Un cop més, tenim al davant una convocatòria de vaga general. Una vaga general que, gràcies a la mobilització i l’organització de les classes populars i dels sindicats combatius, tindrà un component realment reivindicatiu.
En qualsevol convocatòria d’aquest tipus, no pas per casualitat, sorgeix el mateix interrogant de sempre: hi han motius per a una vaga general? Aquest és l’interrogant que resoldrem al llarg d’aquest article.
Encara podem recordar la borratxera d'optimisme que recorria els salons del poder, els mitjans massius de desinformació i les alcoves acadèmiques durant el canvi de mil·lenni. No ho recorden? La globalització, ens deien, portaria la integració de les cultures i societats, enfortiria el poder dels ciutadans enfront dels seus governs. La liberalització del comerç i l'economia de lliure empresa eren la recepta universal per a tots els mals i el nucli de tota recomanació en matèria de política econòmica.
Escribo estas líneas en una semana que nos dicen que será crucial para Europa, la UE y para el Euro1. Parece que estamos frente a una “refundación” de la UE y muchos dicen que la UE de los próximos meses y años no se parecerá en nada a la UE que conocemos hasta ahora. Escribir pues un artículo sobre la UE en estas circunstancias podría parecer una misión más propia de la astrología que otra cosa. Sin embargo, aunque muy probablemente veamos renegociar y modificar tratados, instituciones y políticas, deberíamos ser capaces de observar cuales son los rasgos estructurales de la UE y sus grandes tendencias de futuro. Lo que sigue es la presentación de distintos elementos, que espero que puedan servir para analizar y comprender mejor todos los cambios que va a sufrir la UE próximamente.
Ivan Gordillo | L’ACCENT | Desembre de 2011 Veient com s’ha desenvolupat la darrera de les enèsimes cimeres europees això de la crisi sembla predestinat a seguir igual. La línia argumental i explicativa de la crisi, on rau el pecat original de les errònies polítiques econòmiques, és la mateixa. Les mesures proposades són molt semblants [...]
IVAN GORDILLO | La Directa 01/03/2012 La Unió Europea, reunida amb caràcter d’urgència, aprovava, la passada matinada del 21 de febrer, el “rescat” de l’economia grega, sumant grans dosis de dramatisme a la nocturnitat habitual en aquestes reunions. I ja van prop de trenta fosques cimeres celebrades des que va esclatar la crisi. Els membres [...]
Tornem a tenir entre nosaltres una enèsima contrareforma laboral, i aquesta vegada despietada, com les que es fa la dreta més dretana i en contextos de crisi i atur desbocat. Tan sols és un aperitiu d’altres receptes indigestes que estan a la cuina. La trajectòria de les normes laborals en les darreres tres dècades han anat esborrant el rastre de molts drets, però tan sols en dos anys s’ha donat un gran salt i s’han legislat demandes històriques de la patronal. Aquesta contrareforma que va aprovar el Consell de Ministres el 10 de febrer, precedida pel II Acord1 que han pactat prèviament els sindicats CCOO i UGT amb la patronal, ens porta gairebé a una taula rasa.
A l’espiral insaciable de retallades de drets i benestar social cal sumar-hi ara una antiga proclama neoliberal que ha ressorgit aprofitant la gravetat de la situació. Sembla que el desmantellament dels drets laborals no és suficient i l’atac ha emprès una direcció paral·lela cap al cor del mercat de treball: el salari.
Els temps de crisi són temps convulsos pel capitalisme. En aquests períodes el funcionament normal de l’activitat capitalista s’interromp i amb ella queda aturada la dinàmica social essencial per a la bona salut del procés de reproducció capitalista.
La pobresa ve de lluny: l’esclau era un pobre lligat als capricis i aberracions d’un amo, el servent era un pobre lligat a un territori que acatava les ordres d’un senyor feudal, el treballador és un pobre que depèn de si un capitalista vol emprar-lo. Les societats classistes utilitzen la pobresa com un mecanisme per exercir un poder repressor sobre les poblacions que controlen.
Aquesta setmana, arran del que s’ha anomenat crisi del deute, els governs alemany i francès han posat sobre la taula la potencial integració fiscal de bona part de la Unió Europea. És a dir, l’adopció de normes comunes en despesa pública i impostos. L’adopció de normes comunes pel que fa a impostos genera dubtes sobre quin ha de ser el model: estem parlant de baixar encara més els impostos a les empreses o tindrem un impost sobre la renda realment progressiu a tot arreu?