Com els governants prolonguen el rescat dels poderosos

Ivan Gordillo i Elena Idoate (Seminari d’Economia Crítica Taifa)

Quaderns d’Illacrua 25

Per tal de satisfer les exigències dels mercats i evitar sancions de la Unió Europea, el govern espanyol ha imposat un pla d’ajust que permeti reduir el dèficit públic provocat per la crisi econòmica. En comptes d’optar per una reforma fiscal progressiva, s’han retallat les despeses, cosa que ha fet recaure el pes de les restriccions sobre la població treballadora. No prou satisfetes, les institucions internacionals i els mercats financers han instat a adoptar reformes estructurals i el govern espanyol ha respost per mitjà d’una reforma laboral que representa un nou afebliment dels drets laborals. Ben lluny de proporcionar-nos una sortida a la crisi, aquestes mesures només serviran per empitjorar les condicions de vida de la població, mentre l’empresariat veu salvaguardats els seus interessos.

La reforma laboral i les mesures d’ajustament adoptades recentment per pal·liar el dèficit són una continuació lògica de la política econòmica portada a terme no només des del reconeixement de la crisi per part del govern espanyol, sinó també durant els darrers anys de creixement econòmic. Les polítiques anticrisi han acabat traslladant les pèrdues ocasionades per l’esclat de la bombolla immobiliària i la davallada del sector financer a la població, en un primer moment, a través del rescat pagat pel contribuent i, actualment, amb la retallada de drets socials i serveis públics bàsics. El marcat accent neoliberal d’aquestes mesures té molta relació amb l’acció o la inacció de l’administració durant l’època de creixement econòmic, en què es van promoure un seguit de mesures legals i fiscals que van incentivar l’auge de la construcció i de l’endeutament privat.

La situació econòmica actual es caracteritza pels més de 4,5 milions de persones aturades a l’Estat espanyol –el gran drama social de la crisi– i per una estructura productiva col·lapsada. La incapacitat de vendre la sobreproducció dels temps de bonança es va agreujar després de la congelació del crèdit fruit de la crisi financera. L’esclat de la bombolla immobiliària va deixar un milió d’habitatges buits que, ara per ara, són invendibles i el gruix del personal del sector sense feina.

El sector financer va passar a ocupar una posició privilegiada en l’àmbit de les polítiques públiques, ja que les administracions es van llançar al rescat de les entitats financeres, tot brindant-los un xec en blanc per afrontar les pèrdues –que van ser fruit dels negocis arriscats i fallits que van emprendre aquestes entitats durant els anys anteriors– i satisfer els terminis dels deutes contrets amb els mercats financers internacionals. Actualment, el nivell de deute privat és impagable i molt superior al deute públic que genera tantes alarmes.

La segona fase de la crisi va afectar el teixit productiu. La manca de crèdit, la davallada de la demanda i l’arrossegament de la caiguda de la construcció van provocar una forta destrucció de l’activitat; i la frenada de la inversió i l’augment de l’atur semblen no tocar fons. Ara mateix, no s’entreveu un sector capaç de generar, a curt termini, un creixement econòmic més enllà de les finances especulatives.

Davant d’aquesta situació, ens hem vist perjudicades per una classe política inoperant. Després d’un primer moment de negació de la crisi, que es va prolongar uns quants mesos, les mesures de política econòmica s’han caracteritzat per ser erràtiques i, en molts casos, contradictòries; tot un seguit de pedaços que servien per ajudar determinats sectors (finances, construcció, automòbil) a mesura que anaven caient.
El pla d’ajust

La tercera fase de la crisi és la que estem patint durant aquestes últimes setmanes. El deute públic (que es troba per sota del 60% del PIB, xifra molt inferior a la de països com Bèlgica o la Gran Bretanya) i el dèficit (que ronda el 12%) han servit de pretext per aplicar mesures d’ajustament fiscal que pretenen reduir 15.000 milions d’euros de despesa pública per any. Les dificultats d’obtenir finançament pel dèficit públic en un context de restricció del crèdit i la penalització del deute públic espanyol per part de les agències de qualificació reforcen el poder dels mercats financers per imposar polítiques d’ajust.

A aquestes pressions, s’hi afegeix el constrenyiment de la política econòmica en les pautes de la Unió Europea i del Banc Central Europeu (que pressionen per l’aplicació de retallades i reformes estructurals), així com l’aterratge al sud d’Europa del Fons Monetari Internacional, que vol imposar les mateixes receptes neoliberals que ha anat sembrant a l’Amèrica Llatina i a l’Àfrica durant dues dècades.

El pla d’ajust representa un dels episodis més lamentables de la història econòmica de l’Estat, tant per la manera com s’ha decidit dur-lo a terme com –sobretot– per les conseqüències que tindrà sobre la població. Com a eixos bàsics de la mesura, el govern s’ha vist forçat a reduir el dèficit dràsticament per continuar obtenint el finançament dels mercats i evitar sancions de la UE i ha prioritzat l’ajust de les despeses congelant les pensions i retallant el salari del funcionariat públic i de les inversions en infraestructures.

El problema del dèficit públic està emmarcat dins d’un context de crisi més ampli. La retallada proposada no reduirà el deute a mitjà termini perquè deteriorarà la capacitat de reactivar l’activitat econòmica i de generar ingressos. Limitar la inversió en infraestructures té un impacte negatiu immediat perquè retalla l’activitat de la construcció i dels sectors que aquesta arrossega i, a la llarga, debilita el sistema productiu, que necessita d’unes bones infraestructures per poder desenvolupar-se. Reduir els salaris i les pensions retallarà la demanda, ja força afeblida. El pla d’ajustament, doncs, accentuarà la crisi, fet que probablement agreujarà el dèficit per la caiguda dels ingressos públics.

El govern podria haver optat per augmentar els ingressos públics a través d’una reforma fiscal. Es podria augmentar el gravamen de les rendes més altes passant –per exemple– els trams de l’IRPF del 40 i 43% al 45 i 50%. Alhora, caldria incrementar l’impost a les rendes del capital augmentant en dos o tres punts l’impost de societats, que grava els beneficis de les empreses amb diferents trams segons les seves dimensions. Es podria recuperar l’impost sobre el patrimoni i exigir un major esforç recaptador, tot augmentant-lo lleugerament respecte als barems anteriors. Un altre element on hi hauria marge d’actuació són les SICAV, societats d’inversió que tenen un gravamen de l’1%, que fàcilment podria ascendir al 3%, o taxar els fons d’inversió. En definitiva, recuperar tots aquells gravàmens que s’han anat reduint des de fa anys i augmentar els impostos a les rendes altes i del capital. És sorprenent veure com el lobby financer surt indemne de la crisi de la qual és responsable. Se li podria exigir una mena de taxa a les seves transaccions, o la dotació d’un fons per fer front a futures crisis, com ja s’està fent a altres països.

Això contribuiria a reduir progressivament el dèficit, sense treure uns estímuls que l’economia necessita per reactivar-se i tornar a generar llocs de treball. Però no s’ha dut a terme res d’això: el pla d’ajust és una política de classe en la línia neoliberal per fer que la crisi la paguem els treballadors i les treballadores.
La reforma laboral

Les mesures d’ajustament en el terreny fiscal no semblen suficients per defensar la solvència de l’economia davant dels mercats financers i les institucions internacionals del capital, que reclamen les anomenades reformes estructurals, entre elles, la reforma laboral. Els arguments neoliberals, que diuen que el mercat laboral espanyol pateix unes rigideses (cost d’acomiadament, convenis poc flexibles i salaris massa elevats) que no permeten que s’adapti a les necessitats de la competitivitat, ressonen com a mentides repetides sense descans que s’acaben convertint en veritats necessàries.

El govern ha hagut d’abandonar el diàleg social, del qual tant havia fet gala, per llançar una reforma laboral al gust de les pressions internacionals. El resultat és un indubtable apropament a les demandes del món empresarial, el Banc d’Espanya, la Unió Europea i els sectors experts més reaccionaris del món acadèmic, a més dels grups polítics que intervinguin durant la tramitació de la llei: tota una autèntica aliança de classe. La reforma laboral només es pot entendre com un atac contra els drets laborals. Es pot incidir ben poc des de l’àmbit laboral per crear ocupació quan l’estructura econòmica encara pateix les dinàmiques de fons causants de la crisi. Al contrari: un major retrocés dels drets de les treballadores (que és el que impliquen les reformes laborals dels darrers temps) tan sols pot suposar una sortida dubtosa de la crisi, basada en la devaluació de la força laboral.

Les successives reformes dels darrers anys han anat desmantellant la regulació laboral general per desvirtuar una gran part dels drets de les treballadores i les relacions individuals empresariat-treballadores han anat guanyant pes. La liberalització de l’acomiadament, la pèrdua del caràcter excepcional dels contractes temporals i la possibilitat de modificar les condicions de treball per part de l’empresariat han permès que les empreses disposin de formes de contractació precàries (de les quals fan un ús fraudulent generalitzat) i de més poder per determinar les condicions laborals i imposar retallades salarials. Amb la crisi, això ha comportat acomiadaments massius, el bloqueig de la negociació col·lectiva i la caiguda dels salaris. És obvi que, si es manté aquest marc laboral, és impossible incidir en les pràctiques empresarials per aturar la destrucció dels llocs de feina, objectiu que pretén el ministre de Treball espanyol (que ja no aspira a crear ocupació).

Però la reforma encara va més enllà. Es tracta d’una reforma àmplia, molt imprecisa i embolicada en les formes, però alhora molt clara i dura quant a continguts. En l’àmbit de la contractació, es dóna un nou impuls a la liberalització de l’acomiadament, ja que es rebaixen les causes que justifiquen l’acomiadament objectiu i el col·lectiu, així com les seves exigències, cosa que facilita el tràmit judicial a l’empresariat; d’altra banda, també es disminueix el cost de la contractació, amb la generalització del contracte de foment de l’ocupació –amb menys indemnitzacions–, l’impuls de l’acomiadament objectiu –també més econòmic– i la subvenció de part de l’acomiadament.

En contrapartida, tan sols s’introdueixen uns requisits gairebé innocus a l’ús de la contractació temporal. La complexitat de les fórmules no aconsegueix amagar la pretensió de fer l’acomiadament més lliure i més econòmic, tot i que són aspectes que ja estan àmpliament desenvolupats en la normativa reguladora vigent.

Però les qüestions més perilloses són les que es refereixen a la flexibilitat interna. S’amplien les possibilitats de la modificació substancial de les condicions de treball i de les clàusules de despenjament. Es debilita la negociació col·lectiva i es reforça la capacitat dels empresaris d’incomplir els acords del conveni col·lectiu i modificar unilateralment les condicions de treball i, especialment, el règim salarial. És sota aquest plantejament que s’introdueix la distribució irregular de la jornada (i es possibilita que l’empresariat imposi les reduccions de jornada i dels torns de treball) com a alternativa als acomiadaments. També es facilita el contracte a temps parcial a costa de compensar el descens d’ingressos salarials amb les prestacions d’atur.

El cinisme s’extrema amb les rebaixes a les cotitzacions en alguns contractes precaris i amb la creació del fons de capitalització, amb el qual les cotitzacions socials –que són un complement als salaris de les treballadores– financen els acomiadaments.

Finalment, el govern espanyol s’ha atrevit a fer el gran salt en la mercantilització de la intermediació laboral, amb l’eliminació de la prohibició de les agències de col·locació amb finalitats lucratives i permetent que les ETT operin en el sector públic, la construcció i els sectors de risc.

L’aspecte més destacat d’aquesta reforma laboral, però, és la tergiversació d’idees. Es proposa normalitzar la precarietat amb noves fórmules de contractació i treball a temps parcial, culpar els drets laborals vigents de la manca de llocs de feina i acostumar-nos que la força de treball hagi de ser un cost variable, que les condicions laborals depenguin de la situació econòmica i les decisions de l’empresa. També és una reforma laboral que se sosté en un gran nombre de mentides, ja que se’ns diu que equilibra els interessos de les treballadores i l’empresariat i que pretén combatre la precarietat, que no empitjora el cost de l’acomiadament, que frenarà la pèrdua de llocs de feina i en crearà de nous, però justament aconseguirà tot el contrari.

Les polítiques dutes a terme recentment per la classe governant posen de manifest que estan aprofitant la crisi per rescatar els sectors més poderosos i garantir que les taxes de benefici de les empreses es deteriorin el menys possible (això quan no es cobreixen les seves despeses directament amb els diners de les contribuents, tot fent valdre la màxima de privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues). La classe governant ha servit de garant dels interessos del capital mentre, cada dia, més i més persones se n’anaven al carrer. Una economia que no pot oferir el mitjà per aconseguir les condicions materials de reproducció social –és a dir, tots aquells elements que qualsevol persona necessita per sobreviure i realitzar-se mínimament– és una economia malalta.

Per totes aquelles persones que l’únic que tenen és la seva força de treball i la possibilitat de vendre-la a canvi d’un salari, el capitalisme no pot ser una alternativa viable. Cal denunciar que és la pròpia dinàmica del capitalisme la que genera les crisis com a mecanisme per regenerar-se i permetre al capital iniciar un nou cicle d’acumulació.

Els darrers esdeveniments són d’una gravetat alarmant: sembla que la propera tasca del govern serà emprendre la reforma de les pensions –avantsala de la seva privatització– i la venda de serveis públics al capital privat. Ens trobem davant del desmantellament de l’estat de benestar i de la pèrdua dels drets socials aconseguits després de moltes dècades de lluites obreres.

Skip to toolbar