La independència en un capitalisme ingestionable (II)

En el capitalisme, les crisis es produeixen sempre per excés. La sobreproducció resultant de l’enorme capacitat productiva instal·lada no troba les condicions per ser absorbida en un context de baixa rendibilitat i d’inversió decreixent. Les enormes plètores de capital que circulen a través de les finances no troben negocis on esdevenir rendibles. L’economia mundial pateix des de finals de la crisi dels setanta unes taxes de rendibilitat i de creixement modestes, que els enginys neoliberals no aconsegueixen rellançar. La crisi actual demostra els límits de l’agenda neoliberal i la incapacitat de generar un cicle d’acumulació mínimament sòlid.

El més paradoxal d’aquesta crisi és que, a diferència de les anteriors, no s’està produint un gir en la manera d’entendre l’economia. Més aviat al contrari, està suposant un aprofundiment del neoliberalisme que ha servit per demolir l’Estat del benestar i traspassar el patrimoni públic i col·lectiu al sector privat. La despossessió i la gestió autoritària de la societat esdevenen dues característiques definitòries de la recomposició de l’estratègia capitalista a la recerca de la rendibilitat necessària, en aquest context on l’expansió productiva esdevé impossible. Tot s’ha de destinar a la feble reproducció del capital. No queda marge per al pacte social.

I generar un nou cicle de creixement capitalista no és gens fàcil. Primer cal destruir tot el capital excedentari. Les empreses més ineficients i els sectors menys competitius en el mercat globalitzat en seran les víctimes i l’atur seguirà augmentant. No hi ha cap raó perquè l’ajustament s’aturi abans d’arribar al nivell salarial dels xinesos, dels indis o dels bengalís. El problema central que planteja el capitalisme és que el desenvolupament de les forces productives que ha permès un alt nivell de producció material topa amb unes relacions socials que limiten l’accés i el gaudi de la riquesa produïda col·lectivament a grans capes de la població.

Vincle entre independència i recuperació de les sobiranies

El capitalisme del segle XXI ens proposa per als pròxims anys entorns socials en els quals les condicions de vida de la majoria continuaran deteriorant-se i on les institucions públiques intervindran en simbiosi perfecta amb les necessitats definides pel capital internacionalitzat en el marc de la Unió Monetària Europea per assegurar la seva reproducció. En el context de l’Estat espanyol, aquest procés de reestructuració institucional i econòmica s’està produint per minimitzar les conseqüències del col·lapse del règim del 78 sorgit de la Transició i molt probablement acabarà en un recanvi d’elits i una segona Transició pactada per dalt.

En el cas català, pel que fa a l’eventual escenari de ruptura independentista amb l’Estat, malgrat el resultat enverinat del 27-S, no podem deixar passar l’oportunitat històrica d’acabar d’eixamplar el suport a aquest escenari amb un procés constituent ampli i popular que aglutini tota aquella esquerra social i política que, malgrat ser aliada en bona part de les nostres lluites, ha quedat despenjada del procés independentista per la intransigència convergent, que ha convertit les seves imposicions en traves per obtenir el suport democràtic nítidament majoritari que encara ens cal.

“Els interessos hegemònics que comandin el procés de transició cap a la República Catalana determinaran que el procés sigui veritablement emancipador”

Aquest és l’estret marc en el qual es desenvoluparan les polítiques públiques, sumant al mateix temps el limitat marge de maniobra que permet l’encara vigent Estat de les autonomies. L’actual intervenció institucional —i també en una eventual República Catalana— pot proposar dos models. Pot defensar que per al bon funcionament social cal complir les restriccions que marquen les necessitats del capital —pagament del deute, control del dèficit i privatitzacions—, un capital més o menys agressiu i autoritari depenent del color de la gestió institucional, però explotador i altament desposseïdor de la riquesa col·lectiva, o bé intentar una gestió millor, honesta i progressista amb propostes merament estètiques que posen l’accent en la lluita contra la corrupció, en la transparència i en la presa de (algunes) decisions democràtiques sense voler afectar el nucli productiu i financer actual, quedant així limitada per imperatiu econòmic a gestionar la misèria. Ambdós models ens semblen antisocials i indefensables.

En el nostre cas concret, cal afegir-hi que la reivindicació independentista esdevé per si mateixa un element desllorigador que se suma també al procés de superació alternativa de la crisi. Cal tenir en compte, però, que tant el procés de transició envers la República Catalana —quins siguin els interessos hegemònics que la comanden—, així com el caràcter que se li doni a República, aquesta determinaran que aquest procés pugui esdevenir veritablement emancipador o esdevingui la reproducció dels mateixos interessos de classe en un altre marc institucional.

Enfront d’una economia tan deteriorada, que no sembla que pugui millorar a mitjà termini i que en el millor dels casos ens tornaria a una situació anterior a la crisi en què la majoria de les persones es veuen obligades a accedir a un mercat de treball cada vegada més agressiu per garantir la seva subsistència i que en cap cas no pot donar cabuda a tothom, cal una aposta política centrada a donar cobertura material a les necessitats que el mercat capitalista no pot garantir. En aquesta tessitura emergeix la necessitat d’una estratègia que aspiri a construir l’entorn social del “bon viure” canviant les relacions socials actuals.

Així doncs, cal superar els marcs restrictius de la gestió impossible de la misèria d’un capitalisme que no pot ser de rostre humà sinó, com a molt, de maquillatge progressista. I això cal fer-ho sense renunciar a posar la lògica institucional a treballar per la construcció d’un veritable procés de transformació. És necessari plantejar formes institucionals i d’intervenció social que superin la gestió del que hi ha i esdevinguin punts de partida d’aquest procés. El Seminari d’Economia Crítica Taifa ha proposat una “brúixola” per validar la direcció transformadora de les propostes a partir d’una matriu de criteris caracteritzada pels principis següents:

— Avançar cap a formes de propietat no privada: comunal, cooperativa, municipal i estatal.

— Desenvolupar processos productius que no siguin explotadors: ni capitalistes, ni patriarcals, ni espoliadors de la natura.

— Establir mecanismes de redistribució equitatius.

— Establir mecanismes de presa de decisions democràtics, no jeràrquics ni despòtics.

— Impulsar projectes que prioritzin la comunitat per sobre l’individu, respectant la llibertat individual.

Destaquem, a més, que aquesta matriu té moltes similituds amb la proposada per Michael Lebowitz. L’autor canadenc parteix d’una proposta de sistema orgànic fonamentada en un triangle: 1) la propietat social dels mitjans de producció, 2) la producció social organitzada pels treballadors i treballadores, i 3) la satisfacció de les necessitats i objectius socials.

Des d’ambdues propostes podem aprendre i mostrar de quina manera les lluites i aspiracions actuals estan relacionades amb la visió d’una societat centrada en la igualtat (on no hi ha la propietat privada dels productes del treball social passat), en el desenvolupament de les capacitats humanes (on hi ha protagonisme en totes les nostres activitats productives) i en la solidaritat i la comunitat (on la nostra mútua dependència no és la dels productors mercantils indiferents en un mercat). Sobre aquests elements, proposa Lebowitz, construirem un nou sentit comú, que reconegui la importància de lluitar per una societat en la qual la condició per al lliure desenvolupament de cada un és el lliure desenvolupament de tots.

Ens els darrers temps veiem que cada cop més persones brinden suport a opcions que proposen la ruptura com a punt de partida de la construcció de nous models de societat. El gran repte de la pròxima dècada consistirà a plasmar en propostes concretes la il·lusió que transmeten els plantejaments polítics transformadors. L’aposta política que ens cal defensar gira al voltant de la idea que existeixen tota una sèrie de sobiranies reals i materials —alimentària, energètica, residencial, cultural, (re)productiva— que han de ser recuperades, en alguns casos conquerides, per la ciutadania, a partir de desenvolupar processos i projectes d’acord amb els valors presentats en la matriu anterior.

Ja existeixen avui multitud de processos oberts i en marxa, portats a terme per diversos col·lectius i moviments, que amb la seva acció proposen una superació dels valors i els límits del capitalisme. Partim de la base que un projecte concret que es desplegui a partir de la nostra intervenció transformadora pot tenir molta més potència política que mil discursos. Cap experiència que triomfa no és una experiència petita. Cadascuna és una mostra gegant d’allò que podem fer.

Les petites-grans victòries que suposen aquests projectes concrets, en la reivindicació del treball de formigueta i l’aspiració de transformar aquí i ara, ens permetran superar el marc del There Is No Alternative thatcherià imposat per la deutecràcia i els sacrificis a la ‘realpolitik’ de l’esquerra existent als governs de signe progressista. Visibilitzar que es pot subordinar la producció al control democràtic per garantir la reproducció material de la vida al marge dels mecanismes de control del capital, a part de cobrir unes necessitats concretes, permetrà acumular un nivell de força política conscient, imprescindible per transformar el sentit comú de la majoria i plantejar un pols creïble a les polítiques de la UEM: ajust estructural, pagament del deute i euro.

L’estratègia antagonista, si no es vol convertir en un pedaç, ha de partir de la base, d’allò material i concret, per anar teixint el marc de relacions socials i productives alternatives. En el capitalisme del segle XXI, com defensàvem al primer article d’aquesta sèrie publicada a CRÍTIC al setembre, no existeix una altra via possible per assolir la veritable independència, una independència que vagi més enllà de la formal estructura d’Estat, fetitxe creient de l’autonomia d’allò polític, sense relació amb l’economia, la producció i —molt important— les idees, el sentit comú acceptat, la ideologia. Parlar d’independència sense entomar de forma clara i precisa els mecanismes de control i gestió de tot allò indispensable per a la reproducció de la vida significa obviar que avui el control real de tots aquests àmbits vitals ja no es troba circumscrit al marc estatal, sinó determinat per la lògica del capital internacionalitzat i les seves institucions rectores.

L’estratègia i el discurs independentista avui, si vol ser emancipador, no pot obviar ni el procés de reestructuració del capitalisme, ni tampoc l’adequació de la lògica estatal d’acord amb les necessitats de reproducció ampliada del capital. Hem d’entomar aquesta complexitat si no volem reduir el procés independentista a un discurs fetitxista, que obvia què significa ser sobirans avui en el marc de la UE i de l’estancament econòmic mundial.

El municipalisme: àmbit d’intervenció concret i immediat

Al nostre parer, l’àmbit municipal és l’àmbit adequat des d’on es poden iniciar aquests processos de transformació. Entenem el municipalisme no solament com un àmbit geogràfic, sinó sobretot com una proposta de proximitat que permet el contacte i la intervenció directa de les persones en els assumptes que les afecten. Serà en aquest àmbit on en els temps vinents podem acumular més força política i construir projectes concrets que, com dèiem, ens permetin visualitzar que sí hi ha alternatives al capitalisme.

La institució ha de quedar subsumida als processos transformadors atorgant-los tot el suport en el seu desenvolupament. Allà on no sigui possible, per la inexistència de dinàmiques robustes, la institució hauria de tenir un paper dinamitzador de projectes en la direcció del guany de les diferents sobiranies, que concretarem en el tercer i darrer article. Perquè els projectes esdevinguin transformadors i duradors, l’aposta des d’un principi ha de generar dinàmiques comunals en què els processos de guanys de cadascuna de les sobiranies integrin la participació política tant de la institució com de les persones del municipi. Una de les bases d’aquesta proposta és no donar un paper protagonista a la intervenció institucional, sinó subordinat, alhora que potenciador dels processos de transformació que ja es troben en marxa i que plantegen, en àmbits diversos, guanyar les sobiranies indispensables per desenvolupar una vida digna.

“Nosaltres volem superar el capitalisme; per tant, hem de ser conscients que en algun moment caldrà avançar en processos de desobediència i de conflicte amb el poder”

Les dificultats que suposa enfrontar aquesta tasca són enormes. D’una banda, existeixen les dificultats derivades de l’actual sistema capitalista i la seva hegemonia, en tots els nivells, no solament cultural o institucional —com és moda recordant Gramsci—, sinó també, i sobretot, productiu, financer i ideològic. Som conscients que en aquest moment, atesa la divisió internacional del treball que defineix el capitalisme global, existeixen multitud de processos productius així com infraestructures que no tenen sentit des d’una lògica transformadora i autocentrada, és a dir, vinculada a la satisfacció de les necessitats col·lectives a partir de les potencialitats internes del nostre territori. D’altra banda, existeix la dificultat de definir un procés de transformació conseqüent amb la nostra capacitat d’acumular força política de caràcter anticapitalista. Tot plegat, reptes de futur.

A llarg termini, caldrà definir un escenari a escala regional i nacional que ens permeti articular la proposta més enllà del municipi, entenent que la cobertura de moltes de les necessitats i, en definitiva, la democratització del model productiu a partir d’una proposta de sobirania productiva requereix la intervenció a escala estatal.

Sempre partirem de la realitat actual i de les possibilitats que el marc econòmic, polític i jurídic ens presenta. Però cal ser molt clars en aquest punt: nosaltres volem i apostem per superar el capitalisme i avançar cap a formes diferents de societat; per tant, hem de ser conscients que en algun moment caldrà avançar a partir de processos que impliquin desobediència i conflicte amb el conjunt de poders, econòmics i institucionals, que formen el capitalisme.

En el tercer —i darrer— article caldrà concretar aquest desplegament sobiranista aquí i ara. Perquè la República Catalana que anhelem no es construeix des del parc de la Ciutadella.

Josep Manel Busqueta, Ivan Gordillo i Pau Llonch són membres del Seminari d’Economia Taifa.

* Us recomanem que llegiu el primer article d’aquesta futura trilogia, que va publicar CRÍTIC al setembre, sota el títol: “La independència de Catalunya en un capitalisme ingestionable (I)”.

Publicat a Crític el 17/12/2015