Discursos econòmics: la hipocresia habitual

JORDI BERBIS / La Directa | 09/12/2013

En els discursos econòmics, especialment en els casos de les institucions supranacionals, ens trobem amb declaracions i mesures argumentades com a necessàries per al benestar de la població. Tanmateix, els seus resultats a la pràctica són totalment contradictoris amb aquests objectius. A continuació, en veurem alguns exemples recents.

El primer exemple d’aquest fenomen el podem trobar en les polítiques de la UE sobre la regulació del treball, basades fonamentalment en l’adaptació dels treballadors a les necessitats de l’empresa i l’empleabilitat dels mateixos. És a dir, l’única política és que tots ens adaptem el màxim possible a les necessitats del capital. És en aquesta línia que hem de situar també les mesures de “reformes estructurals” aplicades a Espanya durant l’actual crisi, imposades per la Troica (UE, FMI i BCE) i beneïdes pels successius governs espanyols. Tot i els efectes nefastos de les polítiques aplicades –amb Grècia com exemple paradigmàtic– a la premsa trobem declaracions de les institucions europees que, recurrentment, es lamenten dels alts nivells d’atur actuals. Això és especialment accentuat en el cas de l’atur juvenil.

El segon exemple, el podem trobar en les declaracions de la Comissió Europea que, de manera recurrent, llegim a la premsa econòmica sobre els pocs impostos que paguen les grans empreses tecnològiques sobre els seus beneficis. Resulta sorprenent que, per una banda, s’estableixi una legislació que permet l’enginyeria fiscal de les empreses independentment d’on es generin els seus beneficis però, per una altra banda, les institucions europees es lamentin dels pocs impostos que s’acaben pagant. A no ser clar que l’objectiu real sigui cobrir-se les espatlles davant de l’opinió pública.

L’últim exemple, el trobem en l’últim informe de l’OCDE sobre les pensions a Espanya, del qual en els últims dies hem pogut veure titulars com aquests: “La OCDE pide a España que “vigile” la pobreza de los nuevos pensionistas” o “La OCDE alerta del riesgo de que los salarios medios no tengan una jubilación suficiente”. Aparentment, estaríem davant d’una preocupació genuïna per part d’aquesta institució sobre els ingressos dels pensionistes amb la reforma aprovada recentment. Si analitzem més a fons què ens està dient aquesta institució, però, el seu missatge indicat tot el contrari.

En el resum del seu últim informe sobre l’estat dels sistemes de pensions a tot el món, ens trobem que l’OCDE elogia la recent reforma del sistema de pensions així com l’aprovada l’any 2011. Aquestes reformes han seguit fil per randa les recomanacions de l’OCDE: dificultar l’accés a les pensions públiques i reduir-ne l’import per als futurs pensionistes. Davant de les seves conseqüències, quina és la postura de l’OCDE? Literalment, ens diu que introdueix incertesa sobre les pensions futures i que aquest problema és especialment greu en els casos de treballadors amb baixos salaris. Per tant, segons l’OCDE, el que hem de procurar és “fer un seguiment de la pobresa entre els pensionistes”. Què més s’ha de fer al respecte? Segons el seu últim informe de l’any 2012, “tornar obligatòries les pensions privades seria una solució ideal per eliminar la bretxa de pensions i assegurar una suficiència de beneficis”. La traducció per a nosaltres és que l’atac als sistemes de pensions públiques seguirà en el futur i s’han de seguir potenciant els plans de pensions privats.

Com a conclusió, el que ens trobem és que davant dels efectes sobre les classes populars de les mesures que les institucions econòmiques imposen, totalment contradictoris amb els objectius que diuen defensar, s’opta per la seva perpetuació. La hipocresia segueix dominant els discursos econòmics oficials.

Jordi Berbis és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa.

Font: La Directa

Skip to toolbar