El casament de la neboda i el banc d’aliments

BENJAMÍ BASTIDA / La Directa | 13/01/2014

Les últimes setmanes de l’any van deixar uns contrastos insultants per a tota persona amb un mínim grau de sensibilitat social. En pocs dies, a Barcelona van coincidir el casament de la neboda del magnat indi de l’acer i la campanya de recollida de productes destinats al Banc d’Aliments. Una primera reacció podria formular-se així: El casament ha constituït una ostentació obscena. Quina és la riquesa i el poder de qui pot gastar seixanta milions d’euros en un casament i imposar totes les condicions? De quina ètica estem parlant? Al seu costat, la necessitat d’un Banc d’Aliments subratlla situacions insostenibles i l’èxit de la campanya és un signe de solidaritat i una forma de lluitar contra la pobresa.

Els mitjans de comunicació, en general, van oferir tota mena de detalls sobre el casament. En canvi, es van mostrar escassament crítics davant la utilització privada d’un edifici públic com és el Museu Nacional d’Art de Catalunya, davant la clausura de bona part d’un espai ciutadà i davant l’assistència a la cerimònia de les màximes autoritats del Govern català i de la ciutat de Barcelona. S’ha tractat de difondre la idea que la celebració d’aquesta cerimònia ha reportat a Barcelona grans beneficis en termes de “renom internacional” i, així mateix, en termes econòmics ja que no ens ha costat res perquè “tot ho han pagat ells”. Tant el pròpiament privat (hotels, banquets, festival pirotècnic…), com de l’àmbit públic (el lloguer de la Sala Oval del Museu, les mesures de seguretat…). El que la cerimònia i concomitants han deixat a la ciutat s’estima en més de 60 o 70 milions d’euros i, a més, es diu que també han deixat encàrrecs a empreses del país, creació de llocs de treball, etc.

Cal desemmascarar les trampes del llenguatge convencional. Què vol dir que “han deixat a la ciutat”? Qui és o qui són “la ciutat”? Els que s’han beneficiat d’una o altra manera de l’ostentació han estat unes quantes empreses específiques, durant un període molt limitat de temps i amb molt poca repercussió en l’estructura industrial de la ciutat. No és d’esperar que aquests empresaris o, si més no, algun d’ells, ampliïn l’empresa i creïn llocs de treball permanents gràcies a haver contribuït a la realització del luxe. No es compleix la “teoria del vessament o del degoteig” segons la qual, quan la copa de cava dels potentats està prou plena, es vessa, degota cap a la ciutat, cap a la resta dels ciutadans. Per contra, el que es demostra és que no existeix el degoteig ni tan sols en una situació tan ostentosa com la cerimònia de referència. Les propines no són degoteig…

El comentari anterior condueix a una revisió de conceptes generals utilitzats sovint. Expressions com “el país”, “la nostra ciutat”, “Catalunya”, “Espanya”, “la societat civil”, defineixen una cosa que és, en part, veritat (un espai comú: tots i totes anem al Titànic), però emmascaren aspectes essencials de la realitat, sobretot quan es tracta de jutjar situacions o proposar estratègies de política econòmica. El que queda intencionadament ocult és que, en aquest espai comú, els interessos dels posseïdors del poder i la riquesa i els dels desposseïts estan estructuralment enfrontats. La fam dels que van al banc d’aliments (a la bodega del vaixell) és incompatible amb la despesa i el luxe desmesurat del casament (en els salons de primera classe).

Una revisió conceptual similar s’hauria de fer respecte a la campanya del Banc d’Aliments. Alguns mitjans la promouen ja que consideren que el Banc és una forma de lluitar contra la pobresa, quan la veritable lluita s’hauria de centrar en les causes que generen la pobresa. Això del Banc pot ser un pal·liatiu en situacions d’emergència però corre el risc d’ocultar la necessitat d’enfrontar-se al sistema que condueix a aquestes situacions.

Benjamí Bastida és membre del Seminari d’economia crítica Taifa

Font: La Directa

Skip to toolbar