Entrades

Com pagar per la Covid-19?

SERGI CUTILLAS i FRANCISCO NAVARRO – CATARSI 04/05/2020

El finançament de les mesures econòmiques és tan important com les mateixes polítiques aplicades, especialment per determinar sobre qui recaurà el cost de la crisi i de la seva gestió, així com per saber què passarà amb la balança de poder: col·lectivitat versus mercat privat; ja que en un marc de dogmatisme d’austeritat neoliberal, l’endeutament d’avui significarà retallades, privatitzacions i mercantilitzacions futures dels serveis públics.

És un fet històric que cal destacar que s’ha aixecat temporalment el Pacte d’Estabilitat i Creixement, que imposa les limitacions en el dèficit dels estats, i estableix un sistema de vigilància i intervenció dels estats que superin els dèficits permesos. Això equival a què l’Eurozona, temporalment, està lliure de la camisa de força de l’austeritat. Tanmateix, aquestes mesures temporals poden ser un caramel enverinat, ja que els dèficits i l’increment d’endeutament incorreguts durant la crisi poden haver-se de pagar en el futur pròxim en forma d’austeritat.

De moment, el Banc Central Europeu (BCE) ha posat en marxa un programa d’emergència per la pandèmia de 750.000 milions d’euros perquè els estats puguin fer front a les despeses per pal·liar la crisi. La mesura és correcta, és necessari posar els recursos que es necessitin i s’ha de fer ràpidament. El problema és com es durà a terme. Ara, aquest finançament es fa per la porta del darrere a través, i en benefici, de la banca privada, ja que el finançament directe dels Estats queda expressament prohibit en l’article 123 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea. Així doncs, el BCE crearà diners per adquirir el deute públic que primerament els bancs privats compraran els Estats.

Des de l’inici de la crisi de 2008 el BCE ha dut a terme aquestes pràctiques, el que suposa una privatització del mecanisme d’endeutament dels estats que implica que la banca fa negoci amb el deute públic amb la total garantia del BCE. Aquest mecanisme genera un sistema de transferència de renda dels ciutadans cap a la banca, mitjançant el pagament d’impostos presents i futurs per a fer front aquests deutes. A més a més, quan el BCE compra als bancs aquests deutes, obtenen diners líquids per continuar fent negoci i es treuen un risc de sobre. Un mecanisme de socialització de pèrdues que ha contribuït a sostenir la solvència dels bancs i evitar la seva fallida segura, és a dir, un rescat en tota regla que supera de lluny els números dels quals es parla normalment quan es fa referència el rescat bancari per part dels estats. Cal afegir que això permet mantenir l’aparença de què són els mercats privats els que financen els estats, quan aquest «lliure mercat» està totalment sostingut de forma pública pel BCE.

El BCE hauria de finançar directament els dèficits dels estats, monetitzant els deutes de manera que aquests diners no generin deute públic i per tant no s’hagin de retornar. Des d’un punt de vista tècnic i econòmic és una mesura perfectament possible. De fet, això és el que està fent actualment la Reserva Federal dels Estats Units i el que han fet a l’última dècada els bancs centrals de tot el planeta, entre ells el BCE. Però aquests diners han anat als bancs privats i la resta del sistema financer en el rescat més gran de la història de la humanitat.

Qualsevol procés de lluita per part de les classes populars passa per sumar forces en l’àmbit d’Europa per superar aquests projectes del capital que són l’euro i la UE

Paral·lelament a la línia del BCE, s’ha activat una línia de préstecs a través Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE). Novament, aquest és un instrument per realitzar préstecs anti-crisi que passa per sobre de la prohibició de rescatar-se entre estats establerta en l’article 125 del Tractat de Funcionament de la UE (la famosa clàusula «anti-rescats»). Per aquesta raó aquest opac instrument financer es va fer fora dels tractats europeus i es va establir al paradís fiscal de Luxemburg, sense un procés democràtic i sota legislació britànica. Aquest mecanisme requereix que els estats que demanin préstecs signin Memoràndums comprometent-se a retallades sobre la despesa social, privatitzacions i mercantilitzacions. Tanmateix, el passat 9 d’abril l’Eurogrup va acordar activar préstecs sense condicions per valor de 365.000 milions d’euros (240.000 dels quals seran prestats pel MEDE i aniran destinats a despesa sanitària directa i indirecta; 100.000 per a subsidis d’atur i 25.000 per donar suport a 200.000 milions d’euros en préstecs bancaris a empreses amb problemes de liquiditat, amb especial focus en les PIMES).

En la mateixa reunió es va arribar a un compromís de posposar les converses per crear un altre fons per a la recuperació econòmica al Consell del 23 d’abril. En aquestes converses està encabit el famós debat dels eurobons (o coronabons), sobre els que no hi ha acord: els estats del centre, especialment Alemanya i Holanda, no volen compartir riscos ni transferir diners als de la perifèria sud sense que això vagi relacionat a condicions econòmiques estrictes; en canvi, els països com Espanya i Itàlia demanen que se’ls prestin diners fruit d’un endeutament compartit i que no vagi associat a cap condició d’austeritat.

Abans del Consell del dijous 23 el govern espanyol va fer una proposta de crear un fons d’1,5 bilions d’euros, finançat amb endeutament perpetu garantit pel pressupost de l’euro i que podria finançar aquells països que més ho necessitin. Aquesta nova variant de coronabons, concentra molts dels aspectes als quals s’han estat oposant els països centreeuropeus en els darrers anys. Per aquesta raó, tot i que el titular de l’acord és que hi ha un compromís per mobilitzar més d’un bilió d’euros, en realitat només es va arribar a un acord d’ampliar el pressupost europeu en unes dècimes de PIB, repartint-se uns modestos 100.000 milions d’euros anuals durant tres anys i fent servir això de base per intentar captar inversió privada, a l’estil del Pla Juncker. Com ja ha admès la Cort d’Auditors de la UE, aquest tipus d’esquema no va servir per generar nova inversió, sinó que només va integrar inversió que s’hagués produït igualment dins dels mecanismes burocràtics de la UE. És previsible que ara passi el mateix.

Itàlia i Espanya, per tant, tornen a fracassar davant el poder de Merkel i els seus aliats, que tenen molt més clar com funciona la UE. Des del 2010 tant Itàlia com Espanya s’han posicionat sovint com a crosses polítiques dels estats poderosos de l’Eurozona sense fer-se costat i abandonant també a la seva sort a estats més petits i en pitjors condicions com Grècia o Xipre.

Caldrà realitzar i finançar polítiques de planificació econòmica per als sectors productius, i alhora establir un sistema de rendes públiques perquè es mantingui el consum i el benestar de la població

Tanmateix, cap de les polítiques que hem esmentat fins ara no se surten del marc mental del monetarisme (la doctrina fiscal i monetària del neoliberalisme), i obren la porta a què es produeixin novament polítiques de retallades per tornar a reduir el dèficit quan la crisi sanitària passi. Aquestes protegeixen la banca contra possibles pèrdues degudes a impagaments, mentre que no en socialitzen els possibles beneficis. A més, les mesures fins ara esmentades generaran un deute públic que s’haurà de retornar en el futur amb els impostos que paguen molt majoritàriament els ciutadans. Per tant, de la butxaca futura dels ciutadans sortiran els diners per les mesures que en gran part tenen l’objectiu de rescatar els poderosos i molt menys a les persones. Si l’objectiu és que aquesta crisi no la paguin els mateixos de sempre, seria necessari combinar el finançament dels dèficits per part del BCE, com hem comentat abans, amb una reforma fiscal progressiva perquè el deute que sí que generin els Estats el paguin els que tenen una major capacitat econòmica.

Els defensors de l’ortodòxia neoclàssica diran que aquestes polítiques heterodoxes generaran molts problemes, com per exemple nivells molt importants d’inflació. Perquè això no succeeixi en una situació de crisi com l’actual, s’ha de treballar per evitar que hi hagi una crisi d’oferta (caiguda de la producció a causa de la destrucció de teixit productiu) i alhora donar suport a la demanda i al consum. Per això caldrà realitzar i finançar polítiques de planificació econòmica per als sectors productius, i alhora establir un sistema de rendes públiques perquè es mantingui el consum i el benestar de la població. Si s’eviten els problemes de subministrament i la destrucció generalitzada del teixit productiu pel costat de l’oferta no s’haurien de produir problemes amb la inflació, atesa la debilitat actual de la demanda. De fet, nivells moderats d’inflació amb unes garanties polítiques de manteniment del valor de rendes públiques i salaris, pot ser beneficiós en un context d’alt endeutament. En aquesta situació la inflació a qui més perjudica seria aquells que tenen grans quantitats de capital atresorada i aquells que cobren gran quantitat de deutes i lloguers, entre altres tipus de rendistes.

Com hem comentat abans, és veritat que els Tractats de la UE impedeixen que el BCE deixi diners directament els estats, però són tractats que s’hauran de deixar enrere. És absurd i cínic al·legar que unes lleis que, suposadament, neixen de la societat prohibeixen fer les polítiques més favorables pels ciutadans i els condemnen a patir una crisi injusta i innecessària. A no ser que l’objectiu d’aquestes lleis sigui un altre i no el de garantir el benestar social. Si aquest finançament directe no es produeix, els estats han de gastar de totes maneres el que sigui necessari per mantenir la societat dempeus. Si les institucions de la UE es neguen a finançar aquest deute o volguessin imposar mesures d’austeritat com a condició per a fer-ho caldrà no deixar-se extorsionar i plantejar opcions per estatitzar les polítiques monetària i fiscal i reduir el pes de l’endeutament de forma unilateral.

Com deia Josep Fontana, la UE es va construir a partir de la II Guerra Mundial amb dues promeses socials: la pau universal i la desaparició de la pobresa i disminució de la desigualtat. Cap de les dues s’ha complert, i no ha sigut així perquè l’objectiu real de la UE és constituir el marc geopolític més favorable pels interessos del capital europeu. Per tant, qualsevol procés de lluita per part de les classes populars passa per sumar forces en l’àmbit d’Europa per superar aquests projectes del capital que són l’euro i la UE.

Article Original: CATARSI

En zona de rescat

ELENA IDOATE | La Directa – 05/06/2012

Darrerament, l’actualitat econòmica provoca la sensació de que la nostra economia està penjant d’un fil i de que en qualsevol moment col·lapsarà. La borsa s’enfonsa, i la prima de risc es dispara i assoleix màxims històrics que fan por. En aquests moments està a gairebé 550 punts, però cada dia que passa bat nous rècords. Després de saquejar els nostres recursos, el capital es fuga a un ritme frenètic. EI sector bancari té un forat negre que cada cop sembla més gran, engoleix tothom. Temem que caigui l’Estat espanyol, i que caigui Catalunya, que presenta una de les situacions més delicades. Que siguem massa grans per caure no ens dóna tampoc gaire seguretat. La situació és enormement complicada i tot plegat està bastant embolicat. Tenim molt clar que no ens podem distreure de les qüestions importants, que les finances són un arbre que no ens deixa veure el bosc. Però la crisi del deute ha esdevingut la dificultat més immediata a resoldre.

Llegir més

Bankia: quan l’arbre no ens deixa veure el bosc

IVAN GORDILLO | La Directa – 24/05/2012

Durant les darreres setmanes el cas Bankia ha monopolitzat les tribunes econòmiques dels mitjans de comunicació convencionals. Aquest debat ha revifat les discussions sobre la insolvència de l’economia espanyola que tant sembla preocupar als mercats. Paul Krugman, l’economista vedet premiat amb el Nobel, va afegir benzina al foc anunciant que es produiria un corralito a l’Estat espanyol. Per acabar-ho d’adobar, el programa Singulars de TV3 va convidar dos assessors de fons d’inversions per explicar un pla de sortida de la crisi catastrofista i lamentable que ens condemnaria a la misèria. Tot plegat una cortina de fum que no ens deixa veure l’arrel del problema. Intentarem destriar el gra de la palla i de passada explicar la darrera reforma financera.

El passat 11 de maig s’aprovava el Real Decreto-ley sobre saneamiento y venta de los activos inmobiliarios del sector financiero, la segona reforma financera en tres mesos, la quarta en els darrers tres anys. Totes elles havien d’acabar amb els dubtes sobre el valor dels actius del sector financer però sembla que les tres ministres d’economia que s’han succeït en el càrrec han errat. Aquesta reforma exigirà a les entitats financeres comptabilitzar noves provisions respecte els actius immobiliaris que posseeixen, arribant en alguns casos fins al 52% del seu valor. S’obliga així a les entitats a guardar diners en previsió de que el negoci immobiliari provoqui pèrdues, quelcom més que probable veient com aquest mercat ha caigut fortament els darrers anys i que el valor dels immobles estan inflats després de la bombolla dels anys 2000. Es calcula que el valor total de les provisions ascendirà a 28.000 milions d’euros pel conjunt del sector financer. Per altra banda, cada entitat haurà de crear una societat paral·lela, el que s’ha popularitzat amb el nom de “banc dolent”, on destinarà tots els “actius tòxics”, és a dir, aquells que no es poden vendre i, per tant, el seu valor de mercat és pràcticament zero. El propi Banc d’Espanya calcula que aquests actius poden ascendir a 184.000 milions d’euros, un 18% del PIB!
Llegir més

Adeu a les caixes (Entrevista amb Francisco Ferrer)

El diari l’accent publica una entrevista amb Francisco Ferrer (membre del seminari Taifa) al voltant de la reestructuració del sistema financer.

Llegir més

¿Dónde están los responsables?

Algunos prominentes personajes empiezan a cuestionar los programas de ajuste que se están implantando en la UE, sobre todo en los países periféricos. Además de Krugman y Stiglitz, economistas que llevan tiempo explicando el disparate que dichos programas suponen, ahora Geithner, Secretario del Tesoro de Estados Unidos, Barroso, Presidente de la Comisión Europea, y, entre otros, altos cargos comunitarios y el especulador Soros con 1.300 firmas más en una carta al BCE y a la UE, señalan que la estrategia de ajuste no es la mejor, que se debe aflojar el ritmo de reducción del déficit para que crezca la economía y el empleo, que es lo importante e imprescindible; hasta Rubalcaba admite que ‘existen dudas razonables sobre si España se estará pasando en la dosis de ahorro‘. En el alambicado lenguaje de los políticos esto equivale a confesar que estos programas son erróneos y perjudiciales.
Llegir més

Hi ha vida més enllà de la banca?

JOSEP MANEL BUSQUETA / SEMINARI TAIFA | Setmanari La Directa 24/10/2011

El cap de setmana del 15 i 16 d’octubre, mentre la majoria de les ciutats del món bullia d’indignació popular davant la presa de pèl global que suposen les mesures preses davant la crisi, assistíem a l’enèsima reunió de ministres de finances, ara en preparació de la també enèsima cimera del G-20 que s’ha de celebrar a Canes els dies 2 i 3 de novembre. Lluny del glamur dels i les artistes del setè art que anualment desfilen per la catifa vermella, tot sembla indicar que en aquesta població francesa assistirem a una posada en escena d’un nou capítol de la tràgica i horrorosa sèrie del “salvament del capitalisme”.
Llegir més

Miren Etxezarreta: «Les pensions privades només són el gran negoci de la banca»

EVA MELÚS, per a El Periódico (17 novembre 2009)

Miren Etxezarreta, de 73 anys, és catedràtica emèrita d’Economia aplicada de la UAB, col·labora amb diferents moviments socials antiglobalització i és membre del col·lectiu Taifa, que ofereix xerrades sobre economia des d’un punt de vista crític. Aquesta tarda impartirà una conferència sobre el futur de les pensions a la seu d’Ecoconcern.

–¿Què passa amb les pensions?
–Se’ns diu que les pensions públiques no són viables econòmicament perquè cada vegada hi ha menys treballadors que cotitzin i massa vells. D’això es dedueix que la solució és una pensió privada.

–¿I és així?
–És totalment fals, perquè les pensions no tenen per què pagar-se només amb un percentatge del salari dels treballadors. En països com Dinamarca es financen amb els impostos. Són un dret.

–Però…
–Les pensions privades són el gran negoci per a la banca.

–La banca sempre guanya.
–Hi ha un circuit fet a mida per a ella. Una persona pot contractar una pensió privada als 40 anys. Mentre cotitza, fins als 65, permet que el banc, com a expert, gestioni els diners. Si les inversions del banc en borsa fracassen, com ha passat últimament, la persona pot veure reduït a la meitat el valor dels seus diners.

–El Govern potser li dirà que no hi ha prou fons públics.
–Hi ha hagut diners per defensar la banca de la crisi.

–¿I llavors?
–Som entre sis i set milions de pensionistes. Hem de ser conscients que la pensió és un dret i no una mercaderia.

–Però sembla que tenir una assegurança privada o una mútua dóna estatus.
–Alguna cosa d’això hi ha, però així ens estem deixant arrabassar una cosa que ens pertany per convertir-nos en compradors. A Catalunya hi ha una gran tradició de mútues. És curiós que el que va néixer com un suport mutu entre treballadors sigui sovint un negoci.

–¿Quan va néixer la pensió?
—Van començar a l’Alemanya de Bismark, el 1909. A Espanya tenim el SOVI, una assegurança creada per la república.