Roser Espelt – xarxanet.org 22/07/2022

Estagflació, deute global, tipus d’interès… últimament, molts d’aquests termes apareixen als mitjans de comunicació generalistes per explicar la situació actual. Tot i ser qui rep amb més violència les conseqüències de les crisis econòmiques, la majoria de la població es troba desinformada sobre el tema.

Des del Seminari d’Economia Crítica Taifa, un espai dedicat a l’autoformació i la divulgació sobre economia política, pretenen contribuir a la transformació de la societat impulsant el pensament crític des d’una perspectiva anticapitalista i comunitària.

Per què hi ha un desconeixement tan generalitzat sobre economia?

No creiem que sigui una qüestió casual. Hi ha un interès en no oferir un relat adaptat i simplificat. Perquè així, creant un relat allunyat i incomprensible, recobrint-lo de paraules innecessàriament tècniques, s’oculta l’essència política de l’economia.

Si es fes el contrari, la gent s’adonaria que aquestes qüestions no li són alienes i que són injustes. Entendrien que la misèria té uns responsables, i que el fet que hi hagi rics i pobres no respon a cap ordre natural. L’economista Joan Robinson deia: “És necessari aprendre economia, precisament perquè els economistes no t’enganyin”.

Roser Espelt: “El fet que hi hagi rics i pobres no respon a cap ordre natural”.

Últimament es parla molt d’estagflació. Què és exactament?

El terme va aparèixer amb la crisi dels 70. L’estagflació es dona quan es combinen dos fenòmens: la inflació (pujada generalitzada dels preus) i la recessió (disminució de l’activitat comercial i industrial que comporta atur, descens dels salaris i dels beneficis).

Fins al moment no s’havia donat i, de fet, els teòrics havien determinat que aquests dos fenòmens mantenien una relació inversa. És a dir, que quan hi ha més atur, els preus dels productes disminueixen. Per què? Doncs perquè quan hi ha més atur, els salaris també acostumen a baixar i, per tant, també ho fa la demanda de productes —amb la qual cosa, els preus tendeixen a disminuir.

Llavors, com és possible que actualment s’estiguin donant els dos fenòmens alhora?

Actualment, el que està generant pressió inflacionària és el manteniment del marge empresarial en un context d’augment de costos. És a dir: les empreses estan veient que els costos de producció augmenten i, per mantenir els seus beneficis, apugen els preus dels productes.

El que estem veient és això: que els salaris continuen sent baixos, però els preus també estan pujant. Una vegada més, el sistema capitalista fa assumir les conseqüències dels seus problemes a les persones treballadores, mai a les propietàries del capital, que són les qui manen.

Es parla de la pandèmia, de la guerra d’Ucraïna i de l’encariment dels combustibles fòssils com a possibles causes d’aquesta situació. Realment és així?

És cert que tots aquests elements han pressionat a l’alça els preus, però en realitat són explicacions superficials. No es volen assumir problemes que són de caràcter estructural: les decisions de què i com es produeix, i de com es distribueix, no responen a l’objectiu de que tothom tingui el que necessita, sinó a l’objectiu que aquells que han invertit en un negoci determinat n’extreguin el màxim benefici. Al capitalisme el que regeix és el lliure mercat. És a dir, el lliure interès.

Són cícliques les crisis, o estem arribant a un punt de no retorn?

No considerem que siguin cícliques. Cada vegada és més complicat seguir creixent. I no només per una qüestió de limitacions físiques, sinó de rendibilitat: cada cop surt més car créixer. Actualment, ens trobem a una fase molt avançada del procés d’acumulació capitalista.

Roser Espelt: “Ens trobem a una fase molt avançada del procés d’acumulació capitalista”.

Cada cop hi ha laxes més curts de temps entre una crisi i una altra, perquè cada cop és més difícil pel capitalisme superar les seves pròpies contradiccions. És una eterna fugida cap endavant. A més, els mecanismes que apliquem per sortir d’una crisi, són els que ens acaben portant a la següent. Com per exemple, abaixar o apujar els tipus d’interès.

Què són els tipus d’interès?

És l’interès que cobra el Banc Central Europeu -qui té el monopoli de la creació dels diners- als bancs comercials. Si el BCE està cobrant una taxa del 2% al BBVA, per exemple, aquest m’haurà de cobrar a mi un 5% quan demani, per exemple, crèdit per a una hipoteca. Com més alts siguin els interessos, menys crèdits demanarà la gent (es comprarà menys).

Es baixen perquè els bancs tornin a ser fiables, puguin prestar diners i l’economia es reactivi de nou (però un cop recuperat el ritme d’inversió, torna a passar el mateix). S’apugen perquè surti més car endeutar-se i, per tant, la gent consumeixi menys (de manera que, en teoria, baixarien els preus i es controlaria la inflació).

I quan parlem de deute global, de què parlem?

De tot el deute que hi ha al món. L’any 2020 és l’any en què més va augmentar el deute a nivell global des de la II Guerra Mundial, degut a la pandèmia. Però, en realitat, ha estat augmentant exponencialment des dels anys 70.

Aquest deute no es produeix perquè la gent visqui per sobre de les seves possibilitats. Això respon a un model econòmic determinat que s’inicia als anys 70 i que respon a una forma neoliberal d’entendre el món.

Actualment, el deute global equival al 350% del Producte Interior Brut (PIB). Com es tradueix això?

Tot el món hauria de treballar tres anys i mig destintant tots els guanys al pagament del deute. Però tampoc tindria sentit, perquè se’n crearia de nou. El deute global pot ser públic (o sobirà), que seria el que té cada país, o pot ser privat, que és el que tenen les empreses. Ara s’està parlant d’una crisi del deute global: això vol dir que hi ha el perill de no poder retornar el deute. Per això s’augmenten els tipus d’interès.

Com afecta l’estagflació als països del sud global?

Cada país té les seves característiques, però és cert que la majoria porten anys d’espoli de les seves matèries primeres i són dependents de les inversions exteriors per extreure els seus propis recursos.

En context d’estagflació, tenen problemes tant per exportar (perquè ningú els compra, ja que hi ha recessió econòmica), com per importar (degut a la inflació). Així, es troben en una situació de dèficit exterior estructural, que a més a més provoca que la seva moneda es devaluï. És el que hem vist a Sri Lanka: s’ha acabat el petroli, no han pogut comprar més a fora i, per tant, el país ha fet fallida.

Ens estem mobilitzant prou com a societat?

Ara, qui té el poder, l’utilitza per perpetuar l’explotació de les persones treballadores i per destruir l’ecosistema. Si volem canviar les coses, hem de prendre aquest poder. I per això, òbviament, cal organitzar-se i mobilitzar-se. La poca conflictivitat social que hi ha és multicausal (la precarietat, per exemple, pot ser un element desmobilitzador), però té una relació clara amb la ficció generada per part dels polítics segons la qual el canvi passa per un respecte de les normes establertes.

Roser Espelt: “La poca conflictivitat social que hi ha és multicausal”.

En aquest sentit, cal revertir la tendència que hi ha hagut de pensar que la lluita passa senzillament per intentar arribar a les institucions i als espais de poder. Per més que això pugui ser important, no és l’únic que s’ha de fer.

Les solucions màgiques no existeixen, però… quines propostes faríeu per revertir o millorar la situació actual?

S’ha d’apostar per la superació d’aquest sistema injust que condemna a la misèria a la majoria de la població, i que aprofita cada crisi per augmentar les butxaques dels qui més tenen. Tot i així, fent una revisió crítica de les mesures que s’estan aplicant, considerem urgent un control de preus (perquè ara res obliga les empreses a reduir els seus beneficis); el decreixement de tots aquells sectors on no hi tingui cabuda un model de desenvolupament sostenible, i el creixement d’aquells en els quals hi hagi mancances. També cal acabar amb al dictadura del deute.

Ara, però, cap Estat té la voluntat de dur a terme aquestes polítiques. Perquè, per més que reguin amb engrunes les classes populars amb aquestes mesures que ni solucionen ni ens allunyen del problema, estan al servei dels interessos dels qui més tenen.

Si es fes el contrari, la gent s’adonaria que aquestes qüestions no li són alienes i que són injustes. Entendrien que la misèria té uns responsables, i que el fet que hi hagi rics i pobres no respon a cap ordre natural. L’economista Joan Robinson deia: “És necessari aprendre economia, precisament perquè els economistes no t’enganyin”.

Artículo Original: xarxanet.org

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.