Articles publicats per membres del Seminari Taifa

ELENA IDOATE / La Directa | 07/01/2014

El neoliberalisme és fort perquè ens fan creure que les seves mesures comporten uns resultats que mai avalen els fets. Tal com deia el Jordi Berbis a Discursos econòmics: la hipocresia habitual, s’estan perpetuant mesures que són totalment contradictòries amb els objectius que diuen defensar. En el cas de les economies que han patit crisis del deute, no n’hi ha cap que se n’hagi sortit aplicant les polítiques d’austeritat. Tan sols han pogut reduir el dèficit i el deute i millorar les condicions econòmiques quan han abandonat l’austeritat i han aplicat altres mesures. El que tenen en comú tots els casos és que s’ha donat una transferència brutal d’actius públics cap a mans privades. Llegir més

BENJAMÍ BASTIDA / La Directa | 13/01/2014

Les últimes setmanes de l’any van deixar uns contrastos insultants per a tota persona amb un mínim grau de sensibilitat social. En pocs dies, a Barcelona van coincidir el casament de la neboda del magnat indi de l’acer i la campanya de recollida de productes destinats al Banc d’Aliments. Una primera reacció podria formular-se així: El casament ha constituït una ostentació obscena. Quina és la riquesa i el poder de qui pot gastar seixanta milions d’euros en un casament i imposar totes les condicions? De quina ètica estem parlant? Al seu costat, la necessitat d’un Banc d’Aliments subratlla situacions insostenibles i l’èxit de la campanya és un signe de solidaritat i una forma de lluitar contra la pobresa. Llegir més

ELENA IDOATE / La Directa| 16/07/2013

De tant en tant sentim parlar de les perspectives de millora de l’economia espanyola i catalana. La majoria de vegades és perquè es revisen les estimacions a la baixa. Com ha fet l’FMI fa uns dies, que ha retardat l’any en què, suposadament, l’economia es recuperarà. Però també és costum de fer pronòstics “optimistes”. El govern i el Banc d’Espanya preveuen que es tocarà fons el darrer trimestre d’aquest any. L’Observatori econòmic del BBVA diu que ja hem passat el pitjor. El que els titulars dels mitjans de comunicació no anuncien tan sovint, ni amb tant d’entusiasme, és l’àmplia diferència que presenten algunes tendències econòmiques en relació amb el context internacional. Llegir més

JORDI BERBIS / La Directa | 09/12/2013

En els discursos econòmics, especialment en els casos de les institucions supranacionals, ens trobem amb declaracions i mesures argumentades com a necessàries per al benestar de la població. Tanmateix, els seus resultats a la pràctica són totalment contradictoris amb aquests objectius. A continuació, en veurem alguns exemples recents.

El primer exemple d’aquest fenomen el podem trobar en les polítiques de la UE sobre la regulació del treball, basades fonamentalment en l’adaptació dels treballadors a les necessitats de l’empresa i l’empleabilitat dels mateixos. És a dir, l’única política és que tots ens adaptem el màxim possible a les necessitats del capital. És en aquesta línia que hem de situar també les mesures de “reformes estructurals” aplicades a Espanya durant l’actual crisi, imposades per la Troica (UE, FMI i BCE) i beneïdes pels successius governs espanyols. Tot i els efectes nefastos de les polítiques aplicades –amb Grècia com exemple paradigmàtic– a la premsa trobem declaracions de les institucions europees que, recurrentment, es lamenten dels alts nivells d’atur actuals. Això és especialment accentuat en el cas de l’atur juvenil. Llegir més

JOSE IGLESIAS / La Directa | 19/11/2013

El Seminari d’Economia Crítica Taifa presentava, el setembre d’enguany, l’informe Les pensions no es toquenper advertir la població sobre un nou atac al sistema públic de pensions. La nova reforma, anomenada Llei del Factor de Sostenibilitat i l’Índex de Revalorització de les Pensions, té com objectiu prioritari reduir les despeses en tots els tipus de pensions establertes en el model públic de pensions. Tot i això, aquesta reforma no és la primera ni serà l’última, ja que l’objectiu final és la conversió d’un sistema públic de pensions a un sistema majoritàriament privat, en mans de bancs i asseguradores. Cal, doncs, insistir en la gravetat de la situació, perquè ens hi va el nostre futur, el nostre present.

Un assetjament continuat a les pensions

L’any 1985, es donava el tret de sortida al procés de privatització del sistema de pensions amb l’aprovació de la Llei de Pensions, que augmentava el període de càlcul de la base reguladora de dos a vuit anys. La Llei va provocar la segona Vaga General del període constitucional. L’any 89 es va aprovar la Llei de Fons Privats de Pensions per legalitzar una alternativa al sistema públic i l’any 1995 es rematava la feina al Congrés dels Diputats on, amb l’acord dels sindicats CCOO i UGT, es van adoptar els Pactes de Toledo, que materialitzaven un atac directe a les pensions públiques que fomentava el benefici privat. Des que es van signar els Pactes de Toledo fins l’any 2007, els fons privats de pensions es van disparar de 12.822 milions d’euros a 85.843 milions d’euros. Des d’aleshores, s’han succeït diferents normes per facilitar i accelerar el procés de privatització. La Reforma del 2011 va introduir clares mesures per obstaculitzar l’accés al sistema públic de pensions i per aconseguir cobrar el 100% de la prestació. Es va ampliar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys, el període de cotització mínima es va ampliar de quinze a 25 anys, i el període de càlcul de la base reguladora s’amplia dels 35 als 37 anys. L’actual reforma vol reduir el poder adquisitiu dels pensionistes mitjançant el mal anomenat “Factor de Sostenibilitat”, que resumidament proposa jubilar-se més tard i amb una prestació més baixa. Llegir més

Ivan Gordillo – Viento Sur 30/09/2013

“Un libro imprescindible” anuncia el título del excelente prólogo de Manuel Garí y Nacho Álvarez. Ciertamente, el libro del economista Michel Husson, El capitalismo en 10 lecciones 1, es del todo necesario para quienes deseen iniciarse rigurosamente en la crítica marxista del capital. Husson consigue sintetizar en 10 capítulos los elementos fundamentales para entender y criticar el capitalismo, en un volumen de fácil lectura, pensado para el público general y acompañado de las agudas ilustraciones de Charb, sin las cuales el libro no sería igual de incisivo. La propuesta del economista marxista, de origen francés, es también una buena herramienta para activistas que quieran introducir-se en la crítica de la economía política.

Llegir més

IVAN GORDILLO  | La Directa 24/10/2013

És sorprenent la manca de debat i les poques mobilitzacions sorgides al voltant de la reforma de les pensions que el govern vol aprovar abans de cap d’any. La gravetat de la reforma és palesa en els pressupostos públics del 2014 presentats la darrera setmana. “Les pensions pujaran un 0,25%”, titulaven fal·laçment els mitjans de comunicació convencionals. Si la inflació és superior al 0,25%, i rarament no ho és, les pensions no pugen sinó que baixen. El cert és que les pensionistes cobraran cada vegada menys. El govern reduirà les pensions no només futures sinó també actuals, quelcom insòlit fins ara. Les conseqüències poden ser dramàtiques atès que les prestacions són ja molt limitades i milers de famílies amb tots els seus membres aturats sobreviuen gràcies a la pensió dels pares, mares, avis i àvies. Això, però, podria ser una oportunitat per mobilitzar un ampli sector de la població en la defensa d’un dret que fins ara crèiem un pilar intocable de l’Estat de Benestar. El Seminari d’Economia Crítica Taifa ha publicat recentment un breu informe (http://laspensionesnosetocan.es/) on desemmascara els arguments i denuncia les conseqüències d’aquesta reforma. Em limito a recollir els eixos del debat i els arguments que han de servir per conscienciar una població colpejada per la crisi i els programes d’ajustament. Llegir més

Roger Pelaez, economía cítrica i xistes clatellotescs

Roger Pelaez, economía cítrica i xistes clatellotescs

Versió llarga de l’article publicat originalment el 4/09/2013 al Setmanari La Directa en paper, en la secció cara a cara. Il·lustració de Roger Pelaez del Maximum Clatellot.

Les aportacions fetes per l’ecologia política i el marxisme socio-ecològic les darreres dècades són imprescindibles per abordar críticament l’alarmant situació de crisi ecològica a la que ens ha portat el capitalisme. Aquest sistema ha demostrat la seva voracitat social i de recursos naturals, sense haver aconseguit garantir un nivell de vida digne per la majoria de la població, basant-se fonamentalment en la persecució del benefici privat, l’explotació i l’acumulació de capital, tenint com a motors essencials el creixement i la competència.

Les inspiracions d’aquestes escoles crítiques del capitalisme són múltiples, entre les que destaca la de l’economista d’origen romanès Nicholas Georgescu-Roegen que va introduir com a categoria d’anàlisi el fenomen de l’entropia aplicant la llei de la termodinàmica al procés econòmico-social amb la seva destacada obra La llei de l’entropia i el procés econòmic. Dins del marxisme el camp de l’ecologia ha sigut també molt fèrtil amb figures com James O’Connor o John Bellamy Foster, que han interpretat l’obra de Marx en clau ecològica i han aconseguit desmitificar la fal·laç idea segons la qual Marx ha estat un pensador unilateral, mecanicista i economicista com alguns dels seus deixebles. En un plànol més polític i filosòfic podríem destacar els recents treballs de Michael Löwy, i en l’àmbit més proper els treballs de José Iglesias: La misèria del decreixement i Sobre el decreixement i altres rendicions, per anomenar alguns i deixant-se molts autors per limitacions d’espai. Llegir més

IVAN GORDILLO | La Directa – 19/06/2013

Els darrers mesos s’ha produït un interessant debat econòmic sobre la sortida o permanència de l’euro com a part d’un possible programa alternatiu de sortida de la crisi des de l’esquerra. En aquest article apuntarem alguna idea sobre perquè, tot i l’interès pel camp de l’economia crítica, es tracta d’un debat estèril des d’un punt de vista polític i social. Si ho analitzem situant el debat en l’actual conjuntura de crisi capitalista i destrucció de l’Estat de benestar arreu d’Europa, no podem deixar de creure que es tracta, si més no, d’un tema secundari pels interessos de les classes populars i la construcció d’una alternativa progressista capaç de frenar l’agressió contra la democràcia que està portant a terme el capital.

La majoria d’economistes crítics que actualment s’oposen a una hipotètica sortida de l’euro, al menys en l’actual conjuntura econòmica i correlació de forces, es van oposar en el seu moment a la integració en la moneda única i han criticat el projecte de la UE tal i com s’ha construït. Considero que aquesta és la posició adequada perquè els aspectes positius que ens donaria una moneda pròpia fora de l’euro són pràcticament irrellevants en front del efectes negatius que això comportaria, repeteixo, en l’actual conjuntura. Recuperar la sobirania en política monetària permetria realitzar devaluacions de la nova moneda per abaratir les exportacions augmentant ,així, la seva competitivitat. Aquest és un dels arguments defensats pels partidaris d’abandonar l’euro. Ara bé, la competitivitat d’una economia no només depèn dels preus de les exportacions sinó que hi ha múltiples factors que tenen més a veure amb l’estructura productiva del país i el model de comerç internacional que es vulgui desenvolupar. L’economista Joaquin Arriola ha comparat l’efecte del tipus de canvi sobre les exportacions les darreres dècades per concloure que la relació i l’efecte de les devaluacions en les exportacions és menor per l’economia de l’Estat espanyol. Llegir més

BENJAMÍ BASTIDA | La Directa – 04/06/2013

Les darreres setmanes han sortit a “flotació” diferents casos de corrupció econòmica. La primera impressió és que es tracta només de “la punta d’un iceberg”. Recordant Arquímedes, podem dir que surten a “flotació” perquè són prou voluminosos i perquè a “les profunditats” hi ha moltíssima més corrupció, que és la que provoca l’empenta cap amunt. Podem preguntar-nos si és positiu o negatiu, en el camí de la transformació social, el fet de “posar en evidència” els casos de corrupció. Es a dir, la denúncia de la corrupció pot considerar-se una eina transformadora? La resposta immediata és que aquesta denúncia i els processos judicials -si arriben a existir- són elements positius de transformació del sistema. No obstant això, si falta una anàlisi lúcida, pot desviar l’orientació d’una estratègia que pretén ser transformadora.

Considerar que el sistema d'”economia social de mercat” (mercat i suposada sensibilitat social) es veu sotmès a crisis periòdiques o que la situació econòmica i social s’està deteriorant a causa de l’actuació d’agents corruptes i oportunistes, que aprofiten en benefici propi esquerdes legals, institucionals o administratives, implica assumir, en conseqüència, que si s’aconseguís denunciar les corrupcions existents, condemnar els corruptes i eliminar els buits legals que permeten la corrupció, el sistema econòmic no es deterioraria i assoliria el benestar per a tothom. Llegir més