L’emancipació de l’ésser humà passa per la destrucció del capitalisme

Les mancances transformadores de l’actual praxi política

La majoria d’éssers humans vivim en ciutats, grans o petites, i aquestes estan dissenyades i transformades d’acord a les necessitats del model d’acumulació capitalista. Un model de ciutats i empreses que combini la possibilitat de recuperar el temps lliure per a activitats creatives o socials; que combini un sistema productiu agrari i industrial a una escala controlable, que ens permeti, entre d’altres, tractar els residus i restituir els fertilitzants; traçar un sistema urbà menys centrat, més dispers. En altres paraules, ens és indispensable recomposar aquesta divisió marcada entre allò urbà i allò rural, i evitar així la ruptura del metabolisme introduïda pel sistema, que es dona entre l’home i la naturalesa.

El mode d’acumulació capitalista sempre exigeix desigualtat i pobresa,ⁱ manifestades en diversos problemes socials: la freqüència i el volum dels desnonaments, les taxes d’atur crònic, la incidència de la precarietat dels contractes i condicions laborals, les diverses reformes del sistema públic de pensions, les retallades o reduccions de la despesa en els programes de salut, a l’educació pública, i a les ajudes socials, la despossessió de drets però també de béns físics i financers, entra d’altres; i les poblacions contemplen alarmades el futur totalment incert que els espera dins del capitalisme.

L‘agressió de les polítiques neoliberals al benestar de les poblacions és tal que s’entén que els moviments socials concentrin totes les seves mobilitzacions en contrarestar-les de forma immediata. Contrarestar la precarietat de vida significa per tant, el desplegament d’una política urgent i programàtica que incorpori una visió sistèmica, contra el capitalisme. Aquesta ens porta a pensar en models alternatius de societat, i en processos alternatius de canvi social que omplin aquest buit.ⁱⁱ Si l’esquerra encara aspira a mantenir l’objectiu de transformar el capitalisme, cal abordar el buit entre la praxi i la teoria actual, les disfuncions dins del sistema i les solucions diàries i les alternatives, cada vegada més urgents contra el sistema.

Un esquema de transformació contra el capitalisme

Tota transformació social anticapitalista ha de contenir una estructura de canvi: uns subjectes actius (individuals i col·lectius), uns processos i uns instruments. Per a què aquests elements que componen l’estructura de la transformació siguin coherents entre sí, han de marcar ben clar quin és el o els punts d’arribada. Hi ha moltes alternatives al capitalisme, jo proposo la societat comunal com a lloc d’arribada; el municipalisme com a procés i la Renda Bàsica de les iguals i la Riquesa comunal com a instruments pertinents, especialment en les primeres èpoques de disseny i implantació de l’alternativa al sistema. En aquest treball explicarem la idoneïtat del procés municipalista, deixant per a un segon article l’explicació dels instruments esmentats, així com la societat comunal com a alternativa al capitalisme.ⁱⁱⁱ

Mapa sobre subjectes, processos, instruments i alternatives. Font: elaboració pròpia

El municipalisme com a procés de transformació anticapitalista

El potencial transformador que genera l’àmbit municipal

Per què és tan important l’àmbit municipal com a espai des del que iniciar el procés anticapitalista? És ben sabut que la ciutadania, constituïda en subjectes polítics, (passius o actius, individuals o col·lectius), se situen en el barris que componen l’espai municipal. Emfatitzàvem aquests aspectes en un altre treball, en el que recordàvem com la població vivim en barris, però la suma d’ells conforma aquest espai que anomenem administrativament el municipi. En tot municipi, som moltes les persones que ens beneficiem dels béns i serveis municipals, béns públics que estan a càrrec de la bona o mala gestió de l’alcaldia. Allà on la gestió es fa a favor de la població la qualitat de vida pot ser òptima; allà on es fa a favor dels poders locals o externs al municipi, aquesta segurament que és pèssima, o deixa bastant a desitjar. Recordem alguns dels serveis més importants que podem tenir accés a nivell local, que són comuns en la majoria de municipis, i que poden ser utilitzats com transformadors:

• Entorn ambiental. Clavegueram i sanejament, neteja i arranjament de carrers, enllumenat públic, manteniment de parcs, jardins i zones verdes, recollida d’escombraries, seguretat viària, urbanisme, habitatge i terreny residencial, depuració aigües i residus.
• Benestar social. Assistència social, centres d’acollida (maltractament de gènere, infància, menors i ancians, discapacitats, jubilats, sense sostre, minories ètniques i estrangers), programes contra la pobresa, atenció a drogodependències, allotjament a transeünts, atenció ciutadana, emergència social.
• Activitats educatives i culturals. Escoles i llars d’infants, cursos (idiomes, art, música, dansa, internet, etc.). Beques d’estudi, menjador i llibres de text, activitats extraescolars, concerts, exposicions, biblioteques i ludoteques, museus, teatres, ràdio i premsa, albergs.
• Activitats ciutadanes. Subvencions a associacions, clubs, empreses privades (tallers i comerços), manteniment de façanes.
• Activitats econòmiques. Recursos dedicats a potenciar el turisme, la construcció de polígons industrials, els mercats municipals, fires artesanes, transport urbà, oficina de patents, propietat, i recaptació fiscal, la promoció de l’ocupació.
• Activitats artístic-esportives. Pavellons, camps (futbol, tennis) i poliesportius, frontons, piscines, gimnasos, centres cívics, programes i concursos culturals i festius, programes d’oci i temps lliure.
• Salut. Hospitals, consultoris i centres de salut, planificació familiar, servei d’ambulàncies.
• Empreses municipals, consorcis mixtes, empreses privades. Les empreses municipals han anat desapareixent, en la mesura que es privatitzaven serveis com ara l’aigua, l’habitatge, llum, gas, transport públic, i passaven a ser gestionats per empreses mixtes i privades. Per tant, la majoria de les alcaldies han deixat de controlar serveis tan importants per al benestar ciutadà com l’aigua i altres energies (electricitat, gas, carbó), etc., Perquè els polítics, als quals cedim la representació periòdicament, els van ser i van encara privatitzant en benefici de les entitats privades de lucre. La corrupció, que s’ha disparat en l’ultima dècada, especialment a nivell municipal, és possible causa d’aquesta deixadesa manifesta per part de les poblacions locals.
• Altres serveis. Bombers, seguretat ciutadana, oficina del consumidor, punts verds (recollida de mobles, electrodomèstics, etc.), Cementiris.

A més, podem afegir com al municipi, hi ha altres dimensions que afecten directament la convivència humana: relacions de veïnat, laborals, culturals, associatives, etc.:

• Relacions de producció i consum. L’àmbit municipal facilita el contacte directe entre els seus habitants: tant a nivell de producció, com de proximitat dels treballadors dels diferents oficis i especialitats, i mitjançant les xarxes de treball personal i col·lectiu; a nivell de satisfacció de necessitats, aquesta mateixa proximitat facilita l’intercanvi; és a dir, des del punt de organitzar aquestes dues activitats com a economia col·lectiva, la proximitat entre productors, així com la proximitat entre consumidors, i entre ambdos grups, és un element positiu per potenciar les activitats econòmiques en la vida local. Aquest és un dels plans bàsics per consolidar les relacions sense la intermediació de la propietat privada en la producció i la distribució de la societat comunal.
• Relacions de veïnat. Relacions de cooperació entre veïns que es podran establir i organitzar des de les respectives organitzacions i col·lectius que actuen en els respectius barris. Els problemes de la pobresa, la immigració, el racisme, l’exclusió social, la marginació per orientació sexual, la discriminació i el maltractament de gènere, les mancances per edat o discapacitat, l’atur, la drogoaddicció i la ludopatia, les dificultats d’accés a l’habitatge i els desnonaments, etc. podrien ser abordats conjuntament, de forma integral on sigui possible, amb polítiques i fons municipals, així com amb la participació de les esmentades associacions ciutadanes i veïnals; una forma més comunitària i social d’abordar aquestes situacions de desemparament d’aquests col·lectius que l’economia de mercat i les empreses privades mai atendran. Aquest és un altre pla per al desenvolupament del suport mutu i la gestió horitzontal, sense poder, de les diverses activitats encaminades al benestar col·lectiu.
• La presència de les empreses municipals encarregades d’aquests serveis i activitats, així com la recuperació d’altres desaparegudes, aniran contractant progressivament el personal amb caràcter de servidors públics o funcionaris. En el curt termini, alguns d’aquests serveis poden ser gestionats per empreses mixtes, en les quals la propietat és pública però l’activitat productiva pot ser realitzada per personal d’entitats organitzades sota el criteri de l’economia social.^iv Aquesta és una de les mesures que potenciarà la capacitat d’ocupació local i donarà prioritat als ciutadans que viuen al mateix municipi. No cal afegir que la qualitat de l’ocupació (contractació, nivells salarials, protecció social, condicions de treball, etc.) Tant dels funcionaris com el del personal de les empreses mixtes, ha d’ajustar al que estableix la normativa laboral. Aquest pla permet la implicació directa en l’organització i la gestió de la producció, element clau per a la satisfacció de necessitats en qualsevol societat humana.
• Gestió assembleària. La gestió amb caràcter representatiu que actualment té l’Ajuntament ha d’anar perdent pes per anar donant pas a la participació, la gestió i el seguiment ciutadà en forma d’assemblea. Mentre duri la versió representativa, tant l’alcalde com els regidors no podran ser reelegits per a una segona legislatura. La gestió col·legiada basarà el seu treball en les funcions necessàries a exercir i no en el concepte de càrrec, de manera que ha de desaparèixer la tasca d’alcalde, de tinents d’alcalde, secretaris, etc., que tant poder personal i institucional contenen en ells mateixos . Un altre dels plànols indispensables per a la dissolució del poder, i especialment el de l’Estat en tots els seus nivells administratius.
• Dissolució gradual de l’Estat. Reafirmar que l’Estat no té cabuda en la gestió orgànica de la societat comunal. Per tant, en el municipalisme, la idea de la dissolució gradual d’aquesta institució classista ha de ser un objectiu irrenunciable de totes les organitzacions socials i veïnals, de tots els col·lectius i moviments socials compromesos amb la transformació del capitalisme en una societat sense classes.^v

El municipalisme. La brúixola / matriu com un instrument d’orientació

Aquest és un instrument indispensable que serveix per avaluar el comportament i els programes dels subjectes, la coherència dels processos com el municipalisme, així com la naturalesa de les alternatives contra el capitalisme. Necessitem disposar d’un instrument amb uns pocs criteris fonamentals que serveixin com a brúixola d’orientació o d’unitat de verificació (en el sentit de marcar la direcció del procés a seguir), alhora que de matriu que estableix el lloc on ha de procrear la societat no capitalista. És a dir, es tracta de disposar d’un full de ruta amb capacitat d’orientació en el procés. Això ho hem de fer malgrat ser conscients de la precarietat i les dificultats d’on partim, doncs d’articular el discurs sobre una societat i un procés municipalista diferent, que serà viscut per persones amb valors molt diferents als dominants en l’actualitat, tant que avui en dia resulta gairebé impossible tan sols imaginar-ho.^viNo obstant, ho hem d’intentar.

Es diu que Lord Acton(1834-1902) va dir al 1887que “el poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament“.^viiDigué també el “diner és poder“. Diem això perquè la característica fonamental que permeabilitza tot el capitalisme és la relació sistèmica que hi ha entre propietat privada, diners, mercat, elements en els que el poder és comú a ells: la propietat és poder, els diners són poder, el control del sistema de mercat dóna poder a les empreses monopolistes.^viiiD’aquí que, en dissenyar la matriu, s’hagi buscat que el seu tret distintiu sigui la igualtat, només possible en la mesura que es desmuntés el poder, és a dir, la brúixola / matriu hauria d’impedir qualsevol possibilitat de reproduir en el si de la comunitat la perversió del poder entre els seus membres o institucions.

Quines seran llavors, les característiques mínimes que identificaran la societat utòpica, així com el procés municipalista? Aquesta brúixola i matriu general d’orientació és vàlida per a qualsevol proposta alternativa, perquè està composta per unes característiques mínimes, uns eixos teòrics i pràctics, que han estat deduïts a partir de tots aquells sectors que conformen el capitalisme i que per tant cal rebutjar per aquells que volem construir radicalment tant el procés com aquesta societat que establim com a punt d’arribada:

Partim d’un element inicial que ens serveix de tronc. Aquest consisteix en què el sistema de propietat ha de ser col·lectiu, comunal, no privat.^ixEliminada la propietat privada dels recursos productius i naturals, el poder que exercien els propietaris i el poder de classe de l’Estat que protegia els interessos dels capitalistes, es dissipa. Aquesta exigència sobre la dissolució de la propietat^x, i les seves conseqüències sobre el poder, permeten construir els altres sectors més determinants de la vida comunal, pel procés municipal ens interessa:

• Que els seu sistema de producció sigui en règim comunitari, que no exploti a l’home ni malbarati recursos.^xi
• Que el seu sistema de distribució sigui equitatiu, lliure accés als béns que satisfacin les necessitats bàsiques.^xii
• Que la gestió del poder sigui horitzontal; no jeràrquica ni despòtica. A debatre la forma de govern, de república, quan la comunitat vingui condicionada per grans concentracions d’habitants (urbs).
• Que el seu sistema de valors i afectes proposi i potenciï el bé comú: justícia, igualtat, fraternitat (amistat), suport mutu, etc.
• Que mentre com a ciutadà, la persona respecta la res publica, o l’esperit comunitari de la societat, la comunitat li respecta el seu dret individual a la intimitat, a gaudir de la seva res privada. No obstant això, i atès el caràcter eminentment social de l’ésser humà, allà on la res publica entri en conflicte amb la res privada, els assumptes comunitaris (o públics) tenen caràcter preferent sobre els privats.

Moltes de les propostes postulades com alternatives no qüestionen la propietat privada de la riquesa productiva. Tampoc proposen produir béns i serveis per a ser distribuïts lliure i equitativament com a béns comunals. Ni proposen un canvi en la forma de govern, ni exigeixen i garanteixen que aquest sigui horitzontal, entre iguals. La idea del bé comú com a filosofia del bon viure de la comunitat no apareix, o almenys amb la força i el paper que ha de jugar, en la composició de les característiques fonamentals que ha de tenir la matriu comunal.

La matriu / brúixola comunal. Font: elaboració pròpia

En l’estat primigeni, no sabem quanta felicitat social gaudia l’ésser humà. El que si apareix com una constant és la recerca incessant d’un grau de convivència social en què la mateixa estigui assegurada. D’aquí que la utopia no només permet somiar l’ésser humà amb societats daurades, edèniques, representades sovint per cels, jardins, verges, sinó que pot ser també aplicada a processos i instruments que serveixin de nord o brúixola. Basant-se en els corrents humanistes que afloraven a l’edat mitjana, i especialment amb referència als textos cervantins, Francisco Garrote Pérez dedueix un model de criteri de verificació semblant al que acabem de defensar. Un model de arcàdia que el precedeix en el temps en gairebé cinc-cents anys. Les principals característiques són:

• “L’igualitarisme i el comunitarisme dels béns i dels mitjans de producció, el que porta a la no admissió de la propietat privada.
• Igualtat completa i general entre els homes.
• Absència de qualsevol explotació o opressió, font de qualsevol alienació.
• Amor fratern generalitzat com a base de la convivència.
• Comunitat de béns, tant de recursos com de béns i serveis produïts.^xiii

No cal aclarir que aquests no són els únics criteris possibles per a saber si formulem alternatives contra el capitalisme, o simplement proposem mesures-tiretes que actuen quan el sistema té una ferida, però la matriu ens ajuda almenys a que no ens donin gat per llebre, com amb el decreixement, el consum responsable, la banca ètica, els micro-crèdits, el comerç just, les monedes complementàries, les empreses amb responsabilitat social corporativa, l’impost Tobin, la permacultura, i un llarg etcètera, propostes primàries que poden contenir algunes de les característiques esmentades, d’una manera embrionària o latent, però no explicitades com a instruments irrenunciables en el procés contra el sistema.^xiv

L’afirmació anterior m’obliga a donar algunes raons. Primera, coincideixo amb Michael Löwy que adverteix com “un canvi en les formes de propietat que no sigui seguit per la gestió democràtica (horitzontal) i la reorganització del sistema productiu (propietat comunal del saber, dels recursos i les mercaderies produïdes) només pot portar a un final terrible“.^xv Segona, els antisistema, especialment els marxistes, podem inspirar-nos en el que destacava Marx en relació amb la Comuna de París: “els treballadors no poden prendre possessió de l’aparell de l’Estat capitalista i posar-lo a funcionar al seu servei. Han “demolir” i reemplaçar-lo per una forma de poder polític radicalment diferent, democràtic i no estatal“.^xviTercera, també em convenç Anthony Burguess quan expressa els seus temors: “l’Estat modern, tant en un país totalitari com en un país democràtic, té massa poder, i segurament fem bé en tenir-li por“.^xviiI quarta, en què l’afirmació Audre Lorde conjuga les anteriors. Diu: cal proveir uns valors i instruments que “no podran ser els de l’amo. [Perquè els valors i] les eines de l’amo mai desmunten la casa de l’amo. Potser ens permetin obtenir una victòria passatgera seguint les regles del joc, però mai ens valdran per efectuar un autèntic canvi“.^xviii

Filosofia i fases del procés municipalista

El municipalisme és una filosofia de la praxi, de l’acció, per la qual rep el nom del lloc o territori en el qual actua. Seguint les normes i aplicant el criteri o matriu comunal, el procés municipalista assumeix i sosté que els recursos han de satisfer les necessitats humanes, però de manera que tant la propietat com l’organització i la gestió dels mateixos siguin comunitaris (propietat comunal). Aquest procés, que conté una forta dosi d’utopia, és un desafiament als poders del sistema, però s’ha d’entendre com un procés obert, deixant que cada subjecte social (col·lectiu o persona) decideixi que procés segueix per caminar amb certa seguretat cap la destrucció del capitalisme. Serà aquesta filosofia la que orienti el procés de canvi, des de la situació de partida en què es troba jurídicament la municipalitat avui, fins al seu final transformació en una societat comunal. Així mateix, servirà d’orientació perquè les polítiques i instruments que es proposin assegurin que els recursos privats esdevinguin públics, i el públic en comunal, per benestar de la ciutadania.^xixEl procés municipalista contempla dues fases:

• Una fase, dins del capitalisme, està dividida en:

a) El municipalisme de mercat, en el que predomina el sector privat;

b) El municipalisme de serveis públics (o Estat del benestar), en la que domina el sector públic, representat per l’Alcaldia.

• L’altra fase, es considera el període de transició entre la fase capitalista i el desenvolupament de les condicions per al pas de la propietat estatal a la propietat comunal. Aquesta és la veritable fase anticapitalista. És a dir, un temps en què es va imposant el domini del sector comunal, tant en la gestió política, com en la productiva i distributiva, així com en la consolidació dels valors comunals: amistat, suport mutu, igualtat, aquesta comunitat en la qual la felicitat individual i col·lectiva va florint a conseqüència de la confiança entre els seus membres.

De forma més detallada:

• En la fase de mercat, o domini del sector privat: el que preval és la privatització dels béns públics convertits en mercaderies, amb pèrdua de drets ciutadans adquirits al llarg de les lluites en les societats classistes. Els béns del sector públic passen a ser gestionats per interessos privats, qui no té recursos (diners) per obtenir en els mercats, es queda sense ells.
• En la fase en la qual l’Ajuntament recupera les seves atribucions, o domini del sector públic; el que es recupera és la reconversió de la majoria del sector privat en públic. Retorn als drets, a la gestió ciutadana del Municipi des de l’Alcaldia, amb un major control dels recursos públics. Ara els ciutadans poden gaudir-ne (alguns amb taxes municipals), encara que no disposin de poder adquisitiu.
• En la fase de transició cap al comunalisme, o període en què el sector comunal va sent dominant. Es comença a conformar la societat comunal, punt d’arribada, on tots els recursos seran de propietat comunal, així com l’ús fruit dels serveis i mercaderies que aquests recursos generin. A partir d’aquesta etapa, la anticapitalista, només s’autoritzaran els béns privats considerats com a riquesa no productiva.

Epíleg

No hi ha dubte que l’esquerra ha d’afrontar els problemes quotidians als quals es veu sotmesa la població, especialment pel que suposa de defensa de molts drets que el capitalisme vol eliminar. És a dir, no només es tracta de mantenir nivells de dignitat adquirits mitjançant la lluita de classes, sinó que tal benestar s’ha aconseguit en forma de dret inalienable.

Ara bé, davant el capitalisme com barbàrie, l’esquerra ha de proposar-ne la seva desaparició. En el meu cas, jo proposo la societat comunal com alternativa i el municipalisme com a procés de transició. Ens ajudem de la brúixola i matriu comunal, així com del procés municipalista, perquè contenen totes les característiques que garanteixen un procés de transformació cap a la nova societat:^xx propietat comunal, no només de la riquesa productiva i de la produïda (democràcia en la producció i en la distribució), sinó que, amb la dissolució del poder individual i estatal (democràcia en la gestió), la participació entre iguals queda garantida en la vida del municipi, de la comunitat. Així mateix, el concepte del bon viure que s’implantaran les persones comuneres serà una de les múltiples tasques que la convivència entre elles anirà adequant a les necessitats i sabers que vagin desenvolupant. I com assenyalàvem al principi, en el recorregut d’aquest procés, pensem que la Renda Bàsica dels iguals (RBIs) i la Riquesa Comunal de les iguals (RCis) són dos instruments valuosíssims que ens poden servir per assolir aquesta fita transformadora.

José Igleasias Fernández, membre del seminari Taifa.