Entrades

Imagen: fábrica de coches automatizada.

ELENA IDOATE – CATARSI 20/02/2019

Jo ja li he dit, alcalde, que si es posava a vendre, es desnaturalitzava, que deixava de ser aturat en termes intològics, José Luis Cuerda, Tiempo después.

Podem afirmar que l’atur és un fenomen que únicament ha existit en el capitalisme i que forma part dels seus fonaments. Les empreses competeixen entre elles tot cercant maneres de produir més amb menys costos laborals per tal d’obtenir més beneficis i acaparar els mercats. Aquesta dinàmica ha fet que l’economia mundial hagi desenvolupat una capacitat de producció de mercaderies brutal amb requeriments de treball cada cop més petits. Però això, en la majoria dels casos, no ha servit per a viure millor i treballar menys i ha generat un excedent de força de treball. L’expulsió de mà d’obra fora dels circuits de producció és una de les màximes expressions de la despossessió dels propis mitjans de vida a la qual el capitalisme sotmet a la força de treball.

La participació de la població en el treball mercantil no és extensa. Les estadístiques de la OIT indiquen que, a banda dels 190 milions d’aturats i aturades, el 38% de la població mundial està  fora de la força de treball. D’aquests, el 70% dels que estan en edat de treballar són dones. A més a més, el 42% de la població ocupada té un lloc de treball vulnerable.

Més capitalisme, menys treball

Quines dinàmiques creen aquest enorme excedent de força de treball? Principalment, els avenços tecnològics dirigits fonamentalment a estalviar llocs de treball tal com imposa l’imperatiu de la competència entre capitals. Les formes de produir han anat incorporant màquines i programes informàtics que automatitzen els processos productius amb el resultat d’una reducció de la quantitat d’hores de feina per cada unitat de mercaderia. Es desenvolupen màquines, robots i tot tipus de tecnologies que substitueixen activitats realitzades per les persones, redefinint processos i cadenes de producció per tal que les hores de treball viu siguin el més rendibles possibles. Amb certes excepcions, la tendència va cap a la desqualificació de les feines; convertint-se en accions simplificades que executen i enllacen un seguit de processos el més automàtics possibles. No tan sols el treball esdevé sobrer, sinó que els seus coneixements i habilitats, especialment els més globals, esdevenen superflus.

Els anomenats optimistes tecnològics confien en l’expansió d’activitats que compensen la pèrdua de llocs de treball. Però el problema és que gairebé totes les activitats són susceptibles de ser substituïdes per màquines i els sectors emergents contenen encara més tecnologia. Els avenços tecnològics actuals i futurs suposaran canvis rellevants en el món de la producció. El desenvolupament de la robòtica que incorpora càlculs espacials i versatilitat, entre d’altres prestacions, podrà automatitzar tot tipus de feines treball, fins i tot aquelles que no són rutinàries ni repetitives. El comerç, l’hostaleria, la distribució i la indústria ja n’estan notant l’impacte, que s’estendrà a activitats com la sanitat i l’educació. Els llocs de treball creatius i d’anàlisi també estan amenaçats per la tecnologia de les macrodades i el desenvolupament d’algoritmes d’aprenentatge automàtic i altres formes d’intel·ligència artificial.

Tot apunta que l’automatització del treball conduirà en el futur a una situació d’excedent brutal de llocs de feina. Martin Ford explica que “sens dubte el treball poc especialitzat continuarà veient-se afectat, però també molts llocs directius que han estat exclusivament per a titulats universitaris els quals estan a punt d’adonar-se que les seves feines es troben a la corda fluixa per l’automatització i els algoritmes predictius”.

Tot apunta que l’automatització del treball conduirà en el futur a una situació d’excedent brutal de llocs de feina

La sobrecapacitat estructural i el continu desenvolupament de les tecnologies estalviadores de llocs de feina són alguns dels factors que expliquen un dels fenòmens més recents del capitalisme actual: la recuperació sense ocupació. Les darreres crisis s’han saldat amb una reactivació econòmica, assolint nivells de producció i beneficis sense precedents, però sense crear prou llocs de feina com per a mantenir baixos els nivells d’atur. Arran de la darrera crisi del 2008, les empreses han intensificat l’explotació del treball produint més amb menys plantilla i han incorporat tecnologies que accentuen aquest fenomen. Per tant, per analitzar la destrucció dels llocs de treball no ens hem de fixar només en les crisis sinó també en les recuperacions. Un exemple d’això és la relocalització d’indústries cap als seus països d’origen desindustrialitzats durant la globalització, on s’instal·len màquines molt potents però tan sols uns pocs llocs de feina.

El volum de persones desocupades depèn d’altres variables que modifiquen la incorporació o la retirada de la població activa. Amb la globalització, el capitalisme ha afegit quantitats ingents de mà d’obra al treball assalariat d’economies com la Xina, la Índia i del sud-est asiàtic, mentre que en alguns territoris desindustrialitzats es concentren alts índex d’atur. En l’evolució de la mà d’obra operen mecanismes sexistes i també racistes, com les fronteres, lleis i intervencions armades que limiten la incorporació als mercats de treball occidentals de les persones que migren o voldrien migrar. Són moltes les variables que influeixen en la incorporació de la població a l’activitat laboral, i en conseqüència, també a l’atur, i la seva magnitud depèn de la capacitat de les societats de mantenir econòmicament a les persones al marge de l’activitat laboral mitjançant prestacions públiques i el repartiment d’ingressos familiars. Per exemple, les dades de l’Eurostat indiquen que a la UE el 78,9% de la població en edat de treballar està en situació d’activitat, mentre que a Catalunya, on la taxa d’atur és més elevada, el percentatge és del 84%. Si Catalunya tingués la taxa d’activitat mitjana de la UE, 240.000 persones sortirien de la població activa i la taxa d’atur es reduiria a la meitat.

En l’evolució de la mà d’obra operen mecanismes sexistes i també racistes, com les fronteres, lleis i intervencions armades que limiten la incorporació als mercats de treball occidentals de les persones que migren o voldrien migrar

Si l’atur és fruit del capitalisme, també cal considerar que és resultat d’una concepció patriarcal del treball i de l’activitat. El treball de cures, relegat a la família patriarcal i assignat a les dones, suposa una gran quantitat d’hores de treball que es realitzen al marge de l’ocupació i de l’atur. La incorporació de la dona en el treball mercantil ha suposat un increment de la força laboral. Aquest nou enllaça dues tensions: la contradicció entre l’excedent de treball i l’expansió d’activitats que empren mà d’obra precaritzada, i el conflicte entre la reproducció de la vida i l’acumulació de capital. Els llocs de treball a temps parcial ila retirada durant llargs períodes de la vida laboral que caracteritzen el treball mercantil de les dones exemplifiquen aquestes tensions. Com explica Maria Pazos Morán, “les absències femenines per raons de cures, i especialment per maternitat (…) poden convertir-se en definitives per abandonament propi o per acomiadament, sobretot en països amb més gran inestabilitat laboral, precarietat i atur, així com escassedat de serveis públics i manca d’implicació dels homes”.

El treball de cures, relegat a la família patriarcal i assignat a les dones, suposa una gran quantitat d’hores de treball que es realitzen al marge de l’ocupació i de l’atur

La gestió neoliberal de l’atur

De la mateixa manera que el treball assalariat ha experimentat un conjunt de transformacions i s’han generalitzat formes de treball precàries, l’atur al seu torn ha patit una sèrie de canvis. Simplificant molt, ens trobem amb un atur cada cop més segmentat. D’una banda, hi ha l’atur anomenat de difícil ocupació. El grup de persones en atur de llarga durada augmenta mentre que es redueix l’atur global. D’altra banda, hi ha un segment de l’atur que rep l’atenció dels programes d’ocupació que se centren en millorar l’ocupabilitat de la força de treball, per tal que les persones aturades disposin de les qualificacions i capacitats requerides per les empreses. La col·locació en l’ocupació sovint s’aconsegueix dotant a la mà d’obra d’habilitats molt simples que els fan aconseguir llocs de treball en els quals, al seu torn, són fàcilment substituïbles.

La urgència de reduir l’atur empeny les institucions a fomentar grans projectes d’inversió que es basen en treball precari, com són el turisme i la logística. També impulsa la força de treball a entrar en formes de treball no regularitzades, sense una estructura salarial o d’horaris. Sota el paraigües de l’emprenedoria es fomenten formes d’autoocupació precària, com bona part de l’anomenada economia col·laborativa, que amenaça d’estendre’s des del transport, la distribució i la cultura fins a altres sectors.  Les institucions també bonifiquen contractes de treball que no compleixen els estàndards laborals, com els plans d’ocupació i els contractes de formació. Els contractes de pràctiques es troben estesos en àmbits tan diferents com la docència universitària i l’hostaleria.

Repensar les reivindicacions

L’exèrcit de reserva és l’àmbit en què s’estructura el mercat de treball i es precaritzen els llocs de feina. La gestió neoliberal de l’atur absorbeix el treball sobrant i gestiona el reemplaçament de la mà d’obra, regenerant el mercat de treball d’acord amb els canvis organitzatius, tecnològics, sectorials i territorials de l’acumulació de capital. Si l’anàlisi tradicional del mercat de treball establia una dicotomia ocupació / atur, ara aquesta frontera s’està esborrant. L’atur connecta processos de creació, destrucció i modificació de llocs de treball en un capitalisme d’acumulació flexible i canviant. Per això és important per a les esquerres incidir-hi.

Els partits i sindicats tradicionals en els millors dels casos mantenen discursos basats en la plena ocupació mitjançant polítiques laborals i macroeconòmiques expansives, però en realitat s’han adherit a la flexibilització i desregulació laboral. Fora d’aquests espais polítics, cal un replantejament de la qüestió del treball que consideri de manera central l’absència de treball.

Una de les propostes que va adquirir rebre atenció amb la crisi del 2008 és la de l’ocupador d’última instància. D’acord amb aquest model, el sector públic s’encarrega de donar feina a tothom que no en troba a l’economia privada, produint una sèrie de béns i serveis no rendibles però sí socialment necessaris. D’aquesta manera, el segment públic acaba impulsant la reactivació econòmica del mercat privat perquè impulsa la demanda interna. Aquesta proposta té una sèrie de virtuts i potencialitats, perquè es basa en la importància d’un segment no mercantil i basat en els valors d’ús que podria adquirir un protagonisme que deixés al sector privat en una posició subordinada. Però és molt possible que passi el contrari. Podria el sector públic acabar sent una mera activació del sector privat, que acapararia tots els beneficis i continuaria destruint llocs de feina perquè no s’hauria de preocupar de fomentar la demanda interna? I si el sector públic s’acabés limitant a proveir al privat de mà d’obra preparada i dòcil repetint els esquemes de la gestió neoliberal de l’atur?

El problema no és que el treball l’acaparin les màquines en detriment de la mà d’obra, la qüestió fonamental és que el capital acapara els beneficis

Nick Srnicek i Alex Williams formulen un programa que respon al fet que, davant de les tensions de l’automatització del treball, “el projecte polític de l’esquerra del segle XXI ha de ser construir una economia en què la gent ja no depengui del treball remunerat per sobreviure”. La seva aposta combina la reducció de la jornada laboral sense disminució salarial i l’establiment de la renda bàsica dins d’un paradigma de la màxima automatització del treball. L’aplicació pràctica d’aquestes propostes, així com la de l’ocupador d’última instància, topa amb unes dificultats gegantines, que precisament reflecteixen el seu potencial transformador. Com es podran finançar les rendes universals i els ocupadors a última instància de les persones expulsades del treball? Com es pot aconseguir disposar de la força política per a obligar el capital a repartir les rendes? Les empreses que continuaran cercant ampliar la seva competitivitat reduint llocs de feina es podran permetre retribuir les hores no treballades de les jornades laborals reduïdes o drenar recursos cap a l’esfera pública? El problema no és que el treball l’acaparin les màquines en detriment de la mà d’obra, la qüestió fonamental és que el capital acapara els beneficis. Amb tot, plantejar-se el repartiment de la renda al marge del treball és un repte que respondrà a una realitat inevitable.

Article original: Catarsi