Articles publicats per membres del Seminari Taifa

Isabel Benítez – engels.cat 21/11/2020

Antecedents i context

En el cas d’Engels, ja en La situació de la classe obrera a Anglaterra (1845) es presta especial atenció a les condicions de vida de les proletàries. Amb aquest treball realitza tres contribucions clau: a) Ni els individus ni la família existeixen com a abstraccions ahistòriques, i es suggereix que l’opressió de la dona en la família ha de conceptualitzar-se en termes de mitjans de producció i de classes específiques, b) introdueix la noció del mínim vital salarial com un element de caràcter més social que el de la pura determinació de les necessitats físiques (una òptica que posteriorment impregnarà El Capital), i c) estableix el lligam entre població i la necessitat del capitalisme d’una superpoblació relativa, a través del prisma del salari i la durada de la jornada laboral. Paral·lelament, a La Ideologia alemanya (1845), juntament amb Marx, també desenvoluparà les tesis sobre la família, on s’abunda la  seva caracterització social i com a productea de les relacions de producció i alhora, assenyala la contradicció entre la seva concepció ideològica i l’experiència concreta diferencial, tant al llarg de la història com per cada classe social. El gruix d’aquestes tesis serà posteriorment formulat en clau de programa polític en El manifest comunista (1848). Gairebé quaranta anys després, veurà la llum L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat (1884), sent un punt d’inflexió ineludible per al feminisme marxista en tant que és el primer intent sistemàtic de relacionar el coneixement històric concret de la transformació de les societats classistes i les formes d’organització familiar.

Fins l’any 1860 les ciències socials no havíen començat l’estudi històric de les formes familiars i no va ser fins a Ancient society de Morgan (obra a la qual brinda un subtítol sovint obviat: «a la llum de les recerques de Lewis H. Morgan») que no apareix un intent de periodificació seriós sobre el qual Engels fa el seu treball [1]. Marx prendrà un important volum de notes sobre el llibre que, després de la seva mort, seran el material de partida d’un llibre que, com ja anuncia Engels en el prefaci de les successives edicions, està condicionat a l’expansió del coneixement antropològic que ja s’estava produint respecte a la família i els sistemes de parentiu. El text desenvolupa la crítica al binomi matrimoni/prostitució – Engels va donar suport a una posició abolicionista i crític amb el regulacionisme anglès i temptatives prohibicionistes alemanyes- i planteja la relació entre monogàmia i violència masclista. Una dessacralització descarnada de l’articulació de la propietat privada dels mitjans de producció amb la institució familiar que, fins feia a penes dues dècades, no havia començat a veure esquerdar les seves vestidures «naturals», això és, la desmitificació del seu caràcter com una llei natural.

La gran aportació d’Engels amb aquest llibre serà doble: inserir la família en la història, despullar-la de l’halo «natural» que l’embolicava i relacionar-la amb la lluita de classes, sistematitzant el coneixement de les seves transformacions al caliu de la modificació de les relacions socials de producció al llarg de la història i, específicament, amb l’extensió de la propietat privada dels mitjans de producció. L’objectiu de l’obra és analitzar i divulgar un enfocament materialista sobre tres institucions fonamentals de les societats capitalistes i, específicament, connectar l’estudi de Morgan amb la interpretació materialista de la història de Marx.

L’apartat dedicat a la família serà el més extens i el que rebi actualitzacions en successius prefacis. Per situar-lo en les coordenades del camp socialista de finals del segle XIX, és obligat recordar la seva «coexistència» amb La dona i el socialisme, l’obra mastodòntica realitzada pel dirigent de la socialdemocràcia alemanya, August Bebel i publicada per primera vegada l’any 1879. No sembla que hi hagués un intercanvi intel·lectual o polític explícit entre Bebel i Engels respecte a les qüestions tractades, tot i què sí que s’aprecien divergències. Dos elements xoquen: el llibre d’Engels es desmarca de les tesis d’un patriarcat sempitern per a sostenir la tesi de la preexistència de formes de societat igualitàries, així quan Engels escriu «una de les idees més absurdes preses de la Il·lustració del segle XVIII és la que, en els començaments de la societat, la dona era esclava de l’home», bé pot interpretar-se la polèmica subtil respecte a Bebel. En segon lloc, Engels inclou un seguit de propostes polítiques que superen l’excessiu èmfasi en la conquesta de la igualtat legal-formal del text del seu col·lega:a) l’aposta per la participació de les dones en la producció com a precondició per a la igualtat: «(…) l’alliberament de la dona exigeix, com a condició primera, la reincorporació de tot el sexe femení a la indústria social el que al seu torn requereix que se suprimeixi la família individual com a unitat econòmica de la societat»; b) avançar les conseqüències d’abolir les funcions econòmiques de la família en relació amb, c) la necessitat que el treball domèstic esdevingui una indústria pública: «Quan els mitjans de producció passin a ser propietat comuna, la família individual deixarà de ser la unitat econòmica de la societat. L’economia domèstica es convertirà en un assumpte social, la cura i l’educació dels fills, també».

Encara que el contingut antropològic concret del llibre quedés, efectivament, desfasat en poques dècades [2], l’òptica que adopta va deixar una notable empremta en la història de la lluita per l’alliberament de les dones [3]. Contra l’aparent pronòstic, la marca de L’origen de la família … no queda delimitada a l’últim terç del segle XIX, quan esdevé la referència «definitiva» del moviment comunista internacional sobre la qüestió, sinó que perdurarà fins a la coneguda com a «segona onada feminista» desenvolupada durant les dècades de 1960 i 1970. Contemporàniament, L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat també ressona en la teoria de la reproducció social, l’etiqueta que agrupa la voluntat de fer créixer l’anàlisi del capitalisme com a totalitat que inclogui – i no merament juxtaposi- l’opressió patriarcal i racista, en sentit d’articular-les de manera coherent amb les categories d’El Capital.

Les ombres i les llums

No obstant això, la seva excessiva paràfrasi i dependència de l’enfocament evolucionista de Morgan, juntament amb la pressa del redactat – que s’ha atribuït també a la voluntat d’Engels d’intervenir políticament en prevenció de desviacions reformistes i revisionistes – llastraran el potencial revolucionari del text i en bona part, es reflectirà en polítiques erràtiques de la II Internacional en la «qüestió de la dona».

La feminista marxista, Lise Vogel farà un cru balanç amb motiu del centenari de la publicació del llibre: «L’origen es veu entelat pel fracàs d’Engels en desplegar una descripció coherent del desenvolupament social. En canvi, es basa en diversos marcs teòrics a més de la seva comprensió del treball de Marx: el determinisme tecnològic implícit en l’Ancient Society de Morgan, la seva principal font de dades; la primera versió del materialisme històric de la Ideologia alemanya; i una crítica generalment utòpica de la propietat i la visió del futur socialista. Si bé L’origen aconsegueix, en alguns llocs, superar aquest eclecticisme, la seva inestabilitat conceptual anava a tenir greus conseqüències. L’origen constitueix un text erràtic les ambigües formulacions teòriques i polítiques del qual es van convertir, no obstant això, en part integral de l’empresa socialista i, més recentment, feminista.» (1996:148).

Un dels aspectes més cridaners de l’eclecticisme que assenyala Vogel serà el desacoblament teòric i polític del text (Vogel, 2013). És a dir, les premisses teòriques que desenvolupa Engels no sostenen les conclusions polítiques assenyalades anteriorment: la socialització de l’economia domèstica, l’abolició de les funcions econòmiques de la família, «la reincorporació de tot el sexe femení a la indústria social»… Al marc teòric, Engels planteja l’aparició simultània de l’opressió sexual i de classe (evadint el problema històric i teòric que implica, que tindrà el seu confús ressò en diferents expressions del feminisme socialista durant la segona onada feminista), i alhora s’impregna d’un optimisme infundat en la liquidació de la llar obrera per la mera proletarització de les dones (i el paper de la família obrera en la reproducció de la classe treballadora per a si, més enllà de com a força de treball)[4] i tampoc es tracten els puntals que sostenen la supremacia masculina en la llar proletària -a més dels psicològics i ideològics-.

La font de l’«error» resideix als llimbs en els quals queda la divisió sexual del treball (en la qual no es deté Engels) malgrat la centralitat que li atorga en el si de la família. Precisament, en adoptar com a categoria de partida la família sense situar-la de manera satisfactòria dins la totalitat que representen les societats capitalistes, ens furta un enfocament de la «reproducció social» i alimenta les bases d’una lectura particularista, separada o si es vol, «dualista» [5] de l’opressió de la dona. Aquesta feblesa emergeix en establir el paral·lelisme entre marit-burgès, dona-proletari: «La família individual moderna es funda en l’esclavitud domèstica franca o més o menys dissimulada de la dona, i la societat moderna és una massa les molècules de la qual són les famílies individuals. Avui, en la majoria dels casos, l’home ha de guanyar els mitjans de vida, alimentar a la família, almenys en les classes posseïdores; i això li dona una posició preponderant que no necessita ser privilegiada d’una manera especial per la llei. L’home és en la família el burgès; la dona representa en ella al proletari.» (el subratjat és nostre)

Aquestes equivalències són per Vogel «metàfores perilloses, en el pitjor dels casos, préstecs acrítics de la primera filosofia política burgesa» (2013:136). Una analogia arriscada perquè dona peu a substituir les contradiccions en la família proletària per una confrontació de sexes -com efectivament recolliran el feminisme radical i el feminisme materialista francès- i amb això, dilueix el caràcter classista diferencial de l’opressió de les dones proletàries. En aquest sentit, el vincle que Engels estableix entre propietat privada i subjecció de les dones deixa un buit analític políticament molt rellevant per a l’acció de classe. Si l’opressió de la dona en la família deriva de la necessitat de controlar i preservar la transmissió de la propietat, en assenyalar però no aprofundir en el fet que les dones no propietàries tenen la seva especificitat («almenys en les classes posseïdores», ens delimita Engels l’abast de la seva anàlisi), s’obre la porta a una noció interclassista de la categoria família. Però no únicament, també ens condueix a la simplificació on l’opressió masclista sembla resoldre’s per obra de la mateixa abolició de la propietat privada.

En no articular-se sòlidament la família i l’opressió de les dones no propietàries amb la dinàmica del capital, el text acaba legitimant estratègies reformistes com a únic horitzó. A diferència de Marx, Engels situarà l’anàlisi de l’opressió de les dones en la discussió de drets polítics i no en l’impacte del gran capitalisme industrial. És a dir, l’emancipació de les dones no forma part estratègica de la conquesta del socialisme, sinó que queda a la mercè del vaivé d’un programa pendular entre tàctiques oportunistes o merament reformistes a romandre relegades a un moment postrevolucionari [6]. El reformisme i la posposició «tàctica» formarien part, efectivament, de la trajectòria posterior de la II Internacional. És clar que no pot adjudicar-se aquesta deriva a Engels, però és important tenir consciència del seu impacte. Paradoxalment, el caràcter ecclèctic i titubejant permetra, alhora que pòstumament, també inspiri els enfocametns de la III Internacional, en el primer congrés del qual aprova un programa integral sobre la qüestió de la dona que reflecteix les invectives polítiques anunciades a L’origen de la familia [7].

I és que, les reflexions que precedeixen a L’origen de la família, … també han inspirat la concepció  que connecta la «qüestió de la dona» amb la totalitat i que, precisament, es troba en el prefaci de la primera edició (el destacat és nostre): «Segons la teoria materialista, el factor decisiu en la història és, al capdavall, la producció i la reproducció de la vida immediata. Però aquesta producció i reproducció són de dues classes. D’una part, la producció de mitjans d’existència, de productes alimentaris, de roba, d’habitatge i dels instruments que per a produir tot això es necessiten; d’una altra part, la producció de l’home mateix, la continuació de l’espècie. L’ordre social en què viuen els homes en una època o en un país donats, està condicionat per aquestes dues espècies de producció: pel grau de desenvolupament del treball, d’una part, i de la família, de l’altra. Com menys desenvolupat està el treball, més restringida és la quantitat dels seus productes i, per consegüent, la riquesa de la societat, amb tanta major força es manifesta la influència dominant dels llaços de parentiu sobre el règim social».

El mateix prefaci que Vogel retreu com a errònia, la formula hereva de la Ideologia alemanya,  també permet desplegar que la problemàtica de la família transcendeix un aparent particularisme interclassista (les dones) per a connectar la reproducció social amb el conjunt de la dinàmica econòmica i social, amb el mode de producció. És precisament aquest vessant el que, sense comptar amb una base teòrica explícita, inspirarà no sols les tasques d’agitació de la socialdemocràcia alemanya sota l’ègida de Clara Zetkin sinó també la línia de Lenin, Kolóntai i els decrets de la revolució bolxevic, que vertebren un enfocament polític i pràctic autènticament de «reproducció social» on la igualtat formal de drets i el sufragi universal igualitari (el topall de l’agenda política de les lligues feministes de l’època) són la línia de sortida d’un ambiciós programa de reformes en matèria de dret de família, treball, salut, habitatge, educació … molt limitat materialment i, possiblement, també per les el·lipses teòriques sobre les quals cavalcaven. I amb tot, la revolució soviètica va ser l’intent més seriós i avançat de superar col·lectivament les estretors, opressions i mesquineses de la forma familiar acoblada al capitalisme, darrere d’un model social al servei de les necessitats col·lectives i que, per tant, alliberés a dones i homes de relacions de dependència opressiva, negació, enviliment i misèria vital i sexual.

Una panoràmica emancipatòria molt vigent en temps on el pragmatisme polític sovint limita les opcions a l’emulació de la família nuclear «amb un rostre (més) humà» o individualisme  extrem en què derivaren els estats de benestar de les societats capitalistes escandinaves. La petjada d’Engels, finalment, no ha quedat esfonsada amb la caiguda de la Unió Soviètica i l’expurgació del materialisme històric de les ciències socials hegemòniques. Amb les seves aristes, encerts i mancances, aquest cèlebre prefaci i la remissió a un altre tipus de producció («la reproducció de l’home mateix, de l’espècie») ha donat nom al paraigües teòric del feminisme marxià des dels anys 1980 i empenta política a les perspectives de la totalitat en contrapossició al liquidacionisme individualista i identitari. Tanmateix, el debat de les derives eclèctiques continua obert i, novament, Vogel ens recorda, amb motiu de l’edició d’una antologia d’articles sota l’epígraf «La teoria de la reproducció social»: «A la llarga crec que ens haurem de desfer de dues suposicions molt arrelades En primer lloc, la suposició que diferents dimensions de la diferència – per exemple, raça, classe i gènere- són comparables. En segon lloc, de la conclusió que categories diferents són equivalents en termes causals» (Bhattacharya,2019:12).  Una divergència que en última instància ens porta a si s’aposta per la independència política de classe o s’opta per posicions interclassistes. 

Notes

[1] L’antropòleg materialista, Marvin Harris, fa el següent balanç de la relació d’Engels amb Ancient Society: «(…) Engels va aconseguir presentar a un Morgan adequadament materialista. Però en realitat és Engels i no Morgan el primer que presenta una clara periodificació de la prehistòria basada en la mode de producció. […] A més, les modificacions que Engels va introduir eren en conjunt totalment assenyades i van dotar a l’esquema de Morgan d’una coherència lògica que no tenia en la seva versió original.» (Harris, 2009:216-17)

[2] Per a una revisió crítica d’aquests aspectes és recomanable la introducció realitzada per l’antropòloga feminista Eleanor Burke Leacock en la reedició per als Estats Units de L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat realitzada el 1971 i l’article de Karen Sacks «Engels revisitat: les dones, l’organització de la producció i la propietat privada», compilat en Harris & Young (1979)

[3] No confondre amb feminisme, entenent que en l’època, aquesta etiqueta assenyalava un espectre polític burgès molt específic al qual tant Engels com les militants de la II i III Internacional van ser explícitament reactives tant pel seu programa com per les seves tàctiques. Sobre aquest tema: «En les cartes d’Engels hi ha molts comentaris que demostren la seva aversió per «les dames de Berlín, afectades i ‘educades’» […] A més, va menysprear la campanya a favor del sufragi femení (‘aquestes senyoretes que demanen a crits els drets de la dona’) i considerava que la causa era una distracció que contribuiria al fet que prosperés el domini classista: ‘Aquestes angleses que advoquen pel dret formal de les dones a permetre que les explotin a consciència tant els capitalistes com els homes, tenen, en la seva major part, un interès directe o indirecte en l’explotació capitalista de tots dos sexes’, va escriure […]». (Hunt, 2011:312)

[4] Una bona síntesis d’aquests aspectes contradictoris de la família es pot llegir a l’estudi introductori de Ferguson i McNally a la reedició del llibre de Vogel. Traduit al castellà a https://marxismocritico.com/2017/01/16/capital-fuerza-de-trabajo-y-relaciones-de-genero/

[5] Dualista en la mesura en què distingeix dues lògiques opressives o d’explotació paral·leles i amb entitat pròpia diferenciada cadascuna d’elles: la de classe i la patriarcal. Aquesta és una formulació que es recull en La ideologia alemanya, que no va tenir ressò en el moviment socialista internacional i que, de nou, emergeix en el prefaci de L’origen de la família, la propietat privada i l’estat. Una formulació difusa en l’obra d’Engels però que es mostrarà de manera explícita durant la segona onada feminista com a feminisme materialista (a França) i feminisme radical (als Estats Units), que sostindran la prevalença de la dominació patriarcal sobre la de classe i indetificaran al conjunt de totes les dones com a classe social equivalent (i prevalent) a l’eix de classe marcat pel capitalisme (propietat/despossessió dels mitjans de producció).

[6] Exemple de polítiques oportunistes i reformistes serien les justificacions inicials de la socialdemocràcia alemanya per a desenvolupar activitat específica cap a les dones proletàries: amb la finalitat de fer créixer quantitativament les files del partit i de contrarestar la influència de l’agitació feminista de la burgesia … però que amb prou feines va poder sostenir una acció política que contradigués- dècades després- la propaganda i polítiques reaccionàries nacionalsocialistes, com argumentarà Wilhelm Reich a La psicologia de les masses del feixisme (1933).

[7] Ver Heinen, 1979 y Goldman, 1993

Bibliografia

Bhattacharya, Tithi (ed) (2019), Teoria de la reproducció social. Ressituant la classe, recentrant l’opressió. Manresa: Tigre de Paper.

Benítez, Isabel (2018) «Las mujeres, la revolución bolchevique y la lucha contra el patriarcado» en Tafalla, Joan (ed), 2018. La revolución rusa de 1917 y el Estado. Del Consejo de Comisarios del Pueblo a la NEP (1917-1921). pp. 239-295. Barcelona: El Viejo Topo.

Frencia, Cintia  & Gaido, Daniel (2016) El marxismo y la liberación de las mujeres trabajadoras: de la Internacional de Mujeres Socialistas a la Revolución Rusa. Santiago de Chile: Ariadna Ediciones.

Goldman, W. (1993) La mujer, el estado y la revolución. Política familiar y vida social soviéticas 1917-1936, Buenos Aires: Ediciones IPS.

Harris, Marvin (2009) El desarrollo de la teoría antropológica. Una historia de las teorías de la cultura. Madrid: Siglo XXI.

Harris, Olivia y Young, Kate (1979) Antropologia y feminismo, Barcelona: Anagrama.

Heinen,J. (1979) “De la I a la III Internacional: la cuestión de la mujer”, Barcelona:  Fontamara.

Hunt, Tristam (2011) El gentleman comunista. La vida revolucionaria de Friedrich Engels. Barcelona: Anagrama.

Leackok, Eleanor B. (1971) Introduction to Origin of the Family, Private Property and the State, by Frederick Engels.

Vogel, Lise (1996) «Engels’s Origin: Legacy, Burden and Vision», en Arthur, C.J (editor) Engels Today. A centenary appreciation. pp. 129-151  London: Macmillan Press Ltd.

Vogel, Lise (2013) Marxism and the oppression of women. Toward a Unitary Theory. Chicago: Haymarket Books.

Artículo Original: engels.cat

Isabel Benítez – GEDAR LANGILE KAZETA 5/2/2021

En los círculos académicos y algunos espacios feministas se ha popularizado en la última década la «teoría de la reproducción social» (TRS). La TRS surge como un marco explicativo renovado desde el que dar cuenta, no solo de la opresión de las mujeres sino también de otros ejes de segmentación de la clase trabajadora internacional en las sociedades capitalistas contemporáneas. Suele presentarse de forma explícita como heredera del llamado feminismo socialista-marxista tanto en la reivindicación crítica del legado teórico de Marx como en la vocación de análisis orientado a la intervención política anticapitalista.

Crecido al calor de los debates del feminismo la segunda ola en la década de 1970, el feminismo socialista-marxista desbrozó un terreno propio entre los enfoques del feminismo radical y el marxismo unilateral, por otra. Es decir, rompía con la «sororidad interclasista» y apostaba por la independencia de clase en el abordaje de la «cuestión de la mujer» eso sí, sin posponerla indefinidamente según la inercia reformista/determinista hegemónica en las organizaciones comunistas de la época[1]. La arena de discusión fue el llamado «debate sobre el trabajo doméstico». El feminismo socialista-marxista quedó desplazado (sin que se rebatiera su propuesta) durante la década de los 1980 en plena emergencia académica, política e institucional de los estudios culturales de género, la renuncia a marcos explicativos omnicomprensivos en el campo de lo social y «terceras vías», como las teorías duales (capitalismo-patriarcal/patriarcado-capitalista) o se «economía feminista» que, desde la academia se desmarcaba tanto del liberalismo económico como del marxismo[2].

En los 2000, dos décadas después, la reactivación de este feminismo socialista-marxista bajo el rubro de TRS se enmarca en el diálogo con las coordenadas de aquellas discusiones:

a) La procedente de las teorías duales, es decir, aquellas posiciones que distinguen dos lógicas de opresión diferentes aunque relacionadas entre sí: la de la opresión patriarcal y la opresión derivada de la explotación capitalista, una suerte de espacio cómodo en el que reconciliar -no sistemáticamente- postulados del feminismo radical con los del feminismo marxiano, con profundas debilidades teóricas[3]. La TRS se postula como teoría unitaria.

b) La discusión de la teoría valor-trabajo de Marx aplicada al trabajo doméstico (a colación de las controversias planteadas por las impulsoras de la campaña «salario para el trabajo doméstico»). La TRS interpela a la renovación del debate del trabajo doméstico realizado por los estudios englobados en el prisma de la llamada economía feminista.

c) La complejización de los análisis por el tratamiento de otros ejes de opresión más allá de la clase o el sexo/género: las perspectivas interseccionales y específicamente, en lo tocante a la consideración explícita de la opresión racial. La TRS aspira a superar, como teoría integrada, la mera descripción de opresiones concomitantes[4].

Tanto en los años 1970 como ahora, la revitalización teórica del marxismo en la cuestión de la emancipación de la mujer cabalga sobre la agudización de las contradicciones del capitalismo a escala internacional, sus crisis e impacto en los segmentos más vulnerables del proletariado internacional… y en la escasa fecundidad política de las apuestas alternativas que lo desplazaron abierta o soslayadamente en la academia y en las asambleas de base. Así, desde la década de los 2000 se produce una fuerte feminización de los flujos migratorios hacia las economías del centro imperialista para cubrir trabajo doméstico y de cuidados, la crisis de 2007 también muestra un incremento de participación de las mujeres en la fuerza de trabajo internacional, esto es, un fuerte proceso de proletarización de mujeres hasta ahora excluídas del trabajo asalariado, vinculado a procesos de endeudamiento, expropiación de tierras, privatizaciones[5], junto con la depresión de las condiciones de vida de las mujeres de clase trabajadora en el mismo centro imperialista (restricción al acceso a la vivienda, retroceso de prestación de servicios públicos y extensión de working poor, especialmente entre la juventud y las familias monomarentales). Ni los giros lingüísticos, ni la performación dl género, ni las promesas o deseos de extensión del Estado del Bienestar jibarizado[6] han satisfecho o respondido a la agudización de la violencia estructural y cotidiana sobre las mujeres de la clase trabajadora. Esta necesidad de herramientas políticas también coincide con una reemergencia de un frente de masas feminista (desigual según regiones del planeta) que a su vez acoge propuestas políticas divergentes e incluso antagónicas respecto al enfoque teórico, programa y prioridades estratégicas en la lucha por la igualdad de las mujeres, donde se refleja una pugna ideológica en la que hasta la ultraderecha europea ha querido meter baza y directoras de bancos se reclaman activistas feministas.

En el arco del feminismo anticapitalista, dentro de la TRS, también encontramos pluralidad de posiciones políticas. Si hay un consenso indiscutible, entre las figuras más divulgadas, es el de reconocer la obra de Lise Vogel como el punto de partida más serio y estructurado de desarrollo este enfoque unitario que aune teoría y práctica partiendo de Marx y no contra o a pesar de Marx. Fuera de este punto, los matices, las contradicciones o las expresiones eclécticas entre los diferentes aportes a la TRS están al orden del día.

La obra de Vogel hizo una contribución clave: a partir de la discusión crítica de la situación de opresión de las mujeres de la clase trabajadora y específicamente del papel que cumple (o no) el trabajo doméstico no asalariado en dicha subordinación social, sentará las bases para que el análisis se enmarque en una teoría unitaria. Es decir, con Vogel germina un enfoque que deja de lado apriorismos universales, interclasistas, más o menos historizados de las categorías «mujer», «familia» o la «división sexual del trabajo» como premisas indiscutibles de partida para estudiar la especificidad de la opresión de las mujeres de clase trabajadora en las sociedades capitalistas, para reentroncar con el análisis de la relación entre la opresión específica de las mujeres de la clase trabajadora respecto a la dinámica de acumulación y valorización del capital.

El primer efecto político es la inserción de la lucha por la igualdad de las mujeres en un enfoque de clase y directamente en el corazón de la crítica de la economía política. Es decir, el análisis de Vogel atiende la especificidad pero ligándola a la lucha de clases en su conjunto y rompe con enfoques sectoriales, parciales o titubeantes de las teorías duales. A nuestro juicio, su análisis sienta la piedra fundacional de una agenda de investigación contemporánea muy prometedora y de la que forma parte la obra de Michael Lebowitz (2005).

Así pues, no hablará de «reproducción social» como un término acotado a la reposición y reconstitución de la fuerza de trabajo, sino en el sentido marxiano de recreación y perpetuación de las condiciones de posibilidad y continuidad del capitalismo. El trabajo de Michael Lebowitz lo formulará en una clave más explícita señalando que, dicho proceso de «reproducción» del capitalismo que, por descontado, incluye la perpetuación de la clase trabajadora, no sólo atañe a una cuestión biofísica o acotada a los «trabajos de cuidado» en el presente o a futuro (relevo generacional)- sean o no realizados en formas mercantiles- sino también a la vertiente de recreación de la relación social, es decir, de «trabajadores libres propietarios de su fuerza de trabajo», listos para su incorporación al mercado de trabajo asalariado, pero también impotentes políticamente para apropiarse de la producción social realizada al servicio del capital.

Pero lo que es más interesante aun del trabajo de Lebowitz es la distinción entre la llamada reproducción ampliada del capital en contraposición a la reproducción ampliada de la clase trabajadora (en sí o para sí). Esto es, Lebowitz cartografía la lucha de clases dando una ubicación concreta a esta pugna y por tanto, nos libera de marcos explicativos funcionalistas o deterministas. Por otra parte, también aterriza la noción de «vida» (cuando se la plantea en términos de contraposición con el capital): no existe una lógica de la vida, o mejor dicho, el capitalismo tiene unas coordenadas de la noción de «vida» y la clase trabajadora tiene otras. La contradicción fundamental entre capital-trabajo es el primer peldaño ineludible de dicha pugna entre el capital por revalorizarse y la clase trabajadora asalariada por continuar existiendo como tal dentro del modo de producción, pero es una contradicción que se tensiona aun más desde una perspectiva política cuando vemos que dicha «lucha por la existencia» que se despliega en la lucha de clases va más allá de las reivindicaciones del sindicalismo economicista o de las políticas socialdemócratas (con o sin impronta familista, es decir, machista), cuando pugna por la superación del capitalismo como condición sinequanon para tener una vida digna, para devenir seres humanos no alienados.

En un orden analítico quizá menos ambicioso, por otra parte, Susan Ferguson y David McNally siguen la estela de Lebowitz en el sentido de reivindicar la noción de «totalidad orgánica» marxiana. En palabras de Martha E. Giménez (2018), McNally y Ferguson abrazan «una concepción marxista-hegeliana de la totalidad capitalista» como método para integrar con solvencia la cuestión racial (frente a los enfoques aditivos o de intersección de vectores que hegemoniza las teorías de la interseccionalidad) en el marco del feminismo de la reproducción social.

Marx sí, pero ¿para qué? ¿De qué reproducción social estamos hablando?

La crítica de Martha E. Giménez a ciertos postulados de la TRS nos permite ver algunos de los puntos de fricción teóricos (y sus consecuencias políticas) dentro de la corriente principal de la TRS. De todos ellos, destacaremos dos, haciendo un repaso de las aportaciones más relevantes.

En primer lugar, ¿qué tipo de «ajuste» de cuentas se realiza respecto a la obra de Marx: es una teoría de la reproducción social incompleta o no, y si lo es qué tipo de desarrollo requiere (o no), ¿es posible tal desarrollo sin comprometer las categorías marxianas?[7]

Giménez, como Lebowitz, sostiene que la «reproducción social» de que habla Marx se refiere a la del capitalismo como modo de producción, por tanto, el enfoque de Marx no ha dejado ni olvidado nada, es simplemente coherente, en el sentido de que desde la óptica del capital realmente no es necesario articular ningún mecanismo que garantice la provisión fluida de FT. Por dos razones, por la propia dinámica de despliegue del capital y la tendencia de la composición orgánica del capital en detrimento del capital variable y por tanto, a provocar, sin mayor esfuerzo, un excedente poblacional (ejército industrial de reserva) que habilitará las condiciones políticas no solo para la continuación de la dependencia del capital para existir, sino también la presión a la bajada salarial y también la competición interna de los diferentes segmentos de la clase trabajadora internacional.

Para Giménez, muy influida por la escuela de Althusser, El capital está realizando un análisis al nivel de modo de producción, de la lógica general inmanente del capitalismo pero no de las formaciones capitalistas concretas. Que El Capital se autolimite a tratar, dentro de la reproducción social del capital como modo de producción, la perpetuación de la existencia del trabajo asalariado, de esta relación de clase, no es un déficit, simplemente es que es el nivel de análisis en el que está trabajando. Y en este nivel de análisis, efectivamente, la lógica de acumulación del capital como tal es ciega al sexo, la raza y otros ejes de opresión. En otro nivel de análisis, en la operativización concreta de las economías capitalistas históricas (las formaciones sociales capitalistas), estos ejes sí que son relevantes. Así pues, el estudio específico de los procesos de sexualización/género, racialización y otras opresiones y desigualdades que se producen en el seno de la clase trabajadora correspondería a este otro nivel de análisis. Considerar, por tanto, que la cuestión de la «población» en Marx puede despacharse considerando que se trata de una «ley demográfica» que naturaliza la disponibilidad de seres humanos (y con ellos de potencial fuerza de trabajo), es erróneo y para Giménez, que McNally y Ferguson abunden en esta caracterización es una provocación teórica sin rigor.

Finalmente, la autora propone como ventana de salida de los riesgos de abstracción de la «reproducción social» propuesta desde la TRS o del riesgo de que se colapsen de forma equívoca ambos niveles de análisis, la categoría «reproducción social capitalista» (cuya confrontación política sería la «reproducción social socialista») para dar cuenta de los procesos materiales e ideológicos específicos en los que sucede la reproducción social bajo condiciones capitalistas. Giménez (2018:297;305).

Ferguson, McNally y Arruzza empero sí que se hacen eco de las críticas de las primeras feministas-socialistas-marxistas que, como Heidi Hartmann, postulan dicha «ceguera» a una carencia analítica en el pensamiento de Marx que, forzosamente, debe desarrollarse y que es dicho estudio el que se propone realizar la TRS. Lo cierto es que hasta ahora dicho desarrollo teórico a fortiori no ha sido realizado de forma sistemática aun o, como mínimo, se encontraría aun implícito o incipiente.

Una posición que, podría considerarse a caballo entre ambas, sería como decíamos, la de Lebowitz. A diferencia de Giménez, el economista canadiense sí que considera que esta vertiente del análisis falta en El Capital, que sería el trabajo pendiente que se prometía para el libro jamás escrito dedicado al trabajo asalariado y que su carencia hace que la lucha de clases en el despliegue de El Capital quede relegada en favor de una visión unilateral (por incompleta) del capitalismo como totalidad orgánica preñada de contradicciones (y con ello, aplanando el terreno a lecturas mecánicas y funcionalistas).

Lebowitz sí que hace una propuesta para compensar esta unilateralidad de El Capital (no derivada de un pecado original, ni androcéntrico ni patriarcal, sino de la incompletitud de la exposición de la investigación). Para ello, identifica dos circuitos de producción (y reproducción) concomitantes pero también antagónicos en lo que es el capitalismo como modo de producción. Esta propuesta podría ser considerada un desarrollo tanto de la lectura que hace Giménez como de la de Ferguson. Esto es, desde la perspectiva de la reproducción de la relación social que representa el trabajo asalariado como pieza fundamental de la lógica de valorización y acumulación de capital, la vertiente política de dicho antagonismo implicaría atender al papel que juegan la división sexual del trabajo y los procesos de racialización. Y la incorporación analítica de dichos procesos (de carácter histórico, como lo es el desarrollo en sí de la lucha de clases) nos permitiría integrarlos de forma significativa también en la praxis política – deseo que palpita en la argumentación de Ferguson-, más allá del puro voluntarismo (que es la crítica que subyace en Giménez).

¿La clase es determinante o co-determinante?

Y esta incorporación significativa, también clarificaría en términos políticos qué papel cumple la lucha de clases cuando se despliega dentro del circuito de valorización del capital y qué papel cumple cuando se despliega fuera de dicho circuito. Elemento que nos lleva al segundo gran eje de divergencia: Si la dinámica de acumulación capitalista, el eje de clase y la correlación de fuerzas de la lucha de clases, tiene un rol determinante en las condiciones de reproducción de las clases sociales; o si en cambio, ocupa un lugar co-constitutivo o co-fundacional en el mismo nivel que otros ejes como el de sexo/género, racialización, … Esta es una preocupación que la propia Vogel manifiesta en el prólogo a una antología de textos de la TRS: «A la larga creo que nos tendremos que deshacer de dos suposiciones muy arraigadas En primer lugar, la suposición de que diferentes dimensiones de la diferencia – por ejemplo, raza, clase y género- son comparables. En segundo lugar, de la conclusión de que categorías diferentes son equivalentes en términos causales» (Bhattacharya,2019:12). Una divergencia que en última instancia nos lleva a si se apuesta por la independencia política de clase o se opta por posiciones interclasistas y también, qué papel se concede a la lucha en el corazón de la extracción de la plusvalía (tradicionalmente sindical).

Para Giménez, la mezcla de los dos niveles de análisis (modo de producción/formación social histórica) en los términos realizados por la TRS conduce a una abstracción tal que ofusca la importancia teórica y política de la materialidad de la reproducción biológica humana y sus efectos sobre las mujeres de la clase trabajadora (en su conciencia, vivencia de la sexualidad, …), la variedad de ideologías y formas de control legal y social que suceden en torno a los derechos reproductivos y el encaje de la cobertura de las necesidades de aquellos segmentos de la clase trabajadora que no son productivos para el capital.

Volviendo a la cuestión de la incorporación de otros ejes de opresión, además del de sexual, a nivel político, descentrar la lucha de clases del ciclo de valorización del capital y entroncar con fórmulas que consideran el eje de clase igual de determinante que el de raza, sexo, … deja el campo abierto a dos riesgos: al de la perpetuación de los enfoques identitarios en la conformación de la lucha política y, añadimos nosotros, a la revitalización continua de las estrategias dualistas o aditivas, en detrimento de frentes unitarios de confrontación de clase (con sexo, raza y diversidad interna, pero unidos como polo antagónico común, no meramente aditiva), contra el capitalismo como la totalidad que representa.

Si bien Giménez es particularmente incisiva respecto a este posicionamiento, lo cierto es que la apuesta por dicha co-constitución o la prevalencia del eje de clase aparece de forma ambigua y contradictoria en Arruzza y en Bhattacharya.8 Esto es, mientras que se subraya la importancia de las luchas laborales también se subsume en formulaciones brillantemente ambiguas respecto a la universalidad/políticas de la identidad[9]. Esta ambigüedad, empero, quedaría nítidamente resuelta en la formulación concreta realizada en el «Manifiesto para un feminismo del 99%» que ya ha sido objeto de crítica desde diferentes organizaciones políticas de clase: «La lección que ya hemos aprendido es que la propuesta política que pretende desarrollar una estrategia de clase no puede simplemente hacer un llamamiento a la diversidad de las luchas que nacen de abajo»[10], o «la “reinvención” de la huelga que señala el Manifiesto no pasa por bautizar con ese nombre a todas las acciones feministas, cualesquiera sean, ni tampoco por reivindicar el retraimiento de tareas en “esa visión amplia de lo que se entiende por cuestión laboral”, donde las autoras mezclan confusamente la huelga del trabajo doméstico, con la “del sexo y de las sonrisas”[…] Por el contrario, esta nueva reivindicación del método de la huelga deberíamos ponerlo al servicio de fortalecer a las trabajadoras asalariadas en su enfrentamiento a la patronal, al Estado y a la burocracia sindical […] La tarea actual de un feminismo anticapitalista debiera ser combatir en los sindicatos, especialmente en aquellos sectores de la producción y los servicios altamente feminizados, para conseguir unir lo que la burocracia divide. Pero en el Manifiesto, que habla de clase trabajadora, de huelga, de anticapitalismo y lucha de clases, la burocracia sindical no está siquiera mencionada y, peligrosamente, se adjudica a los sindicatos en general la política corporativa, economicista y corrosiva de sus direcciones»[11].

Algunos apuntes políticos de la TRS en el Estado españolLa TRS se postula explícitamente como una herramienta al servicio de la intervención política, por lo tanto, buscar los vínculos entre el análisis y la propuesta política concreta de las diferentes posturas es clave. Es decir, la exploración de la continuidad/ruptura entre la teoría y la apuesta práctica o estrategia de lucha es fundamental para evaluar posibilidades de éxito o fracaso en la lucha contra el capitalismo y por la emancipación de las opresiones sexuales, de género y raza que despliega el modo de producción capitalista contra la clase trabajadora.

Si bien existen antologías y publicaciones previas y coetáneas relacionadas de forma explícita con la TRS,[12] podría decirse que hoy dia Cinzia Arruza, Titti Bhattacharya y Susan Ferguson constituyen las principales figuras de referencia internacional en la divulgación de este enfoque renovado del feminismo marxista/TRS también en nuestro contexto. La visibilización de estas autoras daría un salto cualitativo de carácter político a su enfoque de la TRS con la publicación en 2019 de «Feminismo del 99%», un manifiesto para la intervención política al calor de las convocatorias internacionales del 8 de marzo de los últimos cuatro años, como ya hemos apuntado.

La prioridad política del enfoque defendido por estas autoras es disputar el terreno político e ideológico al feminismo liberal (en sus diferentes variantes y renovaciones, como el llamado feminismo corporativo). En un segundo plano, también discrepa de las posiciones defendidas por figuras emanadas del feminismo autónomo italiano[13] y respecto los planteamientos voluntaristas de la economía feminista, si bien, la táctica consiste más en buscar puntos de conexión que no de confrontación o clarificación de posiciones respecto a expresiones feministas, digamos de izquierdas, más cercanas a posiciones socialdemócratas o incluso al feminismo radical, en pro de ese gran frente unitario de corte ciudadanista.

A grandes rasgos, la corriente principal de la TRS respecto al feminismo marxista-autónomo, rechaza la noción de que el trabajo no asalariado (sea doméstico o no) produzca valor en un sentido capitalista y no hace propia la consigna a favor del reconocimiento de un salario para el trabajo doméstico. Respecto a la economía feminista, la TRS reivindica explícitamente a Marx y subraya la necesidad de impugnar la totalidad capitalista de forma concreta, esto es, no acotar el programa de intervención y de demandas a reformas puntuales del actual estado de las cosas (acompañado o no de retóricas anticapitalistas de carácter utópico, esto es, fundadas en un voluntarismo de corte ciudadanista que obvia la lucha de clases): corresponsabilidad, «conciliación», cuotas, «políticas de reconocimiento» … En términos prácticos, la prioridad de confrontar el feminismo liberal o las boutades de la ultraderecha hace que apenas se confronte con la expresión reformista y corta de miras de estas propuestas, no es de extrañar que en al enfoque del «feminismo del 99%» se hayan sumado figuras con un discurso abiertamente socialdemócrata, como Nancy Fraser.

En el contexto de la llamada «crisis de cuidados» -fórmula enfáticamente popularizada en el Estado español a raíz precisamente de los recortes del gasto público en servicios públicos y desregulación del mercado laboral derivados del rescate de la banca privada tras el crack de 2007/8-, nuevamente la discusión sobre el trabajo doméstico. En términos contemporáneos, el viejo debate se reformula como «trabajos de cuidados» y, nuevamente, constituye el terreno de disputa privilegiado entre las diferentes corrientes de izquierdas dentro del campo del feminismo.

La tensión entre enfoques voluntaristas, socialdemócratas (o plataformas electorales aspirantes a «ocupar el espacio que deja a su izquierda» el socialiberalismo) o rupturistas con el orden capitalista en el Estado español se muestra nítidamente si vemos las diferentes concreciones de huelga convocada el 8 de marzo de 2018, basculante entre huelga «de mujeres/feminista» entre la huelga real o simbólica-visibilización. Por otra parte, la tensión o el eclecticismo político se muestran en el intercambio lingüístico y préstamos de conceptos y formulaciones como la noción «capitalismo-vs-vida», «poner la vida en el centro», «revalorizar los trabajos de cuidados», … Bajo estos lemas aparentemente de consenso, en la práctica coagulan tablas reivindicativas contradictorias … apenas discutidas en profundidad. Esta indefinición de sobreentendidos, o ambigüedades inclusivas calculadas, impactan en los manifiestos, estrategias y alianzas políticas de un frente de masas muy heterogéneo donde la discusión política suele liquidarse en la acumulación agónica de reivindicaciones y acciones sin perspectiva estratégica[14].

De la política a la teoría de nuevo

Las consecuencias de la fragmentación identitaria de los frentes de lucha (o su impotencia para establecer una unidad de acción estratégica, como señalaron McNally y Ferguson respecto a la década de los 1990/2000, aunque no es una lógica de acción colectiva en absoluto superada) y la pretensión de surfear los movimientos sociales con retóricas anticapitalistas acompañadas de programas reformistas, es una discusión que se viene reeditando en el marco político general desde la década de los 1990, bien sea en clave antiglobalización, ecológica y ahora en el frente de masas feminista-.

Sin embargo, es particularmente útil rastrear la relación entre las categorías y las propuestas estratégicas, esto es, rehabilitar la veta de la teoría de la praxis y del anhelo transformador de la célebre tesis sobre Feuerbach. Particularmente útil en el campo de la lucha por la emancipación de las mujeres de la clase trabajadora donde la relación teórico-política se fragmentó, la retórica académica o los enfoques «técnicos» (esto es, que no han cuestionado ni tensionado los determinantes estructurales del capitalismo como obstáculo recurrente en el éxito de políticas económicas concretas) obtuvieron una amplia audiencia e incluso se teorizó el fin de la acción colectiva como herramienta útil en el campo del feminismo (a favor de las políticas de reconocimiento identitario y la performatividad individual). La necesidad de articular de forma satisfactoria el bucle de la teoría y la praxis política es clave[15].

En resumen, el vínculo entre la teoría y la práctica en los objetivos y propuestas que emanan de las diferentes propuestas de la TRS nos permiten situar con claridad el sujeto político de la emancipación (la clase trabajadora) pero también aportan elementos clave para clarificar el impacto y el papel de los procesos diferenciales de proletarización y mercantilización de los cuerpos de los diferentes segmentos en los que el capitalismo jerarquiza y confronta a la clase trabajadora internacional: desde el tráfico de órganos y tejidos, pasando por la prostitución y el alquiler de vientres e incluso los procesos vinculados a la crisis del CoVid19 conformados contra la clase trabajadora y específicamente, las mujeres (sobreexposición al riesgo, superexplotación asalariada y extrasalarial, desmantelamiento de la sanidad pública, desprestigio de la educación pública y represión de la acción política). Una articulación que debería servirnos para una acción política pedagógica y clara y también para deshacernos de falsos lugares comunes y de las trampas oportunistas que tiende la socialdemocracia desde diferentes frentes, sea el cortoplacismo, el «pragmatismo» o la rendición política ante frentes inteclasistas – de masas o no- que, de entrada, exigen la renuncia teórica y práctica a la superación del capitalismo en pro de la utopía de que es posible un capitalismo «con rostro humano», «feminista» o siquiera «antirracista».

Referencias

Bhattacharya, Tithi (ed) (2019), Teoria de la reproducció social. Ressituant la classe, recentrant l’opressió. Manresa: Tigre de Paper

Ferguson, Susan (2020) Women and work. Feminism, labour and social reproduction. London: Pluto Press

Giménez, Martha E. (2018) Marx, Women and capitalist social reproduction. Marxist feminist essays. Chicago: Haymarket Books.

Lebowitz, Michael (2005) Más allá de El Capital. La economía política de la clase obrera en Marx. Akal: Madrid

Vogel, Lise ([1983] 2013) Marxism and the oppression of women. Toward a Unitary Theory. Chicago: Haymarket Books.

Young, Iris M. (1980) Socialist feminism and the Limits of the Dual system theory a Hennessy, R. & Ingraham, C. (eds) (1997), Materialist feminism. A reader in class, difference and women’s lives. London: Routledge

Notas

[1] Cinzia Arruzza hace un somero repaso a la caracterización política del período en «Las sin parte» En el caso específico del Partido Comunista de Estados Unidos, es interesante comparar relatos dado que la reconstrucción de genealogías y trayectorias no está libre de las posiciones políticas desde las que se realizan: a modo de ejemplo, el relato de Jodie Dean (a «Necessitem camarades», Tigre de Paper 2019) y el que hace Susan Ferguson (2020). Por otra parte, por razones de espacio, en estas páginas no se tratará el desarrollo teórico y político fuera del contexto occidental (Norteamérica y Europa).

[2] Benería, Lourdes (1999), La aparición de la economía feminista. Historia Agraria, nº 17, pp 59-61.

[3] Ver la crítica de Irish Young(1980) o Susan Ferguson (2020).

[4] Ver «Interseccions i dialèctica: reconstruccions crítiques en la teoria de la reproducció social» de David McNally en Bhattacharya (2019).

[5] Desde la perspectiva ecofeminista, la obra de Vandana Shiva y de Jules Falquet ilustra cómo los macroplanes de ajuste estructural impactan en la proletarización de más segmentos de población, a menudo vinculados a los célebres «microcréditos» promocionados por el Banco Mundial y otros organismos internacionales como herramientas específicas de «empoderamiento» de las mujeres de la periferia capitalista.

[6] La realidad práctica de la Ley de Dependencia es el ejemplo más claro de que el papel lo sostiene todo, hasta que llega el momento de cumplir con los pagos de la deuda privada y los dictados del Banco Central Europeo. En julio de 2020, los propios informes de Servicios Sociales reconocen que 164 personas dependientes fallecen cada día en el Estado español sin recibir atención, sea por el colapso para la mera evaluación del grado de dependencia, sea porque, aun estando reconocida, su abono se retrasa indefinidamente. https://www.infolibre.es/noticias/politica/2020/07/10/un_total_164_dependientes_mueren_dia_sin_recibir_atencion_segun_directores_servicios_sociales_108731_1012.html El contexto del CoVid nos ha brindado nuevos y aberrantes ejemplos sobre cuál es el potencial de estas políticas públicas que reconocen prestaciones que o no se abonan o cuyo acceso se restringe con trabas burocráticas insalvables: desde la prestación por Covid para las trabajadoras del hogar o el Ingreso Mínimo Vital.

[7] El nudo gordiano de este balance nos remite a la cuestión de «la población» en Marx y las dos citas célebres acerca de confiar en la naturaleza la reproducción humana o la existencia de relaciones sociales de producción y de reproducción.

[8] «For it is not true that the working class cannot fight in the sphere of reproduction. It is, however, true that it can only win against the system in the sphere of production»[…] An understanding of capitalism as an integrated system, where production is scaffolded by social reproduction, can help fighters understand the significance of political struggles in either sphere and the necessity of uniting them. […] At this particular moment of neoliberal crisis, gender is being used as the weapon of class struggle by capital. […] Our solution as Marxist revolutionaries is not to simply talk about the importance of class struggle, but to link the struggles of the formal economy to those outside of it. For this to happen, it is less important that we «win the argument» with oppressed identities. It is more important that we win their trust, by being the most intransigent fighters at home and at work. This is why in the organizations where we fight for wages (e.g., our labor unions), we need to raise the question of reproductive justice; and in our organizations where we fight against sexism and racism, we need to raise the question of wages. https://socialistworker.org/2013/09/10/what-is-social-reproduction-theory.

[9] «La experiencia concreta de la huelga de mujeres, […], hizo que la cuestión de si la lucha de clases debía tener prioridad sobre las luchas “basadas en la identidad”, no solo quedara obsoleta sino también retratada como engañosa. Si pensamos la clase como un agente político, el género, la raza y la sexualidad deben ser reconocidas como componentes intrínsecos de la forma en que las personas concretan su sentido del yo y su relación con el mundo y, por lo tanto, son parte de la manera en que las personas se politizan e involucran en la lucha. […] Es fundamental para la organización, las estrategias y la táctica política, la idea de que siempre deben hundir sus raíces en la experiencia concreta de las personas. La abstracción de la experiencia conduce al reemplazo del materialismo por el racionalismo –a saber, combinaciones de categorías analíticas y realidad subjetiva y su proyección libresca acerca de lo que la lucha de clases significa (o debe significar) en las realidades vividas por la gente-. Por otra parte, si el feminismo y el antirracismo aspiran a ser proyectos de liberación para el conjunto de la humanidad, entonces la cuestión del capitalismo es ineludible. El problema de la sustitución de la lucha de clases por luchas basadas en la identidad debe ser reformulado como un problema político surgido de la hegemonía de la articulación liberal del discurso feminista. […]» https://marxismocritico.com/2018/03/07/del-feminismo-de-la-reproduccion-social-a-la-huelga-de-mujeres/

[10] Itaia: https://itaia.eus/2020/01/26/politica-del-99-sumas-que-restan/

[11] http://www.izquierdadiario.es/Feminismo-para-el-99-estrategias-en-debate-134929 Para una lectura sindical de clase sobre las convocatorias del 8 de marzo, es recomendable el posicionamiento de la Coordinadora Obrera Sindical en 2018: https://sindicatcos.cat/8-de-marc-vaga-general-feminista/

[12] Algunos ejemplos: Bezanson, Kate & Luxton, Meg (eds)(2006) Social reproduction. Feminist political economy challenges neo-liberalism. Montreal: McGill-Queen’s University Press; Bakker, Isabella & Gill, Stephen (eds) (2003) Power, production and social reproduction. New York: Palgrave Macmillan; Hansen, Karen V. & Philipson, Ilene J. (eds) (1990) Women, class and the feminist imagination. A socialist-feminist reader. Philadelphia: Temple University Press, …

[13] Tras el éxito editorial internacional de «El Calibán y la bruja» ha obtenido una fuerte visibilidad a través de la figura de Silvia Federici y ha provocado, incluso, la reedición de «El arcano de la reproducción» de Leopoldina Fortunati. Esta última ensaya una, a nuestro parecer, fallida enmienda a la teoría del valor para defender una posición intermedia entre quienes postulan que el trabajo doméstico (extramercantil) produce «valor» en el sentido capitalista del término y quienes rechazan de plano la aplicación grosera de las categorías de El Capital.

[14] Tampoco hay que perder de vista, que en la disputa política e ideológica del frente feminista en el Estado español también están presentes otros enfoques ligados a los estudios culturales y las políticas de la identidad, como la teoría y el activismo queer …, que a menudo reclama (y obtiene) su correspondiente cuota particularista autorreferencial. Y, finalmente con el telón de fondo, nunca hay que olvidarlo, del feminismo liberal, el neomasculinismo (y el rechazo a lo que llaman la «ideología del género») y la instrumentalización de la ultraderecha de la cuestión feminista. Especialmente preocupante, en nuestro contexto, cómo la agitación del fantasma (muy real) de la ultraderecha, a menudo sirve como mordaza de debates políticos de clarificación en el seno del anticapitalismo en nombre del cortoplacismo y el «realismo» (por no decir, de la resignación y abandono de un proyecto politico propio de ruptura y confrontación).

[15] Valga como ejemplo la contradicción entre la doctrina oficial del Pardido Socialdemócrata Alemán y la agitación realizada por Clara Zetkin, magistralmente repasada por Vogel, una herencia contradictoria que marcó los retrocesos de la II Internacional e inspiraría los elementos más rupturistas de la revolución bolchevique y cuyo eco, pese al anticomunismo banal, resuena en las asambleas de base del frente feminista contemporáneo.

Artículo Original: gedar.eus

Elena Idoate Ibáñez

Governs incapaços i promeses incomplertes

La derogació de la reforma laboral de Mariano Rajoy i Fátima Báñez del 2012 va ser un dels punts estrella de la campanya electoral dels partits de l’actual govern. A la seva victòria electoral hi van contribuir diversos factors, i no es pot aïllar l’efecte d’aquesta promesa en concret. Però és evident que van triar aquesta bandera electoral per generar expectatives a favor d’un gir progressista. Aquella reforma laboral es va dur a terme amb una majoria del PP al Congrés dels Diputats i en un context econòmic d’atur disparat i unes dèbils previsions de recuperació de l’ocupació. Ara la situació és una altra, amb un canvi de cicle polític i econòmic. Durant els darrers anys, la conflictivitat laboral, la perpetuació de la precarietat i el retrocés dels salaris en la distribució de la renda han fet créixer els suports cap a una reversió de la pèrdua de drets laborals.

El govern de PSOE i Podem va derogar, amb el Reial Decret-llei 4/2020, l’acomiadament objectiu per faltes laborals justificades per baixes mèdiques. No era un mecanisme gaire utilitzat, però era totalment injust. Llavors, el govern de l’Estat espanyol va vendre aquesta mesura com l’inici de la derogació de la reforma laboral del 2012. Aquesta era la primera fita del punt 1.3 de l’acord per la coalició de govern d’aquests dos partits que declarava “Derogaremos la reforma laboral. Recuperaremos los derechos laborales arrebatados por la reforma laboral de 2012” Es va dur a terme sense negociar-ho amb la patronal i amb l’objectiu de fer retrocedir el poder dels empresaris a l’hora acomiadar els treballadors i treballadores. I amb aquesta lògica es podrien anar derogant els altres preceptes de la reforma laboral del 2012 inclosos en aquell compromís de govern. Però el publicitat com a “gran acord” de Yolanda Díaz manté gairebé intacta la reforma laboral del 2012 i, el més greu, dona per liquidat tot intent de recuperar drets.

La reforma laboral ha afavorit els beneficis empresarials sense crear ocupació

La reforma laboral del 2012 va suposar una dràstica reducció dels drets laborals, especialment en els convenis col·lectius, la modificació de les condicions de treball, la variabilitat del salaris i la reducció del cost de l’acomiadament. Com tota reforma laboral neoliberal, es basava en atacar la suposada “rigidesa” del mercat laboral, que no permetria ajustar a la baixa les condicions de treball i els salaris, com a causant de la incapacitat de l’economia espanyola de generar prou ocupació. Les evidències mostren el fracàs d’aquesta teoria i d’aquesta política, que pretén, d’una banda, fomentar la contractació indefinida amb l’abaratiment dels acomiadaments i, de l’altra, evitar les reduccions de plantilla amb la “flexibilitat interna”. Cap estudi ha pogut demostrar que els increments salarials, el cost de l’acomiadament ni l’estabilitat de les condicions de treball tenen un pes rellevant en contra de la creació d’ocupació. Tal i com hem pogut comprovar amb les mesures de contenció de la pandèmia del coronavirus, que han suposat diferents graus de restriccions, la pèrdua i recuperació dels llocs de treball depèn fonamentalment de les variacions de l’activitat econòmica.

Els indicadors econòmics demostren que la reforma laboral del 2012 hauria afavorit els beneficis dels empresaris però no hauria salvat llocs de feina. Durant la recuperació de l’activitat econòmica després de la crisi del 2008, entre el 2015 i el 2017, el PIB va créixer amb taxes d’entre el 3,8% i el 3%. En canvi, el ritme de l’increment de l’ocupació va ser més suau, entre el 0,9% i el 2,7%. El 2019, l’ocupació total estava 4,4% per sota del 2007. La relació entre els indicadors macroeconòmics i els canvis en la legislació laboral és molt difícil d’establir. Però seria lògic pensar que la reforma laboral del 2012 ha contribuït a un retrocés dels salaris en la distribució de la renda. El 2019, la participació de les remuneracions dels assalariats i assalariades en el PIB va ser del 46,3% del PIB, per sota del percentatge del 2017, que era el 47,3%. La pèrdua de pes de dels salaris en la renda ha estat continuat. L’any 2000, el percentatge va ser d’un 48,8%.

Durant els primers mesos de la crisi del coronavirus, les rendes salarials s’han aconseguit mantenir malgrat la davallada de l’activitat econòmica perquè, amb els ERTOs, l’Estat ha compensat la pèrdua dels salaris. En l’etapa actual, els ERTOs es mantenen però les polítiques de reactivació econòmica estan dirigides clarament a afavorir els interessos empresarials. Es rescaten els grans interessos econòmics per tal de mantenir el valor patrimonial de les empreses i les cotitzacions de la borsa. Ja s’està notant un creixement de la desigualtat perquè la gestió política de la pandèmia està afavorint el guany patrimonial dels més rics en detriment dels recursos materials de vida del conjunt de la població. Així doncs, té tot el sentit reforçar els drets laborals que afavoreixen l’estabilitat dels llocs de feina i els increments salarials, entre d’altres millores, per tal de combatre la desigualtat en la distribució de la renda.

Importa allò que es descarta i no allò que s’inclou

El Real Decret llei 32/2021, de 28 de desembre, de mesures urgents per a la reforma laboral, la garantia de l’estabilitat en l’ocupació i la transformació del mercat de treball s’ha venut com el primer gran acord que conté mesures favorables als drets dels treballadors i treballadores. Però el seu contingut no reflecteix un titular tan grandiloqüent sinó que es limita a uns canvis minsos.

En matèria de negociació col·lectiva, s’han establert dues millores: la recuperació de la fixació dels salaris en el conveni sectorial per sobre del conveni d’empresa i la recuperació de la ultra-activitat. Però són avenços limitats, ja que queden fora la fixació de la resta de condicions de treball i no s’estableix com a marc de negociació els convenis provincials, que són els que tenen millors salaris. També hi ha alguns canvis positius en els contractes temporals, però no es pot preveure un impacte important en la reducció de la temporalitat. S’elimina el contracte per obra i serveis, utilitzat àmpliament en frau de llei, i s’escurça una mica l’encadenament de contractes. Però, d’altra banda, es potencien els contractes temporals restants, perquè es permet que les empreses facin contractes temporals durant 90 dies a l’any i es passen a anomenar contractes indefinits discontinus els treballs estacionals de temporada. L’economia espanyola és líder en temporalitat de la contractació i les mesures que s’apliquen per fer-li front són mínimes.

Les crítiques a l’acord de Yolanda Díaz amb sindicats i patronal adverteixen que no s’ha derogat la reforma laboral del 2012. Les mesures que s’hi ha inclòs són positives, però el fracàs està en tot allò que s’ha descartat. Els elements més lesius de la reforma laboral, als quals es feia referència en la promesa repetida del govern autoanomenat progressista, romanen gairebé intactes. No s’han recuperat el cost de l’acomiadament improcedent, que la reforma laboral del 2012 va reduir, ni els salaris de tramitació. No s’ha limitat la subcontractació ni s’ha incrementat la protecció als treballadors i treballadores de les subcontractes. Tampoc s’han recuperat les restriccions a l’acomiadament objectiu i l’autorització administrativa en els casos d’acomiadaments col·lectius d’empreses que tanquen o es deslocalitzen sense tenir motius relacionats amb la producció. Tampoc s’han derogat les mesures de “flexibilitat interna” que permeten als empresaris modificar les condicions de treball com la jornada, horari, funcions i salaris sense justificació. Amb tot, l’acord sobre el mercat de treball blinda la relació de forces favorables als empresaris, que retenen un conjunt de pràctiques que podem qualificar de dràstiques, per la seva capacitat de precaritzar les condicions laborals, reduir els salaris i destruir ocupació, i d’injustificades, perquè no responen a la supervivència d’empreses en contextos difícils, sinó a l’obtenció de majors beneficis per part d’empreses viables.

Per què ha fet fallida la derogació de la reforma laboral?

El govern de l’Estat espanyol ha fet un gran esforç de propaganda magnificant la importància de la seva reforma laboral ocultant l’incompliment d’una promesa electoral. Algunes veus del PP i de la patronal ja han manifestat que, en el fons, el govern espanyol està validant l’anterior reforma. De fet, el suport de la patronal a l’acord s’explica precisament pel blindatge dels aspectes més lesius sobre els drets laborals. El text de l’acord està en tràmit parlamentari i serà votat al Congrés dels diputats. Si no es modifica, podria sortir aprovat amb l’ajuda de Ciutadans. Però si el govern de l’Estat espanyol optés pels suports d’ERC, Bildu i BNG, i fins i tot el PNV, haurà d’introduir-hi més mesures per a recuperar drets laborals. Llavors podria perdre l’aval de la patronal. El resultat de tot plegat és incert, però hem vist com Yolanda Díaz ha defensat amb molta força l’acord assolit.

Les explicacions sobre la fallida en la derogació de la reforma laboral són diverses. Una és l’enfrontament d’una suposada postura més favorable a la recuperació de drets sostinguda per Yolanda Díaz al Ministeri de Treball i l’aposta més continuista de Nadia Calviño del Ministeri d’Economia. Els partits socis de govern no tenen una majoria suficient al Congrés dels diputats i haurien d’apropar posicions a partits més de dretes perquè donin el seu suport a la llei. Díaz, potenciada com a nova líder del seu partit, va justificar la moderació de les seves aspiracions amb un suposat rebuig a la romandre en la marginalitat de les esquerres. També s’ha apuntat que els canvis normatius de la legislació laboral compleixen amb les exigències de la Unió Europea de fer una reforma concertada amb els agents socials. Tot i que tots aquests elements han estat presents en la fallida de la derogació de la reforma laboral, cap n’és realment una raó veritable.

Després de tants anys d’agreujament de la precarietat laboral i la desigualtat, i de la seva extensió, el més favorable per la majoria de la població seria derogar la reforma laboral. L’opinió pública n’és favorable, i la necessitat és urgent. La Unió Europea no es pot presentar com excusa. L’exigència de la Comissió Europea a l’Estat espanyol per al desemborsament dels fons de reactivació econòmica en matèria laboral ha estat la millora de la temporalitat. Es podrien haver fet mesures més contundents en aquest sentit. I de fet, al contrari que durant la crisi del deute, no s’ha vist que la Unió Europea hagi pressionat en contra dels drets laborals. Si bé és cert que la Comissió Europea insisteix que la reforma laboral es faci amb un acord dels sindicats i la patronal, no és creïble pensar que s’haguessin vetat els fons europeus de recuperació a l’Estat espanyol si s’hagués fet una reforma laboral favorable a reduir la precarietat laboral sense el vist i plau de les organitzacions empresarials.

La renúncia de PSOE i Podem escudant-se en el diàleg social és lamentable. A la pràctica, veiem com el diàleg social amb la patronal no serveix per altra cosa que per blindar els seus interessos. El malestar social que això provoca és gran, però tant aquests partits com els sindicats UGT i CCOO que formen part de l’acord s’han instal·lat allà on estan més còmodes: en l’immobilisme. Els canvis que fan falta per a recuperar els drets laborals no són viables sense un conflicte amb certs interessos econòmics i amb certa tensió política. Amb unes polítiques decantades als interessos de la classes treballadora, aquesta guanyaria un poder relatiu per a frenar els abusos empresarials i conquerir millors drets laborals. Però ni els partits ni els sindicats majoritaris s’allunyaran del seu esquema conservador sense altres pressions externes. Si aquestes demandes, i d’altres, poden arribar a estar en l’agenda política serà per les reivindicacions populars. Fa falta molt més que una promesa electoral d’uns partits que assoleixen el govern. Com es pot empènyer, doncs, per tal d’influir en la recuperació dels drets perduts? Com es poden fer efectius altres reclamacions bàsiques pendents, com la regulació dels preus dels habitatges?

Antoni Puig Solé – ElComun.es 11/01/2020

Unas palabras del ministro de consumo, Alberto Garzón, han generado una polémica sobre la ganadería española. La derecha las instrumentaliza para abrir un nuevo frente contra el gobierno y mejorar su influencia electoral entre la población rural. Los defensores de Garzón, por su parte, han recordado que el 93,7% de la producción de carne de cerdo, el 94,2% de la carne de aves y el 80,6% de productos lácteos se concentra en granjas grandes y muy grandes y lo han considerado una anomalía de los últimos años. Pero, más que una anomalía, es una tendencia mundial que avanza desde hace 7 décadas.

En 1950, en Alemania, la media en el engorde de cerdos era de 5 por productor. 70 años después era de 1175. Se constata, pues, que cada vez un número inferior de granjas altamente especializadas engordan un número superior de animales, tanto en España como en Alemania.

Se podrá alegar que los datos de Alemania no son equiparables a los de España, ya que allí la población es más numerosa, y lo mismo vale para la producción en los EE.UU. y en China, los dos primeros productores mundiales de cerdos. Aunque esto es cierto, no nos debe pasar por alto que Alemania, pese a ser un gran consumidor de cerdo, es el primer exportador europeo. En 2016, por ejemplo, exportaron 2,5 millones de toneladas.
Esta tendencia tiene elementos perniciosos y, por lo tanto, las críticas de Garzón son justificadas. Lo que se le puede reprochar es haberlo presentado como una especificidad española, lo que no quiere decir que la ganadería española no incorpore elementos negativos particulares.

Ahora bien, ¿por qué se produce este fenómeno ahora que la producción capitalista prospera en todos los sectores, ganadería incluida?

En un mundo capitalista, lo que mueve las inversiones de capital es el beneficio. Cuanto mayor es el beneficio, mayor es el incentivo para invertir. Aunque a nivel individual, la relación no es mecánica, el beneficio procede de la explotación de los trabajadores, es decir, de la plusvalía obtenida con la producción capitalista de mercancías. Y la carne de cerdo es una mercancía más.

La plusvalía no es otra cosa que el plus-trabajo o el plus-producto. Utilizando este último concepto podemos decir que una parte de lo que se ha producido se destina a los productores, pero sólo una parte. En otras palabras: los trabajadores suelen producir una cuantía de producto superior al necesario para su reproducción y esto, bajo el modo de producción capitalista, da lugar a la plusvalía (plus-producto, en el ejemplo). Si lo traducimos en horas, una parte de las jornadas laborales de los trabajadores permiten producir lo que luego ellos mismos (como conjunto social) consumirán; la otra sirve para producir mercancías que los trabajadores no consumirán y que otros acaparan en forma de medios de producción, mercancías de primera necesidad, mercancías de lujo, o simplemente en forma de dinero. Cuanto mayor sea esta segunda parte de la jornada laboral total, mayor será la plusvalía total y, en consecuencia, mayor el beneficio que el capital se repartirá.

Si la plusvalía producida por el trabajador dependiera sólo de la duración de su jornada laboral, las posibilidades de aumentarla serían limitadas, ya que las jornadas no pueden prolongarse más allá del tiempo de resistencia de los humanos. Por otro lado, cabe suponer que, si se alargaran las jornadas laborales, la conflictividad aumentaría. Pero el trabajo excedente también se incrementa cuando se acorta el tiempo necesario para producir las mercancías que consumen los trabajadores. Esto último, como se verá, se puede conseguir con un aumento de la productividad, lo que abarata las mercancías necesarias para la reproducción de la fuerza de trabajo.

A la plusvalía producida por un simple alargamiento de la jornada laboral, Marx le llama plusvalía absoluta y a la que se deriva de la reducción del tiempo de trabajo necesario para reproducir la fuerza de trabajo, plusvalía relativa.

Es evidente que la reducción de este tiempo de trabajo necesario para reproducir la fuerza de trabajo, que da lugar a la plusvalía relativa, solo se consigue si aumenta la productividad allí donde se producen mercancías destinadas al consumo de los trabajadores, es decir, productos de subsistencia directa (alimentos, vivienda, vestido, medicinas, educación, etc.) y otros que en determinadas condiciones históricas se estiman necesarios (móviles, electrodomésticos, coches, ocio etc., en nuestros días). La reducción del valor de la fuerza de trabajo proviene entonces de la suma global de todas las reducciones del tiempo de trabajo necesario en las diversas ramas de la industria que producen estas mercancías. Se trata de una serie de actos independientes, llevados a cabo sin previo acuerdo en cuanto a su efecto final, pero que, aun así, el efecto final conlleva una desvalorización de estas mercancías y, por añadido, desvaloriza la fuerza de trabajo.

Cuando un capitalista, abaratando un producto particular, a través de un aumento de la productividad, contribuye al abaratamiento general de la fuerza de trabajo, no suele perseguir este fin. El impulso para aumentar la productividad viene de otros incentivos. ¿De cuáles?

Supongamos que el trabajo de 60 horas mensuales se materializa en 10 cerdos anuales y para su engorde se utilizan medios de producción que para fabricarlos se han necesitado 50 horas. En estas condiciones, para producir 10 cerdos se necesitarán 770 horas anuales. Por lo tanto, cada cerdo cuesta 77 horas (es decir, tiene un valor de 77 horas). 5 son valor transferido (por los medios de producción) y 72 nuevo valor (aportado por la mano de obra necesaria para el engorde). Todo ello suma las 77 horas por cerdo.
Es posible que, en estas condiciones de baja productividad, la inversión en la industria porcina no sea atrayente y sólo ocupe personas no capitalistas a las que la actividad les permite la subsistencia, siempre que la compaginen con otras actividades.

Si un capitalista invierte en este tipo de producción y quintuplica la productividad, engordará 50 cerdos. Supongamos que para que este incremento sea posible, fabricar los medios de producción necesarios ha supuesto 260 horas. En estas condiciones, el capitalista producirá un cerdo destinándole 20,4 horas (6 de valor transferido y 14,4 de añadido). Puede ser que el capitalista pueda contratar a un trabajador, pagándole un salario equivalente al tiempo de trabajo necesario para producir 10 cerdos, es decir, un valor equivalente a 204 horas. Como este trabajador no ha trabajado 204 horas sino 260, el capitalista se apropia de un plus-trabajo equivalente a 56 horas. En estas condiciones los capitalistas pueden estar interesados en instalar no una sino una serie de granjas de cerdos.

Aquí aparece un elemento adicional. El valor real de una mercancía no es su valor individuo, sino su valor social; es decir, su valor no se mide por el tiempo de trabajo que cuesta al productor en cada caso particular, sino por el tiempo de trabajo socialmente necesario para su producción. Mientras la innovación productiva no se generalice, esta capitalista tiene la opción de vender sus mercancías, producidas bajo el nuevo método, a su valor social, vendiéndolas por encima de su valor particular, realizando así una plusvalía extraordinaria por cada cerdo, que sumará a la plusvalía (ordinaria) ya mencionada.

Pero hay un problema. Todo esto se inició con un aumento de la productividad. Es decir, ahora se producen más cerdos que antes. Por lo tanto, para realizar la plusvalía se venderán más cerdos. En igualdad de condiciones, estos cerdos adicionales solo pueden ocupar una parte del mercado a través de una reducción en el precio. El capitalista en cuestión acabará vendiendo por debajo del valor social, pero por encima de su valor particular, digamos que por una cuantía equivalente a 25 horas, realizando su plusvalía global (ordinaria) de 56 horas más una adicional de 4,6 por cerdo.

En las nuevas condiciones, los productores iniciales de cerdos ni siquiera conseguirán subsistir, con lo que abandonarán sus producciones para dedicarse a otras actividades e incluso, en algunos casos, se convertirán en trabajadores al servicio de los nuevos productores capitalistas. Pero la producción de cerdos no disminuirá, sino que aumentará atrayendo nuevos capitales.

Esto solo será el comienzo de una tendencia que se impondrá año tras año. La búsqueda de la plusvalía extraordinaria provoca que los capitalistas más solventes inviertan en nuevas tecnologías que mejoren la productividad. Y así es como en Alemania se ha pasado de una producción de 5 cerdos por productor hace 70 años a una media de 1.175 ahora. En España la evolución ha sido parecida. Y la carrera continúa. Esta carrera incorpora la lucha entre capitales por el control de un mercado en el que el capital alemán, entre otros, pugna, al igual que pugna en el sector del automóvil. El automóvil indica cómo puede acabar la historia del cerdo si todo ello solo se afronta con música celestial, creyendo que de repente todos podemos empezar a comer jamón de primera, a lo que ahora solo acceden los más ricos.

Pero volvamos a la desvalorización de la fuerza de trabajo. Dado que la plusvalía relativa aumenta proporcionalmente la productividad del trabajo, y el valor de las mercancías cae de forma proporcional al incremento de esta productividad, el mismo proceso que abarata las mercancías a nivel unitario permite aumentar la plusvalía que el conjunto de mercancías producidas contiene. Así, el capitalista cuyo único interés es el beneficio, impulsa constantemente la reducción del valor de cada una de sus mercancías, y al mismo tiempo, aumenta el número de mercancías producidas aumentando la masa de plusvalía.

Los capitalistas del gorrino, como hemos visto, se mueven por el mismo incentivo que el resto. Se da la paradoja, que su movimiento comporta de forma adicional una disminución de las horas de trabajo necesarias para reproducir la fuerza de trabajo.

Gracias a ello se puede incluso llegar a producir un mayor número de kilos de carne destinados a los trabajadores, que supere en creces a los de antes, lo que de forma previsible será visto por los sindicatos, como un «buen» reparto de las mejores en productividad, entre capital y trabajo. Será un resultado adicional, que favorecerá a todos los capitalistas como clase y que incluso puede apaciguar la lucha de clases, sin que por ello este sea el motivo individual que ha llevado a invertir para aumentar la productividad.

Así pues, el valor de las mercancías (incluida la fuerza de trabajo) evoluciona en proporción inversa a la productividad del trabajo. 40 horas de trabajo siempre incorporarán el mismo valor nuevo, independientemente del número de mercancías producidas. La plusvalía relativa y la productividad son proporcionales: si un aumento de la productividad produce una caída en el valor de los medios de subsistencia (y, por tanto, en el valor de la fuerza de trabajo), la plusvalía relativa aumentará de forma proporcional. Por lo tanto, el capital tiene un impulso inmanente, y una tendencia constante, hacia el aumento de la productividad del trabajo, con el fin de abaratar las mercancías y, al abaratarlas (en horas de trabajo necesarias a nivel unitario), abarata el coste que para él supone contratar al trabajador.

Este regalo adicional, los capitalistas no se lo dejaran arrebatar. Si queremos que, en lugar de las salchichas de baja calidad, los trabajadores pasen a consumir jamón procedente de unos cerdos engordados en libertad que solo comen bellotas y beben de los ríos, previamente será necesaria una revalorización de la fuerza de trabajo y eso no cae del cielo, por mucho que algunos sostengan la retórica de «la soberanía del consumidor». Para ello, los incrementos de los salarios y de las pensiones, deberían calcularse, no en base a una cesta de la compra que incorpore mercancías que se han fabricado utilizando las formas de producción vigentes, sino otra cesta que incorpore el precio de los productos ecológicos. Puede ser que Garzón esté de acuerdo, pero no creo que lo comparta el gobierno del que forma parte ni la Unión Europea. Si Garzón abre la boca en esa dirección lo volverán a linchar. Tampoco veo que esta sea la propuesta de los sindicatos mayoritarios, que pese a recurrir al comodín del «nuevo modelo productivo», solo reclaman incrementos salariales moderados, en consonancia con la inflación real y tomando como referente la actual cesta de la compra.

¿Está interesado el capitalista individual en la utilidad de su mercancía? En un principio no: sólo le interesa la plusvalía que contiene. Pero para poder venderla, esta mercancía debe ser útil al comprador y debe ser igual o mejor que la de los competidores. Así muchos incrementos de productividad han ido asociados a una mejora en las características de la mercancía producida. Se producen, por ejemplo, más coches que hace 50 años y para producirlos se necesitan menos horas que antes. Pero, en general, parece que los coches son mejores que hace 50 años. Esto en la ganadería es más difícil, aunque hay que reconocer que han conseguido enviar a las estanterías de las grandes superficies, queso, yogures, hamburguesas y salchichas más gustosas y con mejor pinta.
Los incrementos de productivos en la ganadería no comportan únicamente multiplicar la cantidad de materiales, como ocurre en la fabricación de coches, viviendas o electrodomésticos. En este caso, se trata de multiplicar la cantidad de seres vivos y de arrancarles más producto (más huevos, más leche, más kilos de carne, etc.). Los cerdos no se fabrican con máquinas, sino a través de su propia reproducción, si bien en esta reproducción, ahora las máquinas y las nuevas tecnologías (especialmente químicas) también intervienen, ocasionando efectos perversos sobre la vida de estos animales. Por otro lado, el engorde, necesita un tiempo, difícil de cambiar, pero ahora lo han cambiado.

Para reducir los tiempos, se han modificado las pautas de alimentación y las conductas de los animales en cautiverio. Esto acorta los tiempos, cosa fundamental para ampliar la plusvalía, ya que cuanto más corto es el tiempo de rotación de un capital, mayor es la plusvalía anual. El problema es que, con estos incrementos de productividad, la calidad de la carne empeora, como acertadamente señala Garzón. Así, alimentar a los trabajadores sale más barato y se les puede contentar con más rancho, pero de menor calidad.

Los incrementos de productividad comportan una mayor utilización de materiales y una producción mayor de residuos, con los correspondientes problemas ecológicos. Esto es general en todos los sectores. En el caso de los cerdos, entre el incremento de los materiales se encuentran el pienso y los productos químicos asociados y entre los residuos, los purines. Así el problema adquiere una dimensión superior. En Alemania se ha implantado un sistema de descomposición del purín que permite su movimiento de un lugar a otro, desplazando la parte que no puede absorber la agricultura de proximidad. La UE reprocha a España el retraso en esta gestión. Esto no significa que reclame un nuevo sistema productivo, como algunos ingenuos quieren interpretar. Reclama más eficiencia en el sistema vigente.

Corregir el retraso español, exige dinero que podrían venir de los fondos europeos. Al fin y al cabo, se nos dice que hay que priorizar la modernización ecológica. La cuestión es saber a qué manos irán estos fondos, en caso de que también destinen a la “modernización de la ganadería intensiva» y si no se incentivará previamente la penetración del capital extranjero en un sector donde ahora no tiene la fuerza que por ejemplo tiene en el automóvil.

Algunos defensores de Garzón han dicho que la agricultura intensiva ensucia «la España vaciada» y la acaba de vaciar. Es una verdad a medias. Los cambios, como hemos sostenido al principio, vienen de lejos. De hecho, la complementación de una agricultura, cada vez más mecanizada, con la ganadería de nuevo tipo, en un primer momento evitaron que la España vaciada, se vaciara más aún. Esto se logró a través de un proceso peculiar, con el que se promocionó un fenómeno que podríamos definir como ganadería intensiva «en el propio domicilio», incentivado por grandes grupos capitalistas de la alimentación y la distribución, ya que el cerdo, solo llega al mercado en forma de salchichas y otros productos alimenticios que fabrican los grupos industriales y venden las grandes superficies y los grandes distribuidores. Estos grandes capitales, suministraban los lechones, los conejos o las aves para el engorde, el pienso y el tratamiento veterinario. Del resto se ocupaba el ganadero subsumido al gran grupo alimentario y/o distribuidor. Entre este resto estaban las instalaciones, el consumo energético, la mano de obra y la gestión de residuos. Esto ha cambiado de dimensión. A medida que la agricultura y la ganadería se han mecanizado con los correspondientes incrementos de productividad, las pequeñas granjas domésticas han sido sustituidas por granjas grandes, de la misma manera que ha crecido el número de hectáreas que cada propietario o arrendatario cultiva. Pero el modelo sigue siendo parecido, con lo que el problema de los residuos queda en manos de unos ganaderos que en el fondo no son más que un eslabón de la cadena del gran grupo alimentario. Y al mismo tiempo, a medida que la productividad se incrementa, la mano de obra necesaria disminuye, con lo que la España vaciada, ciertamente, se sigue vaciando más aún y solo le llegan trabajadores provenientes de otros lugares, dispuestos a realizar un trabajo duro y mal remunerado al servicio del ganadero. Quien más se beneficia de todo ello es el gran capital, al que el ganadero está subsumido.

En una sociedad de clase y mercantilizada como la nuestra, hay mercancías para ricos (mercancías de lujo) y mercancías comunes. El mercado también refleja las diferencias de clase y también lo hace en la alimentación. Como los incrementos de productividad suelen impactar en las mercancías de lujo al igual que lo hacen en las demás, pueden abaratarlas hasta un nivel que acaban siendo mercancías comunes. Los automóviles, los móviles, los ordenadores o ciertas mercancías de ocio pueden servirnos de ejemplo. Este es otro de los puntos fuertes del capitalismo que le ayuda a garantizar la paz social, sin afectar el estatus de los ricos, ya que a medida que unas mercancías de lujo pasan a la condición de mercancías comunes, aparecen nuevas mercancías de lujo. ¿Es posible que este proceso afecte la alimentación permitiendo que los alimentos ecológicos se abaraten y puedan ser mercancías comunes, sin necesidad de revalorizar la fuerza de trabajo? En algunos supuestos sí. El ejemplo paradigmático podría ser la producción de soja, aunque aquí chocamos con otro problema, derivado de los transgénicos. Pero en el caso que nos ocupa, el proceso topa con la conducta «natural» de la naturaleza que demanda ciclos largos, impidiendo el acortamiento de los periodos de rotación del capital, y también pide prescindir de buena parte de los medios de producción que han permitido los aumentos de productividad. Todo indica que eso de «aquí jamón para el rico, allá jamón para el pobre», perdurará.

El capitalismo actual tiende a consolidar la complementariedad entre una agricultura intensiva con otra de extensiva. Si aceptamos esta complementariedad, ¿se puede decir que el consumo de carne es abusivo? Depende: hay quien todavía no accede a la suficiencia alimentaria, carne incluida. Ahora bien, los incrementos de productividad son tan grandes que a menudo obligan a llevar toneladas y toneladas de carne al mercado, convirtiendo el consumo de carne en «deporte de masas», sobre todo cuando hay una «cultura alimentaria» que lo abona. Este consumo excesivo, que de por sí ya es perjudicial para la salud, acentúa su nocividad, dada la mala calidad de la carne producida. Aquí Garzón vuelve a tener razón. El problema es que mientras él recibe los golpes, sus colegas de gobierno callan o incluso se colocan en la otra parte del ring.

Artículo Original: elcomun.es

Josep Manel Busqueta

JOSEP MANEL BUSQUETA – CATARSI 26/03/2020

Molt bona tarda. Moltes gràcies a les persones d’Arran per haver habilitat aquest espai per poder discutir, debatre, transmetre idees al voltant del que ens està passant. Deixeu-me també que comenci enviant una abraçada molt gran a totes aquelles persones que en aquests moments tenen a familiars, a persones conegudes afectades per aquesta malaltia del coronavirus, també una abraçada especial per a tot el personal sanitari, per als metges i metgesses, infermers i infermeres que són els que en aquests moments ens estan sostenint com a societat.

Bé, jo el que voldria fer és plantejar-vos algunes reflexions que aquests dies anem fent amb diferents persones. Aquestes reflexions les comparteixo amb els meus estimats Pau Llonch, Xabier Gràcia, Ivan Gordillo,… Amb ells hem reflexionat al voltant de les lliçons que esta representant el moment social, econòmic i moral que estem vivint en aquests moments. I el que faré senzillament es plantejar-vos algunes de les reflexions que podríem anomenar com «Lliçons enmig de la pandèmia». I també un cop fet això esbossar de manera molt preliminar què significaria, des d’una perspectiva de preservació de la vida, el plantejament no només de mesures de rescat social, sinó també, com a persones que volem posar la vida al centre, plantejar precisament quines podrien ser les propostes que a partir d’ara ens toca defensar en els nostres espais polítics i socials.

Bé, jo el que voldria fer és plantejar-vos algunes reflexions que aquests dies anem fent amb diferents persones. Aquestes reflexions les comparteixo amb els meus estimats Pau Llonch, Xabier Gràcia, Ivan Gordillo,… Amb ells hem reflexionat al voltant de les lliçons que esta representant el moment social, econòmic i moral que estem vivint en aquests moments. I el que faré senzillament es plantejar-vos algunes de les reflexions que podríem anomenar com «Lliçons enmig de la pandèmia». I també un cop fet això esbossar de manera molt preliminar què significaria, des d’una perspectiva de preservació de la vida, el plantejament no només de mesures de rescat social, sinó també, com a persones que volem posar la vida al centre, plantejar precisament quines podrien ser les propostes que a partir d’ara ens toca defensar en els nostres espais polítics i socials.

El coronavirus no és res més que un símptoma més del fracàs d’aquest model de relacions socials

La primera reflexió que voldria plantejar em sembla que és molt evident: que el capitalisme no es un sistema de relacions socials vàlid per garantir la vida de les persones. Algun dubte d’això a dia d’avui? Hi ha algú que continuï pensant que el capitalisme és la forma de relacions socials que necessitem per garantir una vida que pugui ser viscuda i digne? És cert òbviament que el fracàs del capitalisme no l’ha vingut a demostrar el coronavirus sinó que el fracàs del capitalisme com a sistema de relacions socials vàlid per garantir una vida digne per la majoria de les persones ja era estrepitós abans del coronavirus. No obstant i d’una manera molt clara ja podíem plantejar el fracàs social del capitalisme, que malgrat tenir una producció desbocada, continuava destinant a milions de persones a morir-se de fam. Per altra banda havíem vist com a partir de la crisi la desigualtat social estava creixent d’una manera brutal i que justament fins i tot les mesures de rescat que s’havien aplicat després de la crisi del 2008 el que estaven servint era per fiançar una societat cada cop més desigual. També hem vist, i en aquests moments és una evidencia, el fracàs que representa el capitalisme en termes de relacions ecològicament viables, fracàs ambiental, fracàs ecològic, el fracàs del capitalisme per integrar-se d’una manera metabòlicament adequada en el planeta i en els ecosistemes. El coronavirus no és res més que un símptoma més del fracàs d’aquest model de relacions socials, perquè el problema no es el coronavirus sinó que és el com aquesta grip impacta en societats amb infraestructures socials i sanitàries sota mínims. Al final el coronavirus és un termòmetre que ens permet mesurar quin és el grau de cohesió col·lectiva que ha permès desenvolupar les infraestructures necessàries en les nostres societats. En societats on les persones no poden quedar-se a casa per preservar la seva vida perquè han de sortir al mercat a continuar guanyant-se el sou, el coronavirus també ens demostra el nivell de precarietat vital que el capitalisme sotmet a la majoria de la societat.

Hi ha una altra sèrie de reflexions que tenen a veure amb la pandèmia i el seu impacte sobre el sistema productiu. Què ens està demostrant la pandèmia en relació al sistema productiu? Ens està demostrant la fragilitat d’aquest. La cadena de producció de valor global està absolutament fracturada en aquests moments per la impossibilitat de garantir els subministraments just in time

És evident en aquests moments el col·lapse de la globalització. Hem vist com economies senceres, com per exemple la catalana, una economia d’interfície (importar per exportar), en aquests moments tenen importants problemes per continuar sostenint-se en el que representa que era el millor, el més segur i viable dels sistemes econòmics existents. Un col·lapse, per tant, de la globalització, que ens ha de fer reflexionar.

Més en un pla teòric, el coronavirus també ens demostra l’absurditat de la teoria neoclàssica del comerç internacional. I, en definitiva, de l’assignació dels recursos de manera eficient a través del mercat. El què veiem avui, i ho està dient tothom, fins i tot economistes amb un pedigrí neoliberal, és que ens cal planificar. Que ens cal controlar la producció de determinats béns estratègics, com per exemple les mascaretes o els aparells hospitalaris de respiració assistida, etc. Hi ha fins i tot qui ens diu que hauríem d’haver estat capaces de planificar la producció de les bates dels metges! Avui en dia, sembla del tot incorrecte el plantejament que ha governat la teoria del comerç internacional les darreres dècades: que, com que els xinesos són els que ho produeixen més barat, això s’ha de produir a la Xina, tal i com planteja l’economia de l’avantatge comparatiu. Sempre, ens diria la teoria dominant del comerç internacional, cadascú ha de produir allò en què és més eficient i després vendre-ho al mercat internacional. I serà la mà invisible la que assignarà els recursos de la millor manera possible establint la coordinació de la distribució.

En aquests moments és obvi que estem pagant els error d’aquesta teoria amb morts:  el lliure mercat no ens assegura el proveïment d’allò necessari quan ens fa falta. 

En situacions com aquesta és obvi, és evident, que és l’estat, és allò públic, l’únic capaç de garantir certa seguretat col·lectiva

Una altra de les lliçons que ens està deixant aquesta pandèmia és el fracàs de l’austerocràcia com a mecanisme de rescat de les societats i de les economies en el moment postcrisi. Receptes que han abraçat amb entusiasme la majoria o la totalitat dels governs europeus, i evidentment també el conjunt de la Unió Europea. La prioritat del pagament del deute, la política del control del dèficit i dels pressupostos equilibrats, han esdevingut una màquina de podar que ha eliminat tot allò essencial a les nostres societats per passar-ho a mans privades. I avui això cristal·litza en el què ha estat la poda de la sanitat pública que en aquests moments necessitaríem vigorosa i ben preparada. Sort en tenim de l’abnegació, de la humanitat, del personal sanitari que és el que ens està sostenint amb unes infraestructura sota mínims, donant el millor que tenen que és la vida.

Avui patim les conseqüències de les polítiques d’austeritat que des de la Unió Europea, els governs de l’Estat espanyol i fins als governs de la Generalitat, ens han massacrat com a societat. Avui, és el moment de demanar explicacions als Mas, Boi Ruiz, Mas-Colell… L’hemeroteca hi és per saber de quin costat ha estat cadascú. O del costat de la privatització o del costat de la defensa d’un servei públic i de qualitat. Un exercici fàcil d’hemeroteca situarà a cadascú al seu lloc. I si us plau, cal que la ciutadania en prengui nota i faci pagar les factures adequades a qui pertoqui. No se’n poden anar com si res aquells que ens han portat a la situació on som avui.

Pel que fa referència al sector públic versus el sector privat, avui no se sosté el discurs de la superioritat del sector privat respecte del sector públic. En situacions com aquesta és obvi, és evident, que és l’estat, és allò públic, l’únic capaç de garantir certa seguretat col·lectiva. Allò privat es desfà com un terròs de sucre davant de situacions com aquesta que exigeixen la possibilitat d’actuar col·lectiva i fermament. Avui es demostra que societats amb estats i sectors públics febles, sotmesos al mercat, estan essent incapaces d’aplicar les mesures adequades per salvar vides. En aquesta dicotomia, la dels governs sotmesos al mercat entre les mesures adequades que calen per salvar vides i les mesures que calen per no ensorrar l’economia, en aquest impàs, no s’està salvant ni l’economia ni s’estan salvant vides. Està sent una catàstrofe vital i econòmica.

Totes sabem que la Xina se n’ha sortit millor de la crisi del coronavirus. I hem de dir clar, alt i clar, que se senti: que un país com Cuba, tot i el bloqueig que pateix des de 1960 està millor preparat sanitàriament per fer font a aquesta situació. Avui haurien d’avergonyir-se aquells que se’n reien quan els cubans explicaven «que los logros de la revolución son la salud y la educación».  La lliçó que n’hauríem d’extreure d’això és que societats amb sectors públics més potents són capaces d’aturar, de substituir el mercat i garantir la subsistència de les persones. Aquí, malgrat la pandèmia, les persones han de continuar sortint a treballar per guanyar-se el pa, no disposem de cap mecanisme públic que ens garanteixi el sosteniment de les nostres vides.

Conclusió geopolítica del coronavirus: el fracàs estrepitós, un cop més, pel que respecte a la vessant humana de la Unió Europea. La Unió Europea i em sembla reiteratiu de tornar a repetir aquesta idea, ha servit per aplicar amb rigor una austeritat que ha sigut el mecanisme perfecte per succionar els excedents que les societats produïen i conduir-los a les butxaques del capital financer. Això és i ha sigut la UE. La Unió Europea s’ha mostrat incapaç, inútil, per coordinar les mesures necessàries per preservar la vida.  A l’altra banda de l’Atlàntic veiem que mentre el discurs de les autoritats dels Estats Units és que no cal parar la producció econòmica per salvar la vida dels avis, Xina i Cuba, envien metges allà on se’ls demana. En el cas cubà, fins i tot allà on s’hi ha defensat el bloqueig contra ells. Repeteixo, em sembla una lliçó d’humanitat de l’alçada d’un campanar, cal que la humanitat en prengui nota d’això.

Em sembla que també, cal insistir, posar èmfasi al respecte d’aquestes lliçons que ens està deixant la pandèmia, en el naufragi estrepitós de la idea de l’individualisme. En el capitalisme, els defensors del capitalisme, els seus apologetes, ens volen convèncer que si tu vols pots, que totes podem ser emprenedores en aquesta societat i llaurar-nos  el nostre camí cap a l’èxit. Quina és la lliçó de la pandèmia? La lliçó de la pandèmia és: quin sentit tenim, (tu, jo) sense els altres. Els aliments no arriben sols, com per art de màgia, per art de la mà invisible als supermercats, les persones no es curen soles als hospitals, soles a casa confinades, sense poder abraçar a qui ens estimem, cosa que ens està destrossant com a persones humanes. Quina és la lliçó que la pandèmia ens està marcant a sang i llàgrimes? La lliçó és que la nostra vida està vinculada als altres, que nosaltres som el que les nostres comunitats, el que les nostres societats, ens permeten ser. Si us plau, mai més acceptem aquest discurs que nosaltres som com Robinson Crusoe, que en una mena d’escafandre anem maximitzant els nostres beneficis en una societat que no existeix. No, justament nosaltres som el que les nostres societats ens permeten ser, i en aquest cas, som el que les persones humanes de la nostra societat ens permeten ser. Ens cal aprendre aquesta lliçó  i treure’n com a conclusió  que mai més hauríem de renunciar a allò que ens calgui per construir una societat justa i cohesionada. Perquè la societat és la condició necessària per poder després, construir i defensar les infraestructures necessàries per preservar la vida.

I finalment, en aquestes lliçons que ens està donant la pandèmia, hem descobert que hi ha coses necessàries i que hi ha coses supèrflues. El capitalisme, regit pel benefici, és incapaç de destriar això, el capitalisme només es regeix per allò que li genera el màxim benefici, sigui la producció d’armes o la producció d’objectes de luxe, però en aquests moments estem veient que hi ha coses que necessitem més que altres, però no tenim mecanismes en el capitalisme per discriminar què és el que hem de produir i què és el que no hem de produir, què és el que hem de prioritzar en la producció i què no. Quina és la lliçó de la pandèmia? La lliçó de la pandèmia és que ens cal, com a societat, prioritzar la vida per sobre del benefici, ens cal ja un programa de transició per abandonar el capitalisme com a organització de la vida! Perquè, companys i companyes, avui podem dir alt i fort, també en societats com la nostra, que el capitalisme no ens porta vida sinó que el capitalisme ens porta mort.

Segur que la pandèmia ens deixarà moltes més lliçons. Lliçons que amb el temps, amb més reflexió, col·lectivament, serem capaces d’anar posant negre sobre blanc. Aquestes són les que jo tenia ganes de compartir, perquè les hem compartides amb les companyes, i perquè em sembla que també poden ajudar a anar pensant en aquests dies i sobretot en el què haurem  de fer a partir d’ara.

Pel que fa a les alternatives. Òbviament la fractura de la cadena de producció global està tenint un impacte gran sobre l’economia: tancament de fàbriques, comiat de persones, moltes d’elles persones que estaven treballant amb contractes d’obra i servei i que estaven treballant en negre, que evidentment difícilment es podran beneficiar de les mesures que s’aplicaran a través del programes de rescat. També veurem quants autònoms dels quals avui abaixen persianes tornaran a obrir-les. L’aturada de l’economia està tenint un impacte gran sobre les condicions materials de vida de milions de persones.

És important pensar en la necessitat d’establir una mesura central que servís per redistribuir recursos d’una manera clara i desburocratizada

Òbviament calen mesures de recuperació, calen mesures per fer front a aquesta realitat econòmica greu que s’està patint. Però em sembla que a nosaltres, el que ens tocaria sobretot, a aquelles persones que entenen i dominen aquesta part de l’economia, aquesta part de la política, és analitzar i ser molt ferms en el fet que les mesures de recuperació no representin un nou rescat dels poderosos. Ens calen mesures directes, mesures de rescat desburocratitzades, que serveixin justament per fer més suportable la situació actual a aquelles que ho estan patint més. Per això, a mi em sembla, que arribats a aquest punt seria important pensar en la necessitat d’establir una mesura central que servís per redistribuir recursos d’una manera clara i desburocratizada, directament sense controls a les butxaques de les persones del conjunt de la societat.

Em sembla que s’hauria d’estar parlant molt més del que s’està fent, de la necessitat d’aplicar com a mesura central una Renda Bàsica Universal que arribés a totes les persones majors de divuit anys, que fos incondicional, que no depengués d’estar treballant o no estar fent-ho, i per tant facilitar a aquelles persones que ho desitgin, quedar-se confinades a casa i que sobretot, aquesta renda bàsica fos universal, fos incondicional, fos individual i fos suficient. Fos suficient per garantir la cobertura de les necessitats bàsiques. Jo plantejo directament que hauríem de partir del llindar d’una renda mensual de 1.000€ a les butxaques de totes aquelles persones majors de 18 anys empadronades. Això s’hauria de finançar a través de les polítiques de l’Estat o directament per la política monetària del Banc Central Europeu. Hem de pensar que estem en una situació de crisi d’oferta i de demanda grans. Al final, introduir aquests diners en l’economia, malgrat que semblin molts diners, una gran quantitat de recursos, són diners que no s’estalviarien, són diners que servirien directament per refer l’activitat productiva, anirien novament a la despesa, tributarien, ningú es guardaria aquests diners a casa. Clar, hi haurà qui dirà : una proposta tan fàcil generarà molt picaresca, molt frau. Què us penseu? Que amb la resta de mesures no hi haurà picaresca ni frau? També hi serà. A banda que la resta de mesures ja estan dissenyades directament per beneficiar als de sempre. Per aplicar la Renda Bàsica Universal n’hi hauria d’haver prou amb un certificat d’empadronament associat a un número de compte. Aquesta mesura que no necessitaria controls burocràtics, seria una transferència directa als comptes corrents de les persones. Em sembla que aquesta mesura evidentment es podria acompanyar d’altres mesures, com la moratòria al pagament de les hipoteques, la moratòria al pagament de lloguers, però em sembla que caldria refondre tot el cúmul d’ajudes que no arribaran a la majoria de persones perquè ni coneixen en què consisteixen, ni qui les tramitarà. La RBU és una mesura molt clara, molt directa, desburocratitzada i que serveix directament per proporcionar capacitat de solvència a aquelles persones que més ho necessiten. La majoria de persones el que farien amb aquesta Renda Bàsica seria directament gastar-se aquests recursos en el seu sosteniment diari.

Un cop plantejada aquesta mesura, excepcional, de xoc, que em sembla absolutament imprescindible, podríem començar a parlar de què és el que ens caldria plantejar com a societat a partir del primer minut en que torni a ser possible sortir al carrer a defensar col·lectivament propostes. Em sembla que el que caldria fer a partir d’ara seria substituir la lògica del capitalisme per situar al centre un plantejament de relacions socials que estigués centrat en la defensa de la vida. Seria un plantejament en clau de sobirania reproductiva de la vida. Entendria que com a societat ens caldria avançar cap a formes de control democràtic i col·lectiu capaces de limitar el mercat. Ens caldria començar a establir programes de planificació, de control públic dels sector estratègics indispensables per garantir aquesta sobirania de la vida. La sobirania sobre aquests sectors  productius seria necessària per garantir i sostenir la vida. Ens caldria el control democràtic col·lectiu de sectors com la sanitat, per exemple. Algú dubta que després d’aquesta crisi  cal un replantejament profund de la sanitat? I en quins termes s’ha de fer? En termes de continuar plantejant, tal i com s’ha fet fins ara, la seva privatització i externalització perquè el sector privat gestiona millor els recursos? Jo diria que ha quedat clar que el que ens cal és una sanitat pública, forta i ben dotada, controlada democràticament. Això és el que molts i moltes veníem defensant des de ja fa temps. I no només la sanitat: l’educació, l’energia, l’alimentació, la banca. Son sectors que han d’estar sota control democràtic per garantir que les societats disposen d’aquest paraigua estructural que els garanteix la vida, i això no pot estar sota la lògica del mercat, disponible perquè uns pocs facin beneficis a costa de la resta. 

No podem continuar plantejant propostes que només serveixin per omplir les escletxes que deixa el capitalisme

Ens cal plantejar obertament la idea de la planificació, cal recuperar la necessitat de plantejar què ens cal produir com a societat, qui produeix el què ens cal produir, com es distribueix allò produït i com es finança aquesta producció. Això és anular el mercat? No, pot seguir funcionant, però assignant tot allò que no es imprescindible per garantir la vida digne. Ens cal avançar cap a un model de societat democràtic i autocentrat, un model de societat democràtic i autocentrat capaç de vincular-se amb les economies externes en termes de relacions de reciprocitat i de solidaritat, perquè aquest ha de ser el nostre projecte internacionalista: hem de deixar de plantejar el nostre vincle amb la resta de pobles del món en termes de competència, sinó que cal començar a establir el comerç internacional en termes de solidaritat i de reciprocitat.

Crec que la lliçó de la pandèmia per a tots aquelles que pensem que el capitalisme és un fracàs i que intentem cercar camins per construir projectes de vida digne per les persones, és que no podem continuar plantejant propostes gregàries del capitalisme. No podem continuar plantejant propostes que només serveixin per omplir les escletxes que deixa el capitalisme (o que creixin, també dins els marges que permet el capitalisme). Cal un punt d’inflexió també en les nostres propostes parcials: ens cal una esmena a la totalitat plantejada des de la solidaritat, la sobirania, la democràcia, i sobretot, des de la defensa de la vida. Aquests han de ser els fonaments que han de permetre construir la nostra estratègia col·lectiva per avançar cap a una societat en la que ja no haguem de plorar mai més massivament morts per constipats.

Article original: Catarsi

EMMA PONS VALLS (ENTREVISTA A ELENA IDOATE) – PÚBLICO 19/04/2020

Un microorganisme com el coronavirus ha aturat el món tal com el teníem entès. Des del confinament actual, la nova normalitat marcada per la convivència amb la SARS-COV-2 es planteja amb incerteses, però veus feministes adverteixen que s’han de repensar les lògiques econòmiques, socials i polítiques que ens han fet arribar fins a aquest punt, també per evitar repetir els errors de la crisi del 2008. El lema feminista posar la vida al centre consideren que està més vigent que mai i reivindiquen la necessitat de no deixar que els mercats s’imposin a la sostenibilitat de la vida.

“L’emergència sanitària ens està fent prendre consciència de la vulnerabilitat de la vida, de la necessitat de ser cuidades i de la importància d’atendre les cures”, explica a Públic Elena Idoate, economista i membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa. Això marca “un abans i un després” per un tema que l’economia feminista porta anys posant de manifest. Tot i això, Idoate alerta sobre la necessitat que s’assentin les bases perquè aquesta visió perduri més enllà de la pròpia emergència. “Em preocupa com s’està comunicant el desconfinament, vinculant-lo a la posada en marxa de l’economia. Ja tenim una economia funcionant, molt precàriament, a hospitals i residències. S’ha de revaloritzar”, afirma.

Idoate: “Em preocupa com s’està comunicant el desconfinament, vinculant-lo a la posada en marxa de l’economia. Ja tenim una economia funcionant”

Perquè s’arribi a aquesta concepció, però, l’economista explica que és necessària “una visió integrada de la vida”: unir els aplaudiments de cada dia a les vuit del vespre amb el funcionament econòmic. “Per anar a treballar, necessitem que hi hagi persones cuidant-nos”, recorda.

L’emergència del coronavirus ens ha sumit en una incertesa que s’estén a com serà el món un cop passi la crisi actual. Haurem de seguir convivint amb el virus, i per això Idoate creu que “no serà una crisi sanitària puntual”. La limitació de la vida social i els desplaçaments continuarà, i això tindrà un “impacte directe” sobre algunes activitats econòmiques que conduiran a un inevitable canvi en el model. L’economista alerta, però, de la naturalesa del capitalisme: “No és un sistema que evolucioni de manera lògica, que per rebre uns inputs es desenvolupi cap a un sistema millor per atendre les necessitats de la vida”. Enlloc d’això, muta en funció d’unes relacions de poder que, durant una crisi, es transformen. “Alguns sectors productius col·lapsaran i d’altres sortiran reforçats, com el capitalisme de plataforma”, apunta.

El canvi de model, doncs, no té perquè conduir a lògiques econòmiques més favorables a la vida, sinó que “fa falta voluntat política i crítica” perquè això es materialitzi. Per Idoate, no és una opció tornar a la situació prèvia: “No em vull resignar a què aquestes lògiques intrínseques del capital passin perquè sí. S’ha de replantejar el model econòmic, perquè ha fracassat”, sentencia l’economista. Per això cal redefinir el paper del mercat i restar-li el protagonisme que té en les nostres vides: “Hem de treure’n els béns i serveis necessaris per la reproducció de la vida, perquè el mercat fracassa a l’hora de redistribuir-los”.

Cal redefinir el paper del mercat i restar-li el protagonisme que té en les nostres vides

Per repensar les lògiques econòmiques, però, cal “un clam i una crítica unànime i compartida, no única, però sí massiva” des de la ciutadania, assenyala Idoate, perquè de moment no s’està enfocant així des dels estats. El Govern espanyol està gestionant la crisi com un dilema entre la vida i l’economia. “Cal optar a una gestió de la crisi que no sigui la de capital o vida, sinó una sortida planificada per generar drets, fugint de la lògica neoliberal amb què es va gestionar la crisi anterior”.

Per repensar les lògiques econòmiques, però, cal “un clam i una crítica unànime i compartida, no única, però sí massiva” des de la ciutadania, assenyala Idoate, perquè de moment no s’està enfocant així des dels estats. El Govern espanyol està gestionant la crisi com un dilema entre la vida i l’economia. “Cal optar a una gestió de la crisi que no sigui la de capital o vida, sinó una sortida planificada per generar drets, fugint de la lògica neoliberal amb què es va gestionar la crisi anterior”.

La politòloga Tània Verge és escèptica respecte als canvis que es puguin produir després d’aquesta crisi, ja que considera que organitzacions internacionals, governs i partits “continuen amb el mateix paradigma” i això la fa dubtar que un canvi de model sigui possible. Apunta a l’informe del Fons Monetari Internacional, que conclou que l’economia es contraurà un 8 % a l’Estat espanyol i l’atur podria repuntar fins el 20 %: “parlen d’una situació catastròfica amb un discurs que s’assembla massa al de l’anterior crisi”. Això prepara el terreny “per una altra onada de retallades” i en cap cas suposa “una reestructuració de models”. Si finalment es materialitza, aprofundiríem en “un model econòmic que precaritza la vida”, adverteix.

Aprenentatges i propostes múltiples 

La professora de Ciències Polítiques a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) va més enllà de la resposta política, però, i apunta que d’aquesta crisi n’hem de treure la necessitat de “posar la vida al centre i garantir la sostenibilitat de la vida, en el sentit de respectar l’equilibri entre totes les espècies que formem l’ecosistema”. A més, les diverses afectacions de la Covid-19 a les nostres vides posen de manifest la importància de temes abordats àmpliament des dels feminismes, com la sobirania alimentària, la sanitat pública i les cures. “Els aprenentatges són múltiples i es tracta d’una oportunitat per la qual el feminisme té moltes propostes. Una altra cosa és que tinguin gaire probabilitat d’èxit”, avisa.

El confinament ha posat de manifest aspectes quotidians vinculats a la llar, i tradicionalment invisibilitzats, com les cures, la violència masclista o la situació de les famílies monomarentals

Més enllà del model econòmic, l’emergència sanitària i el confinament també han posat de manifest aspectes quotidians, vinculats a la llar, tradicionalment invisibilitzats. És el cas de les cures, però també de la violència masclista i les dificultats de les famílies monomarentals per conciliar, entre d’altres factors. La politòloga reconeix aquesta major visibilització de temes abordats pel feminisme, però dubta que es tradueixi en una major incorporació de la perspectiva de gènere en les polítiques públiques. “Ho hem vist en la planificació de les mesures de resposta a la pandèmia: s’ha trigat a incorporar-la” i només s’ha fet de forma parcial. Verge tem que aquesta crisi, en aquest sentit, també s’assembli massa a l’anterior, de la qual “en vam sortir amb més desigualtat, amb retallades a les polítiques d’igualtat i als serveis de l’Estat del Benestar, que són els que permeten desfamiliaritzar la cura”. La visibilització és clau, però cal traduir-la en polítiques públiques.

A més, tot i que es parli més d’aquests temes, això no té per què conduir a un canvi social. Verge alerta de l’augment de la violència masclista durant aquests dies, i també explica que l’altra cara de la moneda del confinament podria ser un reforç dels rols de gènere tradicionals. “S’haurà de veure a posteriori què ha passat dins les llars, com s’han repartit les tasques tant de cura com de la casa, per exemple”. En aquest sentit, el fet que hi hagi més homes anant a comprar es podria deure a diferents factors, un dels quals, que estigui aflorant una “masculinitat protectora”. Tot i així, Verge és prudent i insta a deixar aquestes anàlisis per més endavant.

L’equilibri amb la resta d’espècies del planeta

Durant aquestes setmanes de confinament arreu del planeta, la contaminació ha baixat a nivell mínims i la natura s’ha obert pas a les ciutats. L’herba creix entre les llambordes, l’aigua dels canals de Venècia és transparent i des de la ciutat de Madrid es veu el perfil de la Sierra per primer cop en anys. Sara Cuentas, periodista i feminista descolonial de la Red de Migración, Género y Desarrollo, apunta que un dels aprenentatges que hem d’extreure d’això és la necessitat d’avançar cap a un equilibri amb la resta d’espècies que habiten la Terra. “La comunitat humana ha de canviar de xip, ha de pensar que conviu en aquest territori, no que n’és l’amo”, apunta. Això implica consolidar “la connexió amb el territori que sosté la vida”, afegeix.

Cuentas apunta que el coronavirus ha posat de manifest la vulnerabilitat humana, més enllà dels recursos financers disponibles i les fronteres del Nord i el Sud globals

L’activista i membre de Diverses 8M vincula aquesta reflexió amb qüestionar el “sistema civilitzatori colonial” que s’assenta i basa el seu poder en les grans corporacions extractives, empreses energètiques i les transnacionals farmacèutiques. Aquestes són principals fonts de la destrucció dels recursos naturals i alhora reforcen el sistema de dominació sobre el Sud global. Cuentas apunta, però, que el coronavirus ha servit per posar de manifest una vulnerabilitat de l’espècie humana que no s’ha pogut aturar amb els amplis recursos tecnològics i financers disponibles ni amb les fronteres, desdibuixant els límits entre el Nord i el Sud globals.

Per assolir aquests objectius, però, Cuentas subratlla la necessitat d’un canvi del model econòmic. “Si sortim donant suport només als bancs i a les grans hegemonies econòmiques perquè creiem que són les que poden reactivar l’economia, estem equivocades. Ara sabem que en qualsevol moment pot venir una pandèmia i aturar-ho tot”. La periodista adverteix de la necessitat de no deixar ningú enrere: “Si hem de pensar com construïm de manera diferent la comunitat humana, aquesta ha d’estar en igualtat de condicions en la seva àmplia capacitat. Hi ha d’haver garanties de les seves llibertats, drets i autonomia”. Diverses 8M s’ha sumat a la campanya #RegularizaciónYa, que reclama al Govern espanyol la regularització permanent i immediata de totes les persones sense papers. “L’única manera de subsistència col·lectiva és redistribuir oportunitats laborals i accessos als serveis”, afirma.

“Aquesta pandèmia, tot i que és un procés molt dolorós, és una oportunitat per la comunitat humana de posar en el centre de la cura la xarxa de la vida. Esperem que aquesta experiència vital ens serveixi, que no sigui en va i ens faci repetir els mateixos errors”, conclou Cuentas.

Article original: Público

Vista Barcelona Turismo

ROSER ESPELT ALBA I FACUND FORA – CATARSI 22/07/2020

La notícia que a finals de juny els turistes ja podrien accedir a les Illes Balears va aixecar polseguera. El Govern Espanyol reobria rutes turístiques amb països com Alemanya i així, els ciutadans alemanys que ho desitgessin, passaven per davant dels ciutadans nacionals, que es trobaven encara sota les prohibicions derivades de les fases de desescalada del confinament. Aquesta decisió es va qüestionar, sobretot, al·legant motius sanitaris. A dia d’avui, més d’un mes després, els contagis es troben de nou disparats a diverses zones de l’Estat com el Principat de Catalunya i s’anuncien noves mesures per tal d’aturar la transmissió comunitària, mesures que restringeixen la mobilitat de la població local però que no afecten en cap sentit al flux de turistes. Aquesta decisió de dubtosa coherència sanitària ens obliga a buscar respostes al nucli del debat, que un mes després segueix intacte.

Cal tenir present que el desenvolupament de la indústria turística és un tema de notable rellevància al nostre territori. I és que les elits del nostre país han apostat, des dels anys 50, per l’especialització de l’economia en aquest sector. Actualment, el turisme aporta, de mitjana, un 12% del PIB i ocupa un 13% dels treballadors de manera directa, però en alguns territoris aquestes xifres arriben a ser fins a 3 vegades superiors. Si, a més, tenim en compte els efectes indirectes que té l’activitat del sector turístic, la importància d’aquesta indústria es duplica i, per tant, els serveis turístics esdevenen la principal activitat econòmica de moltes regions. Així, si bé és cert que cal aturar els contagis i que el turisme sembla ser força incompatible amb el distanciament social i la reducció de la mobilitat, per molts territoris el sector turístic avui dia és vital per tal de garantir l’accés del conjunt de la població als mínims que asseguren una vida digna.

Cal tenir present que el desenvolupament de la indústria turística és un tema de notable rellevància al nostre territori. I és que les elits del nostre país han apostat, des dels anys 50, per l’especialització de l’economia en aquest sector. Actualment, el turisme aporta, de mitjana, un 12% del PIB i ocupa un 13% dels treballadors de manera directa, però en alguns territoris aquestes xifres arriben a ser fins a 3 vegades superiors. Si, a més, tenim en compte els efectes indirectes que té l’activitat del sector turístic, la importància d’aquesta indústria es duplica i, per tant, els serveis turístics esdevenen la principal activitat econòmica de moltes regions. Així, si bé és cert que cal aturar els contagis i que el turisme sembla ser força incompatible amb el distanciament social i la reducció de la mobilitat, per molts territoris el sector turístic avui dia és vital per tal de garantir l’accés del conjunt de la població als mínims que asseguren una vida digna.

Existeixen motius de pes per revisar els impactes de la turistització de les economies en la seva capacitat de desenvolupament a mitjà termini

Ara bé, que la major part dels ingressos provinguin de la indústria turística no significa que les regions que s’hi han especialitzat «visquin gràcies a això». De fet, afirmar que els territoris turístics viuen del turisme és tan cert com dir que els esclaus vivien dels seus amos o que els treballadors viuen de l’empresariat. Són asseveracions que se centren en un fet o situació —en aquest cas, que el turisme aporta la major part de la riquesa del territori— i obvien l’existència d’alternatives —en aquest cas, que hi ha altres maneres de generar riquesa—. En aquest sentit és important comparar la dinàmica de les economies turistitzades amb aquelles que no ho estan. En fer-ho, ens adonem que les economies més turistitzades de l’Estat espanyol -Balears, Canàries i València-, són les tres economies on menys ha crescut la renda per càpita en els darrers trenta anys. En el cas dels arxipèlags, a més, la desigualtat econòmica és la més elevada del país. I a sobre de tot això, són alguns dels territoris amb salaris reals més reduïts i on menys I+D fan les empreses.

Així les coses, existeixen motius de pes per revisar els impactes de la turistització de les economies en la seva capacitat de desenvolupament a mitjà termini. En fer-ho, podem constatar, en primer lloc, que els llocs de treball associats al sector turístic són llocs de treball poc qualificats, amb salaris baixos i associats a una alta temporalitat. A causa d’aquests salaris baixos es produeix una apropiació dels beneficis per part del capital. Des d’un punt de vista macroeconòmic i amb vista al desenvolupament del territori, els beneficis no serien un problema de facto si es reinvertissin en l’especialització en indústries que generéssim més i millors llocs de treball i reduïssin la dependència del territori. Així i tot, si observem les dades veiem com la inversió es concentra en el mateix sector turístic amb un protagonisme notable del sector immobiliari. Aquest fet fa que les classes populars perdin encara més poder adquisitiu, ja que han de pagar cada vegada més per viure allà on treballen i fa que les indústries que no extreuen un guany directe de l’estructura productiva fonamentada en el turisme vegin com cau la seva rendibilitat, desincentivant encara més aquesta inversió que teòricament hauria de permetre reduir la dependència.

En segon lloc, la promesa de beneficis derivats del turisme en un territori que té obertes les seves fronteres pel que fa al capital, com és el cas de l’Estat espanyol, atrau notable inversió estrangera. Aquesta inversió la duen a terme empreses estrangeres que quan han extret un guany el repatrien, de manera que l’impacte net de la indústria turística, inclús en termes de beneficis empresarials, no seria tant notable. La presència d’inversió estrangera ha anat a l’alça durant els últims anys, sobretot arran de la crisi del 2008, moment en què les empreses espanyoles van optar per despatrimonialitzar-se i així augmentar els seus beneficis comptables.

En segon lloc, la promesa de beneficis derivats del turisme en un territori que té obertes les seves fronteres pel que fa al capital, com és el cas de l’Estat espanyol, atrau notable inversió estrangera. Aquesta inversió la duen a terme empreses estrangeres que quan han extret un guany el repatrien, de manera que l’impacte net de la indústria turística, inclús en termes de beneficis empresarials, no seria tant notable. La presència d’inversió estrangera ha anat a l’alça durant els últims anys, sobretot arran de la crisi del 2008, moment en què les empreses espanyoles van optar per despatrimonialitzar-se i així augmentar els seus beneficis comptables.

Apostar per la nacionalització, per la planificació i per un canvi de model productiu exigeix valentia política

En aquest marc, l’impacte de la COVID-19 no es reparteix de forma homogènia en el conjunt de la societat de classes. En el mateix sentit que apuntava Roser Espelt en aquest article, els serveis, protagonistes en el sector turístic, exigeixen molta interacció social i per tant son el sector més afectat per les mesures relatives al confinament. El mercat de treball, per altra banda, mercat per alta temporalitat i precarietat relativa, absorbirà la majoria del cop i difícilment se’n recuperarà tan ràpidament com els beneficis del capital.

Quines alternatives existeixen? A curt termini cal redistribuir la riquesa, no només per a garantir uns nivells d’ingressos dignes a tota la població sinó, també, perquè els beneficis empresarials deixin d’emprar-se per la gentrificació i l’especulació amb el territori i serveixin per a la construcció d’una estructura productiva alternativa a mitjà termini. I és que, fins i tot entrats en les possibilitats més immediates, no és el mateix optar per un model productiu rendista com és el de l’Estat espanyol, amb notable protagonisme de la indústria turística, un model excloent i insostenible socialment i mediambiental, que optar per un model inclusiu, que cerqui guanys en productivitat i salaris dignes i que situï la preservació del medi ambient i la reproducció ampliada de la vida al centre dels objectius de la producció. I no només això: en el context actual, és urgent trobar la manera d’evitar els contagis i poder seguir garantint la producció de tot el que és necessari per a la reproducció de la vida i el seu repartiment entre el conjunt de la població. El lliure mercat s’ha demostrat totalment incapaç de ser un mecanisme operatiu en una situació de crisi sanitària com l’actual i en la construcció de models productius sostenibles i equitatius, de manera que, novament, la nacionalització de tots aquells sectors estratègics i la planificació de la seva producció es perfila com l’alternativa més plausible i encertada.

Apostar per la nacionalització, per la planificació i per un canvi de model productiu exigeix valentia política. Exigeix dirigir políticament la inversió, exigeix plantar cara als poders fàctics d’aquest Estat que va fracassar en la mateixa revolució agrària i que es troba actualment mancat de sobirania efectiva a causa de la pertinença a la Unió Europea. Res no fa pensar que la voluntat dels òrgans de govern autonòmics, estatals o europeus sigui avançar en aquesta línia, així que cal que des de les classes populars s’exigeixi una solució que eviti noves rondes d’austeritat i que no suposi l’enèsima fugida endavant, com ja demanen algunes potències financeres del centre d’Europa.

Article original: Catarsi
Foto de portada: piqsels.com

MIREN ETXEZARRETA – DIRECTA 02/11/2021

El tema de les pensions està ocupant espais importants als mitjans. Què ha passat a les pensions? Que des de fa uns quants anys s’ha posat en qüestió el sistema de finançament de les pensions públiques, manifestant la preocupació que no hi hagi diners per pagar-les en el futur –el que en diuen la sostenibilitat. Diuen que ara vivim més que abans, i cal pagar les pensions durant molts més anys. I que, a més, cada cop som més persones per cobrar les pensions mentre que hi ha menys treballadors per finançar-les. Més pensionistes, durant més anys i menys treballadors per pagar les pensions… sembla lògic que no hi hagi diners. Tot això ha donat lloc a diferents canvis en el sistema, sempre per reduir les pensions, entre els quals destaquen dues àmplies reformes el 2011 (PSOE) i el 2013 (PP). Això ha conduït a un ampli debat que continua actualment.

Un gran nombre de pensionistes a l’Estat espanyol no accepten els termes plantejats en les reformes anteriors i fa anys que afirmen la seva sostenibilitat, reivindicant que s’eliminin les reformes de 2011 i 2013 i que s’estableixi un sistema de pensions segur i que permeti pensions decents. En una lluita permanent de gran vitalitat i originalitat amb què han generat una gran dinàmica reivindicativa. El debat és agre i està enverinat i han passat moltes coses que no podem recollir aquí. Hi ha molts materials escrits sobre el tema, als quals remetem el lector interessat, com per exemple el llibre El conte de les pensions, d’Editorial Icària.

El Govern actual torna a plantejar una nova reforma. La planteja dividida en dues etapes: la primera, “Mesures en vigor abans de finalitzar el 2021”, en què s’han inclòs les més favorables als pensionistes i ja han estat aprovades al Consell de Ministres del 17 d’agost de 2021, i la segona “Mesures per al 2022”, per a la qual s’han reservat les més dures.

Entre els assoliments més significatius hi ha el fet que, davant de la contínua afirmació que les pensions públiques són insostenibles, es reconeix explícitament que poden ser sostenibles, cosa que és més rellevant del que sembla

Alguns assoliments -un caramel que ajudi a empassar-se una medicina amarga: gràcies a la lluita que els pensionistes lliuren des de fa diversos anys, han obtingut alguns èxits importants. Entre els més significatius, es pot assenyalar que, davant de la contínua afirmació que les pensions públiques són insostenibles, es reconeix explícitament que poden ser sostenibles, cosa que és més rellevant del que sembla; que s’ha afirmat que el mecanisme de revaloració permanent de les pensions serà a l’IPC de cada any i que si és negatiu, les pensions no disminuiran (encara que en aquest punt, la lletra petita dona lloc a certa inquietud, ja que s’hi afirma que “es pugui estudiar la possibilitat d’índexs de revaloració de les pensions diferents de l’IPC”, cosa que gairebé sempre condueix a un índex de revaloració inferior al mateix. S’ha aconseguit que algunes despeses que satisfà ara la Seguretat Social (S.S.) i no corresponen a les pensions contributives deixin de ser satisfets per aquesta institució (“despeses impròpies” les han anomenat). Aquestes despeses recarreguen fortament els pressupostos de la S.S. – s’han estimat al voltant de 23.000 milions d’euros a l’any–, quan haurien de ser satisfets pels pressupostos de l’Estat, i així el dèficit actual de la S.S. es reduiria molt considerablement.

També s’està discutint què succeirà amb el denominat factor de sostenibilitat que consisteix en un altre coeficient reductor de les pensions que es va establir el 2013 per l’augment de l’esperança de vida, en considerar que si es viurà més anys, és “lògic” que es cobri menys cada any per equiparar les pensions futures amb les actuals. És una “equitat intergeneracional” que perjudica seriosament els pensionistes perquè “viuran massa”, i que els pensionistes volen que es derogui. Encara no ho han aconseguit i el Ministeri afirma que es discutirà aviat per substituir-lo per un altre factor d’equitat intergeneracional diferent, però que si no s’arriba a un acord sobre aquest tema, ho establirà el Ministeri.

Es discuteix així mateix sobre el “Període de cotització per computar la pensió”. Aquí hi ha força confusió: a la reforma de 2011 es va augmentar el període per calcular el còmput de la pensió amb els salaris de 15 a 25 anys i les recomanacions del Pacte de 2020 assenyalaven que el pensionista pogués triar els millors anys de cotització, però aquesta recomanació no s’ha plasmat. Amb el mercat de treball existent ara, com seran els 25 anys del treballador? Podrà reunir 25 anys de cotitzacions en aquest context de contractes laborals molt curts?

Per afegir a la confusió, es va filtrar que, al contrari, per calcular la pensió el ministre proposava que es passés no només de 15 a 25 sinó que es computessin de 25 a 35 anys dels salaris. El canvi, segons El País, suposaria una disminució de les pensions al voltant del 8%. Aquesta proposta, que figurava en els esborranys previs, va ser negada després pel ministre, que va al·legar una mala explicació i comprensió del tema, i finalment no va ser inclosa a la versió final.

El denominat factor de sostenibilitat és una “equitat intergeneracional” que perjudica seriosament els pensionistes perquè “viuran massa”, i volen que es derogui

També s’han aconseguit altres avantatges d’interès, com els referents a augmentar certs ingressos del sistema -l’estat farà transferències al voltant del 2% del PIB cada any a la S.S.-; s’augmentarà el límit màxim de les pensions, la lluita contra el frau, es revisaran les cotitzacions i prestacions dels autònoms, el règim de viduïtat, els drets als becaris, etc. Encara que, ni s’ha aconseguit que l’actualització segons l’IPC es fixi permanentment i s’inclogui als pressupostos o a la Constitució, segons les reivindicacions dels pensionistes.

El que s’ha aconseguit fins ara permet dir que és principalment la lluita dels pensionistes el que ha portat a millorar alguns aspectes importants de les pensions, cosa que mostra que una actitud activa i enèrgica és necessària i útil. Però falten molts altres aspectes que només es guanyaran si es continua la feina per aconseguir-los. Per començar, no s’han derogat les reformes del 2011 (PSOE) i la del 2013, però a més s’està proposant una altra sèrie de canvis que suposen greus problemes per als pensionistes. Entre ells:


Perllongament voluntari de l’edat de jubilació mitjançant incentius econòmics
. Com anteriorment augmentar l’edat de jubilació va ser motiu de moltes lluites reivindicatives de rebuig, ara provaran de manera més subtil: introdueixen l’augment de l’edat de jubilació voluntària, proporcionant un incentiu econòmic per als que continuïn treballant després de l’edat de jubilació. Volen que els grans segueixin treballant voluntàriament després dels 67 anys, que serà la propera edat de jubilació. Semblen haver oblidat que es tracta d’un país amb més de 3,5 milions d’aturats, joves majoritàriament!

Per això, estableixen com a incentiu un plus del 4% sobre l’import de la pensió corresponent per cada any de retard a la jubilació. L’incentiu es podrà cobrar com un percentatge addicional de per vida o en un pagament únic en jubilar-se. És que pretenen anar disminuint les pensions públiques i que els treballadors per poder viure segueixin treballant?

Ignoren totalment el caràcter del mercat de treball. Consideren que el treballador és lliure per triar el que vol fer a la feina. Però difereix molt de ser així. El treballador difícilment té aquesta llibertat. En un mercat de treball desastrós per als treballadors, de llocs de treball en precari i de salaris baixos, sovint la jubilació és l’última sortida que queda als treballadors davant de l’atur. No es pot ignorar la naturalesa del mercat de treball per plantejar el que pot passar a les pensions. De fet, les reivindicacions de les condicions de treball i dels salaris són les mateixes que les dels pensionistes. Cal unir tots dos aspectes si es vol tenir èxit i avançar cap a una societat més justa i satisfactòria.

En un mercat de treball desastrós per als treballadors, de llocs de treball en precari i de salaris baixos, sovint la jubilació és l’última sortida que queda als treballadors davant de l’atur

A més, les empreses acceptaran que els treballadors decideixin romandre en els seus llocs de treball? És de témer que només ho faran si se’ls proporcionen d’altra banda un altre tipus de beneficis: “Per evitar que les empreses recorrin a les jubilacions anticipades, s’establiran també beneficis per a les que conservin a les seves plantilles els treballadors de més edat”. Oblidant, així, les importants exempcions que ja estan concedides per a les cotitzacions dels treballadors majors de 60/65 anys des del 2001.

En altres paraules, que els jubilats -segurament els que tenen pensions molt baixes- sobrevisquin per mitjà de combinar les seves baixes pensions amb salaris també molt baixos (perquè a certes edats només s’aconsegueixen feines d’aquest caire).

No queda més remei que preguntar-se per la raó d’aquest intent amb més de tres milions d’aturats al país. On és la llibertat del pensionista?, segur que seguir treballant és “voluntari”? També suposa perdre diners respecte a les cotitzacions realitzades; però i especialment suposa dividir els pensionistes entre qui tindrà pensions normals i qui  les tindrà més altes perquè treballen més anys, amb greus divisions en el moviment reivindicatiu dels pensionistes. A més, si una persona ha treballat tota la vida, per què ha de seguir treballant en la seva jubilació? Només pot ser perquè la pensió no és suficient.


Estímul a les pensions privades d’empresa
. Per a la part de Reforma prevista per a l’any que ve, es planteja una altra novetat molt greu: seguint el model del Banc Mundial i l’OCDE, s’aposta per impulsar la implantació efectiva de plans complementaris d’empresa. Les pensions d’empresa consisteixen en un compromís de realitzar pensions privades per a tots els membres d’una empresa, de nominació individual.

Fins ara, per estimular les pensions privades el Govern concedia una desgravació fiscal a l’IRPF que podia arribar fins als 8.000 euros a l’any per a les persones que contractessin un pla de pensions privat. Els pensionistes han discutit molt aquestes desgravacions, rebutjant-les. Actualment l’Informe recomana disminuir les desgravacions per pensions individuals (es preveu que del màxim de 8.000 a 2.000 euros), però… augmentaran els estímuls a les pensions col·lectives d’empresa fins als 10.000 euros. Si no vols caldo, dues tasses! L’objectiu és que en una dècada, el 80% dels treballadors tinguin un pla de pensions privat amb aquesta fórmula.

Seguint el model del Banc Mundial i l’OCDE, s’aposta per impulsar la implantació efectiva de plans complementaris d’empresa

Això suposa avançar descaradament cap a la privatització de les pensions, seguint les recomanacions del Banc Mundial i l’OCDE que volen que les pensions públiques contributives disminueixin i augmentin les del pilar privat que, a més, recomanen sigui obligatori (el que anomenen segon pilar).

A més, les aportacions a aquestes pensions privades normalment van a càrrec de l’ocupador i empleat a parts iguals (segur que aquest finançament no es té en compte després en les negociacions dels convenis?). És a dir, s’estimula els treballadors que dediquin part dels salaris (o dels estalvis) a contractar pensions privades. Ja són nombroses a Euskadi com a Entitats de Previsió Social Voluntària (EPSV).

Si aconsegueixen que una majoria de treballadors tingui pensions privades és probable que disminueixin les reivindicacions per a les públiques i, a més, augmentarà la divisió entre els treballadors; entre els que tinguin llocs de treball i salaris decents i puguin optar a pensions privades i tots els altres -precaris i temporals sobretot-, que hauran de quedar-se amb les mínimes pensions públiques.

Tot això suposa estimular molt fortament l’establiment de pensions privades per als treballadors assalariats. Permet adonar-se que el tema de l’anomenada crisi de les pensions públiques cal situar-la en els interessos financers que volen aprofitar les grans masses de diners que es mouen amb les pensions per obtenir més beneficis privats.

No és veritat que no hi ha diners per a les pensions públiques. I, a més, qui garanteix que n’hi ha per a les privades? No hi ha molts bancs que han fet fallida i han deixat els seus dipositants sense pensions? Mereix més crèdit la sostenibilitat d’un banc privat que les finances estatals? Les pensions s’han de finançar per mitjà de l’erari públic com es financen totes les altres despeses socials (educació, sanitat, exèrcit, monarquia, infraestructures, etc.), per què s’han de finançar de manera diferent les pensions? La veritable raó per a l’anomenada “crisi de les pensions públiques” no és una altra que el fet que hi ha molts diners per als ens financers, que busquen gestionar per tots els mitjans.

L’anomenada crisi de les pensions públiques cal situar-la en els interessos financers que volen aprofitar les grans masses de diners que es mouen amb les pensions per obtenir més beneficis privats

Tot i que no és l’objectiu d’aquest article, cal referir-se al desastre que són les pensions privades per als pensionistes (molt arriscades, amb pèrdues per la inflació i molt cares), cosa que mostra que els que les veuen positives estan acceptant que les públiques no són suficients i cal fer pensions privades. Aquestes pensions “complementàries” consisteixen en què els pensionistes contractin plans de pensions privats amb les institucions financeres, privades també. És una privatització brutal de les pensions.

Per als ens financers és molt convenient aconseguir que es realitzin pensions de grans empreses per a tota la plantilla, que s’estableixen generalment a través de convenis col·lectius, en comptes d’haver d’aconseguir un gran nombre de pòlisses individuals. En aquests convenis, els sindicats tenen sempre un paper important. Això significa que quan els sindicats accepten aquesta pràctica, es converteixen en còmplices de la privatització de les pensions (fa uns quants anys que signen convenis amb aquest sistema), i les desgravacions assenyalades augmenten la seva importància. Els sindicats es proposen continuar estimulant les pensions privades, gosen impulsar obertament la privatització de les pensions? És força trist contemplar sindicats importants vinculats a la privatització d’un dret social tan necessari, còmplices dels interessos dels ens financers.

En definitiva, s’aprofitarà la que anomenen “la reforma de les pensions” per facilitar i estimular la privatització de les pensions.


Deteriorament de les condicions per a les jubilacions anticipades
. Ens hauríem de referir també al deteriorament que es proposa per a les jubilacions anticipades, cosa que suposa de nou ignorar les condicions del mercat de treball que hi condueixen, però no podem seguir per raons d’espai.

És impossible eludir mencionar l’important paper de la Unió Europea en tot aquest procés, ja que la reforma de les pensions (disminuir-les i privatitzar-les) és una de les condicions plantejades per la Unió per poder accedir als fons europeus per a la reconstrucció

Tot i això, és impossible eludir mencionar l’important paper de la Unió Europea en tot aquest procés, ja que la reforma de les pensions (disminuir-les i privatitzar-les) és una de les condicions plantejades per la Unió per poder accedir als fons europeus per a la reconstrucció, dels que tant s’espera. A més, la UE ha elaborat recentment el projecte PEPP, Proposta sobre un Projecte Paneuropeu de Pensions Individuals, amb què es pretén reunir fins a 700.000 milions d’euros de dipòsits i per al qual està disposat a participar en el pressupost amb sumes importants. Com poden dir que no hi ha diners per a les pensions públiques, però estar disposats a donar suport a les privades?

Això mostra clarament l’enorme poder del sistema financer global per assegurar-se el suport dels ens públics internacionals.

En resum, les reivindicacions dels pensionistes han aconseguit conquerir alguns aspectes importants, mostrant que la lluita és necessària i útil. Això suposa que cal continuar lluitant per les pensions i la societat que es desitja.

Cal passar de veure la pensió com un salari diferit per haver treballat a plantejar-la com a dret de ciutadania. La reforma necessària ha de modificar el sistema de pensions cap a un sistema públic, universal i no vinculat a l’exercici del treball

Els pensionistes són persones ciutadanes com les altres i els seus drets s’han de finançar amb impostos si les contribucions no són suficients. Les pensions les ha de finançar tota la societat i no només els treballadors actius. D’altra manera, és una subvenció “oculta” als beneficis i al capital, que no paga pel manteniment dels pensionistes.

Però no es tracta de quedar-se aquí. Els pensionistes també volen participar en totes les lluites per una societat justa i harmoniosa. Saben que els processos socials són modificables. Els pensionistes veuen i accepten la necessitat de modificar el discurs i els sistemes de drets socials -entre ells, les pensions-, i més en una època en què cada dia hi ha menys ocupació i és més precària. Cal considerar que la pensió és un dret de ciutadania. Cal passar de veure la pensió com un salari diferit per haver treballat a plantejar-la com a dret de ciutadania. La reforma necessària ha de modificar el sistema de pensions cap a un sistema públic, universal i no vinculat a l’exercici del treball. Hi ha diverses fórmules per a això.

Els pensionistes saben què volen. Han estat sempre actius i ho continuaran estant. Ni la COVID ni les reformes no els impediran continuar lluitant per una societat justa i feliç per a tothom.

Article original: Directa

SERGI CUTILLAS i FRANCISCO NAVARRO – CATARSI 04/05/2020

El finançament de les mesures econòmiques és tan important com les mateixes polítiques aplicades, especialment per determinar sobre qui recaurà el cost de la crisi i de la seva gestió, així com per saber què passarà amb la balança de poder: col·lectivitat versus mercat privat; ja que en un marc de dogmatisme d’austeritat neoliberal, l’endeutament d’avui significarà retallades, privatitzacions i mercantilitzacions futures dels serveis públics.

És un fet històric que cal destacar que s’ha aixecat temporalment el Pacte d’Estabilitat i Creixement, que imposa les limitacions en el dèficit dels estats, i estableix un sistema de vigilància i intervenció dels estats que superin els dèficits permesos. Això equival a què l’Eurozona, temporalment, està lliure de la camisa de força de l’austeritat. Tanmateix, aquestes mesures temporals poden ser un caramel enverinat, ja que els dèficits i l’increment d’endeutament incorreguts durant la crisi poden haver-se de pagar en el futur pròxim en forma d’austeritat.

De moment, el Banc Central Europeu (BCE) ha posat en marxa un programa d’emergència per la pandèmia de 750.000 milions d’euros perquè els estats puguin fer front a les despeses per pal·liar la crisi. La mesura és correcta, és necessari posar els recursos que es necessitin i s’ha de fer ràpidament. El problema és com es durà a terme. Ara, aquest finançament es fa per la porta del darrere a través, i en benefici, de la banca privada, ja que el finançament directe dels Estats queda expressament prohibit en l’article 123 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea. Així doncs, el BCE crearà diners per adquirir el deute públic que primerament els bancs privats compraran els Estats.

Des de l’inici de la crisi de 2008 el BCE ha dut a terme aquestes pràctiques, el que suposa una privatització del mecanisme d’endeutament dels estats que implica que la banca fa negoci amb el deute públic amb la total garantia del BCE. Aquest mecanisme genera un sistema de transferència de renda dels ciutadans cap a la banca, mitjançant el pagament d’impostos presents i futurs per a fer front aquests deutes. A més a més, quan el BCE compra als bancs aquests deutes, obtenen diners líquids per continuar fent negoci i es treuen un risc de sobre. Un mecanisme de socialització de pèrdues que ha contribuït a sostenir la solvència dels bancs i evitar la seva fallida segura, és a dir, un rescat en tota regla que supera de lluny els números dels quals es parla normalment quan es fa referència el rescat bancari per part dels estats. Cal afegir que això permet mantenir l’aparença de què són els mercats privats els que financen els estats, quan aquest «lliure mercat» està totalment sostingut de forma pública pel BCE.

El BCE hauria de finançar directament els dèficits dels estats, monetitzant els deutes de manera que aquests diners no generin deute públic i per tant no s’hagin de retornar. Des d’un punt de vista tècnic i econòmic és una mesura perfectament possible. De fet, això és el que està fent actualment la Reserva Federal dels Estats Units i el que han fet a l’última dècada els bancs centrals de tot el planeta, entre ells el BCE. Però aquests diners han anat als bancs privats i la resta del sistema financer en el rescat més gran de la història de la humanitat.

Qualsevol procés de lluita per part de les classes populars passa per sumar forces en l’àmbit d’Europa per superar aquests projectes del capital que són l’euro i la UE

Paral·lelament a la línia del BCE, s’ha activat una línia de préstecs a través Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE). Novament, aquest és un instrument per realitzar préstecs anti-crisi que passa per sobre de la prohibició de rescatar-se entre estats establerta en l’article 125 del Tractat de Funcionament de la UE (la famosa clàusula «anti-rescats»). Per aquesta raó aquest opac instrument financer es va fer fora dels tractats europeus i es va establir al paradís fiscal de Luxemburg, sense un procés democràtic i sota legislació britànica. Aquest mecanisme requereix que els estats que demanin préstecs signin Memoràndums comprometent-se a retallades sobre la despesa social, privatitzacions i mercantilitzacions. Tanmateix, el passat 9 d’abril l’Eurogrup va acordar activar préstecs sense condicions per valor de 365.000 milions d’euros (240.000 dels quals seran prestats pel MEDE i aniran destinats a despesa sanitària directa i indirecta; 100.000 per a subsidis d’atur i 25.000 per donar suport a 200.000 milions d’euros en préstecs bancaris a empreses amb problemes de liquiditat, amb especial focus en les PIMES).

En la mateixa reunió es va arribar a un compromís de posposar les converses per crear un altre fons per a la recuperació econòmica al Consell del 23 d’abril. En aquestes converses està encabit el famós debat dels eurobons (o coronabons), sobre els que no hi ha acord: els estats del centre, especialment Alemanya i Holanda, no volen compartir riscos ni transferir diners als de la perifèria sud sense que això vagi relacionat a condicions econòmiques estrictes; en canvi, els països com Espanya i Itàlia demanen que se’ls prestin diners fruit d’un endeutament compartit i que no vagi associat a cap condició d’austeritat.

Abans del Consell del dijous 23 el govern espanyol va fer una proposta de crear un fons d’1,5 bilions d’euros, finançat amb endeutament perpetu garantit pel pressupost de l’euro i que podria finançar aquells països que més ho necessitin. Aquesta nova variant de coronabons, concentra molts dels aspectes als quals s’han estat oposant els països centreeuropeus en els darrers anys. Per aquesta raó, tot i que el titular de l’acord és que hi ha un compromís per mobilitzar més d’un bilió d’euros, en realitat només es va arribar a un acord d’ampliar el pressupost europeu en unes dècimes de PIB, repartint-se uns modestos 100.000 milions d’euros anuals durant tres anys i fent servir això de base per intentar captar inversió privada, a l’estil del Pla Juncker. Com ja ha admès la Cort d’Auditors de la UE, aquest tipus d’esquema no va servir per generar nova inversió, sinó que només va integrar inversió que s’hagués produït igualment dins dels mecanismes burocràtics de la UE. És previsible que ara passi el mateix.

Itàlia i Espanya, per tant, tornen a fracassar davant el poder de Merkel i els seus aliats, que tenen molt més clar com funciona la UE. Des del 2010 tant Itàlia com Espanya s’han posicionat sovint com a crosses polítiques dels estats poderosos de l’Eurozona sense fer-se costat i abandonant també a la seva sort a estats més petits i en pitjors condicions com Grècia o Xipre.

Caldrà realitzar i finançar polítiques de planificació econòmica per als sectors productius, i alhora establir un sistema de rendes públiques perquè es mantingui el consum i el benestar de la població

Tanmateix, cap de les polítiques que hem esmentat fins ara no se surten del marc mental del monetarisme (la doctrina fiscal i monetària del neoliberalisme), i obren la porta a què es produeixin novament polítiques de retallades per tornar a reduir el dèficit quan la crisi sanitària passi. Aquestes protegeixen la banca contra possibles pèrdues degudes a impagaments, mentre que no en socialitzen els possibles beneficis. A més, les mesures fins ara esmentades generaran un deute públic que s’haurà de retornar en el futur amb els impostos que paguen molt majoritàriament els ciutadans. Per tant, de la butxaca futura dels ciutadans sortiran els diners per les mesures que en gran part tenen l’objectiu de rescatar els poderosos i molt menys a les persones. Si l’objectiu és que aquesta crisi no la paguin els mateixos de sempre, seria necessari combinar el finançament dels dèficits per part del BCE, com hem comentat abans, amb una reforma fiscal progressiva perquè el deute que sí que generin els Estats el paguin els que tenen una major capacitat econòmica.

Els defensors de l’ortodòxia neoclàssica diran que aquestes polítiques heterodoxes generaran molts problemes, com per exemple nivells molt importants d’inflació. Perquè això no succeeixi en una situació de crisi com l’actual, s’ha de treballar per evitar que hi hagi una crisi d’oferta (caiguda de la producció a causa de la destrucció de teixit productiu) i alhora donar suport a la demanda i al consum. Per això caldrà realitzar i finançar polítiques de planificació econòmica per als sectors productius, i alhora establir un sistema de rendes públiques perquè es mantingui el consum i el benestar de la població. Si s’eviten els problemes de subministrament i la destrucció generalitzada del teixit productiu pel costat de l’oferta no s’haurien de produir problemes amb la inflació, atesa la debilitat actual de la demanda. De fet, nivells moderats d’inflació amb unes garanties polítiques de manteniment del valor de rendes públiques i salaris, pot ser beneficiós en un context d’alt endeutament. En aquesta situació la inflació a qui més perjudica seria aquells que tenen grans quantitats de capital atresorada i aquells que cobren gran quantitat de deutes i lloguers, entre altres tipus de rendistes.

Com hem comentat abans, és veritat que els Tractats de la UE impedeixen que el BCE deixi diners directament els estats, però són tractats que s’hauran de deixar enrere. És absurd i cínic al·legar que unes lleis que, suposadament, neixen de la societat prohibeixen fer les polítiques més favorables pels ciutadans i els condemnen a patir una crisi injusta i innecessària. A no ser que l’objectiu d’aquestes lleis sigui un altre i no el de garantir el benestar social. Si aquest finançament directe no es produeix, els estats han de gastar de totes maneres el que sigui necessari per mantenir la societat dempeus. Si les institucions de la UE es neguen a finançar aquest deute o volguessin imposar mesures d’austeritat com a condició per a fer-ho caldrà no deixar-se extorsionar i plantejar opcions per estatitzar les polítiques monetària i fiscal i reduir el pes de l’endeutament de forma unilateral.

Com deia Josep Fontana, la UE es va construir a partir de la II Guerra Mundial amb dues promeses socials: la pau universal i la desaparició de la pobresa i disminució de la desigualtat. Cap de les dues s’ha complert, i no ha sigut així perquè l’objectiu real de la UE és constituir el marc geopolític més favorable pels interessos del capital europeu. Per tant, qualsevol procés de lluita per part de les classes populars passa per sumar forces en l’àmbit d’Europa per superar aquests projectes del capital que són l’euro i la UE.

Article Original: CATARSI

FRANCISCO NAVARRO – CATARSI 31/03/2020

Que la crisi sanitària tindrà com a conseqüència una crisi econòmica és quelcom que està assumit per la població. Que les conseqüències de la mateixa seran com a mínim greus, especialment per a les classes populars, també és cada vegada més evident veient les mesures econòmiques, per altra banda gens sorprenents, que s’estan duent a terme. Ara bé, que la crisi, i la gravetat de les seves conseqüències, sigui causa de l’expansió del coronavirus com a un factor extern que res té a veure amb el funcionament de l’economia capitalista i amb les polítiques aplicades en l’última dècada i més enllà, és una idea que no hem d’acceptar. I no ho hem de fer perquè primer, que és mentida, i segon, que si volem fer front a la lluita en defensa dels drets i les condicions de vida que es posaran en perill durant els pròxims mesos i anys, hem de comprendre la lògica d’aquest procés de manera radical, és a dir, des de l’arrel del funcionament del sistema socioeconòmic on vivim.

Respecte les mesures econòmiques

L’anàlisi de l’evolució d’aquesta crisi té unes particularitats que condicionen especialment les mesures a aplicar. Ens enfrontem a una paralització de l’economia que primerament representarà un shock asimètric pels diferents sectors productius i per les diferents persones en funció de la seva activitat econòmica i la seva vulnerabilitat. Amb tota probabilitat generarà espirals destructives generalitzades de producció, inversió, consum i recaptació pública amb un impacte que podem esperar que sigui molt important, sobretot amb les febles i errònies mesures posades sobre la taula fins al moment per les institucions públiques. A més a més, cal incidir en l’impacte negatiu d’aquest tipus de crisi sobre les contractacions laborals, els projectes d’inversió privada i el consum.

La gravetat d’aquestes conseqüències són causades pels desequilibris econòmics pre-coronavirus i la inestabilitat creixent del sistema financer i tindran un impacte molt més important en les petites empreses altament endeutades, amb greus problemes de tresoreria, amb una estructura de costos rellevant i marges de beneficis mínims pel costat de l’oferta, i pel costat de la demanda, serà molt més dur sobre les persones vulnerables en termes de precarietat laboral i grans nivells d’endeutament. Cal recordar que durant aquesta última dècada la quantitat de persones en aquesta situació ha augmentat de forma important, com indica l’informe AROPE 2019, el 26,1% de la població a Espanya està en risc de pobresa; 12,3 milions de persones.

Per tant, l’altíssim risc de destrucció de teixit productiu i deteriorament de les condicions de vida de la població evidencien la imperiosa necessitat d’una intervenció pública ràpida i contundent. Com en una campanya de màrqueting, l’Estat espanyol ha anunciat una mobilització de recursos de 200.000 milions d’euros. Pot semblar un xifra molt elevada, és aproximadament el 16% del PIB. Però la realitat és que només 17.000 milions (1,3% del PIB) seran els recursos mobilitzats de forma efectiva per ajudes socials i subvencions. La resta, 100.000 de fons públics i 83.000 privats, són avals i garanties perquè les empreses puguin accedir a crèdits de la banca privada per suportar la crisi.

El que es requereix és mantenir la solvència i el benestar de les persones i de les petites empreses fent que els hi arribin tots els recursos necessaris

És a dir, que serà la banca qui decidirà qui obté finalment un crèdit, quelcom que generarà segur una important desigualtat d’oportunitats beneficiant a les empreses més fortes. Però a més a més, la banca obtindrà un benefici en forma d’interessos d’aquests crèdits amb la garantia pública darrere que minimitzarà el risc. La mateixa banca que ha sigut rescatada, que ha especulat i guanyat amb el deute públic, que atresora el major parc d’habitatge a Espanya, ara obtindrà un suculent guany d’aquesta crisi amb el beneplàcit del govern més progressista de la democràcia. S’ha perdut una oportunitat d’or durant aquests anys per construir una estructura bancària pública potent que possibiliti un accés democràtic al crèdit i no sotmès als interessos de l’oligarquia bancaria d’aquest país. No obstant això, pel que fa a l’estat espanyol, existeixen institucions com l’ICO (Instituto de Crédito Oficial) o el seu homòleg a Catalunya l’Institut Català de Finances (ICF) o la nacionalitzada Bankia, amb les que es pot aprofitar el moment i començar a construir un projecte de banca pública que permeti finançar les transformacions necessàries socialment i ecològica del model productiu.

En qualsevol cas, les polítiques plantejades són errònies en la seva majoria i insuficients. El que es requereix és mantenir la solvència i el benestar de les persones i de les petites empreses fent que els hi arribin tots els recursos necessaris juntament amb l’alleujament de les seves obligacions de pagament (hipoteques, lloguers, subministres, impostos, cotitzacions…). El que es tracta és de permetre la seva hibernació durant aquest temps sense que morin ni pateixin unes condicions adverses injustes i que poden evitar-se. Perquè si moltes d’aquestes empreses moren destruint gran quantitat del teixit productiu i llocs de treball, o moltes persones cauen en una situació de pobresa, el que tindrem serà una depressió econòmica llarga i dramàtica. Per tant, el que es tracta és de rescatar a les persones i no els poderosos com es va fer a la crisi de 2008 i que les mesures actuals tenen tota la pinta de seguir el mateix camí.

Les polítiques econòmiques més eficaces per a pal·liar les conseqüències econòmiques de la crisi coincideixen amb les que tenen l’objectiu de rescatar als més vulnerables i no els poderosos. No es requereixen polítiques que estimulin sinó polítiques de contenció i distribució sobre la part més feble i on es concentrarà el shock més fort. Aquestes mesures econòmiques i polítiques han de centrar-se en dos àmbits que es retroalimenten, l’àmbit productiu o de l’oferta i l’àmbit de la despesa o de la demanda.

Pel costat de l’oferta…

S’ha de garantir la supervivència de les petites empreses i autònoms amb l’objectiu de mantenir els llocs de treballs i un teixit productiu essencial per a la nostra economia. Més del 50% dels ocupats treballen en empreses amb menys de 50 treballadors, més els 2 milions d’autònoms aproximadament, que en moltes ocasions en realitat són un treballador més. Darrere d’aquestes unitats de producció hi ha persones que en moltes ocasions tenen una situació econòmica molt complicada i un elevat risc de vulnerabilitat.

La mesura dels ERTO és dràstica però per a les empreses vulnerables, és l’única via per sobreviure.

Aquí les mesures han de garantir la solvència de forma directa i contundent per la part de l’alleujament dels pagaments dels préstecs, lloguers, subministres, impostos i cotitzacions. I aquests no es poden limitar a una suspensió temporal o ajornament de la totalitat, ja que després d’un temps sense ingressos la solvència per fer front aquestes obligacions serà nul·la. Únicament s’haurà ajornat la mort del pacient. Aquí s’ha d’establir políticament on es vol carregar el cost de la crisi, si en la banca, en les empreses energètiques i en els propietaris immobiliaris o en les petites empreses i autònoms. Un programa públic de subvencions i bonificacions ajudaria també a distribuir aquesta càrrega. En aquest sentit, les mesures de préstecs garantits a través de la banca privada i l’ajornament d’alguns pagaments que ha establert el govern són ineficaces i injustes.

La mesura dels ERTO és dràstica però en algunes ocasions, per a les empreses que estem tractant aquí com a vulnerables, és l’única via per sobreviure. De fet, simplement es poden bonificar el cost salarial i no haver de fer un ERTO, és perfectament possible. En qualsevol cas s’ha de revisar urgentment la prestació que li queda a un treballador per aquest concepte, ja que un 75% del salari per a persones que abans ja estaven en situació de pobresa suposa condemnar-les a una situació dramàtica.

Ara bé, si l’objectiu polític d’aquestes mesures ha de ser que el cost de la crisi no recaigui sobre les més vulnerables, totes aquestes mesures han de ser discriminatòries. No es poden beneficiar empreses solvents amb beneficis i que gairebé no paguen impostos. D’acord aquest objectiu polític que hem establert haurien de suportar el cost de la crisi, ja que són els que més es beneficien quan les coses van bé. Però la correlació de forces és una altra. Són de novel·la negra les notícies d’aquests dies de la gran quantitat de grans empreses (i no tan grans) com el Corte Inglés o el mateix Barça que aprofiten aquestes mesures per garantir els seus guanys amb els diners públics que s’acabaran pagant amb els impostos dels treballadors. És un capítol més del rescat dels poderosos, del rescat del mercat privat per part de l’Estat quan les coses van mal dades, és la hipocresia neoliberal dels defensors del lliure mercat que no s’ennueguen quan el sector públic els rescata. Això és una lluita de classes i guanyen ells.

Per altra banda, poc s’està parlant d’una mesura econòmica imprescindible per aquesta crisi, la reorientació del teixit productiu per a produir el més essencial per al benestar social durant aquests mesos de crisi sanitària i social. És el que s’ha anomenat aquestes setmanes com a economia de guerra però que considero que és més correcte parlar de planificació econòmica. Aquests dies hem vist com el mercat privat feia fallida de forma flagrant en molts aspectes, especialment en l’àmbit sanitari, i era incapaç de solucionar les problemàtiques que anaven sorgint. No ho pot fer perquè no és l’objectiu del mercat privat, la seva lògica és l’expansió contínua dels beneficis. El mercat no és tan eficient com se li suposa, ni, per descomptat, és un bon instrument per a una assignació justa de la riquesa, així que és una oportunitat per aprofitar aquesta experiència i que des del sector públic s’estableixin estructures descentralitzades i recolzades en l’economia social per a la planificació econòmica.

Pel costat de la demanda...

L’objectiu ha de ser redistributiu, rescatant les persones garantint unes condicions de vida dignes. Per tant, aquest objectiu és compartit amb les mesures pel costat de l’oferta. El mercat per si sol, i amb les mesures proposades fins ara, farà que el cost de la crisi recaigui de forma dramàtica sobre les persones més vulnerables. S’ha de fer arribar els diners a les persones que es queden sense ingressos o que aquests es redueixen. I paral·lelament, per garantir la solvència, s’ha d’alleujar les obligacions de pagament. Igual que succeeix amb l’oferta, les mesures d’ajornament que ha establert el govern són insuficients. Durant aquests mesos s’ha d’establir una política de bonificació dels subministraments, de moratòria i condonació total o parcial de les quotes d’hipoteques i altres préstecs, i una suspensió i ajuda pel pagament dels lloguers. I tot això, amb unes condicions molt menys restrictives que les que ha determinat el govern.

Seria perfectament possible aturar gran part de la producció i concentrar-la en el que és més essencial per a la vida

En els últims anys s’han generat nombrosos processos de mercantilització i privatització per a la satisfacció de necessitats, especialment aquelles que tenen a veure amb els serveis socials i públics. El rescat de les persones i la garantia d’unes condicions de vida dignes requereix també revertir aquests processos.

Amb tot això, considero que es donen les condicions idònies per implantar i assajar una Renda Bàsica de caràcter universal, suficient i incondicional. Per una part, seria una mesura transversal que podria simplificar, aglutinar i complementar les mesures d’oferta i demanda exposades aquí per rescatar a les persones. Però per altra part, és un instrument amb unes potencialitats transformadores que posen en qüestió les relacions socials mercantils i subjectes a la rendibilitat del capitalisme.

Finalment és necessària una reflexió: que una aturada productiva d’un o dos mesos generi una crisi de conseqüències tan greus té a veure directament amb la necessitat del mode de producció capitalista de créixer constantment per l’obtenció expansiva de beneficis. Majoritàriament produïm molt més del que la societat és capaç d’absorbir en el marc d’un nivell de benestar digne, seria perfectament possible aturar gran part de la producció i concentrar-la en el que és més essencial per a la vida i distribuir la riquesa ja generada sense reduir el benestar de la població. Però aquesta lògica social de l’economia prioritzant el benestar és incompatible amb el mode de producció capitalista.

Article Original: CATARSI