En cuanto a las cuestiones demográficas se señala que la población mayor de 65 años se duplicará en 2060. Pero las proyecciones a largo plazo pueden alterarse. Las proyecciones de población hechas entre 1995 y 2010 presentaron grandes discrepancias (al alza). Es muy posible que en el inmediato futuro, por el contrario, muestren caídas reales debido al importante repunte que está experimentando la emigración.
Para situar en el marco apropiado el debate actual sobre las pensiones hemos de referirlo a la fiebre privatizadora que asola al capitalismo desde los años setenta. Dejando de lado la génesis del «estado del bienestar» en Europa antes de la II guerra mundial, es sabido que a partir del final de esta, del año 1945 en adelante, se fue ampliando lo que era conocido como el «Estado del Bienestar». Es decir, se consideraba que el Estado era responsable de proporcionar unos servicios sociales elementales a la población – salud, educación y pensiones – así como la asistencia a los más desposeídos. El Estado del Bienestar implicaba que tales servicios se prestaban por el sector público fuera del mercado, lo que los hacia constituirse en «servicios sociales». Ya no eran mercancías o servicios que había que comprar sino que se convirtieron en derechos de ciudadanía.
La crítica és, en primer lloc, un actitud basada en dubtar de tot, fins i tot allò que se’ns presenta com una evidència, i, en segon lloc, en relacionar allò que estem analitzant amb el màxim de coses, fins i tot aquelles que podrien semblar completament alienes. Aquesta segona part s’oblida sovint i és molt important perquè la veritat té a veure amb la totalitat i no amb l’especialització. Per això en les facultats de ciències socials, on el coneixement està altament parcialitzat, el coneixement rigorós, no només l’econòmic, és més l’excepció que la norma.
L’agressió de les polítiques neoliberals al benestar de les poblacions és tal que s’entén que els moviments socials concentrin totes les seves mobilitzacions en contrarestar-les de forma immediata. Contrarestar la precarietat de vida significa per tant, el desplegament d’una política urgent i programàtica que incorpori una visió sistèmica, contra el capitalisme. Aquesta ens porta a pensar en models alternatius de societat, i en processos alternatius de canvi social que omplin aquest buit. Si l’esquerra encara aspira a mantenir l’objectiu de transformar el capitalisme, cal abordar el buit entre la praxi i la teoria actual, les disfuncions dins del sistema i les solucions diàries i les alternatives, cada vegada més urgents contra el sistema.
Pau Llonch i Josep Manel Busqueta, tots dos del Seminari d’Economia Crítica Taifa, proposen activar un fre d’emergència que aturi aquesta voràgine. La revolució, amb tota la seva complexitat i senzillesa, ha de ser aquest fre que aturi en sec el sistema. Ni abaixar la velocitat ni prendre una altra via són opcions per als dos autors: el capitalisme no és reformable. Analitzen el sistema econòmic actual sense concessions, reivindicant l’economia política i el marxisme com a eines d’anàlisi clau.
Divendres 11 juliol a les 19:30h a La Ciutat Invisible, conversa a la fresca amb Pau LLONCH i Josep Manel BUSQUETA on presentaran el llibre Fre d’emergència (Ed. Icaria)
El capitalisme és un sistema depredador: el seu principal objectiu és el màxim benefici sense cap mena de consideracions humanes, socials o ambientals. Un tren en marxa que accelera cada cop més fagocitant treballadors i recursos naturals. Una veloç catàstrofe que ens pot conduir al col·lapse.
Davant d’això, Pau Llonch i Josep Manel Busqueta, tots dos del Seminari d’Economia Crítica Taifa, proposen activar un fre d’emergència que aturi aquesta voràgine. La revolució, amb tota la seva complexitat i senzillesa, ha de ser aquest fre que aturi en sec el sistema. Ni abaixar la velocitat ni prendre una altra via són opcions per als dos autors: el capitalisme no és reformable. Analitzen el sistema econòmic actual sense concessions, reivindicant l’economia política i el marxisme com a eines d’anàlisi clau.
Des de l’origen, al voltant del segle XVI i, sobretot, a partir del segle XVIII —moment a partir del qual es desenvolupa de forma robusta la revolució industrial—, podríem dir que el capitalisme ha mostrat una vessant permanentment revolucionària. La capacitat de regenerar els processos d’inversió a partir de la innovació tecnològica permanent, així com l’esperit expansiu, esdevenen uns dels trets més característics d’aquest sistema de relacions socials. Altra cosa és, però, com s’ha aconseguit l’expansió espectacular experimentada per aquest sistema en els darrers tres segles. Analitzant aquest fet, descobrim una cara menys amable del capitalisme, una vessant sovint menystinguda pels apologetes de l’anomenada «economia del lliure mercat».
Hem de pagar el deute? Taula de debat: Josep Manel Busqueta – no s’ha de pagar – vs Marcos Hofmann – sí -. Modera Jaume Barberà. Debat que va tenir lloc el dissabte 3/5/14 a la nau Ivanov, a Barcelona en el marc de la campanya pel Multireferèndum.
Miren Etxezarreta, membre del seminari Taifa, a 8TV sobre la reforma fiscal.