Capitalisme-21, el virus global

Coronavirus Image

IVAN GORDILLO – DIRECTA 22/06/2021

El 2020 passarà a la història com l’any de la crisi del coronavirus i l’enfonsament de l’economia mundial. Els punts de fallida del sistema en l’actual crisi han estat múltiples i diversos. Alguns, elements sistèmics que expliquen la dinàmica del capital i els seus límits. Altres, pilars que sustentaven la globalització neoliberal en la seva fase actual de recomposició. Hem presenciat la fragilitat de les societats del nostre entorn considerades «desenvolupades» on s’ha posat en evidència el col·lapse dels estats del benestar desballestats per dècades de privatitzacions, retallades i erosió de les condicions laborals.

Per sobre de totes aquestes esquerdes, trobem una crisi ecològica causada pel mode de producció capitalista. En la seva senda inevitablement expansiva, les accions portades a terme pel capital en la recerca de nous mercats rendibles i la persecució d’una major eficiència han trencat barreres metabòliques desafiant els mateixos límits biològics de l’ecosistema global. És pràcticament innegable que el capitalisme està posant en risc fins i tot la prevalença de la vida a la Terra.

Un dels motius de la proliferació de noves malalties vinculades a virus d’origen animal es troba en l’expansió del model agroindustrial amb l’ús intensiu de la terra i altres espècies. El coronavirus SARS-CoV-2 causant de la COVID-19, no és més que l’últim episodi d’un reguitzell de grips i afeccions a les quals malauradament ens haurem d’acostumar. I això només és la punta de l’iceberg d’una crisi ecològica de magnitud civilitzatòria.

En la seva senda inevitablement expansiva, les accions portades a terme pel capital en la recerca de nous mercats rendibles i la persecució d’una major eficiència han trencat barreres metabòliques desafiant els propis límits biològics de l’ecosistema global.

L’espoli permanent dels recursos naturals davant l’absència de mecanismes institucionals capaços d’impedir les externalitats negatives està provocant conseqüències devastadores com el canvi climàtic. L’augment del nivell del mar causat pel desglaç dels pols i les glaceres, la desaparició de zones costaneres, els canvis en el règim de precipitacions i les condicions meteorològiques que se’n deriven, així com els canvis en la vegetació per l’expansió de les sequeres, són els efectes més coneguts del canvi climàtic. La comunitat científica parla d’un nou període geològic a causa de l’activitat de la societat humana: l’antropocè.

L’impacte sobre les poblacions és igualment devastador. Alguns informes parlen de més de 350 milions de desplaçats per causes climàtiques en les pròximes dècades, una població que haurà d’abandonar les seves regions d’origen per l’impacte del canvi climàtic en els seus modes de vida i el seu entorn. Els desplaçats climàtics se sumaran als refugiats per motius polítics o conflictes bèl·lics i als migrants per causes econòmiques.

Aquestes tres causes per les quals milions de persones fugen a la recerca d’una vida digna tenen, en molts casos, un mateix origen en l’expansió d’un sistema depredador. La majoria de les riqueses naturals (minerals, gas, petroli, terra) espoliades per empreses transnacionals es troben en països amb una història recent plagada de conflictes armats i nivells de pobresa cronificats. Al seu torn, moltes de les guerres actuals són causades pel nou imperialisme nord-americà i el repartiment d’una geopolítica multipolar on les noves forces en pugna no volen quedar enrere.

Alguns informes parlen de més de 350 milions de desplaçats per causes climàtiques en les properes dècades, una població que haurà d’abandonar les seves regions d’origen per l’impacte del canvi climàtic en els seus modes de vida i el seu entorn.

Darrerament han aparegut noves regions de desenvolupament econòmic com el sud-est asiàtic, alguns països del golf Pèrsic o Sud-àfrica. Però la població del sud global castigada per la misèria i la manca d’un futur viable segueix mirant majoritàriament cap als països del centre, especialment els EUA i Europa, com possibles destins on trobar una feina i tenir una vida mínimament digna, des d’on proporcionar ingressos a les seves famílies al país natal o fins i tot instal·lar-se per viure-hi.

Europa ha estat certament el lloc on els drets socials i les llibertats civils han arribat més lluny. Però en els darrers anys ha deixat de ser l’espai d’igualtat i protecció al que aspirava l’esquerra continental. El creixement de partits polítics d’extrema dreta, contraris a l’acollida de nouvinguts –i l’assumpció de posicions semblants per part de partits més centristes– ha visibilitzat una sèrie de problemes estructurals que van des del racisme històric fins a l’exploració de formes polítiques autoritàries. Però un dels factors més determinants d’aquest retrocés democràtic ha estat la progressiva destrucció de l’estat del benestar i el detriment de les condicions laborals i, per conseqüència, de la perspectiva de futur de la majoria de la població. Si bé és cert que Europa no és un espai homogeni històricament, socialment, culturalment, econòmicament i políticament, aquest procés ha travessat el continent, amb diferents ritmes segons les resistències que han estat capaces d’aixecar les forces sindicals, polítiques i socials.

Aquest lent, però ininterromput desballestament de l’estat del benestar es va iniciar –i no és casual– coincidint amb la reconversió industrial iniciada després de l’esgotament del model fordista de postguerra. Per altra banda, deixant enrere el model keynesià, la nova política econòmica se centrava en la reducció fiscal afavorint el capital i les rendes altes, la desregulació del mercat de treball, la privatització d’empreses estatals, la mercantilització de serveis públics i la reducció de les prestacions socials. L’agenda neoliberal, en la seva versió europea, ha estat capitanejada pel desplegament institucional de la Unió Europea com espai favorable a la liberalització econòmica. La moneda comuna –l’euro, introduïda a principis dels 2000, però políticament definida als anys noranta amb el Tractat de Maastricht–, ha esdevingut la palanca definitiva per convertir els diferencials de productivitat entre països en reduccions salarials. En nom de la competitivitat global, s’ha establert una UE centre-perifèrica, on unes regions han concentrat el desenvolupament econòmic de major valor afegit (el que es coneix com a Banana blava) i altres han quedat relegades a activitats immobiliàries i sectors precaritzants com el turisme (el que es coneix com a Banana daurada). Al mateix temps, la indústria pesant i manufacturera era deslocalitzada a la recerca de mà d’obra barata al continent asiàtic.

Las conseqüències de l’onada de privatitzacions al sector de la sanitat, especialment a Catalunya i la comunitat de Madrid, es poden quantificar en vides humanes.

És en aquest context europeu on l’aparició de la pandèmia de la COVID-19 ha mostrat totes les fragilitats d’un estat del benestar desdibuixat per dècades de gestió neoliberal i colpejat per l’austeritat imposada durant la darrera crisi. Països com Itàlia, Espanya o França, amb alguns dels sistemes sanitaris suposadament més robustos del món, han patit un col·lapse letal. Les conseqüències de l’onada de privatitzacions al sector de la sanitat, especialment a Catalunya i la comunitat de Madrid, es poden quantificar en vides humanes. La infradotació pressupostària i les minvants ràtios per càpita dels últims anys pel que fa als llits d’UCI, personal sanitari i equipaments expliquen el desbordament que ha patit la sanitat pública. Aquesta situació ha obligat els centres hospitalaris a establir criteris d’acceptació de pacients i priorització del tractament segons l’edat i les possibilitats de superar la malaltia. Quan dèiem “les retallades maten” ens referíem a això.

La gestió governamental d’aquesta crisi sanitària ha estat asimètrica –com no podia ser d’altra manera en el capitalisme, on les necessitats més bàsiques de la població estan en concurrència amb l’obtenció de beneficis i la dinàmica de valorització del capital. Davant de l’imminent col·lapse sanitari es va imposar, amb la declaració de l’estat d’alarma, un confinament generalitzat de la població. Però els termes d’aquest confinament han estat redefinits progressivament amb el càlcul dels costos que podria provocar la hibernació temporal de l’economia. La insuficiència de les mesures per pal·liar la manca d’ingressos que el confinament suposava per una part important de la població, contrastava amb la diligència per reactivar sectors econòmics no essencials. Gran part del paquet d’ajudes econòmiques ha estat sotmès als criteris de les entitats financeres que han esdevingut, davant la manca d’una banca pública, els subministradors de crèdit a empreses i famílies. L’Estat es compromet com avalador d’aquestes operacions assumint per tant els riscos d’impagament –una vegada més– a costa del contribuent. Però el marge de beneficis es quedarà als balanços dels bancs. En l’actual context de tipus d’interès negatiu, on els bancs reben diners gratis prestar amb tipus d’interès positius, arribant en alguns casos fins al 4-5%, sembla un negoci rodó. Novament s’imposa la màxima liberal de privatització dels guanys i socialització de les pèrdues, especialment dolorosa aquesta vegada, en saber que el sector bancari no tornarà mai el rescat de fa uns anys, valorat en més de 60.000 milions d’euros, el FROB segueix arrossegant pèrdues i les accions de la Sareb no semblen anar en la direcció desitjada quant a la gestió del parc d’habitatge adquirit als bancs ruïnosos.

La baixada d’impostos a les empreses dels darrers temps ha debilitat la resposta que hauria tingut un sistema sanitari més preparat, afectant així de retruc el teixit empresarial afavorit fiscalment.

La lluita contra la pandèmia, en un context capitalista com el nostre, ha evidenciat totes les contradiccions del sistema. Les reformes fiscals dels últims anys, favorables al capital, obeïen a la necessitat de les empreses d’augmentar la competitivitat i esdevenir rendibles. Però el que a curt termini és avantatjós, a llarg termini es pot convertir en contraproduent. La caiguda de la recaptació i l’afebliment del sector públic té conseqüències com les que hem patit durant el pitjor episodi de la pandèmia, especialment entre la població afectada per la malaltia i les famílies que s’han trobat sense ingressos d’un dia per l’altre. Però també per les empreses, ja que, davant l’aturada de l’activitat econòmica, i la congelació de la cadena de cobraments i pagaments, la seva continuïtat, estava en qüestió. La baixada d’impostos a les empreses dels darrers temps ha debilitat la resposta que hauria tingut un sistema sanitari més preparat, afectant així de retruc el teixit empresarial afavorit fiscalment. Aquest impacte segueix una lògica similar al que provoca la desregulació del mercat laboral: l’abaratiment de l’acomiadament i les reduccions del salari real –avantatges per a cada empresa individualment–, és perjudicial per al conjunt de l’economia atès que la caiguda de la capacitat de compra de les famílies debilita la demanda i, per tant, les vendes de les empreses.

La predilecció pel lliure mercat i la regulació favorable al capital i les inversions internacionals seguia una racionalitat capitalista pròpia del liberalisme. Després de la crisi de sobreproducció dels anys setanta, davant un capitalisme de baixa rendibilitat i una economia mundial altament competitiva tot l’excedent s’havia de destinar al capital. No es podia seguir alimentant el pacte social de postguerra. Si es volia seguir la cursa de la competitivitat els impostos feien nosa. Calia desmuntar l’edifici de l’estat del benestar construït amb aquesta fiscalitat progressiva per donar pas a la globalització neoliberal.

El model neoliberal de les darreres dècades del segle XX, amb una preeminència del capital financer, va patir un fort correctiu amb la crisi del 2008 i posterior recessió. La crisi actual provocada per la pandèmia sorgeix en aquest moment d’esgotament d’un règim de despossessió, el de la globalització neoliberal, que ja ho havia donat tot de si –o més aviat, pres– i es trobava en plena recomposició. La sobtada frenada de l’economia pel confinament, en pràcticament tots els sectors productius alhora, ha fet que el col·lapse sigui més estrepitós. Però els indicadors que han saltat pels aires ja estaven en alerta màxima pràcticament a l’espera de qualsevol incident. Amb les dades al davant, era francament difícil sostenir que 2017-18 fossin els anys de «la sortida de la crisi». La llarga crisi de beneficis, la crisi de sobreproducció i el nivell de sobrecapacitat productiva acumulada són els tres grans símptomes d’una crisi sistèmica que en el capitalisme sempre es produirà paradoxalment per excés no per defecte. Hi ha “massa de tot” en molts i molt diferents sectors econòmics i el mal del sistema és la incapacitat per repartir aquest excedent entre una població mundial plagada de necessitats no cobertes. Aquí rau la paradoxa criminal del capitalisme, un sistema que ha aconseguit desenvolupar unes forces productives capaces de generar un excedent molt per sobre de les necessitats reals de la població, generant-lo a costa del medi ambient i la vida de la classe treballadora, però caracteritzat per unes relacions socials que impossibiliten que aquest excedent sigui repartit basant-se en aquestes necessitats i sigui en canvi acaparat per una minoria sota el sacre mandat de la propietat privada i el mercat.

Cal recordar la dependència i fragilitat d’una comunitat que mai podrà ser protegida amb l’individualisme, la competència i la persecució del benefici privat, sinó amb col·lectivitat, cooperació, bé comú i planificació en base a les necessitats socials.

Dues institucions –la propietat privada i el mercat– que han fet aigües davant del repte d’assignar uns béns bàsics enfront de la urgència de la pandèmia. Fins i tot liberals reconeguts, en una peculiar mutació sobtada, han fet crides a la intervenció de l’estat per fer front a aquestes fallides. Pocs dubtes ens queden ara sobre la necessitat d’una planificació econòmica democràtica i la recuperació de la sobirania productiva, si volem preservar la capacitat de reacció de la societat en elements tan bàsics per a la vida com la pròpia salut.

“Posar la vida al centre” podria ser el resum d’un programa de transformació social contra aquest sistema assassí. Cal recordar la dependència i fragilitat d’una comunitat que mai podrà ser protegida amb l’individualisme, la competència i la persecució del benefici privat, sinó amb col·lectivitat, cooperació, bé comú i planificació d’acord amb les necessitats socials. Els sectors que s’han erigit en essencials no han estat altres que la salut, l’alimentació i les cures. Aquesta crisi, amb la peculiaritat del confinament, ens ha evidenciat quelcom que els vels capitalistes no ens deixaven veure amb tanta claredat: la supèrflua, innecessària i, fins i tot, nociva, producció destinada al benefici per se. La mistificació del capital com valor que es valora a si mateix, on el propietari arrisca la seva inversió i necessita la perícia individual per entendre quins productes s’ajusten a la necessitat del mercat ha quedat en absoluta evidència. Sense treball viu el capital no es valora, ans al contrari. Amb les treballadores a casa, sense fer funcionar la producció, aquest capital immobilitzat sigui en diners o en centres de treball no feia més que depreciar-se. Especialment amb la diversitat de sectors rendistes que no han renunciat, ni tan sols temporalment, a seguir xuclant de la producció real. El capital financer i immobiliari són els més coneguts, però també la propietat intel·lectual, altres sectors improductius com la publicitat, l’oci… o partides de l’Estat com l’exèrcit, la Corona, etc.

La llarga nit neoliberal va arribar fins els 2000. Però, davant la imposibilitat de generar nous cicles estables de creixement, han estat quatre dècades plagades de múlitples sotracs econòmics i financers

La crisi dels anys setanta va esclatar per l’esgotament del règim d’acumulació de postguerra i el model fordista de producció industrial, la mal anomenada època daurada del capitalisme o els trenta gloriosos, en referència al període 1945-73. L’augment dels preus del petroli va ser l’epifenomen que acabaria caracteritzant la popularment coneguda com la crisi del petroli. Per una banda, l’esgotament de la capacitat de creixement de l’economia sota un model keynesià, on el sector públic tenia una enorme participació en l’economia. Per altra banda, la fi dels acords de Bretton Woods, que havien establit l’ordre econòmic mundial després de la Segona Guerra Mundial, van donar pas a la contra-revolució neoliberal.

De la mà dels partits conservadors primer, i de la socialdemocràcia passada al liberalisme, després, es va imposar la demolició lenta i llarga de l’estat del benestar. La nova hegemonia posava en un tro les finances i obria espais per la inversió privada per mitjà de privatitzacions, desregulació del mercat de treball i de la protecció social, reformes fiscals favorables al capital i les grans fortunes i l’expansió geogràfica de la globalització capitalista. El sistema-món esdevenia la fàbrica global on la producció de masses es basa a abaratir els costos deslocalitzant indústries i venent on es maximitza els beneficis.

La crisi dels setanta no va ser la crisi del petroli, ni la del 2008 de les hipoteques escombraria, i aquesta no pot ser la crisi del coronavirus i la nova normalitat

La llarga nit neoliberal va arribar fins als 2000. Però davant la impossibilitat de generar nous cicles estables de creixement, han estat quatre dècades plagades de múltiples sotracs econòmics i financers: les crisis del deute sobirà, la crisi borsària de 1987, la crisi del sud-est asiàtic els anys noranta, la crisi de les punt com el 2001, etc. fins a arribar a la crisi de 2008. L’esgotament del model de globalització neoliberal era inajornable.

Però la crisi de 2008-2010 és recordada com la crisi financera de les hipoteques escombraries, adquirides massivament durant l’època daurada de la bombolla immobiliària per famílies de baixos ingressos. Qui no recorda la frase “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”, utilitzada constantment per la propaganda dels governs i els mitjans de comunicació convencionals? Tot per justificar el rescat dels bancs i les retallades. La recessió subsegüent encara era pressent deu anys més tard en una economia que mai va arribar a reactivar-se després de l’anterior crisi.

És en aquesta llarga senda de transformacions del capitalisme on cal ubicar l’actual crisi i fer-ho des d’una perspectiva de la totalitat del sistema. Perquè la crisi dels setanta no va ser la crisi del petroli, ni la del 2008 de les hipoteques escombraries, i aquesta no pot ser la crisi del coronavirus i la nova normalitat.

Article original: Directa

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *