Aurèlia Mañé Estrada

El 2016, quan ja eren palesos els efectes de la nova onada de la crisi capitalista en el conjunt de la societat, el Seminari Taifa vam publicar un informe sobre la despossessió de la vida quotidiana. Presentàvem els processos de despossessió com l’establiment de mecanismes per a la transferència de renda, patrimoni o actius des de determinats col·lectius envers d’altres i l’espoli de determinats espais i recursos naturals. En aquell informe ja hi dedicàvem, molt pertinentment, un capítol a la factura (o el preu) de l’electricitat. El fet d’incloure aquest tema en un informe sobre la dinàmica de despossessió en el capitalisme explica en sí mateix com entenem a Taifa el que passa amb la factura de la llum. Com explicarem, l’import que hi figura i les partides que hi conté són el resultat d’un joc de poder, entre els accionistes de les elèctriques i la resta de la societat -polítics inclosos-. En aquest joc les companyies elèctriques disposen dels mitjans d’acció per a aconseguir que el sistema elèctric es dissenyi i financi en benefici propi, encara que sigui al preu d’empobrir als altres i d’espoliar el territori. Aquests mitjans passen per amenaçar amb un tall de llum massiu, com ha passat recentment; comprar els polítics que legislen amb les “portes giratòries”; o finançar infinitat d’actuacions socials, culturals i esportives, entre d’altres.

És en el marc d’aquest joc de poder en el que s’ha d’analitzar la situació actual d’augment constant del preu de la llum i de repercussió del mateix en els preus al consum i, per tant, en la renda i capacitat adquisitiva de les persones. Per tal de fer aquesta anàlisi de forma molt breu, en aquest bloc explicarem les següents qüestions. En primer lloc, explicarem que el preu de l’electricitat és un preu polític; en segon lloc, per què enguany, s’ha generar una situació que ha propiciat aquest augment del preu?, i per últim, relacionarem aquest fet amb la inflació i l’escenari que albirem.

1. El preu de l’electricitat (com qualsevol altre) és un preu polític.

Des del punt de vista de l’economia política, qualsevol preu és el resultat de unes determinades relacions socials, les que es generen a les fàbriques i empreses quan es produeixen els bens i serveis, com les que es fan paleses quan es compren les coses, entre venedors i compradors. En el cas de l’electricitat aquestes relacions son un pèl més complexes, ja per a arribar a un preu únic del Kw/h que finalment s’acaba pagant hi ha d’haver uns acords (imposats o consensuats). A grosso modo els preus son el resultat d’un acord polític -un contracte social- pel qual qualsevol ciutadà/na, qualsevol empresa o qualsevol servei d’un determinat territori polític tindrà accés en les mateixes condicions a l’electricitat, independentment del seu origen. És a dir, que independentment de la font per generar electricitat (sol, aire, corrents fluvials o marines, urani, carbó, gas o petroli) i sense tenir en compte quan lluny o a prop, geogràficament, es troba una persona o empresa, si aquestes pertanyen al mateix espai o territori polític (país), tothom pagarà el mateix preu.

En general, desprès de la Segona Guerra Mundial, a la majoria del llavors anomenat “Primer Món” van establir-se tarifes “públiques” ja que el subministrament de l’electricitat es considerava un servei públic nacional, un bé essencial per a la vida de les persones i per a les necessitats de la producció.

2. Per què des de fa uns anys els preus de l’electricitat no paren de pujar?

Hi ha tres raons fonamentals per les quals els preus no paren de pujar. La primera son els successius canvis de legislació i regulació, que han augmentat considerablement el poder de les elèctriques i, per tant, la seva capacitat de decidir a qui es subministra i a quin preu.

De fet, des dels anys 1990 la legislació ha alterat les relacions de poder entre les grans empreses elèctriques privades, el que anomenem «l’oligopoli elèctric» (Endesa, Iberdrola, Naturgy, EDP y Viesgo-Repsol), les empreses més petites del sector, les altres empreses i la ciutadania en general. Aquest reduït grup d’empreses cada cop controla una major quota de mercat (en l’actualitat quasi bé el 90%); té una major capacitat d’influir en lleis que les beneficien a elles i perjudiquen a qualsevol possible competència (com per exemple l’impost del sol o incloure determinades partides en la factura elèctrica) i tenen la potestat de decidir quines instal·lacions i infraestructures elèctriques són o no “necessàries” i a quin preu les hem de pagar (des de la xarxa a les centrals de cicle combinat, passant pels parcs eòlics i solars, però també els comptadors de casa nostra).

La segona raó és que la liberalització que es va du a terme als anys 1990, va conduir, entre d’altres a la creació d’un mercat elèctric majorista, en el que les empreses que ens “venen” la llum per a les nostres llars o determinades empreses, han de comprar l’electricitat, per a poder-la comercialitzar desprès. Aquest mercat, és el que s’anomena un mercat marginalista i de cassació. En termes pràctics això vol dir que el preu al que es fixa la llum (aquest que des de fa uns mesos cada dematí ens anuncien) és el preu del darrer Kw/h que es demanda. Així, si en un dia (i és un exemple, simplificat) el 99,9 % de les necessitats d’electricitat es poguessin cobrir amb fonts d’origen renovable, però per a subministrar el 0,1% mancant s’hagués de recórrer al gas, que és més car, el preu final que al que es ven tota l’electricitat seria el del gas i no el de les renovables.

Per entendre-ho (vegis gràfic adjunt), tal com està organitzat aquest mercat, l’oferta (l’electricitat que es genera) ha d’anar “entrant” al mercat des de la més barata (les renovables en les que generar un Kw/h addicional amb sol o aire hauria de tenir un cost marginal – addicional – nul, ja que ni el sol ni l’aire es paguen) a la més cara, que en aquest moment sembla ser la que es genera a partir del gas. Entre mig, per ordre de menor cost marginal a major, hi hauria la hidràulica, la nuclear, la tèrmica de carbó i les centrals de cicle combinat de gas.

Grafic: esquema de funcionament del mercat elèctric

Font: https://energeticafutura.com/blog/

Les línies blava i verda del gràfic ens indiquen quanta electricitat es necessita o es vol comprar, i la tecnologia que marcarà el preu. De fet, es pot jugar amb aquest gràfic, imaginant que tots els Kw/h (el que apareix com a volum d’energia en l’abscissa del gràfic) es generessin i tinguessin origen renovable o hidràulic, o que la demanda fos menor. En aquest cas, el preu de l’electricitat seria proper a zero, però si pel que fos, per no tenir prou capacitat de generació a partir de fonts renovables o perquè es necessita utilitzar un volum molt alt d’electricitat (per un pic de fred o calor, per un augment inesperat de l’activitat econòmica…), tota l’electricitat emprada es pagaria al preu del cicle combinat de gas o de fuel.

Aquesta forma de mercat és molt discutible, però en la situació d’oligopoli, el poder de mercat que té un grup reduït d’empreses elèctriques és pervers. La raó és que les “elèctriques”, tenen capacitat per a influir sobre la quantitat venuda i comprada en aquest mercat. Com? Per exemple, generant escassedat artificial (aquest estiu es varen buidar pantans) per tal de simular que no hi ha prou capacitat de generació elèctrica (en una onada de calor) i que s’ha de recórrer a l’electricitat que es genera amb tecnologies més cares, sobre les quals no es controla el preu de la font (com el gas o el petroli). Com de fet, per ser les principals comercialitzadores, també podrien inflar la demanda i simular que es necessita més capacitat de generació de la que realment necessitem. Per tant, el que estem dient, és que ens trobem davant d’una forma de comprar i vendre l’electricitat en la que es pot capturar molt fàcilment si es té el poder -de monopoli- suficient.

La tercera raó -si es vol és més conjuntural- és la pujada del preu del gas, aquests darrers mesos, que es podria convertir en estructural o permanent.

La pujada del preu de gas aquest darrer temps és el resultat de la transformació que està experimentant el comerç mundial del gas. Fins fa relativament poc, la major part del comerç del gas era regional (per exemple el d’Algèria anava cap a Itàlia, França i la Península Ibèrica), es transportava per gasoducte i estava basat en contractes a molt llarg termini (entre 20 i 30 anys) entre les empreses que el venien i les que el compraven. Així, tant el flux com el preu del gas eren relativament estables.

En els darrers temps, aquesta forma de comercialitzar el gas s’ha anat modificant, convertint-se en quelcom similar al del petroli, amb els seus mateixos problemes i volatilitat dels preus. La raó és que cada cop més, especialment a la Península Ibèrica on tenim moltes instal·lacions per a tractar el gas liquat, s’ha afavorit la compra de gas que es converteix en líquid (liqua), es transporta en vaixell i a l’arribar al destí, gràcies a les centrals de cicle combinat (que retornen el gas líquid en gas-gas, alhora que generen electricitat) es converteix en gas.

Aquesta forma de comerç implica que el gas que arriba, per exemple a aquí, pot tenir (com té) diversos orígens, per exemple de Qatar o dels Estats Units, el que internacionalitza el comerç de gas. Com també suposa que aquests contractes siguin a curt termini i al comptat, per tant, molt més subjectes a la especulació.

Així, resumint, en el cas del “mercat” elèctric ibèric -Espanya i Portugal-, tenim les condicions per a la “crisis perfecta”, en relació als preus, puix la seva forma el fa molt fàcilment presa dels qui tenen poder per a influir-hi -l’oligopoli elèctric. Alhora, els successius canvis legislatius i d’ordenació del mercat han atorgat més poder, encara, a aquest oligopoli. En aquest moment, amb els canvis que s’estan produint en l’escena gasística internacional, això permet que les empreses elèctriques puguin beneficiar-se (per exemple simulant escassedat) de la creixent volatilitat -per ara, a l’alça- dels preus del gas, com a matèria primera per a generar electricitat.

3. Efecte sobre els preus, l’activitat econòmica i la vida de les persones

L’augment dels preus de l’electricitat està tenint efectes per a una creixent part de la població que cada cop té més problemes per a pagar la factura elèctrica de casa seva (pobresa energètica) i per moltes empreses que veuen encarits fins a extrems impensables els costos de la seva activitat, com també és el cas dels serveis públics, el transport, etc. Òbviament, la contrapartida d’aquesta situació, en el moment present, és l’enriquiment dels accionistes (i de tots els fons d’inversió i pensions associats a les elèctriques) en detriment dels anteriors per la transferència de renda que això suposa. Tanmateix aquest només és l’efecte immediat ja que n’hi ha dos altres que encara reforcen més aquest fenomen.

El primer, són les mesures que s’intenten per a compensar aquest augment de preus. En el context i la relació de forces actuals, dins del sistema abans descrit, tenim cada dia més mostres que les “elèctriques” tenen molt més poder que el govern. Les úniques mesures factibles que es poden emprendre són aquelles que pal·liïn els efectes de les pujades de preus, sense modificar ni una gota el poder de les elèctriques. De fet, això és el que s’està fent, des de bons socials a rebaixes d’impostos, passant per a compromisos de pagaments futurs que esdevindrà més deute en relació al sector elèctric.

Totes aquestes mesures, si bé poden ser ben intencionades, només agreujaran la despossessió, o el flux de renda des d’altres sectors i la població, en general, cap els accionistes de les elèctriques i actius financers vinculats, ja que les elèctriques segueixen cobrant l’electricitat al mateix preu encara que es redistribueixi o socialitzi el seu pagament amb recursos públics, que deixen de destinar-se a d’altres coses; o deixin d’ingressar-se a causa de la reducció fiscal. Per tant, el que ha acabat passant és que és el “públic” el que paga als accionistes de les elèctriques.

El segon fenomen és el preocupant augment de la inflació, pels efectes que això pot tenir.

És evident que els preus, mesurats amb l’Índex de Preus al Consum (IPC) han augmentat, i així ho ha reconegut tothom, per l’efecte de l’augment de l’electricitat, en les despeses de l’habitatge, el transport i costos industrials. Així, a l’efecte de l’augment de la “factura de la llum” s’hi afegeix l’efecte redistributiu que necessàriament té la inflació sobre determinats col·lectius: tots aquells a qui no se’ls hi indexin les seves rendes a la pujada de preus (pensionistes, assalariats…) o no tinguin prou poder per a poder imposar augments de preus (petits autònoms, empreses que venen a l’exterior…).

Si la inflació és preocupant pels efectes econòmics, socials i polítics que pot tenir; encara sembla més preocupant el mal diagnòstic que des d’algunes institucions es comença a fer d’aquest fenomen. Com s’ha explicat, la raó de l’augment dels preus de l’electricitat és el resultat d’unes determinades relacions de poder, i per tant, és polític, en el sentit que resulta d’unes determinades relacions socials. I, en segon lloc, aquest fenomen s’accentua per mor a una determinada estructura de mercat elèctric que afavoreix uns preus elevats vinculats al preu del gas internacional.

D’aquest diagnòstic, la solució de la inflació hauria d’anar encaminada a modificar aquestes relacions de poder i a modificar l’estructura del “mercat” elèctric, però en comptes d’això, i molt perillosament, algunes veus de l’economia ortodoxa, comencen a plantejar que el que s’hauria de fer és acabar amb les polítiques expansives (monetària i fiscal) d’aquests darrers temps. És a dir, el retorn a les polítiques d’ajustament i les retallades.

No pensem que sigui necessari comentar quins serien els seus efectes, desprès de dècades d’ajust, però sí que ens sembla adient assenyalar que el que aquí hem mostrat queda clar, que només aconseguint la modificació de les relacions de poder actual, podrem iniciar el camí cap a polítiques més justes i frenar la despossessió a la que des dels anys 1980 cada cop més capes de la població pateixen.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.