La nova estratègia del capital: vincular els salaris a la productivitat

La nova estratègia del capital: vincular els salaris a la productivitat

Francisco Navarro | L’ACCENT 219

A l’espiral insaciable de retallades de drets i benestar social cal sumar-hi ara una antiga proclama neoliberal que ha ressorgit aprofitant la gravetat de la situació. Sembla que el desmantellament dels drets laborals no és suficient i l’atac ha emprès una direcció paral·lela cap al cor del mercat de treball: el salari.

La nova bandera neoliberal en política laboral és la vinculació dels salaris a la productivitat deslligant-los de l’increment de preus. Això significarà que els augments de productivitat es repartiran entre les treballadores i el capital i tot l’augment de preus anirà directament a la butxaca de l’empresari. Considerant que entre 1997 i 2007 l’Index de Preus al Consum (IPC) va créixer un 38,8% i la productivitat tan sols un 5,3% (segons l’OCDE), podem fer-nos una idea de les conseqüències que aquesta mesura tindrà per a la classe treballadora en la lluita per la repartició de la renda generada pel conjunt de l’economia. I al mateix temps, ens ajuda a comprendre la insistència per part del capital de portar a terme com més aviat millor l’aplicació d’aquesta proposta.

Sorprèn la necessitat d’haver de recordar constantment que la fixació dels salaris a l’evolució dels preus únicament garanteix l’estabilitat del poder adquisitiu de les treballadores. Sota aquest acord, els salaris reals no creixen. Ara bé, si amb un cost salarial estable l’economia és capaç de produir una major quantitat de bens i serveis, és a dir, augmenta la productivitat, la venda de tota aquesta producció extra beneficiarà exclusivament l’excedent empresarial. Una conseqüència directa serà que del pastís de la riquesa total del país, el tros que correspon a les rendes del treball disminuirà en contraposició a les rendes del capital. Per tant, per a què el repartiment de la renda no es modifiqui cal que la norma que determina els increments salarials es vinculi tant a l’increment de preus com a l’increment de la productivitat. No cal dir que aquesta norma no corregeix la situació d’injustícia en la distribució de la renda sota la lògica d’explotació capitalista, únicament la mantindria invariable.

En tot cas, el debat sobre la relació de la productivitat i els salaris requereix una anàlisi molt àmplia i ha plantejat importants controvèrsies entre les distintes escoles de pensament econòmic. No obstant, podem comentar algunes qüestions que ens ajudin a entendre una mica més el tema, especialment al voltant de com i en quina escala mesurem la productivitat.

Els últims atacs contra la negociació col·lectiva fan pensar que la intenció és vincular els salaris a la productivitat de cada empresa en concret, o encara pitjor, a la de cada treballadora. En la línea de fomentar l’individualisme de la treballadora, l’estratègia reorganitza clarament l’estructura de poder de negociació salarial minvant la unió de la classe treballadora. D’aquesta manera augmenta la seva desprotecció enfront l’empresari que la veu com una mera mercaderia.

A més a més, aquest plantejament incorpora un error de base heretat de l’anàlisi econòmica neoclàssica que l’economista Piero Sraffa ja va desmuntar als anys 60. I és que la productivitat d’un bé o servei, i per tant, del treball incorporat en la seva elaboració dins d’una empresa, depèn de la productivitat total del sistema econòmic, així, qualsevol anàlisi parcial que vinculi directament la productivitat del treball amb la seva retribució estarà ignorant aquesta qüestió crucial (estudiants i llicenciades en economia dels darrers 20 anys, absteniu-vos de buscar-ho als apunts de la carrera, molt probablement no ho trobareu). Això fa que sigui tècnicament impossible mesurar de forma individualitzada la productivitat d’una empresa, i encara menys, d’una treballadora.L’elaboració d’un producte incorpora l’activitat directa i indirecta de moltes empreses, especialment en un context de subcontractació i externalització. L’empresa central, que controla el mercat i aprofita el seu poder per captar els augments de productivitat, augmenta així els guanys i externalitza els riscos. Això conforma un ambient de relacions interindustrials en plena desigualtat que s’allunya molt de la competència perfecta que tant anuncia l’economia ortodoxa i la seva aplicació obre la porta a un increment de les desigualtats socials.

Per altra banda, lligar els salaris a la productivitat és totalment incoherent en termes d’eficiència, i contradictori amb l’assignació eficient del mercat de la teoria ortodoxa neoclàssica. Es dissenya un sistema que premia les empreses productivament menys eficients amb la possibilitat de pagar salaris més baixos. Quelcom que no succeeix amb cap altre factor productiu o mercaderia. Seria impensable, per exemple, un sistema de retribució del capital en el que les empreses menys productives paguessin un tipus d’interès menor. Ja sabem, però, que els principis neoliberals són molt flexibles i selectius a l’hora de plantejar polítiques econòmiques. A més, no té gaire sentit plantejar una transformació cap a un model productiu d’alta tecnologia com s’està anunciant des del govern i alhora incentivar les empreses menys eficients.

Com no podria ser d’altra manera, l’argument legitimador d’aquesta estratègia és el foment de la competitivitat i de la creació d’ocupació. És a dir, pel bé de tots, hem de poder vendre més barat i millorar la situació competitiva exterior reduint els costos laborals. Segurament, la baixa competitivitat global de l’economia espanyola és causa del model productiu desenvolupat durant les darreres dècades, un tema molt més complex que el que planteja aquest argument, ja que hi ha sectors productius amb grans nivells de productivitat exterior. En qualsevol cas, es parteix de la idea (o més aviat creença) que la pèrdua de competitivitat obeeix a l’augment dels salaris, quan en realitat, segons l’OCDE, l’economia espanyola és l’única d’aquesta organització que ha experimentat un descens del salari mitjà. Els que defensen aquest argument haurien d’observar el retrocés que les rendes del treball han patit des de mitjans dels anys 70 sobre el total de la renda nacional. Així veurien que allò que realment ha augmentat han estat els excedents empresarials, que són els veritablement beneficiats de l’alça de preus, i per tant, amb una major responsabilitat sobre la baixa competitivitat de l’economia espanyola que no pas els salaris.
En resum, la proposta de lligar la productivitat als salaris s’enquadra en l’estratègia del capital per recuperar la taxa de guany a través de l’empitjorament de les condicions de vida de la població. Un pas més en el violent i desesperat procés d’auto-refundació que el capitalisme està portant a terme.

Font: l’Accent

Skip to toolbar