Entrades

Josep M. Busqueta: «Cal plantejar obertament la idea de la planificació»

Josep Manel Busqueta

JOSEP MANEL BUSQUETA – CATARSI 26/03/2020

Molt bona tarda. Moltes gràcies a les persones d’Arran per haver habilitat aquest espai per poder discutir, debatre, transmetre idees al voltant del que ens està passant. Deixeu-me també que comenci enviant una abraçada molt gran a totes aquelles persones que en aquests moments tenen a familiars, a persones conegudes afectades per aquesta malaltia del coronavirus, també una abraçada especial per a tot el personal sanitari, per als metges i metgesses, infermers i infermeres que són els que en aquests moments ens estan sostenint com a societat.

Bé, jo el que voldria fer és plantejar-vos algunes reflexions que aquests dies anem fent amb diferents persones. Aquestes reflexions les comparteixo amb els meus estimats Pau Llonch, Xabier Gràcia, Ivan Gordillo,… Amb ells hem reflexionat al voltant de les lliçons que esta representant el moment social, econòmic i moral que estem vivint en aquests moments. I el que faré senzillament es plantejar-vos algunes de les reflexions que podríem anomenar com «Lliçons enmig de la pandèmia». I també un cop fet això esbossar de manera molt preliminar què significaria, des d’una perspectiva de preservació de la vida, el plantejament no només de mesures de rescat social, sinó també, com a persones que volem posar la vida al centre, plantejar precisament quines podrien ser les propostes que a partir d’ara ens toca defensar en els nostres espais polítics i socials.

Bé, jo el que voldria fer és plantejar-vos algunes reflexions que aquests dies anem fent amb diferents persones. Aquestes reflexions les comparteixo amb els meus estimats Pau Llonch, Xabier Gràcia, Ivan Gordillo,… Amb ells hem reflexionat al voltant de les lliçons que esta representant el moment social, econòmic i moral que estem vivint en aquests moments. I el que faré senzillament es plantejar-vos algunes de les reflexions que podríem anomenar com «Lliçons enmig de la pandèmia». I també un cop fet això esbossar de manera molt preliminar què significaria, des d’una perspectiva de preservació de la vida, el plantejament no només de mesures de rescat social, sinó també, com a persones que volem posar la vida al centre, plantejar precisament quines podrien ser les propostes que a partir d’ara ens toca defensar en els nostres espais polítics i socials.

El coronavirus no és res més que un símptoma més del fracàs d’aquest model de relacions socials

La primera reflexió que voldria plantejar em sembla que és molt evident: que el capitalisme no es un sistema de relacions socials vàlid per garantir la vida de les persones. Algun dubte d’això a dia d’avui? Hi ha algú que continuï pensant que el capitalisme és la forma de relacions socials que necessitem per garantir una vida que pugui ser viscuda i digne? És cert òbviament que el fracàs del capitalisme no l’ha vingut a demostrar el coronavirus sinó que el fracàs del capitalisme com a sistema de relacions socials vàlid per garantir una vida digne per la majoria de les persones ja era estrepitós abans del coronavirus. No obstant i d’una manera molt clara ja podíem plantejar el fracàs social del capitalisme, que malgrat tenir una producció desbocada, continuava destinant a milions de persones a morir-se de fam. Per altra banda havíem vist com a partir de la crisi la desigualtat social estava creixent d’una manera brutal i que justament fins i tot les mesures de rescat que s’havien aplicat després de la crisi del 2008 el que estaven servint era per fiançar una societat cada cop més desigual. També hem vist, i en aquests moments és una evidencia, el fracàs que representa el capitalisme en termes de relacions ecològicament viables, fracàs ambiental, fracàs ecològic, el fracàs del capitalisme per integrar-se d’una manera metabòlicament adequada en el planeta i en els ecosistemes. El coronavirus no és res més que un símptoma més del fracàs d’aquest model de relacions socials, perquè el problema no es el coronavirus sinó que és el com aquesta grip impacta en societats amb infraestructures socials i sanitàries sota mínims. Al final el coronavirus és un termòmetre que ens permet mesurar quin és el grau de cohesió col·lectiva que ha permès desenvolupar les infraestructures necessàries en les nostres societats. En societats on les persones no poden quedar-se a casa per preservar la seva vida perquè han de sortir al mercat a continuar guanyant-se el sou, el coronavirus també ens demostra el nivell de precarietat vital que el capitalisme sotmet a la majoria de la societat.

Hi ha una altra sèrie de reflexions que tenen a veure amb la pandèmia i el seu impacte sobre el sistema productiu. Què ens està demostrant la pandèmia en relació al sistema productiu? Ens està demostrant la fragilitat d’aquest. La cadena de producció de valor global està absolutament fracturada en aquests moments per la impossibilitat de garantir els subministraments just in time. 

És evident en aquests moments el col·lapse de la globalització. Hem vist com economies senceres, com per exemple la catalana, una economia d’interfície (importar per exportar), en aquests moments tenen importants problemes per continuar sostenint-se en el que representa que era el millor, el més segur i viable dels sistemes econòmics existents. Un col·lapse, per tant, de la globalització, que ens ha de fer reflexionar.

Més en un pla teòric, el coronavirus també ens demostra l’absurditat de la teoria neoclàssica del comerç internacional. I, en definitiva, de l’assignació dels recursos de manera eficient a través del mercat. El què veiem avui, i ho està dient tothom, fins i tot economistes amb un pedigrí neoliberal, és que ens cal planificar. Que ens cal controlar la producció de determinats béns estratègics, com per exemple les mascaretes o els aparells hospitalaris de respiració assistida, etc. Hi ha fins i tot qui ens diu que hauríem d’haver estat capaces de planificar la producció de les bates dels metges! Avui en dia, sembla del tot incorrecte el plantejament que ha governat la teoria del comerç internacional les darreres dècades: que, com que els xinesos són els que ho produeixen més barat, això s’ha de produir a la Xina, tal i com planteja l’economia de l’avantatge comparatiu. Sempre, ens diria la teoria dominant del comerç internacional, cadascú ha de produir allò en què és més eficient i després vendre-ho al mercat internacional. I serà la mà invisible la que assignarà els recursos de la millor manera possible establint la coordinació de la distribució.

En aquests moments és obvi que estem pagant els error d’aquesta teoria amb morts:  el lliure mercat no ens assegura el proveïment d’allò necessari quan ens fa falta. 

En situacions com aquesta és obvi, és evident, que és l’estat, és allò públic, l’únic capaç de garantir certa seguretat col·lectiva

Una altra de les lliçons que ens està deixant aquesta pandèmia és el fracàs de l’austerocràcia com a mecanisme de rescat de les societats i de les economies en el moment postcrisi. Receptes que han abraçat amb entusiasme la majoria o la totalitat dels governs europeus, i evidentment també el conjunt de la Unió Europea. La prioritat del pagament del deute, la política del control del dèficit i dels pressupostos equilibrats, han esdevingut una màquina de podar que ha eliminat tot allò essencial a les nostres societats per passar-ho a mans privades. I avui això cristal·litza en el què ha estat la poda de la sanitat pública que en aquests moments necessitaríem vigorosa i ben preparada. Sort en tenim de l’abnegació, de la humanitat, del personal sanitari que és el que ens està sostenint amb unes infraestructura sota mínims, donant el millor que tenen que és la vida.

Avui patim les conseqüències de les polítiques d’austeritat que des de la Unió Europea, els governs de l’Estat espanyol i fins als governs de la Generalitat, ens han massacrat com a societat. Avui, és el moment de demanar explicacions als Mas, Boi Ruiz, Mas-Colell… L’hemeroteca hi és per saber de quin costat ha estat cadascú. O del costat de la privatització o del costat de la defensa d’un servei públic i de qualitat. Un exercici fàcil d’hemeroteca situarà a cadascú al seu lloc. I si us plau, cal que la ciutadania en prengui nota i faci pagar les factures adequades a qui pertoqui. No se’n poden anar com si res aquells que ens han portat a la situació on som avui.

Pel que fa referència al sector públic versus el sector privat, avui no se sosté el discurs de la superioritat del sector privat respecte del sector públic. En situacions com aquesta és obvi, és evident, que és l’estat, és allò públic, l’únic capaç de garantir certa seguretat col·lectiva. Allò privat es desfà com un terròs de sucre davant de situacions com aquesta que exigeixen la possibilitat d’actuar col·lectiva i fermament. Avui es demostra que societats amb estats i sectors públics febles, sotmesos al mercat, estan essent incapaces d’aplicar les mesures adequades per salvar vides. En aquesta dicotomia, la dels governs sotmesos al mercat entre les mesures adequades que calen per salvar vides i les mesures que calen per no ensorrar l’economia, en aquest impàs, no s’està salvant ni l’economia ni s’estan salvant vides. Està sent una catàstrofe vital i econòmica.

Totes sabem que la Xina se n’ha sortit millor de la crisi del coronavirus. I hem de dir clar, alt i clar, que se senti: que un país com Cuba, tot i el bloqueig que pateix des de 1960 està millor preparat sanitàriament per fer font a aquesta situació. Avui haurien d’avergonyir-se aquells que se’n reien quan els cubans explicaven «que los logros de la revolución son la salud y la educación».  La lliçó que n’hauríem d’extreure d’això és que societats amb sectors públics més potents són capaces d’aturar, de substituir el mercat i garantir la subsistència de les persones. Aquí, malgrat la pandèmia, les persones han de continuar sortint a treballar per guanyar-se el pa, no disposem de cap mecanisme públic que ens garanteixi el sosteniment de les nostres vides.

Conclusió geopolítica del coronavirus: el fracàs estrepitós, un cop més, pel que respecte a la vessant humana de la Unió Europea. La Unió Europea i em sembla reiteratiu de tornar a repetir aquesta idea, ha servit per aplicar amb rigor una austeritat que ha sigut el mecanisme perfecte per succionar els excedents que les societats produïen i conduir-los a les butxaques del capital financer. Això és i ha sigut la UE. La Unió Europea s’ha mostrat incapaç, inútil, per coordinar les mesures necessàries per preservar la vida.  A l’altra banda de l’Atlàntic veiem que mentre el discurs de les autoritats dels Estats Units és que no cal parar la producció econòmica per salvar la vida dels avis, Xina i Cuba, envien metges allà on se’ls demana. En el cas cubà, fins i tot allà on s’hi ha defensat el bloqueig contra ells. Repeteixo, em sembla una lliçó d’humanitat de l’alçada d’un campanar, cal que la humanitat en prengui nota d’això.

Em sembla que també, cal insistir, posar èmfasi al respecte d’aquestes lliçons que ens està deixant la pandèmia, en el naufragi estrepitós de la idea de l’individualisme. En el capitalisme, els defensors del capitalisme, els seus apologetes, ens volen convèncer que si tu vols pots, que totes podem ser emprenedores en aquesta societat i llaurar-nos  el nostre camí cap a l’èxit. Quina és la lliçó de la pandèmia? La lliçó de la pandèmia és: quin sentit tenim, (tu, jo) sense els altres. Els aliments no arriben sols, com per art de màgia, per art de la mà invisible als supermercats, les persones no es curen soles als hospitals, soles a casa confinades, sense poder abraçar a qui ens estimem, cosa que ens està destrossant com a persones humanes. Quina és la lliçó que la pandèmia ens està marcant a sang i llàgrimes? La lliçó és que la nostra vida està vinculada als altres, que nosaltres som el que les nostres comunitats, el que les nostres societats, ens permeten ser. Si us plau, mai més acceptem aquest discurs que nosaltres som com Robinson Crusoe, que en una mena d’escafandre anem maximitzant els nostres beneficis en una societat que no existeix. No, justament nosaltres som el que les nostres societats ens permeten ser, i en aquest cas, som el que les persones humanes de la nostra societat ens permeten ser. Ens cal aprendre aquesta lliçó  i treure’n com a conclusió  que mai més hauríem de renunciar a allò que ens calgui per construir una societat justa i cohesionada. Perquè la societat és la condició necessària per poder després, construir i defensar les infraestructures necessàries per preservar la vida.

I finalment, en aquestes lliçons que ens està donant la pandèmia, hem descobert que hi ha coses necessàries i que hi ha coses supèrflues. El capitalisme, regit pel benefici, és incapaç de destriar això, el capitalisme només es regeix per allò que li genera el màxim benefici, sigui la producció d’armes o la producció d’objectes de luxe, però en aquests moments estem veient que hi ha coses que necessitem més que altres, però no tenim mecanismes en el capitalisme per discriminar què és el que hem de produir i què és el que no hem de produir, què és el que hem de prioritzar en la producció i què no. Quina és la lliçó de la pandèmia? La lliçó de la pandèmia és que ens cal, com a societat, prioritzar la vida per sobre del benefici, ens cal ja un programa de transició per abandonar el capitalisme com a organització de la vida! Perquè, companys i companyes, avui podem dir alt i fort, també en societats com la nostra, que el capitalisme no ens porta vida sinó que el capitalisme ens porta mort.

Segur que la pandèmia ens deixarà moltes més lliçons. Lliçons que amb el temps, amb més reflexió, col·lectivament, serem capaces d’anar posant negre sobre blanc. Aquestes són les que jo tenia ganes de compartir, perquè les hem compartides amb les companyes, i perquè em sembla que també poden ajudar a anar pensant en aquests dies i sobretot en el què haurem  de fer a partir d’ara.

Pel que fa a les alternatives. Òbviament la fractura de la cadena de producció global està tenint un impacte gran sobre l’economia: tancament de fàbriques, comiat de persones, moltes d’elles persones que estaven treballant amb contractes d’obra i servei i que estaven treballant en negre, que evidentment difícilment es podran beneficiar de les mesures que s’aplicaran a través del programes de rescat. També veurem quants autònoms dels quals avui abaixen persianes tornaran a obrir-les. L’aturada de l’economia està tenint un impacte gran sobre les condicions materials de vida de milions de persones.

És important pensar en la necessitat d’establir una mesura central que servís per redistribuir recursos d’una manera clara i desburocratizada

Òbviament calen mesures de recuperació, calen mesures per fer front a aquesta realitat econòmica greu que s’està patint. Però em sembla que a nosaltres, el que ens tocaria sobretot, a aquelles persones que entenen i dominen aquesta part de l’economia, aquesta part de la política, és analitzar i ser molt ferms en el fet que les mesures de recuperació no representin un nou rescat dels poderosos. Ens calen mesures directes, mesures de rescat desburocratitzades, que serveixin justament per fer més suportable la situació actual a aquelles que ho estan patint més. Per això, a mi em sembla, que arribats a aquest punt seria important pensar en la necessitat d’establir una mesura central que servís per redistribuir recursos d’una manera clara i desburocratizada, directament sense controls a les butxaques de les persones del conjunt de la societat.

Em sembla que s’hauria d’estar parlant molt més del que s’està fent, de la necessitat d’aplicar com a mesura central una Renda Bàsica Universal que arribés a totes les persones majors de divuit anys, que fos incondicional, que no depengués d’estar treballant o no estar fent-ho, i per tant facilitar a aquelles persones que ho desitgin, quedar-se confinades a casa i que sobretot, aquesta renda bàsica fos universal, fos incondicional, fos individual i fos suficient. Fos suficient per garantir la cobertura de les necessitats bàsiques. Jo plantejo directament que hauríem de partir del llindar d’una renda mensual de 1.000€ a les butxaques de totes aquelles persones majors de 18 anys empadronades. Això s’hauria de finançar a través de les polítiques de l’Estat o directament per la política monetària del Banc Central Europeu. Hem de pensar que estem en una situació de crisi d’oferta i de demanda grans. Al final, introduir aquests diners en l’economia, malgrat que semblin molts diners, una gran quantitat de recursos, són diners que no s’estalviarien, són diners que servirien directament per refer l’activitat productiva, anirien novament a la despesa, tributarien, ningú es guardaria aquests diners a casa. Clar, hi haurà qui dirà : una proposta tan fàcil generarà molt picaresca, molt frau. Què us penseu? Que amb la resta de mesures no hi haurà picaresca ni frau? També hi serà. A banda que la resta de mesures ja estan dissenyades directament per beneficiar als de sempre. Per aplicar la Renda Bàsica Universal n’hi hauria d’haver prou amb un certificat d’empadronament associat a un número de compte. Aquesta mesura que no necessitaria controls burocràtics, seria una transferència directa als comptes corrents de les persones. Em sembla que aquesta mesura evidentment es podria acompanyar d’altres mesures, com la moratòria al pagament de les hipoteques, la moratòria al pagament de lloguers, però em sembla que caldria refondre tot el cúmul d’ajudes que no arribaran a la majoria de persones perquè ni coneixen en què consisteixen, ni qui les tramitarà. La RBU és una mesura molt clara, molt directa, desburocratitzada i que serveix directament per proporcionar capacitat de solvència a aquelles persones que més ho necessiten. La majoria de persones el que farien amb aquesta Renda Bàsica seria directament gastar-se aquests recursos en el seu sosteniment diari.

Un cop plantejada aquesta mesura, excepcional, de xoc, que em sembla absolutament imprescindible, podríem començar a parlar de què és el que ens caldria plantejar com a societat a partir del primer minut en que torni a ser possible sortir al carrer a defensar col·lectivament propostes. Em sembla que el que caldria fer a partir d’ara seria substituir la lògica del capitalisme per situar al centre un plantejament de relacions socials que estigués centrat en la defensa de la vida. Seria un plantejament en clau de sobirania reproductiva de la vida. Entendria que com a societat ens caldria avançar cap a formes de control democràtic i col·lectiu capaces de limitar el mercat. Ens caldria començar a establir programes de planificació, de control públic dels sector estratègics indispensables per garantir aquesta sobirania de la vida. La sobirania sobre aquests sectors  productius seria necessària per garantir i sostenir la vida. Ens caldria el control democràtic col·lectiu de sectors com la sanitat, per exemple. Algú dubta que després d’aquesta crisi  cal un replantejament profund de la sanitat? I en quins termes s’ha de fer? En termes de continuar plantejant, tal i com s’ha fet fins ara, la seva privatització i externalització perquè el sector privat gestiona millor els recursos? Jo diria que ha quedat clar que el que ens cal és una sanitat pública, forta i ben dotada, controlada democràticament. Això és el que molts i moltes veníem defensant des de ja fa temps. I no només la sanitat: l’educació, l’energia, l’alimentació, la banca. Son sectors que han d’estar sota control democràtic per garantir que les societats disposen d’aquest paraigua estructural que els garanteix la vida, i això no pot estar sota la lògica del mercat, disponible perquè uns pocs facin beneficis a costa de la resta. 

No podem continuar plantejant propostes que només serveixin per omplir les escletxes que deixa el capitalisme

Ens cal plantejar obertament la idea de la planificació, cal recuperar la necessitat de plantejar què ens cal produir com a societat, qui produeix el què ens cal produir, com es distribueix allò produït i com es finança aquesta producció. Això és anular el mercat? No, pot seguir funcionant, però assignant tot allò que no es imprescindible per garantir la vida digne. Ens cal avançar cap a un model de societat democràtic i autocentrat, un model de societat democràtic i autocentrat capaç de vincular-se amb les economies externes en termes de relacions de reciprocitat i de solidaritat, perquè aquest ha de ser el nostre projecte internacionalista: hem de deixar de plantejar el nostre vincle amb la resta de pobles del món en termes de competència, sinó que cal començar a establir el comerç internacional en termes de solidaritat i de reciprocitat.

Crec que la lliçó de la pandèmia per a tots aquelles que pensem que el capitalisme és un fracàs i que intentem cercar camins per construir projectes de vida digne per les persones, és que no podem continuar plantejant propostes gregàries del capitalisme. No podem continuar plantejant propostes que només serveixin per omplir les escletxes que deixa el capitalisme (o que creixin, també dins els marges que permet el capitalisme). Cal un punt d’inflexió també en les nostres propostes parcials: ens cal una esmena a la totalitat plantejada des de la solidaritat, la sobirania, la democràcia, i sobretot, des de la defensa de la vida. Aquests han de ser els fonaments que han de permetre construir la nostra estratègia col·lectiva per avançar cap a una societat en la que ja no haguem de plorar mai més massivament morts per constipats.

Article original: Catarsi

/0 Comments/by

Posar la vida al centre i superar el mercat: propostes feministes pel món postcoronavirus

EMMA PONS VALLS (ENTREVISTA A ELENA IDOATE) – PÚBLICO 19/04/2020

Un microorganisme com el coronavirus ha aturat el món tal com el teníem entès. Des del confinament actual, la nova normalitat marcada per la convivència amb la SARS-COV-2 es planteja amb incerteses, però veus feministes adverteixen que s’han de repensar les lògiques econòmiques, socials i polítiques que ens han fet arribar fins a aquest punt, també per evitar repetir els errors de la crisi del 2008. El lema feminista posar la vida al centre consideren que està més vigent que mai i reivindiquen la necessitat de no deixar que els mercats s’imposin a la sostenibilitat de la vida.

“L’emergència sanitària ens està fent prendre consciència de la vulnerabilitat de la vida, de la necessitat de ser cuidades i de la importància d’atendre les cures”, explica a Públic Elena Idoate, economista i membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa. Això marca “un abans i un després” per un tema que l’economia feminista porta anys posant de manifest. Tot i això, Idoate alerta sobre la necessitat que s’assentin les bases perquè aquesta visió perduri més enllà de la pròpia emergència. “Em preocupa com s’està comunicant el desconfinament, vinculant-lo a la posada en marxa de l’economia. Ja tenim una economia funcionant, molt precàriament, a hospitals i residències. S’ha de revaloritzar”, afirma.

Idoate: “Em preocupa com s’està comunicant el desconfinament, vinculant-lo a la posada en marxa de l’economia. Ja tenim una economia funcionant”

Perquè s’arribi a aquesta concepció, però, l’economista explica que és necessària “una visió integrada de la vida”: unir els aplaudiments de cada dia a les vuit del vespre amb el funcionament econòmic. “Per anar a treballar, necessitem que hi hagi persones cuidant-nos”, recorda.

L’emergència del coronavirus ens ha sumit en una incertesa que s’estén a com serà el món un cop passi la crisi actual. Haurem de seguir convivint amb el virus, i per això Idoate creu que “no serà una crisi sanitària puntual”. La limitació de la vida social i els desplaçaments continuarà, i això tindrà un “impacte directe” sobre algunes activitats econòmiques que conduiran a un inevitable canvi en el model. L’economista alerta, però, de la naturalesa del capitalisme: “No és un sistema que evolucioni de manera lògica, que per rebre uns inputs es desenvolupi cap a un sistema millor per atendre les necessitats de la vida”. Enlloc d’això, muta en funció d’unes relacions de poder que, durant una crisi, es transformen. “Alguns sectors productius col·lapsaran i d’altres sortiran reforçats, com el capitalisme de plataforma”, apunta.

El canvi de model, doncs, no té perquè conduir a lògiques econòmiques més favorables a la vida, sinó que “fa falta voluntat política i crítica” perquè això es materialitzi. Per Idoate, no és una opció tornar a la situació prèvia: “No em vull resignar a què aquestes lògiques intrínseques del capital passin perquè sí. S’ha de replantejar el model econòmic, perquè ha fracassat”, sentencia l’economista. Per això cal redefinir el paper del mercat i restar-li el protagonisme que té en les nostres vides: “Hem de treure’n els béns i serveis necessaris per la reproducció de la vida, perquè el mercat fracassa a l’hora de redistribuir-los”.

Cal redefinir el paper del mercat i restar-li el protagonisme que té en les nostres vides

Per repensar les lògiques econòmiques, però, cal “un clam i una crítica unànime i compartida, no única, però sí massiva” des de la ciutadania, assenyala Idoate, perquè de moment no s’està enfocant així des dels estats. El Govern espanyol està gestionant la crisi com un dilema entre la vida i l’economia. “Cal optar a una gestió de la crisi que no sigui la de capital o vida, sinó una sortida planificada per generar drets, fugint de la lògica neoliberal amb què es va gestionar la crisi anterior”.

Per repensar les lògiques econòmiques, però, cal “un clam i una crítica unànime i compartida, no única, però sí massiva” des de la ciutadania, assenyala Idoate, perquè de moment no s’està enfocant així des dels estats. El Govern espanyol està gestionant la crisi com un dilema entre la vida i l’economia. “Cal optar a una gestió de la crisi que no sigui la de capital o vida, sinó una sortida planificada per generar drets, fugint de la lògica neoliberal amb què es va gestionar la crisi anterior”.

La politòloga Tània Verge és escèptica respecte als canvis que es puguin produir després d’aquesta crisi, ja que considera que organitzacions internacionals, governs i partits “continuen amb el mateix paradigma” i això la fa dubtar que un canvi de model sigui possible. Apunta a l’informe del Fons Monetari Internacional, que conclou que l’economia es contraurà un 8 % a l’Estat espanyol i l’atur podria repuntar fins el 20 %: “parlen d’una situació catastròfica amb un discurs que s’assembla massa al de l’anterior crisi”. Això prepara el terreny “per una altra onada de retallades” i en cap cas suposa “una reestructuració de models”. Si finalment es materialitza, aprofundiríem en “un model econòmic que precaritza la vida”, adverteix.

Aprenentatges i propostes múltiples 

La professora de Ciències Polítiques a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) va més enllà de la resposta política, però, i apunta que d’aquesta crisi n’hem de treure la necessitat de “posar la vida al centre i garantir la sostenibilitat de la vida, en el sentit de respectar l’equilibri entre totes les espècies que formem l’ecosistema”. A més, les diverses afectacions de la Covid-19 a les nostres vides posen de manifest la importància de temes abordats àmpliament des dels feminismes, com la sobirania alimentària, la sanitat pública i les cures. “Els aprenentatges són múltiples i es tracta d’una oportunitat per la qual el feminisme té moltes propostes. Una altra cosa és que tinguin gaire probabilitat d’èxit”, avisa.

El confinament ha posat de manifest aspectes quotidians vinculats a la llar, i tradicionalment invisibilitzats, com les cures, la violència masclista o la situació de les famílies monomarentals

Més enllà del model econòmic, l’emergència sanitària i el confinament també han posat de manifest aspectes quotidians, vinculats a la llar, tradicionalment invisibilitzats. És el cas de les cures, però també de la violència masclista i les dificultats de les famílies monomarentals per conciliar, entre d’altres factors. La politòloga reconeix aquesta major visibilització de temes abordats pel feminisme, però dubta que es tradueixi en una major incorporació de la perspectiva de gènere en les polítiques públiques. “Ho hem vist en la planificació de les mesures de resposta a la pandèmia: s’ha trigat a incorporar-la” i només s’ha fet de forma parcial. Verge tem que aquesta crisi, en aquest sentit, també s’assembli massa a l’anterior, de la qual “en vam sortir amb més desigualtat, amb retallades a les polítiques d’igualtat i als serveis de l’Estat del Benestar, que són els que permeten desfamiliaritzar la cura”. La visibilització és clau, però cal traduir-la en polítiques públiques.

A més, tot i que es parli més d’aquests temes, això no té per què conduir a un canvi social. Verge alerta de l’augment de la violència masclista durant aquests dies, i també explica que l’altra cara de la moneda del confinament podria ser un reforç dels rols de gènere tradicionals. “S’haurà de veure a posteriori què ha passat dins les llars, com s’han repartit les tasques tant de cura com de la casa, per exemple”. En aquest sentit, el fet que hi hagi més homes anant a comprar es podria deure a diferents factors, un dels quals, que estigui aflorant una “masculinitat protectora”. Tot i així, Verge és prudent i insta a deixar aquestes anàlisis per més endavant.

L’equilibri amb la resta d’espècies del planeta

Durant aquestes setmanes de confinament arreu del planeta, la contaminació ha baixat a nivell mínims i la natura s’ha obert pas a les ciutats. L’herba creix entre les llambordes, l’aigua dels canals de Venècia és transparent i des de la ciutat de Madrid es veu el perfil de la Sierra per primer cop en anys. Sara Cuentas, periodista i feminista descolonial de la Red de Migración, Género y Desarrollo, apunta que un dels aprenentatges que hem d’extreure d’això és la necessitat d’avançar cap a un equilibri amb la resta d’espècies que habiten la Terra. “La comunitat humana ha de canviar de xip, ha de pensar que conviu en aquest territori, no que n’és l’amo”, apunta. Això implica consolidar “la connexió amb el territori que sosté la vida”, afegeix.

Cuentas apunta que el coronavirus ha posat de manifest la vulnerabilitat humana, més enllà dels recursos financers disponibles i les fronteres del Nord i el Sud globals

L’activista i membre de Diverses 8M vincula aquesta reflexió amb qüestionar el “sistema civilitzatori colonial” que s’assenta i basa el seu poder en les grans corporacions extractives, empreses energètiques i les transnacionals farmacèutiques. Aquestes són principals fonts de la destrucció dels recursos naturals i alhora reforcen el sistema de dominació sobre el Sud global. Cuentas apunta, però, que el coronavirus ha servit per posar de manifest una vulnerabilitat de l’espècie humana que no s’ha pogut aturar amb els amplis recursos tecnològics i financers disponibles ni amb les fronteres, desdibuixant els límits entre el Nord i el Sud globals.

Per assolir aquests objectius, però, Cuentas subratlla la necessitat d’un canvi del model econòmic. “Si sortim donant suport només als bancs i a les grans hegemonies econòmiques perquè creiem que són les que poden reactivar l’economia, estem equivocades. Ara sabem que en qualsevol moment pot venir una pandèmia i aturar-ho tot”. La periodista adverteix de la necessitat de no deixar ningú enrere: “Si hem de pensar com construïm de manera diferent la comunitat humana, aquesta ha d’estar en igualtat de condicions en la seva àmplia capacitat. Hi ha d’haver garanties de les seves llibertats, drets i autonomia”. Diverses 8M s’ha sumat a la campanya #RegularizaciónYa, que reclama al Govern espanyol la regularització permanent i immediata de totes les persones sense papers. “L’única manera de subsistència col·lectiva és redistribuir oportunitats laborals i accessos als serveis”, afirma.

“Aquesta pandèmia, tot i que és un procés molt dolorós, és una oportunitat per la comunitat humana de posar en el centre de la cura la xarxa de la vida. Esperem que aquesta experiència vital ens serveixi, que no sigui en va i ens faci repetir els mateixos errors”, conclou Cuentas.

Article original: Público

/0 Comments/by

La pandèmia ha demostrat que no podem viure del turisme

Vista Barcelona Turismo

ROSER ESPELT ALBA I FACUND FORA – CATARSI 22/07/2020

La notícia que a finals de juny els turistes ja podrien accedir a les Illes Balears va aixecar polseguera. El Govern Espanyol reobria rutes turístiques amb països com Alemanya i així, els ciutadans alemanys que ho desitgessin, passaven per davant dels ciutadans nacionals, que es trobaven encara sota les prohibicions derivades de les fases de desescalada del confinament. Aquesta decisió es va qüestionar, sobretot, al·legant motius sanitaris. A dia d’avui, més d’un mes després, els contagis es troben de nou disparats a diverses zones de l’Estat com el Principat de Catalunya i s’anuncien noves mesures per tal d’aturar la transmissió comunitària, mesures que restringeixen la mobilitat de la població local però que no afecten en cap sentit al flux de turistes. Aquesta decisió de dubtosa coherència sanitària ens obliga a buscar respostes al nucli del debat, que un mes després segueix intacte.

Cal tenir present que el desenvolupament de la indústria turística és un tema de notable rellevància al nostre territori. I és que les elits del nostre país han apostat, des dels anys 50, per l’especialització de l’economia en aquest sector. Actualment, el turisme aporta, de mitjana, un 12% del PIB i ocupa un 13% dels treballadors de manera directa, però en alguns territoris aquestes xifres arriben a ser fins a 3 vegades superiors. Si, a més, tenim en compte els efectes indirectes que té l’activitat del sector turístic, la importància d’aquesta indústria es duplica i, per tant, els serveis turístics esdevenen la principal activitat econòmica de moltes regions. Així, si bé és cert que cal aturar els contagis i que el turisme sembla ser força incompatible amb el distanciament social i la reducció de la mobilitat, per molts territoris el sector turístic avui dia és vital per tal de garantir l’accés del conjunt de la població als mínims que asseguren una vida digna.

Cal tenir present que el desenvolupament de la indústria turística és un tema de notable rellevància al nostre territori. I és que les elits del nostre país han apostat, des dels anys 50, per l’especialització de l’economia en aquest sector. Actualment, el turisme aporta, de mitjana, un 12% del PIB i ocupa un 13% dels treballadors de manera directa, però en alguns territoris aquestes xifres arriben a ser fins a 3 vegades superiors. Si, a més, tenim en compte els efectes indirectes que té l’activitat del sector turístic, la importància d’aquesta indústria es duplica i, per tant, els serveis turístics esdevenen la principal activitat econòmica de moltes regions. Així, si bé és cert que cal aturar els contagis i que el turisme sembla ser força incompatible amb el distanciament social i la reducció de la mobilitat, per molts territoris el sector turístic avui dia és vital per tal de garantir l’accés del conjunt de la població als mínims que asseguren una vida digna.

Existeixen motius de pes per revisar els impactes de la turistització de les economies en la seva capacitat de desenvolupament a mitjà termini

Ara bé, que la major part dels ingressos provinguin de la indústria turística no significa que les regions que s’hi han especialitzat «visquin gràcies a això». De fet, afirmar que els territoris turístics viuen del turisme és tan cert com dir que els esclaus vivien dels seus amos o que els treballadors viuen de l’empresariat. Són asseveracions que se centren en un fet o situació —en aquest cas, que el turisme aporta la major part de la riquesa del territori— i obvien l’existència d’alternatives —en aquest cas, que hi ha altres maneres de generar riquesa—. En aquest sentit és important comparar la dinàmica de les economies turistitzades amb aquelles que no ho estan. En fer-ho, ens adonem que les economies més turistitzades de l’Estat espanyol -Balears, Canàries i València-, són les tres economies on menys ha crescut la renda per càpita en els darrers trenta anys. En el cas dels arxipèlags, a més, la desigualtat econòmica és la més elevada del país. I a sobre de tot això, són alguns dels territoris amb salaris reals més reduïts i on menys I+D fan les empreses.

Així les coses, existeixen motius de pes per revisar els impactes de la turistització de les economies en la seva capacitat de desenvolupament a mitjà termini. En fer-ho, podem constatar, en primer lloc, que els llocs de treball associats al sector turístic són llocs de treball poc qualificats, amb salaris baixos i associats a una alta temporalitat. A causa d’aquests salaris baixos es produeix una apropiació dels beneficis per part del capital. Des d’un punt de vista macroeconòmic i amb vista al desenvolupament del territori, els beneficis no serien un problema de facto si es reinvertissin en l’especialització en indústries que generéssim més i millors llocs de treball i reduïssin la dependència del territori. Així i tot, si observem les dades veiem com la inversió es concentra en el mateix sector turístic amb un protagonisme notable del sector immobiliari. Aquest fet fa que les classes populars perdin encara més poder adquisitiu, ja que han de pagar cada vegada més per viure allà on treballen i fa que les indústries que no extreuen un guany directe de l’estructura productiva fonamentada en el turisme vegin com cau la seva rendibilitat, desincentivant encara més aquesta inversió que teòricament hauria de permetre reduir la dependència.

En segon lloc, la promesa de beneficis derivats del turisme en un territori que té obertes les seves fronteres pel que fa al capital, com és el cas de l’Estat espanyol, atrau notable inversió estrangera. Aquesta inversió la duen a terme empreses estrangeres que quan han extret un guany el repatrien, de manera que l’impacte net de la indústria turística, inclús en termes de beneficis empresarials, no seria tant notable. La presència d’inversió estrangera ha anat a l’alça durant els últims anys, sobretot arran de la crisi del 2008, moment en què les empreses espanyoles van optar per despatrimonialitzar-se i així augmentar els seus beneficis comptables.

En segon lloc, la promesa de beneficis derivats del turisme en un territori que té obertes les seves fronteres pel que fa al capital, com és el cas de l’Estat espanyol, atrau notable inversió estrangera. Aquesta inversió la duen a terme empreses estrangeres que quan han extret un guany el repatrien, de manera que l’impacte net de la indústria turística, inclús en termes de beneficis empresarials, no seria tant notable. La presència d’inversió estrangera ha anat a l’alça durant els últims anys, sobretot arran de la crisi del 2008, moment en què les empreses espanyoles van optar per despatrimonialitzar-se i així augmentar els seus beneficis comptables.

Apostar per la nacionalització, per la planificació i per un canvi de model productiu exigeix valentia política

En aquest marc, l’impacte de la COVID-19 no es reparteix de forma homogènia en el conjunt de la societat de classes. En el mateix sentit que apuntava Roser Espelt en aquest article, els serveis, protagonistes en el sector turístic, exigeixen molta interacció social i per tant son el sector més afectat per les mesures relatives al confinament. El mercat de treball, per altra banda, mercat per alta temporalitat i precarietat relativa, absorbirà la majoria del cop i difícilment se’n recuperarà tan ràpidament com els beneficis del capital.

Quines alternatives existeixen? A curt termini cal redistribuir la riquesa, no només per a garantir uns nivells d’ingressos dignes a tota la població sinó, també, perquè els beneficis empresarials deixin d’emprar-se per la gentrificació i l’especulació amb el territori i serveixin per a la construcció d’una estructura productiva alternativa a mitjà termini. I és que, fins i tot entrats en les possibilitats més immediates, no és el mateix optar per un model productiu rendista com és el de l’Estat espanyol, amb notable protagonisme de la indústria turística, un model excloent i insostenible socialment i mediambiental, que optar per un model inclusiu, que cerqui guanys en productivitat i salaris dignes i que situï la preservació del medi ambient i la reproducció ampliada de la vida al centre dels objectius de la producció. I no només això: en el context actual, és urgent trobar la manera d’evitar els contagis i poder seguir garantint la producció de tot el que és necessari per a la reproducció de la vida i el seu repartiment entre el conjunt de la població. El lliure mercat s’ha demostrat totalment incapaç de ser un mecanisme operatiu en una situació de crisi sanitària com l’actual i en la construcció de models productius sostenibles i equitatius, de manera que, novament, la nacionalització de tots aquells sectors estratègics i la planificació de la seva producció es perfila com l’alternativa més plausible i encertada.

Apostar per la nacionalització, per la planificació i per un canvi de model productiu exigeix valentia política. Exigeix dirigir políticament la inversió, exigeix plantar cara als poders fàctics d’aquest Estat que va fracassar en la mateixa revolució agrària i que es troba actualment mancat de sobirania efectiva a causa de la pertinença a la Unió Europea. Res no fa pensar que la voluntat dels òrgans de govern autonòmics, estatals o europeus sigui avançar en aquesta línia, així que cal que des de les classes populars s’exigeixi una solució que eviti noves rondes d’austeritat i que no suposi l’enèsima fugida endavant, com ja demanen algunes potències financeres del centre d’Europa.

Article original: Catarsi
Foto de portada: piqsels.com

/0 Comments/by

COVID-19 i l’atzucac capitalista

Crisi_Covid_Adrià_Ramírez_laDirecta

Imagen: Adrià Ramírez

ROSER ESPELT ALBA, FACUND FORA ALCALDE – DIRECTA, 02/04/2020

Fa alguns dies, el govern de l’Estat espanyol publicava al BOE un paquet de mesures per fer front a l’impacte de la COVID-19 que des del mateix govern es batejava com a pla de xoc social. Aquest pla és necessari i inclou actuacions que permetran alleugerir temporalment, i en certa manera, la falta d’ingressos d’alguns sectors de la classe treballadora. Tanmateix, si es llegeix atentament el document, es pot veure que la quantitat total avalada no només era inferior a la quantitat que es va avalar en el seu moment des de l’Estat per rescatar els bancs, sinó que la despesa real compromesa només era de 17.000 milions d’euros, un 1,4% del PIB i aproximadament la meitat del que l’Estat espanyol es va gastar pagant interessos de deute l’any 2018. Mesures com la moratòria en el pagament dels lloguers, una renda bàsica universal o la prohibició dels acomiadaments en empreses amb beneficis semblen terrenys polítics per explorar i que, de ben segur, aprofundirien en aquest rescat social necessari. Però, més enllà d’aquest rescat d’urgència, com podem evitar els mateixos errors que la recessió anterior?

En un model econòmic en què, sistemàticament, la majoria de la població rep una petita part del que produeix, qualsevol disminució en el nivell absolut de la producció posa en perill la supervivència d’aquesta majoria social. Això és, precisament, el que està passant actualment amb l’aturada productiva derivada del confinament de molts treballadors i, també, és el que passa en qualsevol crisi capitalista en què, en definitiva, s’impedeix treballar a una part important de la població. En aquests moments, doncs, és més necessari que mai reclamar una distribució equitativa de la producció que garanteixi uns nivells de consum dignes per a tothom.

En aquests moments, doncs, és més necessari que mai reclamar una distribució equitativa de la producció que garanteixi uns nivells de consum dignes per a tothom

Aquestes reclamacions, però, no són només una justa reivindicació social sinó que constitueixen el fonament de polítiques econòmiques redistributives i d’impuls al consum necessàries per evitar complicacions en el funcionament normal de l’economia. Més concretament, com a resultat de la falta d’ingressos en moltes famílies treballadores, així com del mateix confinament i la incertesa regnant, és previsible una reducció dràstica de les vendes de la majoria de productors. Això, al seu torn, pot traduir-se en reduccions de la inversió i l’ocupació, reduint encara més les vendes i els ingressos en una reacció en cadena sense un final clar. L’acció del sector públic, doncs, compensant la caiguda del consum familiar amb consum públic i facilitant liquiditat a les empreses, trencaria el cercle viciós i permetria continuar amb l’acumulació.

Ara bé, és important destacar que el manteniment del consum i, en conseqüència, de les vendes de les empreses -ja sigui mitjançant la despesa pública, la redistribució o la impressió de bitllets- no és una condició suficient per garantir una reproducció sostinguda de l’economia en el mode capitalista de producció. I és que, en aquest marc econòmic, les empreses no produeixen únicament per vendre sinó que ho fan amb l’objectiu d’obtenir els beneficis més elevats possibles; no ja per l’avarícia personal dels seus responsables sinó per la necessitat de finançar les inversions requerides per sobreviure a la competència del mercat.

Serà necessari contemplar nacionalitzacions que permetin posar els recursos productius sota control popular, tot rebutjant l’endeutament actual de molts d’aquests capitals

Per tant, les polítiques expansives que suposen un increment en el nivell del consum de la població o de l’Estat poden servir en el curt termini com a mesura social, però no necessàriament comportaran una recuperació de la producció i l’ocupació a mitjà termini. Més encara, si les empreses no troben beneficis en la producció real, com ocorre des dels 2000, els busquen en l’especulació i es produeixen les bombolles immobiliàries i borsàries que tots coneixem, finançades amb endeutament. En aquesta situació, doncs, facilitar el crèdit i el consum a les famílies i les empreses és només una forma de posposar el problema de la producció i la inversió temporalment, tot ampliant la caiguda en el futur. Per això, més de deu anys després de la crisi del 2007, les empreses estan més endeutades que aleshores, la inversió i els salaris fa anys que van a la baixa, els preus dels lloguers evidencien una altra bombolla i les famílies treballadores, com sempre, en paguen -i pagaran encara més si no ho evitem- les conseqüències.

La solució immediata, doncs, hauria de passar per un pla de xoc social que permeti una redistribució efectiva de la riquesa nacional. Però, si volem evitar una crisi en els mesos següents, cal recuperar la inversió i, així, l’ocupació, els salaris dignes i la producció. Amb aquest darrer objectiu, i contravenint el primer, la patronal exigeix rebaixes fiscals i contenció salarial. Per tant, si volem garantir un nivell de vida digne per a la població, en el mitjà termini serà necessari contemplar nacionalitzacions que permetin posar els recursos productius sota control popular, tot rebutjant l’endeutament actual de molts d’aquests capitals. Això, a més, hauria de permetre concentrar el treball en aquelles qüestions més rellevants socialment i, en paral·lel, posar fre al creixement sense límits i a la destrucció mediambiental que, en última instància, són els causants de la situació actual.

L’aplicació d’un veritable pla de xoc que ens permeti sortir de l’eterna fugida endavant que protagonitza la humanitat des de ja fa anys exigirà fermesa i voluntat política per part dels Estats, uns Estats avui vassalls del gran capital. La mobilització i l’organització en clau de classe que trenqui amb la pau social, com sempre, serà essencial per conquerir aquest terreny necessari al capital.

Article original: Directa

/0 Comments/by

Capitalisme-21, el virus global

Coronavirus Image

IVAN GORDILLO – DIRECTA 22/06/2021

El 2020 passarà a la història com l’any de la crisi del coronavirus i l’enfonsament de l’economia mundial. Els punts de fallida del sistema en l’actual crisi han estat múltiples i diversos. Alguns, elements sistèmics que expliquen la dinàmica del capital i els seus límits. Altres, pilars que sustentaven la globalització neoliberal en la seva fase actual de recomposició. Hem presenciat la fragilitat de les societats del nostre entorn considerades «desenvolupades» on s’ha posat en evidència el col·lapse dels estats del benestar desballestats per dècades de privatitzacions, retallades i erosió de les condicions laborals.

Per sobre de totes aquestes esquerdes, trobem una crisi ecològica causada pel mode de producció capitalista. En la seva senda inevitablement expansiva, les accions portades a terme pel capital en la recerca de nous mercats rendibles i la persecució d’una major eficiència han trencat barreres metabòliques desafiant els mateixos límits biològics de l’ecosistema global. És pràcticament innegable que el capitalisme està posant en risc fins i tot la prevalença de la vida a la Terra.

Un dels motius de la proliferació de noves malalties vinculades a virus d’origen animal es troba en l’expansió del model agroindustrial amb l’ús intensiu de la terra i altres espècies. El coronavirus SARS-CoV-2 causant de la COVID-19, no és més que l’últim episodi d’un reguitzell de grips i afeccions a les quals malauradament ens haurem d’acostumar. I això només és la punta de l’iceberg d’una crisi ecològica de magnitud civilitzatòria.

En la seva senda inevitablement expansiva, les accions portades a terme pel capital en la recerca de nous mercats rendibles i la persecució d’una major eficiència han trencat barreres metabòliques desafiant els propis límits biològics de l’ecosistema global.

L’espoli permanent dels recursos naturals davant l’absència de mecanismes institucionals capaços d’impedir les externalitats negatives està provocant conseqüències devastadores com el canvi climàtic. L’augment del nivell del mar causat pel desglaç dels pols i les glaceres, la desaparició de zones costaneres, els canvis en el règim de precipitacions i les condicions meteorològiques que se’n deriven, així com els canvis en la vegetació per l’expansió de les sequeres, són els efectes més coneguts del canvi climàtic. La comunitat científica parla d’un nou període geològic a causa de l’activitat de la societat humana: l’antropocè.

L’impacte sobre les poblacions és igualment devastador. Alguns informes parlen de més de 350 milions de desplaçats per causes climàtiques en les pròximes dècades, una població que haurà d’abandonar les seves regions d’origen per l’impacte del canvi climàtic en els seus modes de vida i el seu entorn. Els desplaçats climàtics se sumaran als refugiats per motius polítics o conflictes bèl·lics i als migrants per causes econòmiques.

Aquestes tres causes per les quals milions de persones fugen a la recerca d’una vida digna tenen, en molts casos, un mateix origen en l’expansió d’un sistema depredador. La majoria de les riqueses naturals (minerals, gas, petroli, terra) espoliades per empreses transnacionals es troben en països amb una història recent plagada de conflictes armats i nivells de pobresa cronificats. Al seu torn, moltes de les guerres actuals són causades pel nou imperialisme nord-americà i el repartiment d’una geopolítica multipolar on les noves forces en pugna no volen quedar enrere.

Alguns informes parlen de més de 350 milions de desplaçats per causes climàtiques en les properes dècades, una població que haurà d’abandonar les seves regions d’origen per l’impacte del canvi climàtic en els seus modes de vida i el seu entorn.

Darrerament han aparegut noves regions de desenvolupament econòmic com el sud-est asiàtic, alguns països del golf Pèrsic o Sud-àfrica. Però la població del sud global castigada per la misèria i la manca d’un futur viable segueix mirant majoritàriament cap als països del centre, especialment els EUA i Europa, com possibles destins on trobar una feina i tenir una vida mínimament digna, des d’on proporcionar ingressos a les seves famílies al país natal o fins i tot instal·lar-se per viure-hi.

Europa ha estat certament el lloc on els drets socials i les llibertats civils han arribat més lluny. Però en els darrers anys ha deixat de ser l’espai d’igualtat i protecció al que aspirava l’esquerra continental. El creixement de partits polítics d’extrema dreta, contraris a l’acollida de nouvinguts –i l’assumpció de posicions semblants per part de partits més centristes– ha visibilitzat una sèrie de problemes estructurals que van des del racisme històric fins a l’exploració de formes polítiques autoritàries. Però un dels factors més determinants d’aquest retrocés democràtic ha estat la progressiva destrucció de l’estat del benestar i el detriment de les condicions laborals i, per conseqüència, de la perspectiva de futur de la majoria de la població. Si bé és cert que Europa no és un espai homogeni històricament, socialment, culturalment, econòmicament i políticament, aquest procés ha travessat el continent, amb diferents ritmes segons les resistències que han estat capaces d’aixecar les forces sindicals, polítiques i socials.

Aquest lent, però ininterromput desballestament de l’estat del benestar es va iniciar –i no és casual– coincidint amb la reconversió industrial iniciada després de l’esgotament del model fordista de postguerra. Per altra banda, deixant enrere el model keynesià, la nova política econòmica se centrava en la reducció fiscal afavorint el capital i les rendes altes, la desregulació del mercat de treball, la privatització d’empreses estatals, la mercantilització de serveis públics i la reducció de les prestacions socials. L’agenda neoliberal, en la seva versió europea, ha estat capitanejada pel desplegament institucional de la Unió Europea com espai favorable a la liberalització econòmica. La moneda comuna –l’euro, introduïda a principis dels 2000, però políticament definida als anys noranta amb el Tractat de Maastricht–, ha esdevingut la palanca definitiva per convertir els diferencials de productivitat entre països en reduccions salarials. En nom de la competitivitat global, s’ha establert una UE centre-perifèrica, on unes regions han concentrat el desenvolupament econòmic de major valor afegit (el que es coneix com a Banana blava) i altres han quedat relegades a activitats immobiliàries i sectors precaritzants com el turisme (el que es coneix com a Banana daurada). Al mateix temps, la indústria pesant i manufacturera era deslocalitzada a la recerca de mà d’obra barata al continent asiàtic.

Las conseqüències de l’onada de privatitzacions al sector de la sanitat, especialment a Catalunya i la comunitat de Madrid, es poden quantificar en vides humanes.

És en aquest context europeu on l’aparició de la pandèmia de la COVID-19 ha mostrat totes les fragilitats d’un estat del benestar desdibuixat per dècades de gestió neoliberal i colpejat per l’austeritat imposada durant la darrera crisi. Països com Itàlia, Espanya o França, amb alguns dels sistemes sanitaris suposadament més robustos del món, han patit un col·lapse letal. Les conseqüències de l’onada de privatitzacions al sector de la sanitat, especialment a Catalunya i la comunitat de Madrid, es poden quantificar en vides humanes. La infradotació pressupostària i les minvants ràtios per càpita dels últims anys pel que fa als llits d’UCI, personal sanitari i equipaments expliquen el desbordament que ha patit la sanitat pública. Aquesta situació ha obligat els centres hospitalaris a establir criteris d’acceptació de pacients i priorització del tractament segons l’edat i les possibilitats de superar la malaltia. Quan dèiem “les retallades maten” ens referíem a això.

La gestió governamental d’aquesta crisi sanitària ha estat asimètrica –com no podia ser d’altra manera en el capitalisme, on les necessitats més bàsiques de la població estan en concurrència amb l’obtenció de beneficis i la dinàmica de valorització del capital. Davant de l’imminent col·lapse sanitari es va imposar, amb la declaració de l’estat d’alarma, un confinament generalitzat de la població. Però els termes d’aquest confinament han estat redefinits progressivament amb el càlcul dels costos que podria provocar la hibernació temporal de l’economia. La insuficiència de les mesures per pal·liar la manca d’ingressos que el confinament suposava per una part important de la població, contrastava amb la diligència per reactivar sectors econòmics no essencials. Gran part del paquet d’ajudes econòmiques ha estat sotmès als criteris de les entitats financeres que han esdevingut, davant la manca d’una banca pública, els subministradors de crèdit a empreses i famílies. L’Estat es compromet com avalador d’aquestes operacions assumint per tant els riscos d’impagament –una vegada més– a costa del contribuent. Però el marge de beneficis es quedarà als balanços dels bancs. En l’actual context de tipus d’interès negatiu, on els bancs reben diners gratis prestar amb tipus d’interès positius, arribant en alguns casos fins al 4-5%, sembla un negoci rodó. Novament s’imposa la màxima liberal de privatització dels guanys i socialització de les pèrdues, especialment dolorosa aquesta vegada, en saber que el sector bancari no tornarà mai el rescat de fa uns anys, valorat en més de 60.000 milions d’euros, el FROB segueix arrossegant pèrdues i les accions de la Sareb no semblen anar en la direcció desitjada quant a la gestió del parc d’habitatge adquirit als bancs ruïnosos.

La baixada d’impostos a les empreses dels darrers temps ha debilitat la resposta que hauria tingut un sistema sanitari més preparat, afectant així de retruc el teixit empresarial afavorit fiscalment.

La lluita contra la pandèmia, en un context capitalista com el nostre, ha evidenciat totes les contradiccions del sistema. Les reformes fiscals dels últims anys, favorables al capital, obeïen a la necessitat de les empreses d’augmentar la competitivitat i esdevenir rendibles. Però el que a curt termini és avantatjós, a llarg termini es pot convertir en contraproduent. La caiguda de la recaptació i l’afebliment del sector públic té conseqüències com les que hem patit durant el pitjor episodi de la pandèmia, especialment entre la població afectada per la malaltia i les famílies que s’han trobat sense ingressos d’un dia per l’altre. Però també per les empreses, ja que, davant l’aturada de l’activitat econòmica, i la congelació de la cadena de cobraments i pagaments, la seva continuïtat, estava en qüestió. La baixada d’impostos a les empreses dels darrers temps ha debilitat la resposta que hauria tingut un sistema sanitari més preparat, afectant així de retruc el teixit empresarial afavorit fiscalment. Aquest impacte segueix una lògica similar al que provoca la desregulació del mercat laboral: l’abaratiment de l’acomiadament i les reduccions del salari real –avantatges per a cada empresa individualment–, és perjudicial per al conjunt de l’economia atès que la caiguda de la capacitat de compra de les famílies debilita la demanda i, per tant, les vendes de les empreses.

La predilecció pel lliure mercat i la regulació favorable al capital i les inversions internacionals seguia una racionalitat capitalista pròpia del liberalisme. Després de la crisi de sobreproducció dels anys setanta, davant un capitalisme de baixa rendibilitat i una economia mundial altament competitiva tot l’excedent s’havia de destinar al capital. No es podia seguir alimentant el pacte social de postguerra. Si es volia seguir la cursa de la competitivitat els impostos feien nosa. Calia desmuntar l’edifici de l’estat del benestar construït amb aquesta fiscalitat progressiva per donar pas a la globalització neoliberal.

El model neoliberal de les darreres dècades del segle XX, amb una preeminència del capital financer, va patir un fort correctiu amb la crisi del 2008 i posterior recessió. La crisi actual provocada per la pandèmia sorgeix en aquest moment d’esgotament d’un règim de despossessió, el de la globalització neoliberal, que ja ho havia donat tot de si –o més aviat, pres– i es trobava en plena recomposició. La sobtada frenada de l’economia pel confinament, en pràcticament tots els sectors productius alhora, ha fet que el col·lapse sigui més estrepitós. Però els indicadors que han saltat pels aires ja estaven en alerta màxima pràcticament a l’espera de qualsevol incident. Amb les dades al davant, era francament difícil sostenir que 2017-18 fossin els anys de «la sortida de la crisi». La llarga crisi de beneficis, la crisi de sobreproducció i el nivell de sobrecapacitat productiva acumulada són els tres grans símptomes d’una crisi sistèmica que en el capitalisme sempre es produirà paradoxalment per excés no per defecte. Hi ha “massa de tot” en molts i molt diferents sectors econòmics i el mal del sistema és la incapacitat per repartir aquest excedent entre una població mundial plagada de necessitats no cobertes. Aquí rau la paradoxa criminal del capitalisme, un sistema que ha aconseguit desenvolupar unes forces productives capaces de generar un excedent molt per sobre de les necessitats reals de la població, generant-lo a costa del medi ambient i la vida de la classe treballadora, però caracteritzat per unes relacions socials que impossibiliten que aquest excedent sigui repartit basant-se en aquestes necessitats i sigui en canvi acaparat per una minoria sota el sacre mandat de la propietat privada i el mercat.

Cal recordar la dependència i fragilitat d’una comunitat que mai podrà ser protegida amb l’individualisme, la competència i la persecució del benefici privat, sinó amb col·lectivitat, cooperació, bé comú i planificació en base a les necessitats socials.

Dues institucions –la propietat privada i el mercat– que han fet aigües davant del repte d’assignar uns béns bàsics enfront de la urgència de la pandèmia. Fins i tot liberals reconeguts, en una peculiar mutació sobtada, han fet crides a la intervenció de l’estat per fer front a aquestes fallides. Pocs dubtes ens queden ara sobre la necessitat d’una planificació econòmica democràtica i la recuperació de la sobirania productiva, si volem preservar la capacitat de reacció de la societat en elements tan bàsics per a la vida com la pròpia salut.

“Posar la vida al centre” podria ser el resum d’un programa de transformació social contra aquest sistema assassí. Cal recordar la dependència i fragilitat d’una comunitat que mai podrà ser protegida amb l’individualisme, la competència i la persecució del benefici privat, sinó amb col·lectivitat, cooperació, bé comú i planificació d’acord amb les necessitats socials. Els sectors que s’han erigit en essencials no han estat altres que la salut, l’alimentació i les cures. Aquesta crisi, amb la peculiaritat del confinament, ens ha evidenciat quelcom que els vels capitalistes no ens deixaven veure amb tanta claredat: la supèrflua, innecessària i, fins i tot, nociva, producció destinada al benefici per se. La mistificació del capital com valor que es valora a si mateix, on el propietari arrisca la seva inversió i necessita la perícia individual per entendre quins productes s’ajusten a la necessitat del mercat ha quedat en absoluta evidència. Sense treball viu el capital no es valora, ans al contrari. Amb les treballadores a casa, sense fer funcionar la producció, aquest capital immobilitzat sigui en diners o en centres de treball no feia més que depreciar-se. Especialment amb la diversitat de sectors rendistes que no han renunciat, ni tan sols temporalment, a seguir xuclant de la producció real. El capital financer i immobiliari són els més coneguts, però també la propietat intel·lectual, altres sectors improductius com la publicitat, l’oci… o partides de l’Estat com l’exèrcit, la Corona, etc.

La llarga nit neoliberal va arribar fins els 2000. Però, davant la imposibilitat de generar nous cicles estables de creixement, han estat quatre dècades plagades de múlitples sotracs econòmics i financers

La crisi dels anys setanta va esclatar per l’esgotament del règim d’acumulació de postguerra i el model fordista de producció industrial, la mal anomenada època daurada del capitalisme o els trenta gloriosos, en referència al període 1945-73. L’augment dels preus del petroli va ser l’epifenomen que acabaria caracteritzant la popularment coneguda com la crisi del petroli. Per una banda, l’esgotament de la capacitat de creixement de l’economia sota un model keynesià, on el sector públic tenia una enorme participació en l’economia. Per altra banda, la fi dels acords de Bretton Woods, que havien establit l’ordre econòmic mundial després de la Segona Guerra Mundial, van donar pas a la contra-revolució neoliberal.

De la mà dels partits conservadors primer, i de la socialdemocràcia passada al liberalisme, després, es va imposar la demolició lenta i llarga de l’estat del benestar. La nova hegemonia posava en un tro les finances i obria espais per la inversió privada per mitjà de privatitzacions, desregulació del mercat de treball i de la protecció social, reformes fiscals favorables al capital i les grans fortunes i l’expansió geogràfica de la globalització capitalista. El sistema-món esdevenia la fàbrica global on la producció de masses es basa a abaratir els costos deslocalitzant indústries i venent on es maximitza els beneficis.

La crisi dels setanta no va ser la crisi del petroli, ni la del 2008 de les hipoteques escombraria, i aquesta no pot ser la crisi del coronavirus i la nova normalitat

La llarga nit neoliberal va arribar fins als 2000. Però davant la impossibilitat de generar nous cicles estables de creixement, han estat quatre dècades plagades de múltiples sotracs econòmics i financers: les crisis del deute sobirà, la crisi borsària de 1987, la crisi del sud-est asiàtic els anys noranta, la crisi de les punt com el 2001, etc. fins a arribar a la crisi de 2008. L’esgotament del model de globalització neoliberal era inajornable.

Però la crisi de 2008-2010 és recordada com la crisi financera de les hipoteques escombraries, adquirides massivament durant l’època daurada de la bombolla immobiliària per famílies de baixos ingressos. Qui no recorda la frase “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”, utilitzada constantment per la propaganda dels governs i els mitjans de comunicació convencionals? Tot per justificar el rescat dels bancs i les retallades. La recessió subsegüent encara era pressent deu anys més tard en una economia que mai va arribar a reactivar-se després de l’anterior crisi.

És en aquesta llarga senda de transformacions del capitalisme on cal ubicar l’actual crisi i fer-ho des d’una perspectiva de la totalitat del sistema. Perquè la crisi dels setanta no va ser la crisi del petroli, ni la del 2008 de les hipoteques escombraries, i aquesta no pot ser la crisi del coronavirus i la nova normalitat.

Article original: Directa

/0 Comments/by

No és coronavirus, és poca plusvàlua per tant de capital

Imagen bolsa de Madrid
Imatge: FDV – Wikipedia

ROSER ESPELT ALBA – CATARSI 12/03/2020

L’economia capitalista amenaça tempesta a nivell global. El coronavirus COVID-19 està obligant als estats a prendre unes mesures per tal de garantir la salut pública, control de personal i limitació de la mobilitat. Aquestes polítiques sanitàries en un mode de producció on la majoria de la població som simple força de treball al servei de la propietat privada, poden ser del tot perjudicials per la producció global. El dilluns 9 de març de 2020 l’IBEX35 es desplomava per sota els 8000 punts només obrir, iniciant així una tendència que es va seguir perpetuant les següents hores, superant inclús les xifres rècord que s’havien assolit amb la votació favorable al Brexit. Unes hores més tard, Wall Street tancava per tal d’aturar la caiguda de més del 7% que es va registrar només obrir, en una acció que s’utilitza per tal d’evitar pànics borsaris.

Igual que afecta als éssers humans, l’amenaça del coronavirus per l’economia global respon a les contradiccions intrínseques del sistema capitalista

A la vegada, les xarxes bullien entre teories de la conspiració i profecies sobre el futur proper de l’economia global mentre molts es preguntaven, incrèduls, com era possible que només un virus fos capaç de posar de cap per avall tot un sistema productiu d’abast mundial. Si el sistema està actualment posant-se o no de cap per avall no és una pregunta que es pugui respondre de forma categòrica. No es coneix encara l’abast que pot arribar a tenir aquesta pandèmia ni quin impacte tindrà en termes econòmics, socials o polítics. Per altra banda, l’economia és una ciència social i no és possible fer prediccions. Tot i així, sí que es pot plantejar sota quines condicions és més probable que una alteració, com pot ser aquest virus, pugui fer trontollar l’economia mundial i acabi desenvolupant una crisis d’abast global. Igual que afecta als éssers humans, l’amenaça del coronavirus per l’economia global respon a les contradiccions intrínseques del sistema capitalista, és a dir, el que en el cas dels humans serien les seves patologies prèvies.

Breu història d’un sistema esgotat i malalt: les finances com a remei i malaltia

En els darrers 50 anys, el sistema financer ha experimentat un creixement exponencial. El punt de partida és el gir neoliberal posterior a la crisis dels 70, quan el model d’acumulació de postguerra va mostrar la seva caducitat, i va començar a desregular-se el sistema financer. Des d’aleshores l’economia real i l’economia financera han eixamplat les seves diferències tant en volum de negoci com de beneficis. L’expansió de les finances no només ha estat quantitativa, sinó que també ha estat qualitativa: les finances tenen una influència creixent en el conjunt de la dinàmica econòmica. Des d’una òptica marxista entenem aquest procés com la resposta del capital per reorganitzar-se amb l’objectiu de recuperar la taxa de guany perduda a partir de la crisi de finals dels anys 60 i els anys 70.

Aquesta reestructuració va suposar la ruptura dels consensos polítics, nacionals i socials que conformaven l’Estat del Benestar i es van imposar arreu del món les polítiques d’ajustament salarial. Pel que aquí ens ocupa, en relació als efectes que ha tingut el coronavirus a les borses, es va trencar la corretja de contenció pel sector financer que suposava la regulació del sistema monetari internacional de Bretton Woods. Bretton Woods fou el sistema monetari internacional més estable que s’ha conegut i la seva característica principal, els tipus de canvis fixes en relació al dòlar i a l’or exigíen d’un control estricte de la moneda en circulació i dels moviments de capitals. Una vegada colapsa es desregula progressivament la banca comercial, les divises passen a cotitzar en mercats de valors i les seves dinàmiques son carn d’especulació i els moviments de capitals entre països es liberalitzen, la qual cosa consolida la internacionalització dels sectors financers antigament nacionals. Aquesta desregulació generalitzada del sector responia a la creença de què les finances podrien ser la font de beneficis que pogués fer recuperar la dinàmica alcista de l’etapa posterior.

Tot i així, no s’aconsegueix recuperar la taxa de guany del període anterior en cap moment. Al contrari, sembla que aquesta presenta una tendència a la baixa permanent durant tot el període. Però degut a la desregulació dels sistema financer la diferència entre els beneficis no financers de les empreses (de l’economia real) i els beneficis procedents de la seva activitat financera (economia fictícia) s’ha ampliat de forma continuada, en una tendència només interrompuda en períodes de recessió. L’any 2008, per exemple, els beneficis financers van mostrar un nivell per sota dels beneficis no financers de les empreses, però la recuperació dels nivells anteriors va ser força ràpida, amb diferències depenent del país. Què és el que passa en aquests moments? Que tot el capital fictici (com podrien ser accions sobrevalorades, preus de pisos sobrevalorats per la bombolla immobiliària o productes derivats amb un valor comptabilitzat en base a la hipòtesis d’uns beneficis futurs que es revelen impossibles en temps de crisi) que s’havia creat durant l’etapa d’expansió en la dinàmica del sector financer, es destrueix i només queda el que realment és tangible, el capital físic.

Abans que la Xina detectés el primer brot de COVID-19, les previsions de creixement que elaboraven les principals agències i institucions mundials ja eren força pessimistes.

Sembla mentida que el capital es pugui comprar i vendre o comptabilitzar en balanços empresarials si és fictici, però aquí rau la principal font d’inestabilitat intrínseca del sector financer. La desregulació del sector financer va permetre la creació de tota una sèrie d’instruments financers nous associats al producte financer tradicional i per excel·lència, el crèdit, ja que en definitiva, la funció del sector financer és senzillament fer d’intermediari entre aquells que tenen excedent de diners i en volen treure un rendiment i aquells que necessiten finançament per invertir o comprar. Aquests instruments son de comptabilització molt dubtosa i no està regulada i moltes vegades respon únicament a les lleis d’oferta i demanda, la inversió no té perquè realitzar-se i convertir-se en un producte real i tangible, i el seu valor pot ser només promeses de beneficis futurs. Què comporta? Comporta que quan deixa d’haver-hi demanda de diner i de productes financers, quan deixen d’haver-hi espais on invertir, s’assequen els mercats financers. És a dir, que es perd la “confiança”. Ningú vol comprar res als mercats de valors i per tant, els preus de tots aquells productes que havien sigut font de tants beneficis es desploma. Es destrueix el capital fictici i només queda allò que és tangible. A més, cal afegir el comportament procíclic del sistema financer: si el preu està baixant, el pànic a que segueixi baixant em portarà a vendre els actius financers que tingui, fet que farà baixar encara més el preu, provocant el que es coneix com un pànic borsari.

L’impacte del COVID-19 en el malalt

I en quin punt està l’economia real, allò que és tangible? Abans que la Xina detectés el primer brot de COVID-19, les previsions de creixement que elaboraven les principals agències i institucions mundials ja eren força pessimistes. Es detectava un dinamisme molt dèbil i símptomes d’alentiment del ritme de creixement en el conjunt d’economies de la OCDE i també dels països emergents. Els índex de producció industrial s’estaven desplomant en el conjunt de la OCDE i el rendiment dels productes financers emesos per governs o empreses mostraven actualment més rendiment a curt termini (ja que estan menys demandats per la por d’una pròxima recessió) que a llarg termini. Sempre que aquest últim indicador, el dels títols emesos, sol mostrar aquesta tendència que aparentment contradiu la racionalitat econòmica, hi ha hagut recessió a curt o a mitjà termini. El consum, per altra banda, ja es mostrava limitat per l’ajust salarial que hem anat acumulat des dels 70 i empitjorat amb l’austeritat imposada arran de la Gran Recessió del 2008.

I en aquest marc, com pot afectar el coronavirus? Mentre existeixin diners fent voltes pels mercats financers, les empreses o les famílies es poden endeutar. El sistema financer serveix de salvavides provisional i fictici a un sistema productiu que no és capaç de créixer des de fa anys. A través de l’endeutament i de l’obtenció de beneficis ficticis el sistema porta a terme una fugida endavant que al futur amplifica la caiguda, ja que afegeix els problemes associats a l’endeutament, un endeutament actualment pels núvols a nivell mundial. En aquest marc, qualsevol alteració pot fer trontollar al sistema, com ho són les mesures associades a la contenció del coronavirus i l’empitjorament de les previsions econòmiques poden generar el pànic borsari que fa falta per enfonsar aquest castell de cartes.

El context és el d’una economia mundial desbordada de liquiditat, de capital que no troba on invertir-se i que ha hagut de creat valors ficticis per continuar creixent i no col·lapsar. Les polítiques econòmiques des dels anys 70 enlloc de controlar els evidents perills del sistema han decidit deixar el control a l’oferta i la demanda i desregular els mercats financers.

En aquest marc, qualsevol alteració pot fer trontollar al sistema, com ho són les mesures associades a la contenció del coronavirus

A més a més, les polítiques monetàries perpetrades per la Reserva Federal d’EUA o el BCE aquests darrers anys encara han empitjorat més la situació. Hostatges del dogma monetarista, s’han dedicat a emetre liquiditat a un sistema financer i amb l’objectiu d’incentivar l’economia han destinat encara més diners a la dinàmica financera. Enlloc de reactivar una demanda que no estava significativament deprimida, han finançat la compra d’encara més actius financers amb els crèdits a interès negatiu (es paga per endeutar-se!). S’ha introduït encara més llenya al foc, més liquiditat per invertir en uns actius que quan baixin de preu, no podran servir per retornar el deute que es va contraure per comprar-los.

Que els tipus d’interès no tinguin cap efecte en la demanda es coneix com la trampa de la liquiditat i davant d’això es necessita fer ús de la política fiscal, és a dir, d’altres tipus de mesures de caràcter aparentment més polític. En aquest sentit, com que la caiguda i desacceleració de l’economia és ja un fet, els governs estan anunciant paquets de polítiques per tal de combatre els efectes del coronavirus, evitant pronunciar la paraula maleïda “crisi”.

Caldrà reorganitzar-se i estar alerta perquè no s’aprofiti les noves campanes de crisis per salvar els guanys dels propietaris del capital a costa nostra.

El remei: la certesa de que no hi ha remei

La concreció d’aquestes polítiques i les que previsiblement vindran dependrà del que depèn tota la història: de la lluita de classes. De moment la patronal ja ha començat a moure fitxa i Foment del Treball sortia el 10 de març demanant l’abaratiment de l’acomiadament, rebaixes fiscals i eliminació de la taxa turística. El govern espanyol comença a prometre flexibilitat laboral, flexibilitat en els impostos, crèdit a les empreses, la UE ha promès 25.000 milions d’euros per ajudes a les empreses i teòricament sanitat (tot i que de moment només ha detallat la part d’inversió empresarial).

I les classes populars què? Les classes populars ens trobem en un moment a la defensiva, ja devastades per les polítiques restrictives en resposta a la crisis de 2008 no ens podem permetre seguir esclaves dels marcs que imposa la pertinença a la UE i a la Zona Euro on assegurar la taxa de guany passa per sobre les nostres vides. Caldrà reorganitzar-se i estar alerta perquè no s’aprofiti les noves campanes de crisis per salvar els guanys dels propietaris del capital a costa nostra. A la vegada, caldrà saber aprofitar la finestra d’oportunitat que podria significar una nova crisi sistèmica per tal d’explorar veritables solucions allà on es troben: fora del marc capitalista.


Article original: Catarsi

Foto de portada: Wikipedia – FDV

/0 Comments/by