L’assalt a les pensions (J. Iglesias)

JOSE IGLESIAS / La Directa | 19/11/2013

El Seminari d’Economia Crítica Taifa presentava, el setembre d’enguany, l’informe Les pensions no es toquenper advertir la població sobre un nou atac al sistema públic de pensions. La nova reforma, anomenada Llei del Factor de Sostenibilitat i l’Índex de Revalorització de les Pensions, té com objectiu prioritari reduir les despeses en tots els tipus de pensions establertes en el model públic de pensions. Tot i això, aquesta reforma no és la primera ni serà l’última, ja que l’objectiu final és la conversió d’un sistema públic de pensions a un sistema majoritàriament privat, en mans de bancs i asseguradores. Cal, doncs, insistir en la gravetat de la situació, perquè ens hi va el nostre futur, el nostre present.

Un assetjament continuat a les pensions

L’any 1985, es donava el tret de sortida al procés de privatització del sistema de pensions amb l’aprovació de la Llei de Pensions, que augmentava el període de càlcul de la base reguladora de dos a vuit anys. La Llei va provocar la segona Vaga General del període constitucional. L’any 89 es va aprovar la Llei de Fons Privats de Pensions per legalitzar una alternativa al sistema públic i l’any 1995 es rematava la feina al Congrés dels Diputats on, amb l’acord dels sindicats CCOO i UGT, es van adoptar els Pactes de Toledo, que materialitzaven un atac directe a les pensions públiques que fomentava el benefici privat. Des que es van signar els Pactes de Toledo fins l’any 2007, els fons privats de pensions es van disparar de 12.822 milions d’euros a 85.843 milions d’euros. Des d’aleshores, s’han succeït diferents normes per facilitar i accelerar el procés de privatització. La Reforma del 2011 va introduir clares mesures per obstaculitzar l’accés al sistema públic de pensions i per aconseguir cobrar el 100% de la prestació. Es va ampliar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys, el període de cotització mínima es va ampliar de quinze a 25 anys, i el període de càlcul de la base reguladora s’amplia dels 35 als 37 anys. L’actual reforma vol reduir el poder adquisitiu dels pensionistes mitjançant el mal anomenat “Factor de Sostenibilitat”, que resumidament proposa jubilar-se més tard i amb una prestació més baixa.

L’ofensiva global del capital contra els sistemes públics de pensions

Podem identificar dos trets fonamentals de l’ofensiva contra el sistema públic de pensions. En primer lloc, a nivell estructural, recordem que el capitalisme perviu i es transmuta d’acord amb unes característiques sistèmiques que el defineixen: creixement continu, beneficis privats com a motor fonamental i Neoliberalisme com a model d’acumulació actual. Per tant, en aquesta nova ofensiva del capitalisme, l’Estat esdevé un instrument essencial per a l’expansió i creació de nous mercats privats en les àrees de l’àmbit públic com la sanitat, l’educació o les pensions públiques. Banc Mundial, FMI, OCDE i Unió Europea pressionen els estats perquè facin reformes per privatitzar allò públic. Especialment interessant és el cas de la Unió Europea. Creada com un espai de lliure circulació de mercaderies, serveis i capitals, i amb l’euro com a moneda única, la Unió Europea vol consolidar la zona mercantil amb un mercat borsari que pugui competir en volum de negoci amb Wall Street, la City londinenca, etc. Dotar aquest mercat requereix molts recursos financers, i la conversió dels sistemes públics de pensions en sistemes privats són una font de calers massa atractiva per als capitalistes com per deixar-los escapar.

En segon lloc, cal tenir present un altre motiu pel qual, pel capitalisme, el sistema públic de pensions no té futur. Si la base del model públic de pensions roman en la solidaritat entre treballadors assalariats i pensionistes, és a dir, es recolza en un mercat amb plena ocupació, el nou model neoliberal d’acumulació es recolza en un camí de creixement sense treball assalariat. Així ho demostra la pujada incessant de l’atur, molt per sobre de les dades de creixement econòmic en els darrers 30 anys. Si el treball ja no pot suportar el finançament de les contribucions a les pensions públiques, per al capitalisme ja no té sentit mantenir-les actives. D’aquí la insistència en les rformes que les vagin fent desaparèixer paulatinament. Per tant, darrera del debat de les pensions no hi ha un problema tècnic, sinó una lluita ideològica i política.

Mobilització i lluita de classes, per una societat més justa i igualitària

Sempre que parlem de pensions hem de tenir clar que el seu finançament és un tema de distribució de la riquesa social. En algunes societats les pensions es paguen amb impostos (que paga tota la població) en lloc de fer-ho mitjançant les cotitzacions dels i les treballadores. Per tant, ens podem preguntar: per què el cost dels membres del govern, diputats i senadors, dels jutges i membres de la fiscalia, l’exèrcit, la policia, la Casa Reial, els alcaldes i regidors, o els ajuts a l’església i ONG, o la mateixa despesa social (educació, sanitat, etc…), han de sortir dels impostos, i les pensions no poden fer-ho? Encara més, quant ha costat salvar els bancs? Estem davant d’un problema de distribució social de la riquesa. S’ha volgut emmarcar com una qüestió d’insuficiència, quan en realitat el quid de la qüestió és la distribució de la renda. Es pretén que creguem que la sostenibilitat del sistema públic de pensions depèn de “quants són els que produeixen”, quan la variable important és “quant es produeix”.

Tot i això, hem de tenir clar que les persones que estem compromeses amb la recerca d’un procés de transformació del capitalisme hem d’anar més lluny i no només reclamar l’ajuda per a la gent gran, sinó també per a altres col·lectius socials en situació de vulnerabilitat; hem de defensar que aquests sistemes socials estiguin protegits des de l’esfera pública, a part de reclamar la desvinculació d’altres drets (com el de la Renda Bàsica de les iguals), del mercat de treball assalariat, per crear espais lliures, en els quals es puguin organitzar altres activitats independents de les lleis del mercat capitalista. Com diu Albert Corominas, a un article a la revista Sin Permiso del mes d’octubre, “afortunadament, no hi ha mal ni govern que tants anys duri. Excepte si no fem res per impedir-ho”.

Jose Iglésias Fernández és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa

Font: La Directa

Skip to toolbar