Cursos, xerrades i altres activitats organitzades (o en les que participa o hi està convidat) el Seminari d’economia crítica Taifa

CURS TAIFA ESPLUGUESÉs un fet que cada cop hi ha més persones que és pregunten sobre les alternatives a un model de societat capitalista indesitjable per la majoria de les persones que habitem el planeta.

L’objectiu d’aquest curs se centra en plantejar diferents propostes, idees arguments etc., que serveixin per la reflexió i per l’acció a totes aquelles persones que tenen la voluntat de participar en aquest procés de transformació social.

Així doncs el que pretenem és oferir una perspectiva amplia, tant a nivell històric com metodològic, al voltant del debat sobre les alternatives que serveixi per enriquir el bagatge col·lectiu per la transformació social.

Aquest curs tindrà lloc els capts de setmana del 11-12 i 18-19 de  frebrer a l’Ateneu Popular d’Esplugues (Ctra. Laureà Miró, 324).
Consulta al mapa com arribar-hi
Inscripcions: ateneupopulardesplugues@gmail.com

Pensament crític a la universitat

Pensament crític a la universitat

Dijous 3 de novembre, Universitat Pompeu Fabra, Campus de la Ciutadella, Edifici Roger de Llúria, Aula 40S02. Amb la particiapació de Josep Manel Busqueta, membre del seminari d’economia crítica Taifa.

Presentació Informe 11

Presentació Informe 11 – Ateneu Roig

El proper dijous 10 de novembre (19:30h) es durà a terme la presentació de l’informe 11 “La desposesión de la vida cotidiana” a l’Ateneu Roig (Torrent d’en Vidalet, 34 – Barcelona)

cartell-debat-taifa-a3Existeixen abundants anàlisis de conjuntura sobre l’evolució socioeconòmica -sortim o no de la crisi?-, però ens sembla que no es presta la suficient atenció als elements estructurals del sistema i com aquests afecten la ciutadania, especialment les classes populars i els grups més vulnerables. Per això ens proposem explorar les línies principals de l’evolució del sistema econòmic en la segona dècada del segle XXI en els seus elements estructurals, la gestió de la crisi i, principalment, les conseqüències en la vida de les classes populars. Ens proposem presentar de manera clara i concisa, amb voluntat d’arribar a un públic general -no especialitzat en economia-, com s’està produint la reestructuració del sistema i la paral·lela despossessió de les classes populars, un fenomen lligat directament a la recuperació del capital i el creixement econòmic -tot i que encara molt feble i inestable-.

En La desposesión de la vida cotidiana intentem explicar de quina manera la vida quotidiana és afectada pel conjunt de les relacions de producció, legals, polítiques i ideològiques que configuren l’essència del capitalisme en general i més concretament en la seva fase actual de restauració posterior a la gran crisi.

Més concretament, els temes analitzats, a banda d’una visió de cap a on va el capitalisme com a sistema global es centraran al voltant dels canvis en el model productiu del nostre entorn i les conseqüències de la desindustrialització i posterior terciarització de les nostres economies. Sobre els canvis succeïts en el món del treball: elevat atur, expulsió de capes importants de la població dels circuits formals d’inserció en el món del treball, precarització, flexibilització contractual, etc. Del desmantellament de l’estat del benestar com a fase d’aprofundiment de les polítiques neoliberals en forma de privatitzacions i pèrdues de drets socials i serveis públics, amb el sector de la sanitat analitzat més abastament. Sobre els canvis en el sector energètic, però no tant com les grans empreses han operat «per dalt» amb fusions, adquisicions, etc. sinó partint del rebut de la llum i com s’explica que en un moment de caiguda del preu del petroli el cost de l’electricitat hagi augmentat més d’un 40% respecte abans de la crisi. Els canvis en el món de la comunicació i la paradoxal transformació que ha suposat l’anomenada «democratització de la informació» amb les xarxes socials al mateix temps que la concentració del capital dels grans mitjans és cada vegada en mans més reduïdes i per tant amb un major poder de control dels relats sobre els esdeveniments polítics i socials. I com no podia ser d’alta manera, perquè allí on hi ha dominació hi ha sempre resistència, com les famílies han desenvolupat tot un seguit d’estratègies per sobreviure i combatre aquesta estructural despossessió amb o sense l’ajuda de moviments socials més o menys polititzadors dels dolors socials que patim actualment.

Debat al voltant del darrer informe de Taifa. Diumenge 23 d’octubre, 12h30. Sala Micaela Chalmeta, Fira d’Economia Solidària de Catalunya, Recinte Frabra i Coats, C/ de Sant Adrià, 20, Barcelona.

Informe 11: La desposesión de la vida cotidiana  Llegir més

Per entendre el capitalisme Barcelona, 2016
Per entendre el capitalisme (Barcelona, octubre 2016)

L’objectiu del curs és la presentació d’una visió rigorosa i crítica dels aspectes més rellevants del capitalisme actual immers en una profunda crisi tot analitzant la seva evolució i les conseqüències pel conjunt de la societat. Des del seminari Taifa proposem una anàlisi de conjunt de la societat capitalista, una aproximació sistèmica que aborda els àmbits de la despossessió social i ecològica, de la dominació patriarcal i de l’explotació laboral. Proposem una explicació, destinada a un públic general, sobre com funciona el sistema productiu i financer, el rol del diner i el mercat en la nostra societat així com el paper de l’Estat i la política econòmica dels governs en l’actual era neoliberal. Aquesta totalitat capitalista està protagonitzada per un conflicte de classes que posa de relleu les múltiples contradiccions del sistema i els propis límits del capital.

Llegir més

Presentació

L’objectiu del curs és la presentació d’una visió rigorosa i crítica dels aspectes més rellevants del capitalisme actual immers en una profunda crisi tot analitzant la seva evolució i les conseqüències pel conjunt de la societat. Des del seminari Taifa proposem una anàlisi de conjunt de la societat capitalista, una aproximació sistèmica que aborda els àmbits de la despossessió social i ecològica, de la dominació patriarcal i de l’explotació laboral. Proposem una explicació, destinada a un públic general, sobre com funciona el sistema productiu i financer, el rol del diner i el mercat en la nostra societat així com el paper de l’Estat i la política econòmica dels governs en l’actual era neoliberal. Aquesta totalitat capitalista està protagonitzada per un conflicte de classes que posa de relleu les múltiples contradiccions del sistema i els propis límits del capital.

Llegir més

web_colourful_chavs_by_micfoto-d41ln54Publicat a La Directa el 5/07/2016
El Brèxit ha mostrat la nítida divisió del Regne Unit en classes socials i la veu dels britànics pobres.

Els britànics han decidit deixar la UE. I ha esclatat l’escàndol. Ara sembla que el fet que hagin guanyat els partidaris d’abandonar-la sigui una desgràcia terrible, per als britànics, per a Europa i per al món sencer. I es multipliquen els qualificatius contra qui ha votat pel Brèxit amb un menyspreu terrible: irracionals, irresponsables, estúpids… (Carlin, periodista anglès que treballa per El País). És aquesta la seva visió de la democràcia? Si aquest resultat és tan terrible, per què es va permetre el referèndum? Fa tota la impressió que el van consentir perquè en cap moment van pensar que els partidaris de sortir-ne guanyarien. Quantes trampes, en aquesta consulta!

El resultat em porta a fer una interpretació en clau de classe. Han votat per quedar-se les elits, els negocis, els yupis de la City, la gent que té feina, aquella a qui li va bé i els joves que –il·lusos!– pensen –com a joves que són– que a ells també els anirà bé. No és casualitat que sigui la borsa i la moneda les que mostren més sobresalt davant la sortida, una evidència que els capitals són els que estan més preocupats davant la mínima possibilitat de no poder continuar fent negocis magnífics. I han votat per sortir aquells que han estat deixats al marge, els treballadors de les antigues zones industrials que no tenen feina, els ancians amb les pensions fortament retallades, els que viuen a les zones rurals quasi abandonades, els que pateixen la competència dels immigrants en la seva recerca de feina, d’habitatge, de recursos socials. És a dir, els pobres. Aquesta votació ha mostrat clarament a qui fa mal Europa. El referèndum ha suposat una oportunitat per fer sentir la seva veu i estan dient que les seves vides s’estan deteriorant.

Una oportunitat que els xenòfobs que sempre han existit al país –molt actius– han sabut aprofitar. Cal dir que el reforç al rebuig del immigrants que ha suposat aquest vot de sortida és terrible, que algunes de les raons d’aquest vot de sortida mostren la deshumanització de milions d’habitants del Regne Unit i la seva misèria ideològica. Són raons tremendament equivocades –per descomptat– i, per tant, s’han de rebutjar. Però, són millors les que regeixen el vot dels que només pensen que així ells tindran millors condicions laborals i de vida, sense pensar en els milions de persones que aquesta Europa està deixant de banda? Més de la meitat del Regne Unit se sent molt malament dins aquesta comunitat. Lisa MCKencie, sociòloga anglesa especialista en relacions laborals, diu: “Jutjant a partir de les meves investigacions, jo sostindria que el debat del referèndum en el si de les comunitats de classe treballadora no té res a veure amb la immigració, malgrat la retòrica. Té relació amb la precarietat i la por. Tal com em va dir un grup de dones de l’est de Londres: “Estic farta que em diguin racista perquè em preocupo de la meva mare i del meu fill” o “No envejo ningú que necessiti un sostre i no se’l pugui permetre tampoc”. (SP, juny 2016).

Si es pensa amb una mica de calma, es pot observar que passa el mateix a molts altres països de la Unió, entre ells, el nostre. Per què no han de tenir dret a mostrar el seu malestar? Per què els dirigents econòmics i polítics, aquells a qui els va bé, no se’n volen adonar?

La UE ha de canviar si vol que les ciutadanies l’apreciïn. I ho estan dient tots els dirigents. El problema és que no se sap cap a on canviarà, perquè el senyor Hollande, per exemple, diu: “S’ha de reforçar la UE en defensa, seguretat, control de fronteres, ocupació…” i els altres dirigents demanen calma i tranquil·litat. És aquest el canvi que impulsaran? No es volen adonar que el que fa que no es valori la UE són les duríssimes conseqüències negatives que implica per a la vida de la gent del carrer. No hem sentit dir que s’han d’eliminar els plans d’ajust i canviar-los per suports potents a les activitats sostenibles que generen feina, augmentar el pressupost per millorar les ajudes socials, organitzar la immigració de manera que no causi problemes als més destituïts. O, simplement, explicar amb claredat que no són els immigrants els que causen els problemes, sinó un capitalisme senil incapaç de proveir més de la meitat de la població d’un dels països més rics del món de mitjans de vida decents.

També cal destacar l’exageració dels mitjans de comunicació. Sembla que l’economia europea s’enfonsarà; fins i tot es parla amb alarma de les conseqüències que tindrà per a Espanya. No és tan greu. Potser les empreses del Regne Unit, la City, l’empori del capital i l’especulació financera, perdin una mica d’avantatge comparatiu, però vivim en una economia globalitzada i els capitals, el comerç i la tecnologia ja operen arreu del món amb la coberta de la UE o sense. Que potser la UE no és plena de capitals i empreses de tots els països del món? Que no estan ocupats per empreses europees tots els països de fora de la UE? No expliquen massa que potser algunes empreses i capitals financers que es vulguin deslocalitzar ara passaran al continent europeu, fet que afavorirà els països que les rebin. Els mitjans no tenen escrúpols a l’hora de fer veure que uns moviments de la borsa i la moneda que probablement duraran només uns dies –és ben sabut que el diner és molt espantadís i que la seva primera reacció sempre és intensa– afectaran de manera duradora, per exemple, l’ocupació al Regne Unit, tots els treballadors espanyols de Gibraltar, els ancians britànics que cobren pensions i viuen a Espanya, les exportacions espanyoles… i s’obliden que el Regne Unit no forma part del tractat de Schengen, que permet la lliure mobilitat de les persones –motiu pel qual la immigració que experimenten no té massa relació amb la UE–, i que, per contra, és integrant de l’Organització Mundial del Comerç, que impedeix que els aranzels que poden dificultar les importacions britàniques siguin alts, etc., etc., etc. És un plantejament ple de mentides i asseveracions falses. Per les dues bandes. Però, un cop guanyat el referèndum, l’alarma desfermada al costat perdedor és increïble i intolerable. Fins i tot diuen que volen refer la votació! O sigui, o guanyem o continuem preguntant fins que es contesti el que volem. Ja ho van fer amb el referèndum irlandès i van aconseguir el que volien. Què quedarà de la idea de democràcia si el repeteixen?

També avergonyeix la superficialitat de les anàlisis dels professionals –economistes, sociòlegs, politòlegs i periodistes–, que no deixen de repetir els llocs comuns i insistir en la terrible problemàtica que causarà la sortida, sense intentar explicar el que probablement succeirà. I és més greu perquè ells haurien de saber que la dinàmica no s’assembla massa a la que ells accepten mostrar.

Podríem continuar molt més, però no tenim espai. En resum: el Brèxit ha mostrat la nítida divisió del Regne Unit en classes socials i que els britànics pobres (estimulats per la xenòfoba extrema dreta) han mostrat el seu malestar quan han tingut una oportunitat per manifestar-lo, cosa que tenen tot el dret de fer (encara que algunes de les seves raons siguin equivocades). Que potser perjudiquen –no massa– altres classes socials i una mica més els capitals que operen a la City? Però és que els pobres són els perjudicats des de fa molts anys i ara volen un canvi. I aquest sentiment està àmpliament difós a molts països de la UE. Cal que els dirigents de la UE entenguin correctament el missatge i, si volen que la Unió sobrevisqui, canviïn radicalment la seva política econòmica. I que no acusin els més pobres i marginats del país dels problemes que puguin sorgir de l’abandonament del Regne Unit, sinó la dinàmica de la política econòmica de la UE i dels governs dels països que la conformen. Unes polítiques que han fet que les classes més modestes estiguin sofrint molt i puguin ser presa dels xenòfobs, en lloc de fer que la població britànica pugui viure amb dignitat en una de les zones més riques del món.
Miren Etxezarreta, membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa

Publicat a La Directa el 17/06/2016
L’autor analitza les característiques i els efectes de les reformes dels impostos directes.

En la nostra societat, en general, hi ha molt poc debat sobre els impostos, des d’una visió global. El principal efecte és que la importància de cadascun dels impostos sol ser desconeguda. Si ens remetem a les últimes dades disponibles (any 2013), l’Impost sobre la Renda de Persones Físiques (IRPF) representa el 38,4% dels ingressos ordinaris de l’Estat. Per ordre d’importància, el segueixen l’IVA amb un 25,8% i l’impost de societats amb un 20,2%. Per tant, tot i que l’IRPF és un impost força important, sobre el total d’ingressos, no ho és tant com se’ns fa entendre de vegades.

L’impost i la seva estructura

El primer aspecte important de l’IRPF és que es paga per trams i no sobre el total de la renda. Per posar un exemple, si una persona ingressa un salari net de 65.000 €, pagarà el 46% de la part dels seus ingressos que sobrepassin de 60.000 €. En aquest cas, aplicant l’impost per trams, pagaria 20.845,5 € d’IRPF, un 32% del total d’ingressos. Per tant, no és cert que, per arribar als 60.000 €, es pagui el 46%, al contrari del que donen a entendre la majoria dels comentaris sobre l’impost.

Un aspecte de l’impost força desconegut, que gairebé sempre s’omet en el debat mediàtic, és l’existència de dos grups de rendiments o bases imposables: la general i la de l’estalvi. La base general és la que grava els salaris, les pensions, els rendiments derivats de la propietat d’immobles i els ingressos per exercir activitat econòmica de manera personal (els autònoms). La base de l’estalvi integra els rendiments financers com els dividends, els interessos i els guanys o les pèrdues derivades de la transmissió d’actius financers. Els tipus aplicats per a la base general varien en una escala des del 19,5% per als ingressos nets fins a 12.450 € fins al 46% per als ingressos nets a partir dels 60.000 €. En canvi, per a la base de l’estalvi, varia des del 19,5% per als ingressos nets fins a 6.000 € fins al 23,5% per als ingressos nets a partir dels 50.000 €. Per tant, l’impost beneficia clarament determinades formes d’obtenir ingressos davant d’altres.

Qui afecta?

El debat mediàtic d’aquests dies s’ha centrat en la qüestió de si la frontera en ingressos sobre la qual havia de pivotar el possible augment d’impostos se situava en 90.000 o en 100.000 € d’ingressos i, sobretot, quanta gent afectava. Segons les últimes dades disponibles dels declarants de l’IRPF, de 2013, el 95,81% dels que presentaven la declaració de renda tenien uns ingressos per sota de 60.000 €. Per tant, el grup de contribuents afectat per la modificació és, clarament, una minoria dels que paguen l’IRPF. Cal tenir en compte, a més, que la no obligació de declarar, si no s’arriba a 22.000 € per un sol pagador, fa que quedin fora moltes persones que no arriben a aquesta xifra. Per tant, el percentatge seria superior al 95,81%, si recollíssim tota la població.

No hem d’oblidar que les comunitats autònomes tenen competències en la base general de l’impost, però no tenen cap competència sobre la base de l’estalvi. Això implica que, des d’una comunitat autònoma, es pot regular si els seus treballadors han de pagar més o menys impostos, però no en el cas dels accionistes d’una empresa.

Plantegem una hipòtesi: si la Generalitat tingués competències per augmentar impostos sobre la base imposable de l’estalvi, quanta gent afectaria un augment d’impostos als trams més alts, a partir de 60.000 €? En el cas de Catalunya, estaríem parlant un altre cop d’una clara minoria, ja que només el 5,11% dels declarants tenen una base imposable de l’estalvi superior a 60.000 €.

Tal com hem vist, en l’IRPF, trobem diferències importants en el tractament de les rendes a favor dels rendiments del capital. I també que, a efectes de l’impost, els ingressos a partir de 60.000 € són una minoria molt petita del total de contribuents. Per tant, intentar classificar aquest grup de contribuents com a classe mitjana tan sols serveix un objectiu: emmascarar les diferències de classe de la nostra societat.

Jordi Berbis és economista i membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa

Annette Bernhardt

Annette Bernhardt

Publicat a La Directa el 6/06/2016

Al voltant del debat sobre la revisió del Salari Mínim Interprofessional, l’autor explica com l’aborden diferents paradigmes econòmic.Aquesta setmana hem conegut l’oposició – previsible – de la patronal Foment del Treball a un possible augment del salari mínim. Concretament, el director de relacions laborals de Foment, Javier Ibars, va alertar fa ben poc que un augment del salari mínim «comportaria més atur, menys productivitat, menys competitivitat i un increment del nivell de preus,[…]». Fins i tot va opinar que, actualment, hi havia una certa «demagògia» sobre un possible augment del salari mínim. Tot i que és una postura esperable per part seva, no està de més conèixer quins són els arguments en els quals es basa la seva afirmació, per tal de poder respondre en les condicions corresponents.

Per entendre les valoracions del senyor Javier Ibars, cal conèixer prèviament d’acord amb quin model teòric sobre el mercat de treball fa les seves afirmacions sobre el salari mínim.

A grans trets, la concepció del mercat de treball en la que es basen les anàlisis ortodoxes és substancialment diferent tant de les anàlisis keynesianes com de les marxistes. En el paradigma keynesià, la demanda de treball – o llocs de treball existents – està determinada principalment per la inversió destinada a produir béns i serveis. Per tant, l’atur seria bàsicament una conseqüència de la falta d’inversió en l’economia. En el paradigma marxista, en canvi, la demanda de treball es determina per la possibilitat de produir amb benefici, on aquest es defineix per la seva validació social a través de venda de la producció. En altres paraules, mentre el resultat del procés productiu es pugui vendre en el mercat amb uns marges de profit similars a la resta d’empreses, es mantindran els llocs de treball. I aquests augmentaran o disminuiran en funció d’aquesta contínua validació social de la producció, de la seva venda. Tanmateix, la demanda de treball sempre es veurà matisada per la importància relativa de l’exèrcit de reserva, els aturats, utilitzats com a mecanisme per a pressionar a la baixa sobre les condicions dels treballadors ocupats.

El paradigma neoclàssic, per contrast amb els dos anteriors, concep el mercat de treball com un mercat com qualsevol altre, en el que el punt d’equilibri està determinat principalment pels preus. En termes més planers, per a què no hi hagi ni un aturat involuntari ni cap lloc de treball sense cobrir, cal que els salaris s’ajustin en concordança. Per tant, l’atur se soluciona simplement abaixant els salaris, els llocs de treball ja es crearan automàticament. En línia amb aquesta visió, qualsevol «obstacle» al lliure moviment de salaris – com ara els salaris mínims o els convenis col·lectius – han de ser eliminats o neutralitzats. Tots els discursos que sentim cada dia sobre la «rigidesa» del mercat de treball es basen en última instància en aquest model teòric.

Tornant a les declaracions del senyor Javier Ibars, en els seus arguments fa servir una trampa petita, però summament efectiva a efectes propagandístics: suposa d’entrada que si el salari mínim augmenta, estarà per sobre del salari d’equilibri. En altres paraules, que estarà per sobre del rendiment que s’obtindria d’un treballador que cobrés el salari mínim. Sobre aquesta afirmació, tan sols podem dir dues coses. La primera és que en teoria suposa conèixer el rendiment de les empreses en general, o de les que representa, amb un nivell de precisió tan gran que li permet saber si un salari de 650€ o de 800€ pot ser pagat per les empreses o no. Ens meravella perquè, ara per ara, ens ha estat impossible trobar cap estadística oficial amb tanta precisió sobre els nivells de beneficis de les empreses. El segon element que creiem rellevant és que, amb les seves declaracions, el senyor Javier Ibars deixa en força mal lloc als seus representats, ja que les seves declaracions impliquen que no poden obtenir en un mes l’equivalent a gairebé 800€ mensuals per cada treballador, l’equivalent del Salari Mínim Interprofessional (SMI) actual.

Per tenir una imatge realista de la situació real i la rellevància del SMI, cal saber quants treballadors el cobren. Segons les últimes dades disponibles, del 2013, encara tenim un 1,7% dels treballadors que cobren per sota o l’equivalent al SMI. Sospitem que aquesta xifra, des del 2013, haurà augmentat, però el més rellevant és el reconeixement oficial de què hi ha treballadors que estan cobrant per sota del mínim legal establert.

Com a conclusió, potser haurem de començar a fer preguntes als representants de la patronal sobre els salaris que paguen cada vegada que es pronunciïn sobre el mercat de treball o sobre un augment del SMI. Així no creiem que aconseguim que els augmentin, però com a mínim s’ho hauran de pensar dues vegades abans de pronunciar-se al respecte.

Jordi Berbis, membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa

Publicat a La Directa el 10/02/2016

L’autor analitza les alternatives al capitalisme i defensa els comuns i el municipi com a espais de poder popular instituent per combatre l’Estat.
Des de fa un cert temps, molts corrents de pensament, grups i persones ens enfrontem a la qüestió de com acabar amb el capitalisme, un model de societat que ja ve de lluny i els resultats infernals del qual són cada cop més alarmants i terrorífics.

Per la seva banda, el capitalisme es troba al seu apogeu. El seu model neoliberal, segons afirmen Laval i Dardot, “abans que una ideologia o una política econòmica, és, d’entrada i per davant de tot, una racionalitat que, en conseqüència, tendeix a estructurar i organitzar no tan sols l’acció dels governants, sinó també la dels mateixos governats.[…] El neoliberalisme és la racionalitat del capitalisme contemporani, […] i es pot definir com el conjunt dels discursos, pràctiques i dispositius que determinen un nou sistema de govern (polític econòmic i financer) basat en el principi universal de la competència”. El neoliberalisme canvia l’ésser en si mateix de tal manera que totes les persones estem enfrontades entre nosaltres, defensant i aplicant la llei de la part més forta i preparada sobre la més dèbil i incapacitada. L’excepció són els poders dominants, que sempre troben llocs, espais i interessos particulars en els quals posar-se d’acord.

Les alternatives al capitalisme neoliberal: socialisme o comunalisme
Històricament, podem dividir les respostes plantejades al capitalisme entre les alternatives que segueixen els postulats del socialisme i les que responen més aviat a la línia del comunalisme. Actualment, les alternatives de tipus socialista apareixen més modernitzades, sense la càrrega de la intervenció totalitària de l’Estat ni la direcció vertical d’una avantguarda orgànica, però amb l’Estat com a arma de transició i la propietat pública com a garant de la satisfacció de les necessitats materials. Per altra banda, a les alternatives de tipus comunal, l’Estat no té reconegut cap paper, les persones són considerades els subjectes instituents i les comunitats es regeixen mitjançant els processos constituents. En uns i altres, es manté l’abolició de la propietat privada, s’enalteixen els principis de la propietat en comú com a referent fonamental, el poder horitzontal i l’ajuda mútua com a principi d’intercanvi d’esforços i aportacions en l’accés als béns per cobrir les necessitats. En el socialisme, per contra, el poder existeix i és exercit per l’Estat com a garant, mentre que en el comunalisme el poder es basa en la participació popular, entre iguals. El mateix succeeix amb la propietat, que en el socialisme o és estatal o pública, mentre que en el comunalisme passa a ser exercida en comú, amb l’ús com a producte de la col·lectivitat. De fet, les reivindicacions del que és comú (d’allò en comú d’allò pro comú) “ha renascut en les lluites socials i culturals contra l’ordre capitalista i l’Estat empresarial”, tal com afirmen Laval i Dardot.

Nascut als inicis de la humanitat, el comú o els comuns es postulen com un retorn a la societat primigènia incorporant els coneixements i les experiències recollides durant tota la història de l’espècie humana. És en la meta final on el socialisme i el comunalisme podrien convergir. De fet, Karl Marx contemplava el comunisme com una societat inicial producte de la culminació del procés socialista, com ja apuntaven ell mateix i Engels al Manifest comunista. Però, aquest mateix autor també va contemplar la societat primigènia com una alternativa perquè “ja estava formada per iguals i és la forma revolucionària de la societat, una forma que rebrà un nou contingut després de la mutació històrica que ha experimentat la humanitat i tan bon punt s’hagi superat l’explotació en forma d’esclavatge, servitud i capitalisme”. És a dir, en un altre text, Marx reconeix que les societats comunals són “capaces d’incorporar els avenços del sistema capitalista sense haver de pagar-li un alt tribut. La comuna pot […] convertir-se en un punt de partida directe del sistema econòmic cap al qual tendeix la societat moderna; pot obrir un nou capítol que no comença amb el seu propi suïcidi”.

Actualment, els dos camins romanen oberts i en franca competència. En ambdós corrents, el final del capitalisme es donarà, tal com va dir Marx, quan socialistes i comuners “expropiem els expropiadors”. Ja fa temps que em vaig inclinar per la defensa de les societats comunals. M’inclino per allò comú, rei commune, a costa d’allò públic, rei publicae, i contra allò privat, rei privata. Veig en el municipalisme el procés contra el capitalisme i proposo les societats comunals com a alternativa al capitalisme, tal com defenso als meus articles El municipalisme com a procés contra el capitalisme i La societat comunal com a alternativa al capitalisme. El municipi com a suma de barris i com a àmbit de molts col·lectius que han de ser els subjectes instituents i construir el poder popular que condueixi el procés. Però també com a espai des del qual combatre i dissoldre el poder de l’Estat, mentre el poder popular planifica i transforma la riquesa, avui considerada com a estatal o pública, en comunal. La societat comunal, que naixerà de la voluntat del poder popular d’eliminar els efectes de la propietat privada, exercir la governabilitat política i la presa de decisions entre éssers iguals i compartir els recursos i els béns sota la motivació de l’ajuda mútua: “compartir la felicitat comuna”, que va proclamar Babeuf.

En resum, l’avantatge de la societat comunal respecte al socialisme és que és l’estadi en què desapareixen directament els pilars que sostenen el capitalisme: la propietat, el mercat, els diners i l’Estat.

José Iglesias Fernàndez, membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa.