BENJAMÍN BASTIDA – La Directa 23/01/2015
Els governants dels països de la Unió Europea, gairebé tots, s’esforcen a assegurar que estem a punt de sortir de la crisi econòmica. Cal preguntar-se, però, qui sortirà i en quines condicions, és a dir, quina mena de sortida s’està anunciant.
Tot fa pensar que els governs, en tant que avaladors de l’estabilitat del sistema i per tant, representants dels interessos del capital, formulen com a objectiu el retorn a la situació anterior al 2007-2008 en unes condicions més favorables per a generar plusvàlua: reanimació selectiva de la producció gràcies a l’augment de les vendes de béns i serveis, amb la reducció dels costos laborals i dels costos derivats de la provisió de serveis públics, eliminant precisament els seu caràcter públic, privatitzant-los en la majoria dels casos.
L’estratègia utilitzada pels governs en la conformació d’aquest nou context socioeconòmic es pot resumir en dos conjunts de mesures que es pretenen complementaries però, en realitat, es contraposen: flexibilització de la política monetària (major disponibilitat per tal que els bancs concedeixin crèdits) i alhora, amb l’objectiu de prevenir la temptació del país a “viure pel damunt de les seves possibilitats”, manteniment del compromís de reducció del dèficit.
Fins aquí la caracterització en termes tècnics. En termes col·loquials es tradueix així: “Animeu-vos a consumir mentre nosaltres reduïm les prestacions socials i els serveis públics que fins ara es finançaven a càrrec del pressupost estatal. Tot perquè hem de complir amb les nostres obligacions internacionals; altrament els inversors no tornaran a invertir a casa nostra ni a deixar-nos diners”.
Aquesta constatació i aquest advertiment sobre el comportament dels inversors són comuns a la dreta conservadora i a la suposada esquerra socialdemòcrata. Per a ambdós es tracta d’una llei econòmica d’obligat compliment. Aparentment correspon a allò que realment succeeix. L’anàlisi marxista va més enllà, més al fons, de l’observació del que succeeix i desentranya les relacions de poder, les hegemonies variables i els enfrontaments que s’expressen com a formes de xantatge en el comportament dels inversos d’una banda i dels governs receptors de l’altra. Economia del xantatge seria una denominació adient per a la situació que proposa el capital com a sortida de la crisi. Els últims destinataris i víctimes del xantatge serien les respectives poblacions de cada estat.
Xantatge és la campanya de prevenció i advertiments als votants grecs en el moment en què el president grec, Antonis Samaras, no aconsegueix imposar al poble les receptes de la Troika. Si Syriza guanya les eleccions i Alexis Tsipras es converteix en el President democràticament elegit i sobretot, si compleix les promeses electorals sobre una reestructuració o gran quita del deute grec per a establir com a prioritat l’atenció a les necessitats socials, s’adverteix als votants grecs que la inestabilitat que provocarà aquest fet tindrà l’efecte de foragitar els possibles inversors.
Aquest xantatge es completa tant a Grècia com en les paraules del ministre espanyol d’economia amb sentències tan commovedores i convincents com “necessitem préstecs per a pagar els sous dels funcionaris, les pensions de la gent gran, per mantenir l’atenció sanitària de qualitat als hospitals, per sostenir l’educació universal, per finançar la recerca de qualitat …”
És necessari naturalment atendre aquestes despeses, però resulta que el punt prioritari en cadascun dels estats de la Unió Europea és el pagament del deute i la reducció dels impostos a les empreses transnacionals, a les rendes més altes i a les grans fortunes.
No és fàcil sortir d’una situació de xantatge. Només és possible reconeixent-la com a tal i enfrontant-la directament amb el xantatgista.
Benjamín Bastida és membre del Seminari Taifa
Article original: La Directa