Entrades

Imagen: fábrica de coches automatizada.

ELENA IDOATE – CATARSI 20/02/2019

Jo ja li he dit, alcalde, que si es posava a vendre, es desnaturalitzava, que deixava de ser aturat en termes intològics, José Luis Cuerda, Tiempo después.

Podem afirmar que l’atur és un fenomen que únicament ha existit en el capitalisme i que forma part dels seus fonaments. Les empreses competeixen entre elles tot cercant maneres de produir més amb menys costos laborals per tal d’obtenir més beneficis i acaparar els mercats. Aquesta dinàmica ha fet que l’economia mundial hagi desenvolupat una capacitat de producció de mercaderies brutal amb requeriments de treball cada cop més petits. Però això, en la majoria dels casos, no ha servit per a viure millor i treballar menys i ha generat un excedent de força de treball. L’expulsió de mà d’obra fora dels circuits de producció és una de les màximes expressions de la despossessió dels propis mitjans de vida a la qual el capitalisme sotmet a la força de treball.

La participació de la població en el treball mercantil no és extensa. Les estadístiques de la OIT indiquen que, a banda dels 190 milions d’aturats i aturades, el 38% de la població mundial està  fora de la força de treball. D’aquests, el 70% dels que estan en edat de treballar són dones. A més a més, el 42% de la població ocupada té un lloc de treball vulnerable.

Més capitalisme, menys treball

Quines dinàmiques creen aquest enorme excedent de força de treball? Principalment, els avenços tecnològics dirigits fonamentalment a estalviar llocs de treball tal com imposa l’imperatiu de la competència entre capitals. Les formes de produir han anat incorporant màquines i programes informàtics que automatitzen els processos productius amb el resultat d’una reducció de la quantitat d’hores de feina per cada unitat de mercaderia. Es desenvolupen màquines, robots i tot tipus de tecnologies que substitueixen activitats realitzades per les persones, redefinint processos i cadenes de producció per tal que les hores de treball viu siguin el més rendibles possibles. Amb certes excepcions, la tendència va cap a la desqualificació de les feines; convertint-se en accions simplificades que executen i enllacen un seguit de processos el més automàtics possibles. No tan sols el treball esdevé sobrer, sinó que els seus coneixements i habilitats, especialment els més globals, esdevenen superflus.

Els anomenats optimistes tecnològics confien en l’expansió d’activitats que compensen la pèrdua de llocs de treball. Però el problema és que gairebé totes les activitats són susceptibles de ser substituïdes per màquines i els sectors emergents contenen encara més tecnologia. Els avenços tecnològics actuals i futurs suposaran canvis rellevants en el món de la producció. El desenvolupament de la robòtica que incorpora càlculs espacials i versatilitat, entre d’altres prestacions, podrà automatitzar tot tipus de feines treball, fins i tot aquelles que no són rutinàries ni repetitives. El comerç, l’hostaleria, la distribució i la indústria ja n’estan notant l’impacte, que s’estendrà a activitats com la sanitat i l’educació. Els llocs de treball creatius i d’anàlisi també estan amenaçats per la tecnologia de les macrodades i el desenvolupament d’algoritmes d’aprenentatge automàtic i altres formes d’intel·ligència artificial.

Tot apunta que l’automatització del treball conduirà en el futur a una situació d’excedent brutal de llocs de feina. Martin Ford explica que “sens dubte el treball poc especialitzat continuarà veient-se afectat, però també molts llocs directius que han estat exclusivament per a titulats universitaris els quals estan a punt d’adonar-se que les seves feines es troben a la corda fluixa per l’automatització i els algoritmes predictius”.

Tot apunta que l’automatització del treball conduirà en el futur a una situació d’excedent brutal de llocs de feina

La sobrecapacitat estructural i el continu desenvolupament de les tecnologies estalviadores de llocs de feina són alguns dels factors que expliquen un dels fenòmens més recents del capitalisme actual: la recuperació sense ocupació. Les darreres crisis s’han saldat amb una reactivació econòmica, assolint nivells de producció i beneficis sense precedents, però sense crear prou llocs de feina com per a mantenir baixos els nivells d’atur. Arran de la darrera crisi del 2008, les empreses han intensificat l’explotació del treball produint més amb menys plantilla i han incorporat tecnologies que accentuen aquest fenomen. Per tant, per analitzar la destrucció dels llocs de treball no ens hem de fixar només en les crisis sinó també en les recuperacions. Un exemple d’això és la relocalització d’indústries cap als seus països d’origen desindustrialitzats durant la globalització, on s’instal·len màquines molt potents però tan sols uns pocs llocs de feina.

El volum de persones desocupades depèn d’altres variables que modifiquen la incorporació o la retirada de la població activa. Amb la globalització, el capitalisme ha afegit quantitats ingents de mà d’obra al treball assalariat d’economies com la Xina, la Índia i del sud-est asiàtic, mentre que en alguns territoris desindustrialitzats es concentren alts índex d’atur. En l’evolució de la mà d’obra operen mecanismes sexistes i també racistes, com les fronteres, lleis i intervencions armades que limiten la incorporació als mercats de treball occidentals de les persones que migren o voldrien migrar. Són moltes les variables que influeixen en la incorporació de la població a l’activitat laboral, i en conseqüència, també a l’atur, i la seva magnitud depèn de la capacitat de les societats de mantenir econòmicament a les persones al marge de l’activitat laboral mitjançant prestacions públiques i el repartiment d’ingressos familiars. Per exemple, les dades de l’Eurostat indiquen que a la UE el 78,9% de la població en edat de treballar està en situació d’activitat, mentre que a Catalunya, on la taxa d’atur és més elevada, el percentatge és del 84%. Si Catalunya tingués la taxa d’activitat mitjana de la UE, 240.000 persones sortirien de la població activa i la taxa d’atur es reduiria a la meitat.

En l’evolució de la mà d’obra operen mecanismes sexistes i també racistes, com les fronteres, lleis i intervencions armades que limiten la incorporació als mercats de treball occidentals de les persones que migren o voldrien migrar

Si l’atur és fruit del capitalisme, també cal considerar que és resultat d’una concepció patriarcal del treball i de l’activitat. El treball de cures, relegat a la família patriarcal i assignat a les dones, suposa una gran quantitat d’hores de treball que es realitzen al marge de l’ocupació i de l’atur. La incorporació de la dona en el treball mercantil ha suposat un increment de la força laboral. Aquest nou enllaça dues tensions: la contradicció entre l’excedent de treball i l’expansió d’activitats que empren mà d’obra precaritzada, i el conflicte entre la reproducció de la vida i l’acumulació de capital. Els llocs de treball a temps parcial ila retirada durant llargs períodes de la vida laboral que caracteritzen el treball mercantil de les dones exemplifiquen aquestes tensions. Com explica Maria Pazos Morán, “les absències femenines per raons de cures, i especialment per maternitat (…) poden convertir-se en definitives per abandonament propi o per acomiadament, sobretot en països amb més gran inestabilitat laboral, precarietat i atur, així com escassedat de serveis públics i manca d’implicació dels homes”.

El treball de cures, relegat a la família patriarcal i assignat a les dones, suposa una gran quantitat d’hores de treball que es realitzen al marge de l’ocupació i de l’atur

La gestió neoliberal de l’atur

De la mateixa manera que el treball assalariat ha experimentat un conjunt de transformacions i s’han generalitzat formes de treball precàries, l’atur al seu torn ha patit una sèrie de canvis. Simplificant molt, ens trobem amb un atur cada cop més segmentat. D’una banda, hi ha l’atur anomenat de difícil ocupació. El grup de persones en atur de llarga durada augmenta mentre que es redueix l’atur global. D’altra banda, hi ha un segment de l’atur que rep l’atenció dels programes d’ocupació que se centren en millorar l’ocupabilitat de la força de treball, per tal que les persones aturades disposin de les qualificacions i capacitats requerides per les empreses. La col·locació en l’ocupació sovint s’aconsegueix dotant a la mà d’obra d’habilitats molt simples que els fan aconseguir llocs de treball en els quals, al seu torn, són fàcilment substituïbles.

La urgència de reduir l’atur empeny les institucions a fomentar grans projectes d’inversió que es basen en treball precari, com són el turisme i la logística. També impulsa la força de treball a entrar en formes de treball no regularitzades, sense una estructura salarial o d’horaris. Sota el paraigües de l’emprenedoria es fomenten formes d’autoocupació precària, com bona part de l’anomenada economia col·laborativa, que amenaça d’estendre’s des del transport, la distribució i la cultura fins a altres sectors.  Les institucions també bonifiquen contractes de treball que no compleixen els estàndards laborals, com els plans d’ocupació i els contractes de formació. Els contractes de pràctiques es troben estesos en àmbits tan diferents com la docència universitària i l’hostaleria.

Repensar les reivindicacions

L’exèrcit de reserva és l’àmbit en què s’estructura el mercat de treball i es precaritzen els llocs de feina. La gestió neoliberal de l’atur absorbeix el treball sobrant i gestiona el reemplaçament de la mà d’obra, regenerant el mercat de treball d’acord amb els canvis organitzatius, tecnològics, sectorials i territorials de l’acumulació de capital. Si l’anàlisi tradicional del mercat de treball establia una dicotomia ocupació / atur, ara aquesta frontera s’està esborrant. L’atur connecta processos de creació, destrucció i modificació de llocs de treball en un capitalisme d’acumulació flexible i canviant. Per això és important per a les esquerres incidir-hi.

Els partits i sindicats tradicionals en els millors dels casos mantenen discursos basats en la plena ocupació mitjançant polítiques laborals i macroeconòmiques expansives, però en realitat s’han adherit a la flexibilització i desregulació laboral. Fora d’aquests espais polítics, cal un replantejament de la qüestió del treball que consideri de manera central l’absència de treball.

Una de les propostes que va adquirir rebre atenció amb la crisi del 2008 és la de l’ocupador d’última instància. D’acord amb aquest model, el sector públic s’encarrega de donar feina a tothom que no en troba a l’economia privada, produint una sèrie de béns i serveis no rendibles però sí socialment necessaris. D’aquesta manera, el segment públic acaba impulsant la reactivació econòmica del mercat privat perquè impulsa la demanda interna. Aquesta proposta té una sèrie de virtuts i potencialitats, perquè es basa en la importància d’un segment no mercantil i basat en els valors d’ús que podria adquirir un protagonisme que deixés al sector privat en una posició subordinada. Però és molt possible que passi el contrari. Podria el sector públic acabar sent una mera activació del sector privat, que acapararia tots els beneficis i continuaria destruint llocs de feina perquè no s’hauria de preocupar de fomentar la demanda interna? I si el sector públic s’acabés limitant a proveir al privat de mà d’obra preparada i dòcil repetint els esquemes de la gestió neoliberal de l’atur?

El problema no és que el treball l’acaparin les màquines en detriment de la mà d’obra, la qüestió fonamental és que el capital acapara els beneficis

Nick Srnicek i Alex Williams formulen un programa que respon al fet que, davant de les tensions de l’automatització del treball, “el projecte polític de l’esquerra del segle XXI ha de ser construir una economia en què la gent ja no depengui del treball remunerat per sobreviure”. La seva aposta combina la reducció de la jornada laboral sense disminució salarial i l’establiment de la renda bàsica dins d’un paradigma de la màxima automatització del treball. L’aplicació pràctica d’aquestes propostes, així com la de l’ocupador d’última instància, topa amb unes dificultats gegantines, que precisament reflecteixen el seu potencial transformador. Com es podran finançar les rendes universals i els ocupadors a última instància de les persones expulsades del treball? Com es pot aconseguir disposar de la força política per a obligar el capital a repartir les rendes? Les empreses que continuaran cercant ampliar la seva competitivitat reduint llocs de feina es podran permetre retribuir les hores no treballades de les jornades laborals reduïdes o drenar recursos cap a l’esfera pública? El problema no és que el treball l’acaparin les màquines en detriment de la mà d’obra, la qüestió fonamental és que el capital acapara els beneficis. Amb tot, plantejar-se el repartiment de la renda al marge del treball és un repte que respondrà a una realitat inevitable.

Article original: Catarsi

Qué hacemos con el paro

 

 

Resum

Desde 2007 se han destruido 3,8 millones de empleos en España. Se suman a los casi dos millones de parados que había en los años de crecimiento, efecto de un modelo productivo que siempre mantuvo altas tasas de paro y que, cuando creaba empleo, era temporal y de bajos salarios. La llamada “crisis” ha tenido un dramático coste en desempleo, agravado por la política europea de austeridad y recortes. Los economistas ortodoxos sostienen que la solución pasa por más desregulación y más devaluación salarial.

Frente a ese pensamiento todavía hoy dominante, los autores proponen una altenativa que reúna dos condiciones: que sea viable y que surja de la ciudadanía, que tenga apoyo social para hacerla posible. Es urgente reducir el paro, pero no al precio de más precariedad y desigualdad, sino avanzando a la vez hacia un modelo productivo más justo, con soberanía económica, ecológicamente sostenible, igualitario y basado en el reparto del trabajo y la riqueza.

Índex

  1. 1. Introducción: el paro en las economías capitalistas
  2. Evolución del mercado de trabajo en la economía española
  3. Rigidez salarial, legislación laboral y falta de competitividad: las debilidades de los argumentos neoliberales
  4. Causas del desempleo en el marco de la crisis
  5. La polÌtica de empleo en el marco de la UE
  6. ¿Qué hacemos con el paro? Una polÌtica económica alternativa, centrada en la creación de empleo
  7. Repensar el modelo de empleo y el modelo productivo
  8. Conclusiones

<div data-configid="0/10270534" style="width: 525px; height: 404px;" class="issuuembed"></div><script type="text/javascript" src="//e.issuu.com/embed.js" async="true"></script>

 

Jose Iglesias Fernandez, del Seminari d’Economia Crítica TAIFA, refuta en aquesta peça l’article de Salvador Pueyo, de l’Assemblea Decreixement, publicat als Quaderns d’Illacrua de la Directa 297 sota el títol “L’atur té solució”.

 

“La revolució de la consciència és inútil sense una revolució en la distribució del poder”. Abbie Hoffman

En un article publicat als Quaderns d’Illacrua de la Directa i signat per Salvador Pueyo s’afirmava taxativament que “l’atur té solució”. Sense dubtar de les bones intencions de l’autor, aquest proposa diferents mesures, com repartir el treball: “Augmentar el temps lliure de qui ja té feina, perquè qui no en té també pugui treballar”. Amb molt poc marge d’error, podríem afirmar que qui proposa el repartiment del treball com a solució a l’atur “desconeix” que l’ocupació assalariada conté ja un primer repartiment del treball que es realitza durant la jornada laboral i que els treballadors, obligatòriament, han de cedir als empresaris que els contracten. De la relació de classe en el món del treball es desprèn que no pot haver ocupació digna si aquesta és la base de l’explotació del treball. És a dir, com afirmen Marx i Engels al Manifest Comunista, “la condició d’existència del capital és el treball assalariat”. Llavors, si l’ocupació no és digne, tampoc el treball és digne, doncs l’explotació mai serà digna. Ja n’hi ha prou de reclamar ocupació digna, treball digne i explotació digna. Ja n’hi ha prou de proposar un “segon repartiment” del temps pagat entre els treballadors explotats amb els treballadors marginats, o expulsats del treball assalariat per part dels empresaris.

L’explotació pura i dura per part dels empresaris és l’únic objecte de l’ocupació assalariada, estigui repartida o no, i aquest fet, no l’expliquen els defensors del “repartiment” (1). Les propostes i la lluita han de ser contra el capital, contra la riquesa, i no, com permanentment ens bombardegen, de lluitar contra la pobresa. És a les relacions de desigualtat entre treballadors i empresaris, proletariat i burgesia, on resideix el poder de domini que exerceix el capitalisme.

Som milions els que patim el capitalisme com a organització social. L’atur és una peça (relació) indispensable, tant com el cor i el sistema sanguini ho són per a l’ésser humà. El recurs a l’atur és un mecanisme de poder que els capitalistes utilitzen freqüentment per contenir els salaris a nivell de manteniment i reproducció de la força de treball, la precarietat en els contractes que permetin l’ocupació a la carta, un mínim de salubritat en les condicions laborals, i controlar la capacitat de lluita potencial que pot tenir la classe obrera. Sense aquest instrument, els capitalistes haurien d’apel·lar a òrgans de repressió més dura, com són les forces de seguretat o l’exèrcit en moments d’insurrecció popular. Per tant, l’atur és una arma de repressió psicològica. A més, cal recordar que el capitalisme es troba en un moment històric en què està transmutant les estructures sistèmiques que el conformen: concentració de la propietat privada i disseny de nous òrgans de poder, reconversió dels sistemes de producció i distribució, dels espais d’intervenció (reducció de l’àmbit públic a favor de l’àmbit privat), de la lògica d’acumulació i els mecanismes de repressió, etc. Ignorar aquestes transmutacions condueix fàcilment a pensar en solucions dins del capitalisme com les que estem avaluant críticament. El capitalisme no canvia les seves funcions estructurals, per molt que transmuti el seu model d’explotació i apropiació de la riquesa.

Em semblen inaudites les mesures que es suggereixen per eliminar (o simplement reduir) l’atur mitjançant proclames a favor del decreixement, el consum responsable, la reducció de la jornada i altres tantes propostes bastant esotèriques (2). Esotèriques en el sentit que no tenen en compte la frase d’obertura: la revolució de la consciència és inútil sense una revolució en la distribució del poder. És en base a aquests arguments el que em permeten concloure que són propostes que formen part d’un “fetitxisme totèmic”, que respecto però no comparteixo.

El decreixement, genera subconsum, i l’evolució d’ambdós elements dins del capitalisme l’únic que desencadenen és atur i totes les conseqüències que apareixen amb la pobresa. Des d’un altre angle, el de l’existència dels límits del creixement, molt utilitzat pels ecologistes i partidaris del decreixement, Elmar Altvater deixa ben clar, en aquesta entrevista, com hem d’enfocar aquest argument: “no hi ha cap escapatòria del dilema dels límits del creixement, del dilema entre l’imperatiu capitalista d’acumular i els límits que ens fixa la naturalesa. A llarg termini és inevitable una reducció del creixement i, per tant, una economia de decreixement. No obstant això, m’inclino per dubtar que alguna cosa així pugui succeir en el si del mode de producció capitalista, ja que de-créixer significa també des-acumular capital. I això no és clar en molts dels representants de la teoria del decreixement”. Contra això, i com sostè Robert Kurz a aquest article, hem de sostenir que la crisi, la crítica i la superació de l’estructura capitalista tenen prioritat, perquè la destrucció de la natura és una conseqüència, no la causa de la barrera interior d’aquest sistema.

(1) Sobre els autors i les diverses posicions del debat, veure José Iglesias Fernández. “Del reparto del trabajo al reparto de la renta”. Mientras tanto, nº 61, Primavera 1995.

(2) José Iglesias Fernández. Sobre el decrecimiento y otras rendiciones. Interpretación crítica sobre el decrecimiento y el consumo responsable (2010), i La miseria del decrecimiento. De cómo salvar el planeta con el capitalismo dentro (2011). A Ediciones Libreando/ Zambra/ Baladre.

Font: La Directa

LAIA ALTARRIBA. BARCELONA | 11/12/2011 – JORDI PIZARRO

La feina mai els havia faltat. La Cristina havia estat administrativa en diverses discogràfiques al llarg de tres dècades, el Fernando havia treballat de mecànic de manteniment, de fruiter i de conductor durant més de 30 anys, i l’Àngels havia treballat 15 anys en una agència de viatges. Ja tenen més de 50 anys, i s’han trobat a l’atur just en el moment en què més els interessa cotitzar per a la jubilació.

Llegir més

XABIER GRÀCIA / SEMINARI TAIFA | La Directa – 07/12/2011

Després de l’eufòria ve la realitat i, de “país de primera”, l’estat espanyol ha passat a “país de la perifèria”. El subdesenvolupament del capitalisme a l’estat espanyol s’ha caracteritzat històricament per la seva debilitat relativa enfront de les altres fraccions de les classes dominants, com les classes rendistes i financeres. Aquesta debilitat s’ha expressat en una necessitat permanent de capitals estrangers, una feble taxa d’acumulació interna i un elevat atur estructural. La crisi no ha fet més que accentuar les contradiccions pròpies del desenvolupament desigual del capitalisme a l’estat espanyol.
L’atur a l’estat espanyol ronda ja els cinc milions d’aturats i la taxa de desocupació s’ha disparat fins arribar al 21.5%, la més alta des del 1996 i 12 punts per sobre de la zona euro. L’Enquesta de Població Activa situa la xifra d’aturats a finals de setembre en 4.978.300 persones i l’INEM, amb uns criteris més restrictius, els xifra en 4.360.926. Des de que es va iniciar la crisi (a la tardor del 2007) s’ha multiplicat per dos el nombre d’aturats i l’atur de llarga durada en el tercer trimestre ha augmentat fins al 49.3%. Així, no és d’estranyar que després de 4 anys de crisi molts treballadors/es hagin esgotat els subsidis per desocupació i, a l’actualitat, tres de cada 10 aturats no reben cap prestació per desocupació. Des de l’inici de la crisi es troben en aquesta situació més de 1.9 milions de treballadores i treballadors. Hi ha 1.425.200 llars en les quals tots els seus membres estan aturats. Els afiliats a la Seguretat Social han tornat a minvar fins a les 17.360.313 persones, i què es pot dir sobre la taxa de desocupació dels menors de 25 anys que ja supera el 46%, condemnant a tota una generació de joves al treball precari, a la dependència de les seves xarxes familiars (que no deixen de ser un subsidi de les famílies treballadores a les empreses) i a retardar els seus plans d’emancipació vital. Però, a més, com a mostra de la inutilitat de les contrareformes laborals del govern d’en Zapatero, la taxa d’assalariats amb contractes temporals ha guanyat pes en els últims trimestres passant del 24,8% al 26,1% de la població activa del tercer trimestre.
Llegir més