Entrades

El decreixement avui

Roger Pelaez, economía cítrica i xistes clatellotescs

Roger Pelaez, economía cítrica i xistes clatellotescs

Versió llarga de l’article publicat originalment el 4/09/2013 al Setmanari La Directa en paper, en la secció cara a cara. Il·lustració de Roger Pelaez del Maximum Clatellot.

Les aportacions fetes per l’ecologia política i el marxisme socio-ecològic les darreres dècades són imprescindibles per abordar críticament l’alarmant situació de crisi ecològica a la que ens ha portat el capitalisme. Aquest sistema ha demostrat la seva voracitat social i de recursos naturals, sense haver aconseguit garantir un nivell de vida digne per la majoria de la població, basant-se fonamentalment en la persecució del benefici privat, l’explotació i l’acumulació de capital, tenint com a motors essencials el creixement i la competència.

Les inspiracions d’aquestes escoles crítiques del capitalisme són múltiples, entre les que destaca la de l’economista d’origen romanès Nicholas Georgescu-Roegen que va introduir com a categoria d’anàlisi el fenomen de l’entropia aplicant la llei de la termodinàmica al procés econòmico-social amb la seva destacada obra La llei de l’entropia i el procés econòmic. Dins del marxisme el camp de l’ecologia ha sigut també molt fèrtil amb figures com James O’Connor o John Bellamy Foster, que han interpretat l’obra de Marx en clau ecològica i han aconseguit desmitificar la fal·laç idea segons la qual Marx ha estat un pensador unilateral, mecanicista i economicista com alguns dels seus deixebles. En un plànol més polític i filosòfic podríem destacar els recents treballs de Michael Löwy, i en l’àmbit més proper els treballs de José Iglesias: La misèria del decreixement i Sobre el decreixement i altres rendicions, per anomenar alguns i deixant-se molts autors per limitacions d’espai. Llegir més

Sortir de l’euro: sí o no?

IVAN GORDILLO | La Directa – 19/06/2013

Els darrers mesos s’ha produït un interessant debat econòmic sobre la sortida o permanència de l’euro com a part d’un possible programa alternatiu de sortida de la crisi des de l’esquerra. En aquest article apuntarem alguna idea sobre perquè, tot i l’interès pel camp de l’economia crítica, es tracta d’un debat estèril des d’un punt de vista polític i social. Si ho analitzem situant el debat en l’actual conjuntura de crisi capitalista i destrucció de l’Estat de benestar arreu d’Europa, no podem deixar de creure que es tracta, si més no, d’un tema secundari pels interessos de les classes populars i la construcció d’una alternativa progressista capaç de frenar l’agressió contra la democràcia que està portant a terme el capital.

La majoria d’economistes crítics que actualment s’oposen a una hipotètica sortida de l’euro, al menys en l’actual conjuntura econòmica i correlació de forces, es van oposar en el seu moment a la integració en la moneda única i han criticat el projecte de la UE tal i com s’ha construït. Considero que aquesta és la posició adequada perquè els aspectes positius que ens donaria una moneda pròpia fora de l’euro són pràcticament irrellevants en front del efectes negatius que això comportaria, repeteixo, en l’actual conjuntura. Recuperar la sobirania en política monetària permetria realitzar devaluacions de la nova moneda per abaratir les exportacions augmentant ,així, la seva competitivitat. Aquest és un dels arguments defensats pels partidaris d’abandonar l’euro. Ara bé, la competitivitat d’una economia no només depèn dels preus de les exportacions sinó que hi ha múltiples factors que tenen més a veure amb l’estructura productiva del país i el model de comerç internacional que es vulgui desenvolupar. L’economista Joaquin Arriola ha comparat l’efecte del tipus de canvi sobre les exportacions les darreres dècades per concloure que la relació i l’efecte de les devaluacions en les exportacions és menor per l’economia de l’Estat espanyol. Llegir més

Els beneficis de la corrupció

BENJAMÍ BASTIDA | La Directa – 04/06/2013

Les darreres setmanes han sortit a “flotació” diferents casos de corrupció econòmica. La primera impressió és que es tracta només de “la punta d’un iceberg”. Recordant Arquímedes, podem dir que surten a “flotació” perquè són prou voluminosos i perquè a “les profunditats” hi ha moltíssima més corrupció, que és la que provoca l’empenta cap amunt. Podem preguntar-nos si és positiu o negatiu, en el camí de la transformació social, el fet de “posar en evidència” els casos de corrupció. Es a dir, la denúncia de la corrupció pot considerar-se una eina transformadora? La resposta immediata és que aquesta denúncia i els processos judicials -si arriben a existir- són elements positius de transformació del sistema. No obstant això, si falta una anàlisi lúcida, pot desviar l’orientació d’una estratègia que pretén ser transformadora.

Considerar que el sistema d'”economia social de mercat” (mercat i suposada sensibilitat social) es veu sotmès a crisis periòdiques o que la situació econòmica i social s’està deteriorant a causa de l’actuació d’agents corruptes i oportunistes, que aprofiten en benefici propi esquerdes legals, institucionals o administratives, implica assumir, en conseqüència, que si s’aconseguís denunciar les corrupcions existents, condemnar els corruptes i eliminar els buits legals que permeten la corrupció, el sistema econòmic no es deterioraria i assoliria el benestar per a tothom. Llegir més

Llibertat i Mercat (X. Gracia)

XABIER GRACIA | La Directa 18/03/2013

Ho reconec, quan escolto parlar als poderosos de llibertat i mercat se’m regiren les vísceres. I no em queda més remei que reconèixer que la contrarevolució neoliberal compta entre els seus èxits amb l’àmplia acceptació popular que una economia mercantil capitalista, fundada sobre la propietat privada, és una economia que garanteix els majors nivells de llibertat dels seus agents: llibertat de mercat, llibertat d’empresa, llibertat d’elecció del consumidor, llibertat contractual dels treballadors, etc. Així, el mercat, a més de ser la millor manera de promoure el benestar de l’ésser humà i optimitzar els recursos, és una de les institucions fonamentals mitjançant la qual es garanteixen les llibertats individuals de les persones. Les relacions d’intercanvi pressuposen relacions entre individus lliures propietaris i el mercat és concebut com un camp de la llibertat d’acció dels agents econòmics.

Llegir més

La cultura de pagament (E. Idoate)

ELENA IDOATE | La Directa 19/02/2013

L’expansió financera durant les darreres dècades ha estat possible gràcies a la desregulació dels mercats financers. Ha calgut desmuntar els sistemes de control públic, però poques vegades s’assenyala que, a més a més, ha estat imprescindible que el capital financer compti amb un suport dels poders polítics per salvaguardar els seus interessos. Els governs i institucions supervisores, alhora que aprofundien en la liberalització financera, han hagut de facilitar i proporcionar mecanismes de socialització de les pèrdues financeres.

Els rescats bancaris són una salvaguarda del capital financer. S’han anat repetint arreu del món. Durant els 80 i els 90, en les nombroses crisis de deute a Amèrica Llatina i Àfrica. A Mèxic al 94, al Sud Est Asiàtic el 97, a Rússia el 98 i a Argentina el 2000, els col·lapses financers van anar seguits de rescats dels bancs a expenses del poble. Comporten una socialització de pèrdues a gran escala i a més els gestors i els accionistes queden indemnes. En tots els casos, com l’actual rescat del sistema bancari espanyol, principalment es preserven els interessos dels creditors, altres bancs que han prestat als que són rescatats. Els accionistes no perden, els creditors no perden, i els i les contribuents paguen.

La resta de mecanismes de salvaguarda són un degoteig continu de bancarrotes personals, i de vegades col·lectives, que desencadenen situacions dramàtiques. Un exemple són les execucions hipotecàries. Els bancs poden, en cas d’impagament dels terminis de les hipoteques que han prestat, quedar-se amb la propietat de l’immoble i seguir cobrant de la família desnonada perquè el deute no queda saldat. A l’Estat espanyol, les famílies que perden el seu habitatge han de seguir pagant una part del deute amb el banc, perquè el valor dels immobles és ara inferior a l’import de les hipoteques. La legislació hipotecària espanyola blinda un negoci perfecte als bancs, que els deixa immunes a la baixada de preus dels habitatges. De fet, totes les persones que s’han hipotecat ara deuen als bancs molts més diners dels que val casa seva.

Hi ha molts altres instruments que centrifuguen les pèrdues cap a les classes populars. Les lleis de fallida, que regulen les situacions d’insolvència, determinen amb quina seguretat els prestadors recuperaren el crèdit si aquest esdevé morós. A l’Estat espanyol, aquesta llei no permet la liquidació dels deutes de les persones insolvents. D’altra banda hi ha una gran magnitud d’estalvis bloquejats en les participacions preferents. I els fons privats de pensions, que quan fan fallida s’esfumen els estalvis per a la jubilació d’amplis col·lectius de treballadors i treballadores.
Les persones que firmaven una hipoteca o dipositaven els seus estalvis en preferents o en un pla de pensions, ho feien confiant en els bancs, que se suposa que estaven capacitats per gestionar els riscos. I també estaven motivades per les desgravacions fiscals de les administracions i les recomanacions de molts economistes. Tots ells els van empènyer a assumir uns riscos excessius, i això és una gran estafa. Les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca porten temps lluitant contra els desnonaments, conseqüència devastadora d’una d’aquestes estafes. Les execucions hipotecàries suposen la pèrdua dels estalvis i fins i tot de l’habitatge. Als Estats Units, els desnonaments acaben amb dació en pagament, lliurant l’habitatge al banc però saldant del deute. Al contrari que els rescats, això no suposa cap cost a la ciutadania i ha permès una reducció del sobreendeutament. Però no ha evitat la ruïna de milions de persones. A l’Estat espanyol, les conseqüències són molt pitjors perquè les persones desnonades es queden amb un deute de per vida.

Prevenir aquestes situacions, que són habituals i cada cop més greus, és una necessitat social molt urgent. En contra del que diuen els representants de la banca, “experts” en salvaguardar els interessos financers, s’haurien de fer quitances del deute hipotecari de les persones que no poden seguir pagant. Fins i tot caldria una quitança de les hipoteques que sí es poden pagar però el seu deute és més elevat del preu real de l’immoble. És indispensable una reestructuració del deute per a rebaixar dràsticament el sobreendeutament dels sectors econòmics. I molt especialment el de les famílies, que tenen moltes menys opcions. Els bancs han d’assumir les pèrdues, i això lluny d’empitjorar l’economia, suposaria una millora perquè està ofegada pel deute. Hi ha moltes altres maneres, la ILP que es tramita al Congrés dels Diputats planteja la dació en pagament i el lloguer social.

Cal lluitar contra tots aquests mecanismes que centralitzen la riquesa en unes poques mans, transfereixen els recursos de les classes populars cal als rics i enfonsen les persones. La facilitat dels bancs per rebre recursos i desnonar persones és nociva per l’economia, i terriblement injusta. És resultat del poder enorme que tenen, però que la PAH ens ha demostrat que sí que es pot desafiar.

Font: La Directa

Mites, fetitxes i màscares

IVAN GORDILLO | La Directa – 05/02/2013

L’aportació teòrica més important de Karl Marx, juntament amb la teoria del valor –o teoria de l’explotació– és la teoria del fetitxisme. El caràcter fetitxista fa referència a la dinàmica de les pròpies relacions socials d’encobrir o velar la seva dimensió social i històrica en el procés central de producció i intercanvi de mercaderies. Això fa referència al mode de producció sota un règim de propietat que separa les persones que posseeixen només la força de treball d’aquelles que posseeixen també mitjans de producció on les primeres entreguen, en la producció, més treball del que reben a canvi del salari. Aquest treball alienat es cosifica en les mercaderies fins al punt que no veiem relacions socials sinó coses, que se’ns apareixen mistificades en el mercat on sembla que es manifestin els atributs socials de l’intercanvi entre coses produïdes per negocis lliures de persones lliures en condicions justes. Els determinants socials s’oculten darrere de falses lleis econòmiques que se’ns apareixen com naturals. La teoria del fetitxisme ens ensenya aquesta capacitat d’emmascarar, també gràcies a la ideologia, que darrere les aparences es troben unes relacions socials de submissió i explotació.
Llegir més

Diuen que l’atur té solució, però tu què en penses?

Jose Iglesias Fernandez, del Seminari d’Economia Crítica TAIFA, refuta en aquesta peça l’article de Salvador Pueyo, de l’Assemblea Decreixement, publicat als Quaderns d’Illacrua de la Directa 297 sota el títol “L’atur té solució”.

 

“La revolució de la consciència és inútil sense una revolució en la distribució del poder”. Abbie Hoffman

En un article publicat als Quaderns d’Illacrua de la Directa i signat per Salvador Pueyo s’afirmava taxativament que “l’atur té solució”. Sense dubtar de les bones intencions de l’autor, aquest proposa diferents mesures, com repartir el treball: “Augmentar el temps lliure de qui ja té feina, perquè qui no en té també pugui treballar”. Amb molt poc marge d’error, podríem afirmar que qui proposa el repartiment del treball com a solució a l’atur “desconeix” que l’ocupació assalariada conté ja un primer repartiment del treball que es realitza durant la jornada laboral i que els treballadors, obligatòriament, han de cedir als empresaris que els contracten. De la relació de classe en el món del treball es desprèn que no pot haver ocupació digna si aquesta és la base de l’explotació del treball. És a dir, com afirmen Marx i Engels al Manifest Comunista, “la condició d’existència del capital és el treball assalariat”. Llavors, si l’ocupació no és digne, tampoc el treball és digne, doncs l’explotació mai serà digna. Ja n’hi ha prou de reclamar ocupació digna, treball digne i explotació digna. Ja n’hi ha prou de proposar un “segon repartiment” del temps pagat entre els treballadors explotats amb els treballadors marginats, o expulsats del treball assalariat per part dels empresaris.

L’explotació pura i dura per part dels empresaris és l’únic objecte de l’ocupació assalariada, estigui repartida o no, i aquest fet, no l’expliquen els defensors del “repartiment” (1). Les propostes i la lluita han de ser contra el capital, contra la riquesa, i no, com permanentment ens bombardegen, de lluitar contra la pobresa. És a les relacions de desigualtat entre treballadors i empresaris, proletariat i burgesia, on resideix el poder de domini que exerceix el capitalisme.

Som milions els que patim el capitalisme com a organització social. L’atur és una peça (relació) indispensable, tant com el cor i el sistema sanguini ho són per a l’ésser humà. El recurs a l’atur és un mecanisme de poder que els capitalistes utilitzen freqüentment per contenir els salaris a nivell de manteniment i reproducció de la força de treball, la precarietat en els contractes que permetin l’ocupació a la carta, un mínim de salubritat en les condicions laborals, i controlar la capacitat de lluita potencial que pot tenir la classe obrera. Sense aquest instrument, els capitalistes haurien d’apel·lar a òrgans de repressió més dura, com són les forces de seguretat o l’exèrcit en moments d’insurrecció popular. Per tant, l’atur és una arma de repressió psicològica. A més, cal recordar que el capitalisme es troba en un moment històric en què està transmutant les estructures sistèmiques que el conformen: concentració de la propietat privada i disseny de nous òrgans de poder, reconversió dels sistemes de producció i distribució, dels espais d’intervenció (reducció de l’àmbit públic a favor de l’àmbit privat), de la lògica d’acumulació i els mecanismes de repressió, etc. Ignorar aquestes transmutacions condueix fàcilment a pensar en solucions dins del capitalisme com les que estem avaluant críticament. El capitalisme no canvia les seves funcions estructurals, per molt que transmuti el seu model d’explotació i apropiació de la riquesa.

Em semblen inaudites les mesures que es suggereixen per eliminar (o simplement reduir) l’atur mitjançant proclames a favor del decreixement, el consum responsable, la reducció de la jornada i altres tantes propostes bastant esotèriques (2). Esotèriques en el sentit que no tenen en compte la frase d’obertura: la revolució de la consciència és inútil sense una revolució en la distribució del poder. És en base a aquests arguments el que em permeten concloure que són propostes que formen part d’un “fetitxisme totèmic”, que respecto però no comparteixo.

El decreixement, genera subconsum, i l’evolució d’ambdós elements dins del capitalisme l’únic que desencadenen és atur i totes les conseqüències que apareixen amb la pobresa. Des d’un altre angle, el de l’existència dels límits del creixement, molt utilitzat pels ecologistes i partidaris del decreixement, Elmar Altvater deixa ben clar, en aquesta entrevista, com hem d’enfocar aquest argument: “no hi ha cap escapatòria del dilema dels límits del creixement, del dilema entre l’imperatiu capitalista d’acumular i els límits que ens fixa la naturalesa. A llarg termini és inevitable una reducció del creixement i, per tant, una economia de decreixement. No obstant això, m’inclino per dubtar que alguna cosa així pugui succeir en el si del mode de producció capitalista, ja que de-créixer significa també des-acumular capital. I això no és clar en molts dels representants de la teoria del decreixement”. Contra això, i com sostè Robert Kurz a aquest article, hem de sostenir que la crisi, la crítica i la superació de l’estructura capitalista tenen prioritat, perquè la destrucció de la natura és una conseqüència, no la causa de la barrera interior d’aquest sistema.

(1) Sobre els autors i les diverses posicions del debat, veure José Iglesias Fernández. “Del reparto del trabajo al reparto de la renta”. Mientras tanto, nº 61, Primavera 1995.

(2) José Iglesias Fernández. Sobre el decrecimiento y otras rendiciones. Interpretación crítica sobre el decrecimiento y el consumo responsable (2010), i La miseria del decrecimiento. De cómo salvar el planeta con el capitalismo dentro (2011). A Ediciones Libreando/ Zambra/ Baladre.

Font: La Directa

Per què cal estudiar economia (política)?

XABIER GRÀCIA | La Directa 28/12/2012

La crisi actual està posant sobre la taula l’enorme quantitat de supòsits ideològics subjacents de la “ciència” econòmica dominant. Així que per a qui no estigui familiaritzat amb el món de “l’economia” el primer que caldria explicar-li és que no hi ha una ciència econòmica unificada sinó que el que existeix són diferents escoles de pensament econòmic que tenen fonaments, objectius i sistemes conceptuals diferents i, en ocasions, durament enfrontats.
Llegir més

Amnisties, evasions i costos. Tres facetes dels impostos

JORDI BERBIS | La Directa 18/12/2012

Els darrers dies hem vist publicades tres notícies sobre impostos i despesa pública que sobten perquè descaradament ens ofereixen tan sols una cara de la realitat. Una interpretació més acurada ens ha de servir per a qüestionar les mesures que se’ns plantegen, però també les lectures que es proposen de les dades.
Llegir més

La crisi capitalista i la seva violència de gènere

ELENA IDOATE | La Directa – 21/11/2012

L’eliminació de la violència cap a les dones requereix canvis molt profunds en diversos àmbits de la societat, per transformar completament les estructures que exerceixen la dominació de gènere. Un d’aquests àmbits d’opressió de gènere, i per tant de violència, és l’economia. Amb la crisi, i el retorn de la dreta més conservadora, els drets de les dones estan patint un retrocés, i la realitat quotidiana a la que ens enfrontem és cada cop més hostil. Així passa també en l’àmbit econòmic.
Llegir més