Entrades

cartell-debat-taifa-a3Existeixen abundants anàlisis de conjuntura sobre l’evolució socioeconòmica -sortim o no de la crisi?-, però ens sembla que no es presta la suficient atenció als elements estructurals del sistema i com aquests afecten la ciutadania, especialment les classes populars i els grups més vulnerables. Per això ens proposem explorar les línies principals de l’evolució del sistema econòmic en la segona dècada del segle XXI en els seus elements estructurals, la gestió de la crisi i, principalment, les conseqüències en la vida de les classes populars. Ens proposem presentar de manera clara i concisa, amb voluntat d’arribar a un públic general -no especialitzat en economia-, com s’està produint la reestructuració del sistema i la paral·lela despossessió de les classes populars, un fenomen lligat directament a la recuperació del capital i el creixement econòmic -tot i que encara molt feble i inestable-.

En La desposesión de la vida cotidiana intentem explicar de quina manera la vida quotidiana és afectada pel conjunt de les relacions de producció, legals, polítiques i ideològiques que configuren l’essència del capitalisme en general i més concretament en la seva fase actual de restauració posterior a la gran crisi.

Més concretament, els temes analitzats, a banda d’una visió de cap a on va el capitalisme com a sistema global es centraran al voltant dels canvis en el model productiu del nostre entorn i les conseqüències de la desindustrialització i posterior terciarització de les nostres economies. Sobre els canvis succeïts en el món del treball: elevat atur, expulsió de capes importants de la població dels circuits formals d’inserció en el món del treball, precarització, flexibilització contractual, etc. Del desmantellament de l’estat del benestar com a fase d’aprofundiment de les polítiques neoliberals en forma de privatitzacions i pèrdues de drets socials i serveis públics, amb el sector de la sanitat analitzat més abastament. Sobre els canvis en el sector energètic, però no tant com les grans empreses han operat «per dalt» amb fusions, adquisicions, etc. sinó partint del rebut de la llum i com s’explica que en un moment de caiguda del preu del petroli el cost de l’electricitat hagi augmentat més d’un 40% respecte abans de la crisi. Els canvis en el món de la comunicació i la paradoxal transformació que ha suposat l’anomenada «democratització de la informació» amb les xarxes socials al mateix temps que la concentració del capital dels grans mitjans és cada vegada en mans més reduïdes i per tant amb un major poder de control dels relats sobre els esdeveniments polítics i socials. I com no podia ser d’alta manera, perquè allí on hi ha dominació hi ha sempre resistència, com les famílies han desenvolupat tot un seguit d’estratègies per sobreviure i combatre aquesta estructural despossessió amb o sense l’ajuda de moviments socials més o menys polititzadors dels dolors socials que patim actualment.

Debat al voltant del darrer informe de Taifa. Diumenge 23 d’octubre, 12h30. Sala Micaela Chalmeta, Fira d’Economia Solidària de Catalunya, Recinte Frabra i Coats, C/ de Sant Adrià, 20, Barcelona.

Informe 11: La desposesión de la vida cotidiana  Llegir més

ELENA IOATE  | La Directa 07/04/2014

Càritas Europa ha presentat un estudi en què explica que l’Estat espanyol és el segon Estat de la Unió Europea amb major índex de pobresa infantil, superat per Romania i precedit per Bulgària. Però al ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, no li agraden els informes de Càritas sobre la pobresa. S’ha queixat que no es corresponen amb la realitat, i que únicament són estadístiques. Mesurar una problemàtica amb tantes dimensions com és la pobresa és complicat. I parlar de pobresa sense entrar a explicar les raons de fons que la creen, com fan Càritas i altres entitats similars, és gairebé un engany ideològic i polític. Però les crítiques del ministre no anaven per aquí.

Montoro primer ha volgut desacreditar els indicadors que fa servir Càritas perquè mesuren més pobresa que la que, segons ell, realment hi ha. L’estudi empra el llindar de pobresa, que mesura si els ingressos de les persones permeten assolir els estàndards de vida d’aquella societat. Càritas comptabilitza com a pobres aquelles persones que tenen uns ingressos inferiors a un 60% de la renda mitjana per habitant en l’Estat de referència. Aquests indicadors són diferents segons les economies. La renda a Bulgària és molt inferior a la de l’Estat espanyol, i el seu llindar de pobresa és la meitat. De fet, el llindar de pobresa espanyol seria un 21% superior a la renda mitjana a Bulgària. Moltes de les persones en risc de pobresa a l’Estat espanyol tenen una capacitat de compra superior a aquelles en una situació equivalent a Bulgària. Però això no vol dir que, com sosté Montoro, no siguin pobres. Ho són en el seu entorn. Sembla que el ministre ha trobat una manera ben efectiva d’eradicar la pobresa! Es tractaria de buscar un nivell de renda inferior al del nostre entorn per comparar-nos. Podem agafar la renda mitjana de les economies més empobrides del món, i així deixaríem de tenir tants nens pobres. Tot i això, no podríem amagar una altra trista realitat: som una de les economies on més s’ha incrementat la pobresa. A la Unió Europea, l’Estat espanyol ha estat el segon on la taxa de pobresa ha crescut més durant la crisi, després de Grècia. I Catalunya supera l’evolució mitjana d’aquest país. De les aproximadament 140 regions de la Unió de les quals hi ha estadístiques, Catalunya és la catorzena en creixement de la taxa de pobresa.

Una altra cosa que ha criticat Montoro és que es barregin conceptes. L’informe sobre la pobresa explica que el cost d’oferir uns mínims ingressos a les famílies de l’Estat espanyol equivaldria a l’import que el Govern de l’Estat espanyol calcula destinar al rescat d’una dotzena d’autopistes. No ens confonguem: els rescats són per a les autopistes, com ho són per a la banca i per a altres inversions fallides, però no per a les persones. El ministre ha defensat que els rescats són necessaris perquè hi hagi creixement econòmic, i que és aquest el que pot fer reduir la pobresa. Però, en la nostra economia, aquesta relació causal està totalment capgirada. Si ara els empresaris comencen a parlar de reactivació econòmica, és precisament perquè han destruït llocs de feina i han devaluat els salaris de la manera més dràstica que mai hem conegut. A l’Estat espanyol, el 20% de la població més rica té 7,2 vegades més que el 20% més pobre, la desigualtat més elevada de la Unió Europea i l’únic lloc on s’ha disparat. Al sud d’Europa, el creixement econòmic se sustenta en una major dosi de saqueig dels salaris i dels béns col·lectius cap als beneficis del capital. Sense una transformació profunda del model econòmic i social, no es podrà fer front a la pobresa. Únicament trobaran maneres d’amagar-la de les estadístiques, de diluir-la en l’economia precària i informal i que siguin les xarxes familiars, especialment les dones, o bé Càritas, qui esmorteeixi els seus efectes.

Font: Com reduir la pobresa | Directa.

JOSEP MANEL BUSQUETA | La Diretca 07/05/2012

TV3 celebrarà, el proper 27 de maig, un programa especial de recaptació de fons que es destinarà a la lluita contra la pobresa i que seguirà el mateix format de La Marató, que des de fa vint anys recull diners per destinar-los a investigació científica.

Segons informació publicada a La Vanguardia de 19 de març, el programa, batejat com “La Marató per la pobresa”, serà presentat pels periodistes Antoni Basses i Agnès Marqués, i tindrà com a objectiu mobilitzar a la ciutadania perquè realitzi aportacions econòmiques que es destinaran a donar suport al treball que realitzen les entitats socials contra l’exclusió social i la pobresa.

Sota el lema “que ningú quedi en fora de joc” la iniciativa incidirà especialment en la pobresa infantil i en les noves emergències socials derivades de la crisi econòmica.

Penso que una iniciativa com aquesta ens ofereix una molt bona oportunitat per plantejar alguns aspectes de la dinàmica de funcionament del sistema capitalista així com dels seus mecanismes de legitimació i d’algunes de les seves possibles evolucions futures.
Llegir més

JOSÉ IGLESIAS FERNÁNDEZ | 10/01/2012 Setmanari La Directa

Les referències indexades al llarg de l’article les podreu trobar al final del mateix

La pobresa ve de lluny: l’esclau era un pobre lligat als capricis i aberracions d’un amo, el servent era un pobre lligat a un territori que acatava les ordres d’un senyor feudal, el treballador és un pobre que depèn de si un capitalista vol emprar-lo (1). Les societats classistes utilitzen la pobresa com un mecanisme per exercir un poder repressor sobre les poblacions que controlen. Marx afirmava que, en el capitalisme, quant més gran sigui el creixement de les fortunes empresarials, major serà la depauperació de les poblacions (2). Ha de quedar clar que “el fonament del poder resideix en l’explotació. En la necessitat per part d’un grup social d’obtenir, mantenir i legitimar la seva expropiació del producte excedent creat per altres grups socials [i que] la teoria de l’explotació capitalista, així com els seus efectes socials [la pobresa], i la teoria de la lluita de classes formen dues parts intrínsecament relacionades d’un tot” (3). La pobresa s’ha de mantenir entre les poblacions per desenvolupar-se submises i poder exercir aquesta capacitat d’explotació, aquest domini de classe.

Però, com es genera la pobresa? A les societats esclavistes: per conquesta i apropiació dels recursos naturals i la despossessió de la llibertat humana; a les feudals: per consolidació de les invasions anteriors i la conservació de la propietat privada dels recursos que eren comunals (4) i, a les capitalistes, mitjançant el sistema d’explotació laboral. Adam Smith va veure el naixement del capitalisme com la recerca del benefici, però Marx va ampliar aquesta idea explicant com els canvis de societat són provocats pels mètodes de producció i les relacions socials que les originen. En el capitalisme, la pobresa neix de l’explotació, de la diferència entre la riquesa que produeix el treballador, però en ser apropiada pel capitalista, aquest lliura a l’obrer una part bastant menor en la forma de salari, de salaris de pobresa. És a dir, el treballador sempre percep una part menor de la que produeix, apropiant-se l’empresari de la diferència o plusvàlua. “Marx va explicar que la llei econòmica fonamental de la producció capitalista és la producció de plusvàlua. És a dir, la necessitat d’augmentar incessantment la quantitat de valor creat en cada cicle productiu […] Aquesta llei econòmica es converteix en la llei social general que caracteritza la societat capitalista ” (5).

Per tant, repetim, la pobresa és sistèmica i té l’origen en la relació capital-treball, atès que el treballador sempre percep menys riquesa de la que produeix, mentre que l’empresari sempre s’apropia d’una part de la riquesa que no ha produït. Es poden organitzar bancs d’aliments, menjadors socials, o crear organitzacions per atendre els pobres, que únicament ajudaran a suavitzar el rigor de la mateixa en aquests col·lectius, però la pobresa només quedarà extirpada quan el capitalisme -i amb ell les societats classistes- quedi destruït.

Altres mecanismes d’opressió relacionats amb la pobresa

Els capitalistes disposen d’altres mecanismes per exercir el control sobre els empobrits: la corrupció, la fam i la por, la caritat i, en última mesura, la repressió policial, judicial i penal. En aquests mecanismes participen, no només els polítics i acadèmics, sinó fins i tot institucions com les Organització no Governamental (ONG) i les fundacions (la de Bill Gates o la de Botín), o personatges mediàtics com Oriol Bohigas, Geraldine Chaplin, José Corbacho, Pep Guardiola, Loquillo, Luz Casal, Luís Rojas Marcos, Fernando Trueba, etc. (7). Les patronals, com la Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE) i el Círculo Empresarial de Promoción, Innovación, Marketing y Ahorro (CEPIMA), també incideixen en l’empobriment de la població, eliminant les lleis laborals que protegeixen les obreres: acomiadaments sense remuneració, eliminació del Salari Mínim Interprofessional i de les quotes per a les pensions públiques, minijobs de 400 euros, sense seguretat social, sense horari ni subsidi d’atur, o vacances, etc. En aquest sentit, cal entendre perquè les institucions caritatives, actuant a l’ombra del sistema, contribueixen a desmuntar la protesta social, en voler convèncer-nos que la pobresa pot ser combatuda des de dins del capitalisme, quan és evident que no és possible eliminar-la si abans no destruïm el mecanisme d’explotació, ànima i sang del sistema. Per exemple, un director d’un banc d’aliments, malgrat la seva actitud de bonisme, tirava la culpa a la crisi econòmica per l’augment de la pobresa, sense esmentar com és estructural en el capitalisme. Un altre exemple, en la mesura que els governs tanquen l’accés a les rendes mínimes d’inserció o les ajudes a la dependència, més famílies o persones estan abocades a anar a les organitzacions caritatives, com els menjadors socials, els bancs d’aliments, el voluntariat , etc. També és evident que aquestes institucions no consciencien a les persones en situació de risc de la necessitat de polititzar, d’enfrontar i assumir la destrucció del sistema com a causant sistèmic d’aquestes aberracions socials (8).

Cal, també, recordar com, “igual que ja havia fet Gramsci trenta anys abans, Foucault va alertar sobre el caràcter difús de les xarxes de relacions que afermen la dominació, i va insistir que el poder de la burgesia no es recolza tan sols, ni essencialment, en el control de les estructures públiques institucionalitzades de coerció i violència (a les quals s’identifica tradicionalment amb l’Estat), sinó en la seva capacitat de regular els processos de producció cultural ” (9). Això ens porta a fer-nos diverses preguntes: els partits d’esquerra en els parlaments i en les diverses administracions, no s’han convertit en aparells del poder?. No són els que reben i executen les directrius dels poders empresarials i bancaris? I si és així, poden ser considerats subjectes socials per a la transformació?

Més amenaces d’empobriment des del poder

Incansable en la seva avarícia de patró d’explotadors, el president de la CEOE carrega contra les regulacions laborals que impedeixen als empresaris fer contractes d’una hora o un dia, hagin de contribuir per l’acomiadament o no puguin pagar per sota del salari mínim, així com acomiadar totes les funcionàries i privatitzar aquests serveis públics tan indispensables per a la vida comunitària. No obstant això, a l’esquerra parlamentària no s’hi sent cap veu que reclami confiscar tota la riquesa productiva apropiada injustament per aquesta classe ociosa, i enviar a l’exili a la classe empresarial.

Així mateix, la consellera d’Ocupació i Afers Socials del govern basc, Gemma Zabaleta, va anunciar que verificarà si els perceptors d’ajudes socials tenen el seu empadronament en regla a través dels “models de cooperació tant amb la policia local com amb l’Ertzaintza”. A aquesta il·lustre vividora de l’erari públic no se li acut proposar un control policial contra el frau fiscal empresarial o per alts directors de bancs i empreses, amb la corresponent fugida cap a paradisos fiscals. Una altra classe, la política, que cal enviar al desterrament.
Mentrestant, el duc de Palma aprofita la seva posició de consort real per beneficiar-se de recursos públics, i el fill de la duquessa d’Alba titlla de mandroses les andaluses perquè reben un subsidi agrari de pobresa quan la seva família rep milions d’euros anuals per ser simple i planerament propietaris de terres que els seus avantpassats es van apropiar per ‘dret’ de conquesta. Algú necessita aquesta classe parasitària?

Finalment, el president de govern Mariano Rajoy, en línia amb les propostes de la patronal en el document Transforma Espanya (9) prepara minuciosament quin serà el seu full de ruta de retallades-desastre destinades a incrementar encara més la pobresa. A part de les privatitzacions encobertes efectuades durant l’etapa del govern socialista en matèria de sanitat i educació, avancem aquelles manifestades amb molta cautela en el discurs d’investidura:

– En l’econòmic. Retallar el dèficit en 16.500 milions, especialment el dedicat a la despesa social. Les empreses no hauran de pagar l’IVA fins que ho hagin cobrat. Limita al 0,4% el dèficit públic de les diverses administracions. En l’àmbit fiscal no apareixen mesures per pujar l’impost als rics, o la limitació de salaris màxims dels directors. Reducció de l’impost de societats a empreses amb ingressos menors de 5 milions d’euros. Menor taxa d’impostos als beneficis no distribuïts.

– Pel laboral. Congelació de l’ocupació pública, eliminar els dies de festa pont. Ajudes a l’empresari de 3.000 euros pel primer treballador empleat (ajuda a autònoms). Profunda reforma integral del mercat de treball: ‘absentisme laboral’,

– Pel social. Únicament aplicar l’increment de l’IPC a les pensions més baixes, la resta queden congelades. Si no reduir, almenys congelar totes les altres ajudes socials. Reformar el sistema públic de pensions (privatització encoberta).

En una paraula, el paper dels polítics és generar polítiques contra els pobres mentre que el de les associacions és ajudar-los a ben morir, com reclama el nou model capitalista d’índole maltusià.

El capitalisme, quin futur?

Immanuel Wallerstein no dubta a proclamar la defunció del capitalisme: diu que “la seva desintegració és irreversible, perquè està a la vista al final del seu declivi iniciat en la dècada dels ’70 del segle passat i la lenta agonia durarà entre vint i quaranta anys més: el capitalisme modern ha arribat a la fi de la corda. No pot sobreviure com a sistema i per això passa per l’etapa final d’una crisi estructural de llarga durada. No és una crisi de curt termini, sinó un desplegament estructural de grans proporcions […]. “El capitalisme modern ha arribat al final del seu camí. No és capaç de sobreviure com a sistema “, diu Wallerstein i afegeix:”Es tracta de la major crisi de la història. Estem en la transició a un sistema nou i la lluita política real que s’ha desfermat en el món amb el repudi de la gent, no plantegen el nou curs del capitalisme, sinó sobre el sistema que ha de reemplaçar ” (10).

Cal prender aquesta declaració amb força precaució, ja que sóc dels que pensa que sense un fort procés de transformació des de baix, en què la població i els moviments socials siguin els subjectes principals, que s’han anat incorporant massivament i assumint-lo com a propi, el capitalisme pot caure, però quina societat posaríem en el seu lloc? A més, i no menys important, poc podrem fer contra la pobresa i a favor de les pobres, si aquests no es mouen, no es mobilitzen, si d’una vegada no assumeixen una consciència anticapitalista. Com assenyala Rajoy, “és obvi que aquest programa no pot ser aliè, ni a les difícils circumstàncies que travessa el nostre país, ni als desitjos que acaben d’expressar els espanyols a les urnes” (11). Si la població empobrida segueix votant i participant en aquest model de democràcia representativa, poc hem de fer. Mentre aquests gestors del capital trobin legitimació a les urnes per servir a les seves senyories, la Banca i l’Empresa, poc podrem fer des de la protesta al carrer. Així de lamentable. S’imposen noves formes de contestació contra el capitalisme.

Referències

1. Càritas, una multinacional especialitzada en l’almoina, assegura que la majoria de les persones que busquen assistència social, provenen de l’atur. Anna Flotats. “Els ‘nous pobres’ són ja un 60% dels necessitats”. Públic, 17 desembre del 2011.

2. Si no morissin 120 milions de persones anualment, els pobres augmentarien en 1.200 milions cada deu anys. La fam, les pandèmies i la guerra actuen d’obstacles destructius, tal com proposava el clergue T. Malthus. Veure José Iglesias Fernández. Malthus odiava els pobres, Marx la pobresa.

3. JL Acanda González. Poder i revolució: claus per assimilar a Foucault. Recerca: Revista de pensament i Anàlisi.

4. L’actual riquesa dels familiars de la Casa d’Alba procedeix del serveis prestats als reis castellans en els seus conflictes amb la noblesa d’aquesta regió. Un dels seus antecessors, el famós III Duc d’Alba, va ser l’home de confiança de Carles I i Felip II, a Portugal, Nàpols i els Països Baixos, per més referències.

5. JL Acanda González. Treball esmentat.

6. El que no farà Càritas, i les altres organitzacions dedicades al assistencialisme, és conscienciar a aquestes persones en situació de pobresa o risc d’exclusió social en l’enfrontament de classe amb el capitalisme. Actuen de sedant-bomber del sistema.

7. Banc de Sabadell. Plans personalitzats sobre el futur. “Conversaciones sobre el futuro”.

8. Caritas Europa va proposar i presentar durant el Congrés Europeu sobre Pobresa i Exclusió Social que se celebra a Madrid, set propostes polítiques de cara al 2020 entre les quals destaca la de “reduir en un 30 per cent el nombre de persones que viuen sota el llindar de la pobresa, el que suposa que hi hagi 25 milions menys de pobres “.

9. JL Acanda González. Treball esmentat.

10. Com un ressò d’aquest document, Rajoy diu: “hem de resoldre com inserir amb avantatge en un escenari global, més poblat, més competitiu i més exigent”. Veure Seminari Taifa: Quadern n º 8, setembre del 2011.

11. I. Wallerstein. La crisi terminal del capitalisme comença per Europa.

12. Discurs d’investidura del president del PP Mariano Rajoy.

Entrevista a Jose Iglesias Fernández, membre del seminari d’economia crítica Taifa i publicada a Canal Solidari.

El diumenge 17 ens manifestarem a Barcelona contra la pobresa. Però, i si ens rebel·léssim cada dia contra la riquesa? Parlem amb l’economista José Iglesias Fernández, per conèixer quins vincles existeixen entre l’una i l’altra i què podem fer per acabar amb les desigualtats.
Llegir més