IVAN GORDILLO (membre del seminari d’economia crítica Taifa)
L’agost del 2013 es complí el sisè aniversari de l’inici de la crisi actual. El 3 d’agost de 2007, llegíem a la premsa econòmica que elshedge funds de Bear Stearns es declaraven en fallida: «Com si fos una epidèmia, la crisi en el sector de les hipoteques d’alt risc —subprime— ja s’ha cobrat les primeres víctimes oficials dins del banc d’inversions Bear Stearns. Dimecres passat, l’entitat presentava els informes necessaris perquè dos dels seus hedge funds —fons d’inversió lliure— s’acollissin al capítol 15 de la bancarrota estatunidenca. […] Ambdós fons han hagut d’acollir-se al títol 15 de la Llei de Bancarrotes perquè van ser fundats fora dels límits dels Estats Units, a les illes Caiman, per ser exactes.»[1]
Això va ser tan sols el començament. De l’agost de 2007 al setembre de 2008, les fallides dins del sector financer a causa de la crisi de les hipoteques escombraria als EUA van ser una constant. El mateix banc Bear Stearns feia fallida el març de 2008. El 15 de setembre de 2008 s’ensorrà el banc d’inversions Lehman Brothers, un d’aquells que hauria entrat en la posterior definició de «massa gran per deixar-lo caure». L’únic supervivent del crac del 29 desapareixia.
