Imatge: capitalism also depends on domestic labour

Isabel Benítez Romero i Xavier García – Catarsi 09/05/2022

La reactivació d’un front de masses de caràcter feminista en la darrera dècada ha revitalitzat debats de caràcter analític i polític que havien quedat postergats durant els 2000, malgrat l’agenda dels organismes internacionals s’omplia d’objectius i fites respecte la igualtat entre homes i dones, la lluita contra feminització de la pobresa i l’apoderament femení.

Volem compartir una reflexió que es gesta en aquest context i en la insatisfacció respecte les anàlisis i marcs explicatius que hi havia sobre la taula. Una d’aquestes insatisfaccions tenia a veure amb el (mal)tracte que rebia l’anàlisi marxiana pel gruix de l’activisme feminista. L’aparició de la literatura de la «reproducció social» va donar empenta al debat al si del Seminari d’Economia Crítica Taifa i ha nodrit la nostra reflexió, la qual neix de diverses incomoditats: respecte la crítica vulgar a les categories marxianes; respecte a llocs comuns no debatuts al voltant de la divisió sexual del treball, respecte la «cerca» del subjecte revolucionari segmentat arreu (també dins del camp de l’alliberament del sexe/gènere) i les propostes polítiques hegemòniques que se’n deriven.

I alhora també respon a diversos desitjos: posar a prova el marc marxià per mirar quin abast o quines limitacions presenta per donar compte del treball domèstic, l’aspecte més assenyalat com a crític en l’opressió de les dones de la classe treballadora en les societats capitalistes; i també tensionar les crítiques i aportacions al respecte realitzades des del camp del «feminisme marxista/socialista» o «anticapitalista», en un sentit prou ampli, que inclouria des de l’escola de Dalla Costa i Federici fins la branca esquerra de l’Economia Feminista. Corrents que, malgrat les diferències, tenen en comú la lletania sobre la insuficiència del pensament de Marx per tractar l’emancipació de les dones.

En tant que pensador de la vida i la llibertat, vam considerar necessari reivindicar el pensament de Marx en l’anàlisi de qüestions que tenen a veure amb la reproducció de la classe treballadora. Però no és una reivindicació retòrica, voluntarista, sobre eslògans i llocs comuns. El treball que vam fer —i del que presentem unes ratlles com aperitiu— pretén desplegar-se des de la meś crua anàlisi dels elements teòrics, encara que això pot comportar una abstracció poc amiga de la divulgació, però va ser una aposta per cenyir-nos, dins les nostres possibilitats, al desenvolupament que ens ofereixen les categories marxianes originals i no a les categories marxianes «filtrades» per la divulgació feminista.  

Algunes hipòtesis contraïntuitives

El propòsit el present article és enunciar les tesis a les que hem arribat en el plànol analític i algunes de les seves possibles conseqüències polítiques. Aquest exercici però, per part nostra, no està complert i està obert al diàleg fraternal. D’altra banda, la nostra reflexió tampoc no neix en el «no-res», es connecta amb les reflexions de Lise Vogel i de Michael Lebowitz.

Actualment les anàlisis hegemòniques  sobre la «qüestió de la dona» o «l’opressió sexual/gènere» d’inspiració anticapitalista en un sentit ampli, es basteixen sobre un apriorisme teòric: L’aceptació (implícita o explícita) de què la dominació masclista, masculina, de les societats capitalistes contemporànies i, per tant, que la situació de les dones de la classe treballadora en les societats capitalistes contemporànees, té una explicació particular respecte la dinàmica del capitalisme internacional.

Aquest particularisme es reflecteix, per exemple, en la separació analítica de la condició social de les dones de la classe treballadora respecte de la del conjunt de la classe. Aquesta segregació en l’anàlisi emana de l’aplicació d’una premisa inicial: la divisió sexual del treball. També té una traducció política en el debat sobre «els subjectes revolucionaris» o «subjectes de lluita», en virtut del qual se subratlla la potencialitat política específica de les dones de la classe treballadora. Val a dir que aquesta acotació a «dones de la classe treballadora» és un xic inestable en els relats a l’ús ja què, sovint es col·lapsa aquesta condició de classe a la del conjunt de les dones o si més no, a la majoria de les dones (feminisme del 99%), és una acotació sovint voluble a nivell discursiu i polític.

La nostra reflexió no nega l’especificitat de la situació de les dones de la classe treballadora. Tanmateix, la matriu de la nostra anàlisi no parteix de les dones, ni de la divisió sexual del treball, ni d’un sistema sexe/gènere a priorístic, sinò de la categoria treball i la seva íntima relació amb la llibertat. És a dir, fonamentant-nos en la forma en què el mode de producció capitalista configura el treball, fent impossible (dins aquest mode de producció) el seu control social global i, per tant, el seu desenvolupament de forma autènticament lliure i conscient, trobem un marc explicatiu per al menysteniment social  d’un conjunt de treballs orientats a la satisfacció de les necessitats i no a la valorització del capital. Activitats que inclouen tot allò que, breument, anomenem «treball domèstic no remunerat» o «no mercantilitzat», on efectivament, les dones de la classe treballadora hi són sobrerrepresentades, però on també apareixen altres segments del proletariat internacional.

Començar a partir de la categoria treball

L’anàlisi marxiana s’articula entorn a la categoria del treball en la mesura que aquest és el principal element constitutiu del desenvolupament de la vida humana i del desplegament de la llibertat. Això no obstant, Marx en la seva obra cabdal no desenvolupa a fons la qüestió antropològica, sinó que  més aviat és el terra que es dona per suposat. Aquest plantejament té sentit en la mesura en què El Capital tracta d’explicar perquè el treball no pot constituir-se com a tal en tot el seu potèncial emancipatori:  per què no pot desenvolupar-se plenament la vida, què és el que impedeix constituir una societat lliure, per què la relació de l’ésser humà amb la naturalesa, la seva pròpia i l’externa, queda sistèmicament restringida. En síntesi, l’obra de Marx, és en el fons, la reflexió conseqüent d’un pensador de la llibertat i la vida, que per evitar caure en essencialismes, no té altre remei que explicar el no-ser del seu desenvolupament.

La referència de Marx a la vida i la llibertat es dona de forma indirecta, en la mesura que com dèiem, del que es tracta en la seva obra és d’explicar la seva limitació en el capitalisme. És per aquest motiu que eslògans com «posar la vida al centre» o «la contraposició capital–vida» no poden ser establerts com un punt de partida de la nostra anàlisi. Considerem que la comprensió de les dificultats de reproducció de la classe treballadora —la que es realitza a l’àmbit domèstic i més enllà d’aquest— descansa sobre un fonament més sòlid si les estudiem a partir de la forma característica que pren el treball en el capitalisme: el treball abstracte, la substància que constitueix el valor. En estirar del fil de les dimensions en què el treball es fa abstracte en el capitalisme trobarem, en primer terme, la seva contraposició al treball concret —aquell que es duu a terme amb uns procediments, eines, temps, etc., concrets, i que té com a resultat un valor d’ús, és a dir, la satisfacció d’alguna necessitat—. En el capitalisme aquesta dimensió del treball és subsidiària de la seva vessant abstracta —la substància valor—, o dit més planerament, en les economies capitalistes la satisfacció de necessitats està supeditada a la valorització del valor. I aquesta subordinació ens porta a aspectes rellevants com que les relacions socials i les qualitats del treball es presenten com a relacions i qualitats de les coses, donant lloc a una societat fetitxitzada i reïficada,on el món social —en tota la seva amplitud i diversitat— es desplega en funció de l’acumulació de capital.

És aquesta anàlisi la que ens porta a la tesi de què la reproducció de la classe treballadora queda desplaçada per l’abstracció del treball, de tal manera que la classe productora perd el control de la seva pròpia reproducció, que es realitzarà mitjançant el salari (és a dir, el mercat), la provisió estatal i el treball domèstic no mercantilitzat. Així, el control dels mitjans de producció queda lluny de les seves mans, i els fruits del seu treball, produïts per la seva relació com a força de treball amb aquests mitjans de producció, es tornen contra la pròpia classe treballadora, rehabilitant amb cada cicle productiu la seva subordinació. Pel que fa al treball domèstic no mercantilitzat, en trobar-se fora del circuit de valorització del capital, resultarà exclòs del canal central de la força productiva social, i es realitzarà amb  mitjans de producció pobres i subsidiaris, atomitzats i aïllats que conduiran a tasques repetitives, empobrides, que reforcen la subordinació i impotència política de la classe treballadora en nodrir jerarquies i violències al seu si . Finalment, la provisió estatal mitjançant serveis públics i ajuts —amb contradiccions i tensions— abundarà en la reducció dels éssers humans a la seva condició de força de treball i en la perspectiva política que separa l’esfera de la producció dels seus efectes en l’esfera social.

Algunes conclusions polítiques

Aquest enfocament ens porta a diverses tesis d’impacte polític. En destaquem dues. Tots els processos i lluites que permeten albirar o que tensionen la millora de les condicions de vida de la classe treballadora més enllà de la condició de força de treball (empleable o prescindible), el que a «Más allá de El Capital» Lebowitz anomena «reproducció ampliada de la classe treballadora per a sí»van més enllà del «treball domèstic» i de les dones de la classe treballadora.

Podem defensar que l’emancipació de la relació social capitalista, el ple desplegament de la potència social al servei de les necessitats humanes és la clau de volta de la llibertat humana, això és del control de les seves determinacions socials i individuals, sent especialment «beneficiaris» d’aquesta emancipació els segments de la classe treballadora centrifugats a aquestes funcions de «reproducció empobrida», el gruix de les quals són dones, efectivament, però també població migrant, racialitzada o ubicada en posicions de subordinació social afegides —però no substitutives—  a la condició de classe.

Aquesta visió ominicomprensiva atorga solidesa a la intuïció d’una part de l’activisme feminista anticapitalista de què no hi ha emancipació possible dins les coordenades del capitalisme . Si la lluita contra la «crisi de cures» no aborda l’entrallat del mode de producció capitalista, el màxim a què pot aspirar és a estimular el desplaçament de les opressions a altres segments de la classe productora, amb el conseqüent impacte en la consciència de classe o la unitat d’acció política. Aquest fenòmen ha succeït per exemple amb els processos d’assalarització de les proletàries al centre imperialista i l’expansió de les «cadenes internacionals de cures» amb les migracions associades a l’atenció a persones depenents. El corol·lari d’aquesta tesis és que, malgrat els processos «de reproducció ampliada» de la classe treballadora recauen amb més intensitat en les dones, no són processos perifèrics de la lluita de classes (des de la perspectiva de la classe treballadora) sinó nuclears. Per tant, aquesta opressió específica no es una mena de «supervivència cultural» o de modes de producció precapitalistes que es pugui doblegar mitjançant la «sensibilització» o el «voluntarisme polític», i tampoc no es pot reduïr a una «cosa de dones», doncs interpel·la el conjunt de la classe treballadora i al conjunt del capitalisme com a mode de producció.

Els processos «de reproducció ampliada» de la classe treballadora (…) no són processos perifèrics de la lluita de classes (des de la perspectiva de la classe treballadora), sinó nuclears.

Aquesta anàlisi per tant, polemitza amb l’estat convencional de la qüestió del treball domèstic en el camp feminista i, especialment amb les conegudes com a «teories duals», aquelles que juxtaposen a la dinàmica del capitalisme un altre sistema de «poder» o de «dominació» equipotent i paral·lel (sovint anomenat «patriarcat», malgrat l’abús anacrònic del terme; sovint identificant la família com a sistema de reproducció paral·lel al capitalisme com a sistema de producció). Efectivament, creiem que partir de la noció «treball» en comptes de la noció «dona» (o la divisió sexual del treball) aporta més solvència explicativa a l’especificitat de les dones de la classe treballadora en les societats capitalistes contemporànies, ja que articula la subjugació (i per tant l’emancipació per sexe/gènere) amb la dinàmica nuclear del capitalisme. És a dir, permet analitzar l’inextricable lligam entre producció i reproducció per concretar, a partir d’aquesta base, els mecanismes (opressions, dominacions, subjugacions, repressions, etc.) que constitueixen els estrats socials i configuren la societat en conjunt.  

Finalment, enunciar que l’opressió de les dones treballadores opera en virtud de dos sistemes ens sol ubicar, de nou, en un territori on les relacions socials de producció sovint esdevenen un «eix més» dins d’una mena de retòrica interseccional. Sense dubte són teoritzacions  força versàtils pels relats i estratègies polítiques que subratllen una opressió de sexe/gènere interclassista (tot i què després es parli de les dones treballadores). Políticament aquests fonaments teòrics llisquen cap a programes pal·liatius de caràcter sectorial i de tall individualitzador (ajuts per a persones amb certs atributs, per exemple),  no articulen estratègies polítiques de classe confrontatives, sinò més aviat de caràcter defensiu i sovint pensades des de i per al centre imperialista al voltant de la política parlamentaria. Creiem, en canvi, que el valor de l’articulació analítica i conceptual que plantegem rau també en que és una eina per avaluar el potencial i les limitacions de les polítiques reformistes a mitjà termini en tant es visualitzen els riscos d’aprofundiment en competició entre opressions, i en tant revitalitza la necessitat d’estratègies superadores i impugnadores del capitalisme com a totalitat.

Article Original: catarsimagazin.cat

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.