Articles publicats per membres del Seminari Taifa

L’Economia del xantatge – Benjamí Bastida

BENJAMÍN BASTIDA – La Directa 23/01/2015

Els governants dels països de la Unió Europea, gairebé tots, s’esforcen a assegurar que estem a punt de sortir de la crisi econòmica. Cal preguntar-se, però, qui sortirà i en quines condicions, és a dir, quina mena de sortida s’està anunciant.

Tot fa pensar que els governs, en tant que avaladors de l’estabilitat del sistema i per tant, representants dels interessos del capital, formulen com a objectiu el retorn a la situació anterior al 2007-2008 en unes condicions més favorables per a generar plusvàlua: reanimació selectiva de la producció gràcies a l’augment de les vendes de béns i serveis, amb la reducció dels costos laborals i dels costos derivats de la provisió de serveis públics, eliminant precisament els seu caràcter públic, privatitzant-los en la majoria dels casos. Llegir més

El TTIP: Un tractat per governar-nos a tots

FRANCISCO NAVARRO – La Directa 20/01/2015

En l’últim any i escaig, des de la penombra i el més absolut secretisme, han anat apareixent alguns dels pilars que donen forma a aquest acord.

El TTIP -Acord Transatlàntic de Comerç i Inversió (TTIP, per les seves sigles en anglès)- té l’objectiu d’augmentar les relacions comercials de béns i serveis i les inversions entre la UE i els EUA mitjançant la reducció de tot tipus de barreres al comerç. Especialment, aquest tractat es centra en les mesures anomenades no aranzelàries que es corresponen amb tota la regulació i normativa existent en cada economia sobre les importacions i que suposen un fre al lliure comerç. Parlem, per exemple, de normes de seguretat alimentaria, de salut i mediambientals sobre determinats productes d’alimentació, medicaments, etc. i que actualment són molt més estrictes a la UE que als EUA. L’estratègia és “harmonitzar” aquesta regulació entre les dues economies, eufemisme utilitzat per a regular a la baixa o, simplement, fer desaparèixer qualsevol normativa en la comercialització d’aquests productes, fet que tindrà unes conseqüències directes sobre el benestar de les persones.

En l’últim any i escaig, des de la penombra i el més absolut secretisme, han anat apareixent alguns dels pilars que donen forma a aquest acord. Això ha estat possible, especialment, gràcies al treball de múltiples organitzacions i persones amb sentit crític que estan portant al debat públic un assumpte polític transcendental que amenaça el benestar i la sobirania de les classes populars de tots dos costats de l’atlàntic. Un treball de resistència en el camp teòric i informatiu imprescindible en el procés de transformació social.

L’experiència d’acords de lliure comerç mostra efectes negatius sobre l’ocupació i la generació de desigualtats

A aquestes alçades de la pel·lícula a ningú hauria de sorprendre l’opacitat amb la qual s’estan portant a terme aquestes negociacions. El capitalisme és un sistema absolutament incompatible amb la democràcia i si es volen garantir els interessos d’unes elits econòmiques, especialment empreses multinacionals en aquest cas, la ciutadania ha de tenir un paper marginal en la presa de les decisions més importants. Un element que prova com es produeix un atac frontal contra la democràcia és el que es posa de manifest en un punt molt important de TTIP i que consisteix en la protecció dels inversors a través de tribunals internacionals de caràcter privat. Aquest permet als inversors denunciar aquells estats que regulin en contra dels seus interessos quan, per exemple, estableixin normes de protecció social i ambiental. Uns tribunals que ja fa temps que existeixen i dels quals ja tenim experiències sobre sentències que obliguen a estats a indemnitzar a empreses privades a l’Equador, Uruguai, Canadà, etc.

Amb aquest acord, diuen, es millorarà el creixement econòmic, l’ocupació i, en conseqüència, el benestar social. Aquestes estimacions es basen en models estadístics poc realistes que en els últims anys han demostrat la seva ineficàcia. En aquest cas basar-se en la història és molt més rigorós. L’experiència d’acords de lliure comerç com l’existent entre els EUA, Canadà i Mèxic mostren com aquests tractats tenen efectes negatius sobre l’ocupació i la generació de desigualtats. Cal recordar, les vegades que sigui necessari, que la teoria econòmica ortodoxa mai ha pogut demostrar aquests beneficis del lliure comerç que anuncia repetidament. Però no és un problema d’ingenuïtat, de la mateixa manera que amb els resultats positius de les polítiques d’austeritat que mai es donen, aquestes mesures tenen uns objectius reals que no diuen que tenen, que són l’afavoriment dels guanys del capital industrial i financer.

La teoria econòmica ortodoxa mai ha pogut demostrar els beneficis del lliure comerç

La mateixa UE és un clar exemple de les conseqüències d’integrar en una mateixa àrea econòmica a països amb estructures productives i nivells competitius molt dispars. En aquest procés, els sectors productius menys competitius de les economies menys desenvolupades es veuen afectats negativament juntament amb els seus llocs de treball. Això provoca desequilibris importants en les economies més febles que tenen com a resultat un augment de l’atur, de la concentració empresarial i de les desigualtats en tota l’àrea econòmica integrada. Ara, aquestes estructures productives més febles de la perifèria (Espanya, Portugal, Grècia,…), perjudicades pel procés d’integració europeu, s’enfrontaran a un augment bestial de la competència amb la incorporació al mercat de les grans i competitives empreses nord-americanes. Això pot tenir conseqüències molt greus sobre unes economies que precisament necessiten iniciar un procés de reindustrialització propi i sostenible, i , en el cas de la UE, agreujarà la desigualtat centre-perifèria.

Oposar-se a aquest tractat no significa renunciar al comerç sinó defensar que el seu desenvolupament ha de basar-se en la satisfacció de les necessitats i benestar de les persones, així com en la sostenibilitat mediambiental i no en la competència salvatge que imposen els tractats de lliure comerç que provoca la concentració del capital i de la riquesa generada. Aquest acord representa un pas més en l’estratègia de la globalització neoliberal de desregulació i expansió territorial duta a terme durant els últims trenta anys i que va plantar les bases de la greu crisi actual, un aprofundiment en les contradiccions del capitalisme que no pot generar res més que més crisi.

Francisco Navarro és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa

Article original: La Directa

Vaga de totes per a repensar l’economia (E. Idoate)

Elena Idoate – La Directa 29/10

La Vaga De Totes és una iniciativa que pretén reinventar l’instrument de lluita que és la vaga per a denunciar l’opressió de les dones en diferents àmbits de la vida: el social, el laboral i la reproducció. Com explica el seu bloc, sorgeix a partir de constatar que la vaga general que coneixem fins ara “es limita a interpel·lar a un treballador assalariat immers en el mercat laboral reconegut, tot excloent a moltes persones i a molts treballs.” Aquest enfocament suggereix que cal aprofundir en una sèrie de reptes en què l’economia crítica porta molt de tremps treballant. Llegir més

Las pensiones en cuestión. Segunda parte: Las pensiones en el estado español

Segona part de l’article de Miren Etxezarreta, membre del seminari Taifa, a la Revista Laberinto, num. 40. (la primera part fou publicada en el num. 39)

En cuanto a las cuestiones demográficas se señala que la población mayor de 65 años se duplicará en 2060. Pero las proyecciones a largo plazo pueden alterarse. Las proyecciones de población hechas entre 1995 y 2010 presentaron grandes discrepancias (al alza). Es muy posible que en el inmediato futuro, por el contrario, muestren caídas reales debido al importante repunte que está experimentando la emigración.
Además ya se ha señalado en la Parte I que el crecimiento del número de viejos NO será mayor que el crecimiento en los pasados cincuenta años En España de 1950 a 2000 el número de ancianos se multiplico por 3,44 veces, mientras que se prevé que de 2000 a 2050 se multiplicaran por 2,20 y que la esperanza de vida entre 2027 y 2055 aumentará 2,3 años. Si en épocas de mayor pobreza, un aumento más fuerte pudo sostenerse, ¿por qué no podrá mantenerse en el próximo futuro?

Text complet: M. Etxezarreta – Las pensiones en cuestión. Segunda parte: Las pensiones en el estado español

Article original: Laberinto

Las pensiones en cuestión. Primera parte: Las pensiones en el ojo del huracán.

Article de Miren Etxezarreta, membre del seminari Taifa, a la Revista Laberinto, num. 39.

Para situar en el marco apropiado el debate actual sobre las pensiones hemos de referirlo a la fiebre privatizadora que asola al capitalismo desde los años setenta. Dejando de lado la génesis del «estado del bienestar» en Europa antes de la II guerra mundial, es sabido que a partir del final de esta, del año 1945 en adelante, se fue ampliando lo que era conocido como el «Estado del Bienestar». Es decir, se consideraba que el Estado era responsable de proporcionar unos servicios sociales elementales a la población – salud, educación y pensiones – así como la asistencia a los más desposeídos. El Estado del Bienestar implicaba que tales servicios se prestaban por el sector público fuera del mercado, lo que los hacia constituirse en «servicios sociales». Ya no eran mercancías o servicios que había que comprar sino que se convirtieron en derechos de ciudadanía.
En los años setenta del siglo pasado tuvo lugar una nueva crisis económica; la primera después de la Segunda Guerra Mundial. Dicen que «se agotó» el modelo intervencionista, mientras se profundizaba el capitalismo en una nueva etapa. La crisis llevó a los capitalistas a buscar una estrategia global y a impulsar a que el Estado siguiera una política económica que les favoreciese, iniciando la implantación de lo que conocemos como modelo neoliberal que está operando desde entonces. Es sabido que el neoliberalismo es la estrategia de política económica muy propicia a los intereses del capital a expensas de los elementos favorables a las clases populares.

Text complet: M. Etxezarreta – Las pensiones en cuestión. Primera parte: Las pensiones en el ojo del huracán.

Article original: Laberinto

 

 

 

 

El municipalisme com a procés contra el capitalisme

El municipalisme com a procés contra el capitalisme

L’emancipació de l’ésser humà passa per la destrucció del capitalisme

Les mancances transformadores de l’actual praxi política

La majoria d’éssers humans vivim en ciutats, grans o petites, i aquestes estan dissenyades i transformades d’acord a les necessitats del model d’acumulació capitalista. Un model de ciutats i empreses que combini la possibilitat de recuperar el temps lliure per a activitats creatives o socials; que combini un sistema productiu agrari i industrial a una escala controlable, que ens permeti, entre d’altres, tractar els residus i restituir els fertilitzants; traçar un sistema urbà menys centrat, més dispers. En altres paraules, ens és indispensable recomposar aquesta divisió marcada entre allò urbà i allò rural, i evitar així la ruptura del metabolisme introduïda pel sistema, que es dona entre l’home i la naturalesa.

El mode d’acumulació capitalista sempre exigeix desigualtat i pobresa,i manifestades en diversos problemes socials: la freqüència i el volum dels desnonaments, les taxes d’atur crònic, la incidència de la precarietat dels contractes i condicions laborals, les diverses reformes del sistema públic de pensions, les retallades o reduccions de la despesa en els programes de salut, a l’educació pública, i a les ajudes socials, la despossessió de drets però també de béns físics i financers, entra d’altres; i les poblacions contemplen alarmades el futur totalment incert que els espera dins del capitalisme.

L‘agressió de les polítiques neoliberals al benestar de les poblacions és tal que s’entén que els moviments socials concentrin totes les seves mobilitzacions en contrarestar-les de forma immediata. Contrarestar la precarietat de vida significa per tant, el desplegament d’una política urgent i programàtica que incorpori una visió sistèmica, contra el capitalisme. Aquesta ens porta a pensar en models alternatius de societat, i en processos alternatius de canvi social que omplin aquest buit.ii Si l’esquerra encara aspira a mantenir l’objectiu de transformar el capitalisme, cal abordar el buit entre la praxi i la teoria actual, les disfuncions dins del sistema i les solucions diàries i les alternatives, cada vegada més urgents contra el sistema.

Un esquema de transformació contra el capitalisme

Tota transformació social anticapitalista ha de contenir una estructura de canvi: uns subjectes actius (individuals i col·lectius), uns processos i uns instruments. Per a què aquests elements que componen l’estructura de la transformació siguin coherents entre sí, han de marcar ben clar quin és el o els punts d’arribada. Hi ha moltes alternatives al capitalisme, jo proposo la societat comunal com a lloc d’arribada; el municipalisme com a procés i la Renda Bàsica de les iguals i la Riquesa comunal com a instruments pertinents, especialment en les primeres èpoques de disseny i implantació de l’alternativa al sistema. En aquest treball explicarem la idoneïtat del procés municipalista, deixant per a un segon article l’explicació dels instruments esmentats, així com la societat comunal com a alternativa al capitalisme.iii

Mapa sobre subjectes, processos, instruments i alternatives.

Mapa sobre subjectes, processos, instruments i alternatives. Font: elaboració pròpia

El municipalisme com a procés de transformació anticapitalista

El potencial transformador que genera l’àmbit municipal

Per què és tan important l’àmbit municipal com a espai des del que iniciar el procés anticapitalista? És ben sabut que la ciutadania, constituïda en subjectes polítics, (passius o actius, individuals o col·lectius), se situen en el barris que componen l’espai municipal. Emfatitzàvem aquests aspectes en un altre treball, en el que recordàvem com la població vivim en barris, però la suma d’ells conforma aquest espai que anomenem administrativament el municipi. En tot municipi, som moltes les persones que ens beneficiem dels béns i serveis municipals, béns públics que estan a càrrec de la bona o mala gestió de l’alcaldia. Allà on la gestió es fa a favor de la població la qualitat de vida pot ser òptima; allà on es fa a favor dels poders locals o externs al municipi, aquesta segurament que és pèssima, o deixa bastant a desitjar. Recordem alguns dels serveis més importants que podem tenir accés a nivell local, que són comuns en la majoria de municipis, i que poden ser utilitzats com transformadors:

  • Entorn ambiental. Clavegueram i sanejament, neteja i arranjament de carrers, enllumenat públic, manteniment de parcs, jardins i zones verdes, recollida d’escombraries, seguretat viària, urbanisme, habitatge i terreny residencial, depuració aigües i residus.
  • Benestar social. Assistència social, centres d’acollida (maltractament de gènere, infància, menors i ancians, discapacitats, jubilats, sense sostre, minories ètniques i estrangers), programes contra la pobresa, atenció a drogodependències, allotjament a transeünts, atenció ciutadana, emergència social.
  • Activitats educatives i culturals. Escoles i llars d’infants, cursos (idiomes, art, música, dansa, internet, etc.). Beques d’estudi, menjador i llibres de text, activitats extraescolars, concerts, exposicions, biblioteques i ludoteques, museus, teatres, ràdio i premsa, albergs.
  • Activitats ciutadanes. Subvencions a associacions, clubs, empreses privades (tallers i comerços), manteniment de façanes.
  • Activitats econòmiques. Recursos dedicats a potenciar el turisme, la construcció de polígons industrials, els mercats municipals, fires artesanes, transport urbà, oficina de patents, propietat, i recaptació fiscal, la promoció de l’ocupació.
  • Activitats artístic-esportives. Pavellons, camps (futbol, tennis) i poliesportius, frontons, piscines, gimnasos, centres cívics, programes i concursos culturals i festius, programes d’oci i temps lliure.
  • Salut. Hospitals, consultoris i centres de salut, planificació familiar, servei d’ambulàncies.
  • Empreses municipals, consorcis mixtes, empreses privades. Les empreses municipals han anat desapareixent, en la mesura que es privatitzaven serveis com ara l’aigua, l’habitatge, llum, gas, transport públic, i passaven a ser gestionats per empreses mixtes i privades. Per tant, la majoria de les alcaldies han deixat de controlar serveis tan importants per al benestar ciutadà com l’aigua i altres energies (electricitat, gas, carbó), etc., Perquè els polítics, als quals cedim la representació periòdicament, els van ser i van encara privatitzant en benefici de les entitats privades de lucre. La corrupció, que s’ha disparat en l’ultima dècada, especialment a nivell municipal, és possible causa d’aquesta deixadesa manifesta per part de les poblacions locals.
  • Altres serveis. Bombers, seguretat ciutadana, oficina del consumidor, punts verds (recollida de mobles, electrodomèstics, etc.), Cementiris.

A més, podem afegir com al municipi, hi ha altres dimensions que afecten directament la convivència humana: relacions de veïnat, laborals, culturals, associatives, etc.:

  • Relacions de producció i consum. L’àmbit municipal facilita el contacte directe entre els seus habitants: tant a nivell de producció, com de proximitat dels treballadors dels diferents oficis i especialitats, i mitjançant les xarxes de treball personal i col·lectiu; a nivell de satisfacció de necessitats, aquesta mateixa proximitat facilita l’intercanvi; és a dir, des del punt de organitzar aquestes dues activitats com a economia col·lectiva, la proximitat entre productors, així com la proximitat entre consumidors, i entre ambdos grups, és un element positiu per potenciar les activitats econòmiques en la vida local. Aquest és un dels plans bàsics per consolidar les relacions sense la intermediació de la propietat privada en la producció i la distribució de la societat comunal.
  • Relacions de veïnat. Relacions de cooperació entre veïns que es podran establir i organitzar des de les respectives organitzacions i col·lectius que actuen en els respectius barris. Els problemes de la pobresa, la immigració, el racisme, l’exclusió social, la marginació per orientació sexual, la discriminació i el maltractament de gènere, les mancances per edat o discapacitat, l’atur, la drogoaddicció i la ludopatia, les dificultats d’accés a l’habitatge i els desnonaments, etc. podrien ser abordats conjuntament, de forma integral on sigui possible, amb polítiques i fons municipals, així com amb la participació de les esmentades associacions ciutadanes i veïnals; una forma més comunitària i social d’abordar aquestes situacions de desemparament d’aquests col·lectius que l’economia de mercat i les empreses privades mai atendran. Aquest és un altre pla per al desenvolupament del suport mutu i la gestió horitzontal, sense poder, de les diverses activitats encaminades al benestar col·lectiu.
  • La presència de les empreses municipals encarregades d’aquests serveis i activitats, així com la recuperació d’altres desaparegudes, aniran contractant progressivament el personal amb caràcter de servidors públics o funcionaris. En el curt termini, alguns d’aquests serveis poden ser gestionats per empreses mixtes, en les quals la propietat és pública però l’activitat productiva pot ser realitzada per personal d’entitats organitzades sota el criteri de l’economia social.iv Aquesta és una de les mesures que potenciarà la capacitat d’ocupació local i donarà prioritat als ciutadans que viuen al mateix municipi. No cal afegir que la qualitat de l’ocupació (contractació, nivells salarials, protecció social, condicions de treball, etc.) Tant dels funcionaris com el del personal de les empreses mixtes, ha d’ajustar al que estableix la normativa laboral. Aquest pla permet la implicació directa en l’organització i la gestió de la producció, element clau per a la satisfacció de necessitats en qualsevol societat humana.
  • Gestió assembleària. La gestió amb caràcter representatiu que actualment té l’Ajuntament ha d’anar perdent pes per anar donant pas a la participació, la gestió i el seguiment ciutadà en forma d’assemblea. Mentre duri la versió representativa, tant l’alcalde com els regidors no podran ser reelegits per a una segona legislatura. La gestió col·legiada basarà el seu treball en les funcions necessàries a exercir i no en el concepte de càrrec, de manera que ha de desaparèixer la tasca d’alcalde, de tinents d’alcalde, secretaris, etc., que tant poder personal i institucional contenen en ells mateixos . Un altre dels plànols indispensables per a la dissolució del poder, i especialment el de l’Estat en tots els seus nivells administratius.
  • Dissolució gradual de l’Estat. Reafirmar que l’Estat no té cabuda en la gestió orgànica de la societat comunal. Per tant, en el municipalisme, la idea de la dissolució gradual d’aquesta institució classista ha de ser un objectiu irrenunciable de totes les organitzacions socials i veïnals, de tots els col·lectius i moviments socials compromesos amb la transformació del capitalisme en una societat sense classes.v

El municipalisme. La brúixola / matriu com un instrument d’orientació

Aquest és un instrument indispensable que serveix per avaluar el comportament i els programes dels subjectes, la coherència dels processos com el municipalisme, així com la naturalesa de les alternatives contra el capitalisme. Necessitem disposar d’un instrument amb uns pocs criteris fonamentals que serveixin com a brúixola d’orientació o d’unitat de verificació (en el sentit de marcar la direcció del procés a seguir), alhora que de matriu que estableix el lloc on ha de procrear la societat no capitalista. És a dir, es tracta de disposar d’un full de ruta amb capacitat d’orientació en el procés. Això ho hem de fer malgrat ser conscients de la precarietat i les dificultats d’on partim, doncs d’articular el discurs sobre una societat i un procés municipalista diferent, que serà viscut per persones amb valors molt diferents als dominants en l’actualitat, tant que avui en dia resulta gairebé impossible tan sols imaginar-ho.viNo obstant, ho hem d’intentar.

Es diu que Lord Acton(1834-1902) va dir al 1887que “el poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament“.viiDigué també el “diner és poder“. Diem això perquè la característica fonamental que permeabilitza tot el capitalisme és la relació sistèmica que hi ha entre propietat privada, diners, mercat, elements en els que el poder és comú a ells: la propietat és poder, els diners són poder, el control del sistema de mercat dóna poder a les empreses monopolistes.viiiD’aquí que, en dissenyar la matriu, s’hagi buscat que el seu tret distintiu sigui la igualtat, només possible en la mesura que es desmuntés el poder, és a dir, la brúixola / matriu hauria d’impedir qualsevol possibilitat de reproduir en el si de la comunitat la perversió del poder entre els seus membres o institucions.

Quines seran llavors, les característiques mínimes que identificaran la societat utòpica, així com el procés municipalista? Aquesta brúixola i matriu general d’orientació és vàlida per a qualsevol proposta alternativa, perquè està composta per unes característiques mínimes, uns eixos teòrics i pràctics, que han estat deduïts a partir de tots aquells sectors que conformen el capitalisme i que per tant cal rebutjar per aquells que volem construir radicalment tant el procés com aquesta societat que establim com a punt d’arribada:

Partim d’un element inicial que ens serveix de tronc. Aquest consisteix en què el sistema de propietat ha de ser col·lectiu, comunal, no privat.ixEliminada la propietat privada dels recursos productius i naturals, el poder que exercien els propietaris i el poder de classe de l’Estat que protegia els interessos dels capitalistes, es dissipa. Aquesta exigència sobre la dissolució de la propietatx, i les seves conseqüències sobre el poder, permeten construir els altres sectors més determinants de la vida comunal, pel procés municipal ens interessa:

  • Que els seu sistema de producció sigui en règim comunitari, que no exploti a l’home ni malbarati recursos.xi
  • Que el seu sistema de distribució sigui equitatiu, lliure accés als béns que satisfacin les necessitats bàsiques.xii
  • Que la gestió del poder sigui horitzontal; no jeràrquica ni despòtica. A debatre la forma de govern, de república, quan la comunitat vingui condicionada per grans concentracions d’habitants (urbs).
  • Que el seu sistema de valors i afectes proposi i potenciï el bé comú: justícia, igualtat, fraternitat (amistat), suport mutu, etc.
  • Que mentre com a ciutadà, la persona respecta la res publica, o l’esperit comunitari de la societat, la comunitat li respecta el seu dret individual a la intimitat, a gaudir de la seva res privada. No obstant això, i atès el caràcter eminentment social de l’ésser humà, allà on la res publica entri en conflicte amb la res privada, els assumptes comunitaris (o públics) tenen caràcter preferent sobre els privats.

Moltes de les propostes postulades com alternatives no qüestionen la propietat privada de la riquesa productiva. Tampoc proposen produir béns i serveis per a ser distribuïts lliure i equitativament com a béns comunals. Ni proposen un canvi en la forma de govern, ni exigeixen i garanteixen que aquest sigui horitzontal, entre iguals. La idea del bé comú com a filosofia del bon viure de la comunitat no apareix, o almenys amb la força i el paper que ha de jugar, en la composició de les característiques fonamentals que ha de tenir la matriu comunal.

La matriu / brúixola comunal

La matriu / brúixola comunal. Font: elaboració pròpia

En l’estat primigeni, no sabem quanta felicitat social gaudia l’ésser humà. El que si apareix com una constant és la recerca incessant d’un grau de convivència social en què la mateixa estigui assegurada. D’aquí que la utopia no només permet somiar l’ésser humà amb societats daurades, edèniques, representades sovint per cels, jardins, verges, sinó que pot ser també aplicada a processos i instruments que serveixin de nord o brúixola. Basant-se en els corrents humanistes que afloraven a l’edat mitjana, i especialment amb referència als textos cervantins, Francisco Garrote Pérez dedueix un model de criteri de verificació semblant al que acabem de defensar. Un model de arcàdia que el precedeix en el temps en gairebé cinc-cents anys. Les principals característiques són:

  • “L’igualitarisme i el comunitarisme dels béns i dels mitjans de producció, el que porta a la no admissió de la propietat privada.
  • Igualtat completa i general entre els homes.
  • Absència de qualsevol explotació o opressió, font de qualsevol alienació.
  • Amor fratern generalitzat com a base de la convivència.
  • Comunitat de béns, tant de recursos com de béns i serveis produïts.xiii

No cal aclarir que aquests no són els únics criteris possibles per a saber si formulem alternatives contra el capitalisme, o simplement proposem mesures-tiretes que actuen quan el sistema té una ferida, però la matriu ens ajuda almenys a que no ens donin gat per llebre, com amb el decreixement, el consum responsable, la banca ètica, els micro-crèdits, el comerç just, les monedes complementàries, les empreses amb responsabilitat social corporativa, l’impost Tobin, la permacultura, i un llarg etcètera, propostes primàries que poden contenir algunes de les característiques esmentades, d’una manera embrionària o latent, però no explicitades com a instruments irrenunciables en el procés contra el sistema.xiv

L’afirmació anterior m’obliga a donar algunes raons. Primera, coincideixo amb Michael Löwy que adverteix com “un canvi en les formes de propietat que no sigui seguit per la gestió democràtica (horitzontal) i la reorganització del sistema productiu (propietat comunal del saber, dels recursos i les mercaderies produïdes) només pot portar a un final terrible“.xv Segona, els antisistema, especialment els marxistes, podem inspirar-nos en el que destacava Marx en relació amb la Comuna de París: “els treballadors no poden prendre possessió de l’aparell de l’Estat capitalista i posar-lo a funcionar al seu servei. Han “demolir” i reemplaçar-lo per una forma de poder polític radicalment diferent, democràtic i no estatal“.xviTercera, també em convenç Anthony Burguess quan expressa els seus temors: “l’Estat modern, tant en un país totalitari com en un país democràtic, té massa poder, i segurament fem bé en tenir-li por“.xviiI quarta, en què l’afirmació Audre Lorde conjuga les anteriors. Diu: cal proveir uns valors i instruments que “no podran ser els de l’amo. [Perquè els valors i] les eines de l’amo mai desmunten la casa de l’amo. Potser ens permetin obtenir una victòria passatgera seguint les regles del joc, però mai ens valdran per efectuar un autèntic canvi“.xviii

Filosofia i fases del procés municipalista

El municipalisme és una filosofia de la praxi, de l’acció, per la qual rep el nom del lloc o territori en el qual actua. Seguint les normes i aplicant el criteri o matriu comunal, el procés municipalista assumeix i sosté que els recursos han de satisfer les necessitats humanes, però de manera que tant la propietat com l’organització i la gestió dels mateixos siguin comunitaris (propietat comunal). Aquest procés, que conté una forta dosi d’utopia, és un desafiament als poders del sistema, però s’ha d’entendre com un procés obert, deixant que cada subjecte social (col·lectiu o persona) decideixi que procés segueix per caminar amb certa seguretat cap la destrucció del capitalisme. Serà aquesta filosofia la que orienti el procés de canvi, des de la situació de partida en què es troba jurídicament la municipalitat avui, fins al seu final transformació en una societat comunal. Així mateix, servirà d’orientació perquè les polítiques i instruments que es proposin assegurin que els recursos privats esdevinguin públics, i el públic en comunal, per benestar de la ciutadania.xixEl procés municipalista contempla dues fases:

  • Una fase, dins del capitalisme, està dividida en:

a) El municipalisme de mercat, en el que predomina el sector privat;

b) El municipalisme de serveis públics (o Estat del benestar), en la que domina el sector públic, representat per l’Alcaldia.

  • L’altra fase, es considera el període de transició entre la fase capitalista i el desenvolupament de les condicions per al pas de la propietat estatal a la propietat comunal. Aquesta és la veritable fase anticapitalista. És a dir, un temps en què es va imposant el domini del sector comunal, tant en la gestió política, com en la productiva i distributiva, així com en la consolidació dels valors comunals: amistat, suport mutu, igualtat, aquesta comunitat en la qual la felicitat individual i col·lectiva va florint a conseqüència de la confiança entre els seus membres.

De forma més detallada:

  • En la fase de mercat, o domini del sector privat: el que preval és la privatització dels béns públics convertits en mercaderies, amb pèrdua de drets ciutadans adquirits al llarg de les lluites en les societats classistes. Els béns del sector públic passen a ser gestionats per interessos privats, qui no té recursos (diners) per obtenir en els mercats, es queda sense ells.
  • En la fase en la qual l’Ajuntament recupera les seves atribucions, o domini del sector públic; el que es recupera és la reconversió de la majoria del sector privat en públic. Retorn als drets, a la gestió ciutadana del Municipi des de l’Alcaldia, amb un major control dels recursos públics. Ara els ciutadans poden gaudir-ne (alguns amb taxes municipals), encara que no disposin de poder adquisitiu.
  • En la fase de transició cap al comunalisme, o període en què el sector comunal va sent dominant. Es comença a conformar la societat comunal, punt d’arribada, on tots els recursos seran de propietat comunal, així com l’ús fruit dels serveis i mercaderies que aquests recursos generin. A partir d’aquesta etapa, la anticapitalista, només s’autoritzaran els béns privats considerats com a riquesa no productiva.

Epíleg

No hi ha dubte que l’esquerra ha d’afrontar els problemes quotidians als quals es veu sotmesa la població, especialment pel que suposa de defensa de molts drets que el capitalisme vol eliminar. És a dir, no només es tracta de mantenir nivells de dignitat adquirits mitjançant la lluita de classes, sinó que tal benestar s’ha aconseguit en forma de dret inalienable.

Ara bé, davant el capitalisme com barbàrie, l’esquerra ha de proposar-ne la seva desaparició. En el meu cas, jo proposo la societat comunal com alternativa i el municipalisme com a procés de transició. Ens ajudem de la brúixola i matriu comunal, així com del procés municipalista, perquè contenen totes les característiques que garanteixen un procés de transformació cap a la nova societat:xx propietat comunal, no només de la riquesa productiva i de la produïda (democràcia en la producció i en la distribució), sinó que, amb la dissolució del poder individual i estatal (democràcia en la gestió), la participació entre iguals queda garantida en la vida del municipi, de la comunitat. Així mateix, el concepte del bon viure que s’implantaran les persones comuneres serà una de les múltiples tasques que la convivència entre elles anirà adequant a les necessitats i sabers que vagin desenvolupant. I com assenyalàvem al principi, en el recorregut d’aquest procés, pensem que la Renda Bàsica dels iguals (RBIs) i la Riquesa Comunal de les iguals (RCis) són dos instruments valuosíssims que ens poden servir per assolir aquesta fita transformadora.

 

José Igleasias Fernández, membre del seminari Taifa.


i Luís Martínez Sistach i Cáritas: “La pobreza es extensa, intensa, crónica y profunda”. El País 20 juny del 2014

ii Per una visió més profunda i argumentada, vegi’s “Reflexionando sobre las alternativas. Informe nº 9”. Seminario de Economía Critica Taifa, Septiembre del 2013.

iii Una part d’aquesta article s’ha extret de José Iglesias Fernández. De la Renta Básica de las iguales a la Riqueza Comunal. Baladre/Zambra, 2013. Hi ha una versió en català amb el nom Municipalisme i societat comunal: Procés i alternativa al capitalisme. Papers d’innovació social, nº. 104 i 105. Ecoconcern, 2013.e

iv Un bon exemple el trobem als col·lectius de El Parke (Alfafar) que gestionen els serveis municipals de recollida de brossa, reciclatge jardineria etc,… en forma d’economia social compartida i rotativa allà on l’ocupació és escassa.

v Veure José Iglesias Fernández. Cambiar el poder municipal para mejorar nuestras vidas y transformar la sociedad. A

vi Aquesta mateixa regla serveix per a saber si els àmbits d’autonomia que s’organitzen (comunitats, colònies, comunes) poden ser embrions d’una futura societat alternativa.

vii Un altre de les seves dites que cobra una rabiosa actualitat és: “la lluita dormida, latent durant segles, i que es produirà tard o d’hora és la lluita del poble contra els bancs”.

viii Al capitalisme planetari, els mercats de recursos naturals, mercaderies i serveis, diner, i la demanda de mà d’obra, estan en mans d’empreses marcades per l’estructura d’un fort oligopoli.

ix Tant des de la propietat privada reconeguda a l’individuo com la reconeguda a l’àmbit societari a fundacions, cooperatives, “sales”, etc

x Respecte a la propietat, Pat Devine sosté que aquesta ha de ser social, no privada. Segons l’autor la propietat estatal o pública no garanteix la propietat social. La nacionalització dels mitjans de producció és un primer pas crucial cap a la seva socialització, però aquesta no és suficient per si sola per aconseguir-la. La propietat social ha d’acomplir dos criteris. Primer, els mitjans de producció han de ser emprats han d’estar utilitzats en funció dels interessos de la societat. Segon, la societat ha de tenir una disposició efectiva sobre els mitjans de producció que posseeix. Veure TAIFA. Seminario de Economía Crítica. Reflexionando sobre las alternativas. Informe nº 9.

xi La planificació entre iguals ha de ser un instrument a considerar.

xii En la fase capitalista (de mercat i béns públics), la implantació d’una Renda Bàsica és indispensable.

xiii Francisco Garrote Pérez. La sociedad ideal de Cervantes, p.22. CEGAL, 1997.

xiv L’aplicació de la matriu comunal pot llegir-se més ampliaments a José Iglesias Fernández. Sobre el decrecimiento y otras rendiciones. Interpretación crítica sobre el decrecimiento y el consumo responsable. Baladre / Libreando 2010

xv Michael Löwy. Ecosocialismo: hacia una nueva civilización. A:

xvi Ibid.

xvii Anthony Burgess. “La condición mecánica”. El País, 27 octubre del 2012.

xviii Mercedes Jabardo (ed.). Feminismos negros. Una antología, p. 33. Traficantes de sueños, 2012.

xix Aquest epígraf de la filosofia està pres de José Iglesias Fernández. ¿República, sí o no? Sobre las sociedades y las formas de gobierno: la propuesta del municipalismo. Virus, 2009, y Cambiar el poder municipal para mejorar nuestras vidas y transformar la sociedad. A:

xx Comunal o comunista, Engels recalcava ja que “el comunisme [i el comunalisme] no és una mera doctrina del partit de la classe obrera, sinó un teoria l’objectiu de la qual és aconseguir que tota la societat, incloent als capitalistes, puguin lliurar-se de las estretes condiciones actuals”. Prefaci a l’edició alemanya de 1892. Las condiciones de la clase obrera en Inglaterra, 1845.

Article original: Espai Fàbrica

La desposessió: la raó de ser del capitalisme

LA DESPOSSESSIÓ:  LA RAÓ DE SER  DEL CAPITALISME

JOSEP MANEL BUSQUETA, membre del seminari Taifa.

 

Des de l’origen, al voltant del segle XVI i, sobretot, a partir del segle XVIII —moment a partir del qual es desenvolupa de forma robusta la revolució industrial—, podríem dir que el capitalisme ha mostrat una vessant permanentment revolucionària. La capacitat de regenerar els processos d’inversió a partir de la innovació tecnològica permanent, així com l’esperit expansiu, esdevenen uns dels trets més característics d’aquest sistema de relacions socials. Altra cosa és, però, com s’ha aconseguit l’expansió espectacular experimentada per aquest sistema en els darrers tres segles. Analitzant aquest fet, descobrim una cara menys amable del capitalisme, una vessant sovint menystinguda pels apologetes de l’anomenada «economia del lliure mercat».

El capitalisme no sorgeix de forma espontània, i encara menys, d’un acord social entre els diferents membres de la societat. Les condicions que permetran l’expansió d’aquest model de societat caldrà cercar-les, entre d’altres, en tot un seguit de canvis legals que comportaran el naixement d’un exèrcit de persones que, per tal de poder viure, haurà d’aconseguir un treball assalariat que li permeti guanyar un sou. La privatització dels béns i les terres comunals esdevé fonamental, en aquest procés. Cal tenir en compte que els camps i les terres comunals eren fonamentals per a la reproducció de molts petits grangers i camperols que, en bona mesura, aconseguien sobreviure gràcies a l’accés que tenia el seu bestiar a prats del comú, gràcies a la recol·lecció de llenya o de fruits silvestres, a la possibilitat de pescar als rius, etc. No és menys rellevant el fet que la privatització del comú usurpés a la col·lectivitat l’espai on sovint es desenvolupava tota la vida social de la comunitat: reunions, jocs, festes, etc.

I aquí és on comença la història de l’evolució del capitalisme. Com ens diu Marx:1 «Després de ser violentament expropiats i expulsats de les seves terres i convertits en rodamons, s’encaixava els antics camperols, mitjançant lleis grotescament terroristes, a força de pals, de marques de foc i de turments, en la disciplina que exigia el sistema de treball assalariat.» Així, doncs, la despossessió dels camperols de tot aquell entorn comunal que els permetia desenvolupar la seva vida de forma autogestionada, i la necessitat que, a partir d’aquell moment, tindran totes aquestes persones de convertir-se en treballadors assalariats, esdevindrà un element clau a l’hora d’explicar l’enlairament industrial del capitalisme. La despossessió violenta i autoritària de les seves condicions de vida tradicionals és la condició per a la formació de l’anomenat home lliure. I, tal com ens explica Silvia Federici,2 no només van ser els treballadors —homes i dones—, els que van ser alliberats per la privatització de la terra. El que es va alliberar també va ser el capital, en la mesura que ara la terra restava lliure per funcionar com a acumulació i ja no com a medi de subsistència. També es van alliberar els terratinents, que ara podrien carregar sobre els treballadors la major part del cost de reproducció, i proporcionarien l’accés a alguns medis de subsistència als treballadors que ocupessin ells directament. Això sí, quan no hi hagués treball disponible, o aquest no resultés el suficientment profitós per al terratinent —com ara, per exemple, en èpoques de crisi comercial o agrària—, podrien ser acomiadats i abandonats a redós de la fam.

En definitiva, el procés de conformació del capitalisme a través dels diferents mecanismes de despossessió que suposa, representa també un procés d’alienació del treballador respecte del seu medi de subsistència i, per tant, respecte del metabolisme entre els homes i la natura. Els treballadors seran alienats de la terra i dels seus fruits, i s’inicia així un procés que, en poc temps, els condueix de viure en condicions de salubritat acceptables a convertir-se en éssers que habiten i es desenvolupen en els espais infectes on la lògica del capitalisme els destina: en el si de les grans ciutats industrials. Alhora, aquest procés significa l’inici del deteriorament progressiu dels equilibris ecològics, per causa de la subordinació del sòl i el conjunt de la natura a la lògica de l’acumulació capitalista.

Cal tenir en compte que aquest procés de despossessió, que és part del que coneixem com a «acumulació originària», també té una vessant internacional. No podríem entendre el procés de gestació del capitalisme al cor d’Europa i Anglaterra sense el procés de pillatge i saqueig a què, de manera extremament violenta, són sotmesos tots els pobles colonitzats per part de les respectives metròpolis. Quantitats ingents de recursos humans i naturals es posen, a cost zero, a disposició de l’expansió del nou model de societat. Amb la industrialització, i el substrat que representava el colonialisme, es va organitzar un comerç internacional brutalment desigual que proporcionava importants guanys als centres de producció del capitalisme. A partir d’aquest moment, comença a consolidar-se una estructura de comerç internacional, el funcionament del qual queda molt ben resumit en les primeres línies del clàssic Las venas abiertas de América Latina.3 Galeano hi diu: «La divisió internacional del treball consisteix que uns països s’especialitzen a guanyar i d’altres a perdre.»

Els beneficis que es van arribar a obtenir fruit d’aquesta industrialització van ser tan grans, que els països centrals van haver de començar a invertir en els territoris colonials. D’aquesta manera, no només s’aconseguien grans beneficis a través del comerç, sinó que també s’anaven expandint les formes de producció pròpies del capitalisme a territoris aliens a aquest sistema. Així és com el capitalisme comença a conformar-se en un sistema globalitzat.

Aquest procés d’expansió del capital va ser molt important a la darreria del segle XIX, i és el que s’ha conegut com a «imperialisme». Com explica Lenin, un dels autors que ha analitzat millor aquest fenomen, «L’imperialisme és el capitalisme en la fase de desenvolupament, en què pren cos la dominació dels monopolis i del capital financer. En aquesta fase adquireix una gran importància l’exportació de capitals, s’inicia el repartiment de l’economia per part dels grups industrials i financers internacionals, i s’acaba el repartiment de tota la Terra entre els països capitalistes més importants del moment.»4

Però l’entramat de despossessió i espoli que ens ha de permetre entendre al capitalisme tal com és no s’acaba aquí. Hem de ser conscients que l’origen del capitalisme està també estretament vinculat al procés de despossessió del propi cos que pateixen les dones. Com ens explica molt bé Silvia Federici, tot el procés de la cacera de bruixes que es va desenvolupar a Europa durant els segles XVI i XVII, esdevé un mecanisme social complex de repressió que permetrà inserir el cos de la dona en el procés de reproducció capitalista. Això s’aconseguirà a partir del fet de desposseir-la del domini del seu cos i recloure-la en totes aquelles tasques de cura i reproducció de la força de treball, que es desenvoluparan en l’àmbit domèstic de la família, a cost zero per a la inversió capitalista.

El patriarcat esdevé un bon aliat del capitalisme per sotmetre les dones, desposseir-les del seu cos i explotar-les a mansalva, sovint, llastimosament, amb la complicitat del gènere masculí. Seguint l’argument de Federici, hem de tenir en compte que l’acumulació primitiva no va ser només una acumulació i concentració de treballadors explotables i de capital. També va ser una acumulació de diferències i divisions dins la classe treballadora, en el si de la qual les jerarquies construïdes a partir del gènere —així com les de raça i edat— van esdevenir constitutives de la dominació de classe i de la conformació del proletariat modern.

Tot aquest entramat de saqueig i despossessió és el que ens permet entendre com es basteix el funcionament del capitalisme. Cal tenir en compte que aquest procés motor no s’atura i es continua desenvolupant i refinant a mesura que el capitalisme avança i es desenvolupa. Aquest procés de reproducció permanent de la lògica de l’acumulació originària fins a arribar a l’actualitat és el que David Harvey5 ha anomenat «acumulació per despossessió», i esdevindrà de gran utilitat per entendre la lògica privatitzadora i mercantilitzadora del capitalisme actual.

Serà sobretot en temps de crisi, moment en què els beneficis del capital disminueixen de manera general, que s’accentuaran les dinàmiques pròpies de l’acumulació per despossessió. En aquest sentit, l’acumulació per despossessió, com diu Harvey, «possibilita l’alliberament d’un conjunt d’actius a un cost molt baix (i en alguns casos, nul). El capital en crisi pot apropiar-se de molts dels actius existents i portar-los immediatament a un ús rendible. El mateix objectiu pot aconseguir-se mitjançant la devaluació dels actius existents de capital i de força de treball. Llavors, el capital en crisi pot comprar a preus de saldo els béns de capital devaluats i reciclar-los de manera rendible. Per tal que aquest procés es pugui portar a terme de manera efectiva, es requereix una devaluació prèvia, cosa que significa una crisi econòmica de cert abast. Les crisis es poden organitzar, controlar i racionalitzar mitjançant programes d’austeritat administrats per l’estat, fent ús de diverses palanques, com el tipus d’interès o el sistema de crèdits del Fons Monetari Internacional.»

L’explotació: la despossessió permanent en el capitalisme

Paral·lelament a aquest procés d’acumulació originària, la pròpia dinàmica intrínseca de funcionament del capitalisme esdevé un procés d’expropiació permanent del producte del treball realitzat per cada treballador i, en definitiva, pel conjunt de tota la classe treballadora. No podem oblidar que, en el capitalisme, per a la majoria de la població no existeix cap altra possibilitat d’aconseguir els recursos necessaris per viure que no sigui el treball assalariat. Així, doncs, l’intercanvi de força de treball per salari que es produeix en les nostres societats esdevé un exercici de força per part dels empresaris: els treballadors i les treballadores han d’acabar acceptant les condicions que els ofereixen. En el capitalisme, l’èxit d’un treballador o treballadora és convertir-se en una mercaderia desitjada per algun empresari.

La consolidació de la propietat com a institució central del capitalisme permet que siguin els propietaris dels mitjans de producció aquells que disposin dels drets d’apoderar-se de tot el produït, encara que no ho hagin pagat a través dels salaris. Aquí, en el fet que el treballador no cobra tot el que produeix, sinó només allò que costa, és on hem de cercar l’origen dels beneficis en el capitalisme. Gràcies a aquesta pràctica, després de cada cicle productiu els propietaris dels mitjans de producció aconsegueixen gaudir d’un procés d’acumulació positiu, mentre que el conjunt dels treballadors surten d’aquest procés tan pobres com hi havien entrat. Si volen continuar vivint, les treballadores i els treballadors hauran de tornar a vendre la capacitat de treballar que tenen per aconseguir disposar novament del sou. Aquesta lògica de despossessió de les persones treballadores de part del producte del seu treball és la que permet afirmar a Proudhon que la propietat és un robatori. També és la que permetrà refermar a Marx la teoria de l’explotació com a element central en l’explicació de la natura i desenvolupament del capitalisme.

Hem de tenir en compte que un dels elements que permetrà fer més eficient la dinàmica productiva en el capitalisme serà la divisió del treball. Gràcies a l’especialització que suposa la divisió del treball s’aconseguirà que la productivitat s’incrementi de manera notable. Per tal de reforçar aquest procés serà imprescindible la incorporació de la tecnologia als processos productius.

Així, doncs, a mesura que es desenvolupa, el capitalisme va teixint una xarxa complexa de relacions socials que esdevenen molt profitoses a l’hora d’incrementar la producció. El capitalisme, gràcies a la tecnologia i la divisió del treball, es converteix en un sistema altament cooperatiu, en què els fruits de la cooperació, en lloc de ser distribuïts entre el conjunt de la societat, esdevenen una part més del botí dels propietaris dels mitjans de producció. El capitalisme actual s’ha convertit en una xarxa complexa i altament cooperativa, dirigida i orientada vers l’acumulació privada. Totes les persones, així com el conjunt dels coneixements col·lectius que s’han generat al llarg de la història, s’orienten en aquesta direcció. El capitalisme actual esdevé, doncs, el conjunt de relacions socials que permeten expropiar a la col·lectivitat el fruit del coneixement acumulat, així com la seva capacitat cooperativa.

El neoliberalisme. L’estratègia de despossessió de la globalització

Al llarg de la història del capitalisme, hem vist com tot aquest sistema d’espoli, despossessió, expropiació i explotació que el caracteritza s’ha anat reproduint i desenvolupant de manera permanent. En els darrers anys, sobretot a partir de la dècada dels 70 i 80, veurem com aquests processos prendran una renovada embranzida, com a mecanisme que ha de permetre al capitalisme remuntar la situació de crisi en què es va endinsar durant la segona meitat de la dècada dels 60 i 70. L’estratègia de política econòmica neoliberal esdevindrà el dispositiu que permetrà regenerar el procés d’expropiació i espoli. A partir d’aquell moment, per tal de recuperar la seva taxa de beneficis, el capitalisme emprendrà el que Miren Etxezarreta anomena l’expansió en profunditat del capitalisme global. Juntament amb el procés de trasnacionalització productiva —dominat per les empreses multinacionals—, caldrà que tots els àmbits de la nostra vida susceptibles de generar beneficis puguin ser penetrats per la lògica mercantilitzadora. A partir d’aquell moment, el capitalisme actua com un pop i col·loca els seus tentacles en tots aquells aspectes que poden generar benefici per a l’inversor. Sota els criteris neoliberals de desregulació i privatització, tots els àmbits de la nostra vida esdevindran àmbits del capital. Arreu del món, assistirem a l’inici i consolidació del procés d’agressió sobre el conjunt dels drets socials (educació, sanitat, pensions) i sobre el conjunt de la resta del patrimoni col·lectiu, a partir dels tractats i recomanacions que brollen d’institucions com l’OMC, el BM, l’FMI, l’OCDE i, evidentment, la UE.

A l’hora d’exemplificar els diversos escenaris i moments en què es posa en funcionament aquesta dinàmica de despossessió emparada pel dispositiu neoliberal, cal assenyalar tot el procés de gestió del deute extern en les economies perifèriques durant la dècada dels 80 i 90. La gestió del deute extern esdevindrà una clara operació en què, a través de les polítiques d’ajust receptades per les institucions transnacionals i imposades pels diferents governs de torn, bona part dels recursos naturals i productius de la perifèria es posaran a disposició de la lògica acumuladora de les grans empreses i del capital financer. És un espoli que, segons Susan George,6 es perpetra a raó de la sagnia que suposen 6.500 milions de dòlars mensuals de transferències, en concepte de servei del deute per part dels països deutors del sud, durant el període comprès entre el 1982 i el 1990. Segons les mateixes xifres del Banc Mundial, els països deutors d’Àfrica han pagat més de quatre vegades el volum de deute que tenien l’any 1980, i ara es troben tres vegades més endeutats que llavors.

La reestructuració del capitalisme en crisi suposa reblar el clau de la despossessió

Actualment, estem vivint el darrer episodi del procés de despossessió de recursos de la societat. Avui, el capitalisme experimenta una reestructuració per tal de superar la situació de crisi en què es troba immers.

La crisi que es va evidenciar el mes d’agost del 2007, cal deixar clar que no és una crisi financera, ni tampoc una crisi ocasionada pel comportament irracional i pervers d’aquest sector. Aquesta crisi és el resultat de l’esgotament del model d’acumulació global que el capitalisme havia desplegat per tal d’aconseguir recuperar-se del període de crisi anterior (el que es va viure durant la segona meitat de la dècada dels 60 i la dels 70). Per tal de recuperar la taxa de beneficis, que havia davallat pel conjunt de les inversions realitzades en els països centrals, es va desplegar tot el procés d’expansió global gestionat a través de l’estratègia de política econòmica neoliberal.

Un dels elements centrals de l’estratègia neoliberal ha estat el procés de desregulació financera. Sota el guiatge de governs com els de Thatcher a Anglaterra i Reagan als EUA, comença a generar-se un seguit de mesures legals que reduiran de manera important els controls exercits pels estats sobre el sector financer. Governs posteriors ajudaran a consolidar aquest procés, com ara el de Clinton als EUA, que l’any 1999 va derogar la llei Glass Steagall, o la mateixa Unió Europea, que consagra la llibertat de circulació del capital com un dels seus pilars fonamentals.

El cert és que aquesta manca de control financer permet la creació d’un escenari econòmic on sembla consolidar-se el somni més preuat pels inversors capitalistes: aconseguir diners a partir de diners, sense haver de passar pel molest procés de producció. A partir d’aquest moment, la dinàmica especulativa sustentada en la compra i venda de divises, la negociació de compres a futurs, les opcions i altres derivats, esdevé hegemònica en el funcionament del capitalisme. D’aquesta manera, ja durant la dècada dels anys 90, el volum de negocis efectuat durant cinc dies en els mercats de divises equivalia a les exportacions mundials de béns i serveis realitzades durant un any. En aquest període, les divises que eren negociades en un sol dia equivalien a les 6/7 parts de les divises controlades per tots els bancs centrals del món. Aquesta dinàmica no ha parat de créixer, fins al punt que, del 2004 al 2007, els mercats de derivats i de divises es van incrementar un 72 %, un ritme que en els darrers tres anys ha disminuït. Actualment, s’han assolit increments del 20 %, fet que representa un volum diari mitjà de 4 bilions de dòlars.

Fruit d’aquesta alta concentració de recursos en l’esfera financera, comencen a produir-se comportaments netament depredadors sobre el conjunt de l’economia productiva. Guiats pels grans fons d’inversió, sobretot els d’alt risc —però també a través de fons derivats de l’estalvi col·lectiu, com els de pensions—, comença a produir-se l’entrada de la lògica especuladora en l’economia productiva. Sectors que es consideren estratègics a l’hora de generar beneficis ràpids i segurs passen a ser controlats pels inversors financers: és el cas de les empreses de les noves tecnologies durant la dècada dels 90 i inici de l’any 2000. En aquesta mateixa direcció, la hipertròfia financera permetrà el funcionament depredador dels grans fons d’inversió a partir del que es coneix com a «palanquejament». Aquesta pràctica permet operar als inversors amb molt poc capital propi i volums de crèdit molt superiors a aquest capital. És un mecanisme utilitzat sovint com a mitjà per depredar empreses: capitalistes amb molt poc capital propi i el suport d’un elevat crèdit financer es dedicaran a realitzar operacions de compra d’empreses amb l’objectiu de «sanejar-les» i vendre-les immediatament amb uns beneficis de tal magnitud que els permetin tornar el crèdit. Sanejar les empreses sovint ha suposat acomiadar-ne treballadors, vendre’n actius importants i generar-hi una situació de beneficis a curt termini, en detriment de la viabilitat futura de l’empresa. En la vessant financera, aquestes operacions representaran grans transaccions que inflaran de forma fictícia el PIB de les economies, mentre suposaran el debilitament progressiu del teixit productiu de l’economia real. Aquesta dinàmica continuarà desenvolupant-se i nous sectors productius esdevindran l’objectiu de l’especulació, que aconseguirà desplegar-se de forma ampliada a través de complexos mecanismes d’enginyeria financera.

El darrer episodi de la disbauxa és el que representa la coneguda expansió del sector de la construcció, vinculat a les generoses polítiques de crèdit desenvolupades pel sector financer. Arribem, doncs, a la primera meitat de la dècada dels 2000 amb una societat que és un holograma, una mistificació fictícia de la realitat. Mentre les condicions socials que el capitalisme ha generat com a solució de la crisi han aprofundit en la precarització de les condicions de vida de la majoria de treballadors, els nivells de consum d’aquests s’han incrementat a través de les polítiques de crèdit fàcil. El model arribava a un atzucac. Era clar que les famílies no podrien continuar endeutant-se de manera permanent, és a dir, el model tenia un límit en si mateix. A l’Estat espanyol, la proporció de l’endeutament de les famílies amb relació a la seva renda disponible va passar del 42 %, el 1995, a gairebé el 70 %, l’any 2000, i el 110 %, el 2005 —quan entre el 1995 i el 2000 no es va produir cap increment dels salaris reals.

La impossibilitat de retornar els crèdits posa al descobert la fragilitat del capitalisme de l’inici del segle XXI. Sense capacitat per continuar generant beneficis, s’aturen les inversions i el col·lapse del model esdevé evident. Tots els títols, valors, etc. que depenien dels beneficis futurs, avui són paper mullat. Totes les energies del capital, sobretot en la vessant financera, a partir d’aquest moment estaran orientades a recuperar el màxim possible de les seves inversions fallides. És a punt de posar-se en marxa una gran operació de rescat econòmic. A banda del rescat bancari, a través de totes les mesures que a partir d’aquest noment es deriven de l’acció pública, es tractarà sobretot de recompondre novament les condicions socials i econòmiques que permetin al capitalisme —i, per tant, a la seva sala de màquines productiva— tornar a posar-se en funcionament. Això requerirà el major procés d’espoli que mai haurà experimentat cap societat. Com diu sovint el nostre company David Fernàndez, «mai tan pocs havien robat tant, a tants, en tan poc temps». Així comença el segle XXI.

El primer capítol d’aquest procés és el rescat econòmic de tots aquells sectors que s’han considerat «too big to fail». És el cas d’algunes indústries estratègiques, com ara la de l’automòbil, però sobretot el del conjunt del sector financer. Sota el criteri que deixar caure empreses capitalistes de caràcter sistèmic podria suposar un desastre per a la societat, hem viscut un veritable cop d’estat financer que, amb total impunitat, ha aconseguit transformar pèrdues privades en deute públic. Amb perplexitat i impotència, hem vist com s’imposaven un seguit de mesures econòmiques de “salvament bancari” que permetien transitar d’una realitat, la del 2007 —en què eren els bancs els que estaven en crisi—, a la realitat d’avui —en què són el conjunt dels estats, sobretot els de la perifèria europea, els que es troben en aquesta situació.

Pel que fa l’Estat espanyol, si tenim en compte les dades presentades per la plataforma Auditoría Ciudadana de la Deuda,7 a 31 de desembre de 2012 veiem que el conjunt d’ajuts públics rebuts pel sistema bancari —format per les mesures de suport a la capitalització (les que pretenen arreglar els problemes de solvència de les entitats) més les anomenades mesures de liquiditat (les que pretenen dotar les entitats financeres de prou diner líquid com per atendre les obligacions de pagament que tenen)— assoleix l’estratosfèrica xifra de 1.427.355 milions d’euros.

A més d’aquesta xifra descomunal, cal tenir en compte que un dels elements que està lucrant més i millor les entitats financeres privades és el paper que fan de creditores de l’Estat. L’operativa consisteix a endeutar-se amb el Banc Central Europeu a baix interès per invertir posteriorment aquests diners en l’adquisició de bons, lletres i obligacions emeses per les administracions públiques, a les quals s’exigeix el pagament de tipus d’interès molt més elevats. Aquest procés encareix notablement el cost del finançament de les administracions, a l’hora que suposa un transvasament massiu de beneficis de l’esfera pública a la privada. A través d’aquest mecanisme, les entitats financeres espanyoles, posseïdores d’una quarta part del deute públic de l’Estat, durant el període 2000-2013 s’han beneficiat d’un import proper als 36.000 milions d’euros, en detriment del tresor públic.

La narració que permet articular la despossessió col·lectiva, en el marc d’economies altament deficitàries i endeutades com la nostra, és el de sempre en l’ajust neoliberal —ara sota la tutela de la famosa ‘troica’, formada pel Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional i la Unió Europea—: tots els recursos que la societat genera han de posar-se a disposició del pagament del deute. Cal recordar que aquest objectiu es troba actualment consolidat constitucionalment. Al setembre de 2011, els dos partits principals de l’Estat, PSOE i PP, van aprovar una reforma de l’article 135 de la Constitució destinada a garantir, per la via constitucional, l’equilibri pressupostari de les administracions públiques, i la prioritat absoluta del pagament del deute per davant de qualsevol altra prioritat pressupostària.

Segons la lògica de l’ajust, sense mitjans per mantenir les polítiques de l’estat del benestar, cal plantejar models de privatització d’aquests drets (educació, sanitat, pensions) per tal d’assegurar-ne la vigència futura. A més, sense marge possible de despesa per emprendre la modernització de l’aparell productiu, la desitjada competitivitat —que ha de permetre aconseguir la recuperació de l’economia—, acaba sempre recaient en l’abaratiment i, per tant, la precarització creixent de les persones treballadores, que han d’assumir que sortir de la crisi passa per treballar més i cobrar menys, tal com expressa algun empresari de nefast record.

En una societat moribunda com la nostra, només hi queda espai per als voltors. Aquests són els que, amb la complicitat de la classe política i l’empara de l’ajust, intentaran apoderar-se del que queda del patrimoni col·lectiu productiu i social. Tal com s’ha fet palès en els darrers pressupostos de la Generalitat, un cop consolidades les retallades, ara cal esquarterar i vendre el que resta.

El postconsens de Washington: l’Estat, la crossa del capital

La sortida de la crisi i la reestructuració del capitalisme que comporta aquest procés és planteja com un veritable saqueig capitalista sobre el conjunt dels drets i patrimoni de la societat. La ideologia que permet consolidar aquest procés s’actualitza, i ara es basa en una reformulació del superat consens de Washington. Si fins ara es tractava d’aconseguir la màxima desregulació a partir de l’acció pública, que permetia aprofundir en els processos de mercantilització i privatització, a partir d’ara la lògica del postconsens de Washington es presenta com un intent de distanciar-se del neoliberalisme clàssic, si més no a escala teòrica i retòrica. Com expliquen Ben Fine i David Hall,8 la nova cara del neoliberalisme es presenta com un enfocament més favorable a l’estat, contrari a la idea que hi ha un únic model (el del lliure mercat) adaptable a tots els entorns. Ara se sosté que les imperfeccions que presenten tant el mercat com la lògica institucional, ofereixen una base per tal que l’estat, a partir d’una certa intervenció, operi en la direcció de millorar el funcionament dels mercats i la globalització. En definitiva, ara més que mai, és l’estratègia del mercat la que preval amb el màxim suport institucional. L’estat s’allunya i s’evadeix del compromís que té amb la societat per centrar-se a convertir-se en el millor suport del sector privat.

Un cop les privatitzacions fàcils i rendibles ja s’han portat a terme, ara la nova estratègia es basa en un major ús dels recursos i les capacitats de l’estat per incorporar el paper del sector privat en tots aquells àmbits en què fins ara s’havia mostrat contrari a intervenir. En aquest model que s’imposa en l’actualitat, una de les tasques importants que ha d’assumir l’estat és assegurar que la privatització funcioni. Segons Fine i Hall, aquest procés de regular el sector privat de manera suficient i amb èxit pot comportar un esforç més gran del que s’hauria de realitzar en el cas que fos el mateix estat el que assumís tota la gestió, ja que els objectius i les metes de caràcter més general sovint es veuen obstaculitzades per la recerca del benefici privat. Segons la lògica que s’imposa en l’actualitat, després d’un procés de privatització sovint es posa de manifest que els resultats no són els que s’havien promès en relació als nivells d’inversió, la qualitat dels serveis o l’accés als mateixos. Això exigeix que hagi de ser l’estat qui reguli, renegociï els contractes i compensi els exclosos del servei, donat que el subministrament privat es concentra en els sectors rendibles.

Un dels programes estrella d’aquesta nova onada privatitzadora és la que es coneix amb les sigles PPP (partenariat públic-privat). Es tracta de contractes que es fonamenten en la lògica segons la qual el sector públic aporta recursos en forma d’inversió directa com a alternativa als fons públics. El problema bàsic dels PPP —o de qualsevol altra forma de privatització—, tal com reconeixen el mateix FMI o l’OCDE, és que fins i tot en els temps favorables és un mètode més car de finançar que el que ofereix el sector públic mitjançant el crèdit estatal. Aquest cost extra, tal com s’assenyalava anteriorment, l’acaba assumint l’estat, que normalment és el client final dels PPP de serveis públics —com ara hospitals, o escoles— o els usuaris, quan els PPP es basen en el pagament de quotes —com en els casos de les carreteres de peatge o del transport públic, o en alguns models de concessions d’aigua. El finançament privat es converteix finalment en un passiu públic, fet que ha suposat, per exemple, que alguns experts en estadística hagin començat a insistir al Regne Unit, i a altres països, que els PPP apareguin en els balanços del govern.

Quant a l’Estat espanyol, i concretament pel que fa al sector de la sanitat —que és el tema de què s’ocupa aquesta publicació—, la llei 15/97 sobre les noves formes de gestió de la sanitat, permet que la gestió i l’administració dels centres sanitaris pugui ser desenvolupada per qualsevol tipus d’entitat, i que la prestació i gestió dels serveis sanitaris sigui realitzada per entitats amb ànim de lucre. A partir d’aquesta llei, i per part de les diferents comunitats autònomes, s’ha engegat una forta onada privatitzadora. Pel que fa a l’atenció primaria, moltes àrees de salut bàsica del Principat són gestionades per entitats privades (entitats de base associativa), i al País Valencià s’han fet concessions privades per gestionar els centres.

En la dinàmica de privatització dels hospitals hi ha diferents modalitats de contractes que responen a aquesta lògica de partenariat públic-privat. Alguns d’aquests contractes suposen la cessió de la construcció dels edificis a les empreses privades. De la mateixa manera, se cedeix a la iniciativa privada la dotació d’equipaments públics i la contractació de personal no sanitari, però els treballadors sanitaris continuen sent treballadors públics. Aquesta modalitat ha permès l’entrada a la sanitat pública de les grans empreses constructores (ACS, FCC, SACYR, etc.). En l’anomenat «model Alzira», s’afegeix a la gestió privada la contractació del personal sanitari, i també s’hi inclou l’atenció primària i especialitzada. Aquesta modalitat ha beneficiat, sobretot, les grans empreses sanitàries (ADESLAS, ASISA, SANITAS, DKV, etc.).

En aquesta direcció, cal afegir que els models de gestió sanitària del govern balear i valencià han coincidit en la promoció de dos macrocentres hospitalaris: La Fe, a València, i Son Espases, a Palma. Aquests centres pretenen concentrar l’assistència pública de manera que se’n faciliti la privatització parcial. La construcció d’aquests dos centres, a banda de suposar un negoci milionari a les constructores —moltes d’aquestes després també estan vinculades a l’explotació dels serveis perifèrics com els aparcaments—, no ha tingut en compte ni les necessitats dels usuaris ni les dels treballadors. Els centres s’han construït als afores de les ciutats, cosa que en dificulta l’accés. Alhora, els centres antics no han estat substituïts per instal·lacions que puguin continuar l’assistència de proximitat, de manera que barris sencers s’han trobat, d’un dia per l’altre, sense serveis hospitalaris.

La resposta col·lectiva: la defensa d’allò que és obvi per avançar vers la superació del capitalisme

Davant d’aquesta realitat que s’imposa més cada dia que passa, cal oposar la màxima resistència. Cada cop queda més clar que la nova modalitat del capitalisme del segle XXI no accepta cap pacte social redistributiu. Sense el mecanisme del crèdit, que permetia l’expansió del capitalisme a costa dels recursos i dels beneficis futurs, el capitalisme actual, altament sobredimensionat, necessita accelerar els mecanismes d’explotació i despossessió per tal d’assegurar-se l’existència. Immersos en aquest atac frontal contra els elements fonamentals que estructuren les nostres societats, cal reaccionar reivindicant la defensa i la consolidació d’allò que és obvi.

Resulta obvi que com a societat no podem acceptar un procés que discrimina l’atenció sanitària que reben les persones en funció de la capacitat econòmica que tenen, com tampoc podem acceptar pensions de misèria per als nostres avis i àvies, ni que els fills dels rics i poderosos aconsegueixin les millors condicions eductives per projectar-se en la societat, mentre els fills de les classes treballadores veuen com l’educació a què tenen accés empitjora cada dia que passa —o desapareix del tot la possibilitat d’accedir-hi per la manca de recursos econòmics que es poden dedicar a l’estudi i a la formació. La defensa d’aquestes obvietats, imprescindibles per bastir una societat, ha de conjugar-se amb tota la resta de reivindicacions laborals i socials. I és a partir d’aquestes reivindicacions que caldrà bastir el programa de mínims que permeti l’articulació d’un moviment ampli, flexible i radical en la proposta de construcció d’una alternativa de societat a la que ens planteja el capitalisme.

Cal tenir present, però, que en el marc del capitalisme del segle XXI la defensa col·lectiva del conjunt dels drets socials i del patrimoni col·lectiu, que encara no ha estat privatitzat, no s’ha de plantejar com l’intent de salvar l’estat del benestar, perquè aquest ha desaparegut per sempre. La defensa dels drets socials cal plantejar-la com un procés de conflicte obert davant la lògica depredació total i totalitària que el capitalisme imposa com a mecanisme necessari per sobreviure. I també com un primer pas cap a la construcció d’una societat que, ara sí —i més que mai—, haurà de plantejar-se definitivament la destrucció i superació del model de relacions socials capitalista, si veritablement es vol bastir sobre els valors de la justícia i la dignitat.

Bibliografia

  • Palazuelos, E. La globalización financiera. La internacionalización del capital financiero a finales del siglo XX. Madrid: Síntesis, 1998.
  • Endavant. La sanitat als Països Catalans. Anàlisi i alternatives. Visiteu: www.endavant.org
  • Bellamy Foster, J. La ecología de Marx. Barcelona: El Viejo Topo, 2004.
  • Busqueta, J. M. L’hora dels voltors. La crisi explicada a una ciutadania estafada. Lleida: El Jonc, 2012.
  • Hernández Vigueras, J. El casino que nos gobierna. Madrid: Clave Intelectual, 2012.
  • Lebowitz, Micahel A. Mas allá de El Capital. Madrid: Akal, 2005.
  • Seminari d’Economia Crítica Taifa. Informe d’Economia núm. 8: «La estrategia del capital». 2011.

Notes

1 Marx, K. El Capital. Mèxic: Fondo de Cultura Económica, 1992.

2 Federici, S. Calibán y la bruja. Madrid: Traficantes de Sueños, 2011.

3 Galeano, E. Las venas abiertas de América Latina. Madrid: Siglo XXI, 1993.

4 Lenin, V. El Imperialismo fase superior del capitalismo. Moscou: Progreso, 1989.

5 Harvey, D. El nuevo imperialismo. Madrid: Akal, 2003.

6 George, S. El bumerang de la deuda. Barcelona: Deriva Editorial, 1993.

7 Plataforma Auditoría Ciudadana de la Deuda. Informe «La ilegitimidad de los Rescates a la Banca en el Estado español» (2013).

8 Fine, B; Hall, D. «El terreno del neoliberalismo: obstáculos y oportunidades para el desarrollo de modelos alternativos en el suministro de servicios». Article a: McDonald, D.A.; Ruiters, G (ed.). Alternativas a la Privatización: La provisión de servicios públicos esenciales en los países del Sur. Barcelona: Icaria Editorial, 2012.

Article original: Espai Fàbrica

Taifa: 20 anys d’economia crítica per la transformació (E. Idoate)

ELENA IDOATE | La Directa – 11/06/2014

Segurament, per la gran majoria de les assistents a l’acte del 8 de juny, la celebració del vintè aniversari de Taifa comença amb una abraçada del Josep Manel Busqueta. Enèrgica i motivadora. Alegre. I crec que necessària. Vint anys són una història compartida per molta gent amb un esperit comú: la crítica a la societat en què vivim. Vint anys no són res en la tasca històrica de l’emancipació, però sí que són molts per a qualsevol col·lectiu concret. L’aniversari ha estat una excusa per a organitzar quelcom fora dels nostres espais de treball habituals, un objectiu que fa temps que teníem en ment.

He après que els dinars populars són un dels actes primordials de la construcció d’una societat alternativa. El punt de trobada de la base. On es reforcen els llaços d’allò personal que també és polític, i s’apropen les distàncies. Afinitats i afectes. En la sobretaula, el món s’arregla molt millor i els debats arriben més enllà, sense mesura. A la cantonada de la gran taula en forma d’alguna lletra entre la U i la O, riures i anècdotes. Vaig comptar-vos, i recomptar-vos, i per fi van quadrar els números de les reserves.

Algunes absències, i sorpreses d’última hora. Una de les coses que més il·lusió ens feia de l’aniversari era el retrobament amb antigues companyes que havien passat per Taifa. I quan es tracta de vincles, no passen els anys. La família creix. Les professores coincideixen amb els seus alumnes. I les nétes d’algunes es posen a jugar amb les filles de les altres. De la resta d’assistents, per Taifa és una sort poder estar acompanyades per totes vosaltres que, de fet, formeu part de la nostra existència. La raó per la qual existim. A Nou Barris, Astúries, Sort, Xàtiva, Saragossa, Ripollet, Gràcia, Poble Sec, Sabadell, El Prat, Sant Boi i molts indrets que em descuido. I Baladre, que és a tot arreu. Amigues i amics amb els que hem compartit actes, xerrades, cursos, articles, i també reunions, assemblees i protestes als carrers. I com no, cerveses, concerts, pel·lícules, i moltes altres coses als ateneus, casals, centres i locals que són casa nostra a tot el territori.

El vídeo que va preparar l’Emma, una de les companyes del seminari, resumeix la nostra història i la nostra essència. Taifa va néixer a la universitat quan un grup d’estudiants inconformistes amb l’enfocament acadèmic de l’economia, juntament amb la Miren, van decidir crear un grup d’economia crítica. Un oasi crític dins del desert del neoliberalisme imperant en les facultats d’economia i en una de les professions més cooptades pel poder, avui en dia al servei dels interessos dels opressors. Aquest petit oasi queda resumit en els títols dels capítols i les paraules gairebé microscòpiques que decoren el cartell de l’acte. Autoformació col·lectiva i horitzontal, a través del debat i la socialització del coneixement. Persones compromeses en l’estudi com a militància, per a que la caixa d’eines que és l’economia crítica arribi a totes les persones inquietes i grups socials, polítics i sindicals. Taifa treballa per les que lluiten.

Realment no sabia com sortiria l’acte. Vam voler que ens acompanyés gent imprescindible fora dels focus mediàtics que no il·luminen sinó que ceguen. Gent que, com nosaltres, fan la feina de formigueta necessària. Però què havien de dir de nosaltres aquestes persones de la PAHC de Sabadell, de l’Espai Fàbrica, de La Directa, del Casal de Joves de Lleida, de Baladre i de Compromís per Ripollet? Doncs ens vau fer flotar. Em vaig emocionar, se’m van posar llàgrimes als ulls i un somriure per dins que de vegades va per fora. Ens vau donar ànims, sentint-nos una petita peça d’un engranatge col·lectiu que està en moviment i que avança amb fermesa.

Taifa és un xino-xano, perquè els processos socials no es fan de cop i volta, perquè les coses s’aconsegueixen picant pedra, i avançant sense por a ensopegar. I una mica sí que ensopeguem. Els reptes més difícils no són acabar els textos a temps, retallar la llargada dels articles o preparar power points. El més complicat és la unitat dins de la diversitat, i allò tan sensible que és mantenir la identitat pròpia i autònoma, però que desborda per tots els cantons cap a les lluites concretes i els projectes comuns. Les paraules de la Miren, a flor de pell. El passat i el present de Taifa, aquest últim representat en la intervenció de la Laia, fan molt de goig. Taifa a discreció! I pensar en el futur, de cara, m’angoixaria si no fos perquè hi veig un llegat, una continuïtat del que s’ha engegat. Taifa en moviment. No m’imagino el meu futur sense Taifa, ni què he arribat a ser. I no sóc l’única. Per a mi és un privilegi que existeixi, formar-hi part, i que les companyes de trajecte siguin aquestes grans persones.

Per acabar el dia, les bases de Bonasò, el rap del Pau i la canya de Baula. Per reclamar, de manera contundent i en lletres gòtiques, la rendició incondicional del capitalisme. Plegar sabent que l’Ivan, un dels altres companys de Taifa, té raó quan diu que ha estat un dels millors dies de la nostra vida. I l’endemà, de nou, seguir amb el dia a dia.

Article original: La Directa

El fetitxe de la competitivitat (Benjamí Bastida)

BENJAMÍ BASTIDA | La Directa 19/06/2014

Deia José María Valverde que existeixen paraules, com Democràcia, Justícia, Llibertat, que neixen a l’esquerra i moren a la dreta. Des de fa uns anys, creix i ocupa territoris mentals una paraula nascuda a la dreta a la qual l’esquerra hauria d’exterminar per salut i benestar de la majoria. Em refereixo a la famosa “Competitivitat”.

Indubtablement per al capital, per als que tenen el capital i el poder en el sistema socioeconòmic actual, el concepte de competitivitat, dotat d’un significat intencionadament positiu, constitueix el pretext perfecte per imposar unes regles de joc.

Cal destacar que aquest paradigma de la competitivitat va més enllà de la lliçó moral d’Adam Smith que venia a dir que, buscant cada un el seu propi benefici, una mà invisible conduïa aquest esforç egoista cap al benefici social. Aquí, al nou paradigma de la competitivitat, no n’hi ha prou amb buscar el benefici propi sinó que cal competir amb la resta d’agents individuals a la recerca de la victòria. El benefici de cadascú es produeix a costa de l’aniquilació de la resta de contrincants.

La difusió del concepte de competitivitat presenta trets de campanya publicitària: en primer lloc, per una certa connotació positiva: és un concepte derivat de la competició esportiva, descriu un joc net on guanya el millor sense entrar en qüestions ètiques o polítiques, és neutral. Però el nucli del missatge consisteix en la proclamació dels avantatges de la competitivitat: els consumidors resultaran beneficiats, el seu benefici serà cada vegada més gran perquè les empreses lluiten per ser millor que les adversàries, per oferir preus més baixos, més varietat de producte, de qualitat suposadament superior… Un món ideal que està arribant gràcies a la competitivitat.

És clar que, en aquest progrés cap a la competitiva societat del futur, moltes empreses moren en la lluita. “No importa, els passa per no haver estat competitives”, diuen els promotors de la competitivitat. “Quedaran en peu només i precisament les que han encertat en la seva estratègia i han assumit els esforços necessaris, amb la qual cosa guanyem tots.”

Fins aquí la descripció en termes tecnoeconòmics. Però la competitivitat com a concepte econòmic està emparentada amb els conceptes de mercat, mercaderia, etc. tots ells amb funcions que ja Marx, en la seva anàlisi del sistema capitalista, va qualificar de “conceptes fetitxes”. Es a dir, el concepte neutral, tècnic, de competitivitat, amaga les relacions socials establertes o les que es pretenen establir.

Almenys són dos els tipus de relació social emmascarades en el concepte. En primer lloc s’encobreixen precisament els conflictes intercapitalistes i la dinàmica d’aquests conflictes. Naturalment, la paraula competitivitat no pot emmascarar la lluita, però pretén conferir un caràcter esportiu, de joc net, a les estratègies del tot val, on allò decisiu no és ser competent sinó competitiu a qualsevol preu, encara que la competitivitat procedeixi del treball infantil o de treballs forçats.

Els esforços per amplificar i difondre gairebé agressivament el paradigma de la competitivitat esdevenen en el moment de la crisi més accentuada del capital: la competitivitat esdevé, en efecte, en concepte clau quan sembla esgotada l’era de la globalització. Ser competitiu és l’objectiu gairebé exclusiu de països, de regions, d’empreses, siguin multinacionals o pimes. A més, gradualment, s’assimila, s’interioritza i es transforma en un valor prioritari. Fins i tot a nivell individual es tracta de ser competitiu.

El segon tipus de relació social oculta pel fetitxisme de la competitivitat es refereix a la relació entre capital i treball. La competitivitat com a objectiu empresarial ineludible emmascara l’assalt del capital mundial en el seu conjunt i de cadascuna de les seves fraccions per enderrocar les petites, però importants, conquestes dels treballadors i de les classes populars en períodes anteriors de la lluita de classes. És l’estratègia actual per recuperar i augmentar la taxa de plusvàlua, d’explotació: ser competitiu consisteix en rebaixar els costos salarials i deteriorar les condicions de treball fins a un nivell més profund que els adversaris.

La competitivitat apareix també com a requisit i condició de subsistència dels països. Aquesta versió fetitxista emmascara els processos de despossessió, privatització i mercantilització per part del capital dels serveis públics essencials: salut, educació, habitatge, pensions, subministraments generals. Fins i tot, drets fonamentals de la democràcia són sacrificats a l’altar del “fetitxe de la competitivitat”.

Article original: La Directa

Austeritat, reforma o sortida de l’euro: quina és l’alternativa?

IVAN GORDILLO  | La Directa 23/05/2014

Demà, 25 de maig, se celebren eleccions al Parlament Europeu, uns comicis que estaran marcats per les polítiques d’austeritat que han portat a l’actual situació d’estancament econòmic i de deteriorament de les condicions de vida de la població, amb uns nivells d’atur inèdits, atacs sistemàtics a les condicions laborals de la classe treballadora i una situació general d’empobriment (segons l’índex Arope, la pobresa i l’exclusió han arribat al 25% al conjunt de la Unió Europea). En aquest context de crisi, la moneda comuna ha esdevingut la palanca definitiva per institucionalitzar l’austeritat salarial com a única política econòmica possible i estendre-la a àmbits del salari socialitzat, com la protecció social, els serveis públics o les pensions. L’euro fa que els estats no puguin disposar de política monetària pròpia, determinada exclusivament pel Banc Central Europeu (BCE). La competència entre països en matèria fiscal ha esdevingut, així, l’única eina utilitzada per dirigir la política industrial. Els guanyadors, una vegada més, han estat els grans grups empresarials, que han vist com es flexibilitzaven els mercats de treball nacionals i com es reduïen els salaris, a més de gaudir de privilegis fiscals. És possible una alternativa a aquesta situació en el marc de la Unió Econòmica i Monetària?

El diner conté un component ideològic molt important   BUNDESBANK.DE
El diner conté un component ideològic molt important BUNDESBANK.DE

La crisi econòmica que va esclatar el 2007-2008, segurament la crisi global més important del capitalisme, ha obert una nova fase en la història de la UE i de la zona euro. Entre altres coses, la crisi ha demostrat el que ja van denunciar tantes veus crítiques del projecte econòmic europeu quan aquest s’estava erigint: la impossibilitat de construir una unió econòmica i monetària sense un pressupost públic rellevant per al conjunt de l’economia integrada i amb una coordinació política més àmplia, sobretot pel que fa a l’àmbit fiscal (harmonització d’impostos) i de política monetària. En origen, la Unió Econòmica i Monetària (UEM) es va bastir a partir d’un disseny genèticament neoliberal, propici al foment de la competitivitat i l’expansió del capital europeu. Aquest disseny és el que està facilitant que la crisi actual es faci recaure sobre les classes treballadores i dificulta l’aplicació de polítiques keynesianes anticícliques (si no reforça directament l’eurocrisi).

Ens trobem enmig d’una nova fase en la història del procés d’integració europea, el futur del qual depèn de la gestió política i econòmica de la crisi i de quin règim d’acumulació i de pacte social en surti. Els escenaris que es presenten en la conjuntura actual es poden resumir, com proposa l’economista Costas Lapavitsas al llibre Crisis en la eurozona, en tres alternatives: l’austeritat, la reforma institucional i la sortida de l’euro.

L’austeritat

La primera alternativa és la que s’està imposant: l’adopció de polítiques d’austeritat i d’ajust estructural. Les mesures es presenten com una sèrie de retallades pressupostàries que suposen la reducció de la despesa pública –sobretot– pel que fa a prestacions socials i salaris de la funció pública, alhora que s’apliquen pujades d’impostos indirectes i s’imposa la privatització de serveis públics i la venda del patrimoni. Això empresona les economies en el cercle viciós de l’austericidi, a través del qual, per reduir el dèficit, cal reduir les despeses, cosa que deteriora la demanda i provoca més paràlisi econòmica, que fa augmentar novament el dèficit i el deute públic.

És en aquest context que cal situar els anomenats rescats, és a dir, els préstecs concedits als països amb risc d’impagament del deute públic. A canvi de les suposades ajudes, la Comissió Europea, l’FMI i el BCE –l’anomenada troica– exigeixen l’acompliment d’una sèrie de mesures econòmiques considerades com la teràpia de xoc necessària per reduir el dèficit i poder retornar el deute. A part de reduccions pressupostàries, la troica prescriu un seguit de reformes estructurals que inclouen aspectes com la flexibilització del mercat de treball, privatitzacions o restriccions de prestacions socials. En el cas espanyol, això ha portat, per exemple, a l’aprovació de les contrareformes laboral i del sistema de pensions.
A la pràctica, però, els anomenats rescats no han estat altra cosa que el rescat de facto dels bancs internacionals amb una alta exposició inversora a la perifèria europea, sobretot bancs alemanys i francesos. A l’Estat espanyol, els bancs en fallida, amb Bankia com a paradigma, han rebut aquestes ajudes directament a càrrec de les contribuents, que són les qui acabaran assumint les pèrdues d’uns préstecs públics que no es retornaran.

El gran problema d’aquestes mesures és que empitjoren la situació socioeconòmica. Aquesta dinàmica, però, és funcional en el capitalisme, ja que, per sortir de la crisi, cal augmentar l’explotació de les treballadores i destruir els capitals menys competitius. El capital no es preocupa del benestar de la població, sinó de trobar les condicions de rendibilitat necessàries per iniciar un nou procés d’acumulació. L’augment de la productivitat i les millores competitives –juntament amb la creació de nous sectors d’inversió fruit de la liberalització i la privatització del sector públic– que es deriven de la reducció dels salaris garantiran una millora de la rendibilitat del capital, que es veurà incentivat a tornar a invertir massivament.

La reforma de la zona euro

La segona alternativa seria una reforma institucional profunda de la zona euro que pogués posar remei a una sèrie d’incompatibilitats, com les que ha assenyalat l’economista Yanis Varoufakis. En primer lloc, els desequilibris que genera el fet que els diferents estats integrants de la unió monetària tinguin una política monetària comuna i una política fiscal divergents. En segon lloc, el fet que la zona euro compti amb un banc central sense govern d’un Estat i una sèrie de governs sense banc central que els doni suport. En tercer lloc, que sota la mateixa moneda –l’euro– es puguin mantenir deutes sobirans perfectament separats. I, en quart lloc, l’absència d’un sistema de reciclatge d’excedents de les regions o els estats amb superàvit d’inversions cap a les que tenen dèficit en aquest camp.

L’actuació del BCE, proporcionant abundant liquiditat als bancs privats a tipus d’interès molt favorables i, alhora, no actuant com a prestador d’última instància dels estats membres, ha estat àmpliament criticada. La reforma estatutària del BCE perquè actuï com a finançador dels dèficits públics –arribant fins i tot a la creació d’eurobons: deute sobirà comunitari– seria un eix important de la reforma institucional. El Pacte d’Estabilitat i Creixement hauria de ser reformulat per adaptar els límits de dèficit i deute públic a la nova realitat econòmica, si realment es vol reactivar l’economia deixant enrere la política d’austeritat. El Banc Europeu d’Inversions (BEI) i el Fons Europeu d’Inversions (FEI) haurien d’adoptar com a objectiu primordial el reciclatge a escala europea dels superàvits cap a regions deficitàries amb condicions menys costoses per a l’administració pública i amb criteris de desenvolupament econòmic i creació d’ocupació. L’augment de la coordinació política –fins i tot hi ha veus que apunten a la creació d’un Estat central europeu que federés els estats membres– i del pressupost per a la UE serien una part de l’eix polític de l’alternativa reformista, que també podria impulsar una política comunitària de salari mínim, de temps de treball i de reducció del diferencial de competitivitat i de les desigualtats.

Els inconvenients de la reforma

Un dels inconvenients més destacables de l’alternativa de reforma de la unió monetària és el paper de moneda internacional de l’euro. El diner representa molt més que un mitjà d’intercanvi, reserva i pagament: també conté un component ideològic molt important. Per aquest motiu, existeixen seriosos dubtes sobre la viabilitat de l’euro tal com està dissenyat actualment, en cas que s’abandonessin el rigor fiscal austericida i les (contra)reformes liberalitzadores. L’abandó de la disciplina fiscal seria inversemblant en cas que es volgués mantenir una moneda capaç de competir amb el dòlar. Una caiguda del valor de la moneda europea impossibilitaria operar internacionalment als grans bancs de la zona euro, fomentaria atacs especulatius al deute dels països amb més dèficit i els diferencials de dèficits fiscals es farien insuportables dins la zona euro. En aquest escenari, la solució d’un pressupost europeu més elevat i una política redistributiva més àmplia podria ser insuficient. Caldria disposar d’un Estat europeu unitari o federal amb una integració econòmica més gran –especialment pel que fa a l’endeutament públic– per recolzar la moneda comuna, però aquesta possibilitat sembla difícil d’imaginar a mitjà termini, si més no mentre els estats membres –o els hipotètics estats federats– puguin emetre deute públic propi, com fins ara.

D’altra banda, una reforma dràstica en l’esfera fiscal portaria a un fracàs de la unió monetària tal com la coneixem –d’inspiració monetarista-neoliberal i operant com a divisa internacional–, o bé la col·locaria sota fortes pressions exteriors. Com argumenta Costas Lapavitsas, l’estratègia de construcció d’un eurobò podria conduir a l’(auto)destrucció de l’euro. Però una part dels problemes d’aquest hipotètic euro reformat també es donarien en l’altra gran alternativa: la sortida de l’euro. I és que les hipotètiques monedes menors que sorgirien en aquest escenari en països com Grècia o l’Estat espanyol serien una presa fàcil dels atacs especulatius, tenint en compte l’elevat nivell d’endeutament i de dèficit fiscal d’aquestes economies.

La sortida de l’euro

La tercera alternativa és la que defensa una sortida de l’euro com a mesura per combatre la crisi i iniciar un procés transformador. La devaluació de la moneda pròpia permetria la millora competitiva d’alguns estats gràcies a la reducció dels preus reals de les exportacions; si, gràcies a això, aquestes augmentessin, es reduiria el dèficit de la balança comercial. Però una moneda devaluada dificultaria encara més el retorn del deute exterior, és a dir, el deute contret tant per l’Estat com per les entitats financeres i les empreses amb entitats internacionals, ja que aquest deute seguiria nominat en euros, una divisa més cara d’aconseguir amb la nova moneda devaluada. Així doncs, una proposta de sortida de l’euro de caràcter progressista s’hauria d’acompanyar, inevitablement, d’una suspensió de pagaments i d’una reestructuració del deute.

La sortida de l’euro –i l’impagament o la reestructuració del deute públic– seria, segons l’opinió de les veus que advoquen per aquesta via (com la de Costas Lapavitsas), la porta d’entrada –sembla que quasi per inèrcia– a una sèrie de reformes de caràcter transformador que afavoririen el treball en detriment del capital. Així, gràcies a una organització democràtica de l’economia i la societat, s’afrontaria el problema del desenvolupament de cada país en una economia globalitzada. Aquesta sortida progressista, però, no podria consistir en una autarquia nacional; seria necessari que els països perifèrics continuessin mantenint el comerç internacional. També necessitarien continuar obtenint transferències de tecnologia i capital estranger.

Aquesta via oferiria la possibilitat d’un desenvolupament diferent a les classes treballadores dels països del centre, ja que es convertirien en aliades naturals dels països perifèrics, en cas que apostessin per una transformació dràstica de l’economia. Aquesta solució podria modificar, doncs, l’equilibri actual de les forces socials a Europa, cosa que afavoriria una transformació institucional i social.

Inconvenients de la sortida de l’euro

Recuperar la sobirania monetària seria relativament útil, però també cal considerar la cara menys amable d’una hipotètica nova moneda, a més d’entendre ben bé què és el diner i la limitada capacitat de maniobra de la política monetària en un sistema de creació endògena del diner a través del crèdit del sistema bancari. El retorn a una moneda pròpia que no tingués les garanties d’una divisa internacionalment rellevant com l’euro situaria l’economia sota les amenaces d’atacs especulatius financers. Lluitar-hi en contra requeriria una forta intervenció en l’àmbit financer i una coordinació internacional que resulta complicada d’imaginar, atesa la correlació de forces actual. A més, l’amenaça de la devaluació sistemàtica de la pròpia moneda a què la sotmetrien els atacs especulatius podria generar episodis d’inflació perillosos.

D’altra banda, si la hipotètica sortida de l’euro fos dirigida per forces conservadores –que són les que actualment governen tots els estats membres–, els costos de la devaluació interna serien traslladats a la classe treballadora, de manera semblant al que està provocant actualment l’austeritat dictada per la troica. A més, també cal tenir en compte les característiques dels models productius de la perifèria europea (tecnologies intermèdies, preeminència de sectors de serveis de poc valor afegit, salaris reals superiors als d’economies competidores de l’Àsia i de la resta de la perifèria mundial), que encara fan sorgir més dubtes sobre l’alternativa de la sortida de l’euro. La competitivitat del sector productiu exportador no solament depèn de la variable preu –influenciable, parcialment, a través de devaluacions de la moneda–, sinó que també es veu influenciada per múltiples factors que tenen més a veure amb l’estructura productiva del mateix país –que hauria de ser atractiva per a la demanda internacional– i el model de comerç internacional que es vulgui desenvolupar. L’economista Joaquín Arriola ha comparat l’efecte del tipus de canvi sobre les exportacions durant les darreres dècades per concloure que l’efecte de les devaluacions en les exportacions seria petit en el cas de l’economia espanyola.

Moltes vegades diem, encertadament, que hi ha molts països fora de l’euro i fora de la UE als quals no els va tan malament com als països del sud d’Europa. Però no podem creure –de manera naïf– que només és gràcies al fet de tenir una moneda pròpia. No és el remei a/de tots els mals. Altres països amb sobirania monetària i la possibilitat d’aplicar polítiques econòmiques pròpies també han patit crisis financeres molt dures anteriorment, com el Sud-est asiàtic o Rússia a finals dels anys noranta, per posar algun exemple.

Programa econòmic democratitzador

Ni la sortida de l’euro ni la seva continuïtat i reforma són garantia exclusiva, per si mateixes, d’una recuperació més ràpida ni d’una via alternativament transformadora. No es pot defensar amb solidesa que alguna de les dues propostes ens portin, repetim, per si mateixes i en l’actual conjuntura, a superar els problemes de fons que han generat la unió monetària i el seu caràcter liberalitzador i preeminentment capitalista.

El programa econòmic democratitzador que serveixi per iniciar un procés transformador ha estat àmpliament debatut. Aquest procés hauria de començar pel repudi del deute, quelcom que obligaria a la nacionalització de la banca per fer front a la seva fallida i al control del flux de capitals per evitar fugues massives cap a la zona euro o dòlar. A més, aquestes mesures haurien d’anar acompanyades, inevitablement, d’una recuperació i un control dels sectors productius a través d’una política industrial que prioritzés el reequilibri de la balança exterior, les inversions en infraestructures públiques i la recuperació dels sectors estratègics amb criteris de sobirania econòmica. Respecte a la política fiscal, una reforma que redueixi els impostos indirectes per gravar progressivament la renda, el patrimoni i el capital seria un eix de vital importància per poder finançar la transició a curt termini i millorar les prestacions socials redistribuint la riquesa amb l’objectiu de reduir ràpidament les desigualtats. No es pot deixar d’apuntar, a l’últim, la necessitat d’implementar mecanismes de govern més transparents i democràtics que permetin el control des de la base.

Es fa estrany –i fins i tot sembla ingenu– creure que l’ordre de la relació es pugui invertir: que, primer, es pugui adoptar –des de dalt, tecnocràticament– una mesura suposadament transformadora com sortir de l’euro i que, després, la resta de transformacions vinguin rodades, pràcticament per inèrcia, i al mateix temps creïn aquest pol contrahegemònic. Igualment, és del tot dubtós, o almenys simplificador, que la transformació de la moneda o de les institucions comunitàries revolucioni les relacions de producció, distribució i consum. “És possible revolucionar les relacions de producció existents i les relacions de distribució associades a elles mitjançant una transformació de l’instrument de circulació?”, es preguntava Marx. La qüestió no se situa en la necessitat de crear una nova moneda o un nou disseny institucional europeu. La qüestió fonamental és crear noves condicions productives i comercials, especialment davant d’una estructura productiva mancada de model, com és el cas de les economies perifèriques que van gaudir de moments de bonança econòmica a força de creació de capital fictici.

Tant la sortida de l’euro com la transformació de la UE i la direcció que emprenguin dependran de la correlació de forces i del poder polític real d’un moviment popular i massiu favorable a una alternativa transformadora.

Font: La Directa (360)