Aquestes notes corresponen a la presentació de l’informe 8 del seminari Taifa: la estrategia del capital que tingué lloc el passat mes de desembre a la Sirga (Gràcia).
La crisi per al capital no és la destrucció de llocs de treball o els 5 milions d’aturats. Per al capital, la crisi és la caiguda de la taxa de guany i d’interrupció del procés de circulació i d’acumulació del capital.
Davant doncs de la situació actual ens va semblar pertinent analitzar per quines vies el capital intentava recompondre la seva taxa de guany i restablir el procés d’acumulació. És una tasca complicada perquè sempre és difícil analitzar els esdeveniments en “temps real” i és molt més fàcil analitzar-ho amb certa perspectiva històrica. Evidentment això comporta un cert risc d’equivocar-nos i ometre algun element que d’aquí a uns anys puguem considerar com a clau en la sortida de la crisi, però l’evidència d’alguns indicis i la importància que té per a les resistències populars poder formar-se i actuar des de bon principi ens van encoratjar a abordar aquest tema.
Les crisis són intrínseques al capitalisme i aquest no pot eliminar-les, tan sols aconseguir superar-les temporalment i posposar-les en el temps. Històricament això s’ha traduït en una expansió del capitalisme cap a nous espais no capitalistes. Primer en un sentit geogràfic del terme, però ja més recentment en un sentit més ampli del terme espai. I de fet això és el que observem, en aquest incipient intent de superar la crisi actual, i el que hem intentat reflectir en l’informe “La estrategia del capital”.
Exemples: empreses constructores espanyoles construint l’ampliació del canal de Panamà o un AVE al Pròxim Orient o participant del boom constructor del Brasil pre-olímpic, però també la privatització de la ports i carretes a Grècia o aeroports i loteries a l’estat espanyol, la mercantilització de béns anteriorment públics o fins i tot la creació de noves necessitats i nous mercats.
En aquesta cerca de nous espais per a l’acumulació que pugui suplir l’àmbit de la producció hi juga un paper molt destacat la relació entre el Capital i l’Estat. Per això hem volgut dedicar el primer capítol a analitzar quina és aquesta relació i com canvia en temps de crisi. Des d’una perspectiva de classe és ben sabut que en el capitalisme l’Estat és un Estat de classe i que per tant, estarà al servei de la classe dominant per tal de permetre reproduir aquesta situació en el temps. Això no és gens nou. No obstant, des del final de la Segona Guerra Mundial, als països central (principalment a Europa) gràcies als partits socialdemòcrates l’Estat s’havia dotat d’una sèrie d’instruments que aparentment negaven aquesta natura de classe. És el que tots coneixem com Estat del Benestar. De fet, no és que l’Estat hagués deixat de ser un estat de classe. El que succeí és que per tal d’acomplir la seva tasca era molt més eficient fer-ho combinat dos àmbits: actuacions que afavorissin l’acumulació per una banda i actuacions que afavorissin la legitimació del sistema per l’altra i que afavorissin un clima de baixa conflictivitat social. Els mecanismes de legitimació han anat canviant[1] però sempre estan subordinats al procés d’acumulació i això és més evident que mai en temps de crisi quan ens diuen que hem estat visquent per sobre les nostre possibilitats i molts dels “drets” adquirits es retallen com un sacrifici “necessari” per tal de sortir de la crisi. No obstant, això no és nou ja que des dels anys 70 del S.XX, s’està produint un retrocés de la funció legitimadora de l’Estat a favor del procés d’acumulació.
Exemples: mercantilització i privatització de béns i serveis públics, la finançarització, la creació i la gestió de l’exèrcit de reserva, reducció de la presència d’allò públic i polític, etc.
Dins d’aquest apartat ens va semblar rellevant integrar un tema que tot i que no és estrictament de l’àmbit econòmic observem amb preocupació i és com el capital no només intenta modificar la seva relació amb l’Estat sinó tota la societat en el seu conjunt per a que actuï d’acord amb els seus interessos. Per això hem inclòs un annex amb un comentari sobre el text “Transforma España” que els representants de la gran empresa espanyola van presentar ja fa uns mesos davant del cap d’estat i del govern i en el que plantegen com creuen que ha de ser la societat espanyola del futur.
Dins de totes aquestes polítiques ens va semblar pertinent dedicar un capítol a la crisi del deute i la seva gestió donat que des de sempre l’endeutament és un element disciplinador de primer ordre i la crisi del deute i la por d’un rescat i de la sortida de l’euro s’està convertint en un element central en la justificació de tot tipus de mesures clarament impopulars.
Un tercer capítol l’hem volgut dedicar a aprofundir en les privatitzacions com un dels elements més destacats d’aquesta nova subordinació de l’Estat envers el Capital.
Per últim, hem volgut dedicar un capítol al que hem anomenat l’economia furtiva, un terme que inclou tots uns àmbits que s’escapen als àmbits que tradicionalment s’han considerat capitalistes però que tenen una gran importància econòmica malgrat mantenir-se semi-ocultes i situades entre la legalitat i la il·legalitat. Aquí incloem àmbits molt diferents entre sí com ara l’economia submergida, el narcotràfic, el blanqueig de capitals, el frau fiscal, el tràfic de persones, el comerç d’armes, la prostitució, el treball a les presons, etc. Ara bé, cla destacar que el nostre anàlisi no es centra en un anàlisi ètic o moral sobre aquestes activitats i les conseqüències d’aquestes per a les persones, sinó que ens volem centrar en quina és la relació que tenen totes aquestes activitats amb el capital i el procés d’acumulació i com aquests àmbits poden ser una sortida en temps de crisi en els àmbits productiu i financer.
[1] Aquesta legitimació pot ser política (democràcia representativa), econòmica (millores salarials i de les condicions de vida de les classes treballadores) o ideològica (el convenciment que és el millor sistema possible i que no hi ha alternativa). Quan la legitimació falla queda només el recurs de la repressió.
