Elena Idoate – La Directa 29/10
La Vaga De Totes és una iniciativa que pretén reinventar l’instrument de lluita que és la vaga per a denunciar l’opressió de les dones en diferents àmbits de la vida: el social, el laboral i la reproducció. Com explica el seu bloc, sorgeix a partir de constatar que la vaga general que coneixem fins ara “es limita a interpel·lar a un treballador assalariat immers en el mercat laboral reconegut, tot excloent a moltes persones i a molts treballs.” Aquest enfocament suggereix que cal aprofundir en una sèrie de reptes en què l’economia crítica porta molt de tremps treballant.
Una primera qüestió seria repensar el concepte de treball assalariat. El treball assalariat sorgeix principalment en la força de treball masculina, i els drets laborals i els instruments per defensar-los s’han articulat entorn un nucli concret de la força de treball –els treballadors masculins de mitjana edat. No ha estat pensat des de les dones ni des dels marges de la precarietat. Les dones treballadores de la llar, dels serveis, amb contractes temporals, a temps parcial i altres perfils ja suposem, a Catalunya, el 47% de l’ocupació total i el 43% de les hores treballades, percentatges molt més elevats que anys enrere (el 1990, eren el 33% i el 31%, respectivament). La producció mercantil ha deixat de ser una valorització només d’àmbits masculinitzats. La participació de les dones s’enllaça amb tot un conjunt d’estratègies de mercantilització, segmentació, empobriment i atac contra les condicions de treballen un context d’aliança capitalista patriarcal. Aquesta, feminitza un conjunt d’activitats -valors d’ús- (cures de les persones i les llars: educació, salut, alimentació, neteja,…) per a desvaloritzar-les -valor de canvi-.
El capitalisme necessita subordinar les relacions socials, i en la seva etapa senil, encara són més necessàries totes aquestes estratègies de despossessió de la riquesa col·lectiva, de reapropiació de les rendes per al capital i de subordinació dels coneixements, hàbits i costums als valors capitalistes.
Des d’un punt de vista teòric, també ens trobem amb el repte de superar les limitacions analítiques que suposa la centralitat del treball assalariat. L’economia generalment situa en el centre de la teoria les formes d’opressió en el si de la producció mercantil que involucren el treball assalariat, enfrontant-lo als mitjans de producció. Però a banda d’això, hi ha molts altres aspectes de la vida social de les persones que les enfronta amb l’apropiació de la riquesa i del fruit del treball. El capitalisme necessita subordinar les relacions socials, i en la seva etapa senil, encara són més necessàries totes aquestes estratègies de despossessió de la riquesa col·lectiva, de reapropiació de les rendes per al capital i de subordinació dels coneixements, hàbits i costums als valors capitalistes. Les dones, que som qui assumim més responsabilitats a les llars, tenim un protagonisme en molts actes de consum. També som les principals receptores de serveis públics, bé perquè els utilitzem més o bé perquè ens encarreguem de cuidar a la canalla i la gent gran, sent partícips de gran part dels serveis públics socials. Les retallades, privatitzacions i l’encariment del cost de la vida ens afecten específicament a les dones. Aturades, jubilades, estudiants, cuidadores, mestresses de casa, … entrem, en la nostra vida quotidiana, en conflicte amb les formes capitalistes d’apropiació de la riquesa comuna.
Tot això també suggereix una relectura dels treballs i el conflicte amb el capitalisme. Aquest és un tema àmpliament tractat a l’economia feminista. Els treballs mercantils i la producció de plusvàlua no és un àmbit en si mateix, és la punta d’un iceberg conformat per diferents treballs, la majoria ocultats a l’esfera domèstica. I aquest enfocament comporta una rearticulació del conflicte, en què no tan sols compta l’apropiació de la riquesa material sinó l’impediment de la reproducció de la vida en si mateixa en totes les seves facetes.Com explica Amaia Pérez Orozco a Subversión feminista de la economía “encara que el marxisme ho anomeni com un conflicte capital – treball assalariat i el feminisme marxista com un conflicte amb tots els treballs, realment fa referència a un conflicte capital-condicions de vida.” L’explotació capitalista entesa no només com a apropiació del fruit de treball personal i col·lectiu, sinó com un assalt a les condicions de vida i desenvolupament de les persones permet una comprensió més rica del món.
Article original: La Directa