CARLES MASIÀ | La Directa 12/02/2012
Estratègies per avançar cap a un món diferent partint des de la base. Sota aquesta premissa inicial, unes 150 persones van seguir el passat 11 de febrer el debat “Perifèries socials, territoris en resistència. Experiències d’autoorganització per a les lluites socials”, que va comptar amb la presència de l’escriptor uruguaià Raúl Zibechi, l’economista del Seminari Taifa Miren Etxezarreta i el cooperativista de la Xarxa d’Economia Solidària (XES) Jordi Garcia.
Raúl Zibechi
Zibechi va començar la seva intervenció a Barcelona reflexionant que, a diferència de les dècades anteriors, actualment no existeixen estratègies clares per enderrocar el capitalisme i construir una societat diferent. Per a l’escriptor uruguaià, “l’avantatge d’això és que ara els col·lectius tenen la llibertat de crear noves estratègies. En el passat hi havia una estratègia molt clara, però no va anar gaire bé”, en referència al socialisme real.
L’estudiós dels moviments socials també va subratllar que serà molt difícil canviar el món “mentre la majoria vulgui seguir consumint més i més”. Un altre problema afegit és “la brutal concentració de poder que té l’1% de la població en comparació amb el 99% restant, i que aquesta minoria té armes i molt de coneixement sobre la majoria”. A banda, defugint de tesis mitificadores, Zibechi va assenyalar que aquest 99% pot tenir interessos molt diversos, des dels col·lectius integrats en els sindicats majoritaris fins a les noves generacions de precàries i dones.
Segons Zibechi, la clau per poder articular alternatives al món actual és trencar amb les relacions exclusivament salarials, un fet que s’ha produit en alguns casos a l’Amèrica Llatina, com ara amb l’Ezln a Mèxic o els piqueteros a l’Argentina. L’uruguaià va aprofundir més aquest aspecte, apuntant que “una forma de contrapoder essencial és aconseguir un nivell de sobirania alimentària des de baix. si això no es dóna, és com si tinguéssim la soga al coll, ja que estem parlant de necessitats elementals, com l’aigua i menjar”.
El desig d’una nova societat
Pel que fa a la possibilitat de transició cap a una societat més enllà del capitalisme, Zibechi va afirmar que això no serà possible sense moments de caos i desordre, i que “una transició ordenada implica algú que la guiiï, cosa que pot generar noves classes dominants”. Davant d’aquesta situació, va assegurar que “és fonamental crear una multiplicitat de contrapoders que no reprodueixin el que ja existeix, perquè aquestes experiències són les que creen “el desig d’una nova societat”.
Miren Etxezarreta, que va ser la primera en intervenir, va contextualitzar la xerrada afirmant que “després d’haver-se aprovat la reforma laboral per part d’una dreta que ni tan sols manté les formes, la resposta és cada cop més necessària”. La integrant del Seminari Taifa va explicar com les persones de la seva generació sempre van pensar que es podia prendre el poder seguint les estratègies tradicionals d’organització en partits polítics, sindicats i associacions de veïns.
Després, però, es va comprovar que no era possible arribar al socialisme mitjançant vies pacífiques i institucionals, tal com van demostrar els casos de la II República espanyola o el Xile d’Allende. En canvi, amb l’ajut d’estructures més rígides de partits i sindicats es va poder prendre el poder a Cuba i Nicaragua. Etxezarreta també va explocar com el maig del 68 va suposar un canvi de paradigma pel que fa a avançar cap a una nova societat, quan es van començar a qüestionar les tàctiques anteriors. Més endavant, sorgeix el moviment antiglobalització, en que es desenvolupen iniciatives de grups més petits que plantegen alternatives de caire més local i modest.
Línies que convergeixin
L’economista va distingir entre dues línies de pensament per avançar cap a escenaris de transformació social: una línia més tradicional, basada en l’acció mitjançant partits i sindicats convencionals, i una altra que parteix de formes noves i descentralitzades, amb aversió cap a les institucions polítiques i ‘Estat. Per a Etxezarreta, l’interessant seria buscar formes per fer convergir aquestes dues línies. Citant l’historiador anglès Hobsbawm, va defensar que “no necessitem ser tributaris d’una tradició marxista passada, per això tenim un camp molt ampli per buscar estratègies de transformació diferents”.
Per la seva banda, Jordi Garcia va començar explicant que hi ha un conjunt de crisis (política, econòmica, energètica, de les cures…), que són les conseqüències “d’un model social que és com un Titànic que va xocar a la dècada de 1970”.
Actualment, “el dilema del capitalisme productivista és que necessita créixer, però al mateix temps aquest creixement provoca la destrucció del planeta i de les espècies que l’habiten”. En aquest context de pèrdua de legitimitat del capitalisme, Garcia va explicar que les opcions d’esquerres es troben en una mena de laberint, en què han de superar obstacles de projecte, ètica i eficàcia. Per deixar enrere aquestes contradiccions, Garcia va apostar per un model basat en quatre idees principals: per començar, una hegemonia de la propietat pública gestionada de forma cooperativa. Després, una reconversió ecològica de la producció i el consum, sumat a elements de democràcia participativa. Finalment, caldria una aplicació universal dels drets humans.
Referents
Al mateix temps, Garcia va argumentar que és necessari multiplicar els referents que existeixen d’ètica col·lectiva, i va posar com a exemple el moviment d’insubmissos i d’objecció de consciència al servei militar. Per ser eficaços, és necessari que fructifiquin petites lluites, i va proposar una estratègia d’empoderament popular basada en tres punts: la creació de contrapoders, la lluita noviolenta i la lluita institucional.
L’acte, que es va celebrar a l’ateneu La Torna de Gràcia (Barcelona), va comptar amb la presència d’unes 150 persones, que al final van debatre amb els tres ponents qüestions com ara la relació dels col·lectius transformadors amb les institucions, el problema de crear estructures rígides de poder o les estratègies de lluita no violentes en relació a l’existència de grups que defensen la lluita armada.
Font: La Directa