S’afirma taxativament que no hi ha diners per a la despesa pública. Justificant-se en que el tripartit ha deixat un deute molt més gran del que deien, en que la crisi ha disminuït els ingressos i ha augmentat les despeses públiques i en que el govern central manté una estructura de finançament autonòmic que discrimina a Catalunya, ens diuen alt i clar que no hi ha diners per a cobrir les despeses del sector públic. Per això, diuen, el govern de la Generalitat es veu obligat a fer una retallada en el pressupost del 10% i, tot i això, presentar un dèficit del 2,6% del PIB, superior a l’1,9% que vol l’Estat central per tal de poder complir amb el que li exigeix Brusel·les. Sense que existeixi cap raó justificada de que cap d’aquestes xifres sigui millor que l’altra, i el que és més greu, donant per descomptat que qualsevol dèficit és perjudicial, sense tenir en compte que en la situació de crisi en la que estem és necessari.

Resulta que les nostres societats, l’estat espanyol i Catalunya també, malgrat la crisi, produeixen el doble de riquesa que el 1978, i la població no ha crescut pas tant. Llavors, on és la riquesa d’aquest país? Com és que produïm més riquesa i no arriba per a la despesa social? On va la riquesa que es produeix? De tota la producció, prop d’un 46% va al treball, i un 54% al capital, i a partir d’aquí es paguen els impostos que cobreixen les despeses del sector públic. Qui paga i quant? Com s’està distribuint la riquesa que es produeix en el país?

Tota l’estona es parla de que hem de reduir la despesa pública. Què passa amb els ingressos? Si augmenta la despesa haurien d’augmentar també els ingressos. L’activitat del sector públic –estat central, comunitats autònomes i ens locals- es finança amb els impostos, i aquests provenen de la riquesa que produeix la societat. Si en conjunt som el doble de rics que a l’inici de la Transició, com és que les administracions públiques no disposen del doble de recursos? Al contrari, els ingressos públics han disminuït a conseqüència del tsunami immobiliari, per la caiguda de l’activitat econòmica i a causa d’una imposició regressiva centrada en la pressió fiscal a les rendes del treball, que actualment s’han vist reduïdes per la davallada de l’ocupació. El problema de la despesa pública no es que no hi ha prou diners, sinó que no augmenten els ingressos com caldria. En principi, qui té i guanya més diners hauria de pagar més per a mantenir les despeses de tota la societat, però des de fa més de deu anys, els impostos dels que més tenen han disminuït, i en contrapartida pugen els de la població en general que viu justament del seu treball: s’ha disminuït el tipus de l’IRPF dels més rics, s’han eliminat els impostos sobre el patrimoni i, pràcticament, el de successions i el d’operacions societàries, i l’impost sobre el benefici de societats és molt baix. Existeixen figures que permeten que els grans inversors paguin molt poc (SICAV i Fons d’inversió). Per no parlar de l’escàndol dels 80.000 milions a l’any de frau fiscal al conjunt de l’estat espanyol i les poques ganes de reduir-lo. És clar que gràcies a la bombolla immobiliària l’hisenda pública ingressava bastants diners. I que han augmentat molt l’IVA i altres impostos com la benzina, cosa que significa que la majoria de la població paguem els impostos que no volen pagar els rics. A sobre, la Unió Europea ara ens aconsella que augmenti més l’IVA, per a poder reduir les cotitzacions socials que paguen els empresaris! No s’hauria de partir d’un objectiu de dèficit fixat sinó veure com augmentar els ingressos per a cobrir les despeses necessàries. El que caldria és abordar el problema des de l’arrel i plantejar una reforma fiscal veritablement progressiva que apugés els impostos a les rendes del capital, creixents en els darrers anys, i augmentés la imposició a les rendes altes, augmentant doncs els impostos directes i reduir els indirectes.
Se’ns dirà que aquestes coses estan decidides a “Madrid”, i és així. Però què han fet i fan els governs catalans per a canviar això? L’augment del tipus d’IRPF a Catalunya que es preveu pel 2012 és molt dèbil, quins intents es fan per a que es canviï el sistema fiscal cap a un altre més progressiu i menys vulnerable a les crisis? Com gestionen els impostos en els quals tenen capacitat d’incidir? No, els governs catalans, com els de l’Estat, estan contents amb un sistema fiscal que beneficia els més rics. No és que no hi hagi diners, és que els que hi ha estan molt mal repartits.
Si no hi ha diners, com és que els bancs i les grans empreses tenen molts beneficis i s’estan recuperant ràpidament de la crisi? Què fa augmentar el número de persones molt riques? Com és que a Catalunya hi ha tantes botigues, hotels i restaurants de luxe? Els clients no són només turistes. Si la societat produeix riquesa per a finançar aquesta despesa privada, per què no es pot finançar la despesa social pública?
Les retallades que s’han fixat, corresponen al que vol la població? Ni tan sols estaven al programa electoral de CiU. És difícil de comentar perquè no es detallen prou els efectes d’algunes retallades importants, com les limitacions de personal, la “racionalització” de les empreses públiques i la “reprogramació” d’inversions i altres. Sens dubte és necessari donar suport al sistema productiu (tot i que també disminueix molt la despesa en recerca, desenvolupament i innovació), però aleshores les empreses que se’n beneficien haurien de respondre davant les necessitats de la població i pagar més impostos. Perquè també és imprescindible que els més desfavorits de la societat disposin dels serveis i drets necessaris. No sabem si la construcció de l’AVE és tant necessària –la premsa diu que construir un quilòmetre d’AVE suposa una despesa igual que la de la construcció d’un hospital amb 400 llits- ni si els cinc milions d’euros de la subvenció a Spanair són realment necessaris, però sabem que hem de mantenir els centres sanitaris, les escoles, construir llars d’infants, millorar els serveis socials i l’ajuda a les famílies desnonades perquè no poden pagar l’hipoteca o el lloguer.
Les retallades lamentablement es portaran a terme sense escrúpols, afectant els sectors més bàsics com la salut o l’ensenyament. Com indica el setmanari La Directa: “El Departament de Salut, amb un 6,5% (però una retallada de 900 milions d’euros, que ja ha impactat dràsticament en el sistema públic de salut); Ensenyament, amb un 7,4% (però un pla d’austeritat que cobrirà només el 50% de les places, redueix l’oferta de places de professorat malgrat l’augment d’alumnes i cronifica els barracons), i Benestar, amb un 10%. Les retallades, desiguals, van per seccions. A la Secretaria de Família, per exemple, arriben fins al 74% (de 192 a 34 milions d’euros): una retallada que esdevé absoluta per a les famílies immigrants que vulguin accedir a les ajudes per mainada de 0 a 3 anys, si no acrediten cinc anys de residència”.
Es pretén fer creure a l’opinió pública que les retallades no només són inevitables si no que són necessàries per a la viabilitat de l’estat de benestar. El que realment hi ha darrere d’aquestes polítiques de caire neoliberal és l’obertura dels serveis socials al capital privat, cercador de negocis en un moment de crisi. Quan aquests serveis socials estiguin fortament deteriorats a causa de la suposada manca de recursos es tindrà l’excusa perfecta per a la privatització.
També s’ha de revisar com s’estan fent les retallades. És veritat que un 10% -2.680 milions d’euros- són molts diners, però tant com per a haver de tancar plantes d’hospitals i quiròfans? Aquestes mesures són colpidores i contradictòries: no s’està dient que s’ha d’incrementar la productivitat i competitivitat del país? Llavors per què es tanquen instal·lacions tant importants i cares? Això no quadra, és curiós que es proposi que aquestes instal·lacions les utilitzi la sanitat privada, que sí que té diners per a utilitzar allò públic!
I si el govern central i de la Unió Europea s’enfaden… doncs ja veurem què passa, però no podem permetre que les nostres vides es ressentin tant perquè ells tenen altres prioritats, com la de satisfer els bancs, tant de l’estat espanyol com estrangers, que ens han prestat diners perquè els hi interessava a ells mateixos. “També paradoxalment, immerses en una crisi que els bancs van contribuir a provocar, l’única partida que creix és la dels interessos financers, que augmenta un 32% i passa dels 1.120 milions de 2010 als 1.482 milions el 2011. Una partida que supera tot el pressupost del Departament de Cultura. I més encara. Només l’augment enregistrat dels interessos el 2011 –362 milions més– suposen el 13% del total d’unes retallades que agreujaran les desigualtats socials i les condicions de vida en un país amb 600.000 persones aturades, on el 19% de la població viu sota escenaris de pobresa, un índex que es dispara al 25% entre la població immigrada” 1. Ens ensenyen que el benefici és la compensació del risc que s’assumeix quan s’inverteix o es presten diners. Potser ha arribat el moment de no pagar…
A tot això, hem d’afegir tots els efectes negatius per a la població de la Llei Òmnibus, que sembla feta seguint la doctrina del shock: ‘la premissa és que les persones poden desenvolupar respostes amb canvis graduals -una retallada en un programa sanitari per aquí o un acord comercial per allà-, però si el què els hi ve a sobre són desenes de canvis des de totes les direccions i al mateix temps, el què els envaeix és una sensació d’inutilitat i la població acaba per cansar-se i estovar-se.” 2

Estem patint una crisi econòmica amb conseqüències socials devastadores i amb uns plantejaments polítics que pretenen superar-la malmetent les condicions de vida de la població. El resultat d’aquesta equació no és altra que l’esclat social. I ja s’havien vist mostres d’això amb tot un seguit de lluites sectorial abans d’arribar a l’actual context en que milers de persones han pres les places arreu de l’estat espanyol per a fer sentir el seu malestar.
Vivim en un sistema econòmic capitalista que té com a objectiu l’obtenció de beneficis per als amos dels diners. Això fa difícil que la majoria de la població podem mantenir o millorar el nostre sistema de vida, perquè exigeix que una enorme quantitat de diners vagi a parar a les arques del capital. Allà és on van els diners, i això és el que s’ha de canviar. De moment, hem de proclamar que aquesta crisi no la pagarem els que no en som responsables, la crisi que la paguin els rics. A més llarg termini, hem de transformar el mateix sistema capitalista. No pot ser que en societats amb capacitat de produir més i més riquesa disminueixi la part d’aquesta riquesa destinada a cobrir les principals necessitats de la població per a anar a satisfer als amos del capital i als que gestionen les nostres societats. NO A LES RETALLADES.

Text llegit en la concentració del 14J davant el Parc de la Ciutadella (Barcelona).

1. La Directa, 8 de juny del 2011, p. 3.
2. Naomi Klein “La Doctrina del Shock. L’auge del capitalisme del desastre”.