’augmenten els tipus d’interès.

Com afecta l’estagflació als països del sud global?

Cada país té les seves característiques, però és cert que la majoria porten anys d’espoli de les seves matèries primeres i són dependents de les inversions exteriors per extreure els seus propis recursos.

En context d’estagflació, tenen problemes tant per exportar (perquè ningú els compra, ja que hi ha recessió econòmica), com per importar (degut a la inflació). Així, es troben en una situació de dèficit exterior estructural, que a més a més provoca que la seva moneda es devaluï. És el que hem vist a Sri Lanka: s’ha acabat el petroli, no han pogut comprar més a fora i, per tant, el país ha fet fallida.

Ens estem mobilitzant prou com a societat?

Ara, qui té el poder, l’utilitza per perpetuar l’explotació de les persones treballadores i per destruir l’ecosistema. Si volem canviar les coses, hem de prendre aquest poder. I per això, òbviament, cal organitzar-se i mobilitzar-se. La poca conflictivitat social que hi ha és multicausal (la precarietat, per exemple, pot ser un element desmobilitzador), però té una relació clara amb la ficció generada per part dels polítics segons la qual el canvi passa per un respecte de les normes establertes.

Roser Espelt: “La poca conflictivitat social que hi ha és multicausal”.

En aquest sentit, cal revertir la tendència que hi ha hagut de pensar que la lluita passa senzillament per intentar arribar a les institucions i als espais de poder. Per més que això pugui ser important, no és l’únic que s’ha de fer.

Les solucions màgiques no existeixen, però… quines propostes faríeu per revertir o millorar la situació actual?

S’ha d’apostar per la superació d’aquest sistema injust que condemna a la misèria a la majoria de la població, i que aprofita cada crisi per augmentar les butxaques dels qui més tenen. Tot i així, fent una revisió crítica de les mesures que s’estan aplicant, considerem urgent un control de preus (perquè ara res obliga les empreses a reduir els seus beneficis); el decreixement de tots aquells sectors on no hi tingui cabuda un model de desenvolupament sostenible, i el creixement d’aquells en els quals hi hagi mancances. També cal acabar amb al dictadura del deute.

Ara, però, cap Estat té la voluntat de dur a terme aquestes polítiques. Perquè, per més que reguin amb engrunes les classes populars amb aquestes mesures que ni solucionen ni ens allunyen del problema, estan al servei dels interessos dels qui més tenen.

Si es fes el contrari, la gent s’adonaria que aquestes qüestions no li són alienes i que són injustes. Entendrien que la misèria té uns responsables, i que el fet que hi hagi rics i pobres no respon a cap ordre natural. L’economista Joan Robinson deia: “És necessari aprendre economia, precisament perquè els economistes no t’enganyin”.

Artículo Original: xarxanet.org

Miren Etxezarreta – Publico.es 12/07/2022

Se está presentado ‘el pacto de rentas’ como uno de los más importantes instrumentos para enfrentar el rápido aumento de precios que está experimentando la economía española. Sin más precisiones sobre el mismo, por lo menos para la opinión pública, de que este supondrá el control de los aumentos de salarios y que ‘los márgenes empresariales no aumenten’. Nos señalan, claro, que se trata de evitar que las reivindicaciones salariales y el traslado de las mismas a los precios de los productos conviertan el aumento de precios en una espiral precios-salarios-mayores precios.

¿Qué supone una política de rentas? Que los salarios no crezcan o crezcan considerablemente por debajo del aumento de precios, y, según lo  manifestado por la Sra. Calviño, que ‘los márgenes de las empresas no aumenten’; es decir, que las empresas aceptan mantener sus márgenes, lo que les permitirá no alterar los precios de sus productos, y frenar su aumento, lo que posiblemente incidiría a la baja  en sus beneficios empresariales.

Esta política afecta seriamente la distribución del producto social por lo que se pretende el acuerdo y la aceptación de los agentes sociales -patronal y sindicatos- y se justifica con el argumento que todos tenemos que contribuir a resolver el problema de la inflación y que el coste de la inflación tiene que ser compartido por toda la población de manera justa y equilibrada. No obstante hay algunos elementos que pueden hacer pensar que casi siempre esta política, y desde luego por lo que se sabe su planteamiento actual, sufre de algunos elementos que afectan seriamente esta justicia y equilibrio y que una mayoría de la población -los trabajadores – se ve obligada a soportar desproporcionadamente los costes de la inflación, mientras que los beneficios empresariales pueden eludir con mucha mayor facilidad dicho coste.

Veamos algunos de estos elementos en un contexto en que es sabido que los salarios llevan un largo periodo de congelación o disminución y que la inflación y una política de rentas conlleva la pérdida de su capacidad adquisitiva. Por otra parte, aunque hay grandes diferencias en los beneficios empresariales, no parece que las empresas están experimentando grandes pérdidas, y muchas de ellas, en particular las más grandes y de algunos sectores concretos, están siendo favorecidas por la evolución de la economía en el periodo reciente.

Una política de rentas conlleva siempre un desequilibrio importante en dos aspectos: uno, ¿quién ejecuta y controla los acuerdos suscritos? Y dos, ¿qué pasa con las rentas que han sido controladas?

Uno, no hay problema con el control de salarios: son bien conocidos pues son declarados en las nóminas y las empresas lo ejecutan, dado que tienen interés en mantener bajos los salarios, pero ¿quién controla los márgenes empresariales? Su fijación puede seguir vías muy variadas y difíciles de controlar y, además, por definición el resultado empresarial es un resultado aleatorio a posteriori de la actividad empresarial. Difícil de controlar, también por definición Además, si los márgenes empresariales se mantienen, no disminuyen,  no conducirán a una disminución de precios. ¿Cómo se proponen controlar todo esto, quien lo comprobará?  ¿Se tiene la suficiente confianza en las declaraciones de las propias empresas o se propone algún sistema eficiente de control?

Dos: los trabajadores que pierden su capacidad adquisitiva la pierden, no la recuperan. Es un hecho. Y la empresa puede incluso convertirse en mas eficiente debido a ello. Es el objetivo de la política de rentas. Sin embargo, probablemente el control de márgenes suponga un mantenimiento o incluso, un aumento de beneficios que, aunque no sean distribuidos mejora la situación económica de la empresa y posiblemente su patrimonio empresarial. Y este sigue siendo propiedad de la empresa y los accionistas. Es decir, los trabajadores pierden lo que no reciben, los accionistas acumulan. Esta diferencia habría de tenerse en cuenta si se pretende cualquier política de rentas justa y proveer de algún mecanismo que equilibrase tan importante diferencia. No basta con no aumentar los márgenes sino que se habría de tener en cuenta la distribución de lo que se ahorra con la política de rentas y proveer mecanismos de devolución de lo ahorrado a los trabajadores. ¿Existe alguna provisión por este concepto en la propuesta? De lo que conozco, nunca he visto que se incluya ninguna anticipación de este carácter en ninguna política de rentas, pero eso no quiere decir que no deba existir para que el desequilibrio en los resultados de dicha política no sean muy injustos.

La política de rentas es mucho más costosa para los trabajadores en términos de salarios perdidos que para las empresas en términos de potenciales beneficios dañados.

Otro elemento importante a tener en cuenta es que España presenta cifras en línea con la subida de precios internacional, pero algo más altos que muchos países europeos. ¿Cuáles son los factores diferenciales que causan esta divergencia? No es el coste laboral, por tanto, ¿no habría de centrarse la atención en analizar cuáles son los aspectos que disminuyen la eficiencia del sistema productivo? Sería interesante profundizar en por qué el aumento de precios internacionales resulta en un alza superior en España.

También hay que preguntarse si este desigual pacto es necesario o un buen instrumento para resolver la inflación que nos atenaza.

Suponemos que la lógica de esta propuesta, estrictamente dirigida al ámbito estatal, se orienta más a paliar las consecuencias del aumento de precios que a incidir en sus causas, en un contexto en que es ampliamente reconocido el carácter internacional de las causas principales del aumento de precios: cuellos de botella de la oferta de productos muy fundamentales, precio y dificultades de los transportes internacionales, aumento del precio del petróleo (hasta estos días en que este ha girado a la baja), el gas y algunas materias primas básicas, más la incidencia en todos estos elementos de la guerra en Ucrania y las sanciones impuestas a Rusia. Es una inflación que afecta por lo menos a Estados Unidos y toda Europa. ¿Hasta dónde un control de rentas estatal puede ser significativamente eficiente en este contexto global? Pero ello no es óbice para recurrir a una medida muy onerosa para los trabajadores, con muy pocas garantías que la misma consiga incidir en las causas que llevan a la inflación.

Parece contradictorio que en una inflación en que, con bastante claridad, son los elementos de oferta los que están en la base de la misma, las dos principales medidas que se proponen para resolverla sean el aumento de los tipos de interés a nivel internacional, y el pacto de rentas en el ámbito estatal. Dos medidas dirigidas a controlar la demanda y que se acepta que pueden causar una disminución de la actividad económica y del ritmo productivo y de crecimiento, con un grave peligro de causar una importante recesión. ¿Y si se vuelve a deteriorar de nuevo la situación del empleo de la que tanto está costando salir?  Los asesores que recomiendan estas medidas, ¿cómo establecen la secuencia que conduce a una solución? Las medidas que se quieren tomar para controlar la inflación estén más dirigidas a paliar sus consecuencias -aspecto también totalmente necesario- que a atacar las causas de la misma. Es necesario y parece lógico que se traten de paliar las consecuencias de la inflación para la población, pero no parece que es bueno un camino que afecta desproporcionadamente a los trabajadores y les hace correr un peligro de verse envueltos en un problema todavía mayor, como el del empleo y los niveles salariales que para muchos trabajadores están llegando a niveles muy bajos. Además de más y mejores medidas de apoyo a los más débiles, imprescindibles porque no se consigue frenar la inflación, habrían de aplicarse medidas más eficientes dirigidas a facilitar el control y aun la disminución de precios aunque sea en el interior. ¿No sería más útil intentar mejorar la eficacia del sistema productivo, de las empresas, para producir a menor coste, sin que sea el laboral el único coste que parece importar? Es curioso que se le conceda tanta importancia a esta medida, cuando es obvio que en esta ocasión, como se hace con frecuencia, no se puede acusar a los salarios de ser los causantes del aumento de precios y que su valor para controlar la inflación es dudoso. Es difícil dejar de preguntarse si no habrá otros objetivos menos publicitados que constituyan el  propósito final de esta política.

Todas las medidas que se están tomando para controlar la inflación están mostrando pobres resultados. Esta inflación parece que está demostrando que en una economía capitalista, tan globalizada como la actual y tan descentralizada respecto a los mercados y con serias limitaciones respecto a las decisiones que se pueden tomar de carácter económico-político en los países, es muy difícil encontrar remedios factibles a nivel estatal. La evolución económica depende de variables inaccesibles para cualquier unidad independiente -país-, que se encuentra sometida a los avatares resultantes de las disposiciones de unidades de decisión enormemente potentes, muy alejadas de los objetivos de una situación satisfactoria para las poblaciones y los trabajadores de los distintos países.Pretender manejar esas situaciones para el bienestar de la población parece un objetivo cada vez más complicado y quimérico A los que no nos queda más remedio que aguantar todas las dificultades que los grandes poderes ocasionen a las poblaciones de a pie parece que sólo nos queda intentar aguantar hasta que la próxima evolución de la economía global nos permita beneficiarnos de los cada vez más cortos periodos de progreso que se intercalan entre las crisis. Es probablemente en la consciencia de las poblaciones que perciben esta realidad donde se puede encontrar la fuente de la desafección de las poblaciones por la política. Pero esto lo dejamos para otro día.

Todas las medidas que se están tomando para controlar la inflación están mostrando pobres resultados. Esta inflación parece que está demostrando que en una economía capitalista, tan globalizada como la actual y tan descentralizada respecto a los mercados y con serias limitaciones respecto a las decisiones que se pueden tomar de carácter económico-político en los países, es muy difícil encontrar remedios factibles a nivel estatal. La evolución económica depende de variables inaccesibles para cualquier unidad independiente -país-, que se encuentra sometida a los avatares resultantes de las disposiciones de unidades de decisión enormemente potentes, muy alejadas de los objetivos de una situación satisfactoria para las poblaciones y los trabajadores de los distintos países.Pretender manejar esas situaciones para el bienestar de la población parece un objetivo cada vez más complicado y quimérico A los que no nos queda más remedio que aguantar todas las dificultades que los grandes poderes ocasionen a las poblaciones de a pie parece que sólo nos queda intentar aguantar hasta que la próxima evolución de la economía global nos permita beneficiarnos de los cada vez más cortos periodos de progreso que se intercalan entre las crisis. Es probablemente en la consciencia de las poblaciones que perciben esta realidad donde se puede encontrar la fuente de la desafección de las poblaciones por la política. Pero esto lo dejamos para otro día.

Artículo Original: blog.publico.es

Antoni Puig Solé – ElComun.es 27/06/2022

Los precios están subiendo día tras día. Ante esta subida, la clase obrera sólo tiene dos alternativas: o luchar para defender su nivel de vida o empobrecerse.

La prensa oficial presenta cada trastorno económico como un acontecimiento único provocado por factores externos. Ahora dicen que la guerra en Ucrania es la fuente de la inflación y dirigen las miradas hacia Putin. Antes, el causante de los problemas fue la pandemia, de la que inicialmente acusaron a China. Estos acontecimientos tienen un papel importante, pero no son la causa principal de la inflación. 

Una primera causa se encuentra en el intento de larga duración de la burguesía de combatir la crisis estimulando el consumo y promoviendo las inversiones inyectando grandes cantidades de dinero a la economía. Si la oferta monetaria aumenta sin producir más valor, el dinero pierde valor y los precios suben. Por lo tanto, las condiciones para la inflación ya estaban instaladas antes de la guerra. Sin embargo, como el dinero no fluyó a la producción sino a la especulación debido a la falta de oportunidades de inversión rentables, en un primer momento sólo aumentaron los precios de los inmuebles más bien ubicados, de las acciones con altas expectativas de ganancias y otras inversiones raras como las criptomonedas.

El coronavirus agravó la situación. Los gobiernos capitalistas abrieron los grifos de dinero para evitar un colapso total de la economía y se inyectaron cantidades colosales de dinero en la economía global. En muchos sitios, el dinero incluso se distribuyó directamente a la población, para evitar revueltas. La paralización de una parte de la producción durante el confinamiento y el aumento de la demanda después, ocasionaron problemas de suministro y escasez de ciertos componentes, debido a la anarquía del mercado capitalista y las complejas cadenas de producción que han prosperado en las últimas décadas. La falta de oferta provocó una dinámica de aumentos de precios. La guerra en Ucrania con todas sus consecuencias, especialmente para los precios de la energía y los alimentos lo agravaron.

Sin embargo, uno de los elementos que ha afectado negativamente los precios de la energía, no se encuentra en la guerra en Ucrania, sino en una de las causas que la han provocado. Europa occidental estaba comprando gas a Rusia y había logrado unos buenos contratos y construido infraestructuras para asegurar el suministro. Pero los EEUU quiere obligarla a comprar gas natural licuado caro a empresas norteamericanas y en parte ya lo consiguió antes de la guerra. Esto puso a los capitalistas alemanes y otros europeos en desventaja competitiva al aumentar sus costes individuales y este aumento de costes repercutieron sobre los precios de las mercancías.

Si bien la guerra no ha sido la causa de la inflación, la estratagema económica y financiera mundial lanzada contra Rusia por los EE.UU. y la OTAN la han agravado. Ahora EEUU exige a sus satélites de Europa occidental que dejen de comprar a Rusia, no sólo gas natural como venían insistiendo antes, sino también petróleo, fertilizantes, grano, metales y otras materias primas. Muchos capitalistas europeos son conscientes de que estas exigencias son perjudiciales para ellos. Sin embargo, resistir las demandas de Estados Unidos requeriría que la Unión Europea encontrara la manera de cortar su vínculo con la OTAN y esto es poco probable. Esta subordinación a los EE.UU. conlleva, no sólo el aumento de los precios de la energía, sino que afecta también a diversas ramas de la industria y a los precios de los alimentos.

Para combatir la inflación, los bancos centrales acostumbran a aumentar los tipos de interés. Sin embargo, si ahora suben los tipos, las inversiones, que ya son bajas, seguirán bajando. Sin préstamos baratos, las deudas, que en los últimos años han tomado proporciones gigantescas en todos los ámbitos, ya no se podrán pagar. Los estados más endeudados deberán pagar más intereses y se los deberá rescatar, lo que agravará la situación. La clase trabajadora, si no reacciona, sufrirá con más fuerza los efectos de todo ello. 

En un artículo anterior dedicado al aumento del salario mínimo, expliqué que los incrementos salariales no acrecientan los precios. Ahora, los economistas oficiales recomiendan moderación salarial para no agravar más la dinámica inflacionaria y puede que los sindicatos acaben aceptando este argumento perverso. Tras la pandemia, el paro se ha reducido y muchos trabajadores están dispuestos a ir a la huelga para mejorar sus condiciones laborales. Ninguna de estas luchas va a provocar más inflación.

Los trabajadores debemos ignorar los consejos de los economistas oficiales de limitar las demandas salariales con la excusa de reducir los precios. Eso no funcionó en el pasado y no funcionará ahora. Tampoco debemos poner esperanzas en los controles de precios del gobierno para detener la inflación. Aunque se impongan controles, no se garantizará el poder adquisitivo de nuestros salarios. Si no reaccionamos, los patrones nos aplastarán a nosotros y a nuestros sindicatos. Esta es una lección que ya deberíamos haber aprendido. Ningún capitalista dejará de sacar provecho a la hora de vender sus mercancías. Tampoco nosotros, vendedores de nuestra fuerza de trabajo, debemos hacerlo.

Article original: elcomun.es

Imatge: capitalism also depends on domestic labour

Isabel Benítez Romero i Xavier García – Catarsi 09/05/2022

La reactivació d’un front de masses de caràcter feminista en la darrera dècada ha revitalitzat debats de caràcter analític i polític que havien quedat postergats durant els 2000, malgrat l’agenda dels organismes internacionals s’omplia d’objectius i fites respecte la igualtat entre homes i dones, la lluita contra feminització de la pobresa i l’apoderament femení.

Volem compartir una reflexió que es gesta en aquest context i en la insatisfacció respecte les anàlisis i marcs explicatius que hi havia sobre la taula. Una d’aquestes insatisfaccions tenia a veure amb el (mal)tracte que rebia l’anàlisi marxiana pel gruix de l’activisme feminista. L’aparició de la literatura de la «reproducció social» va donar empenta al debat al si del Seminari d’Economia Crítica Taifa i ha nodrit la nostra reflexió, la qual neix de diverses incomoditats: respecte la crítica vulgar a les categories marxianes; respecte a llocs comuns no debatuts al voltant de la divisió sexual del treball, respecte la «cerca» del subjecte revolucionari segmentat arreu (també dins del camp de l’alliberament del sexe/gènere) i les propostes polítiques hegemòniques que se’n deriven.

I alhora també respon a diversos desitjos: posar a prova el marc marxià per mirar quin abast o quines limitacions presenta per donar compte del treball domèstic, l’aspecte més assenyalat com a crític en l’opressió de les dones de la classe treballadora en les societats capitalistes; i també tensionar les crítiques i aportacions al respecte realitzades des del camp del «feminisme marxista/socialista» o «anticapitalista», en un sentit prou ampli, que inclouria des de l’escola de Dalla Costa i Federici fins la branca esquerra de l’Economia Feminista. Corrents que, malgrat les diferències, tenen en comú la lletania sobre la insuficiència del pensament de Marx per tractar l’emancipació de les dones.

En tant que pensador de la vida i la llibertat, vam considerar necessari reivindicar el pensament de Marx en l’anàlisi de qüestions que tenen a veure amb la reproducció de la classe treballadora. Però no és una reivindicació retòrica, voluntarista, sobre eslògans i llocs comuns. El treball que vam fer —i del que presentem unes ratlles com aperitiu— pretén desplegar-se des de la meś crua anàlisi dels elements teòrics, encara que això pot comportar una abstracció poc amiga de la divulgació, però va ser una aposta per cenyir-nos, dins les nostres possibilitats, al desenvolupament que ens ofereixen les categories marxianes originals i no a les categories marxianes «filtrades» per la divulgació feminista.  

Algunes hipòtesis contraïntuitives

El propòsit el present article és enunciar les tesis a les que hem arribat en el plànol analític i algunes de les seves possibles conseqüències polítiques. Aquest exercici però, per part nostra, no està complert i està obert al diàleg fraternal. D’altra banda, la nostra reflexió tampoc no neix en el «no-res», es connecta amb les reflexions de Lise Vogel i de Michael Lebowitz.

Actualment les anàlisis hegemòniques  sobre la «qüestió de la dona» o «l’opressió sexual/gènere» d’inspiració anticapitalista en un sentit ampli, es basteixen sobre un apriorisme teòric: L’aceptació (implícita o explícita) de què la dominació masclista, masculina, de les societats capitalistes contemporànies i, per tant, que la situació de les dones de la classe treballadora en les societats capitalistes contemporànees, té una explicació particular respecte la dinàmica del capitalisme internacional.

Aquest particularisme es reflecteix, per exemple, en la separació analítica de la condició social de les dones de la classe treballadora respecte de la del conjunt de la classe. Aquesta segregació en l’anàlisi emana de l’aplicació d’una premisa inicial: la divisió sexual del treball. També té una traducció política en el debat sobre «els subjectes revolucionaris» o «subjectes de lluita», en virtut del qual se subratlla la potencialitat política específica de les dones de la classe treballadora. Val a dir que aquesta acotació a «dones de la classe treballadora» és un xic inestable en els relats a l’ús ja què, sovint es col·lapsa aquesta condició de classe a la del conjunt de les dones o si més no, a la majoria de les dones (feminisme del 99%), és una acotació sovint voluble a nivell discursiu i polític.

La nostra reflexió no nega l’especificitat de la situació de les dones de la classe treballadora. Tanmateix, la matriu de la nostra anàlisi no parteix de les dones, ni de la divisió sexual del treball, ni d’un sistema sexe/gènere a priorístic, sinò de la categoria treball i la seva íntima relació amb la llibertat. És a dir, fonamentant-nos en la forma en què el mode de producció capitalista configura el treball, fent impossible (dins aquest mode de producció) el seu control social global i, per tant, el seu desenvolupament de forma autènticament lliure i conscient, trobem un marc explicatiu per al menysteniment social  d’un conjunt de treballs orientats a la satisfacció de les necessitats i no a la valorització del capital. Activitats que inclouen tot allò que, breument, anomenem «treball domèstic no remunerat» o «no mercantilitzat», on efectivament, les dones de la classe treballadora hi són sobrerrepresentades, però on també apareixen altres segments del proletariat internacional.

Començar a partir de la categoria treball

L’anàlisi marxiana s’articula entorn a la categoria del treball en la mesura que aquest és el principal element constitutiu del desenvolupament de la vida humana i del desplegament de la llibertat. Això no obstant, Marx en la seva obra cabdal no desenvolupa a fons la qüestió antropològica, sinó que  més aviat és el terra que es dona per suposat. Aquest plantejament té sentit en la mesura en què El Capital tracta d’explicar perquè el treball no pot constituir-se com a tal en tot el seu potèncial emancipatori:  per què no pot desenvolupar-se plenament la vida, què és el que impedeix constituir una societat lliure, per què la relació de l’ésser humà amb la naturalesa, la seva pròpia i l’externa, queda sistèmicament restringida. En síntesi, l’obra de Marx, és en el fons, la reflexió conseqüent d’un pensador de la llibertat i la vida, que per evitar caure en essencialismes, no té altre remei que explicar el no-ser del seu desenvolupament.

La referència de Marx a la vida i la llibertat es dona de forma indirecta, en la mesura que com dèiem, del que es tracta en la seva obra és d’explicar la seva limitació en el capitalisme. És per aquest motiu que eslògans com «posar la vida al centre» o «la contraposició capital–vida» no poden ser establerts com un punt de partida de la nostra anàlisi. Considerem que la comprensió de les dificultats de reproducció de la classe treballadora —la que es realitza a l’àmbit domèstic i més enllà d’aquest— descansa sobre un fonament més sòlid si les estudiem a partir de la forma característica que pren el treball en el capitalisme: el treball abstracte, la substància que constitueix el valor. En estirar del fil de les dimensions en què el treball es fa abstracte en el capitalisme trobarem, en primer terme, la seva contraposició al treball concret —aquell que es duu a terme amb uns procediments, eines, temps, etc., concrets, i que té com a resultat un valor d’ús, és a dir, la satisfacció d’alguna necessitat—. En el capitalisme aquesta dimensió del treball és subsidiària de la seva vessant abstracta —la substància valor—, o dit més planerament, en les economies capitalistes la satisfacció de necessitats està supeditada a la valorització del valor. I aquesta subordinació ens porta a aspectes rellevants com que les relacions socials i les qualitats del treball es presenten com a relacions i qualitats de les coses, donant lloc a una societat fetitxitzada i reïficada,on el món social —en tota la seva amplitud i diversitat— es desplega en funció de l’acumulació de capital.

És aquesta anàlisi la que ens porta a la tesi de què la reproducció de la classe treballadora queda desplaçada per l’abstracció del treball, de tal manera que la classe productora perd el control de la seva pròpia reproducció, que es realitzarà mitjançant el salari (és a dir, el mercat), la provisió estatal i el treball domèstic no mercantilitzat. Així, el control dels mitjans de producció queda lluny de les seves mans, i els fruits del seu treball, produïts per la seva relació com a força de treball amb aquests mitjans de producció, es tornen contra la pròpia classe treballadora, rehabilitant amb cada cicle productiu la seva subordinació. Pel que fa al treball domèstic no mercantilitzat, en trobar-se fora del circuit de valorització del capital, resultarà exclòs del canal central de la força productiva social, i es realitzarà amb  mitjans de producció pobres i subsidiaris, atomitzats i aïllats que conduiran a tasques repetitives, empobrides, que reforcen la subordinació i impotència política de la classe treballadora en nodrir jerarquies i violències al seu si . Finalment, la provisió estatal mitjançant serveis públics i ajuts —amb contradiccions i tensions— abundarà en la reducció dels éssers humans a la seva condició de força de treball i en la perspectiva política que separa l’esfera de la producció dels seus efectes en l’esfera social.

Algunes conclusions polítiques

Aquest enfocament ens porta a diverses tesis d’impacte polític. En destaquem dues. Tots els processos i lluites que permeten albirar o que tensionen la millora de les condicions de vida de la classe treballadora més enllà de la condició de força de treball (empleable o prescindible), el que a «Más allá de El Capital» Lebowitz anomena «reproducció ampliada de la classe treballadora per a sí»van més enllà del «treball domèstic» i de les dones de la classe treballadora.

Podem defensar que l’emancipació de la relació social capitalista, el ple desplegament de la potència social al servei de les necessitats humanes és la clau de volta de la llibertat humana, això és del control de les seves determinacions socials i individuals, sent especialment «beneficiaris» d’aquesta emancipació els segments de la classe treballadora centrifugats a aquestes funcions de «reproducció empobrida», el gruix de les quals són dones, efectivament, però també població migrant, racialitzada o ubicada en posicions de subordinació social afegides —però no substitutives—  a la condició de classe.

Aquesta visió ominicomprensiva atorga solidesa a la intuïció d’una part de l’activisme feminista anticapitalista de què no hi ha emancipació possible dins les coordenades del capitalisme . Si la lluita contra la «crisi de cures» no aborda l’entrallat del mode de producció capitalista, el màxim a què pot aspirar és a estimular el desplaçament de les opressions a altres segments de la classe productora, amb el conseqüent impacte en la consciència de classe o la unitat d’acció política. Aquest fenòmen ha succeït per exemple amb els processos d’assalarització de les proletàries al centre imperialista i l’expansió de les «cadenes internacionals de cures» amb les migracions associades a l’atenció a persones depenents. El corol·lari d’aquesta tesis és que, malgrat els processos «de reproducció ampliada» de la classe treballadora recauen amb més intensitat en les dones, no són processos perifèrics de la lluita de classes (des de la perspectiva de la classe treballadora) sinó nuclears. Per tant, aquesta opressió específica no es una mena de «supervivència cultural» o de modes de producció precapitalistes que es pugui doblegar mitjançant la «sensibilització» o el «voluntarisme polític», i tampoc no es pot reduïr a una «cosa de dones», doncs interpel·la el conjunt de la classe treballadora i al conjunt del capitalisme com a mode de producció.

Els processos «de reproducció ampliada» de la classe treballadora (…) no són processos perifèrics de la lluita de classes (des de la perspectiva de la classe treballadora), sinó nuclears.

Aquesta anàlisi per tant, polemitza amb l’estat convencional de la qüestió del treball domèstic en el camp feminista i, especialment amb les conegudes com a «teories duals», aquelles que juxtaposen a la dinàmica del capitalisme un altre sistema de «poder» o de «dominació» equipotent i paral·lel (sovint anomenat «patriarcat», malgrat l’abús anacrònic del terme; sovint identificant la família com a sistema de reproducció paral·lel al capitalisme com a sistema de producció). Efectivament, creiem que partir de la noció «treball» en comptes de la noció «dona» (o la divisió sexual del treball) aporta més solvència explicativa a l’especificitat de les dones de la classe treballadora en les societats capitalistes contemporànies, ja que articula la subjugació (i per tant l’emancipació per sexe/gènere) amb la dinàmica nuclear del capitalisme. És a dir, permet analitzar l’inextricable lligam entre producció i reproducció per concretar, a partir d’aquesta base, els mecanismes (opressions, dominacions, subjugacions, repressions, etc.) que constitueixen els estrats socials i configuren la societat en conjunt.  

Finalment, enunciar que l’opressió de les dones treballadores opera en virtud de dos sistemes ens sol ubicar, de nou, en un territori on les relacions socials de producció sovint esdevenen un «eix més» dins d’una mena de retòrica interseccional. Sense dubte són teoritzacions  força versàtils pels relats i estratègies polítiques que subratllen una opressió de sexe/gènere interclassista (tot i què després es parli de les dones treballadores). Políticament aquests fonaments teòrics llisquen cap a programes pal·liatius de caràcter sectorial i de tall individualitzador (ajuts per a persones amb certs atributs, per exemple),  no articulen estratègies polítiques de classe confrontatives, sinò més aviat de caràcter defensiu i sovint pensades des de i per al centre imperialista al voltant de la política parlamentaria. Creiem, en canvi, que el valor de l’articulació analítica i conceptual que plantegem rau també en que és una eina per avaluar el potencial i les limitacions de les polítiques reformistes a mitjà termini en tant es visualitzen els riscos d’aprofundiment en competició entre opressions, i en tant revitalitza la necessitat d’estratègies superadores i impugnadores del capitalisme com a totalitat.

Article Original: catarsimagazin.cat

Des de Taifa fem públic aquest dossier per una educació econòmica crítica i plural, treballat per membres de taifa i altres col·laboradores. El dossier es pot descarregar en català o castellà des dels següents links:

Aurèlia Mañé Estrada

El 2016, quan ja eren palesos els efectes de la nova onada de la crisi capitalista en el conjunt de la societat, el Seminari Taifa vam publicar un informe sobre la despossessió de la vida quotidiana. Presentàvem els processos de despossessió com l’establiment de mecanismes per a la transferència de renda, patrimoni o actius des de determinats col·lectius envers d’altres i l’espoli de determinats espais i recursos naturals. En aquell informe ja hi dedicàvem, molt pertinentment, un capítol a la factura (o el preu) de l’electricitat. El fet d’incloure aquest tema en un informe sobre la dinàmica de despossessió en el capitalisme explica en sí mateix com entenem a Taifa el que passa amb la factura de la llum. Com explicarem, l’import que hi figura i les partides que hi conté són el resultat d’un joc de poder, entre els accionistes de les elèctriques i la resta de la societat -polítics inclosos-. En aquest joc les companyies elèctriques disposen dels mitjans d’acció per a aconseguir que el sistema elèctric es dissenyi i financi en benefici propi, encara que sigui al preu d’empobrir als altres i d’espoliar el territori. Aquests mitjans passen per amenaçar amb un tall de llum massiu, com ha passat recentment; comprar els polítics que legislen amb les “portes giratòries”; o finançar infinitat d’actuacions socials, culturals i esportives, entre d’altres.

És en el marc d’aquest joc de poder en el que s’ha d’analitzar la situació actual d’augment constant del preu de la llum i de repercussió del mateix en els preus al consum i, per tant, en la renda i capacitat adquisitiva de les persones. Per tal de fer aquesta anàlisi de forma molt breu, en aquest bloc explicarem les següents qüestions. En primer lloc, explicarem que el preu de l’electricitat és un preu polític; en segon lloc, per què enguany, s’ha generar una situació que ha propiciat aquest augment del preu?, i per últim, relacionarem aquest fet amb la inflació i l’escenari que albirem.

1. El preu de l’electricitat (com qualsevol altre) és un preu polític.

Des del punt de vista de l’economia política, qualsevol preu és el resultat de unes determinades relacions socials, les que es generen a les fàbriques i empreses quan es produeixen els bens i serveis, com les que es fan paleses quan es compren les coses, entre venedors i compradors. En el cas de l’electricitat aquestes relacions son un pèl més complexes, ja per a arribar a un preu únic del Kw/h que finalment s’acaba pagant hi ha d’haver uns acords (imposats o consensuats). A grosso modo els preus son el resultat d’un acord polític -un contracte social- pel qual qualsevol ciutadà/na, qualsevol empresa o qualsevol servei d’un determinat territori polític tindrà accés en les mateixes condicions a l’electricitat, independentment del seu origen. És a dir, que independentment de la font per generar electricitat (sol, aire, corrents fluvials o marines, urani, carbó, gas o petroli) i sense tenir en compte quan lluny o a prop, geogràficament, es troba una persona o empresa, si aquestes pertanyen al mateix espai o territori polític (país), tothom pagarà el mateix preu.

En general, desprès de la Segona Guerra Mundial, a la majoria del llavors anomenat “Primer Món” van establir-se tarifes “públiques” ja que el subministrament de l’electricitat es considerava un servei públic nacional, un bé essencial per a la vida de les persones i per a les necessitats de la producció.

2. Per què des de fa uns anys els preus de l’electricitat no paren de pujar?

Hi ha tres raons fonamentals per les quals els preus no paren de pujar. La primera son els successius canvis de legislació i regulació, que han augmentat considerablement el poder de les elèctriques i, per tant, la seva capacitat de decidir a qui es subministra i a quin preu.

De fet, des dels anys 1990 la legislació ha alterat les relacions de poder entre les grans empreses elèctriques privades, el que anomenem «l’oligopoli elèctric» (Endesa, Iberdrola, Naturgy, EDP y Viesgo-Repsol), les empreses més petites del sector, les altres empreses i la ciutadania en general. Aquest reduït grup d’empreses cada cop controla una major quota de mercat (en l’actualitat quasi bé el 90%); té una major capacitat d’influir en lleis que les beneficien a elles i perjudiquen a qualsevol possible competència (com per exemple l’impost del sol o incloure determinades partides en la factura elèctrica) i tenen la potestat de decidir quines instal·lacions i infraestructures elèctriques són o no “necessàries” i a quin preu les hem de pagar (des de la xarxa a les centrals de cicle combinat, passant pels parcs eòlics i solars, però també els comptadors de casa nostra).

La segona raó és que la liberalització que es va du a terme als anys 1990, va conduir, entre d’altres a la creació d’un mercat elèctric majorista, en el que les empreses que ens “venen” la llum per a les nostres llars o determinades empreses, han de comprar l’electricitat, per a poder-la comercialitzar desprès. Aquest mercat, és el que s’anomena un mercat marginalista i de cassació. En termes pràctics això vol dir que el preu al que es fixa la llum (aquest que des de fa uns mesos cada dematí ens anuncien) és el preu del darrer Kw/h que es demanda. Així, si en un dia (i és un exemple, simplificat) el 99,9 % de les necessitats d’electricitat es poguessin cobrir amb fonts d’origen renovable, però per a subministrar el 0,1% mancant s’hagués de recórrer al gas, que és més car, el preu final que al que es ven tota l’electricitat seria el del gas i no el de les renovables.

Per entendre-ho (vegis gràfic adjunt), tal com està organitzat aquest mercat, l’oferta (l’electricitat que es genera) ha d’anar “entrant” al mercat des de la més barata (les renovables en les que generar un Kw/h addicional amb sol o aire hauria de tenir un cost marginal – addicional – nul, ja que ni el sol ni l’aire es paguen) a la més cara, que en aquest moment sembla ser la que es genera a partir del gas. Entre mig, per ordre de menor cost marginal a major, hi hauria la hidràulica, la nuclear, la tèrmica de carbó i les centrals de cicle combinat de gas.

Grafic: esquema de funcionament del mercat elèctric

Font: https://energeticafutura.com/blog/

Les línies blava i verda del gràfic ens indiquen quanta electricitat es necessita o es vol comprar, i la tecnologia que marcarà el preu. De fet, es pot jugar amb aquest gràfic, imaginant que tots els Kw/h (el que apareix com a volum d’energia en l’abscissa del gràfic) es generessin i tinguessin origen renovable o hidràulic, o que la demanda fos menor. En aquest cas, el preu de l’electricitat seria proper a zero, però si pel que fos, per no tenir prou capacitat de generació a partir de fonts renovables o perquè es necessita utilitzar un volum molt alt d’electricitat (per un pic de fred o calor, per un augment inesperat de l’activitat econòmica…), tota l’electricitat emprada es pagaria al preu del cicle combinat de gas o de fuel.

Aquesta forma de mercat és molt discutible, però en la situació d’oligopoli, el poder de mercat que té un grup reduït d’empreses elèctriques és pervers. La raó és que les “elèctriques”, tenen capacitat per a influir sobre la quantitat venuda i comprada en aquest mercat. Com? Per exemple, generant escassedat artificial (aquest estiu es varen buidar pantans) per tal de simular que no hi ha prou capacitat de generació elèctrica (en una onada de calor) i que s’ha de recórrer a l’electricitat que es genera amb tecnologies més cares, sobre les quals no es controla el preu de la font (com el gas o el petroli). Com de fet, per ser les principals comercialitzadores, també podrien inflar la demanda i simular que es necessita més capacitat de generació de la que realment necessitem. Per tant, el que estem dient, és que ens trobem davant d’una forma de comprar i vendre l’electricitat en la que es pot capturar molt fàcilment si es té el poder -de monopoli- suficient.

La tercera raó -si es vol és més conjuntural- és la pujada del preu del gas, aquests darrers mesos, que es podria convertir en estructural o permanent.

La pujada del preu de gas aquest darrer temps és el resultat de la transformació que està experimentant el comerç mundial del gas. Fins fa relativament poc, la major part del comerç del gas era regional (per exemple el d’Algèria anava cap a Itàlia, França i la Península Ibèrica), es transportava per gasoducte i estava basat en contractes a molt llarg termini (entre 20 i 30 anys) entre les empreses que el venien i les que el compraven. Així, tant el flux com el preu del gas eren relativament estables.

En els darrers temps, aquesta forma de comercialitzar el gas s’ha anat modificant, convertint-se en quelcom similar al del petroli, amb els seus mateixos problemes i volatilitat dels preus. La raó és que cada cop més, especialment a la Península Ibèrica on tenim moltes instal·lacions per a tractar el gas liquat, s’ha afavorit la compra de gas que es converteix en líquid (liqua), es transporta en vaixell i a l’arribar al destí, gràcies a les centrals de cicle combinat (que retornen el gas líquid en gas-gas, alhora que generen electricitat) es converteix en gas.

Aquesta forma de comerç implica que el gas que arriba, per exemple a aquí, pot tenir (com té) diversos orígens, per exemple de Qatar o dels Estats Units, el que internacionalitza el comerç de gas. Com també suposa que aquests contractes siguin a curt termini i al comptat, per tant, molt més subjectes a la especulació.

Així, resumint, en el cas del “mercat” elèctric ibèric -Espanya i Portugal-, tenim les condicions per a la “crisis perfecta”, en relació als preus, puix la seva forma el fa molt fàcilment presa dels qui tenen poder per a influir-hi -l’oligopoli elèctric. Alhora, els successius canvis legislatius i d’ordenació del mercat han atorgat més poder, encara, a aquest oligopoli. En aquest moment, amb els canvis que s’estan produint en l’escena gasística internacional, això permet que les empreses elèctriques puguin beneficiar-se (per exemple simulant escassedat) de la creixent volatilitat -per ara, a l’alça- dels preus del gas, com a matèria primera per a generar electricitat.

3. Efecte sobre els preus, l’activitat econòmica i la vida de les persones

L’augment dels preus de l’electricitat està tenint efectes per a una creixent part de la població que cada cop té més problemes per a pagar la factura elèctrica de casa seva (pobresa energètica) i per moltes empreses que veuen encarits fins a extrems impensables els costos de la seva activitat, com també és el cas dels serveis públics, el transport, etc. Òbviament, la contrapartida d’aquesta situació, en el moment present, és l’enriquiment dels accionistes (i de tots els fons d’inversió i pensions associats a les elèctriques) en detriment dels anteriors per la transferència de renda que això suposa. Tanmateix aquest només és l’efecte immediat ja que n’hi ha dos altres que encara reforcen més aquest fenomen.

El primer, són les mesures que s’intenten per a compensar aquest augment de preus. En el context i la relació de forces actuals, dins del sistema abans descrit, tenim cada dia més mostres que les “elèctriques” tenen molt més poder que el govern. Les úniques mesures factibles que es poden emprendre són aquelles que pal·liïn els efectes de les pujades de preus, sense modificar ni una gota el poder de les elèctriques. De fet, això és el que s’està fent, des de bons socials a rebaixes d’impostos, passant per a compromisos de pagaments futurs que esdevindrà més deute en relació al sector elèctric.

Totes aquestes mesures, si bé poden ser ben intencionades, només agreujaran la despossessió, o el flux de renda des d’altres sectors i la població, en general, cap els accionistes de les elèctriques i actius financers vinculats, ja que les elèctriques segueixen cobrant l’electricitat al mateix preu encara que es redistribueixi o socialitzi el seu pagament amb recursos públics, que deixen de destinar-se a d’altres coses; o deixin d’ingressar-se a causa de la reducció fiscal. Per tant, el que ha acabat passant és que és el “públic” el que paga als accionistes de les elèctriques.

El segon fenomen és el preocupant augment de la inflació, pels efectes que això pot tenir.

És evident que els preus, mesurats amb l’Índex de Preus al Consum (IPC) han augmentat, i així ho ha reconegut tothom, per l’efecte de l’augment de l’electricitat, en les despeses de l’habitatge, el transport i costos industrials. Així, a l’efecte de l’augment de la “factura de la llum” s’hi afegeix l’efecte redistributiu que necessàriament té la inflació sobre determinats col·lectius: tots aquells a qui no se’ls hi indexin les seves rendes a la pujada de preus (pensionistes, assalariats…) o no tinguin prou poder per a poder imposar augments de preus (petits autònoms, empreses que venen a l’exterior…).

Si la inflació és preocupant pels efectes econòmics, socials i polítics que pot tenir; encara sembla més preocupant el mal diagnòstic que des d’algunes institucions es comença a fer d’aquest fenomen. Com s’ha explicat, la raó de l’augment dels preus de l’electricitat és el resultat d’unes determinades relacions de poder, i per tant, és polític, en el sentit que resulta d’unes determinades relacions socials. I, en segon lloc, aquest fenomen s’accentua per mor a una determinada estructura de mercat elèctric que afavoreix uns preus elevats vinculats al preu del gas internacional.

D’aquest diagnòstic, la solució de la inflació hauria d’anar encaminada a modificar aquestes relacions de poder i a modificar l’estructura del “mercat” elèctric, però en comptes d’això, i molt perillosament, algunes veus de l’economia ortodoxa, comencen a plantejar que el que s’hauria de fer és acabar amb les polítiques expansives (monetària i fiscal) d’aquests darrers temps. És a dir, el retorn a les polítiques d’ajustament i les retallades.

No pensem que sigui necessari comentar quins serien els seus efectes, desprès de dècades d’ajust, però sí que ens sembla adient assenyalar que el que aquí hem mostrat queda clar, que només aconseguint la modificació de les relacions de poder actual, podrem iniciar el camí cap a polítiques més justes i frenar la despossessió a la que des dels anys 1980 cada cop més capes de la població pateixen.

Mireia Claverol i Ferran Polo. Novembre 2020. Aquest article ha estat publicat al llibre Ciutadania compromesa i educació: Propostes per al foment de la memòria democràtica.

Resum


Aquest article té un doble objectiu. D’una banda evidenciar les limitacions, mançanes i errors que el paradigma neoclàssic (economia ortodoxa), vigent en l’economia actual arreu del planeta, presenta per interpretar i entendre el món en què vivim i, en conseqüència, la necessitat d’acudir a l’heterodòxia per trobar explicacions plausibles. De l’altra, importantíssima al nostre parer, veure que tal com ho han pensat i dissenyat els teòrics ortodoxes, l’ensenyament de l’economia i la pròpia educació – a tots els nivells- es pretén que serveixin per configurar una subjectivitat que contribueixi a consolidar la racionalitat neoliberal entre la ciutadania, i per tant a perpetuar el sistema


El naixement de l’Economia: els clàssics


L’aparició del capitalisme com a sistema econòmic és el que provocà el naixement de la disciplina que l’havia d’estudiar: l’Economia. L’obra de l’Adam Smith, considerat el primer economista (malgrat els mercantilistes i fisiòcrates anteriors) explica i justifica precisament l’emergència del capitalisme. I no hem d’oblidar que una de les idees base que ajudarà a legitimar la bondat del nou sistema és la idea que la recerca de l’interès individual porta al benestar col·lectiu. Però aquesta visió, que el liberalisme clàssic materialitzà en la teoria de la “mà invisible”, es va contraposar amb la realitat a mida que el capitalisme es va anar consolidant i es van començar a manifestar les conseqüències negatives que comportava: polarització de classes socials, injusta distribució de la riquesa generada, misèria de les capes populars,… L’optimisme inicial d’alguns economistes clàssics es posà en entredit, sobretot arran de l’aparició del moviment obrer associat a d’altres idees contràries al paradigma liberal.


La ortodòxia: els marginalistes, futura escola neoclàssica


Per això un cop assentada l’Economia com a disciplina autònoma amb els economistes clàssics, els que podem considerar els fundadors de la disciplina com a coneixement autònom, es va anar desenvolupant durant l’últim terç del segle XIX un pensament econòmic diferent del de l’Economia clàssica. Durant aquest període es desenvolupen els conceptes que es coneixeran com marginalisme que encara avui dia constitueix la base de la teoria econòmica convencional, que a mesura que es vagi ampliant i completant passarà a anomenar-se escola neoclàssica.


Les premisses fonamentals de l’Economia neoclàssica parteixen d’una percepció de la humanitat composta d’éssers humans com a individus lliures i independents (individualisme metodològic) racionals, amos del seu destí, ocupats a maximitzar la seva felicitat, que equiparen al màxim benefici que es pot obtenir en un entorn de lliure competència a través dels mercats. I semblen respondre afirmativament a la pregunta, que ja es feia Adam Smith, de si un conjunt d’individus que actuen aïlladament i sense coordinació poden produir resultats beneficiosos per a tot el grup. Al segle XIX Léon Walras va recollir la pregunta i va intentar respondre-la. No va poder oferir una resposta, però amb el seu model d’equilibri general va establir un poderós format per seguir buscant-la.

Els marginalistes abandonen la teoria del valor-treball dels clàssics per substituir-la per una anàlisi segons la qual el valor d’una mercaderia depèn de la seva utilitat. Recullen els ja esmentats arguments de la «mà invisible» i del «deixar fer, deixar passar» d’Adam Smith, alhora que plantegen que en un règim de competència perfecta, amb béns homogenis, un coneixement complet i en què es pugui entrar i sortir del mercat sense traves, s’arriba a establir un equilibri general que proporciona el màxim d’utilitat possible a tots els partícips socials.


El 1932 l’economista Lionel Robbins (més tard Lord Robbins) va centrar l’essència del problema econòmic en l’escassetat: «L’Economia és la ciència que estudia el comportament humà com una relació entre finalitats i mitjans escassos, susceptibles d’usos alternatius.» Aquesta definició, paradigmàtica per als economistes ortodoxes, s’ha convertit en la definició central en l’Economia convencional, ha tingut un notable ressò entre els economistes i s’ha mantingut fins a dia d’avui, d’aquí que l’Economia s’hagi convertit en la ciència de l’escassetat. I és també, entesa així, com la ciència general del comportament humà conforme a aquests principis econòmics. És una disciplina que pot abastar tots els dominis de l’acció de la persona individualment considerada, sempre que el problema que s’hagi de resoldre pugui ser plantejat com una optimització en un entorn condicionat per la limitació d’algun recurs.


Això permet fer una teoria econòmica universal i atemporal, pet tant ahistòrica, vàlida per a tot temps i lloc, amb explicacions unitàries i arguments indiscutibles. És una idea molt atractiva per a molts que es consideren científics, ja que en l’esquema neoclàssic es troben amb uns plantejaments que, partint de la consideració individualitzada dels éssers humans, els permet remuntar-se al que succeeix al conjunt de la societat. Els neoclàssics, per tant, estudien principalment els agents econòmics individuals, el que es coneix com Microeconomia.


“En el siglo XX, los trabajos de Hicks, Samuelson, Arrow y Debreu desarrollaron el plan de ataque trazado por Walras recurriendo a instrumentos matemáticos cada vez más sofisticados.
En los trabajos publicados los años 1959, 1960 y 1974 vinieron las malas noticias. Después de tanto esfuerzo, la conclusión es que en el caso general no se puede, repito, no se puede afirmar que las acciones de una colección de individuos aislados desemboquen en resultados beneficiosos para todos (…) Si a los estudiantes se les enseñase bien, a fondo, la teoría del equilibrio general podrían percibir que los únicos resultados que esta ofrece son de índole negativa. Verían que en el tema de la estabilidad nunca se ha podido demostrar cómo las fuerzas de mercado conducen a vectores de precios de equilibrio general. Si se les enseñase el tema de la existencia del equilibrio, verían que la demostración de existencia es un ejercicio matemático desprovisto de sentido económico. En lugar de estos temas delicados, los cursos de microeconomía neoclásica se concentraban en la maximización individual y, poco a poco, le fueron dejando más espacio a la teoría de juegos (…)
Es necesario aclarar que el tema de la maximización individual es un tema preliminar en el análisis de la teoría del equilibrio general. No constituye el objeto central del análisis de la teoría del equilibrio general. Si se analiza este tema es porque es un paso preparatorio en la construcción del modelo: es una de las piedras con las que se construye la catedral. Gastar tiempo enseñando hasta hartarse como se tallan estas piedras individuales evita la vergüenza de tener que mostrar que la catedral no se puede mantener derecha” (Nadal, 2012)


La «teoria neoliberal doncs està basada en la mateixa fe en les virtuts eternes del lliure mercat. Els seus models es basen en el supòsit que el mercat, d’alguna manera, condueix a posicions d’equilibri. Més endavant intentaran buscar els «microfonaments de la macro» per construir una teoria macroeconòmica amb la figura de «l’agent representatiu», una entitat fictícia que elabora un pla de maximització intertemporal per assignar recursos entre estalvi i consum. Aquests supòsits no han fet cap cas del fet fonamental que l’agregació del comportament especificat pels agents individuals no permet conservar les propietats de les funcions d’oferta i demanda (aquest resultat està clarament demostrat pel teorema Sonnenschein-Mantel-Debreu, de 1974) i, per tant, l’agent representatiu és una construcció absurda o un supòsit abusiu. Certament no hauria de ser utilitzat per definir directrius de política macroeconòmica.


Un altre element a tenir en compte en l’economia convencional, i especialment en l’escola neoclàssica, és que per donar un caràcter de solemnitat, seriositat i cientisme es recorre a la matematització de totes les idees:


«La belleza, la coherencia lógica y la nitidez de los esquemas matemáticos absorbieron hasta tal punto a estos autores que acabaron ignorando las diferencias existentes entre sus modelos y el mundo real que pretendían explicar» (Etxezarreta, 2015:31)


Actualment, les matemàtiques i l’estadística fins i tot dirigeixen el procés d’anàlisi, en el sentit que no és que serveixin de suport a un procés de reflexió analítica, sinó que es parteix d’alguna premissa específica sense preocupar-se gaire de la seva validesa per reflectir la realitat i, aplicant sobre aquesta un raonament matemàtic bastant complicat, s’arriba a uns resultats que es consideren vàlids i legitimats.


Tot i reconeixent els avantatges de l’ús d’aquests instruments, augmentats amb el suport informàtic, sobretot pel que fa a la concisió i la precisió i al fet que les definicions i el tractament de les variables utilitzades hagin de ser expressades de forma molt concreta, no es poden obviar els problemes que plantegen. Per exemple, fer inaccessibles al debat polític i social moltes mesures econòmiques per la complexitat de la tècnica utilitzada (ús d’algoritmes que regulen les operacions financeres, tan complexos que no els entenen ni els seus mateixos creadors). O bé desvirtuar la mateixa utilitat de les anàlisis per conèixer i explicar la realitat pel fet d’haver de (les matemàtiques obliguen) constrènyer tant les definicions i simplificar tant els supòsits sobre les variables fonamentals.


Mal utilitzades, i desgraciadament en moltes ocasions ho són, les matemàtiques també poden convertir-se en un aparell formal que pretén ser rigorós però que en realitat és buit de substància econòmica, i que es converteix en una cortina de fum per no abordar problemes complexos i de difícil enfocament o per evitar els que tenen implicacions ideològiques i polítiques més conflictives. Un exemple el tenim en la fórmula per calcular la revalorització anual de les pensions. En lloc d’utilitzar l’IPC, s’inventen (uns experts) una fórmula (incomprensible per la majoria de l’opinió pública) per tal de justificar la seva baixada.


Hi ha molts altres exemples de la utilització manipulada de les matemàtiques, alguns amb greus conseqüències de política econòmica. Recentment s’ha comentat molt el cas de dos famosos economistes de Harvard, Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff.


Ambdós autors ja eren economistes famosos quan el 2010 van publicar un article – «Growth in a time of debt» (Creixement en una època d’endeutament)– en què demostraven que un cop el deute públic supera el 90% del producte interior brut el creixement econòmic cau en picat. L’article, es va publicar just després que Grècia entrés en crisi, apel·lava directament al desig de molts dirigents d’estimular l’austeritat i es va fer famós immediatament. Segurament era, i és, l’anàlisi econòmica més influent dels últims anys. El The Washington Post de principis d’aquest any advertia contra una possible «baixada de la guàrdia» davant del dèficit perquè «estem perillosament a prop de la marca del 90% que els economistes consideren una amenaça per al creixement econòmic sostenible». Fixem-nos en l’expressió: «els economistes», no «uns quants economistes», i no diguem ja «uns quants economistes, als quals els contradiuen enèrgicament d’altres amb unes credencials igual de bones», que és la realitat. Els entusiastes de l’austeritat van anunciar a so de bombo i platerets que aquest suposat punt d’inflexió del 90% era un fet provat i un motiu per retallar dràsticament la despesa pública fins i tot en un context d’atur elevadíssim.


El text de Reinhart i Rogoff es va enfrontar a crítiques considerables des del principi, i la controvèrsia va augmentar amb el temps. “Finalmente, Reinhart y Rogoff permitieron que unos investigadores de la universidad de Massachusetts analizaran la hoja de cálculo original y el misterio de los resultados irreproducibles se resolvió. En primer lugar, habían omitido algunos datos, en segundo lugar, utilizaron unos procedimientos estadísticos poco habituales y muy cuestionables y, finalmente, cometieron un error de codificación en Excel. Si se corrigen tales errores y rarezas, se obtiene lo que otros investigadores han descubierto: una cierta correlación entre una deuda elevada y un crecimiento lento, sin nada que indique cuál de ellos es la causa y sin ningún rastro de aquel límite del 90” (Krugman, 2013)


En resum en l’esquema neoclàssic són els individus lliures, iguals i independents, els qui anant a la recerca del seu màxim benestar individual aconsegueixen el benestar col·lectiu. No hi ha diferències de poder entre els agents econòmics. La vida econòmica està constituïda per mecanismes impersonals: oferta, demanda, utilitat individual, recursos limitats, desitjos il·limitats, mercats… No hi ha responsabilitats personals. Les coses «passen», els mercats «actuen» i provoquen uns resultats, ningú n’és responsable. El tema del poder, per tant, resulta totalment eludit


Ningú que tingui els ulls oberts i contempli la realitat pot prendre per bons els resultats que sorgeixen d’aquestes premisses i acceptar que reflecteixen la situació real. El poder existeix, i és altament rellevant pel que fa a l’anàlisi econòmica. Sembla més realista considerar que si el pensament neoclàssic i les polítiques neoliberals es mantenen és perquè són les que més convenen a les forces econòmiques preponderants en el món d’avui, als qui mantenen el poder econòmic i als qui ocupen el poder derivat d’aquest, el poder polític.


Com és possible que als grans fòrums econòmics no es posi significativament en dubte un model de política econòmica que està agreujant els problemes de les economies del sud d’Europa i de molts altres països del món? El deute públic dels països d’aquesta zona s’ha multiplicat per dos o per tres des que es van imposar les polítiques neoliberals d’austeritat. L’atur, la desigualtat i la pobresa s’incrementen contínuament mentre el nombre de multimilionaris i la seva riquesa augmenten. Només visualitzant l’economia com una poderosa xarxa de relacions de poder s’hi podrà donar una explicació. El poder dels interessos econòmics dominants en el capitalisme que estem vivint és de tal magnitud que impedeix la consideració de plantejaments diferents. És el «no hi ha altra alternativa» de Margaret Thatcher.


No obstant, l’actual pandèmia ens ha mostrat, entre d’altres consideracions, que els que ostenten el poder (defensors del neoliberalisme) i el mateix sistema capitalista s’emmotllen al que sigui necessari, sense cap problema. On abans la pràctica de la política econòmica era l’austeritat, el control del dèficit i quan menys Estat millor, sustentats per una teoria econòmica hegemònica, ara s’ha transformat en polítiques econòmiques de despesa pública, dèficit i més Estat però sense variar la teoria malgrat es contradiguin.


De fet és la cínica manifestació de l’inversor/especulador Warren Buffett: «Efectivament, la lluita de classes existeix, però és la meva classe, la classe dels rics, la que l’està fent. I estem guanyant.» Aquest poder té múltiples ramificacions, com va declarar T. Friedman (periodista i politòleg, no confondre amb l’economista) en una entrevista publicada al New York Magazine el 1999: «La mà invisible del mercat no funcionaria mai sense un puny invisible. McDonald’s no pot expandir-se pel món sense McDonner Douglas, que va concebre els F15. I el puny invisible que dona garanties a l’obertura del món a les tecnologies de Silicon Valley es diu exèrcit, força aèria, força naval i cos de marines dels Estats Units.»


Tot i aquesta visió monolítica imperant respecte a com entendre avui l’economia, hem de recordar que dins la pròpia ortodòxia podem trobar discrepàncies com es el cas dels keynesians. Aquests amb posterioritat al crack del 1929 – de1936 a 1974 – van constituir el corrent econòmic dominant en la Acadèmia i en la política econòmica al món occidental, en base a la idea que el mercat ha d’estar mediat per la intervenció pública per produir resultats satisfactoris i evitar una crisi social que posi en perill el sistema capitalista. Ens preguntem com es possible que les noves crisis del segle XX (anys 70, 2008,…) no han posat en qüestió el paradigma neoclàssic tan allunyat del món real.


“…Hoy, ante una crisis que no pudieron predecir, se podría pensar que los seguidores de los principios neoclásicos habrían adquirido, por fin, una brizna de humildad. En medio de un agravamiento de la crisis precipitada por las recetas y los dogmas neoclásicos, se podría esperar al menos una ligera apertura intelectual. Pero no es así. Tanto en la Academia como en los espacios de política económica el dogma se ha endurecido. Desde el vértice de la pirámide neoclásica, hoy se exige que el mundo se transforme para adecuarse a los axiomas de la teoría neoclásica”. (Nadal, 2012)

L’heterodòxia o economia crítica

Enfront del monolitisme de l’economia convencional han aparegut i continuen apareixen nombroses doctrines econòmiques de pensament crític que ens poden permetre acostar-nos al coneixement de la realitat que ens envolta. Sorgida al segle XIX amb K. Marx, l’economia crítica es plural i variada, moltes són escoles no marxistes aparegudes al segle XIX i XX (regulacionistes, estructuralistes, vells institucionalistes, radicals, sraffians, postkeynesians …) D’altres, bastants anys després, amb gran arrelament en les darreres dècades com l’ecologisme, el feminisme,… En conjunt mostren que l’economia lluny de constituir un bloc únic d’arguments complets i tancats, està formada per múltiples explicacions alternatives sobre el mateix tema, sense que cap ofereixi plantejaments concloents.

Malgrat les seves diferències, comparteixen la idea que les decisions individuals estan emmarcades en la dinàmica social. Per elles el sistema econòmic té les seves lleis, variables en el temps i en l’espai. De fet, tracten d’analitzar l’evolució econòmica en el marc del conjunt per poder entendre quins son els canvis que es produeixen en el món real i poder explicar-los.

En el següent apartat intentarem explicar perquè aquesta varietat i riquesa de teories econòmiques no aconsegueix obrir-se pas i provocar un canvi de paradigma tant a nivell teòric com de polítiques econòmiques.

L’Ensenyament de l’economia, una lluita ideològica del neoliberalisme, amb arrels històriques ben establertes pel control del relat i les mentalitats

Al primer terç del segle XX, les velles idees liberals ja no eren útils per combatre els nous aires d’igualtat, cooperació, democràcia, llibertat, justícia, laïcitat, tolerància, solidaritat, bé comú,… que s’expandien arreu fruit de la lluita de classes i de l’existència de països amb un sistema econòmic diferent que llavors es creia que tenia èxit. Es llavors quan sorgeix entre els nous liberals una de les seves preocupacions fonamentals que serà la “d’educar a les masses”. Ludwing von Mises a l’any 1932 en el seu llibre “Socialismo” ens diu: “Es un hecho cierto que las masas no piensan; pero esa es la razón precisamente por la cual siguen a quienes sí piensan. La guía espiritual de la humanidad pertenece al pequeño número de hombres que piensan por sí mismos, quienes primero ejercen su acción sobre el círculo capaz de recibir y comprender el pensamiento elaborado por otros; por este camino las ideas se extienden a las masas, donde se condensan poco a poco para formar la opinión pública de la época” (Von Mises, 1968:527).

(…) Von Mises i Hayek (…) al igual que George Stigler i Milton Friedman, como se sabe, no sólo fueron economistas muy reconocidos, sino también temibles “emprendedores ideológicos”, que no ocultavan su militancia constante y abierta en pro del capitalismo de la libre empresa (…) Estos autores desarrollaron incluso la teoría de la lucha ideológica: si las masas no piensan, como von Mises gustaba de decir, les corresponde a estrechos círculos de intelectuales sostener el combate contra todas las formas de progresismo y de reforma social, gérmenes de totalitarismo. De ahí la extrema atencióm que prestan los neoliberales norteamericanos a la difusión de sus ideas en los medios y a la enseñanza de la economía en las escuelas y los institutos norteamericanos (…) La cultura de empresa y el espíritu de empresa pueden aprenderse desde la escuela, al igual que las ventajas del capitalismo sobre toda otra organitzación económica. El combate ideológico es parte integrante del buen funcionamiento de la máquina “ (Laval y Dardot, 2013:151)


L’actual president de la Foundation for Economic Education (FEE), primer Think Tank creat el 1946 als Estat Units, en la introducció de l’informe anual de 2019, diu: “Crec fermament que la millor manera de contrarestar la influència d’aquells que intenten popularitzar un govern més gran, un estat del benestar ampliat i un socialisme directe és tallar-los des de l’arrel… I això comença per involucrar eficaçment la nova generació amb els principis que conformen la “filosofia de la llibertat”: llibertat individual, economia de lliure mercat, creació de valor empresarial, propietat privada, govern limitat i alt caràcter moral.” Aquestes afirmacions recullen la “missió” de la Fundació tal com escriuen en la seva web on s’explicita, a més a més, que pretenen: “Fer que les idees de llibertat siguin familiars, creïbles i convincents per a les noves generacions”


La FEE, think tank que també va ser un dels impulsors de la Mont-Pèlerin Society, no només es dedica a fer materials educatius i formar al professorat, sinó que també actua com a lobby polític i incideix en l’elaboració de programes i currículums escolars nacionals, aturant aquells que consideren massa descriptius i poc proclius a l’economia capitalista. La seva feina era i és assentar les bases de les seves idees per recollir els fruits més endavant, tal com deia Friedman, ja que es produeix un retard de molts anys entre l’opinió pública i la legislació. D’aquesta manera van anar introduint la seva ideologia pas a pas dins la universitat.


Aquest treball de sapa dels neoliberals que perseguien establir la seva ideologia com a pensament hegemònic tant dins l’Acadèmia com en el sí dels diferents governs nacionals i organismes internacionals ha anat obtenint els seus fruits. No obstant l’hegemonia dels dogmes neoliberals no s’ha aconseguit per una lluita d’idees, proposicions, conceptes…, sinó més aviat per mitjà d’estar pròxims al poder, de ser més favorable per aquest i de la guerra bruta contra la dissidència. Un exemple de com es va acabar amb la diversitat i la heterodòxia en el sí de les facultats d’Economia el tenim amb el que va succeir a Estats Units. “(…)El 1968, un grup de joves economistes radicals, producte dels disturbis polítics als campus universitaris en els anys 60 i del moviment contra la guerra, van arribar a la disciplina. Organitzats en la Union for Radical Political Economics, van clamar per la politització de l’Economia acusant als seus col·legues economistes d’ignorar les qüestions importants i de ser “instrumentals per a l’assoliment dels injustos fins de les elits”. Van rebutjar “l’enfocament marginalista”, l’actual mantra de l’Economia, perquè acceptava les institucions bàsiques del capitalisme, i es preocupava només per administrar-les, per millorar-les … marginalment”. (Kallis, 2014).

El grup punter d’aquests joves economistes era a la universitat de Harvard on impartien un curs titulat “El sistema capitalista: conflicte i poder” El gruix del professorat veterà, més en la línia de les idees de la “filosofia de la llibertat”, estava en contra que es fes aquest curs, titllant els joves professors de tenir poca qualitat investigadora, de ser poc científics i de fer “política”. D’altres, de la categoria de Galbraith, Leontief o Arrow, els van defensar quan la Universitat els va denegar de forma sistemàtica la renovació dels contractes, com és el cas del brillant economista Samuel Bowles. Finalment tots van acabar abandonant Harvard inclosos els professors que els havien defensat. El triomf dels conservadors sobre els moderats va representar l’hegemonia de l’ortodòxia. “Pero a medida que los niveles más altos de la jerarquía de la disciplina y sus prestigiosas revistas fueron limpiados de radicales, las preguntas y proposiciones incómodas se quedaron sin contestar, y pocos radicales quedaban alrededor para verificar los miles de estudios con los que las propuestas neoliberales martillaban, estudios revestidos de complejas matemáticas imposibles de ser penetradas por los no iniciados. Mientras la Economía llegó a estar dominada por las ideas neoliberales (lo más a la izquierda que se encuentra hoy en las principales revistas de la disciplina está a la derecha del Partido Demócrata), los disidentes terminaron fundando escuelas heterodoxas de menor influencia, o se mudaron a otras disciplinas, tales como la Geografía” (Kallis, 2014: 164)

Així doncs, la síntesi neoclàssica, l’economia ortodoxa que constitueix l’actual paradigma (amb els seus cinturons protectors), és l’única visió que l’Acadèmia accepta, des de la Universitat (només cal veure els manuals introductoris – el Samuelson, el Blanchard o el Mankiw), fins l’escola (veure els manuals d’Economia de l’ESO) Totes les demés visions o interpretacions de la societat i per tant de l’economia, són silenciades (economia feminista, ecologista, marxista, institucionalista, postkeynesiana,…) perquè el neoliberalisme no és només un conjunt de pràctiques i polítiques econòmiques, sinó que com els seus precursors (col·loqui Lippmann) ja van establir, és una racionalitat, una subjectivitat. Es tracta de passar del domini i disciplinament biopolític al psicopolític (Byung-Chul Han, 2014). El nostre “sentit comú” ja ha canviat i ja estem preparats per considerar-nos empresaris de nosaltres mateixos, arribant al súmmum de l’individualisme metodològic que és l’emprenedoria.


Per buidar la Universitat de professorat crític amb els dogmes neoclàssics, amb el mainstream, i amb els postulats neoliberals ja no cal recórrer a actuacions tan dràstiques com l’explicada de Harvard, que també. Amb l’autocensura, la “prudència” si es vol tenir accés a finançament, a ser publicat, o a mantenir el contracte, ja n’hi ha prou. Per exemple, a l’abril de 2019 en unes jornades econòmiques organitzades per l’Associació d’Ensenyants d’Economia i Empresa a l’educació secundària, un catedràtic d’economia, exdegà de la Facultat d’Econòmiques i exrector de la Universitat de Barcelona va fer una ponència on no només va refutar alguns dels dogmes de l’economia convencional, de l’ortodòxia neoclàssica, neoliberal, sinó que va reconèixer que aquests dogmes són monolítics, malgrat la seva falsedat, en gairebé totes les facultats d’economia d’arreu. Això sí, va confessar públicament que ho deia ara perquè ja no li preocupaven les conseqüències de fer-ho, doncs era al final de la seva carrera.


“Esta falta de pluralidad y de reflexión crítica en la enseñanza de la economía ha sido puesta sobre la palestra en multitud de ocasiones. Son muchas las voces críticas que han denunciado esta situación y reivindicado la imperiosa necesidad de acometer reformas importantes en la enseñanza de la Economía. En el año 2000, se alzó en Francia un movimiento de estudiantes de Economía protestando ante los postulados centrales respaldados por las enseñanzas superiores de la disciplina económica. De esta queja surgió El Movimiento por una Economía Pos-autista. En junio del año 2001, un grupo de estudiantes de doctorado de Economía de la Universidad de Cambridge (Inglaterra) expresaron su apoyo al movimiento de los estudiantes franceses. Once años después, estudiantes de la prestigiosa Universidad de Harvard (EE.UU.) abandonaron la cátedra de Introducción a la Economía del afamado profesor Gregory Mankiw protestando contra el contenido y el enfoque desde el cual se imparte esta materia”. (García i Ruiz, -:5)


Una altra contestació a la manca de pluralitat i de reflexió en el sí de l’Acadèmia el tenim en el moviment Post Crash nascut a Manchester el curs 12-13. Aquest moviment s’ha estès arreu del món fins i tot també a casa nostra, com així ho està fent el “moviment internacional d’estudiants per un pluralisme en econòmiques”. També han aparegut d’altres grups, com el Seminari d’Economia Crítica TAIFA, el qual, a part de publicar informes monogràfics sobre temes econòmics, en el llibre “Crítica de l’Economia Ortodoxa” del 2004 recull una sèrie de valuosos articles crítics de la Economia convencional. O el col·lectiu d’Economistas Frente a la Crisis.


Hem de fer esment a més a més de l’Associació d’Economia Crítica (AEC), a l’estat espanyol, que va ser creada el 2003 fruit de les Jornades d’Economia Crítica que es realitzen bianualment des de 1987. Podem llegir a la seva web que “Una de las finalidades fundamentales de nuestra Asociación es el apoyo y la difusión académica de perspectivas teóricas diversas como la economía postkeynesiana, la economía ecológica, la economía feminista, la economía marxista, o la economía institucional, tanto en el ámbito universitario de la docencia y la investigación, como en su proyección más amplia hacia el resto de la sociedad. Las actividades de la Asociación apoyan, pues, el desarrollo plural, teórico y metodológico, de conocimiento económico riguroso que sea relevante para la comprensión de la realidad social”.

Davant d’aquesta situació no podem deixar de compartir la idea de Max-Neef quan afirma que “ No podem esperar ni pretendre un canvi si no canvia la Universitat. Al meu parer, en aquestes circumstàncies, la institució de major responsabilitat del món en aquest moment és la Universitat; i en la mesura que la Universitat no sigui capaç de canviar i reestructurar l’ensenyament de l’Economia, no hi ha esperança ” (Max-Neef 2014)
Més encara, si la implantació del model és pràcticament monolítica a nivell universitari, la podem fer extensible al batxillerat i a l’interior de les aules de secundària. Només cal donar una ullada a l’enfocament dels llibres de text que s’hi empren. Una revisió que estem tirant endavant d’un dels llibres de text més utilitzat als instituts de casa nostra, el llibre de text d’Economia de 4t de la ESO de l’editorial McGraw Hill, que no deixa de ser un petit resum del manual “Principios de economia” de Gregory Mankiw, evidencia la plasmació de tots els dogmes neoclàssics i tota la ideologia neoliberal tant de forma explícita com en forma de currículum ocult. Per exemple serveixi la definició que es fa de necessitat: “Una necessitat és el desig d’obtenir alguna cosa que ens falta”. Així doncs,  s’identifica necessitat amb desig i es pressuposa que ambdós són il·limitats.

Aquest enfocament legitima i promou en l’alumnat, de forma més o menys explícita i conscient, valors i actituds consumistes, productivistes i explotadores, de tal manera que a les escoles i instituts es rep aquesta visió del món com si fos ciència empírica, neutral i objectiva. En les últimes dècades, paral·lelament a la hipertròfia de l’activitat financera especulativa en relació a les magnituds de l’economia “real” a la qual teòricament hauria de donar suport, aquesta visió interessadament esbiaixada de l’economia ha incorporat un objectiu addicional: convèncer la ciutadania de les “bondats” de les activitats financeres – crèdits, endeutament, etc – i de la seva necessitat i justificació per al normal desenvolupament d’activitats productives o consumidores. D’altra banda, legitima i exalta l’emprenedoria – sovint, precarietat laboral disfressada de treball autònom – i l’èxit a qualsevol preu en els negocis, encara que això impliqui forçar els salaris a la baixa fins a nivells de supervivència per a la majoria de treballadors i destruir el medi ambient. En aquesta visió no hi ha a penes espai per a l’equitat – el salari de cada un depèn de la seva «productivitat» – ni per a la solidaritat i la cooperació, en general incompatibles amb la competitivitat i l’eficiència.

En la mesura que els individus interioritzen la visió de món, de la racionalitat neoliberal, deixen de qüestionar les desigualtats injustificades i la naturalesa depredadora per al medi ambient del sistema econòmic actual: no es tracta d’intentar canviar-lo, sinó d’intentar escalar el més amunt possible en ell i, en tot cas, conformar-nos en el nivell que aconseguim assolir.

Si realment es vol una educació crítica i plural cal introduir en els programes educatius les diferents visions crítiques que es tenen de la realitat social. S’ha de poder plantejar la crítica que fa l’economia ecològica, ja sigui com “estat estacionari” o com “decreixement”. O la crítica a la invisibilització del treball reproductiu com fa l’economia feminista. Per no parlar de la crítica a tot el sistema explotador que fa el marxisme. O la crítica que fa l’institucionalisme per la manca de consideració de les institucions. O la crítica que els postkeynesians fan de l’autoregulació del mercat i la distribució. I l’economia del desenvolupament amb la seva crítica de la divisió internacional del treball i la dependència.

No podem oblidar tampoc fer les referències a les petites experiències d’organització social i econòmica actuals en diversos llocs del món, on la propietat i gestió dels mitjans productius són col·lectius quan no comunals. Projectes reals que caminen en un procés cap a una societat postcapitalista, tot i que sovint, la majoria de corrents econòmiques només reconeixen la propietat com privada o pública i com a molt col·lectiva, però mai es fa esment a la comunal.

Aquestes experiències i projectes requereixen d’una participació activa dels subjectes i d’un funcionament veritablement democràtic en la presa de decisions. A hores d’ara la majoria de la població està ben lluny del que no sigui el joc polític i institucional encara que el critiquin. Sense entrar a debatre el concepte de democràcia coincidim amb els que consideren que dipositar un vot a les urnes cada quatre anys – democràcia formal – s’ha rellevat inoperant a nivell planetari, com ho demostren abastament l’augment de la desigualtat, de l’exclusió social i, en conseqüència de la pobresa. Hi ha vida i lluita més enllà de les eleccions i són els moviments socials, en la seva pluralitat i diversitat, amb autonomia i autoorganització els que han d’orientar les transformacions socials, en base a processos amplis i complexos de diàleg i debat entorn de les alternatives de futur.


No pot haver-hi democràcia sense igualtat, sense inclusió i sense participació, però no una participació planificada i controlada des de les institucions. Creiem que la idea que només els que detenten el poder i els “experts” tenen el coneixement suficient per saber el que convé o no a la ciutadania és falsa, a més a més d’injusta.


Però, com encoratjar i estimular la participació en espais d’autonomia, que permetin experimentar noves formes de viure i de fer en una societat on l’exclusió social i la pobresa són cada cop més grans? Sens dubte es complicat perquè es tracta d’un gos que es mossega la cua. Sense les necessitats bàsiques cobertes i amb problemes per sobreviure en una societat cada cop més polaritzada, les dificultats per exercir el dret a l’autèntica participació es tornen inabastables. No obstant, estem convençudes que només la participació permetrà subvertir el control social de la “res pública” i reinventar, allò que acostumem a denominar democràcia, però que estaria millor adjectivat amb molts d’altres termes com ara bé comú, o del bon viure.

Acabarem amb les paraules de Ricardo Molero (-:85):

“ (…) el principal objetivo que debe tener cualquier disciplina de estudio de las diferentes dimensiones en las que se ordena nuestra sociedad (es decir, cualquiera de las denominadas “ciencias sociales”) es tratar de transformarla, detectando los problemas a los que se enfrenta la realidad que es parte de su objeto de estudio y planteando posibles soluciones frente a ellos. En este sentido, la economía tiene un papel primordial (aunque, en absoluto, único) que representar, no ya porque nos encontremos en un contexto de crisis económica que está afectando a todos los ámbitos de nuestra sociedad, sino también porque, como vimos, nuestra disciplina se ha convertido, desde su surgimiento contemporáneo al del sistema capitalista, en el principal legitimador de su funcionamiento. El objetivo más inmediato que debe perseguir la economía crítica es cuestionar dicho sistema, al mismo tiempo que desmonta los argumentos elaborados por la economía ortodoxa con el objetivo de justificar su existencia.

Para ello, en primer lugar, la economía crítica no debe renunciar al rigor, entendido éste no como el intento de alcanzar una objetividad que, dada la naturaleza social de su objeto de estudio y la especial relación entre este y el sujeto investigador es imposible de lograr (al menos en las ciencias sociales), sino más bien como la necesidad de elaborar argumentos que puedan ser discutidos abiertamente y que se sostengan tanto lógicamente como al ser contrastados con la realidad de la que se ocupa. En segundo lugar, creemos que, a pesar de esa reivindicación del rigor en el análisis, la economía heterodoxa no debe caer en el error de tratar de construir un cuerpo cerrado de análisis similar, aunque alternativo, al de la ortodoxa. Por la propia naturaleza histórica de su objetivo de estudio, no es posible encontrar leyes inmutables (a no ser que esas leyes tengan un carácter más filosófico que científico) y tratar de hacerlo solo puede llevar a la formación de una nueva escolástica. En relación con ello, y en tercer lugar, la economía crítica debe aprovechar la potencialidad de sus múltiples corrientes para llevar a cabo análisis que permitan comprender la realidad económica en toda la complejidad en la que se nos presenta. Es por ello que, a pesar de las críticas al eclecticismo, la interrelación entre corrientes, que como vimos en el anterior apartado ya se está desarrollando, debe seguir siendo fomentada”

Mireia Claverol i Ferran Polo
Membres del Seminari d’Economia crítica TAIFA
Novembre 2020

Bibliografia

  • Byung-Chul Han. (2014). Psicopolítica. Neoliberalismo y nuevas técnicas de poder, Barcelona: Herder
  • Claverol, M., Polo, F., Etxezarreta, M., Silva, S., Riera, A. I Farré, J. (2019) Economia crítica a l’aula. Propostes per a l’ensenyament obligatori, Barcelona: Dossiers Rosa Sensat 81
  • Etxezarreta, Miren. (2015). ¿Para qué sirve realmente la economia?, Barcelona: Paidós
  • García Quero, F i Ruíz Villaverde, A. , Introducción, En Hacia una economia más justa. Una introducción a la economia crítica, Universitarios por una Economía más justa. Economistas sin fronteres
  • Kallis, Georgios. (2014). La batalla de Harvard o cómo la Economia se convirtió en Economia, Revista de Economia crítica, 17, primer semestre 2014, 163-165
  • Krugman, Paul. (2013). La depresión del excel, Disponible en https://elpais.com/economia/2013/04/19/actualidad/1366398440_370422.html (consultat el 8 d’octubre 2020).
  • Laval, Christian, y Dardot, Pierre. (2013). La nueva razón del mundo, Barcelona: Gedisa
  • Max-Neef, Manfred. (2014) https://www.youtube.com/watch?v=WI9UVPBfxfM&feature=youtu.be (min. 48:55) Presentació del llibre La economía desenmascarada. Barcelona: Icaria (consultat 22 d’octubre del 2020)
  • Molero Simarro, Ricardo. Corrientes heterodoxes de pensamiento económico. Fundamentos e interrelaciones, En Hacia una economia más justa. Una introducción a la economia crítica, Universitarios por una Economía más justa. Economistas sin fronteres
  • Nadal, Alejandro. (2012) https://www.sinpermiso.info/textos/teora-econmica-las-preguntas-son-la-respuesta (consultat 22 d’octubre del 2020)
  • Von Mises, Ludwig. (1968) Socialismo. Análisis económico y sociológico, Buenos Aires, WBF

Isabel Benítez – Arteka 06/2021

Artículo Original publicado en papel, en junio de 2021 en la revista Arteka (https://gedar.eus/).

Isabel Benítez – engels.cat 21/11/2020

Antecedents i context

En el cas d’Engels, ja en La situació de la classe obrera a Anglaterra (1845) es presta especial atenció a les condicions de vida de les proletàries. Amb aquest treball realitza tres contribucions clau: a) Ni els individus ni la família existeixen com a abstraccions ahistòriques, i es suggereix que l’opressió de la dona en la família ha de conceptualitzar-se en termes de mitjans de producció i de classes específiques, b) introdueix la noció del mínim vital salarial com un element de caràcter més social que el de la pura determinació de les necessitats físiques (una òptica que posteriorment impregnarà El Capital), i c) estableix el lligam entre població i la necessitat del capitalisme d’una superpoblació relativa, a través del prisma del salari i la durada de la jornada laboral. Paral·lelament, a La Ideologia alemanya (1845), juntament amb Marx, també desenvoluparà les tesis sobre la família, on s’abunda la  seva caracterització social i com a productea de les relacions de producció i alhora, assenyala la contradicció entre la seva concepció ideològica i l’experiència concreta diferencial, tant al llarg de la història com per cada classe social. El gruix d’aquestes tesis serà posteriorment formulat en clau de programa polític en El manifest comunista (1848). Gairebé quaranta anys després, veurà la llum L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat (1884), sent un punt d’inflexió ineludible per al feminisme marxista en tant que és el primer intent sistemàtic de relacionar el coneixement històric concret de la transformació de les societats classistes i les formes d’organització familiar.

Fins l’any 1860 les ciències socials no havíen començat l’estudi històric de les formes familiars i no va ser fins a Ancient society de Morgan (obra a la qual brinda un subtítol sovint obviat: «a la llum de les recerques de Lewis H. Morgan») que no apareix un intent de periodificació seriós sobre el qual Engels fa el seu treball [1]. Marx prendrà un important volum de notes sobre el llibre que, després de la seva mort, seran el material de partida d’un llibre que, com ja anuncia Engels en el prefaci de les successives edicions, està condicionat a l’expansió del coneixement antropològic que ja s’estava produint respecte a la família i els sistemes de parentiu. El text desenvolupa la crítica al binomi matrimoni/prostitució – Engels va donar suport a una posició abolicionista i crític amb el regulacionisme anglès i temptatives prohibicionistes alemanyes- i planteja la relació entre monogàmia i violència masclista. Una dessacralització descarnada de l’articulació de la propietat privada dels mitjans de producció amb la institució familiar que, fins feia a penes dues dècades, no havia començat a veure esquerdar les seves vestidures «naturals», això és, la desmitificació del seu caràcter com una llei natural.

La gran aportació d’Engels amb aquest llibre serà doble: inserir la família en la història, despullar-la de l’halo «natural» que l’embolicava i relacionar-la amb la lluita de classes, sistematitzant el coneixement de les seves transformacions al caliu de la modificació de les relacions socials de producció al llarg de la història i, específicament, amb l’extensió de la propietat privada dels mitjans de producció. L’objectiu de l’obra és analitzar i divulgar un enfocament materialista sobre tres institucions fonamentals de les societats capitalistes i, específicament, connectar l’estudi de Morgan amb la interpretació materialista de la història de Marx.

L’apartat dedicat a la família serà el més extens i el que rebi actualitzacions en successius prefacis. Per situar-lo en les coordenades del camp socialista de finals del segle XIX, és obligat recordar la seva «coexistència» amb La dona i el socialisme, l’obra mastodòntica realitzada pel dirigent de la socialdemocràcia alemanya, August Bebel i publicada per primera vegada l’any 1879. No sembla que hi hagués un intercanvi intel·lectual o polític explícit entre Bebel i Engels respecte a les qüestions tractades, tot i què sí que s’aprecien divergències. Dos elements xoquen: el llibre d’Engels es desmarca de les tesis d’un patriarcat sempitern per a sostenir la tesi de la preexistència de formes de societat igualitàries, així quan Engels escriu «una de les idees més absurdes preses de la Il·lustració del segle XVIII és la que, en els començaments de la societat, la dona era esclava de l’home», bé pot interpretar-se la polèmica subtil respecte a Bebel. En segon lloc, Engels inclou un seguit de propostes polítiques que superen l’excessiu èmfasi en la conquesta de la igualtat legal-formal del text del seu col·lega:a) l’aposta per la participació de les dones en la producció com a precondició per a la igualtat: «(…) l’alliberament de la dona exigeix, com a condició primera, la reincorporació de tot el sexe femení a la indústria social el que al seu torn requereix que se suprimeixi la família individual com a unitat econòmica de la societat»; b) avançar les conseqüències d’abolir les funcions econòmiques de la família en relació amb, c) la necessitat que el treball domèstic esdevingui una indústria pública: «Quan els mitjans de producció passin a ser propietat comuna, la família individual deixarà de ser la unitat econòmica de la societat. L’economia domèstica es convertirà en un assumpte social, la cura i l’educació dels fills, també».

Encara que el contingut antropològic concret del llibre quedés, efectivament, desfasat en poques dècades [2], l’òptica que adopta va deixar una notable empremta en la història de la lluita per l’alliberament de les dones [3]. Contra l’aparent pronòstic, la marca de L’origen de la família … no queda delimitada a l’últim terç del segle XIX, quan esdevé la referència «definitiva» del moviment comunista internacional sobre la qüestió, sinó que perdurarà fins a la coneguda com a «segona onada feminista» desenvolupada durant les dècades de 1960 i 1970. Contemporàniament, L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat també ressona en la teoria de la reproducció social, l’etiqueta que agrupa la voluntat de fer créixer l’anàlisi del capitalisme com a totalitat que inclogui – i no merament juxtaposi- l’opressió patriarcal i racista, en sentit d’articular-les de manera coherent amb les categories d’El Capital.

Les ombres i les llums

No obstant això, la seva excessiva paràfrasi i dependència de l’enfocament evolucionista de Morgan, juntament amb la pressa del redactat – que s’ha atribuït també a la voluntat d’Engels d’intervenir políticament en prevenció de desviacions reformistes i revisionistes – llastraran el potencial revolucionari del text i en bona part, es reflectirà en polítiques erràtiques de la II Internacional en la «qüestió de la dona».

La feminista marxista, Lise Vogel farà un cru balanç amb motiu del centenari de la publicació del llibre: «L’origen es veu entelat pel fracàs d’Engels en desplegar una descripció coherent del desenvolupament social. En canvi, es basa en diversos marcs teòrics a més de la seva comprensió del treball de Marx: el determinisme tecnològic implícit en l’Ancient Society de Morgan, la seva principal font de dades; la primera versió del materialisme històric de la Ideologia alemanya; i una crítica generalment utòpica de la propietat i la visió del futur socialista. Si bé L’origen aconsegueix, en alguns llocs, superar aquest eclecticisme, la seva inestabilitat conceptual anava a tenir greus conseqüències. L’origen constitueix un text erràtic les ambigües formulacions teòriques i polítiques del qual es van convertir, no obstant això, en part integral de l’empresa socialista i, més recentment, feminista.» (1996:148).

Un dels aspectes més cridaners de l’eclecticisme que assenyala Vogel serà el desacoblament teòric i polític del text (Vogel, 2013). És a dir, les premisses teòriques que desenvolupa Engels no sostenen les conclusions polítiques assenyalades anteriorment: la socialització de l’economia domèstica, l’abolició de les funcions econòmiques de la família, «la reincorporació de tot el sexe femení a la indústria social»… Al marc teòric, Engels planteja l’aparició simultània de l’opressió sexual i de classe (evadint el problema històric i teòric que implica, que tindrà el seu confús ressò en diferents expressions del feminisme socialista durant la segona onada feminista), i alhora s’impregna d’un optimisme infundat en la liquidació de la llar obrera per la mera proletarització de les dones (i el paper de la família obrera en la reproducció de la classe treballadora per a si, més enllà de com a força de treball)[4] i tampoc es tracten els puntals que sostenen la supremacia masculina en la llar proletària -a més dels psicològics i ideològics-.

La font de l’«error» resideix als llimbs en els quals queda la divisió sexual del treball (en la qual no es deté Engels) malgrat la centralitat que li atorga en el si de la família. Precisament, en adoptar com a categoria de partida la família sense situar-la de manera satisfactòria dins la totalitat que representen les societats capitalistes, ens furta un enfocament de la «reproducció social» i alimenta les bases d’una lectura particularista, separada o si es vol, «dualista» [5] de l’opressió de la dona. Aquesta feblesa emergeix en establir el paral·lelisme entre marit-burgès, dona-proletari: «La família individual moderna es funda en l’esclavitud domèstica franca o més o menys dissimulada de la dona, i la societat moderna és una massa les molècules de la qual són les famílies individuals. Avui, en la majoria dels casos, l’home ha de guanyar els mitjans de vida, alimentar a la família, almenys en les classes posseïdores; i això li dona una posició preponderant que no necessita ser privilegiada d’una manera especial per la llei. L’home és en la família el burgès; la dona representa en ella al proletari.» (el subratjat és nostre)

Aquestes equivalències són per Vogel «metàfores perilloses, en el pitjor dels casos, préstecs acrítics de la primera filosofia política burgesa» (2013:136). Una analogia arriscada perquè dona peu a substituir les contradiccions en la família proletària per una confrontació de sexes -com efectivament recolliran el feminisme radical i el feminisme materialista francès- i amb això, dilueix el caràcter classista diferencial de l’opressió de les dones proletàries. En aquest sentit, el vincle que Engels estableix entre propietat privada i subjecció de les dones deixa un buit analític políticament molt rellevant per a l’acció de classe. Si l’opressió de la dona en la família deriva de la necessitat de controlar i preservar la transmissió de la propietat, en assenyalar però no aprofundir en el fet que les dones no propietàries tenen la seva especificitat («almenys en les classes posseïdores», ens delimita Engels l’abast de la seva anàlisi), s’obre la porta a una noció interclassista de la categoria família. Però no únicament, també ens condueix a la simplificació on l’opressió masclista sembla resoldre’s per obra de la mateixa abolició de la propietat privada.

En no articular-se sòlidament la família i l’opressió de les dones no propietàries amb la dinàmica del capital, el text acaba legitimant estratègies reformistes com a únic horitzó. A diferència de Marx, Engels situarà l’anàlisi de l’opressió de les dones en la discussió de drets polítics i no en l’impacte del gran capitalisme industrial. És a dir, l’emancipació de les dones no forma part estratègica de la conquesta del socialisme, sinó que queda a la mercè del vaivé d’un programa pendular entre tàctiques oportunistes o merament reformistes a romandre relegades a un moment postrevolucionari [6]. El reformisme i la posposició «tàctica» formarien part, efectivament, de la trajectòria posterior de la II Internacional. És clar que no pot adjudicar-se aquesta deriva a Engels, però és important tenir consciència del seu impacte. Paradoxalment, el caràcter ecclèctic i titubejant permetra, alhora que pòstumament, també inspiri els enfocametns de la III Internacional, en el primer congrés del qual aprova un programa integral sobre la qüestió de la dona que reflecteix les invectives polítiques anunciades a L’origen de la familia [7].

I és que, les reflexions que precedeixen a L’origen de la família, … també han inspirat la concepció  que connecta la «qüestió de la dona» amb la totalitat i que, precisament, es troba en el prefaci de la primera edició (el destacat és nostre): «Segons la teoria materialista, el factor decisiu en la història és, al capdavall, la producció i la reproducció de la vida immediata. Però aquesta producció i reproducció són de dues classes. D’una part, la producció de mitjans d’existència, de productes alimentaris, de roba, d’habitatge i dels instruments que per a produir tot això es necessiten; d’una altra part, la producció de l’home mateix, la continuació de l’espècie. L’ordre social en què viuen els homes en una època o en un país donats, està condicionat per aquestes dues espècies de producció: pel grau de desenvolupament del treball, d’una part, i de la família, de l’altra. Com menys desenvolupat està el treball, més restringida és la quantitat dels seus productes i, per consegüent, la riquesa de la societat, amb tanta major força es manifesta la influència dominant dels llaços de parentiu sobre el règim social».

El mateix prefaci que Vogel retreu com a errònia, la formula hereva de la Ideologia alemanya,  també permet desplegar que la problemàtica de la família transcendeix un aparent particularisme interclassista (les dones) per a connectar la reproducció social amb el conjunt de la dinàmica econòmica i social, amb el mode de producció. És precisament aquest vessant el que, sense comptar amb una base teòrica explícita, inspirarà no sols les tasques d’agitació de la socialdemocràcia alemanya sota l’ègida de Clara Zetkin sinó també la línia de Lenin, Kolóntai i els decrets de la revolució bolxevic, que vertebren un enfocament polític i pràctic autènticament de «reproducció social» on la igualtat formal de drets i el sufragi universal igualitari (el topall de l’agenda política de les lligues feministes de l’època) són la línia de sortida d’un ambiciós programa de reformes en matèria de dret de família, treball, salut, habitatge, educació … molt limitat materialment i, possiblement, també per les el·lipses teòriques sobre les quals cavalcaven. I amb tot, la revolució soviètica va ser l’intent més seriós i avançat de superar col·lectivament les estretors, opressions i mesquineses de la forma familiar acoblada al capitalisme, darrere d’un model social al servei de les necessitats col·lectives i que, per tant, alliberés a dones i homes de relacions de dependència opressiva, negació, enviliment i misèria vital i sexual.

Una panoràmica emancipatòria molt vigent en temps on el pragmatisme polític sovint limita les opcions a l’emulació de la família nuclear «amb un rostre (més) humà» o individualisme  extrem en què derivaren els estats de benestar de les societats capitalistes escandinaves. La petjada d’Engels, finalment, no ha quedat esfonsada amb la caiguda de la Unió Soviètica i l’expurgació del materialisme històric de les ciències socials hegemòniques. Amb les seves aristes, encerts i mancances, aquest cèlebre prefaci i la remissió a un altre tipus de producció («la reproducció de l’home mateix, de l’espècie») ha donat nom al paraigües teòric del feminisme marxià des dels anys 1980 i empenta política a les perspectives de la totalitat en contrapossició al liquidacionisme individualista i identitari. Tanmateix, el debat de les derives eclèctiques continua obert i, novament, Vogel ens recorda, amb motiu de l’edició d’una antologia d’articles sota l’epígraf «La teoria de la reproducció social»: «A la llarga crec que ens haurem de desfer de dues suposicions molt arrelades En primer lloc, la suposició que diferents dimensions de la diferència – per exemple, raça, classe i gènere- són comparables. En segon lloc, de la conclusió que categories diferents són equivalents en termes causals» (Bhattacharya,2019:12).  Una divergència que en última instància ens porta a si s’aposta per la independència política de classe o s’opta per posicions interclassistes. 

Notes

[1] L’antropòleg materialista, Marvin Harris, fa el següent balanç de la relació d’Engels amb Ancient Society: «(…) Engels va aconseguir presentar a un Morgan adequadament materialista. Però en realitat és Engels i no Morgan el primer que presenta una clara periodificació de la prehistòria basada en la mode de producció. […] A més, les modificacions que Engels va introduir eren en conjunt totalment assenyades i van dotar a l’esquema de Morgan d’una coherència lògica que no tenia en la seva versió original.» (Harris, 2009:216-17)

[2] Per a una revisió crítica d’aquests aspectes és recomanable la introducció realitzada per l’antropòloga feminista Eleanor Burke Leacock en la reedició per als Estats Units de L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat realitzada el 1971 i l’article de Karen Sacks «Engels revisitat: les dones, l’organització de la producció i la propietat privada», compilat en Harris & Young (1979)

[3] No confondre amb feminisme, entenent que en l’època, aquesta etiqueta assenyalava un espectre polític burgès molt específic al qual tant Engels com les militants de la II i III Internacional van ser explícitament reactives tant pel seu programa com per les seves tàctiques. Sobre aquest tema: «En les cartes d’Engels hi ha molts comentaris que demostren la seva aversió per «les dames de Berlín, afectades i ‘educades’» […] A més, va menysprear la campanya a favor del sufragi femení (‘aquestes senyoretes que demanen a crits els drets de la dona’) i considerava que la causa era una distracció que contribuiria al fet que prosperés el domini classista: ‘Aquestes angleses que advoquen pel dret formal de les dones a permetre que les explotin a consciència tant els capitalistes com els homes, tenen, en la seva major part, un interès directe o indirecte en l’explotació capitalista de tots dos sexes’, va escriure […]». (Hunt, 2011:312)

[4] Una bona síntesis d’aquests aspectes contradictoris de la família es pot llegir a l’estudi introductori de Ferguson i McNally a la reedició del llibre de Vogel. Traduit al castellà a https://marxismocritico.com/2017/01/16/capital-fuerza-de-trabajo-y-relaciones-de-genero/

[5] Dualista en la mesura en què distingeix dues lògiques opressives o d’explotació paral·leles i amb entitat pròpia diferenciada cadascuna d’elles: la de classe i la patriarcal. Aquesta és una formulació que es recull en La ideologia alemanya, que no va tenir ressò en el moviment socialista internacional i que, de nou, emergeix en el prefaci de L’origen de la família, la propietat privada i l’estat. Una formulació difusa en l’obra d’Engels però que es mostrarà de manera explícita durant la segona onada feminista com a feminisme materialista (a França) i feminisme radical (als Estats Units), que sostindran la prevalença de la dominació patriarcal sobre la de classe i indetificaran al conjunt de totes les dones com a classe social equivalent (i prevalent) a l’eix de classe marcat pel capitalisme (propietat/despossessió dels mitjans de producció).

[6] Exemple de polítiques oportunistes i reformistes serien les justificacions inicials de la socialdemocràcia alemanya per a desenvolupar activitat específica cap a les dones proletàries: amb la finalitat de fer créixer quantitativament les files del partit i de contrarestar la influència de l’agitació feminista de la burgesia … però que amb prou feines va poder sostenir una acció política que contradigués- dècades després- la propaganda i polítiques reaccionàries nacionalsocialistes, com argumentarà Wilhelm Reich a La psicologia de les masses del feixisme (1933).

[7] Ver Heinen, 1979 y Goldman, 1993

Bibliografia

Bhattacharya, Tithi (ed) (2019), Teoria de la reproducció social. Ressituant la classe, recentrant l’opressió. Manresa: Tigre de Paper.

Benítez, Isabel (2018) «Las mujeres, la revolución bolchevique y la lucha contra el patriarcado» en Tafalla, Joan (ed), 2018. La revolución rusa de 1917 y el Estado. Del Consejo de Comisarios del Pueblo a la NEP (1917-1921). pp. 239-295. Barcelona: El Viejo Topo.

Frencia, Cintia  & Gaido, Daniel (2016) El marxismo y la liberación de las mujeres trabajadoras: de la Internacional de Mujeres Socialistas a la Revolución Rusa. Santiago de Chile: Ariadna Ediciones.

Goldman, W. (1993) La mujer, el estado y la revolución. Política familiar y vida social soviéticas 1917-1936, Buenos Aires: Ediciones IPS.

Harris, Marvin (2009) El desarrollo de la teoría antropológica. Una historia de las teorías de la cultura. Madrid: Siglo XXI.

Harris, Olivia y Young, Kate (1979) Antropologia y feminismo, Barcelona: Anagrama.

Heinen,J. (1979) “De la I a la III Internacional: la cuestión de la mujer”, Barcelona:  Fontamara.

Hunt, Tristam (2011) El gentleman comunista. La vida revolucionaria de Friedrich Engels. Barcelona: Anagrama.

Leackok, Eleanor B. (1971) Introduction to Origin of the Family, Private Property and the State, by Frederick Engels.

Vogel, Lise (1996) «Engels’s Origin: Legacy, Burden and Vision», en Arthur, C.J (editor) Engels Today. A centenary appreciation. pp. 129-151  London: Macmillan Press Ltd.

Vogel, Lise (2013) Marxism and the oppression of women. Toward a Unitary Theory. Chicago: Haymarket Books.

Artículo Original: engels.cat

Isabel Benítez – GEDAR LANGILE KAZETA 5/2/2021

En los círculos académicos y algunos espacios feministas se ha popularizado en la última década la «teoría de la reproducción social» (TRS). La TRS surge como un marco explicativo renovado desde el que dar cuenta, no solo de la opresión de las mujeres sino también de otros ejes de segmentación de la clase trabajadora internacional en las sociedades capitalistas contemporáneas. Suele presentarse de forma explícita como heredera del llamado feminismo socialista-marxista tanto en la reivindicación crítica del legado teórico de Marx como en la vocación de análisis orientado a la intervención política anticapitalista.

Crecido al calor de los debates del feminismo la segunda ola en la década de 1970, el feminismo socialista-marxista desbrozó un terreno propio entre los enfoques del feminismo radical y el marxismo unilateral, por otra. Es decir, rompía con la «sororidad interclasista» y apostaba por la independencia de clase en el abordaje de la «cuestión de la mujer» eso sí, sin posponerla indefinidamente según la inercia reformista/determinista hegemónica en las organizaciones comunistas de la época[1]. La arena de discusión fue el llamado «debate sobre el trabajo doméstico». El feminismo socialista-marxista quedó desplazado (sin que se rebatiera su propuesta) durante la década de los 1980 en plena emergencia académica, política e institucional de los estudios culturales de género, la renuncia a marcos explicativos omnicomprensivos en el campo de lo social y «terceras vías», como las teorías duales (capitalismo-patriarcal/patriarcado-capitalista) o se «economía feminista» que, desde la academia se desmarcaba tanto del liberalismo económico como del marxismo[2].

En los 2000, dos décadas después, la reactivación de este feminismo socialista-marxista bajo el rubro de TRS se enmarca en el diálogo con las coordenadas de aquellas discusiones:

a) La procedente de las teorías duales, es decir, aquellas posiciones que distinguen dos lógicas de opresión diferentes aunque relacionadas entre sí: la de la opresión patriarcal y la opresión derivada de la explotación capitalista, una suerte de espacio cómodo en el que reconciliar -no sistemáticamente- postulados del feminismo radical con los del feminismo marxiano, con profundas debilidades teóricas[3]. La TRS se postula como teoría unitaria.

b) La discusión de la teoría valor-trabajo de Marx aplicada al trabajo doméstico (a colación de las controversias planteadas por las impulsoras de la campaña «salario para el trabajo doméstico»). La TRS interpela a la renovación del debate del trabajo doméstico realizado por los estudios englobados en el prisma de la llamada economía feminista.

c) La complejización de los análisis por el tratamiento de otros ejes de opresión más allá de la clase o el sexo/género: las perspectivas interseccionales y específicamente, en lo tocante a la consideración explícita de la opresión racial. La TRS aspira a superar, como teoría integrada, la mera descripción de opresiones concomitantes[4].

Tanto en los años 1970 como ahora, la revitalización teórica del marxismo en la cuestión de la emancipación de la mujer cabalga sobre la agudización de las contradicciones del capitalismo a escala internacional, sus crisis e impacto en los segmentos más vulnerables del proletariado internacional… y en la escasa fecundidad política de las apuestas alternativas que lo desplazaron abierta o soslayadamente en la academia y en las asambleas de base. Así, desde la década de los 2000 se produce una fuerte feminización de los flujos migratorios hacia las economías del centro imperialista para cubrir trabajo doméstico y de cuidados, la crisis de 2007 también muestra un incremento de participación de las mujeres en la fuerza de trabajo internacional, esto es, un fuerte proceso de proletarización de mujeres hasta ahora excluídas del trabajo asalariado, vinculado a procesos de endeudamiento, expropiación de tierras, privatizaciones[5], junto con la depresión de las condiciones de vida de las mujeres de clase trabajadora en el mismo centro imperialista (restricción al acceso a la vivienda, retroceso de prestación de servicios públicos y extensión de working poor, especialmente entre la juventud y las familias monomarentales). Ni los giros lingüísticos, ni la performación dl género, ni las promesas o deseos de extensión del Estado del Bienestar jibarizado[6] han satisfecho o respondido a la agudización de la violencia estructural y cotidiana sobre las mujeres de la clase trabajadora. Esta necesidad de herramientas políticas también coincide con una reemergencia de un frente de masas feminista (desigual según regiones del planeta) que a su vez acoge propuestas políticas divergentes e incluso antagónicas respecto al enfoque teórico, programa y prioridades estratégicas en la lucha por la igualdad de las mujeres, donde se refleja una pugna ideológica en la que hasta la ultraderecha europea ha querido meter baza y directoras de bancos se reclaman activistas feministas.

En el arco del feminismo anticapitalista, dentro de la TRS, también encontramos pluralidad de posiciones políticas. Si hay un consenso indiscutible, entre las figuras más divulgadas, es el de reconocer la obra de Lise Vogel como el punto de partida más serio y estructurado de desarrollo este enfoque unitario que aune teoría y práctica partiendo de Marx y no contra o a pesar de Marx. Fuera de este punto, los matices, las contradicciones o las expresiones eclécticas entre los diferentes aportes a la TRS están al orden del día.

La obra de Vogel hizo una contribución clave: a partir de la discusión crítica de la situación de opresión de las mujeres de la clase trabajadora y específicamente del papel que cumple (o no) el trabajo doméstico no asalariado en dicha subordinación social, sentará las bases para que el análisis se enmarque en una teoría unitaria. Es decir, con Vogel germina un enfoque que deja de lado apriorismos universales, interclasistas, más o menos historizados de las categorías «mujer», «familia» o la «división sexual del trabajo» como premisas indiscutibles de partida para estudiar la especificidad de la opresión de las mujeres de clase trabajadora en las sociedades capitalistas, para reentroncar con el análisis de la relación entre la opresión específica de las mujeres de la clase trabajadora respecto a la dinámica de acumulación y valorización del capital.

El primer efecto político es la inserción de la lucha por la igualdad de las mujeres en un enfoque de clase y directamente en el corazón de la crítica de la economía política. Es decir, el análisis de Vogel atiende la especificidad pero ligándola a la lucha de clases en su conjunto y rompe con enfoques sectoriales, parciales o titubeantes de las teorías duales. A nuestro juicio, su análisis sienta la piedra fundacional de una agenda de investigación contemporánea muy prometedora y de la que forma parte la obra de Michael Lebowitz (2005).

Así pues, no hablará de «reproducción social» como un término acotado a la reposición y reconstitución de la fuerza de trabajo, sino en el sentido marxiano de recreación y perpetuación de las condiciones de posibilidad y continuidad del capitalismo. El trabajo de Michael Lebowitz lo formulará en una clave más explícita señalando que, dicho proceso de «reproducción» del capitalismo que, por descontado, incluye la perpetuación de la clase trabajadora, no sólo atañe a una cuestión biofísica o acotada a los «trabajos de cuidado» en el presente o a futuro (relevo generacional)- sean o no realizados en formas mercantiles- sino también a la vertiente de recreación de la relación social, es decir, de «trabajadores libres propietarios de su fuerza de trabajo», listos para su incorporación al mercado de trabajo asalariado, pero también impotentes políticamente para apropiarse de la producción social realizada al servicio del capital.

Pero lo que es más interesante aun del trabajo de Lebowitz es la distinción entre la llamada reproducción ampliada del capital en contraposición a la reproducción ampliada de la clase trabajadora (en sí o para sí). Esto es, Lebowitz cartografía la lucha de clases dando una ubicación concreta a esta pugna y por tanto, nos libera de marcos explicativos funcionalistas o deterministas. Por otra parte, también aterriza la noción de «vida» (cuando se la plantea en términos de contraposición con el capital): no existe una lógica de la vida, o mejor dicho, el capitalismo tiene unas coordenadas de la noción de «vida» y la clase trabajadora tiene otras. La contradicción fundamental entre capital-trabajo es el primer peldaño ineludible de dicha pugna entre el capital por revalorizarse y la clase trabajadora asalariada por continuar existiendo como tal dentro del modo de producción, pero es una contradicción que se tensiona aun más desde una perspectiva política cuando vemos que dicha «lucha por la existencia» que se despliega en la lucha de clases va más allá de las reivindicaciones del sindicalismo economicista o de las políticas socialdemócratas (con o sin impronta familista, es decir, machista), cuando pugna por la superación del capitalismo como condición sinequanon para tener una vida digna, para devenir seres humanos no alienados.

En un orden analítico quizá menos ambicioso, por otra parte, Susan Ferguson y David McNally siguen la estela de Lebowitz en el sentido de reivindicar la noción de «totalidad orgánica» marxiana. En palabras de Martha E. Giménez (2018), McNally y Ferguson abrazan «una concepción marxista-hegeliana de la totalidad capitalista» como método para integrar con solvencia la cuestión racial (frente a los enfoques aditivos o de intersección de vectores que hegemoniza las teorías de la interseccionalidad) en el marco del feminismo de la reproducción social.

Marx sí, pero ¿para qué? ¿De qué reproducción social estamos hablando?

La crítica de Martha E. Giménez a ciertos postulados de la TRS nos permite ver algunos de los puntos de fricción teóricos (y sus consecuencias políticas) dentro de la corriente principal de la TRS. De todos ellos, destacaremos dos, haciendo un repaso de las aportaciones más relevantes.

En primer lugar, ¿qué tipo de «ajuste» de cuentas se realiza respecto a la obra de Marx: es una teoría de la reproducción social incompleta o no, y si lo es qué tipo de desarrollo requiere (o no), ¿es posible tal desarrollo sin comprometer las categorías marxianas?[7]

Giménez, como Lebowitz, sostiene que la «reproducción social» de que habla Marx se refiere a la del capitalismo como modo de producción, por tanto, el enfoque de Marx no ha dejado ni olvidado nada, es simplemente coherente, en el sentido de que desde la óptica del capital realmente no es necesario articular ningún mecanismo que garantice la provisión fluida de FT. Por dos razones, por la propia dinámica de despliegue del capital y la tendencia de la composición orgánica del capital en detrimento del capital variable y por tanto, a provocar, sin mayor esfuerzo, un excedente poblacional (ejército industrial de reserva) que habilitará las condiciones políticas no solo para la continuación de la dependencia del capital para existir, sino también la presión a la bajada salarial y también la competición interna de los diferentes segmentos de la clase trabajadora internacional.

Para Giménez, muy influida por la escuela de Althusser, El capital está realizando un análisis al nivel de modo de producción, de la lógica general inmanente del capitalismo pero no de las formaciones capitalistas concretas. Que El Capital se autolimite a tratar, dentro de la reproducción social del capital como modo de producción, la perpetuación de la existencia del trabajo asalariado, de esta relación de clase, no es un déficit, simplemente es que es el nivel de análisis en el que está trabajando. Y en este nivel de análisis, efectivamente, la lógica de acumulación del capital como tal es ciega al sexo, la raza y otros ejes de opresión. En otro nivel de análisis, en la operativización concreta de las economías capitalistas históricas (las formaciones sociales capitalistas), estos ejes sí que son relevantes. Así pues, el estudio específico de los procesos de sexualización/género, racialización y otras opresiones y desigualdades que se producen en el seno de la clase trabajadora correspondería a este otro nivel de análisis. Considerar, por tanto, que la cuestión de la «población» en Marx puede despacharse considerando que se trata de una «ley demográfica» que naturaliza la disponibilidad de seres humanos (y con ellos de potencial fuerza de trabajo), es erróneo y para Giménez, que McNally y Ferguson abunden en esta caracterización es una provocación teórica sin rigor.

Finalmente, la autora propone como ventana de salida de los riesgos de abstracción de la «reproducción social» propuesta desde la TRS o del riesgo de que se colapsen de forma equívoca ambos niveles de análisis, la categoría «reproducción social capitalista» (cuya confrontación política sería la «reproducción social socialista») para dar cuenta de los procesos materiales e ideológicos específicos en los que sucede la reproducción social bajo condiciones capitalistas. Giménez (2018:297;305).

Ferguson, McNally y Arruzza empero sí que se hacen eco de las críticas de las primeras feministas-socialistas-marxistas que, como Heidi Hartmann, postulan dicha «ceguera» a una carencia analítica en el pensamiento de Marx que, forzosamente, debe desarrollarse y que es dicho estudio el que se propone realizar la TRS. Lo cierto es que hasta ahora dicho desarrollo teórico a fortiori no ha sido realizado de forma sistemática aun o, como mínimo, se encontraría aun implícito o incipiente.

Una posición que, podría considerarse a caballo entre ambas, sería como decíamos, la de Lebowitz. A diferencia de Giménez, el economista canadiense sí que considera que esta vertiente del análisis falta en El Capital, que sería el trabajo pendiente que se prometía para el libro jamás escrito dedicado al trabajo asalariado y que su carencia hace que la lucha de clases en el despliegue de El Capital quede relegada en favor de una visión unilateral (por incompleta) del capitalismo como totalidad orgánica preñada de contradicciones (y con ello, aplanando el terreno a lecturas mecánicas y funcionalistas).

Lebowitz sí que hace una propuesta para compensar esta unilateralidad de El Capital (no derivada de un pecado original, ni androcéntrico ni patriarcal, sino de la incompletitud de la exposición de la investigación). Para ello, identifica dos circuitos de producción (y reproducción) concomitantes pero también antagónicos en lo que es el capitalismo como modo de producción. Esta propuesta podría ser considerada un desarrollo tanto de la lectura que hace Giménez como de la de Ferguson. Esto es, desde la perspectiva de la reproducción de la relación social que representa el trabajo asalariado como pieza fundamental de la lógica de valorización y acumulación de capital, la vertiente política de dicho antagonismo implicaría atender al papel que juegan la división sexual del trabajo y los procesos de racialización. Y la incorporación analítica de dichos procesos (de carácter histórico, como lo es el desarrollo en sí de la lucha de clases) nos permitiría integrarlos de forma significativa también en la praxis política – deseo que palpita en la argumentación de Ferguson-, más allá del puro voluntarismo (que es la crítica que subyace en Giménez).

¿La clase es determinante o co-determinante?

Y esta incorporación significativa, también clarificaría en términos políticos qué papel cumple la lucha de clases cuando se despliega dentro del circuito de valorización del capital y qué papel cumple cuando se despliega fuera de dicho circuito. Elemento que nos lleva al segundo gran eje de divergencia: Si la dinámica de acumulación capitalista, el eje de clase y la correlación de fuerzas de la lucha de clases, tiene un rol determinante en las condiciones de reproducción de las clases sociales; o si en cambio, ocupa un lugar co-constitutivo o co-fundacional en el mismo nivel que otros ejes como el de sexo/género, racialización, … Esta es una preocupación que la propia Vogel manifiesta en el prólogo a una antología de textos de la TRS: «A la larga creo que nos tendremos que deshacer de dos suposiciones muy arraigadas En primer lugar, la suposición de que diferentes dimensiones de la diferencia – por ejemplo, raza, clase y género- son comparables. En segundo lugar, de la conclusión de que categorías diferentes son equivalentes en términos causales» (Bhattacharya,2019:12). Una divergencia que en última instancia nos lleva a si se apuesta por la independencia política de clase o se opta por posiciones interclasistas y también, qué papel se concede a la lucha en el corazón de la extracción de la plusvalía (tradicionalmente sindical).

Para Giménez, la mezcla de los dos niveles de análisis (modo de producción/formación social histórica) en los términos realizados por la TRS conduce a una abstracción tal que ofusca la importancia teórica y política de la materialidad de la reproducción biológica humana y sus efectos sobre las mujeres de la clase trabajadora (en su conciencia, vivencia de la sexualidad, …), la variedad de ideologías y formas de control legal y social que suceden en torno a los derechos reproductivos y el encaje de la cobertura de las necesidades de aquellos segmentos de la clase trabajadora que no son productivos para el capital.

Volviendo a la cuestión de la incorporación de otros ejes de opresión, además del de sexual, a nivel político, descentrar la lucha de clases del ciclo de valorización del capital y entroncar con fórmulas que consideran el eje de clase igual de determinante que el de raza, sexo, … deja el campo abierto a dos riesgos: al de la perpetuación de los enfoques identitarios en la conformación de la lucha política y, añadimos nosotros, a la revitalización continua de las estrategias dualistas o aditivas, en detrimento de frentes unitarios de confrontación de clase (con sexo, raza y diversidad interna, pero unidos como polo antagónico común, no meramente aditiva), contra el capitalismo como la totalidad que representa.

Si bien Giménez es particularmente incisiva respecto a este posicionamiento, lo cierto es que la apuesta por dicha co-constitución o la prevalencia del eje de clase aparece de forma ambigua y contradictoria en Arruzza y en Bhattacharya.8 Esto es, mientras que se subraya la importancia de las luchas laborales también se subsume en formulaciones brillantemente ambiguas respecto a la universalidad/políticas de la identidad[9]. Esta ambigüedad, empero, quedaría nítidamente resuelta en la formulación concreta realizada en el «Manifiesto para un feminismo del 99%» que ya ha sido objeto de crítica desde diferentes organizaciones políticas de clase: «La lección que ya hemos aprendido es que la propuesta política que pretende desarrollar una estrategia de clase no puede simplemente hacer un llamamiento a la diversidad de las luchas que nacen de abajo»[10], o «la “reinvención” de la huelga que señala el Manifiesto no pasa por bautizar con ese nombre a todas las acciones feministas, cualesquiera sean, ni tampoco por reivindicar el retraimiento de tareas en “esa visión amplia de lo que se entiende por cuestión laboral”, donde las autoras mezclan confusamente la huelga del trabajo doméstico, con la “del sexo y de las sonrisas”[…] Por el contrario, esta nueva reivindicación del método de la huelga deberíamos ponerlo al servicio de fortalecer a las trabajadoras asalariadas en su enfrentamiento a la patronal, al Estado y a la burocracia sindical […] La tarea actual de un feminismo anticapitalista debiera ser combatir en los sindicatos, especialmente en aquellos sectores de la producción y los servicios altamente feminizados, para conseguir unir lo que la burocracia divide. Pero en el Manifiesto, que habla de clase trabajadora, de huelga, de anticapitalismo y lucha de clases, la burocracia sindical no está siquiera mencionada y, peligrosamente, se adjudica a los sindicatos en general la política corporativa, economicista y corrosiva de sus direcciones»[11].

Algunos apuntes políticos de la TRS en el Estado españolLa TRS se postula explícitamente como una herramienta al servicio de la intervención política, por lo tanto, buscar los vínculos entre el análisis y la propuesta política concreta de las diferentes posturas es clave. Es decir, la exploración de la continuidad/ruptura entre la teoría y la apuesta práctica o estrategia de lucha es fundamental para evaluar posibilidades de éxito o fracaso en la lucha contra el capitalismo y por la emancipación de las opresiones sexuales, de género y raza que despliega el modo de producción capitalista contra la clase trabajadora.

Si bien existen antologías y publicaciones previas y coetáneas relacionadas de forma explícita con la TRS,[12] podría decirse que hoy dia Cinzia Arruza, Titti Bhattacharya y Susan Ferguson constituyen las principales figuras de referencia internacional en la divulgación de este enfoque renovado del feminismo marxista/TRS también en nuestro contexto. La visibilización de estas autoras daría un salto cualitativo de carácter político a su enfoque de la TRS con la publicación en 2019 de «Feminismo del 99%», un manifiesto para la intervención política al calor de las convocatorias internacionales del 8 de marzo de los últimos cuatro años, como ya hemos apuntado.

La prioridad política del enfoque defendido por estas autoras es disputar el terreno político e ideológico al feminismo liberal (en sus diferentes variantes y renovaciones, como el llamado feminismo corporativo). En un segundo plano, también discrepa de las posiciones defendidas por figuras emanadas del feminismo autónomo italiano[13] y respecto los planteamientos voluntaristas de la economía feminista, si bien, la táctica consiste más en buscar puntos de conexión que no de confrontación o clarificación de posiciones respecto a expresiones feministas, digamos de izquierdas, más cercanas a posiciones socialdemócratas o incluso al feminismo radical, en pro de ese gran frente unitario de corte ciudadanista.

A grandes rasgos, la corriente principal de la TRS respecto al feminismo marxista-autónomo, rechaza la noción de que el trabajo no asalariado (sea doméstico o no) produzca valor en un sentido capitalista y no hace propia la consigna a favor del reconocimiento de un salario para el trabajo doméstico. Respecto a la economía feminista, la TRS reivindica explícitamente a Marx y subraya la necesidad de impugnar la totalidad capitalista de forma concreta, esto es, no acotar el programa de intervención y de demandas a reformas puntuales del actual estado de las cosas (acompañado o no de retóricas anticapitalistas de carácter utópico, esto es, fundadas en un voluntarismo de corte ciudadanista que obvia la lucha de clases): corresponsabilidad, «conciliación», cuotas, «políticas de reconocimiento» … En términos prácticos, la prioridad de confrontar el feminismo liberal o las boutades de la ultraderecha hace que apenas se confronte con la expresión reformista y corta de miras de estas propuestas, no es de extrañar que en al enfoque del «feminismo del 99%» se hayan sumado figuras con un discurso abiertamente socialdemócrata, como Nancy Fraser.

En el contexto de la llamada «crisis de cuidados» -fórmula enfáticamente popularizada en el Estado español a raíz precisamente de los recortes del gasto público en servicios públicos y desregulación del mercado laboral derivados del rescate de la banca privada tras el crack de 2007/8-, nuevamente la discusión sobre el trabajo doméstico. En términos contemporáneos, el viejo debate se reformula como «trabajos de cuidados» y, nuevamente, constituye el terreno de disputa privilegiado entre las diferentes corrientes de izquierdas dentro del campo del feminismo.

La tensión entre enfoques voluntaristas, socialdemócratas (o plataformas electorales aspirantes a «ocupar el espacio que deja a su izquierda» el socialiberalismo) o rupturistas con el orden capitalista en el Estado español se muestra nítidamente si vemos las diferentes concreciones de huelga convocada el 8 de marzo de 2018, basculante entre huelga «de mujeres/feminista» entre la huelga real o simbólica-visibilización. Por otra parte, la tensión o el eclecticismo político se muestran en el intercambio lingüístico y préstamos de conceptos y formulaciones como la noción «capitalismo-vs-vida», «poner la vida en el centro», «revalorizar los trabajos de cuidados», … Bajo estos lemas aparentemente de consenso, en la práctica coagulan tablas reivindicativas contradictorias … apenas discutidas en profundidad. Esta indefinición de sobreentendidos, o ambigüedades inclusivas calculadas, impactan en los manifiestos, estrategias y alianzas políticas de un frente de masas muy heterogéneo donde la discusión política suele liquidarse en la acumulación agónica de reivindicaciones y acciones sin perspectiva estratégica[14].

De la política a la teoría de nuevo

Las consecuencias de la fragmentación identitaria de los frentes de lucha (o su impotencia para establecer una unidad de acción estratégica, como señalaron McNally y Ferguson respecto a la década de los 1990/2000, aunque no es una lógica de acción colectiva en absoluto superada) y la pretensión de surfear los movimientos sociales con retóricas anticapitalistas acompañadas de programas reformistas, es una discusión que se viene reeditando en el marco político general desde la década de los 1990, bien sea en clave antiglobalización, ecológica y ahora en el frente de masas feminista-.

Sin embargo, es particularmente útil rastrear la relación entre las categorías y las propuestas estratégicas, esto es, rehabilitar la veta de la teoría de la praxis y del anhelo transformador de la célebre tesis sobre Feuerbach. Particularmente útil en el campo de la lucha por la emancipación de las mujeres de la clase trabajadora donde la relación teórico-política se fragmentó, la retórica académica o los enfoques «técnicos» (esto es, que no han cuestionado ni tensionado los determinantes estructurales del capitalismo como obstáculo recurrente en el éxito de políticas económicas concretas) obtuvieron una amplia audiencia e incluso se teorizó el fin de la acción colectiva como herramienta útil en el campo del feminismo (a favor de las políticas de reconocimiento identitario y la performatividad individual). La necesidad de articular de forma satisfactoria el bucle de la teoría y la praxis política es clave[15].

En resumen, el vínculo entre la teoría y la práctica en los objetivos y propuestas que emanan de las diferentes propuestas de la TRS nos permiten situar con claridad el sujeto político de la emancipación (la clase trabajadora) pero también aportan elementos clave para clarificar el impacto y el papel de los procesos diferenciales de proletarización y mercantilización de los cuerpos de los diferentes segmentos en los que el capitalismo jerarquiza y confronta a la clase trabajadora internacional: desde el tráfico de órganos y tejidos, pasando por la prostitución y el alquiler de vientres e incluso los procesos vinculados a la crisis del CoVid19 conformados contra la clase trabajadora y específicamente, las mujeres (sobreexposición al riesgo, superexplotación asalariada y extrasalarial, desmantelamiento de la sanidad pública, desprestigio de la educación pública y represión de la acción política). Una articulación que debería servirnos para una acción política pedagógica y clara y también para deshacernos de falsos lugares comunes y de las trampas oportunistas que tiende la socialdemocracia desde diferentes frentes, sea el cortoplacismo, el «pragmatismo» o la rendición política ante frentes inteclasistas – de masas o no- que, de entrada, exigen la renuncia teórica y práctica a la superación del capitalismo en pro de la utopía de que es posible un capitalismo «con rostro humano», «feminista» o siquiera «antirracista».

Referencias

Bhattacharya, Tithi (ed) (2019), Teoria de la reproducció social. Ressituant la classe, recentrant l’opressió. Manresa: Tigre de Paper

Ferguson, Susan (2020) Women and work. Feminism, labour and social reproduction. London: Pluto Press

Giménez, Martha E. (2018) Marx, Women and capitalist social reproduction. Marxist feminist essays. Chicago: Haymarket Books.

Lebowitz, Michael (2005) Más allá de El Capital. La economía política de la clase obrera en Marx. Akal: Madrid

Vogel, Lise ([1983] 2013) Marxism and the oppression of women. Toward a Unitary Theory. Chicago: Haymarket Books.

Young, Iris M. (1980) Socialist feminism and the Limits of the Dual system theory a Hennessy, R. & Ingraham, C. (eds) (1997), Materialist feminism. A reader in class, difference and women’s lives. London: Routledge

Notas

[1] Cinzia Arruzza hace un somero repaso a la caracterización política del período en «Las sin parte» En el caso específico del Partido Comunista de Estados Unidos, es interesante comparar relatos dado que la reconstrucción de genealogías y trayectorias no está libre de las posiciones políticas desde las que se realizan: a modo de ejemplo, el relato de Jodie Dean (a «Necessitem camarades», Tigre de Paper 2019) y el que hace Susan Ferguson (2020). Por otra parte, por razones de espacio, en estas páginas no se tratará el desarrollo teórico y político fuera del contexto occidental (Norteamérica y Europa).

[2] Benería, Lourdes (1999), La aparición de la economía feminista. Historia Agraria, nº 17, pp 59-61.

[3] Ver la crítica de Irish Young(1980) o Susan Ferguson (2020).

[4] Ver «Interseccions i dialèctica: reconstruccions crítiques en la teoria de la reproducció social» de David McNally en Bhattacharya (2019).

[5] Desde la perspectiva ecofeminista, la obra de Vandana Shiva y de Jules Falquet ilustra cómo los macroplanes de ajuste estructural impactan en la proletarización de más segmentos de población, a menudo vinculados a los célebres «microcréditos» promocionados por el Banco Mundial y otros organismos internacionales como herramientas específicas de «empoderamiento» de las mujeres de la periferia capitalista.

[6] La realidad práctica de la Ley de Dependencia es el ejemplo más claro de que el papel lo sostiene todo, hasta que llega el momento de cumplir con los pagos de la deuda privada y los dictados del Banco Central Europeo. En julio de 2020, los propios informes de Servicios Sociales reconocen que 164 personas dependientes fallecen cada día en el Estado español sin recibir atención, sea por el colapso para la mera evaluación del grado de dependencia, sea porque, aun estando reconocida, su abono se retrasa indefinidamente. https://www.infolibre.es/noticias/politica/2020/07/10/un_total_164_dependientes_mueren_dia_sin_recibir_atencion_segun_directores_servicios_sociales_108731_1012.html El contexto del CoVid nos ha brindado nuevos y aberrantes ejemplos sobre cuál es el potencial de estas políticas públicas que reconocen prestaciones que o no se abonan o cuyo acceso se restringe con trabas burocráticas insalvables: desde la prestación por Covid para las trabajadoras del hogar o el Ingreso Mínimo Vital.

[7] El nudo gordiano de este balance nos remite a la cuestión de «la población» en Marx y las dos citas célebres acerca de confiar en la naturaleza la reproducción humana o la existencia de relaciones sociales de producción y de reproducción.

[8] «For it is not true that the working class cannot fight in the sphere of reproduction. It is, however, true that it can only win against the system in the sphere of production»[…] An understanding of capitalism as an integrated system, where production is scaffolded by social reproduction, can help fighters understand the significance of political struggles in either sphere and the necessity of uniting them. […] At this particular moment of neoliberal crisis, gender is being used as the weapon of class struggle by capital. […] Our solution as Marxist revolutionaries is not to simply talk about the importance of class struggle, but to link the struggles of the formal economy to those outside of it. For this to happen, it is less important that we «win the argument» with oppressed identities. It is more important that we win their trust, by being the most intransigent fighters at home and at work. This is why in the organizations where we fight for wages (e.g., our labor unions), we need to raise the question of reproductive justice; and in our organizations where we fight against sexism and racism, we need to raise the question of wages. https://socialistworker.org/2013/09/10/what-is-social-reproduction-theory.

[9] «La experiencia concreta de la huelga de mujeres, […], hizo que la cuestión de si la lucha de clases debía tener prioridad sobre las luchas “basadas en la identidad”, no solo quedara obsoleta sino también retratada como engañosa. Si pensamos la clase como un agente político, el género, la raza y la sexualidad deben ser reconocidas como componentes intrínsecos de la forma en que las personas concretan su sentido del yo y su relación con el mundo y, por lo tanto, son parte de la manera en que las personas se politizan e involucran en la lucha. […] Es fundamental para la organización, las estrategias y la táctica política, la idea de que siempre deben hundir sus raíces en la experiencia concreta de las personas. La abstracción de la experiencia conduce al reemplazo del materialismo por el racionalismo –a saber, combinaciones de categorías analíticas y realidad subjetiva y su proyección libresca acerca de lo que la lucha de clases significa (o debe significar) en las realidades vividas por la gente-. Por otra parte, si el feminismo y el antirracismo aspiran a ser proyectos de liberación para el conjunto de la humanidad, entonces la cuestión del capitalismo es ineludible. El problema de la sustitución de la lucha de clases por luchas basadas en la identidad debe ser reformulado como un problema político surgido de la hegemonía de la articulación liberal del discurso feminista. […]» https://marxismocritico.com/2018/03/07/del-feminismo-de-la-reproduccion-social-a-la-huelga-de-mujeres/

[10] Itaia: https://itaia.eus/2020/01/26/politica-del-99-sumas-que-restan/

[11] http://www.izquierdadiario.es/Feminismo-para-el-99-estrategias-en-debate-134929 Para una lectura sindical de clase sobre las convocatorias del 8 de marzo, es recomendable el posicionamiento de la Coordinadora Obrera Sindical en 2018: https://sindicatcos.cat/8-de-marc-vaga-general-feminista/

[12] Algunos ejemplos: Bezanson, Kate & Luxton, Meg (eds)(2006) Social reproduction. Feminist political economy challenges neo-liberalism. Montreal: McGill-Queen’s University Press; Bakker, Isabella & Gill, Stephen (eds) (2003) Power, production and social reproduction. New York: Palgrave Macmillan; Hansen, Karen V. & Philipson, Ilene J. (eds) (1990) Women, class and the feminist imagination. A socialist-feminist reader. Philadelphia: Temple University Press, …

[13] Tras el éxito editorial internacional de «El Calibán y la bruja» ha obtenido una fuerte visibilidad a través de la figura de Silvia Federici y ha provocado, incluso, la reedición de «El arcano de la reproducción» de Leopoldina Fortunati. Esta última ensaya una, a nuestro parecer, fallida enmienda a la teoría del valor para defender una posición intermedia entre quienes postulan que el trabajo doméstico (extramercantil) produce «valor» en el sentido capitalista del término y quienes rechazan de plano la aplicación grosera de las categorías de El Capital.

[14] Tampoco hay que perder de vista, que en la disputa política e ideológica del frente feminista en el Estado español también están presentes otros enfoques ligados a los estudios culturales y las políticas de la identidad, como la teoría y el activismo queer …, que a menudo reclama (y obtiene) su correspondiente cuota particularista autorreferencial. Y, finalmente con el telón de fondo, nunca hay que olvidarlo, del feminismo liberal, el neomasculinismo (y el rechazo a lo que llaman la «ideología del género») y la instrumentalización de la ultraderecha de la cuestión feminista. Especialmente preocupante, en nuestro contexto, cómo la agitación del fantasma (muy real) de la ultraderecha, a menudo sirve como mordaza de debates políticos de clarificación en el seno del anticapitalismo en nombre del cortoplacismo y el «realismo» (por no decir, de la resignación y abandono de un proyecto politico propio de ruptura y confrontación).

[15] Valga como ejemplo la contradicción entre la doctrina oficial del Pardido Socialdemócrata Alemán y la agitación realizada por Clara Zetkin, magistralmente repasada por Vogel, una herencia contradictoria que marcó los retrocesos de la II Internacional e inspiraría los elementos más rupturistas de la revolución bolchevique y cuyo eco, pese al anticomunismo banal, resuena en las asambleas de base del frente feminista contemporáneo.

Artículo Original: gedar.eus