Entrades

Lluís Ràfols

Lluís Ràfols

El pati de l’escola pot ser un espai ingènuament anticapitalista. És el cas, per exemple, de l’esport que s’hi juga, que és, quasi sempre, un esport d’equip. Pel que fa als adults, en canvi, un dels esports que més creix en practicants és el running, un esport que permet la pràctica individual, la competició individual, l’autosuperació individual, el benestar individual, … Una perspectiva que s’estén al conjunt de la vida. Es tracta d’una comminació constant a anar més enllà d’un mateix, el que suposa assumir en la pròpia vida un desequilibri permanent, no descansar o parar-se mai, superar-se sempre i trobar el gaudi en aquesta mateixa superació de tota situació donada. És com si la lògica d’acumulació indefinida del capital s’hagués convertit en una modalitat subjectiva. Cadascú està cridat a concebre’s i conduir-se com una empresa, una “empresa de si mateix” com deia Foucault. Llegir més

cartell-debat-taifa-a3Existeixen abundants anàlisis de conjuntura sobre l’evolució socioeconòmica -sortim o no de la crisi?-, però ens sembla que no es presta la suficient atenció als elements estructurals del sistema i com aquests afecten la ciutadania, especialment les classes populars i els grups més vulnerables. Per això ens proposem explorar les línies principals de l’evolució del sistema econòmic en la segona dècada del segle XXI en els seus elements estructurals, la gestió de la crisi i, principalment, les conseqüències en la vida de les classes populars. Ens proposem presentar de manera clara i concisa, amb voluntat d’arribar a un públic general -no especialitzat en economia-, com s’està produint la reestructuració del sistema i la paral·lela despossessió de les classes populars, un fenomen lligat directament a la recuperació del capital i el creixement econòmic -tot i que encara molt feble i inestable-.

En La desposesión de la vida cotidiana intentem explicar de quina manera la vida quotidiana és afectada pel conjunt de les relacions de producció, legals, polítiques i ideològiques que configuren l’essència del capitalisme en general i més concretament en la seva fase actual de restauració posterior a la gran crisi.

Més concretament, els temes analitzats, a banda d’una visió de cap a on va el capitalisme com a sistema global es centraran al voltant dels canvis en el model productiu del nostre entorn i les conseqüències de la desindustrialització i posterior terciarització de les nostres economies. Sobre els canvis succeïts en el món del treball: elevat atur, expulsió de capes importants de la població dels circuits formals d’inserció en el món del treball, precarització, flexibilització contractual, etc. Del desmantellament de l’estat del benestar com a fase d’aprofundiment de les polítiques neoliberals en forma de privatitzacions i pèrdues de drets socials i serveis públics, amb el sector de la sanitat analitzat més abastament. Sobre els canvis en el sector energètic, però no tant com les grans empreses han operat «per dalt» amb fusions, adquisicions, etc. sinó partint del rebut de la llum i com s’explica que en un moment de caiguda del preu del petroli el cost de l’electricitat hagi augmentat més d’un 40% respecte abans de la crisi. Els canvis en el món de la comunicació i la paradoxal transformació que ha suposat l’anomenada «democratització de la informació» amb les xarxes socials al mateix temps que la concentració del capital dels grans mitjans és cada vegada en mans més reduïdes i per tant amb un major poder de control dels relats sobre els esdeveniments polítics i socials. I com no podia ser d’alta manera, perquè allí on hi ha dominació hi ha sempre resistència, com les famílies han desenvolupat tot un seguit d’estratègies per sobreviure i combatre aquesta estructural despossessió amb o sense l’ajuda de moviments socials més o menys polititzadors dels dolors socials que patim actualment.

Debat al voltant del darrer informe de Taifa. Diumenge 23 d’octubre, 12h30. Sala Micaela Chalmeta, Fira d’Economia Solidària de Catalunya, Recinte Frabra i Coats, C/ de Sant Adrià, 20, Barcelona.

Informe 11: La desposesión de la vida cotidiana  Llegir més

“El poder que cada individu exerceix sobre l’activitat dels altres o sobre les riqueses socials el posseeix en tant que és propietari de valors de canvi, de diners. El seu poder social, així com el seu nexe amb la societat, el porta a la butxaca” (Karl Marx, Grundrisse).

NO HI HA DINERS! Segurament, aquesta ha estat la frase més repetida per justificar la demolició de l’estat del benestar, la reducció dels salaris, el tancament d’empreses i els acomiadaments que s’han produït en els pràcticament 10 anys de crisi econòmica.

El moviment del 15-M, per la seva banda, va oposar al “no hi ha diners”, repetit tantes vegades pels governants d’arreu, un dels seus lemes més coneguts: “no hi ha pa per a tant xoriço”, o la seva variant: “no hi ha diners per a tant xoriço”. Ara bé… sabem del cert què són els diners? Llegir més

Entre los 4 grandes El escocés Adam Smith, el alemán Carlos Marx, el austríaco Joseph Schumpeter y el inglés John Maynard KeynesPublicat a La Directa el 30/06/2016

Segons la metàfora de l’economista Joseph Schumpeter, la societat podria dibuixar-se com un hotel ocupat pels més rics en les plantes altes i els més pobres en les baixes

Per explicar la diferència entre desigualtat i mobilitat social, Joseph Schumpeter, l’economista austríac de principis de segle XX, va fer servir una metàfora, la d’un Hotel.

Imaginem-nos, deia Schumpeter, un Hotel a on els pisos més alts hi ha les habitacions més espaioses i luxoses on hi viuen els rics. A mesura que anem baixant, les habitacions de l’Hotel de Schumpeter van perdent glamur fins que als més baixos ja s’hi troben armaris en lloc d’habitacions on s’amunteguen els pobres. Així, la desigualtat que tots ja coneixem, deia Scumpeter, és la fotografia de com les persones estan distribuïdes a l’Hotel: quantes persones viuen als pisos baixos, quantes als del mig, quantes n’hi ha a dalt de tot, etc. Llegir més

Publicat a La Directa el 10/07/2015

L’impagament de com a mínim una part del deute públic ja no és una mesura defensada per quatre radicals sinó que ha esdevingut una necessitat objectiva per a l’assoliment dels objectius públicament defensats per la Troica

 

Intentarem donar una visió global del que ha passat en els últims dies a Grècia amb el referèndum. En el moment d’escriure aquest article, Yanis Varoufakis amb prou feines ha dimitit i se’n sap poca cosa del seu successor en el càrrec.

Una panoràmica completa de la situació grega requereix refrescar quin és l’objecte de discussió durant aquests dies. I el que s’està negociant i discutint no és pas quin és el grau d’austeritat que s’imposa, sinó a través de quina combinació de mesures s’assoleix aquest objectiu. La postura del ministre grec Varoufakis, tot i el que hàgim pogut sentir a través dels mitjans, és que les mesures s’han de reorientar totalment en benefici de la majoria de la població. La postura de l’altra banda de la taula de negociacions és ben clara: seguir amb les privatitzacions, la desregulació laboral, les retallades en les pensions, entre d’altres. En altres paraules, el mateix tractament que en els dos rescats patits per Grècia.

Les possibles diferències amb la postura de Syriza no han de ser impediment per a reconèixer que el simple fet que el govern d’un estat membre de la UE i de la zona euro planti cara és ja de per si tota una novetat. Fins a tal punt és una novetat, que la Troica considera que es tracta d’un desafiament, quan no un insult, que algun govern plantegi polítiques diferents, ni que siguin en un grau relativament petit. Aquesta visió es un fidel reflex del leit-motiv de Margaret Thatcher en l’aplicació de les seves polítiques «There is no alternative». És des d’aquesta visió de la postura del govern grec com a conflicte per al poder que s’explica la campanya mediàtica durant els últims dies. En el nostre cas, els mitjans de comunicació han arribat a publicar que Alexis Tsipras acceptava les condicions de la Troica i es feia enrere en la celebració del referèndum, per a ser desmentits per la compareixença del mateix Alexis Tsipras poques hores després. Tampoc han faltat als mitjans de comunicació comentaris sobre que el que calia en realitat era desfer-se del govern de Syriza i buscar-ne un de «més cooperatiu» amb Europa. En el cas grec, no és la primera vegada que succeeix: el primer ministre Papandreu es va veure forçat a dimitir després d’insinuar que sotmetria a referèndum els plans d’ajustament.

Com en pràcticament tota política econòmica, les mesures que es defensen no són més que la manifestació d’ideologies i posicions polítiques diferents. Davant d’un escenari com el que hem descrit anteriorment, una altra opció hauria estat l’impagament directe del deute i la reversió de les mesures dels plans d’ajust. Les conseqüències d’aquesta decisió per a la població grega no estan ni molt menys clares. Com sempre, dependrien no només de la potència de la mobilització popular, de la capacitat de pressió de la classe dirigent grega, etc… sinó també dels interessos internacionals en joc. És a dir, de qüestions que transcendeixen l’àmbit estrictament econòmic, de la correlació de forces concreta en la situació concreta. Després de la victòria del no, pràcticament tot està penjant d’un fil. Però per primera vegada en aquesta llarga travessa del desert s’obre la possibilitat real que les polítiques econòmiques s’orientin a les necessitats de la població com a prioritat principal, i no pas cap al pagament del deute com ha estat fins al moment.

Impagament del deute, si o si

Sobre l’impagament del deute grec, s’està obrint camí una veritat molt incomoda per a l’anomenada Troica: ni en el millor dels escenaris, amb el volum actual de deute, es poden assolir els objectius de deute marcats. Aquesta afirmació no és gratuïta: ja no es tracta del que porten denunciant des de fa força temps economistes (i membres de Syriza) com Costas Lapavitsas o Yanis Varoufakis, sinó que en els dies vinents pot passar a ser una hipòtesi de treball real per a la Troica. Aixo ho coneixem gràcies a sis documents de treball filtrats al diari alemany Süddeutsche Zeitung i publicat al diari The Guardian. Aquest conjunt de sis documents reconeixen de manera explícita dos fets força importants: que fins i tot en el cas que Grècia acceptés totes les condicions, a llarg termini assoliria un nivell de deute insostenible segons la mateixa definició del FMI i que en cap dels escenaris possibles Grècia podria assolir l’objectiu de rebaixar el deute públic al 110% per a l’any 2022 fixat per l’Eurogrup. Per tant, l’impagament de com a mínim una part del deute públic està deixant de ser una mesura defensada per quatre radicals – entre els que tenim el plaer de trobar-nos-hi – per passar a ser una necessitat objectiva per a l’assoliment dels objectius públicament defensats per la Troica. Cal dir que, fins al moment, tot i aplicar-se sense gaires obstacles, tampoc ho havien aconseguit.

Finalment, les implicacions del referèndum de diumenge van molt més enllà del que pugui passar a Grècia, o fins i tot a la Unió Europea. El model de creixement econòmic i d’acumulació en el que els interessos del capital financer tenen un paper predominant pot deixar de ser l’única opció possible. És en aquest context que s’entenen les pressions sobre el govern grec i sobre Syriza: per poc radicals que puguin ser les seves propostes, són un exemple de desviació de l’ortodòxia dominant i, a més, amb un ampli suport per part de la població. Es tracta de quanta democràcia pot suportar el capitalisme actual i la UE en particular.

Jordi Berbis és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa.

Article publicat al setmanari Directa el 12/05/2015.

El programa FRONTEX és una solució vergonyosa i superficial al problema dels naufragis al Mediterran.

La Unió Europea ha reposat recentment els fons pressupostaris del FRONTEX que havia retallat substancialment, destinats al control de la immigració. Amb aquests fons el govern italià pot reprendre l’operació Tritó comptant alhora amb el suport material i logístic d’altres estats membres de la UE.

La nova posada en funcionament de l’operació Tritó suggereix diversos comentaris. El més immediat, a flor de pell, provoca vergonya pels altres i pròpia. La reposició del pressupost anteriorment assignat i retallat es produeix arran del terrible naufragi de finals d’abril al Mediterrani on més de 700 persones van morir ofegades, indefenses i desateses a causa d’una suposada falta de capacitat de les institucions de la UE per evitar el desastre. Blowing in the wind hem cantat amb Bob Dylan… Aquest naufragi és un episodi més i no serà l’últim del desastre de la immigració anomenada «irregular».

El discurs oficial, la propaganda mediàtica, dels mentors orgànics de la UE, algunes ONG, només mitjanament crítiques, va des de l’autosatisfacció fins al «ja era hora» donant la benvinguda a aquests fons.

En canvi, el FRONTEX és una institució destinada a controlar les fronteres i no a facilitar la integració dels nou arribats. En aquesta idea s’emmarca la postura del ministre d’interior del govern espanyol, oposant-se a convertir FRONTEX en una agència de salvament i rescat d’immigrants, quelcom que segons el ministre augmentaria «l’efecte crida» beneficiant les màfies del tràfic d’éssers humans. En conseqüència, l’altra cara de l’estratègia del FRONTEX per impedir o regular la immigració és la destrucció sistemàtica de les naus noliejades per les màfies.

No s’oculta que aquest conjunt de mesures dures i toves no resoldran els problemes migratoris. Amb tota seguretat seguirà augmentant el flux migratori de diverses formes. La raó és que no s’afronta el tema d’arrel sinó únicament els seus efectes. Buscant paral·lelismes, aquesta actitud és la mateixa que generen les campanyes de «lluita contra la pobresa extrema» o «lluita contra la fam al món», campanyes que es converteixen fàcilment en negocis perjudicials pels pobres, els afamats o els immigrants, estigmatitzats com culpables de la seva situació. Resultat final: més pobres, més afamats i major flux d’immigrants.

Sobre la qüestió migratòria un primer pas en la bona direcció és analitzar les causes del fenomen. Existeixen diverses teories tractant d’explicar les raons de l’emigració i els anomenats «efecte crida» i «efecte fugida». Quasi totes parteixen d’una publicitat o propaganda de les diferències en el nivell de vida en termes de capacitat de consum, de benestar, de possibilitats d’educació i formació, etc. D’una manera o altra, aquestes anàlisis assenyalen les deficients condicions presents del país d’origen de l’emigració pel que fa als factors de progrés. A la perifèria no hi ha possibilitat de millora personal i social, als països anomenats «centrals» si n’hi ha. En aquestes explicacions, el «centre» mundial no és culpable de l’asimetria. Com a molt ho serien les seves empreses per l’aprofitament de les riqueses i recursos naturals dels països d’origen. O anant més al fons, per haver saquejat aquests països, haver recolzat governs corruptes, fomentat situacions de guerra, conflictes, etc. Tot això no és poc com per atribuir o eximir de responsabilitat l’efecte fugida.

Hi ha una interpretació més sistèmica aplicable tant a l’emigració com a la pobresa o al subdesenvolupament. El model de progrés que s’ofereix a aquests països és un model miserabilitzador que crea simultàniament, sense control, necessitats, mercaderies i consumidors insaciables. Aquest model social disloca aquelles societats i converteix els seus membres de pobres a miserables. El meu país no té futur. Fujo.

Tornant al començament, la conclusió és que el problema del flux migratori radica menys en els països d’origen que en els països centrals. No tenir en compte aquest fet  fa que la lluita contra els efectes nocius del fenomen migratori es mercantilitzi, es converteix en un negoci -igual que la lluita contra la pobresa o la fam- i genera beneficis per les empreses dels països centrals subministradores d’helicòpters, naus, barques, armilles salvavides… mentre en els països de la perifèria persisteix una situació insostenible.

Benjamín Bastida és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa.

Article original: La Directa.

JORDI BERBIS – La Directa 26/03/2015
El president del BBVA ha afirmat que «el que està passant a Grècia demostra que les polítiques populistes no donen resultats. Més aviat al contrari». Ens agradaria saber a quines polítiques populistes es refereix.

En els últims dies, se’ns ha mostrat clarament l’objectiu dels plans d’ajust i les resistències existents a qualsevol canvi en les polítiques aplicades.

Fa dues setmanes el mecanisme europeu d’estabilitat o MEDE va fer públic que havia aprovat la devolució anticipada per part d’Espanya de 1.500 milions d’euros del rescat al sector financer. Amb l’establiment del MEDE, es van institucionalitzar els plans d’ajust aplicats. És a dir, les polítiques econòmiques aplicades per part de la Unió Europea durant la crisi, esdevenen un pilar més del seu funcionament. Això no hauria de representar una sorpresa per a ningú ni s’han de concebre com una desviació. Ans al contrari, els plans d’ajust són la continuïtat de les polítiques estructurals de la UE. Resulta força revelador que en la mateixa roda de premsa en la qual s’anunciava la devolució dels 1.500 milions, el director del MEDE, Klaus Regling, digués que «Donat que Espanya ha implementat una profunda agenda de reformes, el país és una de les economies més atractives per a inversors de l’eurozona». Queda clar, per tant, que la finalitat real dels plans d’ajust és millorar la situació per al capital, deixant la resta d’arguments com a excuses.
Llegir més

BENJAMÍN BASTIDA – La Directa 23/01/2015

Els governants dels països de la Unió Europea, gairebé tots, s’esforcen a assegurar que estem a punt de sortir de la crisi econòmica. Cal preguntar-se, però, qui sortirà i en quines condicions, és a dir, quina mena de sortida s’està anunciant.

Tot fa pensar que els governs, en tant que avaladors de l’estabilitat del sistema i per tant, representants dels interessos del capital, formulen com a objectiu el retorn a la situació anterior al 2007-2008 en unes condicions més favorables per a generar plusvàlua: reanimació selectiva de la producció gràcies a l’augment de les vendes de béns i serveis, amb la reducció dels costos laborals i dels costos derivats de la provisió de serveis públics, eliminant precisament els seu caràcter públic, privatitzant-los en la majoria dels casos. Llegir més

FRANCISCO NAVARRO – La Directa 20/01/2015

En l’últim any i escaig, des de la penombra i el més absolut secretisme, han anat apareixent alguns dels pilars que donen forma a aquest acord.

El TTIP -Acord Transatlàntic de Comerç i Inversió (TTIP, per les seves sigles en anglès)- té l’objectiu d’augmentar les relacions comercials de béns i serveis i les inversions entre la UE i els EUA mitjançant la reducció de tot tipus de barreres al comerç. Especialment, aquest tractat es centra en les mesures anomenades no aranzelàries que es corresponen amb tota la regulació i normativa existent en cada economia sobre les importacions i que suposen un fre al lliure comerç. Parlem, per exemple, de normes de seguretat alimentaria, de salut i mediambientals sobre determinats productes d’alimentació, medicaments, etc. i que actualment són molt més estrictes a la UE que als EUA. L’estratègia és “harmonitzar” aquesta regulació entre les dues economies, eufemisme utilitzat per a regular a la baixa o, simplement, fer desaparèixer qualsevol normativa en la comercialització d’aquests productes, fet que tindrà unes conseqüències directes sobre el benestar de les persones.

En l’últim any i escaig, des de la penombra i el més absolut secretisme, han anat apareixent alguns dels pilars que donen forma a aquest acord. Això ha estat possible, especialment, gràcies al treball de múltiples organitzacions i persones amb sentit crític que estan portant al debat públic un assumpte polític transcendental que amenaça el benestar i la sobirania de les classes populars de tots dos costats de l’atlàntic. Un treball de resistència en el camp teòric i informatiu imprescindible en el procés de transformació social.

L’experiència d’acords de lliure comerç mostra efectes negatius sobre l’ocupació i la generació de desigualtats

A aquestes alçades de la pel·lícula a ningú hauria de sorprendre l’opacitat amb la qual s’estan portant a terme aquestes negociacions. El capitalisme és un sistema absolutament incompatible amb la democràcia i si es volen garantir els interessos d’unes elits econòmiques, especialment empreses multinacionals en aquest cas, la ciutadania ha de tenir un paper marginal en la presa de les decisions més importants. Un element que prova com es produeix un atac frontal contra la democràcia és el que es posa de manifest en un punt molt important de TTIP i que consisteix en la protecció dels inversors a través de tribunals internacionals de caràcter privat. Aquest permet als inversors denunciar aquells estats que regulin en contra dels seus interessos quan, per exemple, estableixin normes de protecció social i ambiental. Uns tribunals que ja fa temps que existeixen i dels quals ja tenim experiències sobre sentències que obliguen a estats a indemnitzar a empreses privades a l’Equador, Uruguai, Canadà, etc.

Amb aquest acord, diuen, es millorarà el creixement econòmic, l’ocupació i, en conseqüència, el benestar social. Aquestes estimacions es basen en models estadístics poc realistes que en els últims anys han demostrat la seva ineficàcia. En aquest cas basar-se en la història és molt més rigorós. L’experiència d’acords de lliure comerç com l’existent entre els EUA, Canadà i Mèxic mostren com aquests tractats tenen efectes negatius sobre l’ocupació i la generació de desigualtats. Cal recordar, les vegades que sigui necessari, que la teoria econòmica ortodoxa mai ha pogut demostrar aquests beneficis del lliure comerç que anuncia repetidament. Però no és un problema d’ingenuïtat, de la mateixa manera que amb els resultats positius de les polítiques d’austeritat que mai es donen, aquestes mesures tenen uns objectius reals que no diuen que tenen, que són l’afavoriment dels guanys del capital industrial i financer.

La teoria econòmica ortodoxa mai ha pogut demostrar els beneficis del lliure comerç

La mateixa UE és un clar exemple de les conseqüències d’integrar en una mateixa àrea econòmica a països amb estructures productives i nivells competitius molt dispars. En aquest procés, els sectors productius menys competitius de les economies menys desenvolupades es veuen afectats negativament juntament amb els seus llocs de treball. Això provoca desequilibris importants en les economies més febles que tenen com a resultat un augment de l’atur, de la concentració empresarial i de les desigualtats en tota l’àrea econòmica integrada. Ara, aquestes estructures productives més febles de la perifèria (Espanya, Portugal, Grècia,…), perjudicades pel procés d’integració europeu, s’enfrontaran a un augment bestial de la competència amb la incorporació al mercat de les grans i competitives empreses nord-americanes. Això pot tenir conseqüències molt greus sobre unes economies que precisament necessiten iniciar un procés de reindustrialització propi i sostenible, i , en el cas de la UE, agreujarà la desigualtat centre-perifèria.

Oposar-se a aquest tractat no significa renunciar al comerç sinó defensar que el seu desenvolupament ha de basar-se en la satisfacció de les necessitats i benestar de les persones, així com en la sostenibilitat mediambiental i no en la competència salvatge que imposen els tractats de lliure comerç que provoca la concentració del capital i de la riquesa generada. Aquest acord representa un pas més en l’estratègia de la globalització neoliberal de desregulació i expansió territorial duta a terme durant els últims trenta anys i que va plantar les bases de la greu crisi actual, un aprofundiment en les contradiccions del capitalisme que no pot generar res més que més crisi.

Francisco Navarro és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa

Article original: La Directa

Elena Idoate – La Directa 29/10

La Vaga De Totes és una iniciativa que pretén reinventar l’instrument de lluita que és la vaga per a denunciar l’opressió de les dones en diferents àmbits de la vida: el social, el laboral i la reproducció. Com explica el seu bloc, sorgeix a partir de constatar que la vaga general que coneixem fins ara “es limita a interpel·lar a un treballador assalariat immers en el mercat laboral reconegut, tot excloent a moltes persones i a molts treballs.” Aquest enfocament suggereix que cal aprofundir en una sèrie de reptes en què l’economia crítica porta molt de tremps treballant. Llegir més