El neoliberalisme és fort perquè ens fan creure que les seves mesures comporten uns resultats que mai avalen els fets. Tal com deia el Jordi Berbis a Discursos econòmics: la hipocresia habitual, s’estan perpetuant mesures que són totalment contradictòries amb els objectius que diuen defensar. En el cas de les economies que han patit crisis del deute, no n’hi ha cap que se n’hagi sortit aplicant les polítiques d’austeritat. Tan sols han pogut reduir el dèficit i el deute i millorar les condicions econòmiques quan han abandonat l’austeritat i han aplicat altres mesures. El que tenen en comú tots els casos és que s’ha donat una transferència brutal d’actius públics cap a mans privades.
El documental grec “Catastroika” fa un repàs als grans processos de privatització a diferents llocs des dels 80. En tots, es repeteix el patró de l’experiència russa de venda d’actius estatals: la destrucció econòmica, el deteriorament i col·lapse dels serveis i la degradació de les condicions de vida de la població.

L’Estat espanyol, la Generalitat catalana –i altres governs de comunitats autònomes- i molts ajuntaments, estan aplicant Catastroika en diferents dosis, en aquells àmbits que encara no havien estat del tot privatitzats: sanitat, transports, infraestructures, pensions, aigua,… Tal i com va passar amb les exigències de Maastricht als estats que volien formar part de l’euro, l’obsessió per la reducció del dèficit públic esdevé un detonador de privatitzacions massives.

Ara, la Generalitat s’ha proposat, com a política d’ingrés, posar a la venda tot allò que es pugui. Malgrat que el govern insisteix que les privatitzacions són la política menys dolorosa i que eviten més retallades, els fets no avalen aquests objectius.
En primer lloc, no són cap política d’ingrés. Els pressupostos públics tan sols comptabilitzen un ingrés puntual, però no són recursos estructurals. I, a la llarga, les privatitzacions tenen impactes negatius en les finances públiques. Els pressupostos deixen de comptar amb els recursos de l’explotació del servei que té associat el patrimoni privatitzat. En casos com els edificis públics, la Generalitat hauria de pagar un lloguer l’import del qual acaba superant els ingressos de la venda. Les inversions que va fer la Generalitat amb participació del capital privat (les anomenades col·laboracions público-privades), han generat sobrecostos que ara estan asfixiant els comptes públics. I com s’està començant a intuir en algunes concessions, el sector públic pot acabar havent de rescatar un servei que col·lapsa. També hem de tenir en compte que la Generalitat està destinant enormes recursos a sanejar actius que després posarà a la venda.

Les privatitzacions recents d’ATLL i de Tabasa van ser un preludi del que inclouran els Pressupostos de la Generalitat pel 2014: una ganga a mida de les grans empreses i els fons d’inversió. Què es privatitza i en quines condicions no es detalla en els Pressupostos perquè són decisions que no prenen les institucions publiques, sinó els lobbys del capital. I sovint és la banca qui ho orquestra, perquè és qui finança gran part de les operacions.

La privatització del patrimoni col·lectiu per a la seva rendibilització és inacceptable per a les classes populars. Els serveis públics, per la seva naturalesa, no generen beneficis, a no ser que es creï, amb diferents artificis, una rendibilitat per a les empreses, que és sempre a costa de la nostra butxaca: com a contribuents o com a usuàries.
És un saqueig, el rostre més comú del capitalisme madur, en què les oportunitats de negoci són cada cop més limitades per l’excés de capacitat productiva i l’empobriment dels salaris. Un saqueig a diferents nivells: el que posa en mans del poder una riquesa col·lectiva, de la qual la comunitat perd el control, i el que després l’entrega a mans privades.

Elena Idoate és membre del seminari d’economia crítica Taifa

Font: La Directa