I si ens ocupem també de la riquesa? (J. Iglesias Fernández)

Entrevista a Jose Iglesias Fernández, membre del seminari d’economia crítica Taifa i publicada a Canal Solidari.

El diumenge 17 ens manifestarem a Barcelona contra la pobresa. Però, i si ens rebel·léssim cada dia contra la riquesa? Parlem amb l’economista José Iglesias Fernández, per conèixer quins vincles existeixen entre l’una i l’altra i què podem fer per acabar amb les desigualtats.

José Iglesias Fernández es professor d’Economia i Ciències Socials, membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa, de la Taula Cívica per la Renda Bàsica, de l’ Associació EcoConcern-Innovació Social, i forma part de les anomenades gents de Baladre/Zambra. És especialista en economia crítica del benestar social en les seves múltiples facetes (pobresa, marginació, desigualtat i protecció social) i durant els últims anys ha prestat especial atenció a l’estudi i divulgació de la renda bàsica. Amb ell analitzem la relació causa-efecte entre riquesa i pobresa.

>> Per què existeix la riquesa?, quines són les causes i els mecanismes que l’originen?
A l’Estat espanyol, la intensitat de la pobresa depèn del criteri amb el qual la mesurem.[…] Si prenem com referencia la crisi actual, comprovem com el gran capital s’ha vist obligat a devaluar part de la seva producció (caiguda del preu de l’habitatges), *infrautilizar part de la seva capacitat productiva (sector de la construcció, automòbil i turisme), alhora que repercuteix sobre el petit cabdal i, unes empreses i unes altres destrueixen els llocs de treball creats en moments de creixement. Per tant, els pobres són un producte del capital i no una cosa independent. En una societat capitalista els llocs de treball els crea el capital; i si hi ha pobres, serà perquè el capital és incapaç de crear els llocs de treball i de remunerar-los per sobre del llindar de pobresa. La pobresa que pateixen milions de persones al món és una de les raons per estar en contra d’aquest sistema.
La riquesa ve concentrant-se en molt poques mans, en molt poques famílies. A l’Informe d’economia nº 4 de Taifa, Hi ha pobres perquè hi ha molt, molt rics, una de les conclusions sobre la concentració de riquesa* a l’Estat espanyol és que el 10% dels declarants concentra el 50% del patrimoni declarat*.

>> És possible reduir la pobresa sense alterar els nivells de riquesa monetària?
Si, com hem explicat anteriorment, la pobresa és estructural, consubstancial al sistema, és a dir, que s’origina a causa de la necessitat d’acumulació privada de la riquesa, la pobresa no és possible reduir-la (més que en unes desenes), i molt menys eliminar-la sense eliminar el capitalisme.

>> Quines possibilitats i dificultats comportaria una redistribució de la riquesa en una societat com la nostra?
En l’actualitat, les dificultats que comportaria redistribuir la riquesa en el capitalisme són immenses i innombrables. A la vista està que la redistribució que realitzen els governs és cap a la banca i les patronals, mentre retallen la despesa social. Sense capacitat per modificar les relacions de força capital-treball, ja he assenyalat com el transvasament de riquesa cap als col·lectius més empobrits, mitjançant el mecanisme fiscal o la reassignació de la despesa pública, repeteixo és nul.

>> Alguns missatges se centren aquests dies en la retallada de la despesa, en l’austeritat, però per què no es repeteixen aquests missatges en els sectors que acumulen la riquesa?
Vicenç Navarro, sempre tan lúcid en aquest tema, ho explica: “els experts s’obliden que existeix una polarització molt forta dels ingressos en favor de les rendes més altes […]. Si aquests sectors paguessin en termes progressius, eliminant el límit d’exclusió en el seu gravamen, els ingressos a la Seguretat Social augmentarien considerablement. Ara bé, els quals tenen més poder polític són els primers, en lloc dels segons, la qual cosa explica que aquestes alternatives ni tan sols es considerin i/o apareguin als mitjans”.

>> Alguns discursos polítics apunten als drets laborals de les persones treballadores, la dolenta regulació de la immigració o al descens del consum com causes de les crisi. Són aquestes les causes reals?
De cap manera. Per als lectors més preocupats, jo els recomanaria un parell de lectures: Informe nº 6 de Taifa. Apunts teòrics per entendre la crisi. Juny 2009 i l’Informe nº 7. La crisi a l’Estat espanyol. El rescat dels poderosos. Maig 2010. De tota manera, cap assenyalar que la caiguda en el consum es deu al descens del poder adquisitiu de la població en els últims 25 anys, i d’aquí el fort endeutament de les famílies; la immigració, tant la regulada com l’oculta, aporta gairebé un 1% al PIB, a part de de la seva contribució al finançament de les pensions i la millora dels índexs demogràfics.

Font: Canal Solidari