Entre los 4 grandes El escocés Adam Smith, el alemán Carlos Marx, el austríaco Joseph Schumpeter y el inglés John Maynard KeynesPublicat a La Directa el 30/06/2016

Segons la metàfora de l’economista Joseph Schumpeter, la societat podria dibuixar-se com un hotel ocupat pels més rics en les plantes altes i els més pobres en les baixes

Per explicar la diferència entre desigualtat i mobilitat social, Joseph Schumpeter, l’economista austríac de principis de segle XX, va fer servir una metàfora, la d’un Hotel.

Imaginem-nos, deia Schumpeter, un Hotel a on els pisos més alts hi ha les habitacions més espaioses i luxoses on hi viuen els rics. A mesura que anem baixant, les habitacions de l’Hotel de Schumpeter van perdent glamur fins que als més baixos ja s’hi troben armaris en lloc d’habitacions on s’amunteguen els pobres. Així, la desigualtat que tots ja coneixem, deia Scumpeter, és la fotografia de com les persones estan distribuïdes a l’Hotel: quantes persones viuen als pisos baixos, quantes als del mig, quantes n’hi ha a dalt de tot, etc.

Segons la OCDE, la desigualtat entre els de dalt i els de baix, mesurada per ingressos, és la més alta des que van començar a prendre dades ara fa 30 anys. L’Estat Espanyol no n’és cap excepció: segons la mateixa OCDE, fruit de les retallades, la precarització i la pujada d’impostos al consum els de baix han anat a parar encara més avall. De mitjana, als països de la OCDE (això són països rics) el percentatge de gent vivint per sota el llindar de la pobresa va passar de l’1% el 2007 al 9.4% el 2011; a l’Estat espanyol va arribar fins al 18% de la població, i a 2015 segons l’Institut Nacional d’Estadística la tassa de pobresa s’enfila ja al 22.1%. Per la desigualtat de la riquesa, segons l’informe anual de Credit Suisse, la fotografia mostra encara més desigualtat: a escala mundial, l’any 2012 el 8,1% de la població adulta mundial tenia 82% de la riquesa mundial, i el 2015 ha pujat al 85%. Mentrestant, encara a escala mundial, un 3% de la riquesa del 2012 se la repartien el 69% de la població mundial d’adults, pel 2015 la mateixa riquesa se la repartien el 71% de la població mundial. A l’Estat Espanyol, de mitjana i segons dades de l’OCDE, l’1% de la població més rica té 480 vegades més riquesa que el 20% més pobre i acumula un 27% de la Riquesa.

Ara bé, sí que és cert que al nostre Hotel hi ha desigualtat, però a la nit, explicava Schumpeter, succeeix un fenomen molt especial que pot arribar a compensar en part aquesta xacra social: cada nit, els hostes de l’hotel tenen la possibilitat de canviar d’habitació. L’ascensor n’és la clau. Alguns deixen la llitera dels pisos inferiors i pugen cap a pisos millor situats, amb millors vistes i sense compartir dutxa, altres, que ja estaven prou amunt, se les maneguen per pujar encara més amunt, de fet, si les coses et van bé, sempre s’hi pot construir una planta més al terrat. D’altres en canvi, val a dir, no tenen tanta sort i els toca baixar. A vegades han de baixar més del que mai s’haguessin pogut imaginar.

Així, els que un dia eren pobres, l’endemà esdevenen rics, o a l’inrevés. Aquesta mobilitat és un bé de Déu doncs: sí les persones poden canviar d’habitació vol dir que la pobresa o la riquesa no és dinàstica, sinó que hi ha cert mecanisme que d’alguna manera autoregula les accions i decisions dels individus i atorga la posició social merescuda. Ai perdó! l’habitació merescuda: tothom pot pujar o baixar. Potser, fins i tot, diuen els experts, aquesta mobilitat pot ser un indicatiu d’igualtat d’oportunitats. Totes hem sentit les històries de milionaris que van començar els seus imperis al garatge dels pares o fent malabars als semàfors. És allò del somni americà.

Malauradament però, tot ha estat un somni. Ja hi ha estudis (la majoria per països rics per la falta de dades) que mostren que en realitat l’Hotel Schumpeter té l’ascensor avariat. A més, es parla de sostres de vidre que no deixen pujar als de baix i terres de vidre que protegeixen als de dalt de baixar. Són de vidre no per fràgils sinó per invisibles: no es veuen però hi són. En aquest sentit, un estudi recent del Banc d’Itàlia ha tingut molt d‘impacte recentment per la duresa del vidre en sí: els autors mostren l’existència d’una correlació, molt més alta de la que dictaria la teoria i el sentit comú, entre les famílies riques de la Florència del segle XV i les del 2011. Ningú, ni els mateixos investigadors, esperaven trobar-se un terra de vidre que hagi pogut resistir fins a sis segles. Segons diversos estudis, l’Estat espanyol, com el Francès, encara que per sota d’Itàlia, Regne Unit i EUA, apareix com un país de relativa poca mobilitat intergeneracional, és a dir, on la posició social dels pares determina amb més força la posició social on acabaran els fills. Això vol dir que arribada la nit, a aquests països els costa més canviar l’habitació que els ha tocat. A Espanya, A l’altra banda, lluny, hi tenim els països nòrdics Finlàndia, Dinamarca o Noruega on pugen i baixen amb més facilitat.

En general, els (pocs) estudis empírics que existeixen apunten a què les desigualtats de renda al món no es deuen tant a l’esforç o la responsabilitat individual si no a les circumstàncies, com són els antecedents familiars, el gènere, la raça o el lloc de naixement. Aquests estudis i similars solen coincidir en què l’accés a l’educació (per evitar equívocs, això és pública i de qualitat) és el que fa funcionar l’ascensor del maleït hotel. Tanmateix, caldria no passar per alt que aquestes circumstàncies no vénen del no-res. Les desigualtats i les seves persistències generacionals no són independents de la dinàmica intrínseca de l’actual model de reproducció social. El mode en què, al llarg de la seva història, el capitalisme organitza la producció genera un entramat de relacions socials molt particulars que no només predeterminen aquestes desigualtats, sinó que també les requereix. El capitalisme, per pròpia definició, tret de períodes històrics anecdòtics, necessita de manera estructural una societat dividida i amb desigualtats creixents. En aquest sentit, és cert que fora bo arreglar la peça que falla de l’ascensor social, és a dir l’educació, però si desatenem a la dinàmica intrínseca que emana del capitalisme, podem perdre de vista que és aquesta mateixa dinàmica qui espatlla la peça per tal de reproduir-se socialment. Les retallades en educació no són un accident.

Parlar de terres i sostres de vidre, o inclús d’ascensors socials avariats, és una metàfora útil que ens pot ajudar a dibuixar una caricatura, prou fidel, de com es reparteixen els recursos materials a les nostres societats. Tanmateix, l’hotel de Schumpeter no deix veure el perquè de tot plegat; l’attrezzo dissimula les corretges, politges i bastides que configuren l’escenari real de la vida d’avui. La metàfora de l’hotel no és capaç de destil·lar-ne el procés social que genera la realitat concreta i històrica que en última instància determina aquestes desigualtats: per a això, no n’hi ha prou en mesurar distàncies socials i sostres de vidre; el que cal és analitzar les relacions socials que operen en el procés de producció d’aquella riquesa que de manera tan desigual es distribueix: entendre què és l’explotació, acumulació de capital, o les relacions de classe. És llavors quan al mirar amunt, els sostres de vidre es tornaran miralls. Llavors els podrem trencar.
Jordi Teixidó, membre del Seminari Taifa.