La crisi econòmica té rostre femení (Elena Idoate)

El capitalisme està aprofitant la crisi per atacar frontalment les condicions de vida de les classes populars i agredir els drets de les dones.

El nostre sistema de protecció social dóna un pes molt important a les prestacions contributives, i moltes dones en queden fora.

La crisi econòmica ha suposat una aturada “en sec” d’aquells mecanismes que havien permès el creixement del capital: la bombolla immobiliària, les finances desenfrenades, la precarització del treball i dels salaris, etc. Els “èxits” econòmics de l’economia capitalista comporten un fracàs estrepitós a nivell social. La mercaderia ha guanyat més espai en la societat i s’han fet molts beneficis, principalment especulatius, però la desigualtat i la pobresa han esdevingut aclaparadores i la vida quotidiana de la majoria de la població, molt més difícil. Totes les problemàtiques, algunes d’elles invisibles, tenen un rostre femení, com la feminització de la pobresa o la crisi de les cures. Temes que requeririen un desenvolupament ampli.

Les dones estem especialment afectades pels danys que el capitalisme genera en la societat, perquè el patriarcat és un pilar bàsic que sosté aquest model social d’explotació i polarització. Per això, la crisi està tenint una cara especialment cruenta per a les dones. A més a més, l’estratègia marcada des d’una classe dominant enfortida està destruint unes estructures socials, aconseguides amb molts anys de lluita, que protegeixen les condicions de vida de les classes populars, de les quals les dones som més dependents. L’impacte que la crisi econòmica està tenint en les dones es pot apreciar des de diferents àmbits, que se superposen i ens afecten des de diferents vessants.

La destrucció de feina

Una de les esferes: la producció mercantil. L’aspecte més destacat a casa nostra és l’elevadíssima destrucció de llocs de feina, que són els que aporten els recursos monetaris a les llars. S’ha donat molta rellevància al fet que l’atur impacta més entre els homes que les dones. A Catalunya, la taxa d’atur masculina supera la femenina, quan la situació estructural ha estat tradicionalment inversa. Com que són més aviat els homes els que es queden sense feina, aparentment semblaria que hi ha un canvi de rols de gènere i que són ells qui “retornen a la llar”. Però en realitat, no hi ha aquest impuls de canvi. Es tracta d’una qüestió sectorial: l’epicentre de la crisi ha estat l’ensorrament de la construcció, i també ha sortit molt tocada la indústria, ambdós sectors molt masculinitzats.

El 85% dels llocs de treball perduts amb la crisi eren masculins, i aproximadament la meitat eren de la construcció i un terç de la indústria. Per a la supervivència familiar, dones que estaven inactives han tornat a treballar fora de casa, però no ocupant els llocs dels marits o fills, sinó a treballs molt més precaris. Tot i això, les dones continuen tenint una taxa superior d’inactivitat i s’ha frenat a la meitat el ritme d’increment de l’activitat femenina. Al mateix temps, els canvis en la legislació, que donen una gran capacitat a l’empresari per canviar la jornada laboral i els horaris, amenacen la participació laboral de les dones: quan la feina i tenir cura de la canalla i la gent gran són incompatibles, generalment no es dóna aquest “canvi de rols”.

Polítiques decantades cap al capital

Una altra esfera és la protecció social, que ocupa un lloc important en les condicions de vida de les classes populars. Amb les retallades veiem que, actualment, les polítiques públiques estan absolutament decantades cap als interessos del capital. Les principals perjudicades per les retallades socials som les dones. D’una banda, perquè els col·lectius laborals dels serveis públics i socials estan altament feminitzats. I de l’altra, perquè en som les principals usuàries. Per exemple, el 67% de les persones beneficiàries de la Llei de Dependència eren dones, perquè vivim més anys, i el 45% de la despesa es destinava a les treballadores familiars, majoritàriament dones, perquè ens encarreguem de la cura de la gent gran.

La taxa de pobresa femenina és més alta, amb la qual cosa demanem més ajuts. També hem de tenir en compte el biaix de gènere que té el nostre sistema de protecció social, perquè dóna un pes molt important a les prestacions contributives -pensions i atur- i depenen de les cotitzacions. Les dones generalment tenim prestacions de menor quantia, bé perquè hem cotitzat menys temps i per menys diners o bé perquè adquirim el dret a les prestacions per altres vies “indirectes”, com ara les pensions de viduïtat i els subsidis.

Àmbit privat i treball no remunerat

L’esfera domèstica roman en l’àmbit privat de les persones i és invisible de portes enfora. En la societat capitalista i patriarcal, gran part de les necessitats de reproducció social es cobreix en l’àmbit domèstic. S’individualitzen les necessitats, mancances i problemes de les persones, tot i que la naturalesa d’aquests siguin comuns: afecten tothom, i s’originen en una estructura social que supera els individus. S’assigna a la família patriarcal tot tipus de tasques domèstiques, i la dona és l’encarregada de realitzar tot aquest treball de manera no remunerada i sense una consideració socialitzant, perquè es fa en l’àmbit privat. Amb la crisi, s’accentuen les problemàtiques de les persones, i requerim moltíssima més ajuda, que continua fent la dona en el marc de la família patriarcal. Malgrat que les dones s’hagin incorporat al món laboral i molts homes, o bé estiguin més a casa perquè no tenen feina, o bé hagin assumit tasques domèstiques, ha augmentat molt poc la dedicació masculina a feines no mercantils.

En canvi, s’han incrementat molt les tasques de les dones per als membres de la seva família, i fins i tot d’altres. El treball domèstic femení està cobrint bona part de tot allò que s’obtenia a l’esfera mercantil, abans de la reducció d’ingressos salarials, i al sector públic, abans de les retallades. Les dones estan suportant el pes de l’ajustament.

El conjunt d’elements que estan provocant un atac frontal als drets de les dones i als avenços de la lluita feminista no s’acaben aquí. Però amb tot això n’hi ha prou per afirmar que, amb la crisi, el capitalisme està atacant durament les condicions de vida de les classes populars, i ho fa aplicant les estructures patriarcals, de vegades fent-les més agressives, i en altres casos, les reinventa.

* Article d’Elena Idoate, membre del seminari d’economia crítica Taifa, publicat al núm. 124 de la revista “Carrer” de la FAVB