Tag Archive for Europa

Europa, habitatge, populismes?

Fa dues setmanes el mecanisme europeu d’estabilitat o MEDE va fer públic que havia aprovat la devolució anticipada per part d’Espanya de 1.500 milions d’euros del rescat al sector financer. Amb l’establiment del MEDE, es van institucionalitzar els plans d’ajust aplicats. És a dir, les polítiques econòmiques aplicades per part de la Unió Europea durant la crisi, esdevenen un pilar més del seu funcionament. Això no hauria de representar una sorpresa per a ningú ni s’han de concebre com una desviació. Ans al contrari, els plans d’ajust són la continuïtat de les polítiques estructurals de la UE. Resulta força revelador que en la mateixa roda de premsa en la qual s’anunciava la devolució dels 1.500 milions, el director del MEDE, Klaus Regling, digués que «Donat que Espanya ha implementat una profunda agenda de reformes, el país és una de les economies més atractives per a inversors de l’eurozona». Queda clar, per tant, que la finalitat real dels plans d’ajust és millorar la situació per al capital, deixant la resta d’arguments com a excuses.

El govern de Syriza i la lluita dels pobles contra els mercats

Les primeres setmanes del govern grec de Syriza estan sent vertiginoses. Tant el seu ministre de finances, Yannis Varoufakis, com el primer ministre, Alexis Tsipras, van iniciar just després de prendre possessió del càrrec una serie d’entrevistes amb els representants polítics de les principals economies de la zona euro. La primera trobada important es va produir a Atenes amb la visita del cap de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem. Les imatges de la roda de premsa en la que Varoufakis anuncia el no reconeixement de la Troika i la cara de circumstàncies del ministre holandès de finances han donat la volta al món. Dijsselbloem és alhora cap del buró del Mecanisme Europeu d’Estabilització (MEDE), creat el 2011 per facilitar els crèdits de «rescat» als països del euro amb problemes financers, a canvi, evidentment, d’aplicar una sèrie d’ajustaments estructurals fonsmonetaristes sota la tutela de la Troika.

El TTIP: Un tractat per governar-nos a tots

En l’últim any i escaig, des de la penombra i el més absolut secretisme, han anat apareixent alguns dels pilars que donen forma a aquest acord. El TTIP -Acord Transatlàntic de Comerç i Inversió (TTIP, per les seves sigles en anglès)- té l’objectiu d’augmentar les relacions comercials de béns i serveis i les inversions entre la UE i els EUA mitjançant la reducció de tot tipus de barreres al comerç. Especialment, aquest tractat es centra en les mesures anomenades no aranzelàries que es corresponen amb tota la regulació i normativa existent en cada economia sobre les importacions i que suposen un fre al lliure comerç. Parlem, per exemple, de normes de seguretat alimentaria, de salut i mediambientals sobre determinats productes d’alimentació, medicaments, etc. i que actualment són molt més estrictes a la UE que als EUA. L’estratègia és “harmonitzar” aquesta regulació entre les dues economies, eufemisme utilitzat per a regular a la baixa o, simplement, fer desaparèixer qualsevol normativa en la comercialització d’aquests productes, fet que tindrà unes conseqüències directes sobre el benestar de les persones.

Austeritat, reforma o sortida de l’euro: quina és l’alternativa?

Demà, 25 de maig, se celebren eleccions al Parlament Europeu, uns comicis que estaran marcats per les polítiques d’austeritat que han portat a l’actual situació d’estancament econòmic i de deteriorament de les condicions de vida de la població, amb uns nivells d’atur inèdits, atacs sistemàtics a les condicions laborals de la classe treballadora i una situació general d’empobriment (segons l’índex Arope, la pobresa i l’exclusió han arribat al 25% al conjunt de la Unió Europea). En aquest context de crisi, la moneda comuna ha esdevingut la palanca definitiva per institucionalitzar l’austeritat salarial com a única política econòmica possible i estendre-la a àmbits del salari socialitzat, com la protecció social, els serveis públics o les pensions. L’euro fa que els estats no puguin disposar de política monetària pròpia, determinada exclusivament pel Banc Central Europeu (BCE). La competència entre països en matèria fiscal ha esdevingut, així, l’única eina utilitzada per dirigir la política industrial. Els guanyadors, una vegada més, han estat els grans grups empresarials, que han vist com es flexibilitzaven els mercats de treball nacionals i com es reduïen els salaris, a més de gaudir de privilegis fiscals. És possible una alternativa a aquesta situació en el marc de la Unió Econòmica i Monetària?

Skip to toolbar