Mireia Claverol i Ferran Polo. Novembre 2020. Aquest article ha estat publicat al llibre Ciutadania compromesa i educació: Propostes per al foment de la memòria democràtica.
Resum
Aquest article té un doble objectiu. D’una banda evidenciar les limitacions, mançanes i errors que el paradigma neoclàssic (economia ortodoxa), vigent en l’economia actual arreu del planeta, presenta per interpretar i entendre el món en què vivim i, en conseqüència, la necessitat d’acudir a l’heterodòxia per trobar explicacions plausibles. De l’altra, importantíssima al nostre parer, veure que tal com ho han pensat i dissenyat els teòrics ortodoxes, l’ensenyament de l’economia i la pròpia educació – a tots els nivells- es pretén que serveixin per configurar una subjectivitat que contribueixi a consolidar la racionalitat neoliberal entre la ciutadania, i per tant a perpetuar el sistema
El naixement de l’Economia: els clàssics
L’aparició del capitalisme com a sistema econòmic és el que provocà el naixement de la disciplina que l’havia d’estudiar: l’Economia. L’obra de l’Adam Smith, considerat el primer economista (malgrat els mercantilistes i fisiòcrates anteriors) explica i justifica precisament l’emergència del capitalisme. I no hem d’oblidar que una de les idees base que ajudarà a legitimar la bondat del nou sistema és la idea que la recerca de l’interès individual porta al benestar col·lectiu. Però aquesta visió, que el liberalisme clàssic materialitzà en la teoria de la “mà invisible”, es va contraposar amb la realitat a mida que el capitalisme es va anar consolidant i es van començar a manifestar les conseqüències negatives que comportava: polarització de classes socials, injusta distribució de la riquesa generada, misèria de les capes populars,… L’optimisme inicial d’alguns economistes clàssics es posà en entredit, sobretot arran de l’aparició del moviment obrer associat a d’altres idees contràries al paradigma liberal.
La ortodòxia: els marginalistes, futura escola neoclàssica
Per això un cop assentada l’Economia com a disciplina autònoma amb els economistes clàssics, els que podem considerar els fundadors de la disciplina com a coneixement autònom, es va anar desenvolupant durant l’últim terç del segle XIX un pensament econòmic diferent del de l’Economia clàssica. Durant aquest període es desenvolupen els conceptes que es coneixeran com marginalisme que encara avui dia constitueix la base de la teoria econòmica convencional, que a mesura que es vagi ampliant i completant passarà a anomenar-se escola neoclàssica.
Les premisses fonamentals de l’Economia neoclàssica parteixen d’una percepció de la humanitat composta d’éssers humans com a individus lliures i independents (individualisme metodològic) racionals, amos del seu destí, ocupats a maximitzar la seva felicitat, que equiparen al màxim benefici que es pot obtenir en un entorn de lliure competència a través dels mercats. I semblen respondre afirmativament a la pregunta, que ja es feia Adam Smith, de si un conjunt d’individus que actuen aïlladament i sense coordinació poden produir resultats beneficiosos per a tot el grup. Al segle XIX Léon Walras va recollir la pregunta i va intentar respondre-la. No va poder oferir una resposta, però amb el seu model d’equilibri general va establir un poderós format per seguir buscant-la.
Els marginalistes abandonen la teoria del valor-treball dels clàssics per substituir-la per una anàlisi segons la qual el valor d’una mercaderia depèn de la seva utilitat. Recullen els ja esmentats arguments de la «mà invisible» i del «deixar fer, deixar passar» d’Adam Smith, alhora que plantegen que en un règim de competència perfecta, amb béns homogenis, un coneixement complet i en què es pugui entrar i sortir del mercat sense traves, s’arriba a establir un equilibri general que proporciona el màxim d’utilitat possible a tots els partícips socials.
El 1932 l’economista Lionel Robbins (més tard Lord Robbins) va centrar l’essència del problema econòmic en l’escassetat: «L’Economia és la ciència que estudia el comportament humà com una relació entre finalitats i mitjans escassos, susceptibles d’usos alternatius.» Aquesta definició, paradigmàtica per als economistes ortodoxes, s’ha convertit en la definició central en l’Economia convencional, ha tingut un notable ressò entre els economistes i s’ha mantingut fins a dia d’avui, d’aquí que l’Economia s’hagi convertit en la ciència de l’escassetat. I és també, entesa així, com la ciència general del comportament humà conforme a aquests principis econòmics. És una disciplina que pot abastar tots els dominis de l’acció de la persona individualment considerada, sempre que el problema que s’hagi de resoldre pugui ser plantejat com una optimització en un entorn condicionat per la limitació d’algun recurs.
Això permet fer una teoria econòmica universal i atemporal, pet tant ahistòrica, vàlida per a tot temps i lloc, amb explicacions unitàries i arguments indiscutibles. És una idea molt atractiva per a molts que es consideren científics, ja que en l’esquema neoclàssic es troben amb uns plantejaments que, partint de la consideració individualitzada dels éssers humans, els permet remuntar-se al que succeeix al conjunt de la societat. Els neoclàssics, per tant, estudien principalment els agents econòmics individuals, el que es coneix com Microeconomia.
“En el siglo XX, los trabajos de Hicks, Samuelson, Arrow y Debreu desarrollaron el plan de ataque trazado por Walras recurriendo a instrumentos matemáticos cada vez más sofisticados.
En los trabajos publicados los años 1959, 1960 y 1974 vinieron las malas noticias. Después de tanto esfuerzo, la conclusión es que en el caso general no se puede, repito, no se puede afirmar que las acciones de una colección de individuos aislados desemboquen en resultados beneficiosos para todos (…) Si a los estudiantes se les enseñase bien, a fondo, la teoría del equilibrio general podrían percibir que los únicos resultados que esta ofrece son de índole negativa. Verían que en el tema de la estabilidad nunca se ha podido demostrar cómo las fuerzas de mercado conducen a vectores de precios de equilibrio general. Si se les enseñase el tema de la existencia del equilibrio, verían que la demostración de existencia es un ejercicio matemático desprovisto de sentido económico. En lugar de estos temas delicados, los cursos de microeconomía neoclásica se concentraban en la maximización individual y, poco a poco, le fueron dejando más espacio a la teoría de juegos (…)
Es necesario aclarar que el tema de la maximización individual es un tema preliminar en el análisis de la teoría del equilibrio general. No constituye el objeto central del análisis de la teoría del equilibrio general. Si se analiza este tema es porque es un paso preparatorio en la construcción del modelo: es una de las piedras con las que se construye la catedral. Gastar tiempo enseñando hasta hartarse como se tallan estas piedras individuales evita la vergüenza de tener que mostrar que la catedral no se puede mantener derecha” (Nadal, 2012)
La «teoria neoliberal doncs està basada en la mateixa fe en les virtuts eternes del lliure mercat. Els seus models es basen en el supòsit que el mercat, d’alguna manera, condueix a posicions d’equilibri. Més endavant intentaran buscar els «microfonaments de la macro» per construir una teoria macroeconòmica amb la figura de «l’agent representatiu», una entitat fictícia que elabora un pla de maximització intertemporal per assignar recursos entre estalvi i consum. Aquests supòsits no han fet cap cas del fet fonamental que l’agregació del comportament especificat pels agents individuals no permet conservar les propietats de les funcions d’oferta i demanda (aquest resultat està clarament demostrat pel teorema Sonnenschein-Mantel-Debreu, de 1974) i, per tant, l’agent representatiu és una construcció absurda o un supòsit abusiu. Certament no hauria de ser utilitzat per definir directrius de política macroeconòmica.
Un altre element a tenir en compte en l’economia convencional, i especialment en l’escola neoclàssica, és que per donar un caràcter de solemnitat, seriositat i cientisme es recorre a la matematització de totes les idees:
«La belleza, la coherencia lógica y la nitidez de los esquemas matemáticos absorbieron hasta tal punto a estos autores que acabaron ignorando las diferencias existentes entre sus modelos y el mundo real que pretendían explicar» (Etxezarreta, 2015:31)
Actualment, les matemàtiques i l’estadística fins i tot dirigeixen el procés d’anàlisi, en el sentit que no és que serveixin de suport a un procés de reflexió analítica, sinó que es parteix d’alguna premissa específica sense preocupar-se gaire de la seva validesa per reflectir la realitat i, aplicant sobre aquesta un raonament matemàtic bastant complicat, s’arriba a uns resultats que es consideren vàlids i legitimats.
Tot i reconeixent els avantatges de l’ús d’aquests instruments, augmentats amb el suport informàtic, sobretot pel que fa a la concisió i la precisió i al fet que les definicions i el tractament de les variables utilitzades hagin de ser expressades de forma molt concreta, no es poden obviar els problemes que plantegen. Per exemple, fer inaccessibles al debat polític i social moltes mesures econòmiques per la complexitat de la tècnica utilitzada (ús d’algoritmes que regulen les operacions financeres, tan complexos que no els entenen ni els seus mateixos creadors). O bé desvirtuar la mateixa utilitat de les anàlisis per conèixer i explicar la realitat pel fet d’haver de (les matemàtiques obliguen) constrènyer tant les definicions i simplificar tant els supòsits sobre les variables fonamentals.
Mal utilitzades, i desgraciadament en moltes ocasions ho són, les matemàtiques també poden convertir-se en un aparell formal que pretén ser rigorós però que en realitat és buit de substància econòmica, i que es converteix en una cortina de fum per no abordar problemes complexos i de difícil enfocament o per evitar els que tenen implicacions ideològiques i polítiques més conflictives. Un exemple el tenim en la fórmula per calcular la revalorització anual de les pensions. En lloc d’utilitzar l’IPC, s’inventen (uns experts) una fórmula (incomprensible per la majoria de l’opinió pública) per tal de justificar la seva baixada.
Hi ha molts altres exemples de la utilització manipulada de les matemàtiques, alguns amb greus conseqüències de política econòmica. Recentment s’ha comentat molt el cas de dos famosos economistes de Harvard, Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff.
Ambdós autors ja eren economistes famosos quan el 2010 van publicar un article – «Growth in a time of debt» (Creixement en una època d’endeutament)– en què demostraven que un cop el deute públic supera el 90% del producte interior brut el creixement econòmic cau en picat. L’article, es va publicar just després que Grècia entrés en crisi, apel·lava directament al desig de molts dirigents d’estimular l’austeritat i es va fer famós immediatament. Segurament era, i és, l’anàlisi econòmica més influent dels últims anys. El The Washington Post de principis d’aquest any advertia contra una possible «baixada de la guàrdia» davant del dèficit perquè «estem perillosament a prop de la marca del 90% que els economistes consideren una amenaça per al creixement econòmic sostenible». Fixem-nos en l’expressió: «els economistes», no «uns quants economistes», i no diguem ja «uns quants economistes, als quals els contradiuen enèrgicament d’altres amb unes credencials igual de bones», que és la realitat. Els entusiastes de l’austeritat van anunciar a so de bombo i platerets que aquest suposat punt d’inflexió del 90% era un fet provat i un motiu per retallar dràsticament la despesa pública fins i tot en un context d’atur elevadíssim.
El text de Reinhart i Rogoff es va enfrontar a crítiques considerables des del principi, i la controvèrsia va augmentar amb el temps. “Finalmente, Reinhart y Rogoff permitieron que unos investigadores de la universidad de Massachusetts analizaran la hoja de cálculo original y el misterio de los resultados irreproducibles se resolvió. En primer lugar, habían omitido algunos datos, en segundo lugar, utilizaron unos procedimientos estadísticos poco habituales y muy cuestionables y, finalmente, cometieron un error de codificación en Excel. Si se corrigen tales errores y rarezas, se obtiene lo que otros investigadores han descubierto: una cierta correlación entre una deuda elevada y un crecimiento lento, sin nada que indique cuál de ellos es la causa y sin ningún rastro de aquel límite del 90” (Krugman, 2013)
En resum en l’esquema neoclàssic són els individus lliures, iguals i independents, els qui anant a la recerca del seu màxim benestar individual aconsegueixen el benestar col·lectiu. No hi ha diferències de poder entre els agents econòmics. La vida econòmica està constituïda per mecanismes impersonals: oferta, demanda, utilitat individual, recursos limitats, desitjos il·limitats, mercats… No hi ha responsabilitats personals. Les coses «passen», els mercats «actuen» i provoquen uns resultats, ningú n’és responsable. El tema del poder, per tant, resulta totalment eludit
Ningú que tingui els ulls oberts i contempli la realitat pot prendre per bons els resultats que sorgeixen d’aquestes premisses i acceptar que reflecteixen la situació real. El poder existeix, i és altament rellevant pel que fa a l’anàlisi econòmica. Sembla més realista considerar que si el pensament neoclàssic i les polítiques neoliberals es mantenen és perquè són les que més convenen a les forces econòmiques preponderants en el món d’avui, als qui mantenen el poder econòmic i als qui ocupen el poder derivat d’aquest, el poder polític.
Com és possible que als grans fòrums econòmics no es posi significativament en dubte un model de política econòmica que està agreujant els problemes de les economies del sud d’Europa i de molts altres països del món? El deute públic dels països d’aquesta zona s’ha multiplicat per dos o per tres des que es van imposar les polítiques neoliberals d’austeritat. L’atur, la desigualtat i la pobresa s’incrementen contínuament mentre el nombre de multimilionaris i la seva riquesa augmenten. Només visualitzant l’economia com una poderosa xarxa de relacions de poder s’hi podrà donar una explicació. El poder dels interessos econòmics dominants en el capitalisme que estem vivint és de tal magnitud que impedeix la consideració de plantejaments diferents. És el «no hi ha altra alternativa» de Margaret Thatcher.
No obstant, l’actual pandèmia ens ha mostrat, entre d’altres consideracions, que els que ostenten el poder (defensors del neoliberalisme) i el mateix sistema capitalista s’emmotllen al que sigui necessari, sense cap problema. On abans la pràctica de la política econòmica era l’austeritat, el control del dèficit i quan menys Estat millor, sustentats per una teoria econòmica hegemònica, ara s’ha transformat en polítiques econòmiques de despesa pública, dèficit i més Estat però sense variar la teoria malgrat es contradiguin.
De fet és la cínica manifestació de l’inversor/especulador Warren Buffett: «Efectivament, la lluita de classes existeix, però és la meva classe, la classe dels rics, la que l’està fent. I estem guanyant.» Aquest poder té múltiples ramificacions, com va declarar T. Friedman (periodista i politòleg, no confondre amb l’economista) en una entrevista publicada al New York Magazine el 1999: «La mà invisible del mercat no funcionaria mai sense un puny invisible. McDonald’s no pot expandir-se pel món sense McDonner Douglas, que va concebre els F15. I el puny invisible que dona garanties a l’obertura del món a les tecnologies de Silicon Valley es diu exèrcit, força aèria, força naval i cos de marines dels Estats Units.»
Tot i aquesta visió monolítica imperant respecte a com entendre avui l’economia, hem de recordar que dins la pròpia ortodòxia podem trobar discrepàncies com es el cas dels keynesians. Aquests amb posterioritat al crack del 1929 – de1936 a 1974 – van constituir el corrent econòmic dominant en la Acadèmia i en la política econòmica al món occidental, en base a la idea que el mercat ha d’estar mediat per la intervenció pública per produir resultats satisfactoris i evitar una crisi social que posi en perill el sistema capitalista. Ens preguntem com es possible que les noves crisis del segle XX (anys 70, 2008,…) no han posat en qüestió el paradigma neoclàssic tan allunyat del món real.
“…Hoy, ante una crisis que no pudieron predecir, se podría pensar que los seguidores de los principios neoclásicos habrían adquirido, por fin, una brizna de humildad. En medio de un agravamiento de la crisis precipitada por las recetas y los dogmas neoclásicos, se podría esperar al menos una ligera apertura intelectual. Pero no es así. Tanto en la Academia como en los espacios de política económica el dogma se ha endurecido. Desde el vértice de la pirámide neoclásica, hoy se exige que el mundo se transforme para adecuarse a los axiomas de la teoría neoclásica”. (Nadal, 2012)
L’heterodòxia o economia crítica
Enfront del monolitisme de l’economia convencional han aparegut i continuen apareixen nombroses doctrines econòmiques de pensament crític que ens poden permetre acostar-nos al coneixement de la realitat que ens envolta. Sorgida al segle XIX amb K. Marx, l’economia crítica es plural i variada, moltes són escoles no marxistes aparegudes al segle XIX i XX (regulacionistes, estructuralistes, vells institucionalistes, radicals, sraffians, postkeynesians …) D’altres, bastants anys després, amb gran arrelament en les darreres dècades com l’ecologisme, el feminisme,… En conjunt mostren que l’economia lluny de constituir un bloc únic d’arguments complets i tancats, està formada per múltiples explicacions alternatives sobre el mateix tema, sense que cap ofereixi plantejaments concloents.
Malgrat les seves diferències, comparteixen la idea que les decisions individuals estan emmarcades en la dinàmica social. Per elles el sistema econòmic té les seves lleis, variables en el temps i en l’espai. De fet, tracten d’analitzar l’evolució econòmica en el marc del conjunt per poder entendre quins son els canvis que es produeixen en el món real i poder explicar-los.
En el següent apartat intentarem explicar perquè aquesta varietat i riquesa de teories econòmiques no aconsegueix obrir-se pas i provocar un canvi de paradigma tant a nivell teòric com de polítiques econòmiques.
L’Ensenyament de l’economia, una lluita ideològica del neoliberalisme, amb arrels històriques ben establertes pel control del relat i les mentalitats
Al primer terç del segle XX, les velles idees liberals ja no eren útils per combatre els nous aires d’igualtat, cooperació, democràcia, llibertat, justícia, laïcitat, tolerància, solidaritat, bé comú,… que s’expandien arreu fruit de la lluita de classes i de l’existència de països amb un sistema econòmic diferent que llavors es creia que tenia èxit. Es llavors quan sorgeix entre els nous liberals una de les seves preocupacions fonamentals que serà la “d’educar a les masses”. Ludwing von Mises a l’any 1932 en el seu llibre “Socialismo” ens diu: “Es un hecho cierto que las masas no piensan; pero esa es la razón precisamente por la cual siguen a quienes sí piensan. La guía espiritual de la humanidad pertenece al pequeño número de hombres que piensan por sí mismos, quienes primero ejercen su acción sobre el círculo capaz de recibir y comprender el pensamiento elaborado por otros; por este camino las ideas se extienden a las masas, donde se condensan poco a poco para formar la opinión pública de la época” (Von Mises, 1968:527).
“(…) Von Mises i Hayek (…) al igual que George Stigler i Milton Friedman, como se sabe, no sólo fueron economistas muy reconocidos, sino también temibles “emprendedores ideológicos”, que no ocultavan su militancia constante y abierta en pro del capitalismo de la libre empresa (…) Estos autores desarrollaron incluso la teoría de la lucha ideológica: si las masas no piensan, como von Mises gustaba de decir, les corresponde a estrechos círculos de intelectuales sostener el combate contra todas las formas de progresismo y de reforma social, gérmenes de totalitarismo. De ahí la extrema atencióm que prestan los neoliberales norteamericanos a la difusión de sus ideas en los medios y a la enseñanza de la economía en las escuelas y los institutos norteamericanos (…) La cultura de empresa y el espíritu de empresa pueden aprenderse desde la escuela, al igual que las ventajas del capitalismo sobre toda otra organitzación económica. El combate ideológico es parte integrante del buen funcionamiento de la máquina “ (Laval y Dardot, 2013:151)
L’actual president de la Foundation for Economic Education (FEE), primer Think Tank creat el 1946 als Estat Units, en la introducció de l’informe anual de 2019, diu: “Crec fermament que la millor manera de contrarestar la influència d’aquells que intenten popularitzar un govern més gran, un estat del benestar ampliat i un socialisme directe és tallar-los des de l’arrel… I això comença per involucrar eficaçment la nova generació amb els principis que conformen la “filosofia de la llibertat”: llibertat individual, economia de lliure mercat, creació de valor empresarial, propietat privada, govern limitat i alt caràcter moral.” Aquestes afirmacions recullen la “missió” de la Fundació tal com escriuen en la seva web on s’explicita, a més a més, que pretenen: “Fer que les idees de llibertat siguin familiars, creïbles i convincents per a les noves generacions”
La FEE, think tank que també va ser un dels impulsors de la Mont-Pèlerin Society, no només es dedica a fer materials educatius i formar al professorat, sinó que també actua com a lobby polític i incideix en l’elaboració de programes i currículums escolars nacionals, aturant aquells que consideren massa descriptius i poc proclius a l’economia capitalista. La seva feina era i és assentar les bases de les seves idees per recollir els fruits més endavant, tal com deia Friedman, ja que es produeix un retard de molts anys entre l’opinió pública i la legislació. D’aquesta manera van anar introduint la seva ideologia pas a pas dins la universitat.
Aquest treball de sapa dels neoliberals que perseguien establir la seva ideologia com a pensament hegemònic tant dins l’Acadèmia com en el sí dels diferents governs nacionals i organismes internacionals ha anat obtenint els seus fruits. No obstant l’hegemonia dels dogmes neoliberals no s’ha aconseguit per una lluita d’idees, proposicions, conceptes…, sinó més aviat per mitjà d’estar pròxims al poder, de ser més favorable per aquest i de la guerra bruta contra la dissidència. Un exemple de com es va acabar amb la diversitat i la heterodòxia en el sí de les facultats d’Economia el tenim amb el que va succeir a Estats Units. “(…)El 1968, un grup de joves economistes radicals, producte dels disturbis polítics als campus universitaris en els anys 60 i del moviment contra la guerra, van arribar a la disciplina. Organitzats en la Union for Radical Political Economics, van clamar per la politització de l’Economia acusant als seus col·legues economistes d’ignorar les qüestions importants i de ser “instrumentals per a l’assoliment dels injustos fins de les elits”. Van rebutjar “l’enfocament marginalista”, l’actual mantra de l’Economia, perquè acceptava les institucions bàsiques del capitalisme, i es preocupava només per administrar-les, per millorar-les … marginalment”. (Kallis, 2014).
El grup punter d’aquests joves economistes era a la universitat de Harvard on impartien un curs titulat “El sistema capitalista: conflicte i poder” El gruix del professorat veterà, més en la línia de les idees de la “filosofia de la llibertat”, estava en contra que es fes aquest curs, titllant els joves professors de tenir poca qualitat investigadora, de ser poc científics i de fer “política”. D’altres, de la categoria de Galbraith, Leontief o Arrow, els van defensar quan la Universitat els va denegar de forma sistemàtica la renovació dels contractes, com és el cas del brillant economista Samuel Bowles. Finalment tots van acabar abandonant Harvard inclosos els professors que els havien defensat. El triomf dels conservadors sobre els moderats va representar l’hegemonia de l’ortodòxia. “Pero a medida que los niveles más altos de la jerarquía de la disciplina y sus prestigiosas revistas fueron limpiados de radicales, las preguntas y proposiciones incómodas se quedaron sin contestar, y pocos radicales quedaban alrededor para verificar los miles de estudios con los que las propuestas neoliberales martillaban, estudios revestidos de complejas matemáticas imposibles de ser penetradas por los no iniciados. Mientras la Economía llegó a estar dominada por las ideas neoliberales (lo más a la izquierda que se encuentra hoy en las principales revistas de la disciplina está a la derecha del Partido Demócrata), los disidentes terminaron fundando escuelas heterodoxas de menor influencia, o se mudaron a otras disciplinas, tales como la Geografía” (Kallis, 2014: 164)
Així doncs, la síntesi neoclàssica, l’economia ortodoxa que constitueix l’actual paradigma (amb els seus cinturons protectors), és l’única visió que l’Acadèmia accepta, des de la Universitat (només cal veure els manuals introductoris – el Samuelson, el Blanchard o el Mankiw), fins l’escola (veure els manuals d’Economia de l’ESO) Totes les demés visions o interpretacions de la societat i per tant de l’economia, són silenciades (economia feminista, ecologista, marxista, institucionalista, postkeynesiana,…) perquè el neoliberalisme no és només un conjunt de pràctiques i polítiques econòmiques, sinó que com els seus precursors (col·loqui Lippmann) ja van establir, és una racionalitat, una subjectivitat. Es tracta de passar del domini i disciplinament biopolític al psicopolític (Byung-Chul Han, 2014). El nostre “sentit comú” ja ha canviat i ja estem preparats per considerar-nos empresaris de nosaltres mateixos, arribant al súmmum de l’individualisme metodològic que és l’emprenedoria.
Per buidar la Universitat de professorat crític amb els dogmes neoclàssics, amb el mainstream, i amb els postulats neoliberals ja no cal recórrer a actuacions tan dràstiques com l’explicada de Harvard, que també. Amb l’autocensura, la “prudència” si es vol tenir accés a finançament, a ser publicat, o a mantenir el contracte, ja n’hi ha prou. Per exemple, a l’abril de 2019 en unes jornades econòmiques organitzades per l’Associació d’Ensenyants d’Economia i Empresa a l’educació secundària, un catedràtic d’economia, exdegà de la Facultat d’Econòmiques i exrector de la Universitat de Barcelona va fer una ponència on no només va refutar alguns dels dogmes de l’economia convencional, de l’ortodòxia neoclàssica, neoliberal, sinó que va reconèixer que aquests dogmes són monolítics, malgrat la seva falsedat, en gairebé totes les facultats d’economia d’arreu. Això sí, va confessar públicament que ho deia ara perquè ja no li preocupaven les conseqüències de fer-ho, doncs era al final de la seva carrera.
“Esta falta de pluralidad y de reflexión crítica en la enseñanza de la economía ha sido puesta sobre la palestra en multitud de ocasiones. Son muchas las voces críticas que han denunciado esta situación y reivindicado la imperiosa necesidad de acometer reformas importantes en la enseñanza de la Economía. En el año 2000, se alzó en Francia un movimiento de estudiantes de Economía protestando ante los postulados centrales respaldados por las enseñanzas superiores de la disciplina económica. De esta queja surgió El Movimiento por una Economía Pos-autista. En junio del año 2001, un grupo de estudiantes de doctorado de Economía de la Universidad de Cambridge (Inglaterra) expresaron su apoyo al movimiento de los estudiantes franceses. Once años después, estudiantes de la prestigiosa Universidad de Harvard (EE.UU.) abandonaron la cátedra de Introducción a la Economía del afamado profesor Gregory Mankiw protestando contra el contenido y el enfoque desde el cual se imparte esta materia”. (García i Ruiz, -:5)
Una altra contestació a la manca de pluralitat i de reflexió en el sí de l’Acadèmia el tenim en el moviment Post Crash nascut a Manchester el curs 12-13. Aquest moviment s’ha estès arreu del món fins i tot també a casa nostra, com així ho està fent el “moviment internacional d’estudiants per un pluralisme en econòmiques”. També han aparegut d’altres grups, com el Seminari d’Economia Crítica TAIFA, el qual, a part de publicar informes monogràfics sobre temes econòmics, en el llibre “Crítica de l’Economia Ortodoxa” del 2004 recull una sèrie de valuosos articles crítics de la Economia convencional. O el col·lectiu d’Economistas Frente a la Crisis.
Hem de fer esment a més a més de l’Associació d’Economia Crítica (AEC), a l’estat espanyol, que va ser creada el 2003 fruit de les Jornades d’Economia Crítica que es realitzen bianualment des de 1987. Podem llegir a la seva web que “Una de las finalidades fundamentales de nuestra Asociación es el apoyo y la difusión académica de perspectivas teóricas diversas como la economía postkeynesiana, la economía ecológica, la economía feminista, la economía marxista, o la economía institucional, tanto en el ámbito universitario de la docencia y la investigación, como en su proyección más amplia hacia el resto de la sociedad. Las actividades de la Asociación apoyan, pues, el desarrollo plural, teórico y metodológico, de conocimiento económico riguroso que sea relevante para la comprensión de la realidad social”.
Davant d’aquesta situació no podem deixar de compartir la idea de Max-Neef quan afirma que “ No podem esperar ni pretendre un canvi si no canvia la Universitat. Al meu parer, en aquestes circumstàncies, la institució de major responsabilitat del món en aquest moment és la Universitat; i en la mesura que la Universitat no sigui capaç de canviar i reestructurar l’ensenyament de l’Economia, no hi ha esperança ” (Max-Neef 2014)
Més encara, si la implantació del model és pràcticament monolítica a nivell universitari, la podem fer extensible al batxillerat i a l’interior de les aules de secundària. Només cal donar una ullada a l’enfocament dels llibres de text que s’hi empren. Una revisió que estem tirant endavant d’un dels llibres de text més utilitzat als instituts de casa nostra, el llibre de text d’Economia de 4t de la ESO de l’editorial McGraw Hill, que no deixa de ser un petit resum del manual “Principios de economia” de Gregory Mankiw, evidencia la plasmació de tots els dogmes neoclàssics i tota la ideologia neoliberal tant de forma explícita com en forma de currículum ocult. Per exemple serveixi la definició que es fa de necessitat: “Una necessitat és el desig d’obtenir alguna cosa que ens falta”. Així doncs, s’identifica necessitat amb desig i es pressuposa que ambdós són il·limitats.
Aquest enfocament legitima i promou en l’alumnat, de forma més o menys explícita i conscient, valors i actituds consumistes, productivistes i explotadores, de tal manera que a les escoles i instituts es rep aquesta visió del món com si fos ciència empírica, neutral i objectiva. En les últimes dècades, paral·lelament a la hipertròfia de l’activitat financera especulativa en relació a les magnituds de l’economia “real” a la qual teòricament hauria de donar suport, aquesta visió interessadament esbiaixada de l’economia ha incorporat un objectiu addicional: convèncer la ciutadania de les “bondats” de les activitats financeres – crèdits, endeutament, etc – i de la seva necessitat i justificació per al normal desenvolupament d’activitats productives o consumidores. D’altra banda, legitima i exalta l’emprenedoria – sovint, precarietat laboral disfressada de treball autònom – i l’èxit a qualsevol preu en els negocis, encara que això impliqui forçar els salaris a la baixa fins a nivells de supervivència per a la majoria de treballadors i destruir el medi ambient. En aquesta visió no hi ha a penes espai per a l’equitat – el salari de cada un depèn de la seva «productivitat» – ni per a la solidaritat i la cooperació, en general incompatibles amb la competitivitat i l’eficiència.
En la mesura que els individus interioritzen la visió de món, de la racionalitat neoliberal, deixen de qüestionar les desigualtats injustificades i la naturalesa depredadora per al medi ambient del sistema econòmic actual: no es tracta d’intentar canviar-lo, sinó d’intentar escalar el més amunt possible en ell i, en tot cas, conformar-nos en el nivell que aconseguim assolir.
Si realment es vol una educació crítica i plural cal introduir en els programes educatius les diferents visions crítiques que es tenen de la realitat social. S’ha de poder plantejar la crítica que fa l’economia ecològica, ja sigui com “estat estacionari” o com “decreixement”. O la crítica a la invisibilització del treball reproductiu com fa l’economia feminista. Per no parlar de la crítica a tot el sistema explotador que fa el marxisme. O la crítica que fa l’institucionalisme per la manca de consideració de les institucions. O la crítica que els postkeynesians fan de l’autoregulació del mercat i la distribució. I l’economia del desenvolupament amb la seva crítica de la divisió internacional del treball i la dependència.
No podem oblidar tampoc fer les referències a les petites experiències d’organització social i econòmica actuals en diversos llocs del món, on la propietat i gestió dels mitjans productius són col·lectius quan no comunals. Projectes reals que caminen en un procés cap a una societat postcapitalista, tot i que sovint, la majoria de corrents econòmiques només reconeixen la propietat com privada o pública i com a molt col·lectiva, però mai es fa esment a la comunal.
Aquestes experiències i projectes requereixen d’una participació activa dels subjectes i d’un funcionament veritablement democràtic en la presa de decisions. A hores d’ara la majoria de la població està ben lluny del que no sigui el joc polític i institucional encara que el critiquin. Sense entrar a debatre el concepte de democràcia coincidim amb els que consideren que dipositar un vot a les urnes cada quatre anys – democràcia formal – s’ha rellevat inoperant a nivell planetari, com ho demostren abastament l’augment de la desigualtat, de l’exclusió social i, en conseqüència de la pobresa. Hi ha vida i lluita més enllà de les eleccions i són els moviments socials, en la seva pluralitat i diversitat, amb autonomia i autoorganització els que han d’orientar les transformacions socials, en base a processos amplis i complexos de diàleg i debat entorn de les alternatives de futur.
No pot haver-hi democràcia sense igualtat, sense inclusió i sense participació, però no una participació planificada i controlada des de les institucions. Creiem que la idea que només els que detenten el poder i els “experts” tenen el coneixement suficient per saber el que convé o no a la ciutadania és falsa, a més a més d’injusta.
Però, com encoratjar i estimular la participació en espais d’autonomia, que permetin experimentar noves formes de viure i de fer en una societat on l’exclusió social i la pobresa són cada cop més grans? Sens dubte es complicat perquè es tracta d’un gos que es mossega la cua. Sense les necessitats bàsiques cobertes i amb problemes per sobreviure en una societat cada cop més polaritzada, les dificultats per exercir el dret a l’autèntica participació es tornen inabastables. No obstant, estem convençudes que només la participació permetrà subvertir el control social de la “res pública” i reinventar, allò que acostumem a denominar democràcia, però que estaria millor adjectivat amb molts d’altres termes com ara bé comú, o del bon viure.
Acabarem amb les paraules de Ricardo Molero (-:85):
“ (…) el principal objetivo que debe tener cualquier disciplina de estudio de las diferentes dimensiones en las que se ordena nuestra sociedad (es decir, cualquiera de las denominadas “ciencias sociales”) es tratar de transformarla, detectando los problemas a los que se enfrenta la realidad que es parte de su objeto de estudio y planteando posibles soluciones frente a ellos. En este sentido, la economía tiene un papel primordial (aunque, en absoluto, único) que representar, no ya porque nos encontremos en un contexto de crisis económica que está afectando a todos los ámbitos de nuestra sociedad, sino también porque, como vimos, nuestra disciplina se ha convertido, desde su surgimiento contemporáneo al del sistema capitalista, en el principal legitimador de su funcionamiento. El objetivo más inmediato que debe perseguir la economía crítica es cuestionar dicho sistema, al mismo tiempo que desmonta los argumentos elaborados por la economía ortodoxa con el objetivo de justificar su existencia.
Para ello, en primer lugar, la economía crítica no debe renunciar al rigor, entendido éste no como el intento de alcanzar una objetividad que, dada la naturaleza social de su objeto de estudio y la especial relación entre este y el sujeto investigador es imposible de lograr (al menos en las ciencias sociales), sino más bien como la necesidad de elaborar argumentos que puedan ser discutidos abiertamente y que se sostengan tanto lógicamente como al ser contrastados con la realidad de la que se ocupa. En segundo lugar, creemos que, a pesar de esa reivindicación del rigor en el análisis, la economía heterodoxa no debe caer en el error de tratar de construir un cuerpo cerrado de análisis similar, aunque alternativo, al de la ortodoxa. Por la propia naturaleza histórica de su objetivo de estudio, no es posible encontrar leyes inmutables (a no ser que esas leyes tengan un carácter más filosófico que científico) y tratar de hacerlo solo puede llevar a la formación de una nueva escolástica. En relación con ello, y en tercer lugar, la economía crítica debe aprovechar la potencialidad de sus múltiples corrientes para llevar a cabo análisis que permitan comprender la realidad económica en toda la complejidad en la que se nos presenta. Es por ello que, a pesar de las críticas al eclecticismo, la interrelación entre corrientes, que como vimos en el anterior apartado ya se está desarrollando, debe seguir siendo fomentada”
Mireia Claverol i Ferran Polo
Membres del Seminari d’Economia crítica TAIFA
Novembre 2020
Bibliografia
- Byung-Chul Han. (2014). Psicopolítica. Neoliberalismo y nuevas técnicas de poder, Barcelona: Herder
- Claverol, M., Polo, F., Etxezarreta, M., Silva, S., Riera, A. I Farré, J. (2019) Economia crítica a l’aula. Propostes per a l’ensenyament obligatori, Barcelona: Dossiers Rosa Sensat 81
- Etxezarreta, Miren. (2015). ¿Para qué sirve realmente la economia?, Barcelona: Paidós
- García Quero, F i Ruíz Villaverde, A. , Introducción, En Hacia una economia más justa. Una introducción a la economia crítica, Universitarios por una Economía más justa. Economistas sin fronteres
- Kallis, Georgios. (2014). La batalla de Harvard o cómo la Economia se convirtió en Economia, Revista de Economia crítica, 17, primer semestre 2014, 163-165
- Krugman, Paul. (2013). La depresión del excel, Disponible en https://elpais.com/economia/2013/04/19/actualidad/1366398440_370422.html (consultat el 8 d’octubre 2020).
- Laval, Christian, y Dardot, Pierre. (2013). La nueva razón del mundo, Barcelona: Gedisa
- Max-Neef, Manfred. (2014) https://www.youtube.com/watch?v=WI9UVPBfxfM&feature=youtu.be (min. 48:55) Presentació del llibre La economía desenmascarada. Barcelona: Icaria (consultat 22 d’octubre del 2020)
- Molero Simarro, Ricardo. Corrientes heterodoxes de pensamiento económico. Fundamentos e interrelaciones, En Hacia una economia más justa. Una introducción a la economia crítica, Universitarios por una Economía más justa. Economistas sin fronteres
- Nadal, Alejandro. (2012) https://www.sinpermiso.info/textos/teora-econmica-las-preguntas-son-la-respuesta (consultat 22 d’octubre del 2020)
- Von Mises, Ludwig. (1968) Socialismo. Análisis económico y sociológico, Buenos Aires, WBF
Deixa una resposta
Vols unir-te a la conversa?No dubtis a contribuir!