Entrades

IVAN GORDILLO | La Directa 06/11/2012

La convocatòria d’eleccions anticipades a Catalunya persegueix legitimar la gestió de la crisi per part de l’actual govern. Aquest cop de timó del govern de CiU pretén imposar el discurs neoliberal del “no hi ha alternatives” a les privatitzacions, les retallades pressupostàries i l’eliminació de drets socials i laborals. Una eventual majoria al Parlament abonaria davant l’opinió pública les tesis convergents i donaria un marge de quatre anys per continuar amb les polítiques de despossessió social que han caracteritzat els darrers cinc anys de crisi. Llegir més

JOSÉ IGLESIAS FERNÁNDEZ | La Directa – 03/07/2012

No estem davant ni d’un rescat ni d’una ajuda, sinó d’una invasió capitalista. Les condicions que imposa la Comissió Europea (CE) per a la rendició total i la submissió incondicional de l’Estat Espanyol al capitalisme planetari ja han estat explicades i només contenen coaccions imperatives. Fonts comunitàries citades pel diariEl País deixen ben clar que “les ajudes que s’acaben de concedir (100.000 milions d’euros) estan estretament vinculades al compliment del pacte fiscal, digui el que digui el Govern. O Madrid compleix, o els diners podrien deixar d’arribar”. A més, el sistema compta amb fortes institucions que actuen pressionant els governs dels “països gitanos” -tal com despectivament se’ls anomena als passadissos de les institucions oficials europees-: en les últimes setmanes ha guanyat presència el triumvirat fiscalitzador format pel Banc Central Europeu, el Mecanisme Europeu d’Estabilitat i el Fons Monetari Internacional, per assegurar que aquestes recomanacionses compleixin sense més retards, i d’acord amb els objectius que esmentem a sota. A l’assetjament que està exercint la troica, s’han sumat personatges com Hollande, Merkel, Monti o Obama. Però tampoc cal llegir molt entre línies per comprendre com el capitalisme surt beneficiat d’aquestes turbulències, encara que de vegades no les provoqui directament. Quin és el mecanisme?
Llegir més

IVAN GORDILLO | La Directa – 04/08/2012

Gol de Cesc! El president del govern i altres representants polítics ho celebren efusivament a la grada d’un estadi, a Polònia, enmig d’un partit de l’Eurocopa de futbol. Hores abans, s’havia anunciat el rescat de la banca espanyola, valorat en 100.000 milions d’euros, un episodi més de la lamentable gestió de la crisi per part de l’Estat espanyol i de la Unió Europea. Certament, la imatge és patètica. L’ajuda imposada per la UE per fer front a la situació de fallida de la banca pel despropòsit immobiliari i la creixent morositat suposarà un aprofundiment de les polítiques d’austeritat. Aquests ajustaments econòmics estan condemnant les classes populars, liquidant el patrimoni públic i desmantellant la minsa democràcia que podia oferir el parlamentarisme. No és una problemàtica tècnica, sinó una qüestió política. La prioritat són els bancs, abans que les persones. Els representants electes es troben còmodes amb el mandat de les elits financeres. El cop d’estat dels financers que es va iniciar el 2008 està més que consolidat. Comença a fer-se difícil explicar alguna cosa nova sobre aquesta crisi. Tot el que s’ha dit i repetit des que va començar continua sent vigent avui dia, més enllà de les peculiaritats dels nous episodis. El mal diagnòstic inicial i la voluntat de salvar el capital financer estan darrere les erràtiques polítiques econòmiques.

Continuem al mateix lloc on érem al començament de la crisi. La crisi és un fenomen recurrent i inherent en el capitalisme, fins i tot necessari per al seu funcionament. Les característiques de la crisi capitalista actual són conseqüència del model anomenat neoliberal, on la producció i les finances s’han desenvolupat regides per aquest patró, precisament, per superar crisis anteriors. Les deslocalitzacions, la fragmentació de la producció, la precarització laboral i les privatitzacions són característiques d’aquest model, juntament amb la importància que ha pres el sector financer en l’organització econòmica, sobretot des de la caiguda de l’economia productiva. Aquesta crisi es va desencadenar amb l’explosió de la bombolla immobiliària i financera, que es va gestar a base de donar crèdits sobre els quals es va aixecar el fals creixement dels anys anteriors a la crisi.

Sense aquests crèdits, les famílies no podien consumir ni accedir a l’habitatge per culpa d’uns salaris llargament estancats i baixos i uns preus en augment. Les empreses obtenien beneficis importants, però la ineficiència dels empresaris i la facilitat d’accés al crèdit els permetia mantenir-se en una posició poc competitiva. Aquesta barra lliure de crèdit havia de venir d’algun lloc, ja que l’economia espanyola es caracteritza per un dèficit exterior important. El sistema financer es va endeutar fortament amb els mercats internacionals per finançar la bombolla immobiliària. La pertinença a l’euro donava una falsa estabilitat a les economies perifèriques. Un dels problemes és, doncs, l’elevat endeutament de l’economia, especialment privat, sobretot de les empreses i del sector financer.

El col·lapse, però, té més relació amb la producció. El sistema productiu havia arribat a límits insuperables de sobreproducció i sobrecapacitat, el sector immobiliari o de l’automòbil en són paradigmàtics. Aquests excessos portaven a un nou camí d’endeutament per tapar les inversions fallides, és a dir, la producció que no es venia perquè les famílies i les empreses no podien assumir més préstecs. La caiguda dels beneficis es convertia en l’altre gran problema.

Un tercer element important ha estat l’arquitectura institucional de la UE, construïda per afavorir el capital. Per una banda, permetia que les economies centrals reciclessin els seus superàvits invertint a la perifèria europea i, per l’altra, permetia que el capital de la perifèria gaudís d’una moneda forta. Tot plegat, cal amanir-ho amb la incompetència de la classe política i les elits econòmiques, protagonistes d’innumerables casos de corrupció que en cap cas acaben amb una resposta ferma per part de la justícia.

Aquest és el diagnòstic real de la crisi. I tota acció que no es destini a atacar aquests problemes d’arrel està destinada a fracassar a l’hora de trobar una sortida a la crisi més enllà d’afavorir el capital i obrir nous espais d’inversió a través de la despossessió del que és públic i l’atac a les classes populars. El que s’anomena rescatde la banca espanyola –o “línia de crèdit”, com defineix de manera eufemística el govern– no és més que la imposició a l’Estat espanyol d’avalar el que els bancs mai no podran tornar als bancs europeus. La intervenció de la UE a través del “préstec” dels 100.000 milions d’euros té com a primera condició el compromís de l’Estat de respondre en cas d’impossibilitat de retorn dels bancs espanyols, quelcom més que probable, ja que, deixant diners a entitats en fallida, no s’aconsegueix generar el que necessiten, sinó aplaçar el problema per més endavant. Tot plegat és una maniobra per garantir que la banca europea acabarà cobrant. Els bancs espanyols deuen, només a bancs alemanys, francesos i britànics, més de 250.000 milions d’euros. La maniobra no s’entendria sense la reforma duta a terme el mes d’agost passat, acordada per PP i PSOE, on es prioritzava constitucionalment el pagament del deute públic abans que cap altra partida. La segona condició, derivada de l’anterior, és un duríssim contracte d’austeritat que, molt probablement, començarà per un augment de l’IVA que pot arribar al 21%, més flexibilització del mercat laboral i reducció salarial i l’acomiadament de funcionàries.

Actualment, el que s’està intentant, salvant el capital financer, és fer front a dues contradiccions centrals. Per una banda, el que s’anomena plètores de capital, és a dir, grans volums de capital atresorat que busca destins on invertir però que, en l’actual context de fallida productiva, no troba llocs on poder obtenir rendibilitats favorables. I per altra banda, l’eterna contradicció capital-treball. La caiguda dels beneficis empeny els capitalistes a reduir els salaris per poder gaudir d’un tros més gros del pastís. El govern hi ajuda amb les corresponents reformes laborals. Un cop fet això, però, la minva de la renda salarial fa reduir la demanda i dificulta la venda de mercaderies per part de les empreses. El que s’anomena rescatés un instrument que, a curt termini, té efectes en la distribució del deute, que passa de privat a públic. A més, a llarg termini, suposa una recomposició del poder del capital sobre el treball a través de la despossessió de drets i d’ajustaments estructurals disciplinadors de la força de treball.

La crisi que viuen les economies centrals posa de manifest la incapacitat del capitalisme de garantir unes condicions de vida dignes a les classes populars i la seva incompatibilitat amb un règim més o menys democràtic. No hi ha una manca de recursos ni de capacitats, sinó una gestió desigual de la riquesa produïda. La dinàmica d’acumulació del capital basada en la persecució del benefici privat està a la base del sistema i això és el que es pretén rescatar.

Font: La Directa

ELENA IDOATE | La Directa – 05/06/2012

Darrerament, l’actualitat econòmica provoca la sensació de que la nostra economia està penjant d’un fil i de que en qualsevol moment col·lapsarà. La borsa s’enfonsa, i la prima de risc es dispara i assoleix màxims històrics que fan por. En aquests moments està a gairebé 550 punts, però cada dia que passa bat nous rècords. Després de saquejar els nostres recursos, el capital es fuga a un ritme frenètic. EI sector bancari té un forat negre que cada cop sembla més gran, engoleix tothom. Temem que caigui l’Estat espanyol, i que caigui Catalunya, que presenta una de les situacions més delicades. Que siguem massa grans per caure no ens dóna tampoc gaire seguretat. La situació és enormement complicada i tot plegat està bastant embolicat. Tenim molt clar que no ens podem distreure de les qüestions importants, que les finances són un arbre que no ens deixa veure el bosc. Però la crisi del deute ha esdevingut la dificultat més immediata a resoldre.

Llegir més

IVAN GORDILLO | La Directa – 24/05/2012

Durant les darreres setmanes el cas Bankia ha monopolitzat les tribunes econòmiques dels mitjans de comunicació convencionals. Aquest debat ha revifat les discussions sobre la insolvència de l’economia espanyola que tant sembla preocupar als mercats. Paul Krugman, l’economista vedet premiat amb el Nobel, va afegir benzina al foc anunciant que es produiria un corralito a l’Estat espanyol. Per acabar-ho d’adobar, el programa Singulars de TV3 va convidar dos assessors de fons d’inversions per explicar un pla de sortida de la crisi catastrofista i lamentable que ens condemnaria a la misèria. Tot plegat una cortina de fum que no ens deixa veure l’arrel del problema. Intentarem destriar el gra de la palla i de passada explicar la darrera reforma financera.

El passat 11 de maig s’aprovava el Real Decreto-ley sobre saneamiento y venta de los activos inmobiliarios del sector financiero, la segona reforma financera en tres mesos, la quarta en els darrers tres anys. Totes elles havien d’acabar amb els dubtes sobre el valor dels actius del sector financer però sembla que les tres ministres d’economia que s’han succeït en el càrrec han errat. Aquesta reforma exigirà a les entitats financeres comptabilitzar noves provisions respecte els actius immobiliaris que posseeixen, arribant en alguns casos fins al 52% del seu valor. S’obliga així a les entitats a guardar diners en previsió de que el negoci immobiliari provoqui pèrdues, quelcom més que probable veient com aquest mercat ha caigut fortament els darrers anys i que el valor dels immobles estan inflats després de la bombolla dels anys 2000. Es calcula que el valor total de les provisions ascendirà a 28.000 milions d’euros pel conjunt del sector financer. Per altra banda, cada entitat haurà de crear una societat paral·lela, el que s’ha popularitzat amb el nom de “banc dolent”, on destinarà tots els “actius tòxics”, és a dir, aquells que no es poden vendre i, per tant, el seu valor de mercat és pràcticament zero. El propi Banc d’Espanya calcula que aquests actius poden ascendir a 184.000 milions d’euros, un 18% del PIB!
Llegir més

JOSEP MANEL BUSQUETA | La Diretca 07/05/2012

TV3 celebrarà, el proper 27 de maig, un programa especial de recaptació de fons que es destinarà a la lluita contra la pobresa i que seguirà el mateix format de La Marató, que des de fa vint anys recull diners per destinar-los a investigació científica.

Segons informació publicada a La Vanguardia de 19 de març, el programa, batejat com “La Marató per la pobresa”, serà presentat pels periodistes Antoni Basses i Agnès Marqués, i tindrà com a objectiu mobilitzar a la ciutadania perquè realitzi aportacions econòmiques que es destinaran a donar suport al treball que realitzen les entitats socials contra l’exclusió social i la pobresa.

Sota el lema “que ningú quedi en fora de joc” la iniciativa incidirà especialment en la pobresa infantil i en les noves emergències socials derivades de la crisi econòmica.

Penso que una iniciativa com aquesta ens ofereix una molt bona oportunitat per plantejar alguns aspectes de la dinàmica de funcionament del sistema capitalista així com dels seus mecanismes de legitimació i d’algunes de les seves possibles evolucions futures.
Llegir més

JORDI BERBIS | La Directa 27/03/2012

Un cop més, tenim al davant una convocatòria de vaga general. Una vaga general que, gràcies a la mobilització i l’organització de les classes populars i dels sindicats combatius, tindrà un component realment reivindicatiu.

En qualsevol convocatòria d’aquest tipus, no pas per casualitat, sorgeix el mateix interrogant de sempre: hi han motius per a una vaga general? Aquest és l’interrogant que resoldrem al llarg d’aquest article.
Llegir més

XABIER GRÀCIA | La Directa 15/03/2012

Encara podem recordar la borratxera d'optimisme que recorria els salons del poder, els mitjans massius de desinformació i les alcoves acadèmiques durant el canvi de mil·lenni. No ho recorden? La globalització, ens deien, portaria la integració de les cultures i societats, enfortiria el poder dels ciutadans enfront dels seus governs. La liberalització del comerç i l'economia de lliure empresa eren la recepta universal per a tots els mals i el nucli de tota recomanació en matèria de política econòmica.
La paraula globalització, amb la que ens volien vendre el procés d'internacionalització del capital i la competència a escala mundial, es sumava a una vella tradició de l'economia dominant de deformar ideològicament el llenguatge econòmic i polític. I és que malgrat els pesi a alguns, allò que és econòmic és molt polític i allò que és polític és molt econòmic. Convé recordar a Gramsci, que insistia en que la separació per esferes de la realitat és una qüestió purament analítica en la mesura que les relacions socials són alhora econòmiques, polítiques, culturals.
Hegemonitzar el llenguatge de les classes populars no és un assumpte secundari. Com sostenia Vigotsky, el llenguatge a més d'estar implicat en l'organització de la pròpia activitat, participa en la formació de significats que són construïts socialment. El llenguatge no és la simple transmissió de senyals de l'home racional-econòmic i fred calculador d'utilitats de la ciència econòmica. Com a eina semiòtica privilegiada de la interacció social i l'activitat conscient, el llenguatge no es reprodueix en l'àmbit intrasubjectiu de forma neutral sinó que contribueix a modelar subjectivitats i a configurar les nostres concepcions del món. Així que la perversió i distorsió del llenguatge és una eina privilegiada per instal·lar-se en el sentit comú amb el que les persones interpreten la seva realitat. “Les idees dominants –escrivia Marx- no són una altra cosa que l'expressió ideal de les relacions materials dominants, les mateixes relacions dominants concebudes com a idees; per tant, les relacions que fan d'una determinada classe la classe dominant són també les que confereixen el paper dominant a les seves idees”.
Una de les conseqüències més pernicioses de l'hegemonia burgesa és que ens presenta la mercantilització de la vida humana i l'explotació del treball com un fenomen natural. El domini de classe de la burgesia sobre el conjunt de la societat és possible, no només perquè és capaç d'imposar-se mitjançant l'ús directe de la força, sinó perquè és capaç de fer acceptar aquest domini com a legítim pels altres grups socials. Ho és per la seva capacitat de produir i organitzar el consens i la direcció política, intel·lectual de la societat. Ara bé, les classes dominants obtenen el seu poder sobre les altres classes, mitjançant la combinació del control dels mitjans de producció econòmics i dels elements coercitius de l'Estat. En aquest sentit l'hegemonia no és tant direcció ideològica-política de la societat com combinació de força i consens per aconseguir el control social.
El poder de la classe burgesa no pot ser exercit, únicament i de forma permanent, sobre la base de la repressió pura i oberta. Necessita que les seves institucions de coerció posseeixin el monopoli de l'ús de la violència, i que la pretensió d'aquest monopoli sigui acceptada i interioritzada pel conjunt més ampli de la societat. Per això el poder s'articula, fonamentalment, en el seu control sobre les institucions que insereixen en l'individu tot un seguit de valors i d'estructures mentals concordes amb les necessitats de la submissió ideològica i l'acceptació consensuada de la cosmovisió de la classe dominant. La ideologia no és només una qüestió de discurs. Els discursos no es produeixen en el “buit social”. És a l'engranatge social de les relacions econòmiques, familiars, ideològiques, culturals i morals on els individus adquireixen les idees, les normes i valors que conformaran la seva actitud en la seva relació i interacció amb el seu entorn social. En aquest sentit el consens és la capacitat d'aquest poder d'instal·lar-se en la producció espiritual de l'individu i de disseminar normes polítiques, culturals i socials a través dels nombrosos porus de l'entramat social. Harnecker en el seu vell manual subratllava que l'hegemonia burgesa i especialment la seva ideologia de classe no s'exerceix únicament sobre la consciència dels explotats per fer-los acceptar com a natural la seva condició d’explotats; s'exerceix també sobre els membres de la classe dominant per permetre'ls exercir com a natural la seva explotació i la seva dominació.

Per què li diuen competència quan volen dir explotació?
Cal ser competitius, ens diuen, produir més béns i serveis en menys temps. Cal córrer tot el temps: del llit al treball, del treball al llit. Que no es perdi ni un segon de treball. Cal acabar amb l'absentisme, les baixes sanitàries, els temps improductius de les cures familiars, el dret a la ociositat. Treballa, treballa, treballa. Així fins que et moris. Sacrosanta productivitat. La nostra fugaç existència còsmica a la disposició de la valorització del capital: viure per treballar (per a un altre).
El BCE ens demana ara una “devaluació competitiva dels salaris”, (o sigui una baixada de salaris), amb l'objectiu de sortir de la senda del “creixement econòmic negatiu”, (o crisi del capital al meu poble). En primer lloc cal assenyalar que creixement no és igual a desenvolupament. De fet el capitalisme i el càncer comparteixen la mateixa filosofia: el creixement pel creixement. Així que la discussió sobre la utilitat social i l'impacte ecològic de la producció ja exigiria tot un debat. Després ens haurien d'explicar perquè ens serveix als assalariats ser competitius, si resulta que com més produïm, més barats resultem els treballadors i més petita és la nostra participació en el pastís que, no ho oblidin, nosaltres produïm.

En el centre de l'ofensiva neoliberal de les últimes dècades han estat les condicions de vida de les classes assalariades i populars. Malgrat els augments significatius de la productivitat del treball les condicions de vida de la majoria de la població estan empitjorant.
En la premsa econòmica de les últimes setmanes va aparèixer una dada extremadament significativa que no ha merescut l'atenció deguda, és clar. El detall comptable del PIB del quart trimestre del 2011 indica que, per primera vegada des de la Transició democràtica, les rendes empresarials han sigut superiors en el repartiment del valor afegit que genera l'economia en l'estat espanyol a les rendes salarials: un 46,2% enfront d'un 46%. A principis dels anys vuitanta, la remuneració conjunta de tots els assalariats equivalia al 53% del PIB espanyol, mentre que l'excedent brut d'explotació (rendes empresarials i dels professionals autònoms) es quedaven en el 41% i els impostos sobre la producció sumaven el 6% restant.
En els anys 80 nou milions d'assalariats retenien un 53% del valor afegit que generava l'economia de l'estat espanyol. Al 2007, després d'anys d'increment en la productivitat del treball, per conservar el 48% es necessitava lliurar la jornada laboral social simultània de 19 milions d'assalariats. Traduït grollerament que en ocasions és millor que el llenguatge econòmic: treballem molts més però ens emportem molt menys. Ah, i a més en pitjors condicions sociolaborals. No fa falta molta imaginació per saber qui s'està embutxacant els beneficis de l'increment de la productivitat del treball. I és que la imaginació de molts economistes està posada en veure com es diu el què no pot dir-se.
L'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de les llars corresponent a l'any passat, indica que els ingressos mitjans anuals de les llars es van reduir un 4,4%; que el 36% de les llars afirma que no té capacitat per afrontar despeses imprevistes; que el 22% de la població està per sota del llindar de risc de pobresa; o que al voltant del 20% manifesta arribar amb dificultat o molta dificultat a fi de mes. I esperem a veure com evoluciona l'assumpte perquè la remuneració dels assalariats (1,1% en l'últim any) creix molt menys que les rendes empresarials (6,6%). Mentre la pèrdua d'ocupació colpeja amb força als assalariats, que amb prou feines sumen ja 15,7 milions de persones.
Això sí, la despesa militar a l’estat espanyol l'any 2011 va ser de 17.248 milions d'euros, un 1,62% del nostre PIB i un 4,76% dels Pressupostos Generals de l'Estat. I si volen una altra bombolla de deute doncs bé, aquí va una altra: el deute que arrossega l'estat espanyol pels seus compromisos en despesa militar arriba als 36.000 milions d'euros. Recordin-se quan anunciïn les retallades, perdó: ajustos i reformes. Encara que tampoc estaria malament que ens recordéssim també dels 16 espanyols més rics que posseeixen un patrimoni conjunt de més de 55.000 milions d'euros segons la revista Forbes. El curiós és que segons l'Agència Tributària a l'estat espanyol només hi havia l'any passat 233 declarants amb un patrimoni superior als 30 milions d'euros i el seu patrimoni global era de 16.300 milions d'euros. Alguna cosa no quadra…

Competència entre capitals i competència entre treballadors
Però recalem, una vegada més en la seva competència, remei universal de tots els mals econòmics i polítics. A la competència, com va subratllar Marx, els capitals s'imposen recíprocament a si mateixos les determinacions immanents del capital. Això és, la tendència incessant a incrementar la taxa d'explotació del treball per millorar la seva rendibilitat més enllà de la bona o mala voluntat de l'empresari. Així, la tendència del capital per augmentar la jornada laboral (en extensió i intensitat), i incrementar la productivitat –és a dir, incrementar la taxa de plusvàlua- es manifesta a través dels esforços dels capitalistes individuals, en el context de la competència, per reduir els seus costos de producció. En conseqüència, la competència dels capitals individuals per expandir-se, per treure avantatges al mercat, per incrementar la productivitat del treball, és la manera de com el capital realitza les seves tendències internes a créixer i empoderar-se enfront dels treballadors.
Es realitzen els interessos del treball assalariat de forma similar que la competència de capitals? La resposta és un no rotund. La competència entre treballadors permet al capitalista forçar la reducció del preu de treball i erosionar les conquestes socials. Aquesta competència implica un increment de l'extensió i intensitat de la jornada laboral dels assalariats empleats, i pressiona en el mateix sentit que el capital elevant la taxa d'explotació. Així, i en contra del que succeeix amb el capital, els esforços dels assalariats com a individus per actuar pel seu propi interès van contra els interessos del treball assalariat com un tot. És per això que actuant guiats pels seus interessos individuals i competint entre ells mateixos, els treballadors no expressen les tendències internes del treball assalariat, sinó més aviat les del capital.
En conseqüència, quan els assalariats lluiten contra la competència van contra les lleis internes del capital i manifesten els interessos del treball assalariat com a requisit per a l'apropiació dels fruits de la productivitat social del treball. Només sota el paradigma de l'harmonia social, assumida per les direccions sindicals i l'esquerra reformista, és possible sostenir un model de competència per a l'acció política de les classes populars.
S. Jevons, un dels pares fundadors de la revolució marginalista, deia en la seva “The State in Relation to Labour” (1882) que “el suposat conflicte entre treball i capital és una il·lusió” i que “en economia, en tot cas, hem de considerar a tots els homes com a germans”. Si clar, però “tu a dalt i jo a baix” com respondria musicalment el meu estimat Evaristo.
Faríem bé de seguir aquell vell consell que en el seu moment ens va donar Joan Robinson: “és necessari aprendre economia perquè no ens enganyin els economistes”. La mateixa Joan Robinson que va fer burla de L. Robbins quan aquest definia la ciència econòmica com la disciplina que s'ocupa de l'assignació de mitjans escassos entre usos alternatius. Això dit en un aula d'una universitat pot ser efectiu, però dit enmig de la crisi dels anys 30, en plena gran depressió, quan els mitjans per a qualsevol fi eren de tot menys escassos resultava si més no vergonyós. Què poden dir els economistes de la incapacitat del seu sistema econòmic per aprofitar la força productiva dels milions d'aturats? Això sí, els que mantenen el seu lloc de treball que treballin a tot drap… 

Font: La Directa

Ivan Gordillo | L’ACCENT | Desembre de 2011

Veient com s’ha desenvolupat la darrera de les enèsimes cimeres europees això de la crisi sembla predestinat a seguir igual. La línia argumental i explicativa de la crisi, on rau el pecat original de les errònies polítiques econòmiques, és la mateixa. Les mesures proposades són molt semblants a les aplicades fins ara. Elles s’emmarquen dins del paradigma monetarista, l’anomenat neoliberalisme en la seva vessant política. No s’abandona cap dels pilars bàsics d’aquest: obsessió pel control de la inflació, integrisme monetari, reducció d’impostos i liberalització del capital, desregulació del mercat laboral, reducció de salaris i control aferrissat del dèficit i el deute públic. Tot un paquet de polítiques econòmiques per conduir l’economia i la societat per una via molt restringida que s’ajusti a aquesta teoria. L’evidència empírica dels darrers anys demostra que les polítiques de retallades no han ajudat a sortir de la crisi sinó que l’han agreujat.
Llegir més

IVAN GORDILLO | La Directa 01/03/2012

La Unió Europea, reunida amb caràcter d’urgència, aprovava, la passada matinada del 21 de febrer, el “rescat” de l’economia grega, sumant grans dosis de dramatisme a la nocturnitat habitual en aquestes reunions. I ja van prop de trenta fosques cimeres celebrades des que va esclatar la crisi. Els membres de l’Ecofin (que reuneix les responsables dels ministeris d’economia i finances de la UE) tancaven les negociacions sobre les condicions que imposaran a Grècia a canvi de l’entrega de 130.000 milions d’euros. Dos anys després del primer paquet d’ajudes han necessitat novament, per a no declarar-se en suspensió de pagaments, la intervenció de la troika (Unió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional). Aquesta vegada el tipus d’interès dels préstecs serà lleugerament inferior al 5% del pla de 2010. L’acord inclou la participació de la banca privada (sobretot d’Alemanya i França) que reestructurarà el seu deute grec amb una quitança del 53%, operació que acabarà representant unes pèrdues del 75%. Tot plegat, una maniobra jurídica per no declarar oficialment la fallida (default) que activaria el dret de cobrament de les assegurances (credit default swap, CDS) sobre l’impagament del deute sobirà grec, quelcom que evidenciaria la insolvència del conjunt del sistema financer internacional.
Llegir més