EVA MELÚS, per a El Periódico (17 novembre 2009)

Miren Etxezarreta, de 73 anys, és catedràtica emèrita d’Economia aplicada de la UAB, col·labora amb diferents moviments socials antiglobalització i és membre del col·lectiu Taifa, que ofereix xerrades sobre economia des d’un punt de vista crític. Aquesta tarda impartirà una conferència sobre el futur de les pensions a la seu d’Ecoconcern.

–¿Què passa amb les pensions?
–Se’ns diu que les pensions públiques no són viables econòmicament perquè cada vegada hi ha menys treballadors que cotitzin i massa vells. D’això es dedueix que la solució és una pensió privada.

–¿I és així?
–És totalment fals, perquè les pensions no tenen per què pagar-se només amb un percentatge del salari dels treballadors. En països com Dinamarca es financen amb els impostos. Són un dret.

–Però…
–Les pensions privades són el gran negoci per a la banca.

–La banca sempre guanya.
–Hi ha un circuit fet a mida per a ella. Una persona pot contractar una pensió privada als 40 anys. Mentre cotitza, fins als 65, permet que el banc, com a expert, gestioni els diners. Si les inversions del banc en borsa fracassen, com ha passat últimament, la persona pot veure reduït a la meitat el valor dels seus diners.

–El Govern potser li dirà que no hi ha prou fons públics.
–Hi ha hagut diners per defensar la banca de la crisi.

–¿I llavors?
–Som entre sis i set milions de pensionistes. Hem de ser conscients que la pensió és un dret i no una mercaderia.

–Però sembla que tenir una assegurança privada o una mútua dóna estatus.
–Alguna cosa d’això hi ha, però així ens estem deixant arrabassar una cosa que ens pertany per convertir-nos en compradors. A Catalunya hi ha una gran tradició de mútues. És curiós que el que va néixer com un suport mutu entre treballadors sigui sovint un negoci.

–¿Quan va néixer la pensió?
—Van començar a l’Alemanya de Bismark, el 1909. A Espanya tenim el SOVI, una assegurança creada per la república.