Publicacions del Seminari d’economia crítica Taifa o dels seus membres

Endinsant-nos en l’elusió fiscal

Miren Etxezarreta – La Directa 06/02/2017

Ruth Molas

Ruth Molas

Explicar el sistema fiscal en un article molt breu és tasca impossible. Així doncs, em limitaré a comentar una part poc coneguda del sistema fiscal, qui desitgi un tractament més ampli pot consultar l’informe 11 del Seminari Taifa o un estudi, encara més ampli, a Sector públic i sistema fiscal. Escriuré sobre una de les parts a què normalment se sol donar menys atenció en analitzar els sistemes fiscals. Em refereixo a l’elusió fiscal (de vegades també coneguda com evasió fiscal, un terme menys precís).

Es fan molts comentaris sobre el frau fiscal. I és útil i correcte que així sigui, doncs és sabut que és extraordinàriament alt en aquest país (s’estima en, com a mínim, 80.000 milions d’euros l’any) i suposa un greu delicte social. Però és menys coneguda l’existència de sistemes legals d’evasió d’impostos per als molt rics, que condueixen a reduccions impositives de gran magnitud, el que s’anomena elusió fiscal.

L’elusió fiscal cerca la reducció dels impostos que haurien de pagar-se, mitjançant mecanismes legals com ara les SICAV o les ETVE

L’elusió fiscal consisteix a tractar de minimitzar o eliminar els impostos que haurien de pagar-se, fent servir mitjans legals per aconseguir-ho. Es tracta d’aprofitar les normes legals, de bordejar o sortejar la llei, per evitar el pagament d’impostos. És obvi que és legal, però moralment, en molts casos, s’apropa molt al frau, amb l’avantatge que es fa sense perill d’incórrer en sancions. L’elusió fiscal és important, no només perquè significa una menor recaptació, sinó perquè també mostra que el nostre sistema polític i social accepta la reducció d’importants impostos segons qui i per a qui. És el mètode utilitzat massivament pels grans despatxos d’assessors fiscals, mags en exercir l’enginyeria financera perquè els seus clients no paguin impostos.
D’entre les figures més importants d’elusió caldria començar fins i tot per mencionar les que s’integren dins de l’Impost sobre la Renda de Persones Físiques (IRPF) com ara el tipus especial de gravamen a l’estalvi, un impost molt més baix respecte al de les rendes del treball. Tanmateix, més especialment, cal referir-se a l’impost de societats que, amb tipus nominals inferiors al 25% o 30% – en el cas d’ens de crèdit-, està plagat d’exempcions mitjançant la consideració de situacions particulars, pèrdues, etc., a diferència de les rendes gravades amb l’IRPF amb tipus considerablement superiors i exempcions molt menors. El que fa que el tipus efectiu de l’impost estigui molt per sota del nominal (el tipus nominal és el que diu la llei que haurien de pagar; el tipus efectiu és el que realment paguen després de descomptar les exempcions). És paradoxal que el tipus efectiu del 15% pels beneficis de les empreses petites és considerablement major que el tipus pels grans grups empresarials: un 6%. Si comparem aquests tipus amb el més baix de l’IRPF que és del 19% pels qui guanyen menys de 12.450 euros l’any veurem l’enorme desproporció. També hi ha moltes diferències regionals en els impostos sobre el Patrimoni i el de Successió.

El tipus impositiu del tram més baix d’impostos sobre el treball (19%) contrasta amb la tributació de l’impost de societats per als grans grups empresarials (6%)

Malgrat la gravetat d’aquestes diferències, l’elusió fiscal abasta molt més. Les autoritats fiscals assenyalen que per evitar la fugida dels grans capitals del país i per tal d’atreure els capitals estrangers, és necessari afavorir-los i que paguin menys impostos pels seus beneficis. Consideren que així hi haurà més inversions i més treball en el país (aspecte dubtós, ja que aquestes inversions es poden fer en capital financer especulatiu). Aquestes pràctiques no només són de l’Estat espanyol, sinó que la majoria dels països capitalistes centrals també les duen a terme. La situació ha arribat a adquirir tanta importància que la mateixa UE està exigint a alguns països que recuperin els impostos que han permès evitar a les empreses transnacionals.

El sistema fiscal constitueix una poderosa eina mitjançant la qual les autoritats públiques poden redistribuir la riquesa per afavorir als més dèbils o bé, per redistribuir-la a l’inrevés

A l’Estat espanyol, entre les principals figures de l’elusió fiscal, la més coneguda són les Societats de Capital Variable (SICAV). Per constituir una SICAV són necessaris almenys cent participants i un capital mínim de 2,4 milions d’euros. A l’enginyosa “enginyeria financera” no li ha resultat difícil descobrir que es poden aplegar molts pobres (fins a 99, fins i tot pidolaires) i molt pocs o un inversor molt ric que aconseguirà així una SICAV que tributi molt poc, doncs les SICAV paguen només l’1% dels seus beneficis i això únicament quan són distribuïts. Cal prestar atenció a la diferència legal respecte al poc que tributen per l’impost sobre beneficis les empreses normals (15% les pymes), com hem esmentat abans, per no mencionar l’IRPF (19%, el tram més baix d’ingressos).

A més de les SICAV, hi ha d’altres figures similars: les Institucions d’Inversió Col·lectiva (IIC) i els Fons d’Inversió, i les un xic diferents, Entitats de Tinença de Valors Estrangers (ETVE). Tot i haver-hi diferències entre aquestes figures, tots són sistemes que s’apliquen als grans capitals i els permeten pràcticament no pagar impostos o pagar quantitats irrisòries si es tenen en compte els profits obtinguts. Per exemple, algunes de les empreses que es beneficien de les ETVE a l’Estat espanyol són Microsoft, Vodafone, Pepsi, Hewlett-Packard, Starbucks i American Express. El cas més escandalós és Exxon, que el 2008-2009 amb beneficis de 9.907 milions d’euros, amb un únic treballador a l’Estat espanyol va mostrar una base imponible negativa d’1,5 milions d’euros, la qual cosa li permetia accedir fins i tot al crèdit fiscal! Hi ha molts casos que es podrien comentar.
A aquestes figures cal afegir les amnisties fiscals consistents en la facilitació de la legalització de la situació respecte als impostos que deuen els que han defraudat a la hisenda pública prèviament. Aquestes amnisties no formen part del sistema fiscal regular, però en els darrers anys s’han concedit amb certa freqüència quan és conegut que el frau fiscal és considerable, permetent que els defraudadors regularitzin la seva situació en condicions molt favorables.

Algunes de les empreses que es beneficien de les ETVE a l’Estat espanyol són Microsoft, Vodafone, Pepsi, Hewlett-Packard, Starbucks i American Express

En resum, els sistemes fiscals legals permeten a les grans empreses i als grans capitals no pagar impostos o, al menys, afrontar molts menys imposts que la resta de la població del país que es guanya la vida amb la seva feina. Per això, l’elusió fiscal és important, no només perquè significa una menor recaptació, sinó perquè també mostra que el nostre sistema polític i social accepta selectivament la reducció d’importants impostos. Per això, retallen la despesa pública en aspectes socials – no en el suport a les empreses i capitals- dient que no hi ha diners.

El sistema fiscal constitueix una poderosa eina mitjançant la qual les autoritats públiques poden redistribuir la riquesa per afavorir als més dèbils o bé, per redistribuir-la a l’inrevés: facilitant l’acumulació de capital per mitjà de la despossessió de les classes populars amb un sofisticat sistema fiscal. Malauradament, és la segona opció a què s’estan dedicant amb entusiasme els estats dels països centrals en general i de l’Estat espanyol amb particular esforç.

Miren Etxezarreta és membre del Seminari d´Economia Crítica Taifa

Aquest article forma part d’una sèrie monogràfica al voltant de l’informe La despossessió de la vida quotidiana.

Llegir més

El capitalisme: l’ésser humà desposseït de si mateix

Lluís Ràfols

Lluís Ràfols

El pati de l’escola pot ser un espai ingènuament anticapitalista. És el cas, per exemple, de l’esport que s’hi juga, que és, quasi sempre, un esport d’equip. Pel que fa als adults, en canvi, un dels esports que més creix en practicants és el running, un esport que permet la pràctica individual, la competició individual, l’autosuperació individual, el benestar individual, … Una perspectiva que s’estén al conjunt de la vida. Es tracta d’una comminació constant a anar més enllà d’un mateix, el que suposa assumir en la pròpia vida un desequilibri permanent, no descansar o parar-se mai, superar-se sempre i trobar el gaudi en aquesta mateixa superació de tota situació donada. És com si la lògica d’acumulació indefinida del capital s’hagués convertit en una modalitat subjectiva. Cadascú està cridat a concebre’s i conduir-se com una empresa, una “empresa de si mateix” com deia Foucault. Llegir més

Repeteix, reitera, recalca, remarca

Reacciona! Aquest és el prec amb el què culmina l’eslògan de la darrera campanya pel reciclatge de la Generalitat: “Redueix, reutilitza, recicla, reacciona”. La protagonitzen un nen i una nena que mostren una gran preocupació pel seu futur. A qui es dirigeix aquesta petició? Sembla que, per enèsima vegada, al consumidor. Aquest ja no és simplement el “lliurecomprador”, aquell qui ha fet de casa seva una república independent, sinó que, cada cop més, és considerat l’únic agent a qui interpel·len molts dels que busquen un canvi social (campanyes públiques, ONGs, programes de televisió…) Llegir més

La despossessió de la vida quotidiana: Impactes i respostes

cartell-debat-taifa-a3Existeixen abundants anàlisis de conjuntura sobre l’evolució socioeconòmica -sortim o no de la crisi?-, però ens sembla que no es presta la suficient atenció als elements estructurals del sistema i com aquests afecten la ciutadania, especialment les classes populars i els grups més vulnerables. Per això ens proposem explorar les línies principals de l’evolució del sistema econòmic en la segona dècada del segle XXI en els seus elements estructurals, la gestió de la crisi i, principalment, les conseqüències en la vida de les classes populars. Ens proposem presentar de manera clara i concisa, amb voluntat d’arribar a un públic general -no especialitzat en economia-, com s’està produint la reestructuració del sistema i la paral·lela despossessió de les classes populars, un fenomen lligat directament a la recuperació del capital i el creixement econòmic -tot i que encara molt feble i inestable-.

En La desposesión de la vida cotidiana intentem explicar de quina manera la vida quotidiana és afectada pel conjunt de les relacions de producció, legals, polítiques i ideològiques que configuren l’essència del capitalisme en general i més concretament en la seva fase actual de restauració posterior a la gran crisi.

Més concretament, els temes analitzats, a banda d’una visió de cap a on va el capitalisme com a sistema global es centraran al voltant dels canvis en el model productiu del nostre entorn i les conseqüències de la desindustrialització i posterior terciarització de les nostres economies. Sobre els canvis succeïts en el món del treball: elevat atur, expulsió de capes importants de la població dels circuits formals d’inserció en el món del treball, precarització, flexibilització contractual, etc. Del desmantellament de l’estat del benestar com a fase d’aprofundiment de les polítiques neoliberals en forma de privatitzacions i pèrdues de drets socials i serveis públics, amb el sector de la sanitat analitzat més abastament. Sobre els canvis en el sector energètic, però no tant com les grans empreses han operat «per dalt» amb fusions, adquisicions, etc. sinó partint del rebut de la llum i com s’explica que en un moment de caiguda del preu del petroli el cost de l’electricitat hagi augmentat més d’un 40% respecte abans de la crisi. Els canvis en el món de la comunicació i la paradoxal transformació que ha suposat l’anomenada «democratització de la informació» amb les xarxes socials al mateix temps que la concentració del capital dels grans mitjans és cada vegada en mans més reduïdes i per tant amb un major poder de control dels relats sobre els esdeveniments polítics i socials. I com no podia ser d’alta manera, perquè allí on hi ha dominació hi ha sempre resistència, com les famílies han desenvolupat tot un seguit d’estratègies per sobreviure i combatre aquesta estructural despossessió amb o sense l’ajuda de moviments socials més o menys polititzadors dels dolors socials que patim actualment.

Debat al voltant del darrer informe de Taifa. Diumenge 23 d’octubre, 12h30. Sala Micaela Chalmeta, Fira d’Economia Solidària de Catalunya, Recinte Frabra i Coats, C/ de Sant Adrià, 20, Barcelona.

Informe 11: La desposesión de la vida cotidiana  Llegir més

Las actuales convulsiones políticas exigen profundidad en el análisis (M. Etxezarreta)

Miren Etxezarreta – Doctora en economía y miembro del seminario Taifa (Público 14/10/2016)

Son innumerables los comentarios de opinión dedicados en los medios de comunicación de este país a los acontecimientos políticos de los últimos meses, en especial después de las segundas elecciones y de las dificultades para nombrar Gobierno. No obstante, la gran mayoría de ellos son reflexiones centradas en lo que sucede en el país, en los acontecimientos del Estado o en sus personajes centrales. En este cúmulo de opiniones me faltan aquellas dedicadas a integrar en las mismas un ámbito más amplio: lo que está sucediendo en el mundo a la luz de la historia reciente. Estamos inmersos en comentarios coyunturales, superficiales, locales, ignorando el impacto que otros hechos de mayor alcance tienen en éstos. Llegir més

No hi ha diners per a tant xoriço… però, què són els diners?

“El poder que cada individu exerceix sobre l’activitat dels altres o sobre les riqueses socials el posseeix en tant que és propietari de valors de canvi, de diners. El seu poder social, així com el seu nexe amb la societat, el porta a la butxaca” (Karl Marx, Grundrisse).

NO HI HA DINERS! Segurament, aquesta ha estat la frase més repetida per justificar la demolició de l’estat del benestar, la reducció dels salaris, el tancament d’empreses i els acomiadaments que s’han produït en els pràcticament 10 anys de crisi econòmica.

El moviment del 15-M, per la seva banda, va oposar al “no hi ha diners”, repetit tantes vegades pels governants d’arreu, un dels seus lemes més coneguts: “no hi ha pa per a tant xoriço”, o la seva variant: “no hi ha diners per a tant xoriço”. Ara bé… sabem del cert què són els diners? Llegir més

Sobiranies per bastir una altra societat, no per legitimar la present

Article de Josep Manel Busqueta, Pau Llonch i Ivan Gordillo, membres del seminari Taifa publicat a l‘Espai Fàbrica (29/07/2016)

%image_alt%

En els darrers dies hem vist amb alegria com diverses persones s’estan sumant al debat sobre la recuperació de les sobiranies.i Un debat que algunes hem obert fa uns mesos i que, a nosaltres, des de l’esquerra independentista i anticapitalista, ens sembla totalment pertinent a l’hora de fer propostes que serveixin per substanciar, de forma concreta, en què ha de consistir avui una estratègia política superadora del capitalisme patriarcal. Per tant benvingudes, les aportacions al debat.

Des del nostre punt de vista, en el moment de formular una proposta com aquesta, és important deixar molt clar quin és el seu propòsit, que, en el nostre cas, no és altre que bastir una estratègia que, des de la praxi (combinant la reflexió i l’acció concreta), ens permeti reconèixer un procés d’avenç en una direcció netament postcapitalista, entenent aquest com l’avenç cap a una societat superadora de totes les formes d’explotació i desposessió pròpies del capitalisme i del patriarcat. Per tant, es tracta que siguem capaces de prevenir que, amb la proposta de les sobiranies, no passi, una vegada més, com amb tantes altres en el passat, que acaben per convertir-se en mecanismes de legitimació de la gestió adequada i necessària per assegurar la reproducció del capital o, en el millor dels casos, simple adorn per donar un toc de falsa radicalitat. En el cas de la proposta de les sobiranies, el perill és evident, ja que es pot plantejar clarament que, en un moment com l’actual, en el qual l’estat es retira de la provisió dels drets socials i de la cobertura de les necessitats fonamentals, hagi de ser la ciutadania autoorganitzada des dels marges qui cobreixi aquestes necessitats socials.El fet d’abandonar la disputa de la redistribució de recursos a través de les polítiques públiques per plantejar la cobertura de les necessitats col·lectives a partir de propostes autogestionades, seria assumir la derrota davant l’estratègia neoliberal de gestió del capitalisme. No és pas això el que nosaltres venim a proposar, i esperem que tampoc sigui el que es pretengui des d’altres sectors de l’esquerra que han començat a articular la proposta de les sobiranies. Llegir més

TAIFA 11: La desposesión de la vida cotidiana

TAIFA11 La desposesion de la vida cotidiana

TAIFA11 La desposesion de la vida cotidiana

Se encuentran abundantes análisis de coyuntura sobre la evolución socio-económica –¿se sale o no de la crisis?–, pero no nos parece que se le preste suficiente atención a los elementos estructurales del sistema y cómo estos afectan a la ciudadanía, especialmente a los grupos más vulnerables. Por ello, en este informe, nos proponemos explorar las líneas principales de la evolución del sistema económico en la segunda década del siglo XXI en sus elementos estructurales y, principalmente, las consecuencias en la vida de la ciudadanía de a pie respecto a cómo se está produciendo esta desposesión/reestructuración. La idea es intentar entender de qué manera la vida cotidiana es afectada por el conjunto de relaciones reales de producción, legales, políticas e ideológicas que configuran la esencia del capitalismo en general y más concretamente en su fase actual de “restauración” después de una gran crisis.

Extracte

La restauración del capitalismo para salir de una crisis requiere hacer frente a las múltiples consecuencias de sus contradicciones internas. En la etapa de restauración, a las contradicciones propias de su funcionamiento habitual se suman otras nuevas: hay que destruir el capital sobrante para volver a tener la tasa de ganancia suficiente para acumular y rehacer los mecanismos de poder sobre las poblaciones doblemente afectadas por la creciente explotación y por la destrucción productiva.

Los mecanismos restauradores de la tasa de ganancia son recurrentes a lo largo de la historia: aumento de la explotación y nuevas formas de expolio del trabajo y desposesión de propiedades o derechos sobre las formas de producción. En cada momento histórico las formas de esta desposesión han variado, puesto que en cada época y lugar las estructuras jurídicas existentes sobre la propiedad de los medios de producción y la organización concreta de los diversos tipos de trabajo son diferentes.

Hotel Schumpeter

Entre los 4 grandes El escocés Adam Smith, el alemán Carlos Marx, el austríaco Joseph Schumpeter y el inglés John Maynard KeynesPublicat a La Directa el 30/06/2016

Segons la metàfora de l’economista Joseph Schumpeter, la societat podria dibuixar-se com un hotel ocupat pels més rics en les plantes altes i els més pobres en les baixes

Per explicar la diferència entre desigualtat i mobilitat social, Joseph Schumpeter, l’economista austríac de principis de segle XX, va fer servir una metàfora, la d’un Hotel.

Imaginem-nos, deia Schumpeter, un Hotel a on els pisos més alts hi ha les habitacions més espaioses i luxoses on hi viuen els rics. A mesura que anem baixant, les habitacions de l’Hotel de Schumpeter van perdent glamur fins que als més baixos ja s’hi troben armaris en lloc d’habitacions on s’amunteguen els pobres. Així, la desigualtat que tots ja coneixem, deia Scumpeter, és la fotografia de com les persones estan distribuïdes a l’Hotel: quantes persones viuen als pisos baixos, quantes als del mig, quantes n’hi ha a dalt de tot, etc. Llegir més

El canvi climàtic des del telescopi de Galileo Galilei

web_galileo-vaticano_0_2Publicat a La Directa el 3/12/2015

En aquest article, Jordi Teixidó, membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa, compara els qui avui neguen el canvi climàtic amb aquells que fa 400 anys es negaven a acceptar la forma esfèrica de la Terra.

La historia avança  a contrapèl pel seu costat dolent. El Renaixement, a cavall entre els segles XVI i XVII, portava al seu ventre algunes de les revolucions científiques més rellevants de la Historia de la humanitat. Aquests avenços però, sovint topaven amb el Negacionisme, postures reaccionàries per part de les elits que consideraven aquella nova realitat incòmoda pels seus interessos. Ben conegudes són les vides i misèries de Galieo Galilei quan va regirar el cel amb les seves teories copernicanes: a saber que la Terra gira al voltant del Sol, i no al revés.

I es que moure la terra d’allà on Nostre Senyor l’havia posada, per ficar-la cap per avall i donant tombs al voltant del sol, no va ser una digestió fàcil en una societat on el poder es construïa sobre la por al Judici final i a un Déu venjatiu. Galileo va suposar un gran desafiament per aquell règim: si la terra deixava d’estar al centre de la Creació, els homes creats a semblança de Deu també, i per tant, l’home més important i poderós entre ells, el Papa, perdia la seva centralitat dins dels centres, i amb ella la línia directa amb la divinitat que el legitimava. Tant era així que Galileo Galilei va haver de retractar-se davant la Santa Inquisició.

Avui sabem que Galileo tenia raó. No obstant, com aleshores, el model social actual s’enfronta a dilemes no tan diferents. La manera amb què la societat afronta el canvi climàtic recorda en alguns aspectes aquella terra ancorada i immòbil. I no pel negacionisme climàtic que de tant en tant escampa l’extrema dreta republicana dels EUA, sinó pel Negacionisme Històric de tots plegats i especialment de les cimeres climàtiques com les que s’acosten.

Al lloc on hi havia el Papa, la nostra societat hi té el Capital, que és de qui depèn la reproducció del model social realment existent i n’assegura la pervivència. En aquest sentit, és cert que el canvi climàtic pot suposar en certs sectors un obstacle per aquesta reproducció social, però al mateix temps, pot suposar també una oportunitat per augmentar les rendibilitats del capital. Aquesta doble vessant de la relació capital-canvi climàtic es torna més nítida si la contrastem amb les dues potes de la política climàtica de les Nacions Unides: les anomenades polítiques d’adaptació i de mitigació. Per molts països pobres que ja pateixen conseqüències del canvi climàtic (com estacions seques més llargues), les polítiques d’adaptació són una estratègia de supervivència. Per exemple, països del Sud d’Àfrica o Àsia veuen amenaçada la seva seguretat alimentaria arran del canvi climàtic. Mentrestant, per alguns països rics, la pujada de temperatures els pot suposar un benefici a mitjà termini si s’hi saben adaptar. Per aquests, les polítiques d’adaptació són vistes com una inversió “racional”, contraposada a les anomenades polítiques de mitigació, cares i sense retorns clars a curt termini. Totes aquestes consideracions economicistes però, deixen poc espai a les advertències de la Ciència sobre la perillositat i irreversibilitat del canvi climàtic. El capitalisme és de fet un model social que, entre altres coses, es caracteritza per la seva capacitat de continuar reproduint-se enmig del desastre ecològic i humanitari.

Les conferències internacionals pel canvi climàtic estan impregnades en aquesta lògica. El seu objectiu és, per vint-i-unena vegada (COP21), el de procurar un marc legal global que serveixi de clau de volta a les polítiques de mitigació. Tanmateix, el màxim horitzó que poden percebre està limitat per les necessitats del capital. Així, el millor acord assumible des d’aquestes cimeres és aquell en el que els països es comprometran a reduir el seu nivell d’emissions, en tan que aquest compromís no arrisca, o en el seu cas incrementa, la rendibilitat del capital: d’aquí la fe cega en les solucions de mercat o els miracles tecnològics. No obstant això, és la Història qui ens ensenya que el metabolisme del capital com a model de producció es basa justament en una fractura entre treball i natura, que resulta en l’explotació dels dos. El canvi climàtic n’és justament la prova. Tot plegat evoca la imatge d’una manada de tigres discutint sobre com augmentar el seu consum de tofu.

De la mateixa manera que la societat renaixentista es resistia a deixar la terra girar al voltant del sol, el capitalisme es vindica com el final de la Història, com si el transcurs de la Historia ens aboqués inevitablement als seus tentacles, com si aquests representessin l’últim esglaó d’un procés d’evolució històrica de les societats. Així, qualsevol resposta al canvi climàtic resta ancorada al capitalisme com a model social, malgrat la solució potser es troba més enllà d’aquest. És el negacionisme històric: el clima gira al voltant del capital, i no al revés. Però, E pur si muove, i la Història avança.

Jordi Teixidó és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa