Publicacions del Seminari d’economia crítica Taifa o dels seus membres

No és coronavirus, és poca plusvàlua per tant de capital

ROSER ESPELT ALBA – CATARSI 12/03/2020

L’economia capitalista amenaça tempesta a nivell global. El coronavirus COVID-19 està obligant als estats a prendre unes mesures per tal de garantir la salut pública, control de personal i limitació de la mobilitat. Aquestes polítiques sanitàries en un mode de producció on la majoria de la població som simple força de treball al servei de la propietat privada, poden ser del tot perjudicials per la producció global. El dilluns 9 de març de 2020 l’IBEX35 es desplomava per sota els 8000 punts només obrir, iniciant així una tendència que es va seguir perpetuant les següents hores, superant inclús les xifres rècord que s’havien assolit amb la votació favorable al Brexit. Unes hores més tard, Wall Street tancava per tal d’aturar la caiguda de més del 7% que es va registrar només obrir, en una acció que s’utilitza per tal d’evitar pànics borsaris.

Igual que afecta als éssers humans, l’amenaça del coronavirus per l’economia global respon a les contradiccions intrínseques del sistema capitalista

A la vegada, les xarxes bullien entre teories de la conspiració i profecies sobre el futur proper de l’economia global mentre molts es preguntaven, incrèduls, com era possible que només un virus fos capaç de posar de cap per avall tot un sistema productiu d’abast mundial. Si el sistema està actualment posant-se o no de cap per avall no és una pregunta que es pugui respondre de forma categòrica. No es coneix encara l’abast que pot arribar a tenir aquesta pandèmia ni quin impacte tindrà en termes econòmics, socials o polítics. Per altra banda, l’economia és una ciència social i no és possible fer prediccions. Tot i així, sí que es pot plantejar sota quines condicions és més probable que una alteració, com pot ser aquest virus, pugui fer trontollar l’economia mundial i acabi desenvolupant una crisis d’abast global. Igual que afecta als éssers humans, l’amenaça del coronavirus per l’economia global respon a les contradiccions intrínseques del sistema capitalista, és a dir, el que en el cas dels humans serien les seves patologies prèvies.

Breu història d’un sistema esgotat i malalt: les finances com a remei i malaltia

En els darrers 50 anys, el sistema financer ha experimentat un creixement exponencial. El punt de partida és el gir neoliberal posterior a la crisis dels 70, quan el model d’acumulació de postguerra va mostrar la seva caducitat, i va començar a desregular-se el sistema financer. Des d’aleshores l’economia real i l’economia financera han eixamplat les seves diferències tant en volum de negoci com de beneficis. L’expansió de les finances no només ha estat quantitativa, sinó que també ha estat qualitativa: les finances tenen una influència creixent en el conjunt de la dinàmica econòmica. Des d’una òptica marxista entenem aquest procés com la resposta del capital per reorganitzar-se amb l’objectiu de recuperar la taxa de guany perduda a partir de la crisi de finals dels anys 60 i els anys 70.

Aquesta reestructuració va suposar la ruptura dels consensos polítics, nacionals i socials que conformaven l’Estat del Benestar i es van imposar arreu del món les polítiques d’ajustament salarial. Pel que aquí ens ocupa, en relació als efectes que ha tingut el coronavirus a les borses, es va trencar la corretja de contenció pel sector financer que suposava la regulació del sistema monetari internacional de Bretton Woods. Bretton Woods fou el sistema monetari internacional més estable que s’ha conegut i la seva característica principal, els tipus de canvis fixes en relació al dòlar i a l’or exigíen d’un control estricte de la moneda en circulació i dels moviments de capitals. Una vegada colapsa es desregula progressivament la banca comercial, les divises passen a cotitzar en mercats de valors i les seves dinàmiques son carn d’especulació i els moviments de capitals entre països es liberalitzen, la qual cosa consolida la internacionalització dels sectors financers antigament nacionals. Aquesta desregulació generalitzada del sector responia a la creença de què les finances podrien ser la font de beneficis que pogués fer recuperar la dinàmica alcista de l’etapa posterior.

Tot i així, no s’aconsegueix recuperar la taxa de guany del període anterior en cap moment. Al contrari, sembla que aquesta presenta una tendència a la baixa permanent durant tot el període. Però degut a la desregulació dels sistema financer la diferència entre els beneficis no financers de les empreses (de l’economia real) i els beneficis procedents de la seva activitat financera (economia fictícia) s’ha ampliat de forma continuada, en una tendència només interrompuda en períodes de recessió. L’any 2008, per exemple, els beneficis financers van mostrar un nivell per sota dels beneficis no financers de les empreses, però la recuperació dels nivells anteriors va ser força ràpida, amb diferències depenent del país. Què és el que passa en aquests moments? Que tot el capital fictici (com podrien ser accions sobrevalorades, preus de pisos sobrevalorats per la bombolla immobiliària o productes derivats amb un valor comptabilitzat en base a la hipòtesis d’uns beneficis futurs que es revelen impossibles en temps de crisi) que s’havia creat durant l’etapa d’expansió en la dinàmica del sector financer, es destrueix i només queda el que realment és tangible, el capital físic.

Abans que la Xina detectés el primer brot de COVID-19, les previsions de creixement que elaboraven les principals agències i institucions mundials ja eren força pessimistes.

Sembla mentida que el capital es pugui comprar i vendre o comptabilitzar en balanços empresarials si és fictici, però aquí rau la principal font d’inestabilitat intrínseca del sector financer. La desregulació del sector financer va permetre la creació de tota una sèrie d’instruments financers nous associats al producte financer tradicional i per excel·lència, el crèdit, ja que en definitiva, la funció del sector financer és senzillament fer d’intermediari entre aquells que tenen excedent de diners i en volen treure un rendiment i aquells que necessiten finançament per invertir o comprar. Aquests instruments son de comptabilització molt dubtosa i no està regulada i moltes vegades respon únicament a les lleis d’oferta i demanda, la inversió no té perquè realitzar-se i convertir-se en un producte real i tangible, i el seu valor pot ser només promeses de beneficis futurs. Què comporta? Comporta que quan deixa d’haver-hi demanda de diner i de productes financers, quan deixen d’haver-hi espais on invertir, s’assequen els mercats financers. És a dir, que es perd la “confiança”. Ningú vol comprar res als mercats de valors i per tant, els preus de tots aquells productes que havien sigut font de tants beneficis es desploma. Es destrueix el capital fictici i només queda allò que és tangible. A més, cal afegir el comportament procíclic del sistema financer: si el preu està baixant, el pànic a que segueixi baixant em portarà a vendre els actius financers que tingui, fet que farà baixar encara més el preu, provocant el que es coneix com un pànic borsari.

L’impacte del COVID-19 en el malalt

I en quin punt està l’economia real, allò que és tangible? Abans que la Xina detectés el primer brot de COVID-19, les previsions de creixement que elaboraven les principals agències i institucions mundials ja eren força pessimistes. Es detectava un dinamisme molt dèbil i símptomes d’alentiment del ritme de creixement en el conjunt d’economies de la OCDE i també dels països emergents. Els índex de producció industrial s’estaven desplomant en el conjunt de la OCDE i el rendiment dels productes financers emesos per governs o empreses mostraven actualment més rendiment a curt termini (ja que estan menys demandats per la por d’una pròxima recessió) que a llarg termini. Sempre que aquest últim indicador, el dels títols emesos, sol mostrar aquesta tendència que aparentment contradiu la racionalitat econòmica, hi ha hagut recessió a curt o a mitjà termini. El consum, per altra banda, ja es mostrava limitat per l’ajust salarial que hem anat acumulat des dels 70 i empitjorat amb l’austeritat imposada arran de la Gran Recessió del 2008.

I en aquest marc, com pot afectar el coronavirus? Mentre existeixin diners fent voltes pels mercats financers, les empreses o les famílies es poden endeutar. El sistema financer serveix de salvavides provisional i fictici a un sistema productiu que no és capaç de créixer des de fa anys. A través de l’endeutament i de l’obtenció de beneficis ficticis el sistema porta a terme una fugida endavant que al futur amplifica la caiguda, ja que afegeix els problemes associats a l’endeutament, un endeutament actualment pels núvols a nivell mundial. En aquest marc, qualsevol alteració pot fer trontollar al sistema, com ho són les mesures associades a la contenció del coronavirus i l’empitjorament de les previsions econòmiques poden generar el pànic borsari que fa falta per enfonsar aquest castell de cartes.

El context és el d’una economia mundial desbordada de liquiditat, de capital que no troba on invertir-se i que ha hagut de creat valors ficticis per continuar creixent i no col·lapsar. Les polítiques econòmiques des dels anys 70 enlloc de controlar els evidents perills del sistema han decidit deixar el control a l’oferta i la demanda i desregular els mercats financers.

En aquest marc, qualsevol alteració pot fer trontollar al sistema, com ho són les mesures associades a la contenció del coronavirus

A més a més, les polítiques monetàries perpetrades per la Reserva Federal d’EUA o el BCE aquests darrers anys encara han empitjorat més la situació. Hostatges del dogma monetarista, s’han dedicat a emetre liquiditat a un sistema financer i amb l’objectiu d’incentivar l’economia han destinat encara més diners a la dinàmica financera. Enlloc de reactivar una demanda que no estava significativament deprimida, han finançat la compra d’encara més actius financers amb els crèdits a interès negatiu (es paga per endeutar-se!). S’ha introduït encara més llenya al foc, més liquiditat per invertir en uns actius que quan baixin de preu, no podran servir per retornar el deute que es va contraure per comprar-los.

Que els tipus d’interès no tinguin cap efecte en la demanda es coneix com la trampa de la liquiditat i davant d’això es necessita fer ús de la política fiscal, és a dir, d’altres tipus de mesures de caràcter aparentment més polític. En aquest sentit, com que la caiguda i desacceleració de l’economia és ja un fet, els governs estan anunciant paquets de polítiques per tal de combatre els efectes del coronavirus, evitant pronunciar la paraula maleïda “crisi”.

Caldrà reorganitzar-se i estar alerta perquè no s’aprofiti les noves campanes de crisis per salvar els guanys dels propietaris del capital a costa nostra.

El remei: la certesa de que no hi ha remei

La concreció d’aquestes polítiques i les que previsiblement vindran dependrà del que depèn tota la història: de la lluita de classes. De moment la patronal ja ha començat a moure fitxa i Foment del Treball sortia el 10 de març demanant l’abaratiment de l’acomiadament, rebaixes fiscals i eliminació de la taxa turística. El govern espanyol comença a prometre flexibilitat laboral, flexibilitat en els impostos, crèdit a les empreses, la UE ha promès 25.000 milions d’euros per ajudes a les empreses i teòricament sanitat (tot i que de moment només ha detallat la part d’inversió empresarial).

I les classes populars què? Les classes populars ens trobem en un moment a la defensiva, ja devastades per les polítiques restrictives en resposta a la crisis de 2008 no ens podem permetre seguir esclaves dels marcs que imposa la pertinença a la UE i a la Zona Euro on assegurar la taxa de guany passa per sobre les nostres vides. Caldrà reorganitzar-se i estar alerta perquè no s’aprofiti les noves campanes de crisis per salvar els guanys dels propietaris del capital a costa nostra. A la vegada, caldrà saber aprofitar la finestra d’oportunitat que podria significar una nova crisi sistèmica per tal d’explorar veritables solucions allà on es troben: fora del marc capitalista.


Article original: Catarsi

Foto de portada: Wikipedia – FDV

Economia Crítica a l’Aula

Fa gairebé 4 anys que Rosa Sensat en proposava un repte: preparant material educatiu per a Instituts en matèria d’economia crítica. Ens alegrem de poder presentar el fruit d’aquesta intensa feina.

El proper dimarts, 30 d’abril de 2019, a les 18.30h, presentem a la Sala d’actes de l’Associació de Mestres Rosa Sensat el darrer volum de la col·lecció Dossiers: “Economia crítica a l’aula”, del Seminari Economia Crítica Taifa.

Aquest llibre, que ja podeu adquirir en aquest mateix web, cerca buscar noves maneres d’explicar l’economia a classe, que incorporin relats sovint oblidats en els grans mitjans i les esferes de poder. De què parlem, quan parlem de crisi econòmica? Quin paper té la desigualtat en el sistema econòmic mundial?

“Economia crítica a l’aula. Propostes per a l’ensenyament obligatori” és una obra teorico pràctica que presenta una altra manera d’analitzar i d’explicar l’organització i les dinàmiques de l’economia, que es nodreix fonamentalment de l’escola marxista i postkeynesiana. S’ha escrit amb la voluntat d’assegurar una rigorosa i sòlida formació del professorat i d’oferir un seguit exhaustiu d’activitats a fer per part dels estudiants per evidenciar com determinats grups utilitzen l’economia i el poder per al seu propi benefici en detriment de la majoria de la població. Una obra necessària per entendre la crisi dels estats del benestar i l’augment de les desigualtats, i per mostrar que les coses podrien ser i funcionar d’una altra manera.

Sobre els autors

El Seminari d’Economia Crítica Taifa de Barcelona és un espai obert d’autoformació i de divulgació que té per objectiu la transformació de la societat actual a través de la generació de pensament crític i en connexió permanent amb els moviments socials. Entre les diverses tasques que realitza ha publicat diversos informes, com ara Apunts sobre Marx i natura (2017); La despossessió de la vida quotidiana (2016); Desentranyant la Unió Europea (2014); La crisi a l’Estat espanyol: el rescat dels poderosos (2010); Hi ha pobres perquè hi ha gent molt molt rica (2007)… que es poden trobar al seu web.

La presentació anirà a càrrec de:

Francina Martí, presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat
Miren Etxezarreta, catedràtica d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona i coautora
Mireia Claverol i Ferran Polo, Seminari d’Economia Crítica TAIFA i coautors

Dia: 30 d’abril de 2019
Hora: 18:30h
Lloc: a la Sala d’Actes de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Av. de les Drassanes, 3. Barcelona

Endinsant-nos en l’elusió fiscal

Miren Etxezarreta – La Directa 06/02/2017

Ruth Molas

Ruth Molas

Explicar el sistema fiscal en un article molt breu és tasca impossible. Així doncs, em limitaré a comentar una part poc coneguda del sistema fiscal, qui desitgi un tractament més ampli pot consultar l’informe 11 del Seminari Taifa o un estudi, encara més ampli, a Sector públic i sistema fiscal. Escriuré sobre una de les parts a què normalment se sol donar menys atenció en analitzar els sistemes fiscals. Em refereixo a l’elusió fiscal (de vegades també coneguda com evasió fiscal, un terme menys precís).

Es fan molts comentaris sobre el frau fiscal. I és útil i correcte que així sigui, doncs és sabut que és extraordinàriament alt en aquest país (s’estima en, com a mínim, 80.000 milions d’euros l’any) i suposa un greu delicte social. Però és menys coneguda l’existència de sistemes legals d’evasió d’impostos per als molt rics, que condueixen a reduccions impositives de gran magnitud, el que s’anomena elusió fiscal.

L’elusió fiscal cerca la reducció dels impostos que haurien de pagar-se, mitjançant mecanismes legals com ara les SICAV o les ETVE

L’elusió fiscal consisteix a tractar de minimitzar o eliminar els impostos que haurien de pagar-se, fent servir mitjans legals per aconseguir-ho. Es tracta d’aprofitar les normes legals, de bordejar o sortejar la llei, per evitar el pagament d’impostos. És obvi que és legal, però moralment, en molts casos, s’apropa molt al frau, amb l’avantatge que es fa sense perill d’incórrer en sancions. L’elusió fiscal és important, no només perquè significa una menor recaptació, sinó perquè també mostra que el nostre sistema polític i social accepta la reducció d’importants impostos segons qui i per a qui. És el mètode utilitzat massivament pels grans despatxos d’assessors fiscals, mags en exercir l’enginyeria financera perquè els seus clients no paguin impostos.
D’entre les figures més importants d’elusió caldria començar fins i tot per mencionar les que s’integren dins de l’Impost sobre la Renda de Persones Físiques (IRPF) com ara el tipus especial de gravamen a l’estalvi, un impost molt més baix respecte al de les rendes del treball. Tanmateix, més especialment, cal referir-se a l’impost de societats que, amb tipus nominals inferiors al 25% o 30% – en el cas d’ens de crèdit-, està plagat d’exempcions mitjançant la consideració de situacions particulars, pèrdues, etc., a diferència de les rendes gravades amb l’IRPF amb tipus considerablement superiors i exempcions molt menors. El que fa que el tipus efectiu de l’impost estigui molt per sota del nominal (el tipus nominal és el que diu la llei que haurien de pagar; el tipus efectiu és el que realment paguen després de descomptar les exempcions). És paradoxal que el tipus efectiu del 15% pels beneficis de les empreses petites és considerablement major que el tipus pels grans grups empresarials: un 6%. Si comparem aquests tipus amb el més baix de l’IRPF que és del 19% pels qui guanyen menys de 12.450 euros l’any veurem l’enorme desproporció. També hi ha moltes diferències regionals en els impostos sobre el Patrimoni i el de Successió.

El tipus impositiu del tram més baix d’impostos sobre el treball (19%) contrasta amb la tributació de l’impost de societats per als grans grups empresarials (6%)

Malgrat la gravetat d’aquestes diferències, l’elusió fiscal abasta molt més. Les autoritats fiscals assenyalen que per evitar la fugida dels grans capitals del país i per tal d’atreure els capitals estrangers, és necessari afavorir-los i que paguin menys impostos pels seus beneficis. Consideren que així hi haurà més inversions i més treball en el país (aspecte dubtós, ja que aquestes inversions es poden fer en capital financer especulatiu). Aquestes pràctiques no només són de l’Estat espanyol, sinó que la majoria dels països capitalistes centrals també les duen a terme. La situació ha arribat a adquirir tanta importància que la mateixa UE està exigint a alguns països que recuperin els impostos que han permès evitar a les empreses transnacionals.

El sistema fiscal constitueix una poderosa eina mitjançant la qual les autoritats públiques poden redistribuir la riquesa per afavorir als més dèbils o bé, per redistribuir-la a l’inrevés

A l’Estat espanyol, entre les principals figures de l’elusió fiscal, la més coneguda són les Societats de Capital Variable (SICAV). Per constituir una SICAV són necessaris almenys cent participants i un capital mínim de 2,4 milions d’euros. A l’enginyosa “enginyeria financera” no li ha resultat difícil descobrir que es poden aplegar molts pobres (fins a 99, fins i tot pidolaires) i molt pocs o un inversor molt ric que aconseguirà així una SICAV que tributi molt poc, doncs les SICAV paguen només l’1% dels seus beneficis i això únicament quan són distribuïts. Cal prestar atenció a la diferència legal respecte al poc que tributen per l’impost sobre beneficis les empreses normals (15% les pymes), com hem esmentat abans, per no mencionar l’IRPF (19%, el tram més baix d’ingressos).

A més de les SICAV, hi ha d’altres figures similars: les Institucions d’Inversió Col·lectiva (IIC) i els Fons d’Inversió, i les un xic diferents, Entitats de Tinença de Valors Estrangers (ETVE). Tot i haver-hi diferències entre aquestes figures, tots són sistemes que s’apliquen als grans capitals i els permeten pràcticament no pagar impostos o pagar quantitats irrisòries si es tenen en compte els profits obtinguts. Per exemple, algunes de les empreses que es beneficien de les ETVE a l’Estat espanyol són Microsoft, Vodafone, Pepsi, Hewlett-Packard, Starbucks i American Express. El cas més escandalós és Exxon, que el 2008-2009 amb beneficis de 9.907 milions d’euros, amb un únic treballador a l’Estat espanyol va mostrar una base imponible negativa d’1,5 milions d’euros, la qual cosa li permetia accedir fins i tot al crèdit fiscal! Hi ha molts casos que es podrien comentar.
A aquestes figures cal afegir les amnisties fiscals consistents en la facilitació de la legalització de la situació respecte als impostos que deuen els que han defraudat a la hisenda pública prèviament. Aquestes amnisties no formen part del sistema fiscal regular, però en els darrers anys s’han concedit amb certa freqüència quan és conegut que el frau fiscal és considerable, permetent que els defraudadors regularitzin la seva situació en condicions molt favorables.

Algunes de les empreses que es beneficien de les ETVE a l’Estat espanyol són Microsoft, Vodafone, Pepsi, Hewlett-Packard, Starbucks i American Express

En resum, els sistemes fiscals legals permeten a les grans empreses i als grans capitals no pagar impostos o, al menys, afrontar molts menys imposts que la resta de la població del país que es guanya la vida amb la seva feina. Per això, l’elusió fiscal és important, no només perquè significa una menor recaptació, sinó perquè també mostra que el nostre sistema polític i social accepta selectivament la reducció d’importants impostos. Per això, retallen la despesa pública en aspectes socials – no en el suport a les empreses i capitals- dient que no hi ha diners.

El sistema fiscal constitueix una poderosa eina mitjançant la qual les autoritats públiques poden redistribuir la riquesa per afavorir als més dèbils o bé, per redistribuir-la a l’inrevés: facilitant l’acumulació de capital per mitjà de la despossessió de les classes populars amb un sofisticat sistema fiscal. Malauradament, és la segona opció a què s’estan dedicant amb entusiasme els estats dels països centrals en general i de l’Estat espanyol amb particular esforç.

Miren Etxezarreta és membre del Seminari d´Economia Crítica Taifa

Aquest article forma part d’una sèrie monogràfica al voltant de l’informe La despossessió de la vida quotidiana.

Llegir més

El capitalisme: l’ésser humà desposseït de si mateix

Lluís Ràfols

Lluís Ràfols

El pati de l’escola pot ser un espai ingènuament anticapitalista. És el cas, per exemple, de l’esport que s’hi juga, que és, quasi sempre, un esport d’equip. Pel que fa als adults, en canvi, un dels esports que més creix en practicants és el running, un esport que permet la pràctica individual, la competició individual, l’autosuperació individual, el benestar individual, … Una perspectiva que s’estén al conjunt de la vida. Es tracta d’una comminació constant a anar més enllà d’un mateix, el que suposa assumir en la pròpia vida un desequilibri permanent, no descansar o parar-se mai, superar-se sempre i trobar el gaudi en aquesta mateixa superació de tota situació donada. És com si la lògica d’acumulació indefinida del capital s’hagués convertit en una modalitat subjectiva. Cadascú està cridat a concebre’s i conduir-se com una empresa, una “empresa de si mateix” com deia Foucault. Llegir més

Repeteix, reitera, recalca, remarca

Reacciona! Aquest és el prec amb el què culmina l’eslògan de la darrera campanya pel reciclatge de la Generalitat: “Redueix, reutilitza, recicla, reacciona”. La protagonitzen un nen i una nena que mostren una gran preocupació pel seu futur. A qui es dirigeix aquesta petició? Sembla que, per enèsima vegada, al consumidor. Aquest ja no és simplement el “lliurecomprador”, aquell qui ha fet de casa seva una república independent, sinó que, cada cop més, és considerat l’únic agent a qui interpel·len molts dels que busquen un canvi social (campanyes públiques, ONGs, programes de televisió…) Llegir més

La despossessió de la vida quotidiana: Impactes i respostes

cartell-debat-taifa-a3Existeixen abundants anàlisis de conjuntura sobre l’evolució socioeconòmica -sortim o no de la crisi?-, però ens sembla que no es presta la suficient atenció als elements estructurals del sistema i com aquests afecten la ciutadania, especialment les classes populars i els grups més vulnerables. Per això ens proposem explorar les línies principals de l’evolució del sistema econòmic en la segona dècada del segle XXI en els seus elements estructurals, la gestió de la crisi i, principalment, les conseqüències en la vida de les classes populars. Ens proposem presentar de manera clara i concisa, amb voluntat d’arribar a un públic general -no especialitzat en economia-, com s’està produint la reestructuració del sistema i la paral·lela despossessió de les classes populars, un fenomen lligat directament a la recuperació del capital i el creixement econòmic -tot i que encara molt feble i inestable-.

En La desposesión de la vida cotidiana intentem explicar de quina manera la vida quotidiana és afectada pel conjunt de les relacions de producció, legals, polítiques i ideològiques que configuren l’essència del capitalisme en general i més concretament en la seva fase actual de restauració posterior a la gran crisi.

Més concretament, els temes analitzats, a banda d’una visió de cap a on va el capitalisme com a sistema global es centraran al voltant dels canvis en el model productiu del nostre entorn i les conseqüències de la desindustrialització i posterior terciarització de les nostres economies. Sobre els canvis succeïts en el món del treball: elevat atur, expulsió de capes importants de la població dels circuits formals d’inserció en el món del treball, precarització, flexibilització contractual, etc. Del desmantellament de l’estat del benestar com a fase d’aprofundiment de les polítiques neoliberals en forma de privatitzacions i pèrdues de drets socials i serveis públics, amb el sector de la sanitat analitzat més abastament. Sobre els canvis en el sector energètic, però no tant com les grans empreses han operat «per dalt» amb fusions, adquisicions, etc. sinó partint del rebut de la llum i com s’explica que en un moment de caiguda del preu del petroli el cost de l’electricitat hagi augmentat més d’un 40% respecte abans de la crisi. Els canvis en el món de la comunicació i la paradoxal transformació que ha suposat l’anomenada «democratització de la informació» amb les xarxes socials al mateix temps que la concentració del capital dels grans mitjans és cada vegada en mans més reduïdes i per tant amb un major poder de control dels relats sobre els esdeveniments polítics i socials. I com no podia ser d’alta manera, perquè allí on hi ha dominació hi ha sempre resistència, com les famílies han desenvolupat tot un seguit d’estratègies per sobreviure i combatre aquesta estructural despossessió amb o sense l’ajuda de moviments socials més o menys polititzadors dels dolors socials que patim actualment.

Debat al voltant del darrer informe de Taifa. Diumenge 23 d’octubre, 12h30. Sala Micaela Chalmeta, Fira d’Economia Solidària de Catalunya, Recinte Frabra i Coats, C/ de Sant Adrià, 20, Barcelona.

Informe 11: La desposesión de la vida cotidiana  Llegir més

Las actuales convulsiones políticas exigen profundidad en el análisis (M. Etxezarreta)

Miren Etxezarreta – Doctora en economía y miembro del seminario Taifa (Público 14/10/2016)

Son innumerables los comentarios de opinión dedicados en los medios de comunicación de este país a los acontecimientos políticos de los últimos meses, en especial después de las segundas elecciones y de las dificultades para nombrar Gobierno. No obstante, la gran mayoría de ellos son reflexiones centradas en lo que sucede en el país, en los acontecimientos del Estado o en sus personajes centrales. En este cúmulo de opiniones me faltan aquellas dedicadas a integrar en las mismas un ámbito más amplio: lo que está sucediendo en el mundo a la luz de la historia reciente. Estamos inmersos en comentarios coyunturales, superficiales, locales, ignorando el impacto que otros hechos de mayor alcance tienen en éstos. Llegir més

No hi ha diners per a tant xoriço… però, què són els diners?

“El poder que cada individu exerceix sobre l’activitat dels altres o sobre les riqueses socials el posseeix en tant que és propietari de valors de canvi, de diners. El seu poder social, així com el seu nexe amb la societat, el porta a la butxaca” (Karl Marx, Grundrisse).

NO HI HA DINERS! Segurament, aquesta ha estat la frase més repetida per justificar la demolició de l’estat del benestar, la reducció dels salaris, el tancament d’empreses i els acomiadaments que s’han produït en els pràcticament 10 anys de crisi econòmica.

El moviment del 15-M, per la seva banda, va oposar al “no hi ha diners”, repetit tantes vegades pels governants d’arreu, un dels seus lemes més coneguts: “no hi ha pa per a tant xoriço”, o la seva variant: “no hi ha diners per a tant xoriço”. Ara bé… sabem del cert què són els diners? Llegir més

Sobiranies per bastir una altra societat, no per legitimar la present

Article de Josep Manel Busqueta, Pau Llonch i Ivan Gordillo, membres del seminari Taifa publicat a l‘Espai Fàbrica (29/07/2016)

%image_alt%

En els darrers dies hem vist amb alegria com diverses persones s’estan sumant al debat sobre la recuperació de les sobiranies.i Un debat que algunes hem obert fa uns mesos i que, a nosaltres, des de l’esquerra independentista i anticapitalista, ens sembla totalment pertinent a l’hora de fer propostes que serveixin per substanciar, de forma concreta, en què ha de consistir avui una estratègia política superadora del capitalisme patriarcal. Per tant benvingudes, les aportacions al debat.

Des del nostre punt de vista, en el moment de formular una proposta com aquesta, és important deixar molt clar quin és el seu propòsit, que, en el nostre cas, no és altre que bastir una estratègia que, des de la praxi (combinant la reflexió i l’acció concreta), ens permeti reconèixer un procés d’avenç en una direcció netament postcapitalista, entenent aquest com l’avenç cap a una societat superadora de totes les formes d’explotació i desposessió pròpies del capitalisme i del patriarcat. Per tant, es tracta que siguem capaces de prevenir que, amb la proposta de les sobiranies, no passi, una vegada més, com amb tantes altres en el passat, que acaben per convertir-se en mecanismes de legitimació de la gestió adequada i necessària per assegurar la reproducció del capital o, en el millor dels casos, simple adorn per donar un toc de falsa radicalitat. En el cas de la proposta de les sobiranies, el perill és evident, ja que es pot plantejar clarament que, en un moment com l’actual, en el qual l’estat es retira de la provisió dels drets socials i de la cobertura de les necessitats fonamentals, hagi de ser la ciutadania autoorganitzada des dels marges qui cobreixi aquestes necessitats socials.El fet d’abandonar la disputa de la redistribució de recursos a través de les polítiques públiques per plantejar la cobertura de les necessitats col·lectives a partir de propostes autogestionades, seria assumir la derrota davant l’estratègia neoliberal de gestió del capitalisme. No és pas això el que nosaltres venim a proposar, i esperem que tampoc sigui el que es pretengui des d’altres sectors de l’esquerra que han començat a articular la proposta de les sobiranies. Llegir més

TAIFA 11: La desposesión de la vida cotidiana

TAIFA11 La desposesion de la vida cotidiana

TAIFA11 La desposesion de la vida cotidiana

Se encuentran abundantes análisis de coyuntura sobre la evolución socio-económica –¿se sale o no de la crisis?–, pero no nos parece que se le preste suficiente atención a los elementos estructurales del sistema y cómo estos afectan a la ciudadanía, especialmente a los grupos más vulnerables. Por ello, en este informe, nos proponemos explorar las líneas principales de la evolución del sistema económico en la segunda década del siglo XXI en sus elementos estructurales y, principalmente, las consecuencias en la vida de la ciudadanía de a pie respecto a cómo se está produciendo esta desposesión/reestructuración. La idea es intentar entender de qué manera la vida cotidiana es afectada por el conjunto de relaciones reales de producción, legales, políticas e ideológicas que configuran la esencia del capitalismo en general y más concretamente en su fase actual de “restauración” después de una gran crisis.

Extracte

La restauración del capitalismo para salir de una crisis requiere hacer frente a las múltiples consecuencias de sus contradicciones internas. En la etapa de restauración, a las contradicciones propias de su funcionamiento habitual se suman otras nuevas: hay que destruir el capital sobrante para volver a tener la tasa de ganancia suficiente para acumular y rehacer los mecanismos de poder sobre las poblaciones doblemente afectadas por la creciente explotación y por la destrucción productiva.

Los mecanismos restauradores de la tasa de ganancia son recurrentes a lo largo de la historia: aumento de la explotación y nuevas formas de expolio del trabajo y desposesión de propiedades o derechos sobre las formas de producción. En cada momento histórico las formas de esta desposesión han variado, puesto que en cada época y lugar las estructuras jurídicas existentes sobre la propiedad de los medios de producción y la organización concreta de los diversos tipos de trabajo son diferentes.