Lluís Ràfols
El pati de l’escola pot ser un espai ingènuament anticapitalista. És el cas, per exemple, de l’esport que s’hi juga, que és, quasi sempre, un esport d’equip. Pel que fa als adults, en canvi, un dels esports que més creix en practicants és el running, un esport que permet la pràctica individual, la competició individual, l’autosuperació individual, el benestar individual, … Una perspectiva que s’estén al conjunt de la vida. Es tracta d’una comminació constant a anar més enllà d’un mateix, el que suposa assumir en la pròpia vida un desequilibri permanent, no descansar o parar-se mai, superar-se sempre i trobar el gaudi en aquesta mateixa superació de tota situació donada. És com si la lògica d’acumulació indefinida del capital s’hagués convertit en una modalitat subjectiva. Cadascú està cridat a concebre’s i conduir-se com una empresa, una “empresa de si mateix” com deia Foucault.
Com si lògica d’acumulació indefinida del capital s’hagués convertit en una modalitat subjectiva, cadascú està cridat a concebre’s com una “empresa de si mateix”, com deia Foucault
Veiem, doncs, que fins i tot la mínima i superficial comunitat de l’esport d’equip acaba sent dissolta en el necessari procés d’individualització de l’ésser humà en el capitalisme, situant la superació individual com una nova religió. Si aquest procés arriba a desarticular les figures col·lectives més trivials, com no ha de fer-ho amb les dimensions més essencials de la comunitat? En el capitalisme no hi ha lloc per a el que és col·lectiu, ni tan sols se’n contempla la possibilitat, és perillós, ja que el capitalisme nega la comunitat, la col·lectivitat, posa l’individu com a origen i ho fa ontològicament. El capital ocupa la realitat, qualsevol cosa, per poder ser, ha d’esdevenir, en un moment o altre, capital, ha de passar per alguna de les seves metamorfosis. El món és del capital: el desenvolupament de l’ésser humà, de la vida, hi estan supeditats. La vida sencera i la societat que la sosté s’emmotllen, com més va més, a les exigències del capital. És per això, que les nostres vides i els aspectes entorn dels quals s’articulen han hagut d’esdevenir mercaderies.
En aquest sentit, darrerament s’han desenvolupat tot un seguit de mecanismes de subordinació del treball al capital que aprofiten el culte a la individualitat i l’amplifiquen, com per exemple la substitució del treball assalariat pel treball autònom i l’emprenedoria. Però la majoria de casos de projectes d’autoocupació responen a una reconfiguració de les relacions productives, en què el capital externalitza cap a la mateixa força de treball l’organització de temps, fins i tot instruments de producció, basant-se en uns objectius de productivitat. Amb això, el capital compra la força de treball ja en condicions de “rendibilitat” i desposseïda dels drets laborals que s’han anat conquerint al llarg de dècades de lluita obrera. Així, tant les treballadores ocupades com les desocupades són impel·lides a la permanent “millora” individual, unes amb la formació contínua dins les empreses i les altres amb el tractament de l’atur des d’una perspectiva individualitzada que converteix a aquest individu en part del problema.
Darrerament s’han desenvolupat mecanismes de subordinació del treball al capital que aprofiten el culte a la individualitat i l’amplifiquen, com per exemple la substitució del treball assalariat pel treball autònom i l’emprenedoria
L’altra cara de l’exacerbació de l’individu, és la dissolució de la col·lectivitat. Així l’Estat, inclinat per naturalesa a afavorir l’acumulació, va relegant al ciutadà a la condició d’usuari i consumidor, en comptes de reconèixer drets de ciutadania, atorga titularitats a eventuals usuaris, perquè els individus puguin rebre diferents serveis en forma de productes. L’objectiu final és crear una dinàmica de consumidors de productes socials, al mateix temps que es generen unes capacitats de mercat i de finançament que són font de negoci per al sistema capitalista. Aquesta degeneració del ciutadà cap al consumidor es manifesta en la degradació dels serveis públics bàsics i la seva conformació a la lògica del capitalisme.
D’aquesta forma els continguts i les pràctiques de l’educació s’aparten d’una concepció humanista creadora d’esperits lliures i crítics, i es remeten a un model empresarial on es gestiona la formació de la futura mà d’obra en qualsevol dels diferents graus d’especialització. Pel que fa a la salut, aquest desplegament del capitalisme ha portat a un model biopositivista cada vegada més enfocat a tractar parts específiques de l’organisme humà, deixant de banda els abordatges sistèmics que considerin en conjunt els determinants, tant físics com socioculturals, que es donen en els grups humans i no en persones individuals. Així doncs, la salut s’ha reduït, essencialment, a sanitat o provisió d’assistència. Per tant, s’ha d’insistir a recalcar que la realitat és molt diferent de la que descriuen les autoritats sanitàries o els mitjans de comunicació: les causes més importants del deteriorament de la salut de la població en general no són ni genètiques ni derivades d’actituds “insanes” a nivell individual. Les causes dels determinants socials es produeixen per les diferents eleccions i prioritats polítiques dels governs, les empreses, els sindicats i les diverses forces socials que tenen algun tipus de poder polític. Cal afegir que aquesta concepció individualista de la salut, i en plena coherència amb el desenvolupament general del capitalisme, ha fet oblidar tot un vessant de la salut laboral que és la que té a veure amb el treball més arrelat a la comunitat. Igual que el treball remunerat, el no remunerat implica l’exposició a riscos de seguretat, d’higiene, ergonòmics i psicosocials, però els accidents i les malalties relacionats amb el treball domèstic i familiar, que són molt més freqüents en el sexe femení, no es recullen ni es prevenen de manera sistemàtica.
El capitalisme, especialment en la seva fase de crisi, està desestructurant les formes de vida d’una forma molt greu per a la salut física i mental i dificultant enormement el desenvolupament personal i social de les persones
Aquesta problemàtica s’agreuja en situacions de crisi, ja que l’ajust macroeconòmic del capitalisme s’està traslladant a àmbits ocults de la societat, la família i les persones: s’ajusta al carro de la compra, canvia l’organització familiar, es recorre a les xarxes de suport, s’intensifiquen els treballs domèstics, es reorganitzen els temps i s’assumeixen noves activitats i habilitats, moltes vegades amb estratègies de pura supervivència que són molt dramàtiques. Les implicacions en termes de qualitat de vida, en l’àmbit de salut i també humà, són nefastes. El capitalisme, especialment en la seva fase de crisi, està desestructurant les formes de vida d’una forma molt greu per a la salut física i mental i dificultant enormement el desenvolupament personal i social de les persones. Aquí intervé de nou la individualització sistèmica, ja que mentre assistim a la despossessió més gran de drets i de recursos, que afecta especialment la població més vulnerable, s’està generalitzant un discurs que pretén animar-nos a sortir de la crisi amb esforç, tenacitat i bona predisposició – sempre en clau individualista -, com si depengués de cada individu assolir els recursos per tirar endavant, com si l’ésser humà no fos essencialment un ésser social.
Com hem vist, ens hi juguem la vida, si volem que aquest joc s’acabi, caldrà deixar la ingenuïtat de l’esbarjo i començar la classe.
*Xavier Garcia és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa. Aquest article ha estat publicat a La Directa (19/12/2016) i forma part d’una sèrie monogràfica al voltant de l’informe La despossessió de la vida quotidiana.