Elena Idoate Ibáñez

Governs incapaços i promeses incomplertes

La derogació de la reforma laboral de Mariano Rajoy i Fátima Báñez del 2012 va ser un dels punts estrella de la campanya electoral dels partits de l’actual govern. A la seva victòria electoral hi van contribuir diversos factors, i no es pot aïllar l’efecte d’aquesta promesa en concret. Però és evident que van triar aquesta bandera electoral per generar expectatives a favor d’un gir progressista. Aquella reforma laboral es va dur a terme amb una majoria del PP al Congrés dels Diputats i en un context econòmic d’atur disparat i unes dèbils previsions de recuperació de l’ocupació. Ara la situació és una altra, amb un canvi de cicle polític i econòmic. Durant els darrers anys, la conflictivitat laboral, la perpetuació de la precarietat i el retrocés dels salaris en la distribució de la renda han fet créixer els suports cap a una reversió de la pèrdua de drets laborals.

El govern de PSOE i Podem va derogar, amb el Reial Decret-llei 4/2020, l’acomiadament objectiu per faltes laborals justificades per baixes mèdiques. No era un mecanisme gaire utilitzat, però era totalment injust. Llavors, el govern de l’Estat espanyol va vendre aquesta mesura com l’inici de la derogació de la reforma laboral del 2012. Aquesta era la primera fita del punt 1.3 de l’acord per la coalició de govern d’aquests dos partits que declarava “Derogaremos la reforma laboral. Recuperaremos los derechos laborales arrebatados por la reforma laboral de 2012” Es va dur a terme sense negociar-ho amb la patronal i amb l’objectiu de fer retrocedir el poder dels empresaris a l’hora acomiadar els treballadors i treballadores. I amb aquesta lògica es podrien anar derogant els altres preceptes de la reforma laboral del 2012 inclosos en aquell compromís de govern. Però el publicitat com a “gran acord” de Yolanda Díaz manté gairebé intacta la reforma laboral del 2012 i, el més greu, dona per liquidat tot intent de recuperar drets.

La reforma laboral ha afavorit els beneficis empresarials sense crear ocupació

La reforma laboral del 2012 va suposar una dràstica reducció dels drets laborals, especialment en els convenis col·lectius, la modificació de les condicions de treball, la variabilitat del salaris i la reducció del cost de l’acomiadament. Com tota reforma laboral neoliberal, es basava en atacar la suposada “rigidesa” del mercat laboral, que no permetria ajustar a la baixa les condicions de treball i els salaris, com a causant de la incapacitat de l’economia espanyola de generar prou ocupació. Les evidències mostren el fracàs d’aquesta teoria i d’aquesta política, que pretén, d’una banda, fomentar la contractació indefinida amb l’abaratiment dels acomiadaments i, de l’altra, evitar les reduccions de plantilla amb la “flexibilitat interna”. Cap estudi ha pogut demostrar que els increments salarials, el cost de l’acomiadament ni l’estabilitat de les condicions de treball tenen un pes rellevant en contra de la creació d’ocupació. Tal i com hem pogut comprovar amb les mesures de contenció de la pandèmia del coronavirus, que han suposat diferents graus de restriccions, la pèrdua i recuperació dels llocs de treball depèn fonamentalment de les variacions de l’activitat econòmica.

Els indicadors econòmics demostren que la reforma laboral del 2012 hauria afavorit els beneficis dels empresaris però no hauria salvat llocs de feina. Durant la recuperació de l’activitat econòmica després de la crisi del 2008, entre el 2015 i el 2017, el PIB va créixer amb taxes d’entre el 3,8% i el 3%. En canvi, el ritme de l’increment de l’ocupació va ser més suau, entre el 0,9% i el 2,7%. El 2019, l’ocupació total estava 4,4% per sota del 2007. La relació entre els indicadors macroeconòmics i els canvis en la legislació laboral és molt difícil d’establir. Però seria lògic pensar que la reforma laboral del 2012 ha contribuït a un retrocés dels salaris en la distribució de la renda. El 2019, la participació de les remuneracions dels assalariats i assalariades en el PIB va ser del 46,3% del PIB, per sota del percentatge del 2017, que era el 47,3%. La pèrdua de pes de dels salaris en la renda ha estat continuat. L’any 2000, el percentatge va ser d’un 48,8%.

Durant els primers mesos de la crisi del coronavirus, les rendes salarials s’han aconseguit mantenir malgrat la davallada de l’activitat econòmica perquè, amb els ERTOs, l’Estat ha compensat la pèrdua dels salaris. En l’etapa actual, els ERTOs es mantenen però les polítiques de reactivació econòmica estan dirigides clarament a afavorir els interessos empresarials. Es rescaten els grans interessos econòmics per tal de mantenir el valor patrimonial de les empreses i les cotitzacions de la borsa. Ja s’està notant un creixement de la desigualtat perquè la gestió política de la pandèmia està afavorint el guany patrimonial dels més rics en detriment dels recursos materials de vida del conjunt de la població. Així doncs, té tot el sentit reforçar els drets laborals que afavoreixen l’estabilitat dels llocs de feina i els increments salarials, entre d’altres millores, per tal de combatre la desigualtat en la distribució de la renda.

Importa allò que es descarta i no allò que s’inclou

El Real Decret llei 32/2021, de 28 de desembre, de mesures urgents per a la reforma laboral, la garantia de l’estabilitat en l’ocupació i la transformació del mercat de treball s’ha venut com el primer gran acord que conté mesures favorables als drets dels treballadors i treballadores. Però el seu contingut no reflecteix un titular tan grandiloqüent sinó que es limita a uns canvis minsos.

En matèria de negociació col·lectiva, s’han establert dues millores: la recuperació de la fixació dels salaris en el conveni sectorial per sobre del conveni d’empresa i la recuperació de la ultra-activitat. Però són avenços limitats, ja que queden fora la fixació de la resta de condicions de treball i no s’estableix com a marc de negociació els convenis provincials, que són els que tenen millors salaris. També hi ha alguns canvis positius en els contractes temporals, però no es pot preveure un impacte important en la reducció de la temporalitat. S’elimina el contracte per obra i serveis, utilitzat àmpliament en frau de llei, i s’escurça una mica l’encadenament de contractes. Però, d’altra banda, es potencien els contractes temporals restants, perquè es permet que les empreses facin contractes temporals durant 90 dies a l’any i es passen a anomenar contractes indefinits discontinus els treballs estacionals de temporada. L’economia espanyola és líder en temporalitat de la contractació i les mesures que s’apliquen per fer-li front són mínimes.

Les crítiques a l’acord de Yolanda Díaz amb sindicats i patronal adverteixen que no s’ha derogat la reforma laboral del 2012. Les mesures que s’hi ha inclòs són positives, però el fracàs està en tot allò que s’ha descartat. Els elements més lesius de la reforma laboral, als quals es feia referència en la promesa repetida del govern autoanomenat progressista, romanen gairebé intactes. No s’han recuperat el cost de l’acomiadament improcedent, que la reforma laboral del 2012 va reduir, ni els salaris de tramitació. No s’ha limitat la subcontractació ni s’ha incrementat la protecció als treballadors i treballadores de les subcontractes. Tampoc s’han recuperat les restriccions a l’acomiadament objectiu i l’autorització administrativa en els casos d’acomiadaments col·lectius d’empreses que tanquen o es deslocalitzen sense tenir motius relacionats amb la producció. Tampoc s’han derogat les mesures de “flexibilitat interna” que permeten als empresaris modificar les condicions de treball com la jornada, horari, funcions i salaris sense justificació. Amb tot, l’acord sobre el mercat de treball blinda la relació de forces favorables als empresaris, que retenen un conjunt de pràctiques que podem qualificar de dràstiques, per la seva capacitat de precaritzar les condicions laborals, reduir els salaris i destruir ocupació, i d’injustificades, perquè no responen a la supervivència d’empreses en contextos difícils, sinó a l’obtenció de majors beneficis per part d’empreses viables.

Per què ha fet fallida la derogació de la reforma laboral?

El govern de l’Estat espanyol ha fet un gran esforç de propaganda magnificant la importància de la seva reforma laboral ocultant l’incompliment d’una promesa electoral. Algunes veus del PP i de la patronal ja han manifestat que, en el fons, el govern espanyol està validant l’anterior reforma. De fet, el suport de la patronal a l’acord s’explica precisament pel blindatge dels aspectes més lesius sobre els drets laborals. El text de l’acord està en tràmit parlamentari i serà votat al Congrés dels diputats. Si no es modifica, podria sortir aprovat amb l’ajuda de Ciutadans. Però si el govern de l’Estat espanyol optés pels suports d’ERC, Bildu i BNG, i fins i tot el PNV, haurà d’introduir-hi més mesures per a recuperar drets laborals. Llavors podria perdre l’aval de la patronal. El resultat de tot plegat és incert, però hem vist com Yolanda Díaz ha defensat amb molta força l’acord assolit.

Les explicacions sobre la fallida en la derogació de la reforma laboral són diverses. Una és l’enfrontament d’una suposada postura més favorable a la recuperació de drets sostinguda per Yolanda Díaz al Ministeri de Treball i l’aposta més continuista de Nadia Calviño del Ministeri d’Economia. Els partits socis de govern no tenen una majoria suficient al Congrés dels diputats i haurien d’apropar posicions a partits més de dretes perquè donin el seu suport a la llei. Díaz, potenciada com a nova líder del seu partit, va justificar la moderació de les seves aspiracions amb un suposat rebuig a la romandre en la marginalitat de les esquerres. També s’ha apuntat que els canvis normatius de la legislació laboral compleixen amb les exigències de la Unió Europea de fer una reforma concertada amb els agents socials. Tot i que tots aquests elements han estat presents en la fallida de la derogació de la reforma laboral, cap n’és realment una raó veritable.

Després de tants anys d’agreujament de la precarietat laboral i la desigualtat, i de la seva extensió, el més favorable per la majoria de la població seria derogar la reforma laboral. L’opinió pública n’és favorable, i la necessitat és urgent. La Unió Europea no es pot presentar com excusa. L’exigència de la Comissió Europea a l’Estat espanyol per al desemborsament dels fons de reactivació econòmica en matèria laboral ha estat la millora de la temporalitat. Es podrien haver fet mesures més contundents en aquest sentit. I de fet, al contrari que durant la crisi del deute, no s’ha vist que la Unió Europea hagi pressionat en contra dels drets laborals. Si bé és cert que la Comissió Europea insisteix que la reforma laboral es faci amb un acord dels sindicats i la patronal, no és creïble pensar que s’haguessin vetat els fons europeus de recuperació a l’Estat espanyol si s’hagués fet una reforma laboral favorable a reduir la precarietat laboral sense el vist i plau de les organitzacions empresarials.

La renúncia de PSOE i Podem escudant-se en el diàleg social és lamentable. A la pràctica, veiem com el diàleg social amb la patronal no serveix per altra cosa que per blindar els seus interessos. El malestar social que això provoca és gran, però tant aquests partits com els sindicats UGT i CCOO que formen part de l’acord s’han instal·lat allà on estan més còmodes: en l’immobilisme. Els canvis que fan falta per a recuperar els drets laborals no són viables sense un conflicte amb certs interessos econòmics i amb certa tensió política. Amb unes polítiques decantades als interessos de la classes treballadora, aquesta guanyaria un poder relatiu per a frenar els abusos empresarials i conquerir millors drets laborals. Però ni els partits ni els sindicats majoritaris s’allunyaran del seu esquema conservador sense altres pressions externes. Si aquestes demandes, i d’altres, poden arribar a estar en l’agenda política serà per les reivindicacions populars. Fa falta molt més que una promesa electoral d’uns partits que assoleixen el govern. Com es pot empènyer, doncs, per tal d’influir en la recuperació dels drets perduts? Com es poden fer efectius altres reclamacions bàsiques pendents, com la regulació dels preus dels habitatges?

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.