ROSER ESPELT ALBA, FACUND FORA ALCALDE – DIRECTA, 02/04/2020
Fa alguns dies, el govern de l’Estat espanyol publicava al BOE un paquet de mesures per fer front a l’impacte de la COVID-19 que des del mateix govern es batejava com a pla de xoc social. Aquest pla és necessari i inclou actuacions que permetran alleugerir temporalment, i en certa manera, la falta d’ingressos d’alguns sectors de la classe treballadora. Tanmateix, si es llegeix atentament el document, es pot veure que la quantitat total avalada no només era inferior a la quantitat que es va avalar en el seu moment des de l’Estat per rescatar els bancs, sinó que la despesa real compromesa només era de 17.000 milions d’euros, un 1,4% del PIB i aproximadament la meitat del que l’Estat espanyol es va gastar pagant interessos de deute l’any 2018. Mesures com la moratòria en el pagament dels lloguers, una renda bàsica universal o la prohibició dels acomiadaments en empreses amb beneficis semblen terrenys polítics per explorar i que, de ben segur, aprofundirien en aquest rescat social necessari. Però, més enllà d’aquest rescat d’urgència, com podem evitar els mateixos errors que la recessió anterior?
En un model econòmic en què, sistemàticament, la majoria de la població rep una petita part del que produeix, qualsevol disminució en el nivell absolut de la producció posa en perill la supervivència d’aquesta majoria social. Això és, precisament, el que està passant actualment amb l’aturada productiva derivada del confinament de molts treballadors i, també, és el que passa en qualsevol crisi capitalista en què, en definitiva, s’impedeix treballar a una part important de la població. En aquests moments, doncs, és més necessari que mai reclamar una distribució equitativa de la producció que garanteixi uns nivells de consum dignes per a tothom.
En aquests moments, doncs, és més necessari que mai reclamar una distribució equitativa de la producció que garanteixi uns nivells de consum dignes per a tothom
Aquestes reclamacions, però, no són només una justa reivindicació social sinó que constitueixen el fonament de polítiques econòmiques redistributives i d’impuls al consum necessàries per evitar complicacions en el funcionament normal de l’economia. Més concretament, com a resultat de la falta d’ingressos en moltes famílies treballadores, així com del mateix confinament i la incertesa regnant, és previsible una reducció dràstica de les vendes de la majoria de productors. Això, al seu torn, pot traduir-se en reduccions de la inversió i l’ocupació, reduint encara més les vendes i els ingressos en una reacció en cadena sense un final clar. L’acció del sector públic, doncs, compensant la caiguda del consum familiar amb consum públic i facilitant liquiditat a les empreses, trencaria el cercle viciós i permetria continuar amb l’acumulació.
Ara bé, és important destacar que el manteniment del consum i, en conseqüència, de les vendes de les empreses -ja sigui mitjançant la despesa pública, la redistribució o la impressió de bitllets- no és una condició suficient per garantir una reproducció sostinguda de l’economia en el mode capitalista de producció. I és que, en aquest marc econòmic, les empreses no produeixen únicament per vendre sinó que ho fan amb l’objectiu d’obtenir els beneficis més elevats possibles; no ja per l’avarícia personal dels seus responsables sinó per la necessitat de finançar les inversions requerides per sobreviure a la competència del mercat.
Serà necessari contemplar nacionalitzacions que permetin posar els recursos productius sota control popular, tot rebutjant l’endeutament actual de molts d’aquests capitals
Per tant, les polítiques expansives que suposen un increment en el nivell del consum de la població o de l’Estat poden servir en el curt termini com a mesura social, però no necessàriament comportaran una recuperació de la producció i l’ocupació a mitjà termini. Més encara, si les empreses no troben beneficis en la producció real, com ocorre des dels 2000, els busquen en l’especulació i es produeixen les bombolles immobiliàries i borsàries que tots coneixem, finançades amb endeutament. En aquesta situació, doncs, facilitar el crèdit i el consum a les famílies i les empreses és només una forma de posposar el problema de la producció i la inversió temporalment, tot ampliant la caiguda en el futur. Per això, més de deu anys després de la crisi del 2007, les empreses estan més endeutades que aleshores, la inversió i els salaris fa anys que van a la baixa, els preus dels lloguers evidencien una altra bombolla i les famílies treballadores, com sempre, en paguen -i pagaran encara més si no ho evitem- les conseqüències.
La solució immediata, doncs, hauria de passar per un pla de xoc social que permeti una redistribució efectiva de la riquesa nacional. Però, si volem evitar una crisi en els mesos següents, cal recuperar la inversió i, així, l’ocupació, els salaris dignes i la producció. Amb aquest darrer objectiu, i contravenint el primer, la patronal exigeix rebaixes fiscals i contenció salarial. Per tant, si volem garantir un nivell de vida digne per a la població, en el mitjà termini serà necessari contemplar nacionalitzacions que permetin posar els recursos productius sota control popular, tot rebutjant l’endeutament actual de molts d’aquests capitals. Això, a més, hauria de permetre concentrar el treball en aquelles qüestions més rellevants socialment i, en paral·lel, posar fre al creixement sense límits i a la destrucció mediambiental que, en última instància, són els causants de la situació actual.
L’aplicació d’un veritable pla de xoc que ens permeti sortir de l’eterna fugida endavant que protagonitza la humanitat des de ja fa anys exigirà fermesa i voluntat política per part dels Estats, uns Estats avui vassalls del gran capital. La mobilització i l’organització en clau de classe que trenqui amb la pau social, com sempre, serà essencial per conquerir aquest terreny necessari al capital.
El 2020 passarà a la història com l’any de la crisi del coronavirus i l’enfonsament de l’economia mundial. Els punts de fallida del sistema en l’actual crisi han estat múltiples i diversos. Alguns, elements sistèmics que expliquen la dinàmica del capital i els seus límits. Altres, pilars que sustentaven la globalització neoliberal en la seva fase actual de recomposició. Hem presenciat la fragilitat de les societats del nostre entorn considerades «desenvolupades» on s’ha posat en evidència el col·lapse dels estats del benestar desballestats per dècades de privatitzacions, retallades i erosió de les condicions laborals.
Per sobre de totes aquestes esquerdes, trobem una crisi ecològica causada pel mode de producció capitalista. En la seva senda inevitablement expansiva, les accions portades a terme pel capital en la recerca de nous mercats rendibles i la persecució d’una major eficiència han trencat barreres metabòliques desafiant els mateixos límits biològics de l’ecosistema global. És pràcticament innegable que el capitalisme està posant en risc fins i tot la prevalença de la vida a la Terra.
Un dels motius de la proliferació de noves malalties vinculades a virus d’origen animal es troba en l’expansió del model agroindustrial amb l’ús intensiu de la terra i altres espècies. El coronavirus SARS-CoV-2 causant de la COVID-19, no és més que l’últim episodi d’un reguitzell de grips i afeccions a les quals malauradament ens haurem d’acostumar. I això només és la punta de l’iceberg d’una crisi ecològica de magnitud civilitzatòria.
En la seva senda inevitablement expansiva, les accions portades a terme pel capital en la recerca de nous mercats rendibles i la persecució d’una major eficiència han trencat barreres metabòliques desafiant els propis límits biològics de l’ecosistema global.
L’espoli permanent dels recursos naturals davant l’absència de mecanismes institucionals capaços d’impedir les externalitats negatives està provocant conseqüències devastadores com el canvi climàtic. L’augment del nivell del mar causat pel desglaç dels pols i les glaceres, la desaparició de zones costaneres, els canvis en el règim de precipitacions i les condicions meteorològiques que se’n deriven, així com els canvis en la vegetació per l’expansió de les sequeres, són els efectes més coneguts del canvi climàtic. La comunitat científica parla d’un nou període geològic a causa de l’activitat de la societat humana: l’antropocè.
L’impacte sobre les poblacions és igualment devastador. Alguns informes parlen de més de 350 milions de desplaçats per causes climàtiques en les pròximes dècades, una població que haurà d’abandonar les seves regions d’origen per l’impacte del canvi climàtic en els seus modes de vida i el seu entorn. Els desplaçats climàtics se sumaran als refugiats per motius polítics o conflictes bèl·lics i als migrants per causes econòmiques.
Aquestes tres causes per les quals milions de persones fugen a la recerca d’una vida digna tenen, en molts casos, un mateix origen en l’expansió d’un sistema depredador. La majoria de les riqueses naturals (minerals, gas, petroli, terra) espoliades per empreses transnacionals es troben en països amb una història recent plagada de conflictes armats i nivells de pobresa cronificats. Al seu torn, moltes de les guerres actuals són causades pel nou imperialisme nord-americà i el repartiment d’una geopolítica multipolar on les noves forces en pugna no volen quedar enrere.
Alguns informes parlen de més de 350 milions de desplaçats per causes climàtiques en les properes dècades, una població que haurà d’abandonar les seves regions d’origen per l’impacte del canvi climàtic en els seus modes de vida i el seu entorn.
Darrerament han aparegut noves regions de desenvolupament econòmic com el sud-est asiàtic, alguns països del golf Pèrsic o Sud-àfrica. Però la població del sud global castigada per la misèria i la manca d’un futur viable segueix mirant majoritàriament cap als països del centre, especialment els EUA i Europa, com possibles destins on trobar una feina i tenir una vida mínimament digna, des d’on proporcionar ingressos a les seves famílies al país natal o fins i tot instal·lar-se per viure-hi.
Europa ha estat certament el lloc on els drets socials i les llibertats civils han arribat més lluny. Però en els darrers anys ha deixat de ser l’espai d’igualtat i protecció al que aspirava l’esquerra continental. El creixement de partits polítics d’extrema dreta, contraris a l’acollida de nouvinguts –i l’assumpció de posicions semblants per part de partits més centristes– ha visibilitzat una sèrie de problemes estructurals que van des del racisme històric fins a l’exploració de formes polítiques autoritàries. Però un dels factors més determinants d’aquest retrocés democràtic ha estat la progressiva destrucció de l’estat del benestar i el detriment de les condicions laborals i, per conseqüència, de la perspectiva de futur de la majoria de la població. Si bé és cert que Europa no és un espai homogeni històricament, socialment, culturalment, econòmicament i políticament, aquest procés ha travessat el continent, amb diferents ritmes segons les resistències que han estat capaces d’aixecar les forces sindicals, polítiques i socials.
Aquest lent, però ininterromput desballestament de l’estat del benestar es va iniciar –i no és casual– coincidint amb la reconversió industrial iniciada després de l’esgotament del model fordista de postguerra. Per altra banda, deixant enrere el model keynesià, la nova política econòmica se centrava en la reducció fiscal afavorint el capital i les rendes altes, la desregulació del mercat de treball, la privatització d’empreses estatals, la mercantilització de serveis públics i la reducció de les prestacions socials. L’agenda neoliberal, en la seva versió europea, ha estat capitanejada pel desplegament institucional de la Unió Europea com espai favorable a la liberalització econòmica. La moneda comuna –l’euro, introduïda a principis dels 2000, però políticament definida als anys noranta amb el Tractat de Maastricht–, ha esdevingut la palanca definitiva per convertir els diferencials de productivitat entre països en reduccions salarials. En nom de la competitivitat global, s’ha establert una UE centre-perifèrica, on unes regions han concentrat el desenvolupament econòmic de major valor afegit (el que es coneix com a Banana blava) i altres han quedat relegades a activitats immobiliàries i sectors precaritzants com el turisme (el que es coneix com a Banana daurada). Al mateix temps, la indústria pesant i manufacturera era deslocalitzada a la recerca de mà d’obra barata al continent asiàtic.
Las conseqüències de l’onada de privatitzacions al sector de la sanitat, especialment a Catalunya i la comunitat de Madrid, es poden quantificar en vides humanes.
És en aquest context europeu on l’aparició de la pandèmia de la COVID-19 ha mostrat totes les fragilitats d’un estat del benestar desdibuixat per dècades de gestió neoliberal i colpejat per l’austeritat imposada durant la darrera crisi. Països com Itàlia, Espanya o França, amb alguns dels sistemes sanitaris suposadament més robustos del món, han patit un col·lapse letal. Les conseqüències de l’onada de privatitzacions al sector de la sanitat, especialment a Catalunya i la comunitat de Madrid, es poden quantificar en vides humanes. La infradotació pressupostària i les minvants ràtios per càpita dels últims anys pel que fa als llits d’UCI, personal sanitari i equipaments expliquen el desbordament que ha patit la sanitat pública. Aquesta situació ha obligat els centres hospitalaris a establir criteris d’acceptació de pacients i priorització del tractament segons l’edat i les possibilitats de superar la malaltia. Quan dèiem “les retallades maten” ens referíem a això.
La gestió governamental d’aquesta crisi sanitària ha estat asimètrica –com no podia ser d’altra manera en el capitalisme, on les necessitats més bàsiques de la població estan en concurrència amb l’obtenció de beneficis i la dinàmica de valorització del capital. Davant de l’imminent col·lapse sanitari es va imposar, amb la declaració de l’estat d’alarma, un confinament generalitzat de la població. Però els termes d’aquest confinament han estat redefinits progressivament amb el càlcul dels costos que podria provocar la hibernació temporal de l’economia. La insuficiència de les mesures per pal·liar la manca d’ingressos que el confinament suposava per una part important de la població, contrastava amb la diligència per reactivar sectors econòmics no essencials. Gran part del paquet d’ajudes econòmiques ha estat sotmès als criteris de les entitats financeres que han esdevingut, davant la manca d’una banca pública, els subministradors de crèdit a empreses i famílies. L’Estat es compromet com avalador d’aquestes operacions assumint per tant els riscos d’impagament –una vegada més– a costa del contribuent. Però el marge de beneficis es quedarà als balanços dels bancs. En l’actual context de tipus d’interès negatiu, on els bancs reben diners gratis prestar amb tipus d’interès positius, arribant en alguns casos fins al 4-5%, sembla un negoci rodó. Novament s’imposa la màxima liberal de privatització dels guanys i socialització de les pèrdues, especialment dolorosa aquesta vegada, en saber que el sector bancari no tornarà mai el rescat de fa uns anys, valorat en més de 60.000 milions d’euros, el FROB segueix arrossegant pèrdues i les accions de la Sareb no semblen anar en la direcció desitjada quant a la gestió del parc d’habitatge adquirit als bancs ruïnosos.
La baixada d’impostos a les empreses dels darrers temps ha debilitat la resposta que hauria tingut un sistema sanitari més preparat, afectant així de retruc el teixit empresarial afavorit fiscalment.
La lluita contra la pandèmia, en un context capitalista com el nostre, ha evidenciat totes les contradiccions del sistema. Les reformes fiscals dels últims anys, favorables al capital, obeïen a la necessitat de les empreses d’augmentar la competitivitat i esdevenir rendibles. Però el que a curt termini és avantatjós, a llarg termini es pot convertir en contraproduent. La caiguda de la recaptació i l’afebliment del sector públic té conseqüències com les que hem patit durant el pitjor episodi de la pandèmia, especialment entre la població afectada per la malaltia i les famílies que s’han trobat sense ingressos d’un dia per l’altre. Però també per les empreses, ja que, davant l’aturada de l’activitat econòmica, i la congelació de la cadena de cobraments i pagaments, la seva continuïtat, estava en qüestió. La baixada d’impostos a les empreses dels darrers temps ha debilitat la resposta que hauria tingut un sistema sanitari més preparat, afectant així de retruc el teixit empresarial afavorit fiscalment. Aquest impacte segueix una lògica similar al que provoca la desregulació del mercat laboral: l’abaratiment de l’acomiadament i les reduccions del salari real –avantatges per a cada empresa individualment–, és perjudicial per al conjunt de l’economia atès que la caiguda de la capacitat de compra de les famílies debilita la demanda i, per tant, les vendes de les empreses.
La predilecció pel lliure mercat i la regulació favorable al capital i les inversions internacionals seguia una racionalitat capitalista pròpia del liberalisme. Després de la crisi de sobreproducció dels anys setanta, davant un capitalisme de baixa rendibilitat i una economia mundial altament competitiva tot l’excedent s’havia de destinar al capital. No es podia seguir alimentant el pacte social de postguerra. Si es volia seguir la cursa de la competitivitat els impostos feien nosa. Calia desmuntar l’edifici de l’estat del benestar construït amb aquesta fiscalitat progressiva per donar pas a la globalització neoliberal.
El model neoliberal de les darreres dècades del segle XX, amb una preeminència del capital financer, va patir un fort correctiu amb la crisi del 2008 i posterior recessió. La crisi actual provocada per la pandèmia sorgeix en aquest moment d’esgotament d’un règim de despossessió, el de la globalització neoliberal, que ja ho havia donat tot de si –o més aviat, pres– i es trobava en plena recomposició. La sobtada frenada de l’economia pel confinament, en pràcticament tots els sectors productius alhora, ha fet que el col·lapse sigui més estrepitós. Però els indicadors que han saltat pels aires ja estaven en alerta màxima pràcticament a l’espera de qualsevol incident. Amb les dades al davant, era francament difícil sostenir que 2017-18 fossin els anys de «la sortida de la crisi». La llarga crisi de beneficis, la crisi de sobreproducció i el nivell de sobrecapacitat productiva acumulada són els tres grans símptomes d’una crisi sistèmica que en el capitalisme sempre es produirà paradoxalment per excés no per defecte. Hi ha “massa de tot” en molts i molt diferents sectors econòmics i el mal del sistema és la incapacitat per repartir aquest excedent entre una població mundial plagada de necessitats no cobertes. Aquí rau la paradoxa criminal del capitalisme, un sistema que ha aconseguit desenvolupar unes forces productives capaces de generar un excedent molt per sobre de les necessitats reals de la població, generant-lo a costa del medi ambient i la vida de la classe treballadora, però caracteritzat per unes relacions socials que impossibiliten que aquest excedent sigui repartit basant-se en aquestes necessitats i sigui en canvi acaparat per una minoria sota el sacre mandat de la propietat privada i el mercat.
Cal recordar la dependència i fragilitat d’una comunitat que mai podrà ser protegida amb l’individualisme, la competència i la persecució del benefici privat, sinó amb col·lectivitat, cooperació, bé comú i planificació en base a les necessitats socials.
Dues institucions –la propietat privada i el mercat– que han fet aigües davant del repte d’assignar uns béns bàsics enfront de la urgència de la pandèmia. Fins i tot liberals reconeguts, en una peculiar mutació sobtada, han fet crides a la intervenció de l’estat per fer front a aquestes fallides. Pocs dubtes ens queden ara sobre la necessitat d’una planificació econòmica democràtica i la recuperació de la sobirania productiva, si volem preservar la capacitat de reacció de la societat en elements tan bàsics per a la vida com la pròpia salut.
“Posar la vida al centre” podria ser el resum d’un programa de transformació social contra aquest sistema assassí. Cal recordar la dependència i fragilitat d’una comunitat que mai podrà ser protegida amb l’individualisme, la competència i la persecució del benefici privat, sinó amb col·lectivitat, cooperació, bé comú i planificació d’acord amb les necessitats socials. Els sectors que s’han erigit en essencials no han estat altres que la salut, l’alimentació i les cures. Aquesta crisi, amb la peculiaritat del confinament, ens ha evidenciat quelcom que els vels capitalistes no ens deixaven veure amb tanta claredat: la supèrflua, innecessària i, fins i tot, nociva, producció destinada al benefici per se. La mistificació del capital com valor que es valora a si mateix, on el propietari arrisca la seva inversió i necessita la perícia individual per entendre quins productes s’ajusten a la necessitat del mercat ha quedat en absoluta evidència. Sense treball viu el capital no es valora, ans al contrari. Amb les treballadores a casa, sense fer funcionar la producció, aquest capital immobilitzat sigui en diners o en centres de treball no feia més que depreciar-se. Especialment amb la diversitat de sectors rendistes que no han renunciat, ni tan sols temporalment, a seguir xuclant de la producció real. El capital financer i immobiliari són els més coneguts, però també la propietat intel·lectual, altres sectors improductius com la publicitat, l’oci… o partides de l’Estat com l’exèrcit, la Corona, etc.
La llarga nit neoliberal va arribar fins els 2000. Però, davant la imposibilitat de generar nous cicles estables de creixement, han estat quatre dècades plagades de múlitples sotracs econòmics i financers
La crisi dels anys setanta va esclatar per l’esgotament del règim d’acumulació de postguerra i el model fordista de producció industrial, la mal anomenada època daurada del capitalisme o els trenta gloriosos, en referència al període 1945-73. L’augment dels preus del petroli va ser l’epifenomen que acabaria caracteritzant la popularment coneguda com la crisi del petroli. Per una banda, l’esgotament de la capacitat de creixement de l’economia sota un model keynesià, on el sector públic tenia una enorme participació en l’economia. Per altra banda, la fi dels acords de Bretton Woods, que havien establit l’ordre econòmic mundial després de la Segona Guerra Mundial, van donar pas a la contra-revolució neoliberal.
De la mà dels partits conservadors primer, i de la socialdemocràcia passada al liberalisme, després, es va imposar la demolició lenta i llarga de l’estat del benestar. La nova hegemonia posava en un tro les finances i obria espais per la inversió privada per mitjà de privatitzacions, desregulació del mercat de treball i de la protecció social, reformes fiscals favorables al capital i les grans fortunes i l’expansió geogràfica de la globalització capitalista. El sistema-món esdevenia la fàbrica global on la producció de masses es basa a abaratir els costos deslocalitzant indústries i venent on es maximitza els beneficis.
La crisi dels setanta no va ser la crisi del petroli, ni la del 2008 de les hipoteques escombraria, i aquesta no pot ser la crisi del coronavirus i la nova normalitat
La llarga nit neoliberal va arribar fins als 2000. Però davant la impossibilitat de generar nous cicles estables de creixement, han estat quatre dècades plagades de múltiples sotracs econòmics i financers: les crisis del deute sobirà, la crisi borsària de 1987, la crisi del sud-est asiàtic els anys noranta, la crisi de les punt com el 2001, etc. fins a arribar a la crisi de 2008. L’esgotament del model de globalització neoliberal era inajornable.
Però la crisi de 2008-2010 és recordada com la crisi financera de les hipoteques escombraries, adquirides massivament durant l’època daurada de la bombolla immobiliària per famílies de baixos ingressos. Qui no recorda la frase “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”, utilitzada constantment per la propaganda dels governs i els mitjans de comunicació convencionals? Tot per justificar el rescat dels bancs i les retallades. La recessió subsegüent encara era pressent deu anys més tard en una economia que mai va arribar a reactivar-se després de l’anterior crisi.
És en aquesta llarga senda de transformacions del capitalisme on cal ubicar l’actual crisi i fer-ho des d’una perspectiva de la totalitat del sistema. Perquè la crisi dels setanta no va ser la crisi del petroli, ni la del 2008 de les hipoteques escombraries, i aquesta no pot ser la crisi del coronavirus i la nova normalitat.
https://seminaritaifa.org/taifa/wp-content/uploads/2022/03/taifa-logo.png00alvbas1_0noiemhttps://seminaritaifa.org/taifa/wp-content/uploads/2022/03/taifa-logo.pngalvbas1_0noiem2021-10-26 15:36:302021-10-29 15:22:09Capitalisme-21, el virus global
Jo ja li he dit, alcalde, que si es posava a vendre, es desnaturalitzava, que deixava de ser aturat en termes intològics, José Luis Cuerda, Tiempo después.
Podem afirmar que l’atur és un fenomen que únicament ha existit en el capitalisme i que forma part dels seus fonaments. Les empreses competeixen entre elles tot cercant maneres de produir més amb menys costos laborals per tal d’obtenir més beneficis i acaparar els mercats. Aquesta dinàmica ha fet que l’economia mundial hagi desenvolupat una capacitat de producció de mercaderies brutal amb requeriments de treball cada cop més petits. Però això, en la majoria dels casos, no ha servit per a viure millor i treballar menys i ha generat un excedent de força de treball. L’expulsió de mà d’obra fora dels circuits de producció és una de les màximes expressions de la despossessió dels propis mitjans de vida a la qual el capitalisme sotmet a la força de treball.
La participació de la població en el treball mercantil no és extensa. Les estadístiques de la OIT indiquen que, a banda dels 190 milions d’aturats i aturades, el 38% de la població mundial està fora de la força de treball. D’aquests, el 70% dels que estan en edat de treballar són dones. A més a més, el 42% de la població ocupada té un lloc de treball vulnerable.
Més capitalisme, menys treball
Quines dinàmiques creen aquest enorme excedent de força de treball? Principalment, els avenços tecnològics dirigits fonamentalment a estalviar llocs de treball tal com imposa l’imperatiu de la competència entre capitals. Les formes de produir han anat incorporant màquines i programes informàtics que automatitzen els processos productius amb el resultat d’una reducció de la quantitat d’hores de feina per cada unitat de mercaderia. Es desenvolupen màquines, robots i tot tipus de tecnologies que substitueixen activitats realitzades per les persones, redefinint processos i cadenes de producció per tal que les hores de treball viu siguin el més rendibles possibles. Amb certes excepcions, la tendència va cap a la desqualificació de les feines; convertint-se en accions simplificades que executen i enllacen un seguit de processos el més automàtics possibles. No tan sols el treball esdevé sobrer, sinó que els seus coneixements i habilitats, especialment els més globals, esdevenen superflus.
Els anomenats optimistes tecnològics confien en l’expansió d’activitats que compensen la pèrdua de llocs de treball. Però el problema és que gairebé totes les activitats són susceptibles de ser substituïdes per màquines i els sectors emergents contenen encara més tecnologia. Els avenços tecnològics actuals i futurs suposaran canvis rellevants en el món de la producció. El desenvolupament de la robòtica que incorpora càlculs espacials i versatilitat, entre d’altres prestacions, podrà automatitzar tot tipus de feines treball, fins i tot aquelles que no són rutinàries ni repetitives. El comerç, l’hostaleria, la distribució i la indústria ja n’estan notant l’impacte, que s’estendrà a activitats com la sanitat i l’educació. Els llocs de treball creatius i d’anàlisi també estan amenaçats per la tecnologia de les macrodades i el desenvolupament d’algoritmes d’aprenentatge automàtic i altres formes d’intel·ligència artificial.
Tot apunta que l’automatització del treball conduirà en el futur a una situació d’excedent brutal de llocs de feina. Martin Ford explica que “sens dubte el treball poc especialitzat continuarà veient-se afectat, però també molts llocs directius que han estat exclusivament per a titulats universitaris els quals estan a punt d’adonar-se que les seves feines es troben a la corda fluixa per l’automatització i els algoritmes predictius”.
Tot apunta que l’automatització del treball conduirà en el futur a una situació d’excedent brutal de llocs de feina
La sobrecapacitat estructural i el continu desenvolupament de les tecnologies estalviadores de llocs de feina són alguns dels factors que expliquen un dels fenòmens més recents del capitalisme actual: la recuperació sense ocupació. Les darreres crisis s’han saldat amb una reactivació econòmica, assolint nivells de producció i beneficis sense precedents, però sense crear prou llocs de feina com per a mantenir baixos els nivells d’atur. Arran de la darrera crisi del 2008, les empreses han intensificat l’explotació del treball produint més amb menys plantilla i han incorporat tecnologies que accentuen aquest fenomen. Per tant, per analitzar la destrucció dels llocs de treball no ens hem de fixar només en les crisis sinó també en les recuperacions. Un exemple d’això és la relocalització d’indústries cap als seus països d’origen desindustrialitzats durant la globalització, on s’instal·len màquines molt potents però tan sols uns pocs llocs de feina.
El volum de persones desocupades depèn d’altres variables que modifiquen la incorporació o la retirada de la població activa. Amb la globalització, el capitalisme ha afegit quantitats ingents de mà d’obra al treball assalariat d’economies com la Xina, la Índia i del sud-est asiàtic, mentre que en alguns territoris desindustrialitzats es concentren alts índex d’atur. En l’evolució de la mà d’obra operen mecanismes sexistes i també racistes, com les fronteres, lleis i intervencions armades que limiten la incorporació als mercats de treball occidentals de les persones que migren o voldrien migrar. Són moltes les variables que influeixen en la incorporació de la població a l’activitat laboral, i en conseqüència, també a l’atur, i la seva magnitud depèn de la capacitat de les societats de mantenir econòmicament a les persones al marge de l’activitat laboral mitjançant prestacions públiques i el repartiment d’ingressos familiars. Per exemple, les dades de l’Eurostat indiquen que a la UE el 78,9% de la població en edat de treballar està en situació d’activitat, mentre que a Catalunya, on la taxa d’atur és més elevada, el percentatge és del 84%. Si Catalunya tingués la taxa d’activitat mitjana de la UE, 240.000 persones sortirien de la població activa i la taxa d’atur es reduiria a la meitat.
En l’evolució de la mà d’obra operen mecanismes sexistes i també racistes, com les fronteres, lleis i intervencions armades que limiten la incorporació als mercats de treball occidentals de les persones que migren o voldrien migrar
Si l’atur és fruit del capitalisme, també cal considerar que és resultat d’una concepció patriarcal del treball i de l’activitat. El treball de cures, relegat a la família patriarcal i assignat a les dones, suposa una gran quantitat d’hores de treball que es realitzen al marge de l’ocupació i de l’atur. La incorporació de la dona en el treball mercantil ha suposat un increment de la força laboral. Aquest nou enllaça dues tensions: la contradicció entre l’excedent de treball i l’expansió d’activitats que empren mà d’obra precaritzada, i el conflicte entre la reproducció de la vida i l’acumulació de capital. Els llocs de treball a temps parcial ila retirada durant llargs períodes de la vida laboral que caracteritzen el treball mercantil de les dones exemplifiquen aquestes tensions. Com explica Maria Pazos Morán, “les absències femenines per raons de cures, i especialment per maternitat (…) poden convertir-se en definitives per abandonament propi o per acomiadament, sobretot en països amb més gran inestabilitat laboral, precarietat i atur, així com escassedat de serveis públics i manca d’implicació dels homes”.
El treball de cures, relegat a la família patriarcal i assignat a les dones, suposa una gran quantitat d’hores de treball que es realitzen al marge de l’ocupació i de l’atur
La gestió neoliberal de l’atur
De la mateixa manera que el treball assalariat ha experimentat un conjunt de transformacions i s’han generalitzat formes de treball precàries, l’atur al seu torn ha patit una sèrie de canvis. Simplificant molt, ens trobem amb un atur cada cop més segmentat. D’una banda, hi ha l’atur anomenat de difícil ocupació. El grup de persones en atur de llarga durada augmenta mentre que es redueix l’atur global. D’altra banda, hi ha un segment de l’atur que rep l’atenció dels programes d’ocupació que se centren en millorar l’ocupabilitat de la força de treball, per tal que les persones aturades disposin de les qualificacions i capacitats requerides per les empreses. La col·locació en l’ocupació sovint s’aconsegueix dotant a la mà d’obra d’habilitats molt simples que els fan aconseguir llocs de treball en els quals, al seu torn, són fàcilment substituïbles.
La urgència de reduir l’atur empeny les institucions a fomentar grans projectes d’inversió que es basen en treball precari, com són el turisme i la logística. També impulsa la força de treball a entrar en formes de treball no regularitzades, sense una estructura salarial o d’horaris. Sota el paraigües de l’emprenedoria es fomenten formes d’autoocupació precària, com bona part de l’anomenada economia col·laborativa, que amenaça d’estendre’s des del transport, la distribució i la cultura fins a altres sectors. Les institucions també bonifiquen contractes de treball que no compleixen els estàndards laborals, com els plans d’ocupació i els contractes de formació. Els contractes de pràctiques es troben estesos en àmbits tan diferents com la docència universitària i l’hostaleria.
Repensar les reivindicacions
L’exèrcit de reserva és l’àmbit en què s’estructura el mercat de treball i es precaritzen els llocs de feina. La gestió neoliberal de l’atur absorbeix el treball sobrant i gestiona el reemplaçament de la mà d’obra, regenerant el mercat de treball d’acord amb els canvis organitzatius, tecnològics, sectorials i territorials de l’acumulació de capital. Si l’anàlisi tradicional del mercat de treball establia una dicotomia ocupació / atur, ara aquesta frontera s’està esborrant. L’atur connecta processos de creació, destrucció i modificació de llocs de treball en un capitalisme d’acumulació flexible i canviant. Per això és important per a les esquerres incidir-hi.
Els partits i sindicats tradicionals en els millors dels casos mantenen discursos basats en la plena ocupació mitjançant polítiques laborals i macroeconòmiques expansives, però en realitat s’han adherit a la flexibilització i desregulació laboral. Fora d’aquests espais polítics, cal un replantejament de la qüestió del treball que consideri de manera central l’absència de treball.
Una de les propostes que va adquirir rebre atenció amb la crisi del 2008 és la de l’ocupador d’última instància. D’acord amb aquest model, el sector públic s’encarrega de donar feina a tothom que no en troba a l’economia privada, produint una sèrie de béns i serveis no rendibles però sí socialment necessaris. D’aquesta manera, el segment públic acaba impulsant la reactivació econòmica del mercat privat perquè impulsa la demanda interna. Aquesta proposta té una sèrie de virtuts i potencialitats, perquè es basa en la importància d’un segment no mercantil i basat en els valors d’ús que podria adquirir un protagonisme que deixés al sector privat en una posició subordinada. Però és molt possible que passi el contrari. Podria el sector públic acabar sent una mera activació del sector privat, que acapararia tots els beneficis i continuaria destruint llocs de feina perquè no s’hauria de preocupar de fomentar la demanda interna? I si el sector públic s’acabés limitant a proveir al privat de mà d’obra preparada i dòcil repetint els esquemes de la gestió neoliberal de l’atur?
El problema no és que el treball l’acaparin les màquines en detriment de la mà d’obra, la qüestió fonamental és que el capital acapara els beneficis
Nick Srnicek i Alex Williams formulen un programa que respon al fet que, davant de les tensions de l’automatització del treball, “el projecte polític de l’esquerra del segle XXI ha de ser construir una economia en què la gent ja no depengui del treball remunerat per sobreviure”. La seva aposta combina la reducció de la jornada laboral sense disminució salarial i l’establiment de la renda bàsica dins d’un paradigma de la màxima automatització del treball. L’aplicació pràctica d’aquestes propostes, així com la de l’ocupador d’última instància, topa amb unes dificultats gegantines, que precisament reflecteixen el seu potencial transformador. Com es podran finançar les rendes universals i els ocupadors a última instància de les persones expulsades del treball? Com es pot aconseguir disposar de la força política per a obligar el capital a repartir les rendes? Les empreses que continuaran cercant ampliar la seva competitivitat reduint llocs de feina es podran permetre retribuir les hores no treballades de les jornades laborals reduïdes o drenar recursos cap a l’esfera pública? El problema no és que el treball l’acaparin les màquines en detriment de la mà d’obra, la qüestió fonamental és que el capital acapara els beneficis. Amb tot, plantejar-se el repartiment de la renda al marge del treball és un repte que respondrà a una realitat inevitable.
https://seminaritaifa.org/taifa/wp-content/uploads/2022/03/taifa-logo.png00alvbas1_0noiemhttps://seminaritaifa.org/taifa/wp-content/uploads/2022/03/taifa-logo.pngalvbas1_0noiem2021-10-25 19:35:552021-10-29 15:19:04Recuperació sense ocupació. L’atur que ve.
L’economia capitalista amenaça tempesta a nivell global. El coronavirus COVID-19 està obligant als estats a prendre unes mesures per tal de garantir la salut pública, control de personal i limitació de la mobilitat. Aquestes polítiques sanitàries en un mode de producció on la majoria de la població som simple força de treball al servei de la propietat privada, poden ser del tot perjudicials per la producció global. El dilluns 9 de març de 2020 l’IBEX35 es desplomava per sota els 8000 punts només obrir, iniciant així una tendència que es va seguir perpetuant les següents hores, superant inclús les xifres rècord que s’havien assolit amb la votació favorable al Brexit. Unes hores més tard, Wall Street tancava per tal d’aturar la caiguda de més del 7% que es va registrar només obrir, en una acció que s’utilitza per tal d’evitar pànics borsaris.
Igual que afecta als éssers humans, l’amenaça del coronavirus per l’economia global respon a les contradiccions intrínseques del sistema capitalista
A la vegada, les xarxes bullien entre teories de la conspiració i profecies sobre el futur proper de l’economia global mentre molts es preguntaven, incrèduls, com era possible que només un virus fos capaç de posar de cap per avall tot un sistema productiu d’abast mundial. Si el sistema està actualment posant-se o no de cap per avall no és una pregunta que es pugui respondre de forma categòrica. No es coneix encara l’abast que pot arribar a tenir aquesta pandèmia ni quin impacte tindrà en termes econòmics, socials o polítics. Per altra banda, l’economia és una ciència social i no és possible fer prediccions. Tot i així, sí que es pot plantejar sota quines condicions és més probable que una alteració, com pot ser aquest virus, pugui fer trontollar l’economia mundial i acabi desenvolupant una crisis d’abast global. Igual que afecta als éssers humans, l’amenaça del coronavirus per l’economia global respon a les contradiccions intrínseques del sistema capitalista, és a dir, el que en el cas dels humans serien les seves patologies prèvies.
Breu història d’un sistema esgotat i malalt: les finances com a remei i malaltia
En els darrers 50 anys, el sistema financer ha experimentat un creixement exponencial. El punt de partida és el gir neoliberal posterior a la crisis dels 70, quan el model d’acumulació de postguerra va mostrar la seva caducitat, i va començar a desregular-se el sistema financer. Des d’aleshores l’economia real i l’economia financera han eixamplat les seves diferències tant en volum de negoci com de beneficis. L’expansió de les finances no només ha estat quantitativa, sinó que també ha estat qualitativa: les finances tenen una influència creixent en el conjunt de la dinàmica econòmica. Des d’una òptica marxista entenem aquest procés com la resposta del capital per reorganitzar-se amb l’objectiu de recuperar la taxa de guany perduda a partir de la crisi de finals dels anys 60 i els anys 70.
Aquesta reestructuració va suposar la ruptura dels consensos polítics, nacionals i socials que conformaven l’Estat del Benestar i es van imposar arreu del món les polítiques d’ajustament salarial. Pel que aquí ens ocupa, en relació als efectes que ha tingut el coronavirus a les borses, es va trencar la corretja de contenció pel sector financer que suposava la regulació del sistema monetari internacional de Bretton Woods. Bretton Woods fou el sistema monetari internacional més estable que s’ha conegut i la seva característica principal, els tipus de canvis fixes en relació al dòlar i a l’or exigíen d’un control estricte de la moneda en circulació i dels moviments de capitals. Una vegada colapsa es desregula progressivament la banca comercial, les divises passen a cotitzar en mercats de valors i les seves dinàmiques son carn d’especulació i els moviments de capitals entre països es liberalitzen, la qual cosa consolida la internacionalització dels sectors financers antigament nacionals. Aquesta desregulació generalitzada del sector responia a la creença de què les finances podrien ser la font de beneficis que pogués fer recuperar la dinàmica alcista de l’etapa posterior.
Tot i així, no s’aconsegueix recuperar la taxa de guany del període anterior en cap moment. Al contrari, sembla que aquesta presenta una tendència a la baixa permanent durant tot el període. Però degut a la desregulació dels sistema financer la diferència entre els beneficis no financers de les empreses (de l’economia real) i els beneficis procedents de la seva activitat financera (economia fictícia) s’ha ampliat de forma continuada, en una tendència només interrompuda en períodes de recessió. L’any 2008, per exemple, els beneficis financers van mostrar un nivell per sota dels beneficis no financers de les empreses, però la recuperació dels nivells anteriors va ser força ràpida, amb diferències depenent del país. Què és el que passa en aquests moments? Que tot el capital fictici (com podrien ser accions sobrevalorades, preus de pisos sobrevalorats per la bombolla immobiliària o productes derivats amb un valor comptabilitzat en base a la hipòtesis d’uns beneficis futurs que es revelen impossibles en temps de crisi) que s’havia creat durant l’etapa d’expansió en la dinàmica del sector financer, es destrueix i només queda el que realment és tangible, el capital físic.
Abans que la Xina detectés el primer brot de COVID-19, les previsions de creixement que elaboraven les principals agències i institucions mundials ja eren força pessimistes.
Sembla mentida que el capital es pugui comprar i vendre o comptabilitzar en balanços empresarials si és fictici, però aquí rau la principal font d’inestabilitat intrínseca del sector financer. La desregulació del sector financer va permetre la creació de tota una sèrie d’instruments financers nous associats al producte financer tradicional i per excel·lència, el crèdit, ja que en definitiva, la funció del sector financer és senzillament fer d’intermediari entre aquells que tenen excedent de diners i en volen treure un rendiment i aquells que necessiten finançament per invertir o comprar. Aquests instruments son de comptabilització molt dubtosa i no està regulada i moltes vegades respon únicament a les lleis d’oferta i demanda, la inversió no té perquè realitzar-se i convertir-se en un producte real i tangible, i el seu valor pot ser només promeses de beneficis futurs. Què comporta? Comporta que quan deixa d’haver-hi demanda de diner i de productes financers, quan deixen d’haver-hi espais on invertir, s’assequen els mercats financers. És a dir, que es perd la “confiança”. Ningú vol comprar res als mercats de valors i per tant, els preus de tots aquells productes que havien sigut font de tants beneficis es desploma. Es destrueix el capital fictici i només queda allò que és tangible. A més, cal afegir el comportament procíclic del sistema financer: si el preu està baixant, el pànic a que segueixi baixant em portarà a vendre els actius financers que tingui, fet que farà baixar encara més el preu, provocant el que es coneix com un pànic borsari.
L’impacte del COVID-19 en el malalt
I en quin punt està l’economia real, allò que és tangible? Abans que la Xina detectés el primer brot de COVID-19, les previsions de creixement que elaboraven les principals agències i institucions mundials ja eren força pessimistes. Es detectava un dinamisme molt dèbil i símptomes d’alentiment del ritme de creixement en el conjunt d’economies de la OCDE i també dels països emergents. Els índex de producció industrial s’estaven desplomant en el conjunt de la OCDE i el rendiment dels productes financers emesos per governs o empreses mostraven actualment més rendiment a curt termini (ja que estan menys demandats per la por d’una pròxima recessió) que a llarg termini. Sempre que aquest últim indicador, el dels títols emesos, sol mostrar aquesta tendència que aparentment contradiu la racionalitat econòmica, hi ha hagut recessió a curt o a mitjà termini. El consum, per altra banda, ja es mostrava limitat per l’ajust salarial que hem anat acumulat des dels 70 i empitjorat amb l’austeritat imposada arran de la Gran Recessió del 2008.
I en aquest marc, com pot afectar el coronavirus? Mentre existeixin diners fent voltes pels mercats financers, les empreses o les famílies es poden endeutar. El sistema financer serveix de salvavides provisional i fictici a un sistema productiu que no és capaç de créixer des de fa anys. A través de l’endeutament i de l’obtenció de beneficis ficticis el sistema porta a terme una fugida endavant que al futur amplifica la caiguda, ja que afegeix els problemes associats a l’endeutament, un endeutament actualment pels núvols a nivell mundial. En aquest marc, qualsevol alteració pot fer trontollar al sistema, com ho són les mesures associades a la contenció del coronavirus i l’empitjorament de les previsions econòmiques poden generar el pànic borsari que fa falta per enfonsar aquest castell de cartes.
El context és el d’una economia mundial desbordada de liquiditat, de capital que no troba on invertir-se i que ha hagut de creat valors ficticis per continuar creixent i no col·lapsar. Les polítiques econòmiques des dels anys 70 enlloc de controlar els evidents perills del sistema han decidit deixar el control a l’oferta i la demanda i desregular els mercats financers.
En aquest marc, qualsevol alteració pot fer trontollar al sistema, com ho són les mesures associades a la contenció del coronavirus
A més a més, les polítiques monetàries perpetrades per la Reserva Federal d’EUA o el BCE aquests darrers anys encara han empitjorat més la situació. Hostatges del dogma monetarista, s’han dedicat a emetre liquiditat a un sistema financer i amb l’objectiu d’incentivar l’economia han destinat encara més diners a la dinàmica financera. Enlloc de reactivar una demanda que no estava significativament deprimida, han finançat la compra d’encara més actius financers amb els crèdits a interès negatiu (es paga per endeutar-se!). S’ha introduït encara més llenya al foc, més liquiditat per invertir en uns actius que quan baixin de preu, no podran servir per retornar el deute que es va contraure per comprar-los.
Que els tipus d’interès no tinguin cap efecte en la demanda es coneix com la trampa de la liquiditat i davant d’això es necessita fer ús de la política fiscal, és a dir, d’altres tipus de mesures de caràcter aparentment més polític. En aquest sentit, com que la caiguda i desacceleració de l’economia és ja un fet, els governs estan anunciant paquets de polítiques per tal de combatre els efectes del coronavirus, evitant pronunciar la paraula maleïda “crisi”.
Caldrà reorganitzar-se i estar alerta perquè no s’aprofiti les noves campanes de crisis per salvar els guanys dels propietaris del capital a costa nostra.
El remei: la certesa de que no hi ha remei
La concreció d’aquestes polítiques i les que previsiblement vindran dependrà del que depèn tota la història: de la lluita de classes. De moment la patronal ja ha començat a moure fitxa i Foment del Treball sortia el 10 de març demanant l’abaratiment de l’acomiadament, rebaixes fiscals i eliminació de la taxa turística. El govern espanyol comença a prometre flexibilitat laboral, flexibilitat en els impostos, crèdit a les empreses, la UE ha promès 25.000 milions d’euros per ajudes a les empreses i teòricament sanitat (tot i que de moment només ha detallat la part d’inversió empresarial).
I les classes populars què? Les classes populars ens trobem en un moment a la defensiva, ja devastades per les polítiques restrictives en resposta a la crisis de 2008 no ens podem permetre seguir esclaves dels marcs que imposa la pertinença a la UE i a la Zona Euro on assegurar la taxa de guany passa per sobre les nostres vides. Caldrà reorganitzar-se i estar alerta perquè no s’aprofiti les noves campanes de crisis per salvar els guanys dels propietaris del capital a costa nostra. A la vegada, caldrà saber aprofitar la finestra d’oportunitat que podria significar una nova crisi sistèmica per tal d’explorar veritables solucions allà on es troben: fora del marc capitalista.
https://seminaritaifa.org/taifa/wp-content/uploads/2022/03/taifa-logo.png00alvbas1_0noiemhttps://seminaritaifa.org/taifa/wp-content/uploads/2022/03/taifa-logo.pngalvbas1_0noiem2021-10-24 08:43:142021-10-29 15:17:34No és coronavirus, és poca plusvàlua per tant de capital
Explicar el sistema fiscal en un article molt breu és tasca impossible. Així doncs, em limitaré a comentar una part poc coneguda del sistema fiscal, qui desitgi un tractament més ampli pot consultar l’informe 11 del Seminari Taifa o un estudi, encara més ampli, a Sector públic i sistema fiscal. Escriuré sobre una de les parts a què normalment se sol donar menys atenció en analitzar els sistemes fiscals. Em refereixo a l’elusió fiscal (de vegades també coneguda com evasió fiscal, un terme menys precís).
Es fan molts comentaris sobre el frau fiscal. I és útil i correcte que així sigui, doncs és sabut que és extraordinàriament alt en aquest país (s’estima en, com a mínim, 80.000 milions d’euros l’any) i suposa un greu delicte social. Però és menys coneguda l’existència de sistemes legals d’evasió d’impostos per als molt rics, que condueixen a reduccions impositives de gran magnitud, el que s’anomena elusió fiscal.
L’elusió fiscal cerca la reducció dels impostos que haurien de pagar-se, mitjançant mecanismes legals com ara les SICAV o les ETVE
L’elusió fiscal consisteix a tractar de minimitzar o eliminar els impostos que haurien de pagar-se, fent servir mitjans legals per aconseguir-ho. Es tracta d’aprofitar les normes legals, de bordejar o sortejar la llei, per evitar el pagament d’impostos. És obvi que és legal, però moralment, en molts casos, s’apropa molt al frau, amb l’avantatge que es fa sense perill d’incórrer en sancions. L’elusió fiscal és important, no només perquè significa una menor recaptació, sinó perquè també mostra que el nostre sistema polític i social accepta la reducció d’importants impostos segons qui i per a qui. És el mètode utilitzat massivament pels grans despatxos d’assessors fiscals, mags en exercir l’enginyeria financera perquè els seus clients no paguin impostos.
D’entre les figures més importants d’elusió caldria començar fins i tot per mencionar les que s’integren dins de l’Impost sobre la Renda de Persones Físiques (IRPF) com ara el tipus especial de gravamen a l’estalvi, un impost molt més baix respecte al de les rendes del treball. Tanmateix, més especialment, cal referir-se a l’impost de societats que, amb tipus nominals inferiors al 25% o 30% – en el cas d’ens de crèdit-, està plagat d’exempcions mitjançant la consideració de situacions particulars, pèrdues, etc., a diferència de les rendes gravades amb l’IRPF amb tipus considerablement superiors i exempcions molt menors. El que fa que el tipus efectiu de l’impost estigui molt per sota del nominal (el tipus nominal és el que diu la llei que haurien de pagar; el tipus efectiu és el que realment paguen després de descomptar les exempcions). És paradoxal que el tipus efectiu del 15% pels beneficis de les empreses petites és considerablement major que el tipus pels grans grups empresarials: un 6%. Si comparem aquests tipus amb el més baix de l’IRPF que és del 19% pels qui guanyen menys de 12.450 euros l’any veurem l’enorme desproporció. També hi ha moltes diferències regionals en els impostos sobre el Patrimoni i el de Successió.
El tipus impositiu del tram més baix d’impostos sobre el treball (19%) contrasta amb la tributació de l’impost de societats per als grans grups empresarials (6%)
Malgrat la gravetat d’aquestes diferències, l’elusió fiscal abasta molt més. Les autoritats fiscals assenyalen que per evitar la fugida dels grans capitals del país i per tal d’atreure els capitals estrangers, és necessari afavorir-los i que paguin menys impostos pels seus beneficis. Consideren que així hi haurà més inversions i més treball en el país (aspecte dubtós, ja que aquestes inversions es poden fer en capital financer especulatiu). Aquestes pràctiques no només són de l’Estat espanyol, sinó que la majoria dels països capitalistes centrals també les duen a terme. La situació ha arribat a adquirir tanta importància que la mateixa UE està exigint a alguns països que recuperin els impostos que han permès evitar a les empreses transnacionals.
El sistema fiscal constitueix una poderosa eina mitjançant la qual les autoritats públiques poden redistribuir la riquesa per afavorir als més dèbils o bé, per redistribuir-la a l’inrevés
A l’Estat espanyol, entre les principals figures de l’elusió fiscal, la més coneguda són les Societats de Capital Variable (SICAV). Per constituir una SICAV són necessaris almenys cent participants i un capital mínim de 2,4 milions d’euros. A l’enginyosa “enginyeria financera” no li ha resultat difícil descobrir que es poden aplegar molts pobres (fins a 99, fins i tot pidolaires) i molt pocs o un inversor molt ric que aconseguirà així una SICAV que tributi molt poc, doncs les SICAV paguen només l’1% dels seus beneficis i això únicament quan són distribuïts. Cal prestar atenció a la diferència legal respecte al poc que tributen per l’impost sobre beneficis les empreses normals (15% les pymes), com hem esmentat abans, per no mencionar l’IRPF (19%, el tram més baix d’ingressos).
A més de les SICAV, hi ha d’altres figures similars: les Institucions d’Inversió Col·lectiva (IIC) i els Fons d’Inversió, i les un xic diferents, Entitats de Tinença de Valors Estrangers (ETVE). Tot i haver-hi diferències entre aquestes figures, tots són sistemes que s’apliquen als grans capitals i els permeten pràcticament no pagar impostos o pagar quantitats irrisòries si es tenen en compte els profits obtinguts. Per exemple, algunes de les empreses que es beneficien de les ETVE a l’Estat espanyol són Microsoft, Vodafone, Pepsi, Hewlett-Packard, Starbucks i American Express. El cas més escandalós és Exxon, que el 2008-2009 amb beneficis de 9.907 milions d’euros, amb un únic treballador a l’Estat espanyol va mostrar una base imponible negativa d’1,5 milions d’euros, la qual cosa li permetia accedir fins i tot al crèdit fiscal! Hi ha molts casos que es podrien comentar.
A aquestes figures cal afegir les amnisties fiscals consistents en la facilitació de la legalització de la situació respecte als impostos que deuen els que han defraudat a la hisenda pública prèviament. Aquestes amnisties no formen part del sistema fiscal regular, però en els darrers anys s’han concedit amb certa freqüència quan és conegut que el frau fiscal és considerable, permetent que els defraudadors regularitzin la seva situació en condicions molt favorables.
Algunes de les empreses que es beneficien de les ETVE a l’Estat espanyol són Microsoft, Vodafone, Pepsi, Hewlett-Packard, Starbucks i American Express
En resum, els sistemes fiscals legals permeten a les grans empreses i als grans capitals no pagar impostos o, al menys, afrontar molts menys imposts que la resta de la població del país que es guanya la vida amb la seva feina. Per això, l’elusió fiscal és important, no només perquè significa una menor recaptació, sinó perquè també mostra que el nostre sistema polític i social accepta selectivament la reducció d’importants impostos. Per això, retallen la despesa pública en aspectes socials – no en el suport a les empreses i capitals- dient que no hi ha diners.
El sistema fiscal constitueix una poderosa eina mitjançant la qual les autoritats públiques poden redistribuir la riquesa per afavorir als més dèbils o bé, per redistribuir-la a l’inrevés: facilitant l’acumulació de capital per mitjà de la despossessió de les classes populars amb un sofisticat sistema fiscal. Malauradament, és la segona opció a què s’estan dedicant amb entusiasme els estats dels països centrals en general i de l’Estat espanyol amb particular esforç.
Miren Etxezarreta és membre del Seminari d´Economia Crítica Taifa
El pati de l’escola pot ser un espai ingènuament anticapitalista. És el cas, per exemple, de l’esport que s’hi juga, que és, quasi sempre, un esport d’equip. Pel que fa als adults, en canvi, un dels esports que més creix en practicants és el running, un esport que permet la pràctica individual, la competició individual, l’autosuperació individual, el benestar individual, … Una perspectiva que s’estén al conjunt de la vida. Es tracta d’una comminació constant a anar més enllà d’un mateix, el que suposa assumir en la pròpia vida un desequilibri permanent, no descansar o parar-se mai, superar-se sempre i trobar el gaudi en aquesta mateixa superació de tota situació donada. És com si la lògica d’acumulació indefinida del capital s’hagués convertit en una modalitat subjectiva. Cadascú està cridat a concebre’s i conduir-se com una empresa, una “empresa de si mateix” com deia Foucault. Llegir més
00seminari taifahttps://seminaritaifa.org/taifa/wp-content/uploads/2022/03/taifa-logo.pngseminari taifa2016-12-26 19:30:162016-12-26 19:30:16El capitalisme: l’ésser humà desposseït de si mateix
Reacciona! Aquest és el prec amb el què culmina l’eslògan de la darrera campanya pel reciclatge de la Generalitat: “Redueix, reutilitza, recicla, reacciona”. La protagonitzen un nen i una nena que mostren una gran preocupació pel seu futur. A qui es dirigeix aquesta petició? Sembla que, per enèsima vegada, al consumidor. Aquest ja no és simplement el “lliurecomprador”, aquell qui ha fet de casa seva una república independent, sinó que, cada cop més, és considerat l’únic agent a qui interpel·len molts dels que busquen un canvi social (campanyes públiques, ONGs, programes de televisió…) Llegir més
Miren Etxezarreta – Doctora en economía y miembro del seminario Taifa (Público 14/10/2016)
Son innumerables los comentarios de opinión dedicados en los medios de comunicación de este país a los acontecimientos políticos de los últimos meses, en especial después de las segundas elecciones y de las dificultades para nombrar Gobierno. No obstante, la gran mayoría de ellos son reflexiones centradas en lo que sucede en el país, en los acontecimientos del Estado o en sus personajes centrales. En este cúmulo de opiniones me faltan aquellas dedicadas a integrar en las mismas un ámbito más amplio: lo que está sucediendo en el mundo a la luz de la historia reciente. Estamos inmersos en comentarios coyunturales, superficiales, locales, ignorando el impacto que otros hechos de mayor alcance tienen en éstos. Llegir més
“El poder que cada individu exerceix sobre l’activitat dels altres o sobre les riqueses socials el posseeix en tant que és propietari de valors de canvi, de diners. El seu poder social, així com el seu nexe amb la societat, el porta a la butxaca” (Karl Marx, Grundrisse).
NO HI HA DINERS! Segurament, aquesta ha estat la frase més repetida per justificar la demolició de l’estat del benestar, la reducció dels salaris, el tancament d’empreses i els acomiadaments que s’han produït en els pràcticament 10 anys de crisi econòmica.
El moviment del 15-M, per la seva banda, va oposar al “no hi ha diners”, repetit tantes vegades pels governants d’arreu, un dels seus lemes més coneguts: “no hi ha pa per a tant xoriço”, o la seva variant: “no hi ha diners per a tant xoriço”. Ara bé… sabem del cert què són els diners? Llegir més
00seminari taifahttps://seminaritaifa.org/taifa/wp-content/uploads/2022/03/taifa-logo.pngseminari taifa2016-10-10 19:44:492016-10-10 19:44:49No hi ha diners per a tant xoriço… però, què són els diners?
En els darrers dies hem vist amb alegria com diverses persones s’estan sumant al debat sobre la recuperació de les sobiranies.i Un debat que algunes hem obert fa uns mesos i que, a nosaltres, des de l’esquerra independentista i anticapitalista, ens sembla totalment pertinent a l’hora de fer propostes que serveixin per substanciar, de forma concreta, en què ha de consistir avui una estratègia política superadora del capitalisme patriarcal. Per tant benvingudes, les aportacions al debat.
Des del nostre punt de vista, en el moment de formular una proposta com aquesta, és important deixar molt clar quin és el seu propòsit, que, en el nostre cas, no és altre que bastir una estratègia que, des de la praxi (combinant la reflexió i l’acció concreta), ens permeti reconèixer un procés d’avenç en una direcció netament postcapitalista, entenent aquest com l’avenç cap a una societat superadora de totes les formes d’explotació i desposessió pròpies del capitalisme i del patriarcat. Per tant, es tracta que siguem capaces de prevenir que, amb la proposta de les sobiranies, no passi, una vegada més, com amb tantes altres en el passat, que acaben per convertir-se en mecanismes de legitimació de la gestió adequada i necessària per assegurar la reproducció del capital o, en el millor dels casos, simple adorn per donar un toc de falsa radicalitat. En el cas de la proposta de les sobiranies, el perill és evident, ja que es pot plantejar clarament que, en un moment com l’actual, en el qual l’estat es retira de la provisió dels drets socials i de la cobertura de les necessitats fonamentals, hagi de ser la ciutadania autoorganitzada des dels marges qui cobreixi aquestes necessitats socials.El fet d’abandonar la disputa de la redistribució de recursos a través de les polítiques públiques per plantejar la cobertura de les necessitats col·lectives a partir de propostes autogestionades, seria assumir la derrota davant l’estratègia neoliberal de gestió del capitalisme. No és pas això el que nosaltres venim a proposar, i esperem que tampoc sigui el que es pretengui des d’altres sectors de l’esquerra que han començat a articular la proposta de les sobiranies. Llegir més
https://seminaritaifa.org/taifa/wp-content/uploads/2022/03/taifa-logo.png00seminari taifahttps://seminaritaifa.org/taifa/wp-content/uploads/2022/03/taifa-logo.pngseminari taifa2016-07-29 16:21:212016-07-29 16:21:21Sobiranies per bastir una altra societat, no per legitimar la present
We may request cookies to be set on your device. We use cookies to let us know when you visit our websites, how you interact with us, to enrich your user experience, and to customize your relationship with our website.
Click on the different category headings to find out more. You can also change some of your preferences. Note that blocking some types of cookies may impact your experience on our websites and the services we are able to offer.
Essential Website Cookies
These cookies are strictly necessary to provide you with services available through our website and to use some of its features.
Because these cookies are strictly necessary to deliver the website, refuseing them will have impact how our site functions. You always can block or delete cookies by changing your browser settings and force blocking all cookies on this website. But this will always prompt you to accept/refuse cookies when revisiting our site.
We fully respect if you want to refuse cookies but to avoid asking you again and again kindly allow us to store a cookie for that. You are free to opt out any time or opt in for other cookies to get a better experience. If you refuse cookies we will remove all set cookies in our domain.
We provide you with a list of stored cookies on your computer in our domain so you can check what we stored. Due to security reasons we are not able to show or modify cookies from other domains. You can check these in your browser security settings.
Other external services
We also use different external services like Google Webfonts, Google Maps, and external Video providers. Since these providers may collect personal data like your IP address we allow you to block them here. Please be aware that this might heavily reduce the functionality and appearance of our site. Changes will take effect once you reload the page.
Google Webfont Settings:
Google Map Settings:
Google reCaptcha Settings:
Vimeo and Youtube video embeds:
Privacy Policy
You can read about our cookies and privacy settings in detail on our Privacy Policy Page.
