Els moviments socials davant la crisi, entre la invisibilitat i la maduració

Entrevista a Josep Manel Busqueta, Ada Colau i Jordi Bonet, publicada al núm. 168 de la revista Illacrua

Entrevista a Josep Manel Busqueta - Illacrua

Entrevista a Josep Manel Busqueta - Illacrua

Un interrogant ens assola: per què hi ha una distància tan gran entre la dimensió de la crisi i la manca d’articulació de respostes unitàries per part dels moviments socials i els sectors més afectats per l’actual conjuntura econòmica? Per intentar trobar respostes, conversem amb l’Ada Colau (Assemblea d’Afectats per les Hipoteques), en Jordi Bonet (Igop) i en Josep Manel Busqueta (Seminari Taifa), tres persones amb una mirada crítica i vinculades a diferents alternatives. Amb elles valorem l’actual context i, sobretot, mirem d’explorar els possibles camins a recórrer.

Com valoreu la crisi?

Jordi Bonet: La situació de crisi actual es pot comparar amb el crac dels anys setanta i principis dels vuitanta. El pes d’aquella crisi va caure sobre les economies familiars. En el cas actual, crec que es pot donar una situació semblant, però amb la diferència que ara hi ha més població immigrada. I em fa por la manera com pugui gestionar-se aquesta crisi, em fa por que es doni un gir encara més conservador, sobretot pel que fa a la regulació dels fluxos migratoris i l’augment de les polítiques de seguretat i punitives.

Josep Manel Busqueta: Des de la perspectiva ortodoxa, s’afirma que les raons de la crisi són externes a la dinàmica del capitalisme. En canvi, jo penso que quan parlem de capitalisme i de crisi estem parlant de la mateixa cosa. Per tant, no existeixen solucions a la crisi, existeixen solucions temporals en què el capitalisme torna a trobar mecanismes per continuar el procés d’acumulació.

D’altra banda, quan es parla de crisi s’ha de ser curós: abans del 2007, quan va esclatar la crisi de les hipoteques subprime als EUA, ja hi havia 2.000 milions de persones que no podien satisfer les seves necessitats bàsiques. L’únic canvi és que la crisi actual s’està reubicant als països occidentals. Així, la crisi no és altra cosa que la fi del model d’acumulació que el capitalisme havia emprès durant la dècada dels setanta (la globalització econòmica). Des d’aleshores, els salaris reals han anat disminuint progressivament en els estats de l’OCDE, mentre que els beneficis dels capitalistes no han parat de créixer.

Ada Colau: Aquesta ha estat una crisi anunciada als quatre vents pels moviments socials, anys abans que esclatés. Però tenir raó no ha els ha servit per ser més escoltats, ni per tenir més reconeixement. Això ens hauria de fer reflexionar. Massa sovint hem actuat pensant que només calia obrir els ulls a la gent, i que quan la població tingués determinades informacions sobre l’actuació dels grans capitals amb la complicitat de les administracions, aleshores esclataria algun tipus de procés revolucionari. La gent, en canvi, no percep que hi hagi una alternativa realista, i per tant es queda a casa i intenta sobreviure com pot.

Quines mesures alternatives a les que estan plantejant els governs i els partits majoritaris existeixen? Quins punts bàsics podrien definir els moviments socials per bastir aquestes alternatives?

JMB: El més desitjable seria la desaparició del capitalisme, però aquesta desaparició no pot tenir lloc d’avui per demà. El que sí que pot plantejar-se des dels moviments socials és anar introduint mesures anticapitalistes. No hi ha una recepta concreta per desenvolupar aquestes alternatives, però el que és segur és que ha de ser un procés de baix cap a dalt, impregnat de democràcia participativa.

Entre moltes altres coses, cal posar fi a l’apropiació que el sector financer va fer de l’economia productiva i els béns estratègics (aigua, comunicacions, energia) en l’època del neoliberalisme. Necessitats bàsiques com l’aigua i la llum es podrien organitzar de forma diferent, cooperativista, de manera que ja no depenguessin d’empreses que funcionen amb una mentalitat mercantil, sinó d’entitats que treballessin des d’una lògica social.

JB: Penso en mesures d’àmbit local, que impulsin l’economia social. Després de l’última gran crisi, els anys vuitanta van ser un moment de creació de cooperatives. L’economia social ha de ser percebuda com una resposta a la crisi. Per la seva banda, les administracions han de fer un canvi de xip: encara pensen que el motor de l’economia són determinades empreses i no tenen en compte que, en el fons, l’economia està en la societat. En l’àmbit dels barris és important recuperar els espais de decisió que s’han anat perdent i que han passat a mans de consorcis privats i elits empresarials i polítiques. En la majoria dels plans estratègics no hi ha participació ciutadana.

Cal bastir un nou model que tingui en compte la ciutadania i les seves necessitats, basat en la construcció de xarxes d’autoajuda (que, de fet, sempre han existit). És necessari un sentit de solidaritat i comunitat. En molts llocs, aquestes xarxes d’autoajuda no tan sols han fet possible ajudar persones necessitades, sinó que, més tard, han esdevingut xarxes de resistència política. Són un factor que intervé fora dels àmbits de l’Estat i del mercat, i que pot donar claus per pensar com serien els models alternatius al sistema econòmic actual.

AC: Com a alternativa immediata a la gestió que estan fent els governs, caldria condicionar qualsevol rescat del sector financer a un canvi de model en la gestió d’aquest. És inadmisible que les mateixes caixes i bancs que cada dia fan fora famílies de casa seva per no poder pagar la hipoteca rebin milers de milions públics. En lloc d’això, les administracions podrien haver exigit, com a contrapartida a l’ajut a bancs i caixes, el parc d’habitatges que aquestes entitats s’estan quedant com a resultatde les execucions hipotecàries. Això possibilitaria que en un període molt breu de temps es creés un parc de lloguer social, sense necessitat de construir més pisos.

Com valoreu algunes experiències com ara l’assemblea d’aturats, l’assemblea d’hipotecats, el moviment per un habitatge digne…? Com es podrien articular respostes més àmplies?

AC: Personalment, conec millor l’experiència del moviment per l’habitatge digne i l’assemblea d’hipotecats, donat que hi participo. Crec que aquest tipus de moviments tenen molt de sentit especialment en el context de crisi, ja que busquen donar respostes concretes als problemes concrets de la gent (hipoteca o atur, entre d’altres). Per articular respostes més àmplies caldria no perdre la concreció d’aquests moviments (almenys no perdre-la del tot). En temps de crisi, les persones no necessiten ni volen escoltar discursos ideològics, sinó que volen solucions als seus problemes més urgents. La campanya “Que la crisi la paguin els rics” ja va significar un intent d’articulació, i no va funcionar.

Potser caldria pensar formes d’articulació que serveixin per a quelcom més enllà de manifestar el descontentament en una manifestació. Des de l’Assemblea d’Afectats per les Hipoteques estem treballant en una modesta proposta d’articulació: una auditoria social del sistema financer. Ja que cap administració sembla estar disposada a investigar i penalitzar els abusos i actes il·lícits de les entitats financeres, potser caldria començar un procés ampli on sigui la societat la que investigui i esclareixi responsabilitats.

JB: A vegades tendim a pensar que un període de crisi ha de comportar una mobilització radical de la societat, i això no té per què ser així. El problema que patim no és que els moviments socials no sapiguem respondre a la crisi, sinó que ja hi havia una certa desestructuració anterior, que va venir després del cicle de mobilització global del 2001-2002. Aquests moviments socials ara continuen existint, el que s’ha perdut és la capacitat de visibilització pública. Però això no és tan preocupant. Les experiències i iniciatives en marxa estan vivint una certa maduresa. Em refereixo a l’assemblea d’hipotecats, a V de Vivienda, a experiències de l’àmbit cooperatiu en alguns barris (com Sants) i al moviment veïnal (la xarxa veïnal de Ciutat Vella, per exemple).

Hi ha un treball molt més molecular i a petita escala, que és capaç d’articular discursos i lluites. El més important és que aquestes experiències puguin mantenir-se en el temps. Si ara ens creméssim amb una mobilització massiva contra la crisi, potser estaríem hipotecant totes aquestes respostes locals. Crec que els moviments socials no estan en una etapa de reflux, sinó de maduració.

Per acabar, com es podria trencar amb l’imaginari del “capitalisme popular”, del treballador que té accions de la seva empresa o inverteix a borsa; o que fa que estigui ben vist viure de rendes d’un pis, per exemple?

AC: Aquest sí que és “el tema”, el rovell de l’ou! Perquè si no hi ha esclat social davant la crisi és, en part, per la por i la preocupació de la gent per sobreviure; però una altra part molt important està relacionada amb el fet que el capitalisme ho ha fet molt bé en les darreres dècades i ha convençut la població que tothom pot ser un “guanyador” i tenir més que el que li permetria el seu sou a través d’inversions en borsa o en pisos.

De totes maneres, si hi ha un moment ideal per intervenir i començar a desconstruir l’imaginari del “capitalisme popular” és ara, amb la crisi, quan alguns d’aquests mites es demostren falsos, almenys per a una part de la població. Però amb això no n’hi ha prou. L’economista Albert Recio sempre explica que si l’habitatge s’ha consolidat com la inversió preferent dels estalvis de moltes famílies és perquè el desmantellament de l’Estat del benestar genera incertesa de cara al futur (pensions cada cop més baixes, privatització de la sanitat i altres serveis bàsics, precarització laboral, etc.). Per tant, és fonamental que, com a moviments, siguem capaços d’articular propostes concretes que ofereixin seguretat en qüestions bàsiques com l’habitatge, una renda mínima garantida, sanitat pública i de qualitat, etc.

JMB: Efectivament, el gran èxit del capitalisme ha estat convèncer tothom que és un petit capitalista i que qualsevol està en la mateixa disposició de triomfar. Posar fi a aquest imaginari construït mediàticament només serà possible a partir de pràctiques concretes. A mesura que la gent vagi percebent que les persones que participen en processos cooperatius i en dinàmiques socials que no entren en la dinàmica del mercat aconsegueixen solucionar molts dels seus problemes, hi haurà altres persones que se sumaran a la desconstrucció del capitalisme.

JB: Jo crec que, en certa manera, la mateixa dinàmica actual ja està començant a desmuntar aquest imaginari. Em refereixo, per exemple, al petit especulador en habitatge que s’ha trobat amb una o dues hipoteques impossibles de pagar. Als EUA, el model de les stock-options per pagar els treballadors està en davallada, ja ningú no les vol.

A mi no em preocupa tant la pervivència d’aquest capitalisme especulatiu popular, que crec que ara té poca volada, sinó a qui culparà la gent que havia entrat en la dinàmica especulativa i ara se senti defraudada. En culparà les persones immigrades? La despesa social? O, com caldria, el sistema mateix que ha generat aquesta situació sense sortida?

Entrevista realitzada per Pau Casanellas i Carles Masià, publicada al núm. 168 de la revista Illacrua

Font: CGT
PDF original: Illacrua

Skip to toolbar