El capitalisme és un sistema depredador: el seu principal objectiu és el màxim benefici sense cap mena de consideracions humanes, socials o ambientals. Un tren en marxa que accelera cada cop més fagocitant treballadors i recursos naturals. Una veloç catàstrofe que ens pot conduir al col·lapse.
Davant d’això, Pau Llonch i Josep Manel Busqueta, tots dos del Seminari d’Economia Crítica Taifa, proposen activar un fre d’emergència que aturi aquesta voràgine. La revolució, amb tota la seva complexitat i senzillesa, ha de ser aquest fre que aturi en sec el sistema. Ni abaixar la velocitat ni prendre una altra via són opcions per als dos autors: el capitalisme no és reformable. Analitzen el sistema econòmic actual sense concessions, reivindicant l’economia política i el marxisme com a eines d’anàlisi clau.
Aquest llibre transcriu una conversa rigorosa i divulgativa que analitza l’economia i la política des d‘una perspectiva local a una global (Catalunya, Sud d’Europa, el món) i les possibles respostes que facin possible activar el fre i tallar la metxa, tal com va dir Walter Benjamin.
—————————-
Extracte de la conversa entre Pau Llonch i Josep Manel Busqueta a Fre d’emergència (Icària, 2014)
Fraternitat (i tecnologia)
Pau LLonch: Quantes coses que no tindrem temps de parlar! Una de les idees que em venia de gust comentar per acabar és que tota aquesta lluita que des de molts espais, especialment des d’espais de militància dels quals formem part nosaltres —no només del seminari, sinó a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, la CUP o molts espais en què participem—, el repte que ens plantegem té un pes important, i això es trasllada al nostre dia a dia en forma de moltíssimes tensions i ansietats. Genera tensions dins dels nostres col·lectius perquè entenem que l’empresa és molt important i volem que surti bé, i genera tensions personals, fruit dels dubtes i els esforços que genera la nostra vida militant practicada des de la precarietat. Jo veig amb preocupació com molts dels companys militants que dediquem bona part de la vida a la transformació comencem a viure amb una certa angoixa aquests processos, comencem a patir medicalitzacions de trastorns tan comuns com l’ansietat. Vivim amb molta ansietat tot el procés de transformació i de canvi. Jo crec que això ens ha de preocupar. Primer de tot ho hem de visibilitzar, ho hem de compartir en els espais de militància. I en segon lloc hem de prendre partit per solucionar-ho.
Hem de prendre consciència que la revolució no és un esdeveniment, sinó que és un procés i hem de tenir paciència. Aquella idea que tu sempre dius i que em sembla tan suggeridora —de fet, com totes les coses que hem après els teus companys de tu— és que nosaltres farem el que puguem durant la nostra vida, però al final estem de pas i quan nosaltres no hi siguem hi haurà una altra gent; no som més que continuadors d’una altra gent que ja estava fent el que estem fent nosaltres i que va deixar algunes victòries i no menys derrotes. Com a part d’aquesta corrent històrica i transformadora d’esquerres no ens hem d’angoixar, malgrat sigui comprensible que tinguem pressa perquè socialment i ecològicament la situació està arribant un punt de no retorn. I això passa, també, perquè ens cuidem i ens curem als espais quotidians. Utilitzem formes de debat i de diàleg constructius; entenguem que la forma de debatre amb els companys no pot ser la mateixa amb què hem de rivalitzar amb l’adversari; que hem d’aprendre a discrepar; que hem d’aprendre a tenir opinions confrontades en espais col·lectius, però quan s’acaben aquests espais de discussió tenir relacions fraternals; recuperar aquest pes de la fraternitat com un valor important. Jo sóc conscient que en moments de tensió de la meva vida no ho he fet i ho lamento pels companys que ho hagin patit, però fa temps que faig un esforç per millorar en això. Almenys així ho espero.
I penso que, com sempre, no es tracta només de voluntat, sinó també de les condicions materials amb què ens dotem en termes organitzatius i comunicatius, que també ajudaran que això sigui així. Des d’aquesta perspectiva, la reflexió crítica que fa el Santiago Alba Rico sobre la tecnologia em sembla molt pertinent; crec que l’extensió massiva d’eines de comunicació 2.0 o interactives està impossibilitat que tinguem espais tranquils on puguem no només formar-nos, sinó també reflexionar tranquil·lament sobre la realitat. En aquest sentit Taifa és, malauradament, un oasi. Hi ha un punt de presentisme* en la nostra militància que fa que ens costi pensar tranquil·lament què estem fent i treballar a mitjà termini. I sobretot ens cal repensar la tecnologia com un element, com diu el Santi, que ens qüestiona sovint l’autonomia. Hem de qüestionar i repensar teòricament quin és el vincle entre la tecnologia i l’autonomia. Moltes vegades, aquestes eines tecnològiques no ens donen oportunitats sinó obligacions i addiccions; per tant, no són eines, sinó òrgans, ens generen dependències i imposen uns usos que aparten la successió i posen al centre de la comunicació la simultaneïtat. Tot passa a la vegada, no hi ha temps de reflexionar, i això fa que a la pràctica vegem coses tan surrealistes com crítiques obertes a gent de les nostres organitzacions en públic, a través d’eines com el Twitter. Cal tancar files amb gent de la nostra organització, d’entendre en quins espais es poden discutir unes coses i en quins no. És aquesta idea que dèiem del ritme. El capitalisme ens travessa a través d’esclavitzar-nos amb el temps, proletaritzant també el temps —entre cometes— lliure. Estem veient que tampoc no som tants, que hi ha molts espais on lluitar i que ens estem multiplicant, volem ser a tot arreu, volem tenir aquest peu a les institucions i a la vegada volem ser en molts espais de lluita; això ens està generant neurosi i ens hem de quedar amb una certa voluntat de cuidarnos, d’entendre que tots fem el que podem, i que si a vegades no fem les coses tan bé com volem és perquè no en sabem més. Cal pensar-nos-ho molt millor abans d’adreçar una crítica vehement cap a un company. Crec que en això últimament, més per la visibilitat que estan tenint alternatives com la CUP i altres alternatives, o fins i tot moviments socials en els quals alguns tenim una certa rellevància pública, abunden moltes vegades les crítiques descarnades i poc comprensives. Crec que, des d’una perspectiva antropològica, és una manera de relacionar-nos molt poc comunista. Al final la idea és comportar-nos en els nostres espais de lluita igual que nosaltres pensem que ens hauríem de relacionar en una societat com la que anhelem. Com a mínim, donar-nos aquest oasi en els nostres espais per respectar això, per tenir dinàmiques respectuoses, etc.
Josep Manel Busqueta: Jo crec que nosaltres hem de gaudir de la lluita. Però no en el sentit estrictament hedonista del plaer, sinó ser conscients que davant del que ens ofereix el capitalisme, que ens aporta alienació, angoixa, tristesa, itineraris depressius per a la majoria de persones, ja que només en gaudeixen, amb estres, els més super-competitius. Jo penso que si té un sentit la nostra vida és el fet col·lectiu, el fet d’estar presents amb altres persones; el fet de, juntament amb altres persones, plantejar aquesta necessitat de construir una societat millor per a tothom. Penso que és evident que el procés, la transformació social no la faran persones tristes, angoixades i desesperades, al contrari, la faran persones que gaudeixen de la seva vida i que empatitzen amb els altres i que són capaces de demostrar que prefereixen fer el que fan i estar feliços i contents amb els altres gaudint de les coses que fan, que no estar sotmès en aquesta depressió permanent que ens ofereix el capitalisme. Crec en aquesta reivindicació del procés de canvi com un procés d’aprendre a gaudir-ne, a saber que, com explica l’estimadíssim Ramón Fernández Durán, si existeix una forma digna de ser a la vida és aquella que ens compromet en una causa col·lectiva i que ens permet donar el millor de nosaltres en això. Jo penso que això és absolutament indispensable per tirar endavant en aquest trànsit que ens espera.
Pau Llonch: Hem d’estar a l’altura de les circumstàncies i del moment que ens ha tocat viure, i hem de ser generosos. Tot i poder fer anàlisis vehements o crítiques sobre algunes opcions polítiques com hem pogut fer ara, penso que hem de ser conscients que molta gent forma part d’aquestes alternatives polítiques que segurament no es troben a la mateixa línia que la nostra, però que tenen voluntat de transformar. I hem de saber escoltar. Perquè, tornant al paral·lelisme que fèiem, si empatitzem amb processos de construcció d’unitat popular en llocs del món on realment hi ha hagut una confluència i hi ha un conglomerat d’organitzacions que van des de l’extrema esquerra fins a la socialdemocràcia i som capaços de defensar-ho perquè entenem que les circumstàncies s’ho mereixen i hi ha una hegemonia dels que nosaltres entenem que són els nostres referents, hem de pensar en la possibilitat de fer aquesta lectura aquí a mig termini. Hem d’entendre que hi haurà d’haver una confluència d’organitzacions i ens hem de dotar aquests espais democràtics de debat en què, si creiem que les postres opcions són més bones i més vàlides, hem de ser capaços de defensar-les i guanyar-les, però no entrar en aquests rols identitaris d’aquests són aquí, aquests són allà, jo sóc aquí i serà així pels segles dels segles. Això està passant dins de les nostres organitzacions i està passant fora, també. No estem fomentant el debat obert, ens estem tancant en posicions pròpies i estem apartant gent que formen part de les nostres organitzacions sense haver tingut el marc de debat per veure si les posicions que tenim són tan divergents.
Josep Manel Busqueta: Moltes vegades, el que ens cal és abandonar la testosterona i aprofundir més en la dialèctica. Sabem que al final les nostres posicions no són posicions que tenen la raó absoluta, sinó que segurament en les posicions, que considerem contràries també hi ha una part de raó i qui les està defensant són els nostres companys que volen anar al mateix lloc on volem anar nosaltres. Si, al final, nosaltres en el debat, en la proposta, no convencem les altres persones del nostre entorn, del nostre àmbit d’intervenció, que la nostra proposta és l’adequada i les que avancen són les altres, hem d’assimilar- ho. Potser és el més correcte a fer. Darrerament detecto massa testosterona i massa binarisme, massa veritat i mentida, penso que tot plegat és molt més complexa, molt més dialèctica, i que justament de la contradicció en neix la vida.
Article original: La Directa
Els comentaris estàn tancats.