Entrades

En zona de rescat

ELENA IDOATE | La Directa – 05/06/2012

Darrerament, l’actualitat econòmica provoca la sensació de que la nostra economia està penjant d’un fil i de que en qualsevol moment col·lapsarà. La borsa s’enfonsa, i la prima de risc es dispara i assoleix màxims històrics que fan por. En aquests moments està a gairebé 550 punts, però cada dia que passa bat nous rècords. Després de saquejar els nostres recursos, el capital es fuga a un ritme frenètic. EI sector bancari té un forat negre que cada cop sembla més gran, engoleix tothom. Temem que caigui l’Estat espanyol, i que caigui Catalunya, que presenta una de les situacions més delicades. Que siguem massa grans per caure no ens dóna tampoc gaire seguretat. La situació és enormement complicada i tot plegat està bastant embolicat. Tenim molt clar que no ens podem distreure de les qüestions importants, que les finances són un arbre que no ens deixa veure el bosc. Però la crisi del deute ha esdevingut la dificultat més immediata a resoldre.

Llegir més

Bankia: quan l’arbre no ens deixa veure el bosc

IVAN GORDILLO | La Directa – 24/05/2012

Durant les darreres setmanes el cas Bankia ha monopolitzat les tribunes econòmiques dels mitjans de comunicació convencionals. Aquest debat ha revifat les discussions sobre la insolvència de l’economia espanyola que tant sembla preocupar als mercats. Paul Krugman, l’economista vedet premiat amb el Nobel, va afegir benzina al foc anunciant que es produiria un corralito a l’Estat espanyol. Per acabar-ho d’adobar, el programa Singulars de TV3 va convidar dos assessors de fons d’inversions per explicar un pla de sortida de la crisi catastrofista i lamentable que ens condemnaria a la misèria. Tot plegat una cortina de fum que no ens deixa veure l’arrel del problema. Intentarem destriar el gra de la palla i de passada explicar la darrera reforma financera.

El passat 11 de maig s’aprovava el Real Decreto-ley sobre saneamiento y venta de los activos inmobiliarios del sector financiero, la segona reforma financera en tres mesos, la quarta en els darrers tres anys. Totes elles havien d’acabar amb els dubtes sobre el valor dels actius del sector financer però sembla que les tres ministres d’economia que s’han succeït en el càrrec han errat. Aquesta reforma exigirà a les entitats financeres comptabilitzar noves provisions respecte els actius immobiliaris que posseeixen, arribant en alguns casos fins al 52% del seu valor. S’obliga així a les entitats a guardar diners en previsió de que el negoci immobiliari provoqui pèrdues, quelcom més que probable veient com aquest mercat ha caigut fortament els darrers anys i que el valor dels immobles estan inflats després de la bombolla dels anys 2000. Es calcula que el valor total de les provisions ascendirà a 28.000 milions d’euros pel conjunt del sector financer. Per altra banda, cada entitat haurà de crear una societat paral·lela, el que s’ha popularitzat amb el nom de “banc dolent”, on destinarà tots els “actius tòxics”, és a dir, aquells que no es poden vendre i, per tant, el seu valor de mercat és pràcticament zero. El propi Banc d’Espanya calcula que aquests actius poden ascendir a 184.000 milions d’euros, un 18% del PIB!
Llegir més

Adeu a les caixes (Entrevista amb Francisco Ferrer)

El diari l’accent publica una entrevista amb Francisco Ferrer (membre del seminari Taifa) al voltant de la reestructuració del sistema financer.

Llegir més

¿Dónde están los responsables?

Algunos prominentes personajes empiezan a cuestionar los programas de ajuste que se están implantando en la UE, sobre todo en los países periféricos. Además de Krugman y Stiglitz, economistas que llevan tiempo explicando el disparate que dichos programas suponen, ahora Geithner, Secretario del Tesoro de Estados Unidos, Barroso, Presidente de la Comisión Europea, y, entre otros, altos cargos comunitarios y el especulador Soros con 1.300 firmas más en una carta al BCE y a la UE, señalan que la estrategia de ajuste no es la mejor, que se debe aflojar el ritmo de reducción del déficit para que crezca la economía y el empleo, que es lo importante e imprescindible; hasta Rubalcaba admite que ‘existen dudas razonables sobre si España se estará pasando en la dosis de ahorro‘. En el alambicado lenguaje de los políticos esto equivale a confesar que estos programas son erróneos y perjudiciales.
Llegir més

Hi ha vida més enllà de la banca?

JOSEP MANEL BUSQUETA / SEMINARI TAIFA | Setmanari La Directa 24/10/2011

El cap de setmana del 15 i 16 d’octubre, mentre la majoria de les ciutats del món bullia d’indignació popular davant la presa de pèl global que suposen les mesures preses davant la crisi, assistíem a l’enèsima reunió de ministres de finances, ara en preparació de la també enèsima cimera del G-20 que s’ha de celebrar a Canes els dies 2 i 3 de novembre. Lluny del glamur dels i les artistes del setè art que anualment desfilen per la catifa vermella, tot sembla indicar que en aquesta població francesa assistirem a una posada en escena d’un nou capítol de la tràgica i horrorosa sèrie del “salvament del capitalisme”.
Llegir més

Miren Etxezarreta: «Les pensions privades només són el gran negoci de la banca»

EVA MELÚS, per a El Periódico (17 novembre 2009)

Miren Etxezarreta, de 73 anys, és catedràtica emèrita d’Economia aplicada de la UAB, col·labora amb diferents moviments socials antiglobalització i és membre del col·lectiu Taifa, que ofereix xerrades sobre economia des d’un punt de vista crític. Aquesta tarda impartirà una conferència sobre el futur de les pensions a la seu d’Ecoconcern.

–¿Què passa amb les pensions?
–Se’ns diu que les pensions públiques no són viables econòmicament perquè cada vegada hi ha menys treballadors que cotitzin i massa vells. D’això es dedueix que la solució és una pensió privada.

–¿I és així?
–És totalment fals, perquè les pensions no tenen per què pagar-se només amb un percentatge del salari dels treballadors. En països com Dinamarca es financen amb els impostos. Són un dret.

–Però…
–Les pensions privades són el gran negoci per a la banca.

–La banca sempre guanya.
–Hi ha un circuit fet a mida per a ella. Una persona pot contractar una pensió privada als 40 anys. Mentre cotitza, fins als 65, permet que el banc, com a expert, gestioni els diners. Si les inversions del banc en borsa fracassen, com ha passat últimament, la persona pot veure reduït a la meitat el valor dels seus diners.

–El Govern potser li dirà que no hi ha prou fons públics.
–Hi ha hagut diners per defensar la banca de la crisi.

–¿I llavors?
–Som entre sis i set milions de pensionistes. Hem de ser conscients que la pensió és un dret i no una mercaderia.

–Però sembla que tenir una assegurança privada o una mútua dóna estatus.
–Alguna cosa d’això hi ha, però així ens estem deixant arrabassar una cosa que ens pertany per convertir-nos en compradors. A Catalunya hi ha una gran tradició de mútues. És curiós que el que va néixer com un suport mutu entre treballadors sigui sovint un negoci.

–¿Quan va néixer la pensió?
—Van començar a l’Alemanya de Bismark, el 1909. A Espanya tenim el SOVI, una assegurança creada per la república.