Entrades

Vista Barcelona Turismo

ROSER ESPELT ALBA I FACUND FORA – CATARSI 22/07/2020

La notícia que a finals de juny els turistes ja podrien accedir a les Illes Balears va aixecar polseguera. El Govern Espanyol reobria rutes turístiques amb països com Alemanya i així, els ciutadans alemanys que ho desitgessin, passaven per davant dels ciutadans nacionals, que es trobaven encara sota les prohibicions derivades de les fases de desescalada del confinament. Aquesta decisió es va qüestionar, sobretot, al·legant motius sanitaris. A dia d’avui, més d’un mes després, els contagis es troben de nou disparats a diverses zones de l’Estat com el Principat de Catalunya i s’anuncien noves mesures per tal d’aturar la transmissió comunitària, mesures que restringeixen la mobilitat de la població local però que no afecten en cap sentit al flux de turistes. Aquesta decisió de dubtosa coherència sanitària ens obliga a buscar respostes al nucli del debat, que un mes després segueix intacte.

Cal tenir present que el desenvolupament de la indústria turística és un tema de notable rellevància al nostre territori. I és que les elits del nostre país han apostat, des dels anys 50, per l’especialització de l’economia en aquest sector. Actualment, el turisme aporta, de mitjana, un 12% del PIB i ocupa un 13% dels treballadors de manera directa, però en alguns territoris aquestes xifres arriben a ser fins a 3 vegades superiors. Si, a més, tenim en compte els efectes indirectes que té l’activitat del sector turístic, la importància d’aquesta indústria es duplica i, per tant, els serveis turístics esdevenen la principal activitat econòmica de moltes regions. Així, si bé és cert que cal aturar els contagis i que el turisme sembla ser força incompatible amb el distanciament social i la reducció de la mobilitat, per molts territoris el sector turístic avui dia és vital per tal de garantir l’accés del conjunt de la població als mínims que asseguren una vida digna.

Cal tenir present que el desenvolupament de la indústria turística és un tema de notable rellevància al nostre territori. I és que les elits del nostre país han apostat, des dels anys 50, per l’especialització de l’economia en aquest sector. Actualment, el turisme aporta, de mitjana, un 12% del PIB i ocupa un 13% dels treballadors de manera directa, però en alguns territoris aquestes xifres arriben a ser fins a 3 vegades superiors. Si, a més, tenim en compte els efectes indirectes que té l’activitat del sector turístic, la importància d’aquesta indústria es duplica i, per tant, els serveis turístics esdevenen la principal activitat econòmica de moltes regions. Així, si bé és cert que cal aturar els contagis i que el turisme sembla ser força incompatible amb el distanciament social i la reducció de la mobilitat, per molts territoris el sector turístic avui dia és vital per tal de garantir l’accés del conjunt de la població als mínims que asseguren una vida digna.

Existeixen motius de pes per revisar els impactes de la turistització de les economies en la seva capacitat de desenvolupament a mitjà termini

Ara bé, que la major part dels ingressos provinguin de la indústria turística no significa que les regions que s’hi han especialitzat «visquin gràcies a això». De fet, afirmar que els territoris turístics viuen del turisme és tan cert com dir que els esclaus vivien dels seus amos o que els treballadors viuen de l’empresariat. Són asseveracions que se centren en un fet o situació —en aquest cas, que el turisme aporta la major part de la riquesa del territori— i obvien l’existència d’alternatives —en aquest cas, que hi ha altres maneres de generar riquesa—. En aquest sentit és important comparar la dinàmica de les economies turistitzades amb aquelles que no ho estan. En fer-ho, ens adonem que les economies més turistitzades de l’Estat espanyol -Balears, Canàries i València-, són les tres economies on menys ha crescut la renda per càpita en els darrers trenta anys. En el cas dels arxipèlags, a més, la desigualtat econòmica és la més elevada del país. I a sobre de tot això, són alguns dels territoris amb salaris reals més reduïts i on menys I+D fan les empreses.

Així les coses, existeixen motius de pes per revisar els impactes de la turistització de les economies en la seva capacitat de desenvolupament a mitjà termini. En fer-ho, podem constatar, en primer lloc, que els llocs de treball associats al sector turístic són llocs de treball poc qualificats, amb salaris baixos i associats a una alta temporalitat. A causa d’aquests salaris baixos es produeix una apropiació dels beneficis per part del capital. Des d’un punt de vista macroeconòmic i amb vista al desenvolupament del territori, els beneficis no serien un problema de facto si es reinvertissin en l’especialització en indústries que generéssim més i millors llocs de treball i reduïssin la dependència del territori. Així i tot, si observem les dades veiem com la inversió es concentra en el mateix sector turístic amb un protagonisme notable del sector immobiliari. Aquest fet fa que les classes populars perdin encara més poder adquisitiu, ja que han de pagar cada vegada més per viure allà on treballen i fa que les indústries que no extreuen un guany directe de l’estructura productiva fonamentada en el turisme vegin com cau la seva rendibilitat, desincentivant encara més aquesta inversió que teòricament hauria de permetre reduir la dependència.

En segon lloc, la promesa de beneficis derivats del turisme en un territori que té obertes les seves fronteres pel que fa al capital, com és el cas de l’Estat espanyol, atrau notable inversió estrangera. Aquesta inversió la duen a terme empreses estrangeres que quan han extret un guany el repatrien, de manera que l’impacte net de la indústria turística, inclús en termes de beneficis empresarials, no seria tant notable. La presència d’inversió estrangera ha anat a l’alça durant els últims anys, sobretot arran de la crisi del 2008, moment en què les empreses espanyoles van optar per despatrimonialitzar-se i així augmentar els seus beneficis comptables.

En segon lloc, la promesa de beneficis derivats del turisme en un territori que té obertes les seves fronteres pel que fa al capital, com és el cas de l’Estat espanyol, atrau notable inversió estrangera. Aquesta inversió la duen a terme empreses estrangeres que quan han extret un guany el repatrien, de manera que l’impacte net de la indústria turística, inclús en termes de beneficis empresarials, no seria tant notable. La presència d’inversió estrangera ha anat a l’alça durant els últims anys, sobretot arran de la crisi del 2008, moment en què les empreses espanyoles van optar per despatrimonialitzar-se i així augmentar els seus beneficis comptables.

Apostar per la nacionalització, per la planificació i per un canvi de model productiu exigeix valentia política

En aquest marc, l’impacte de la COVID-19 no es reparteix de forma homogènia en el conjunt de la societat de classes. En el mateix sentit que apuntava Roser Espelt en aquest article, els serveis, protagonistes en el sector turístic, exigeixen molta interacció social i per tant son el sector més afectat per les mesures relatives al confinament. El mercat de treball, per altra banda, mercat per alta temporalitat i precarietat relativa, absorbirà la majoria del cop i difícilment se’n recuperarà tan ràpidament com els beneficis del capital.

Quines alternatives existeixen? A curt termini cal redistribuir la riquesa, no només per a garantir uns nivells d’ingressos dignes a tota la població sinó, també, perquè els beneficis empresarials deixin d’emprar-se per la gentrificació i l’especulació amb el territori i serveixin per a la construcció d’una estructura productiva alternativa a mitjà termini. I és que, fins i tot entrats en les possibilitats més immediates, no és el mateix optar per un model productiu rendista com és el de l’Estat espanyol, amb notable protagonisme de la indústria turística, un model excloent i insostenible socialment i mediambiental, que optar per un model inclusiu, que cerqui guanys en productivitat i salaris dignes i que situï la preservació del medi ambient i la reproducció ampliada de la vida al centre dels objectius de la producció. I no només això: en el context actual, és urgent trobar la manera d’evitar els contagis i poder seguir garantint la producció de tot el que és necessari per a la reproducció de la vida i el seu repartiment entre el conjunt de la població. El lliure mercat s’ha demostrat totalment incapaç de ser un mecanisme operatiu en una situació de crisi sanitària com l’actual i en la construcció de models productius sostenibles i equitatius, de manera que, novament, la nacionalització de tots aquells sectors estratègics i la planificació de la seva producció es perfila com l’alternativa més plausible i encertada.

Apostar per la nacionalització, per la planificació i per un canvi de model productiu exigeix valentia política. Exigeix dirigir políticament la inversió, exigeix plantar cara als poders fàctics d’aquest Estat que va fracassar en la mateixa revolució agrària i que es troba actualment mancat de sobirania efectiva a causa de la pertinença a la Unió Europea. Res no fa pensar que la voluntat dels òrgans de govern autonòmics, estatals o europeus sigui avançar en aquesta línia, així que cal que des de les classes populars s’exigeixi una solució que eviti noves rondes d’austeritat i que no suposi l’enèsima fugida endavant, com ja demanen algunes potències financeres del centre d’Europa.

Article original: Catarsi
Foto de portada: piqsels.com

Imagen: fábrica de coches automatizada.

ELENA IDOATE – CATARSI 20/02/2019

Jo ja li he dit, alcalde, que si es posava a vendre, es desnaturalitzava, que deixava de ser aturat en termes intològics, José Luis Cuerda, Tiempo después.

Podem afirmar que l’atur és un fenomen que únicament ha existit en el capitalisme i que forma part dels seus fonaments. Les empreses competeixen entre elles tot cercant maneres de produir més amb menys costos laborals per tal d’obtenir més beneficis i acaparar els mercats. Aquesta dinàmica ha fet que l’economia mundial hagi desenvolupat una capacitat de producció de mercaderies brutal amb requeriments de treball cada cop més petits. Però això, en la majoria dels casos, no ha servit per a viure millor i treballar menys i ha generat un excedent de força de treball. L’expulsió de mà d’obra fora dels circuits de producció és una de les màximes expressions de la despossessió dels propis mitjans de vida a la qual el capitalisme sotmet a la força de treball.

La participació de la població en el treball mercantil no és extensa. Les estadístiques de la OIT indiquen que, a banda dels 190 milions d’aturats i aturades, el 38% de la població mundial està  fora de la força de treball. D’aquests, el 70% dels que estan en edat de treballar són dones. A més a més, el 42% de la població ocupada té un lloc de treball vulnerable.

Més capitalisme, menys treball

Quines dinàmiques creen aquest enorme excedent de força de treball? Principalment, els avenços tecnològics dirigits fonamentalment a estalviar llocs de treball tal com imposa l’imperatiu de la competència entre capitals. Les formes de produir han anat incorporant màquines i programes informàtics que automatitzen els processos productius amb el resultat d’una reducció de la quantitat d’hores de feina per cada unitat de mercaderia. Es desenvolupen màquines, robots i tot tipus de tecnologies que substitueixen activitats realitzades per les persones, redefinint processos i cadenes de producció per tal que les hores de treball viu siguin el més rendibles possibles. Amb certes excepcions, la tendència va cap a la desqualificació de les feines; convertint-se en accions simplificades que executen i enllacen un seguit de processos el més automàtics possibles. No tan sols el treball esdevé sobrer, sinó que els seus coneixements i habilitats, especialment els més globals, esdevenen superflus.

Els anomenats optimistes tecnològics confien en l’expansió d’activitats que compensen la pèrdua de llocs de treball. Però el problema és que gairebé totes les activitats són susceptibles de ser substituïdes per màquines i els sectors emergents contenen encara més tecnologia. Els avenços tecnològics actuals i futurs suposaran canvis rellevants en el món de la producció. El desenvolupament de la robòtica que incorpora càlculs espacials i versatilitat, entre d’altres prestacions, podrà automatitzar tot tipus de feines treball, fins i tot aquelles que no són rutinàries ni repetitives. El comerç, l’hostaleria, la distribució i la indústria ja n’estan notant l’impacte, que s’estendrà a activitats com la sanitat i l’educació. Els llocs de treball creatius i d’anàlisi també estan amenaçats per la tecnologia de les macrodades i el desenvolupament d’algoritmes d’aprenentatge automàtic i altres formes d’intel·ligència artificial.

Tot apunta que l’automatització del treball conduirà en el futur a una situació d’excedent brutal de llocs de feina. Martin Ford explica que “sens dubte el treball poc especialitzat continuarà veient-se afectat, però també molts llocs directius que han estat exclusivament per a titulats universitaris els quals estan a punt d’adonar-se que les seves feines es troben a la corda fluixa per l’automatització i els algoritmes predictius”.

Tot apunta que l’automatització del treball conduirà en el futur a una situació d’excedent brutal de llocs de feina

La sobrecapacitat estructural i el continu desenvolupament de les tecnologies estalviadores de llocs de feina són alguns dels factors que expliquen un dels fenòmens més recents del capitalisme actual: la recuperació sense ocupació. Les darreres crisis s’han saldat amb una reactivació econòmica, assolint nivells de producció i beneficis sense precedents, però sense crear prou llocs de feina com per a mantenir baixos els nivells d’atur. Arran de la darrera crisi del 2008, les empreses han intensificat l’explotació del treball produint més amb menys plantilla i han incorporat tecnologies que accentuen aquest fenomen. Per tant, per analitzar la destrucció dels llocs de treball no ens hem de fixar només en les crisis sinó també en les recuperacions. Un exemple d’això és la relocalització d’indústries cap als seus països d’origen desindustrialitzats durant la globalització, on s’instal·len màquines molt potents però tan sols uns pocs llocs de feina.

El volum de persones desocupades depèn d’altres variables que modifiquen la incorporació o la retirada de la població activa. Amb la globalització, el capitalisme ha afegit quantitats ingents de mà d’obra al treball assalariat d’economies com la Xina, la Índia i del sud-est asiàtic, mentre que en alguns territoris desindustrialitzats es concentren alts índex d’atur. En l’evolució de la mà d’obra operen mecanismes sexistes i també racistes, com les fronteres, lleis i intervencions armades que limiten la incorporació als mercats de treball occidentals de les persones que migren o voldrien migrar. Són moltes les variables que influeixen en la incorporació de la població a l’activitat laboral, i en conseqüència, també a l’atur, i la seva magnitud depèn de la capacitat de les societats de mantenir econòmicament a les persones al marge de l’activitat laboral mitjançant prestacions públiques i el repartiment d’ingressos familiars. Per exemple, les dades de l’Eurostat indiquen que a la UE el 78,9% de la població en edat de treballar està en situació d’activitat, mentre que a Catalunya, on la taxa d’atur és més elevada, el percentatge és del 84%. Si Catalunya tingués la taxa d’activitat mitjana de la UE, 240.000 persones sortirien de la població activa i la taxa d’atur es reduiria a la meitat.

En l’evolució de la mà d’obra operen mecanismes sexistes i també racistes, com les fronteres, lleis i intervencions armades que limiten la incorporació als mercats de treball occidentals de les persones que migren o voldrien migrar

Si l’atur és fruit del capitalisme, també cal considerar que és resultat d’una concepció patriarcal del treball i de l’activitat. El treball de cures, relegat a la família patriarcal i assignat a les dones, suposa una gran quantitat d’hores de treball que es realitzen al marge de l’ocupació i de l’atur. La incorporació de la dona en el treball mercantil ha suposat un increment de la força laboral. Aquest nou enllaça dues tensions: la contradicció entre l’excedent de treball i l’expansió d’activitats que empren mà d’obra precaritzada, i el conflicte entre la reproducció de la vida i l’acumulació de capital. Els llocs de treball a temps parcial ila retirada durant llargs períodes de la vida laboral que caracteritzen el treball mercantil de les dones exemplifiquen aquestes tensions. Com explica Maria Pazos Morán, “les absències femenines per raons de cures, i especialment per maternitat (…) poden convertir-se en definitives per abandonament propi o per acomiadament, sobretot en països amb més gran inestabilitat laboral, precarietat i atur, així com escassedat de serveis públics i manca d’implicació dels homes”.

El treball de cures, relegat a la família patriarcal i assignat a les dones, suposa una gran quantitat d’hores de treball que es realitzen al marge de l’ocupació i de l’atur

La gestió neoliberal de l’atur

De la mateixa manera que el treball assalariat ha experimentat un conjunt de transformacions i s’han generalitzat formes de treball precàries, l’atur al seu torn ha patit una sèrie de canvis. Simplificant molt, ens trobem amb un atur cada cop més segmentat. D’una banda, hi ha l’atur anomenat de difícil ocupació. El grup de persones en atur de llarga durada augmenta mentre que es redueix l’atur global. D’altra banda, hi ha un segment de l’atur que rep l’atenció dels programes d’ocupació que se centren en millorar l’ocupabilitat de la força de treball, per tal que les persones aturades disposin de les qualificacions i capacitats requerides per les empreses. La col·locació en l’ocupació sovint s’aconsegueix dotant a la mà d’obra d’habilitats molt simples que els fan aconseguir llocs de treball en els quals, al seu torn, són fàcilment substituïbles.

La urgència de reduir l’atur empeny les institucions a fomentar grans projectes d’inversió que es basen en treball precari, com són el turisme i la logística. També impulsa la força de treball a entrar en formes de treball no regularitzades, sense una estructura salarial o d’horaris. Sota el paraigües de l’emprenedoria es fomenten formes d’autoocupació precària, com bona part de l’anomenada economia col·laborativa, que amenaça d’estendre’s des del transport, la distribució i la cultura fins a altres sectors.  Les institucions també bonifiquen contractes de treball que no compleixen els estàndards laborals, com els plans d’ocupació i els contractes de formació. Els contractes de pràctiques es troben estesos en àmbits tan diferents com la docència universitària i l’hostaleria.

Repensar les reivindicacions

L’exèrcit de reserva és l’àmbit en què s’estructura el mercat de treball i es precaritzen els llocs de feina. La gestió neoliberal de l’atur absorbeix el treball sobrant i gestiona el reemplaçament de la mà d’obra, regenerant el mercat de treball d’acord amb els canvis organitzatius, tecnològics, sectorials i territorials de l’acumulació de capital. Si l’anàlisi tradicional del mercat de treball establia una dicotomia ocupació / atur, ara aquesta frontera s’està esborrant. L’atur connecta processos de creació, destrucció i modificació de llocs de treball en un capitalisme d’acumulació flexible i canviant. Per això és important per a les esquerres incidir-hi.

Els partits i sindicats tradicionals en els millors dels casos mantenen discursos basats en la plena ocupació mitjançant polítiques laborals i macroeconòmiques expansives, però en realitat s’han adherit a la flexibilització i desregulació laboral. Fora d’aquests espais polítics, cal un replantejament de la qüestió del treball que consideri de manera central l’absència de treball.

Una de les propostes que va adquirir rebre atenció amb la crisi del 2008 és la de l’ocupador d’última instància. D’acord amb aquest model, el sector públic s’encarrega de donar feina a tothom que no en troba a l’economia privada, produint una sèrie de béns i serveis no rendibles però sí socialment necessaris. D’aquesta manera, el segment públic acaba impulsant la reactivació econòmica del mercat privat perquè impulsa la demanda interna. Aquesta proposta té una sèrie de virtuts i potencialitats, perquè es basa en la importància d’un segment no mercantil i basat en els valors d’ús que podria adquirir un protagonisme que deixés al sector privat en una posició subordinada. Però és molt possible que passi el contrari. Podria el sector públic acabar sent una mera activació del sector privat, que acapararia tots els beneficis i continuaria destruint llocs de feina perquè no s’hauria de preocupar de fomentar la demanda interna? I si el sector públic s’acabés limitant a proveir al privat de mà d’obra preparada i dòcil repetint els esquemes de la gestió neoliberal de l’atur?

El problema no és que el treball l’acaparin les màquines en detriment de la mà d’obra, la qüestió fonamental és que el capital acapara els beneficis

Nick Srnicek i Alex Williams formulen un programa que respon al fet que, davant de les tensions de l’automatització del treball, “el projecte polític de l’esquerra del segle XXI ha de ser construir una economia en què la gent ja no depengui del treball remunerat per sobreviure”. La seva aposta combina la reducció de la jornada laboral sense disminució salarial i l’establiment de la renda bàsica dins d’un paradigma de la màxima automatització del treball. L’aplicació pràctica d’aquestes propostes, així com la de l’ocupador d’última instància, topa amb unes dificultats gegantines, que precisament reflecteixen el seu potencial transformador. Com es podran finançar les rendes universals i els ocupadors a última instància de les persones expulsades del treball? Com es pot aconseguir disposar de la força política per a obligar el capital a repartir les rendes? Les empreses que continuaran cercant ampliar la seva competitivitat reduint llocs de feina es podran permetre retribuir les hores no treballades de les jornades laborals reduïdes o drenar recursos cap a l’esfera pública? El problema no és que el treball l’acaparin les màquines en detriment de la mà d’obra, la qüestió fonamental és que el capital acapara els beneficis. Amb tot, plantejar-se el repartiment de la renda al marge del treball és un repte que respondrà a una realitat inevitable.

Article original: Catarsi

Imagen bolsa de Madrid
Imatge: FDV – Wikipedia

ROSER ESPELT ALBA – CATARSI 12/03/2020

L’economia capitalista amenaça tempesta a nivell global. El coronavirus COVID-19 està obligant als estats a prendre unes mesures per tal de garantir la salut pública, control de personal i limitació de la mobilitat. Aquestes polítiques sanitàries en un mode de producció on la majoria de la població som simple força de treball al servei de la propietat privada, poden ser del tot perjudicials per la producció global. El dilluns 9 de març de 2020 l’IBEX35 es desplomava per sota els 8000 punts només obrir, iniciant així una tendència que es va seguir perpetuant les següents hores, superant inclús les xifres rècord que s’havien assolit amb la votació favorable al Brexit. Unes hores més tard, Wall Street tancava per tal d’aturar la caiguda de més del 7% que es va registrar només obrir, en una acció que s’utilitza per tal d’evitar pànics borsaris.

Igual que afecta als éssers humans, l’amenaça del coronavirus per l’economia global respon a les contradiccions intrínseques del sistema capitalista

A la vegada, les xarxes bullien entre teories de la conspiració i profecies sobre el futur proper de l’economia global mentre molts es preguntaven, incrèduls, com era possible que només un virus fos capaç de posar de cap per avall tot un sistema productiu d’abast mundial. Si el sistema està actualment posant-se o no de cap per avall no és una pregunta que es pugui respondre de forma categòrica. No es coneix encara l’abast que pot arribar a tenir aquesta pandèmia ni quin impacte tindrà en termes econòmics, socials o polítics. Per altra banda, l’economia és una ciència social i no és possible fer prediccions. Tot i així, sí que es pot plantejar sota quines condicions és més probable que una alteració, com pot ser aquest virus, pugui fer trontollar l’economia mundial i acabi desenvolupant una crisis d’abast global. Igual que afecta als éssers humans, l’amenaça del coronavirus per l’economia global respon a les contradiccions intrínseques del sistema capitalista, és a dir, el que en el cas dels humans serien les seves patologies prèvies.

Breu història d’un sistema esgotat i malalt: les finances com a remei i malaltia

En els darrers 50 anys, el sistema financer ha experimentat un creixement exponencial. El punt de partida és el gir neoliberal posterior a la crisis dels 70, quan el model d’acumulació de postguerra va mostrar la seva caducitat, i va començar a desregular-se el sistema financer. Des d’aleshores l’economia real i l’economia financera han eixamplat les seves diferències tant en volum de negoci com de beneficis. L’expansió de les finances no només ha estat quantitativa, sinó que també ha estat qualitativa: les finances tenen una influència creixent en el conjunt de la dinàmica econòmica. Des d’una òptica marxista entenem aquest procés com la resposta del capital per reorganitzar-se amb l’objectiu de recuperar la taxa de guany perduda a partir de la crisi de finals dels anys 60 i els anys 70.

Aquesta reestructuració va suposar la ruptura dels consensos polítics, nacionals i socials que conformaven l’Estat del Benestar i es van imposar arreu del món les polítiques d’ajustament salarial. Pel que aquí ens ocupa, en relació als efectes que ha tingut el coronavirus a les borses, es va trencar la corretja de contenció pel sector financer que suposava la regulació del sistema monetari internacional de Bretton Woods. Bretton Woods fou el sistema monetari internacional més estable que s’ha conegut i la seva característica principal, els tipus de canvis fixes en relació al dòlar i a l’or exigíen d’un control estricte de la moneda en circulació i dels moviments de capitals. Una vegada colapsa es desregula progressivament la banca comercial, les divises passen a cotitzar en mercats de valors i les seves dinàmiques son carn d’especulació i els moviments de capitals entre països es liberalitzen, la qual cosa consolida la internacionalització dels sectors financers antigament nacionals. Aquesta desregulació generalitzada del sector responia a la creença de què les finances podrien ser la font de beneficis que pogués fer recuperar la dinàmica alcista de l’etapa posterior.

Tot i així, no s’aconsegueix recuperar la taxa de guany del període anterior en cap moment. Al contrari, sembla que aquesta presenta una tendència a la baixa permanent durant tot el període. Però degut a la desregulació dels sistema financer la diferència entre els beneficis no financers de les empreses (de l’economia real) i els beneficis procedents de la seva activitat financera (economia fictícia) s’ha ampliat de forma continuada, en una tendència només interrompuda en períodes de recessió. L’any 2008, per exemple, els beneficis financers van mostrar un nivell per sota dels beneficis no financers de les empreses, però la recuperació dels nivells anteriors va ser força ràpida, amb diferències depenent del país. Què és el que passa en aquests moments? Que tot el capital fictici (com podrien ser accions sobrevalorades, preus de pisos sobrevalorats per la bombolla immobiliària o productes derivats amb un valor comptabilitzat en base a la hipòtesis d’uns beneficis futurs que es revelen impossibles en temps de crisi) que s’havia creat durant l’etapa d’expansió en la dinàmica del sector financer, es destrueix i només queda el que realment és tangible, el capital físic.

Abans que la Xina detectés el primer brot de COVID-19, les previsions de creixement que elaboraven les principals agències i institucions mundials ja eren força pessimistes.

Sembla mentida que el capital es pugui comprar i vendre o comptabilitzar en balanços empresarials si és fictici, però aquí rau la principal font d’inestabilitat intrínseca del sector financer. La desregulació del sector financer va permetre la creació de tota una sèrie d’instruments financers nous associats al producte financer tradicional i per excel·lència, el crèdit, ja que en definitiva, la funció del sector financer és senzillament fer d’intermediari entre aquells que tenen excedent de diners i en volen treure un rendiment i aquells que necessiten finançament per invertir o comprar. Aquests instruments son de comptabilització molt dubtosa i no està regulada i moltes vegades respon únicament a les lleis d’oferta i demanda, la inversió no té perquè realitzar-se i convertir-se en un producte real i tangible, i el seu valor pot ser només promeses de beneficis futurs. Què comporta? Comporta que quan deixa d’haver-hi demanda de diner i de productes financers, quan deixen d’haver-hi espais on invertir, s’assequen els mercats financers. És a dir, que es perd la “confiança”. Ningú vol comprar res als mercats de valors i per tant, els preus de tots aquells productes que havien sigut font de tants beneficis es desploma. Es destrueix el capital fictici i només queda allò que és tangible. A més, cal afegir el comportament procíclic del sistema financer: si el preu està baixant, el pànic a que segueixi baixant em portarà a vendre els actius financers que tingui, fet que farà baixar encara més el preu, provocant el que es coneix com un pànic borsari.

L’impacte del COVID-19 en el malalt

I en quin punt està l’economia real, allò que és tangible? Abans que la Xina detectés el primer brot de COVID-19, les previsions de creixement que elaboraven les principals agències i institucions mundials ja eren força pessimistes. Es detectava un dinamisme molt dèbil i símptomes d’alentiment del ritme de creixement en el conjunt d’economies de la OCDE i també dels països emergents. Els índex de producció industrial s’estaven desplomant en el conjunt de la OCDE i el rendiment dels productes financers emesos per governs o empreses mostraven actualment més rendiment a curt termini (ja que estan menys demandats per la por d’una pròxima recessió) que a llarg termini. Sempre que aquest últim indicador, el dels títols emesos, sol mostrar aquesta tendència que aparentment contradiu la racionalitat econòmica, hi ha hagut recessió a curt o a mitjà termini. El consum, per altra banda, ja es mostrava limitat per l’ajust salarial que hem anat acumulat des dels 70 i empitjorat amb l’austeritat imposada arran de la Gran Recessió del 2008.

I en aquest marc, com pot afectar el coronavirus? Mentre existeixin diners fent voltes pels mercats financers, les empreses o les famílies es poden endeutar. El sistema financer serveix de salvavides provisional i fictici a un sistema productiu que no és capaç de créixer des de fa anys. A través de l’endeutament i de l’obtenció de beneficis ficticis el sistema porta a terme una fugida endavant que al futur amplifica la caiguda, ja que afegeix els problemes associats a l’endeutament, un endeutament actualment pels núvols a nivell mundial. En aquest marc, qualsevol alteració pot fer trontollar al sistema, com ho són les mesures associades a la contenció del coronavirus i l’empitjorament de les previsions econòmiques poden generar el pànic borsari que fa falta per enfonsar aquest castell de cartes.

El context és el d’una economia mundial desbordada de liquiditat, de capital que no troba on invertir-se i que ha hagut de creat valors ficticis per continuar creixent i no col·lapsar. Les polítiques econòmiques des dels anys 70 enlloc de controlar els evidents perills del sistema han decidit deixar el control a l’oferta i la demanda i desregular els mercats financers.

En aquest marc, qualsevol alteració pot fer trontollar al sistema, com ho són les mesures associades a la contenció del coronavirus

A més a més, les polítiques monetàries perpetrades per la Reserva Federal d’EUA o el BCE aquests darrers anys encara han empitjorat més la situació. Hostatges del dogma monetarista, s’han dedicat a emetre liquiditat a un sistema financer i amb l’objectiu d’incentivar l’economia han destinat encara més diners a la dinàmica financera. Enlloc de reactivar una demanda que no estava significativament deprimida, han finançat la compra d’encara més actius financers amb els crèdits a interès negatiu (es paga per endeutar-se!). S’ha introduït encara més llenya al foc, més liquiditat per invertir en uns actius que quan baixin de preu, no podran servir per retornar el deute que es va contraure per comprar-los.

Que els tipus d’interès no tinguin cap efecte en la demanda es coneix com la trampa de la liquiditat i davant d’això es necessita fer ús de la política fiscal, és a dir, d’altres tipus de mesures de caràcter aparentment més polític. En aquest sentit, com que la caiguda i desacceleració de l’economia és ja un fet, els governs estan anunciant paquets de polítiques per tal de combatre els efectes del coronavirus, evitant pronunciar la paraula maleïda “crisi”.

Caldrà reorganitzar-se i estar alerta perquè no s’aprofiti les noves campanes de crisis per salvar els guanys dels propietaris del capital a costa nostra.

El remei: la certesa de que no hi ha remei

La concreció d’aquestes polítiques i les que previsiblement vindran dependrà del que depèn tota la història: de la lluita de classes. De moment la patronal ja ha començat a moure fitxa i Foment del Treball sortia el 10 de març demanant l’abaratiment de l’acomiadament, rebaixes fiscals i eliminació de la taxa turística. El govern espanyol comença a prometre flexibilitat laboral, flexibilitat en els impostos, crèdit a les empreses, la UE ha promès 25.000 milions d’euros per ajudes a les empreses i teòricament sanitat (tot i que de moment només ha detallat la part d’inversió empresarial).

I les classes populars què? Les classes populars ens trobem en un moment a la defensiva, ja devastades per les polítiques restrictives en resposta a la crisis de 2008 no ens podem permetre seguir esclaves dels marcs que imposa la pertinença a la UE i a la Zona Euro on assegurar la taxa de guany passa per sobre les nostres vides. Caldrà reorganitzar-se i estar alerta perquè no s’aprofiti les noves campanes de crisis per salvar els guanys dels propietaris del capital a costa nostra. A la vegada, caldrà saber aprofitar la finestra d’oportunitat que podria significar una nova crisi sistèmica per tal d’explorar veritables solucions allà on es troben: fora del marc capitalista.


Article original: Catarsi

Foto de portada: Wikipedia – FDV

cartell-debat-taifa-a3Existeixen abundants anàlisis de conjuntura sobre l’evolució socioeconòmica -sortim o no de la crisi?-, però ens sembla que no es presta la suficient atenció als elements estructurals del sistema i com aquests afecten la ciutadania, especialment les classes populars i els grups més vulnerables. Per això ens proposem explorar les línies principals de l’evolució del sistema econòmic en la segona dècada del segle XXI en els seus elements estructurals, la gestió de la crisi i, principalment, les conseqüències en la vida de les classes populars. Ens proposem presentar de manera clara i concisa, amb voluntat d’arribar a un públic general -no especialitzat en economia-, com s’està produint la reestructuració del sistema i la paral·lela despossessió de les classes populars, un fenomen lligat directament a la recuperació del capital i el creixement econòmic -tot i que encara molt feble i inestable-.

En La desposesión de la vida cotidiana intentem explicar de quina manera la vida quotidiana és afectada pel conjunt de les relacions de producció, legals, polítiques i ideològiques que configuren l’essència del capitalisme en general i més concretament en la seva fase actual de restauració posterior a la gran crisi.

Més concretament, els temes analitzats, a banda d’una visió de cap a on va el capitalisme com a sistema global es centraran al voltant dels canvis en el model productiu del nostre entorn i les conseqüències de la desindustrialització i posterior terciarització de les nostres economies. Sobre els canvis succeïts en el món del treball: elevat atur, expulsió de capes importants de la població dels circuits formals d’inserció en el món del treball, precarització, flexibilització contractual, etc. Del desmantellament de l’estat del benestar com a fase d’aprofundiment de les polítiques neoliberals en forma de privatitzacions i pèrdues de drets socials i serveis públics, amb el sector de la sanitat analitzat més abastament. Sobre els canvis en el sector energètic, però no tant com les grans empreses han operat «per dalt» amb fusions, adquisicions, etc. sinó partint del rebut de la llum i com s’explica que en un moment de caiguda del preu del petroli el cost de l’electricitat hagi augmentat més d’un 40% respecte abans de la crisi. Els canvis en el món de la comunicació i la paradoxal transformació que ha suposat l’anomenada «democratització de la informació» amb les xarxes socials al mateix temps que la concentració del capital dels grans mitjans és cada vegada en mans més reduïdes i per tant amb un major poder de control dels relats sobre els esdeveniments polítics i socials. I com no podia ser d’alta manera, perquè allí on hi ha dominació hi ha sempre resistència, com les famílies han desenvolupat tot un seguit d’estratègies per sobreviure i combatre aquesta estructural despossessió amb o sense l’ajuda de moviments socials més o menys polititzadors dels dolors socials que patim actualment.

Debat al voltant del darrer informe de Taifa. Diumenge 23 d’octubre, 12h30. Sala Micaela Chalmeta, Fira d’Economia Solidària de Catalunya, Recinte Frabra i Coats, C/ de Sant Adrià, 20, Barcelona.

Informe 11: La desposesión de la vida cotidiana  Llegir més

TAIFA11 La desposesion de la vida cotidiana

TAIFA11 La desposesion de la vida cotidiana

Se encuentran abundantes análisis de coyuntura sobre la evolución socio-económica –¿se sale o no de la crisis?–, pero no nos parece que se le preste suficiente atención a los elementos estructurales del sistema y cómo estos afectan a la ciudadanía, especialmente a los grupos más vulnerables. Por ello, en este informe, nos proponemos explorar las líneas principales de la evolución del sistema económico en la segunda década del siglo XXI en sus elementos estructurales y, principalmente, las consecuencias en la vida de la ciudadanía de a pie respecto a cómo se está produciendo esta desposesión/reestructuración. La idea es intentar entender de qué manera la vida cotidiana es afectada por el conjunto de relaciones reales de producción, legales, políticas e ideológicas que configuran la esencia del capitalismo en general y más concretamente en su fase actual de “restauración” después de una gran crisis.

Extracte

La restauración del capitalismo para salir de una crisis requiere hacer frente a las múltiples consecuencias de sus contradicciones internas. En la etapa de restauración, a las contradicciones propias de su funcionamiento habitual se suman otras nuevas: hay que destruir el capital sobrante para volver a tener la tasa de ganancia suficiente para acumular y rehacer los mecanismos de poder sobre las poblaciones doblemente afectadas por la creciente explotación y por la destrucción productiva.

Los mecanismos restauradores de la tasa de ganancia son recurrentes a lo largo de la historia: aumento de la explotación y nuevas formas de expolio del trabajo y desposesión de propiedades o derechos sobre las formas de producción. En cada momento histórico las formas de esta desposesión han variado, puesto que en cada época y lugar las estructuras jurídicas existentes sobre la propiedad de los medios de producción y la organización concreta de los diversos tipos de trabajo son diferentes.

L’objectiu del curs és la presentació d’una visió rigorosa i crítica dels aspectes més rellevants del capitalisme actual immers en una profunda crisi tot analitzantla seva evolució i les conseqüències pel conjunt de la societat. Des del seminari Taifa proposem una anàlisi de conjunt de la societat capitalista, una aproximació sistèmica que aborda els àmbits de la despossessió social i ecològica, de la dominació patriarcal i de l’explotació laboral. Proposem una explicació, destinada a un públic general, sobre com funciona el sistema productiu i financer, el rol del diner i el mercat en la nostra societat així com el paper de l’Estat i la política econòmica dels governs en l’actual era neoliberal. Aquesta totalitat capitalista està protagonitzada per un conflicte de classes que posa de relleu les múltiples contradiccions del sistema i els propis límits del capital.

per_entendre-el-capitalisme_2016Sessions del curs:

  • Sessió 1: La societat en la que vivim: una sessió panoràmica. En aquesta sessió s’analitza la dinàmica de funcionament del capitalisme com a sistema econòmic i social. S’identifiquen els elements centrals que permeten la inserció de les persones en la nostra societat així com les vies d’exclusió i marginació social. Queden ben definits els elements socioeconòmics estructurals que ens ajuden a comprendre el capitalisme. Es farà una breu introducció de les crítiques de l’economia ortodoxa i un breu repàs de la història del capitalisme fins els nostres dies.
  • Sessions 2 i 3: L’estructura fonamental de l’explotació, la dominació i la despossessió en el capitalisme. S’analitza de forma assequible i rigorosa com actua el mecanisme central d’explotació del capital a partir de la teoria laboral del valor de Marx. S’assenyala tant el paper central del treball i el procés productiu en el capitalisme com l’opressió patriarcal i l’espoli mediambiental. S’explicarà també el mecanisme d’acumulació per despossessió que permet al capitalisme obtenir nous espais de valorització del capital a través de la privatització, l’expansió geogràfica i la mercantilització de la vida.
  • Sessió 4: El sistema productiu, canvis en l’organització del treball i lluita de classes. A partir de l’estructura de l’empresa s’analitza com funciona la producció en el capitalisme. S’estudien els diferents canvis que en els darrers anys s’han anat introduint en les formes d’organització empresarial i productives per continuar assegurant la reproducció del capitalisme a partir de l’explotació de la força de treball. Aquest mode de producció genera una separació en classes de la nostra societat, conflicte central que caracteritza el capitalisme.
  • Sessió 5: El sistema financer i el diner. S’exposa el procés a través del qual en l’actual societat capitalista el diner es crea a través del mecanisme de crèdit de les entitats financeres. L’ampli desenvolupament del sistema de crèdit i les finances ha provocat una desproporció entre el sector financer i el sistema productiu generador de valor. S’analitza els canvis en la forma del diner i la tendència a la financiarització de l’economia les darreres dècades. El diner representa molt més que un mitjà d’intercanvi, reserva i pagament. Hi cosifica una serie de relacions de classe i conté un alt component ideològic.
  • Sessió 6: El paper i la natura de l’Estat i la politica economica. En aquesta sessió es treballa el paper de l’Estat en la societat capitalista com una de les institucions centrals que garanteixen el procés d’acumulació. S’exposa també l’evolució de l’Estat d’acord amb la dinàmica del capitalisme en cada moment històric i en particular el rol que està tenint en la crisi actual. En contra de la falsa idea establerta l’Estat i la seva política econòmica ha estat un agent actiu en portar a terme l’agenda neoliberal i facilitar la internacionalització del capital.
  • Sessió 7: Crisis i límits del capitalisme. Una visió general de les principals fases de la crisi actual i dels esdeveniments de més recent actualitat per tal de poder analitzar en quina situació ens trobem i poder entendre quina pot ser la tendència més immediata. De manera més estructural, analitzarem com la pròpia dinàmica del capitalisme engendra profundes contradiccions en si mateixa. Aquesta dinàmica intrínseca es la que provoca greus crisis que amenacen el conjunt del sistema. No obstant, el capitalisme ha demostrat en reiterades ocasions una gran capacitat regenerativa. Analitzar aquestes contradiccions, les limitacions i els perills que suposen per l’acumulació serà el tema principal d’aquesta sessió.

 

Aquest curs es realitzarà al Centre Sant Pere, C/ Sant Pere Més Alt, 25, 08003 Barcelona. Consulta al mapa com arribar-hi.
Horari: 19h.
Dates: 20, 27 d’octubre, 3, 10, 17, 24 de novembre i 1 de desembre (2016).
Inscripcions: seminaritaifa@seminaritaifa.org.
Aquest curs té un preu de 30 Euros. Si t’interessa el curs però aquest preu et suposa un problema escriu-nos!
Per a aquest mateix curs en altres indrets o altres cursos consulta el calendari.

IVAN GORDILLO – La Directa 18/02/2015

Les primeres setmanes del govern grec de Syriza estan sent vertiginoses. Tant el seu ministre de finances, Yannis Varoufakis, com el primer ministre, Alexis Tsipras, van iniciar just després de prendre possessió del càrrec una serie d’entrevistes amb els representants polítics de les principals economies de la zona euro. La primera trobada important es va produir a Atenes amb la visita del cap de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem. Les imatges de la roda de premsa en la que Varoufakis anuncia el no reconeixement de la Troika i la cara de circumstàncies del ministre holandès de finances han donat la volta al món. Dijsselbloem és alhora cap del buró del Mecanisme Europeu d’Estabilització (MEDE), creat el 2011 per facilitar els crèdits de «rescat» als països del euro amb problemes financers, a canvi, evidentment, d’aplicar una sèrie d’ajustaments estructurals fonsmonetaristes sota la tutela de la Troika. Llegir més

Llibre: Planeta Carroña (J.M. Busqueta)

Llibre: Planeta Carroña (J.M. Busqueta)

La gent de Baladre ha traduït al castellà el llibre L’hora dels voltors d’en Josep Manel Busqueta.

  • Título: Planeta carroña. La crisis explicada a una ciudadanía estafada
  • Autor: Josep Manel Busqueta
  • Pròlogo: Miren Etxezarreta
  • Editorial: Baladre con la colaboración de Libros en Acción y CGT
  • Páginas: 218
  • Precio: 14€
  • ISBN: 9788494136283
  • Año de edición: 2014
  • Tamaño: 14 x 21 cm
  • Enquadernación: rústica

En cada momento de crisis el capitalismo aprovecha para reestructurarse, para volver a buscar los mecanismos económicos y sociales que le permiten rehacerse y sobrevivir unos años más. La crisis está representando una magnífica oportunidad, la excusa perfecta para que los sectores dominantes de la sociedad continúen construyendo una sociedad a la medida de sus intereses. Los poderosos no sólo consiguen evadir sus responsabilidades en el fracaso del modelo económico sino que, gracias al consenso mediático y académico, consiguen aplicar de manera conjunta todas aquellas políticas que llevaban tiempo anhelando. Tal y como se está planteando, la salida de la crisis no es ninguna buena noticia para la mayoría de la población. El resultado que se deriva de la aplicación de las medidas que supuestamente sirven para superar la crítica situación actual: la reforma del mercado de trabajo, la reforma fiscal, los recortes presupuestarios, la reforma de las pensiones, etc., representan la estocada final al sueño imposible de una sociedad capitalista con derechos sociales.

xornadas ue web

El proper 12 d’abril, Joan Junyent, membre del seminari Taifa, participarà en les II Xornadas Internacionais COMPRENDERMOS A CRISE, que aquest any porten per títol Europa na encrucillada: crise sistémica, euro, unión europea.

Més informació

ELENA IDOATE / La Directa| 16/07/2013

De tant en tant sentim parlar de les perspectives de millora de l’economia espanyola i catalana. La majoria de vegades és perquè es revisen les estimacions a la baixa. Com ha fet l’FMI fa uns dies, que ha retardat l’any en què, suposadament, l’economia es recuperarà. Però també és costum de fer pronòstics “optimistes”. El govern i el Banc d’Espanya preveuen que es tocarà fons el darrer trimestre d’aquest any. L’Observatori econòmic del BBVA diu que ja hem passat el pitjor. El que els titulars dels mitjans de comunicació no anuncien tan sovint, ni amb tant d’entusiasme, és l’àmplia diferència que presenten algunes tendències econòmiques en relació amb el context internacional. Llegir més