Entrades

Podeu escoltar l’audio de la xerrada “La politica economica a la sombra de la UE” que feu la Miren Etxezarreta, membre del seminari Taifa, el passat 2 de maig a la Uninversidad de León.

Descarrega l’audio (archive.org)

Font: redapoyomutuoleon.blogspot.com.es

Escribo estas líneas en una semana que nos dicen que será crucial para Europa, la UE y para el Euro1. Parece que estamos frente a una “refundación” de la UE y muchos dicen que la UE de los próximos meses y años no se parecerá en nada a la UE que conocemos hasta ahora. Escribir pues un artículo sobre la UE en estas circunstancias podría parecer una misión más propia de la astrología que otra cosa. Sin embargo, aunque muy probablemente veamos renegociar y modificar tratados, instituciones y políticas, deberíamos ser capaces de observar cuales son los rasgos estructurales de la UE y sus grandes tendencias de futuro. Lo que sigue es la presentación de distintos elementos, que espero que puedan servir para analizar y comprender mejor todos los cambios que va a sufrir la UE próximamente.
Llegir més

Ivan Gordillo | L’ACCENT | Desembre de 2011

Veient com s’ha desenvolupat la darrera de les enèsimes cimeres europees això de la crisi sembla predestinat a seguir igual. La línia argumental i explicativa de la crisi, on rau el pecat original de les errònies polítiques econòmiques, és la mateixa. Les mesures proposades són molt semblants a les aplicades fins ara. Elles s’emmarquen dins del paradigma monetarista, l’anomenat neoliberalisme en la seva vessant política. No s’abandona cap dels pilars bàsics d’aquest: obsessió pel control de la inflació, integrisme monetari, reducció d’impostos i liberalització del capital, desregulació del mercat laboral, reducció de salaris i control aferrissat del dèficit i el deute públic. Tot un paquet de polítiques econòmiques per conduir l’economia i la societat per una via molt restringida que s’ajusti a aquesta teoria. L’evidència empírica dels darrers anys demostra que les polítiques de retallades no han ajudat a sortir de la crisi sinó que l’han agreujat.
Llegir més

Ja està a la venta el número monogràfic conjunt de les revistes La Lletra A – Ecologista – Libre Pensamiento (Baladre, Ecologistas en Acción, CGT) dedicat a la Unió Europea ¿Unión Europea pa qué?, ¡pa ná!. Aquest número compta amb un article Joan Junyent, membre del seminari Taifa.

¿Unión Europea pa qué?, ¡pa ná!

¿Unión Europea pa qué?, ¡pa ná!

¿Unión Europea pa qué?, ¡pa ná!
Revista conjunta La Lletra A – Ecologista – Libre Pensamiento
EDITA: Baladre, Ecologistas en Acción, CGT
DATA: Enero 2012
FORMAT: 72 pág. A4
ISSN: 1575-2712
PVP: 3€
VENTA ONLINE: Planeta Finito
Llegir més

IVAN GORDILLO | La Directa 01/03/2012

La Unió Europea, reunida amb caràcter d’urgència, aprovava, la passada matinada del 21 de febrer, el “rescat” de l’economia grega, sumant grans dosis de dramatisme a la nocturnitat habitual en aquestes reunions. I ja van prop de trenta fosques cimeres celebrades des que va esclatar la crisi. Els membres de l’Ecofin (que reuneix les responsables dels ministeris d’economia i finances de la UE) tancaven les negociacions sobre les condicions que imposaran a Grècia a canvi de l’entrega de 130.000 milions d’euros. Dos anys després del primer paquet d’ajudes han necessitat novament, per a no declarar-se en suspensió de pagaments, la intervenció de la troika (Unió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional). Aquesta vegada el tipus d’interès dels préstecs serà lleugerament inferior al 5% del pla de 2010. L’acord inclou la participació de la banca privada (sobretot d’Alemanya i França) que reestructurarà el seu deute grec amb una quitança del 53%, operació que acabarà representant unes pèrdues del 75%. Tot plegat, una maniobra jurídica per no declarar oficialment la fallida (default) que activaria el dret de cobrament de les assegurances (credit default swap, CDS) sobre l’impagament del deute sobirà grec, quelcom que evidenciaria la insolvència del conjunt del sistema financer internacional.
Llegir més

Francisco Ferrer, Seminari d’economia crítica Taifa.

Al borde de los precipicios

Cuatro años después del estallido de la crisis del sistema financiero mundial, el mundo económico sigue colgando de un hilo; diariamente nos bombardean con noticias de amenazas: recesiones mundiales, colapsos bancarios, rebajas de ratings, quiebras de países, volatilidades nunca conocidas, caídas de los mercados de acciones, desplome de ventas de grandes empresas, destrucción de empleo sin precedentes… Observamos que los recortes que ayer prometieron como la medicina necesaria, hoy quedan cortos y mañana nos esperan otros de magnitud desconocida. La «receta global»: expulsar de la producción y rebajar el consumo de millones de personas, se propagó por el mundo rápidamente en los primeros meses de 2010. Todos los indicadores reales, inversión, empleo, producción, han empeorado notablemente desde entonces. Después de tantos rescates fallidos, de tantos recursos dilapidados, el sistema sigue hundiéndose y deteriorando el nivel de bienestar de sus ciudadanos, las crisis de las deudas soberanas no es sino otra etapa en un largo camino de derrumbe. Debemos preguntar: ¿Quo vadis, capitalismo?
Llegir més

JORDI BERBIS | Setmanari La Directa 19/12/2011

Aquesta setmana, arran del que s’ha anomenat crisi del deute, els governs alemany i francès han posat sobre la taula la potencial integració fiscal de bona part de la Unió Europea. És a dir, l’adopció de normes comunes en despesa pública i impostos. L’adopció de normes comunes pel que fa a impostos genera dubtes sobre quin ha de ser el model: estem parlant de baixar encara més els impostos a les empreses o tindrem un impost sobre la renda realment progressiu a tot arreu?

Essencialment, les mesures proposades al tractat van en dues direccions. D’una banda, s’augmenta el pressupost destinat a possibles rescats d’estats. De l’altra, es constitucionalitza l’equilibri pressupostari.
Llegir més

ELENA IDOATE / SEMINARI TAIFA | Setmanari La Directa | 08/11/2011

La proposta de convocar un referèndum a Grècia sobre l’aplicació de l’acord de la cimera de l’Eurozona referent al deute hel·lè va suposar una sotragada a les institucions europees. I és que la ciutadania decideixi sobre l’aplicació de mesures que tindran conseqüències molt greus sobre les seves condicions de vida fa pànic als mercats financers, que castiguen la democràcia perquè, en majors dosis que les que estem acostumades, pot ser un obstacle a la voràgine neoliberal de la qual s’alimenten. Finalment la situació s’ha reconduït ràpidament i la proposta de referèndum ha estat retirada. Amb tot plegat, han deixat clar que aquest tipus de mesures es couen a les altes institucions i s’implanten amb poc debat i gens participació democràtica. I amb moltes presses. La reacció a la idea del referèndum dels socis europeus que posen els diners d’allò que anomenen fons de “rescat” va ser exercir una gran pressió per a l’aplicació del pla sense matisos. La posició de força de Merkel i Sarkozy, vertaders artífexs de la darrera maniobra de rescat, és molt perversa, ja que presten els diners que han de salvaguardar els interessos dels seus bancs molt exposats al deute dels estats europeus més vulnerables. Compten amb una important capacitat de xantatge, ja que Grècia està molt necessitada de finançament per al funcionament del seu dia a dia. Amb el recolzament de l’FMI, han bloquejat els 8.000 milions d’euros del sisè tram, aprovat el passat 21 d’octubre, del pla d’assistència, cosa que vol dir que estan disposats a deixar que el sector públic es quedi sense diners per a fer front al pagament de nòmines i pensions si no s’aplica el pla de l’eurozona. Aquest és un acte sanguinari, que culmina una sèrie de mesures encaminades a escanyar l’economia grega, però alhora és potser un precedent d’hostilitats més greus per a qui no acati les ordres. Les amenaces d’aïllament absolut i d’una important represàlia econòmica i financera fan que, aparentment i a un curt termini, no acceptar els plans d’austeritat sigui un salt al buit. Barroso va voler tornar a vaticinar la suposada catàstrofe: “sense l’acord de Grècia amb la UE i el FMI, les condicions pels ciutadans grecs seran molt més doloroses, i sobretot per als més vulnerables.” El que no volen advertir-nos és del desastre econòmic i social que resulta de continuar aplicant les mesures neoliberals que exigeix Europa. Cada cop és més clar que els termes en els que es pretén rescatar a Grècia i Portugal, i els requeriments que es fan a la resta d’economies perifèriques, són una estratègia encaminada al fracàs que no ofereix solucions a la crisi del deute sinó que l’empitjora.

Els plans d’ajustament, desastrosos per a la recuperació econòmica
L’any 2009, el quadre macroeconòmic grec era bastant dolent. El PIB es va contraure el 2,5% i la taxa d’atur se situava en el 10,2%. El dèficit públic era molt elevat (15,4%) i l’Administració havia acumulat un deute del 113% del PIB. El govern va començar a implementar plans d’austeritat que es van endurir amb el primer fons de rescat el maig del 2010. Els diners prestats per part de l’eurozona estan condicionats a l’adopció de dures mesures de tall neoliberal de retallades i degradació de drets laborals i socials. Grècia va establir un programa de privatitzacions gegantí, equivalent al 20% del seu PIB. La despesa pública va patir intenses retallades, centrades en pensions i salaris públics, es van reduir els ens municipals i es van pujar els impostos al consum. Es va reformar el sistema de pensions per a disminuir el nivell de prestacions i es va fer una reforma laboral que precaritza encara més les condicions de treball. Tot això ens resulta bastant familiar, malgrat que nosaltres no hem estat “rescatats”. Aquestes mesures tenen l’objectiu immediat de reduir el dèficit i assegurar el pagament del deute. I de fer contents als mercats financers. La filosofia neoliberal diu que quan més es retalla, major confiança adquireixen les institucions i més es pot recuperar el creixement econòmic. Però l’activació de l’economia poc es basa en actes de fe, i les polítiques d’ajustament en són nefastes.
Les causes de la crisi econòmica, a Grècia, a casa nostra i a qualsevol altre país que l’està patint, tenen arrels molt profundes, però la seva gestió està endinsant les nostres economies en l’espiral recessiva que es va engegar a l’inici de la crisi. La caiguda del PIB, que en el nostre cas va tenir el seu origen en l’explosió de la bombolla immobiliària, desencadena un cercle viciós en el que les empreses, per a fer front a la caiguda dels beneficis, redueixen plantilla i salaris. L’increment de l’atur comporta un deteriorament dels ingressos dels treballadors, que redueixen el seu consum. Llavors les empreses veuen com cauen els seus nivells de vendes i tornen reduir plantilles i sous, i el cercle torna a començar. Els ingressos de les administracions públiques no paren de caure, perquè els impostos més importants són els que graven les rendes salarials i el consum. Les retallades de la despesa pública, doncs, acaben empitjorant la reactivació de l’economia i la capacitat futura de reduir el dèficit i retornar el deute. L’aplicació de mesures d’ajustament fan més gran el deute, i els resultats són prou coneguts en les experiències del FMI a Amèrica Llatina i Àfrica. A finals dels 90 el Ramón Fernández Duran ens deia que el FMI era “el bomber piròman”, una expressió que avui en dia podem atribuir a la Unió Europea. La davallada del PIB a Grècia el 2010 va ser pitjor que l’any anterior (-4,5%) i la taxa d’atur es va elevar fins al 14,1%. El dèficit va continuar alt perquè van caure els ingressos fiscals i l’endeutament va augmentar. La bola es fa cada cop més grossa fins que esdevé insuportable. Itàlia i Portugal estan reiteradament en el punt de mira, perquè les receptes neoliberals deterioren l’activitat econòmica i les seves finances públiques no milloren. Llavors, les prescripcions europees cada cop són més severes. El comissari europeu d’Afers econòmics està demanant que el govern italià faci reformes més ofensives.
A casa nostra, tenim una rèplica d’aquest desastre. El PIB, que havia recuperat taxes positives, en el tercer trimestre de l’any gairebé s’ha estancat, i s’abandona definitivament qualsevol esperança de recuperació. La principal raó és la reducció del consum públic, o dit d’una altra manera, les retallades. Sens dubte, el més dramàtic és l’impacte de tot plegat en el món laboral: l’atur ha repuntat i el setembre va assolir el ritme més alt en els darrers quinze anys i seguirà creixent els propers mesos. L’Organització Internacional del Treball ha assegurat que, aquí, la destrucció de llocs de treball encara no ha tocat fons. També alerta de que l’escenari post crisis és de recuperació de l’economia però no dels llocs de treball destruïts, ja que el creixement serà molt dèbil i els beneficis de les empreses no s’utilitzaran per a generar ocupació. Sembla, doncs, que el pastís s’està fent petit però els empresaris tindran l’oportunitat de quedar-se amb porcions més grans. I aquest repartiment més desigual que deteriorarà l’ocupació, les condicions laborals i els salaris, i també minvarà els ingressos públics que depenen fortament d’aquestes variables. La crisi va per llarg si no canvien les estratègies.

Acords per canviar-ho tot i que no canviï res
L’FMI, l’OCDE i, amb major èmfasi, l’OIT, adverteixen, sorprenentment, que els plans d’austeritat deterioren la capacitat de recuperació econòmica. Dins la Unió Europea, hi ha també veus discrepants. Però no paren d’exigir retallades i reformes profundes de debilitament dels drets socials i laborals. L’FMI en el recent informe de perspectives de l’economia mundial indica que els beneficis que obtenen les empreses no arriben a les famílies i el consum està molt feble. A aquests alçades, ja no es tracta de quan convé fer les mesures d’estímul i d’austeritat, ni de la seva intensitat. Es tracta de que es faci una aposta en ferm pel rescat del benestar de les poblacions.

El pacte de l’eurozona, que s’havia publicitat com a la solució final de la crisi del deute grec, és en bona part més del mateix. La recapitalització de la banca no conté exigències suficients com per a assegurar-ne la solvència. Si els detalls de la forma de càlcul són de gran importància, vol dir que no s’està atacant vertaderament a les pràctiques financeres que porten al sistema bancari al risc del col·lapse. No té molt sentit que es doti d’un bilió d’euros un fons que ha de funcionar de tallafocs, sense realment fer-se efectiu. Però la qüestió clau és la condicionalitat que acompanya la quitança del 50% del deute grec. S’exigeix l’aplicació d’un altre pla d’ajustament i més reformes neoliberals. L’objectiu és controlar els efectes de la quitança i, malgrat els bancs s’hagin d’anotar pèrdues, fer pagar un preu molt alt a les classes populars gregues, europees.

És impossible que Grècia, i països en situacions similars, pagui tot el que deu. Tard o d’hora, serà inevitable un canvi de rumb d’aquestes polítiques. Les protestes de resistència a les polítiques d’ajustament és una variable que compta molt poc en els rígids esquemes d’aplicació del neoliberisme, però caldrà que les classes populars forcem noves vies per a la solució de la crisi del deute. L’escenari actual és el de desgavell polític: dimissió del primer ministre grec Papandreu, s’especula amb la de Berlusconi, eleccions anticipades i moltes protestes als carrers. Parlar del futur de l’euro les conseqüències de la suspensió de pagaments d’un dels seus estats membres és ciència ficció, però aviat tindrem les primeres experiències. Una possible fallida de l’Estat grec tindria repercussions a la banca, especialment alemanya i francesa perquè posseeixen títols, es podria engegar una davallada en cadena. La interconnexió de les economies fruit de la desregulació de les finances ha demostrat ser devastadora, i la crisi del deute grec s’expandirà a altres indrets i pot afectar a diverses capes de la societat. Però aquest contagi no és absolutament incontrolable. Els mecanismes que decideixen que la crisi la paguem les classes populars no estan només en els mercats, fora del nostre control, sinó que també ho estan en les mesures que s’adopten. I les que s’han adoptat fins ara són molt injustes. El futur de l’euro i de la crisi del deute depèn de que es puguin adoptar noves orientacions. En el projecte de moneda única, aquests canvis són gairebé impracticables. L’euro és equivalent a plans d’austeritat, a dualitat d’un centre fort i una perifèria ofegada i sotmesa. El Banc Central Europeu no pot prestar als Estats el crèdit que necessiten, com fan altres bancs centrals, però donen barra lliure a la banca privada. L’euro representa l’hipertròfia financera i a l’orientació de la política econòmica en benefici dels capitals financers. El conflicte entre la deutecràcia i les poblacions a les quals es sotmet s’està traslladant a les instàncies europees.

Article original: L’espiral dels plans d’ajustament a Europa

A càrrec de: Miren Etxezarreta i Joan Junyent (membres del seminari Taifa)

Des de principis del 2010 l’economia espanyola s’ha vist sotmesa a grans pressions des de les institucions internacionals i els mercats financers. La magnitud del deute del país sembla haver-los facilitat una forta pressió sobre el govern espanyol per tal de sotmetre el país a un dur programa d’ajust que ha suposat una severíssima política econòmica que ha conduït a deteriorar les condicions de vida, de treball i drets socials de la població. Entre les mesures mes recents s’hi destaquen la reforma de les Pensions i el Pacte Social que han signat el Govern, la patronal i els sindicats, i que, sense dubte rebrà el suport de la majoria dels partits polítics. En aquesta xerrada es proposa repassar les mesures i intentar avaluar les repercussions dels mateixes en les condicions de vida i els drets socials de les classes populars i el teixit democràtic del país.

Data: 29 de març,
Hora: 19:30h.
Lloc: Ecoconcern, Carrer Mare de Deu del Pilar, 15, ppal. (a prop del Palau de la Música) Metro: Urquinaona L1,L4.

Davant dels durs atacs a les condicions de vida i drets socials que la població i les classes treballadores estan experimentant en aquests darrers temps, i convençuts que és important que les persones interessades tinguin
la possibilitat de debatre sobre la natura d’aquests atacs, les seves causes i les seves conseqüències, el seminari Taifa es proposa iniciar unes xerrades de debat que puguin facilitar l’aprofundiment en la comprensió d’aquestes dinàmiques. L’anàlisi i el comentari serà des del punt de vista de les classes populars.

Les xerrades tindran una periodicitat mensual i tindran lloc a Ecoconcern a les 19:30h. Es proposa que un ponent faci una exposició prèvia d’uns 45 minuts i es dediquin al debat uns altres 30 o 45 minuts. Els ponents seran membres del seminari Taifa tot i que ocasionalment es contempla convidar altres ponents. El programa es beneficia de la cooperació d´Ecoconcern que presta el suport logístic.

Campanya UE ¿Pa qué? Pa quién?

Campanya UE ¿Pa qué? Pa quién?

A l’actualitat la Unió Europea s’ha convertit en un dels agents fonamentals en l’avenç de les polítiques neoliberals. L’objectiu del curs es centraria en presentar quins són, des dels seus orígens, els objectius del procés de construcció europea així com quins instruments ha emprat per la consecució d’aquest objectius. Analitzar quins són els reptes presents i futurs de la Unió així com els diferents impactes socials, ambientals i econòmics del procés esdevindran també temes centrals del curs.

CALENDARI

  • La història del procés de construcció europeu i el paper de les seves institucions. Es mostra el context històric en el que s’ha desenvolupat el projecte europeu, d’acord a l’evolució del capitalisme, així com s’assenyalen les principals fites, orígens, raons pel seu establiment, agents impulsors i diferents etapes. En aquesta sessió es veurà també quina és la funció de les diverses institucions que conformen la Unió Europea.
    Cursos del Seminari Taifa

  • La política econòmica de la UE: Es presenta l’evolució en matèria de política econòmica de la Unió i quins elements concrets converteixen, des de la signatura de l’Acta Única, a la UE en un dels vaixells insígnia del neoliberalisme a nivell mundial.
    Cursos del Seminari Taifa

  • La política social de la UE. Existeix un Model Social europeu? Del “Welfare” al “Workfare“, la política d’ocupació i la “Flexicurity“, la tergiversació del Model Social Europeu, l’enduriment de la política social, les privatitzacions, la política migratòria i el Dumping Social són algunes de les qüestions que s’abordaran en aquesta sessió.
    Cursos del Seminari Taifa

  • La dimensió política de la UE. La UE un projecte en expansió. La flagrant manca de democràcia existent en tot el projecte de construcció europea com un intent de dotar-se de dimensió política al marge de la participació de la ciutadania. D’acord al paper de la UE en el marc de la globalització, s’analitzaran les raons que hi ha darrera els diferents projectes d’expansió actualment en marxa: l’expansió a l’Est, el Tractat de Barcelona i la protecció europea ala zona del Magrib i els projectes de lliure comerç de la UE amb l’Amèrica llatina o l’Àfrica.
    Cursos del Seminari Taifa

  • Les Conseqüències de la UE per a la població i el medi ambient. Es mostrarà la incidència del procés de construcció europea en la vida de les persones i l’economia del estats membres. S’analitzarà com el desplegament del model europeu a nivell productiu es basa en l’increment de l’ús dels combustibles fòssils (concentració productiva i expansió del transport motoritzat) amb un fort impacte ambiental i converteix a la UE en un dels principals causants del canvi climàtic. Es veurà també com el model d’agrobussines promogut per la UE suposa l’aposta per un model que destrueix els equilibris territorials i pressiona de manera brutal sobre els recursos (sobretot hídrics i alimentaris).
    Cursos del Seminari Taifa

  • La Unió Europa i la crisi. S’analitzarà el paper que està tenint la Unió Europea en la crisi econòmica actual, des de les primeres mesures que pren el BCE a l’agost del 2007 fins al moment present així com les perspectives de futur que s’endevinen per a la Unió.
    Cursos del Seminari Taifa

Aquest curs es realitzarà sota demanda.