Entrades

Entre los 4 grandes El escocés Adam Smith, el alemán Carlos Marx, el austríaco Joseph Schumpeter y el inglés John Maynard KeynesPublicat a La Directa el 30/06/2016

Segons la metàfora de l’economista Joseph Schumpeter, la societat podria dibuixar-se com un hotel ocupat pels més rics en les plantes altes i els més pobres en les baixes

Per explicar la diferència entre desigualtat i mobilitat social, Joseph Schumpeter, l’economista austríac de principis de segle XX, va fer servir una metàfora, la d’un Hotel.

Imaginem-nos, deia Schumpeter, un Hotel a on els pisos més alts hi ha les habitacions més espaioses i luxoses on hi viuen els rics. A mesura que anem baixant, les habitacions de l’Hotel de Schumpeter van perdent glamur fins que als més baixos ja s’hi troben armaris en lloc d’habitacions on s’amunteguen els pobres. Així, la desigualtat que tots ja coneixem, deia Scumpeter, és la fotografia de com les persones estan distribuïdes a l’Hotel: quantes persones viuen als pisos baixos, quantes als del mig, quantes n’hi ha a dalt de tot, etc. Llegir més

Tan si ets ric com si ets pobre, tan si tens un iot de 40 metres d’eslora com si tens una barqueta, segons l’aforisme ortodox, la marea fa pujar totes les embarcacions

Imatge: FoxyOrange
JORDI TEIXIDÓ – La Directa 30/03/2015

Dins l’economia ortodoxa hi ha un aforisme que resa que “quan la marea puja, totes les barques pugen també”. D’aquesta manera tan elegant, l’ortodòxia legitima el creixement econòmic com la millor manera de millorar el benestar de les persones sense haver de plantejar la redistribució de la riquesa. Tan si ets ric com si ets pobre, tan si tens un iot de més de 40 metres d’eslora com si tens una barqueta, la marea fa pujar totes les embarcacions. Diuen els «meteoròlegs» de l’economia que aquest any s’espera una pujada de la marea del 2.6%.

I és que políticament, fer el pastis més gros és més fàcil que no pas intentar fer talls diferents. Aquests tipus d’arguments, a més, estan guanyant pes arran de l’augment d’estudis publicats en revistes especialitzades, i alguns llibres, que mostren com la desigualtat ha estat augmentant les ultimes dècades. Davant d’això, i sota el paraigua de l’ortodòxia, el creixement és el millor pal·liatiu. Això no obstant, aquests mateixos estudis plantegen que seria bo plantejar fiscalitats progressives i altres polítiques socials que ajudin a llimar aquestes desigualtats creixents. En bona part perquè, diuen aquests acadèmics, la desigualtat és, de fet, un impediment pel mateix creixement econòmic: com més desigualtat hi ha, més necessitat de redistribució i per tant fiscalitat i, per tant, major distorsió al creixement econòmic (li’n diuen la política fiscal endògena). Si hi ha molta desigualtat, hi pot haver pobres que no poden invertir en “capital humà” i això implicarà oportunitats de creixement perdudes (a aquest fenomen li’n diuen el problema dels mercats de capital imperfectes). Amb més desigualtat, hi ha més inestabilitat política i més criminalitat, i això frena la inversió, etc. El corol·lari de tot plegat és que el creixement econòmic és la millor manera per millorar el benestar de les persones sense parlar de desigualtat, però al mateix temps, la desigualtat és dolenta, entre d’altres, perquè frena el creixement econòmic.

Per intentar entendre el fonament del creixement econòmic i la desigualtat, cal entendre les lleis de la gravetat social que fan pujar les marees i el perquè unes barques són tan grosses

Malauradament però, aquesta economia acrítica, hereva de la revolució neoliberal dels anys vuitanta (que justament va fer incrementar més que mai la desigualtat), no és capaç d’anar més enllà que d’una anàlisi epidèrmica del creixement i la desigualtat: no li permet veure res més enllà del que succeeix a la superfície (del mar), cosa que pot induir a confondre l’efecte amb la causa. Una anàlisi d’aquest tipus no pot ser seriós. Per intentar entendre el fonament del creixement econòmic i la desigualtat, cal entendre les lleis de la gravetat social que fan pujar les marees i el perquè unes barques són tan grosses. No cal qüestionar que la desigualtat afecti negativament al creixement, o que el mateix creixement pot incrementar el nivell de vida d’algunes persones. Segur que és així. No obstant això, deixar l’anàlisi en aquest punt és, almenys, incomplet i superficial.

En primer lloc, el fenomen no és de caràcter meteorològic, com el creixement econòmic que ens pronostiquen, és de caràcter històric i implica unes relacions socials i de poder molt concretes; parlar d’acumulació de capital és segurament més pertinent per definir la sala de màquines del nostre model econòmic: tota societat és un producte històric del seu mode de producció i de les relacions socials que hi operen: la propietat privada dels mitjans de producció determinen la subordinació del treball (persones que treballen per viure) envers al capital (persones que viuen del treball dels altres), i fruit d’aquesta subordinació, el procés productiu de tota la societat està sotmès a les necessitats de rendibilitats del capital, no a les necessitats socials que pugui existir, almenys no mentre aquestes no siguin rendibles per la classe propietària. De la relació entre el capital i el treball, és el capital qui decideix iniciar el procés de producció, i ho farà només si en surt de manera ampliada d’aquest procés; si s’assegura un benefici. En canvi el treball, subordinat a les necessitats del capital, no pot més que exigir la seva reproducció simple, sortir del procés productiu tal com hi ha entrat; això és el salari que li permet viure un dia més. És la posició social que ocupem en relació a la propietat dels mitjans de producció el que determina la distribució de la riquesa i de la renda (i no al revés).

A la superfície, des del moll, la marea puja i les barques pugen amb ella. Si ens capbussem però, veiem que és justament la desigualtat, el fet mateix que uns tinguin i altres no, el que permet que el capital acumuli (creixi). Tant és així, que la pujada del 2.6% prevista ho fa justament sobre la base de l’empitjorament de les condicions de vida de la majoria de les persones i el consegüent increment de la desigualtat; amb menys serveis socials, menys sanitat, menys educació, menys pensions i més precarietat. I és així com, per fi, sortim de la crisi.

Jordi Teixidó és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa

Article original: La Directa

Entrevista a Jose Iglesias Fernández, membre del seminari d’economia crítica Taifa i publicada a Canal Solidari.

El diumenge 17 ens manifestarem a Barcelona contra la pobresa. Però, i si ens rebel·léssim cada dia contra la riquesa? Parlem amb l’economista José Iglesias Fernández, per conèixer quins vincles existeixen entre l’una i l’altra i què podem fer per acabar amb les desigualtats.
Llegir més

Ja ha vist la llum el quart número de la sèrie Informes de economía que publica el Seminari d’Economia Crítica Taifa

En aquesta ocasió centrem el nostre anàlisi en la distribució de la riquesa i la renda.
L’informe està dividit en tres parts. En primer lloc, s’analitza la distribució primaria de la renda entre treball i capital, l’evolució dels beneficis empresarials i la concentració de la riquesa. En segon lloc s’analitzen els ingressos individualments dels poseidors de riquesa i els qui els serveixen. Per últim, s’analitza l’impacte dels aspectes no salarials en la qualitat de vida de la classe treballadora.

Podeu descarregar-lo en format PDF o podeu demanar-ne còpies en paper (al preu de 2 euros) a seminaritaifa@seminaritaifa.org.

PDF: Informe 4. Hay pobres porque hay muy, muy ricos

Esta de moda contar pobres. Las más renombradas instituciones públicas —Naciones Unidas, Banco Mundial, la UE— se preocupan de saber cuantos pobres hay, así como importantes instituciones privadas.

Curiosamente, hay muchos menos estudios sobre la riqueza que sobre la pobreza. Los ricos ya saben quienes son, y los pobres no tienen interés ni dinero para saberlo. Lo que es políticamente muy conveniente. Si los ricos son ‘invisibles’, como a veces se dice de los pobres, nadie se meterá con ellos. Por eso TAIFA ha pensado en hacer este Informe sobre ‘Hay pobres porque hay muy, muy ricos’. Por lo menos para explorar un poco ese universo de riqueza que se encuentra tan lejos de la mayoría de la población. Para ver donde va la riqueza que el conjunto de la sociedad produce.

Índex

  • Introducción
  • La participación de los salarios (Hans Schweiger i Antonio Rodríguez)
  • Los beneficios empresariales (Daniel Mayals)
  • La concentración de la riqueza (José Iglesias Fernández i Miren Etxezarreta)
  • Pobrecitos servidores empresariales (Carles Badenes)
  • La precariedad del bienestar (Joan Junyent i Elena Idoate)
  • El impacto de los aspectos no salariales: aumento del coste de la vida, de la vivienda y pérdida del poder adquisitivo (Núria Pascual)